Un minut i serà un quart d'una del migdia.
L'antiga audiència de Tarragona acollirà aquesta tardo literària
una iniciativa ben curiosa i alhora artísticament engrescadora.
Pini Soler, 8 cruïlles.
També ha reflectit la visió que tenen tot un seguit d'artistes,
de fotògrafs tarragonins,
a partir de textos de Pini Soler sobre Tarragona.
És un col·lectiu ampli, estem parlant d'artistes com Esperança Cobo,
Lluís Vive, Sílvia Iturria, Arnold Fini,
que està composat per l'Oli Balcells i el Miquel Morlas,
Montserriera, Lluc Caral i Xavier Argente.
Tots ells han tingut un text i a partir d'aquest text,
que se l'han llegit, han interpretat a través de la visió fotogràfica
aquells espais en els quals Pini Soler va trobar
escenaris adients per a la seva obra.
Un d'aquests fotògrafs, que no l'hem esmentat perquè el tenim aquí a l'estudi,
és el nostre apreciat Pep Escoda. Pep, bon dia.
Bon dia.
Gràcies per ser entre nosaltres,
perquè ara, clar, és allò que passa,
sí que escoltem els anuncis de publicitat,
però no podem estar-nos de parlar amb el convidat prèviament.
I ja el Pep em començava a explicar unes anècdotes molt en la seva línia.
D'entrada ell va triar un espai, ara ens el dirà,
que coincidia amb l'últim partit del Nàstic.
Sí.
Tu que sempre buscas els llocs isolats i tot això,
o el lloc que tingui el moment de llum horari,
que no hi hagi ningú, que hi hagi gent,
sempre arribes a missas dites.
Sí, bueno, diguem que no vaig llegir el diari aquell dia,
o que no m'agrada massa el futbol,
però allò que em vaig fotografiar era,
havia l'últim partit del Nàstic,
i lògicament, el lloc aquell,
pues imagina't els cotxes que hi havia.
Clar, és que estem parlant de la cruïlla del cementiri,
poca broma.
Només hem determinat,
si us proposa a aquests artistes,
en donar-vos uns textos de Pini Soler?
Sí.
Molt concrets, els vau poder triar,
els van donar...
A mi personalment me van assignar un text,
me van preguntar si m'agradava,
m'agradava molt perquè tractava sobre la muralla,
i, bueno, ja t'ho dic,
en principi me'l van donar, suposo que a tothom també.
Home, és que no m'acaba de fer el peix sempre a Pujolsca,
però en principi...
No, encara que no t'agradi,
a mi m'és igual.
A veure, hi havia un text que sé que era del Serrallo,
que és el meu barri,
que m'ha desagradat molt treballar al meu barri,
però, bueno, si et dono una cosa, l'has d'acceptar,
i el repte està aquí.
T'hagués agradat molt,
o t'hagués complicat la vida, segons com,
perquè per triar moments i espais...
Sí, perquè potser el conec massa,
vaig néixer allí, he jugat per allí.
Per això, i té una càrrega emocional per tu, important.
Per damunt dels arts, i veure com està ara,
doncs clar, el canvi també és molt gros,
i potser no ha destrobat el que jo buscava.
És un text d'una obra concreta,
recordes el títol de l'obra?
No, no, crec que no és una obra completa, crec,
són fragments.
Ah, fragments.
Sí, m'assembla, m'assembla, no t'ho sé dir.
I aleshores parla de la muralla.
Bueno, el text, el meu en concret,
és la visió del Pini Soler des de la muralla de Tarragona.
Des de la muralla.
Ell comença a parlar des de la muralla,
del Cabisbat,
i llavors ell descriu tot el que és la muralla.
Llavors l'exercici meu que ho vaig fer en dos dies,
que a mi m'agrada, ja saps que m'agrada molt,
ja coneixes una miqueta com treballa,
m'agrada impregnant de les coses,
de l'espai que t'envolta.
Doncs bueno, amb el text aquest,
llegim-ho des de la muralla sentada,
ho vaig fer un dematí.
A la tarda vaig anar a donar un tomet,
i l'altre diumenge,
que és el que jugava el nàstic.
És que és increïble,
aquest home sempre li passa el mateix.
Què tenia que fer?
Anar-me'n?
Dic, no, doncs me quedo.
Vaig fer el camí que ell més o menys descrivia
la visió que ell tenia des de la muralla.
Lògicament, del que ell descriu,
que no me'n recordo l'any també,
el que hi ha ara,
doncs te'n pots imaginar,
no hi ha res.
Ha canviat molt,
és un espai amb molt de trànsit,
molt conflictiu en el que és el teixit urbà
de la ciutat de Tarragona,
però em comentaves també a tall d'anècdota
que tenies algunes de les fotografies
d'aquest espai al teu estudi,
i algú et va preguntar
si aquella fotografia era del Marroc.
Ahir, no, abans d'ahir
va estar una foto que faig real i a l'estudi
i mirant-se les fotos,
mira, això les pongo el viernes,
i diu, això és el Marroc.
Dic, no, no, això està...
És Tarragona.
És Tarragona, està aquí al costat.
I què és exactament que sembla
que sigui un fragment del Marroc?
Bueno, és la visió teva, no?
Nosaltres en fotografia tenim l'avantatge
no d'eliminar, d'apartar coses,
però sí de crear un enquadre
i crear un punt de vista diferent,
que és també el que es tracta
de cada fotografia en què tenen
els textos del Pinès Soler, no?
Clar, depèn com enquadres la cosa,
perquè aquest cas és una casa
que tothom coneix
que està allà a la rotonda aquella.
Depèn d'on l'agafis,
pot semblar més desert o menys desert.
Clar.
Llavors són tres imatges del mateix lloc,
molt diferenciades una de l'altra.
Les fotografies i la visió
d'aquests espais
del que és la zona d'influència de Tarragona,
des de la perspectiva que d'artista,
són completament diferents.
No pensin que aniran a veure paisatges,
són fotografies sorprenents,
molt treballades.
Digues, espera.
No, no, jo no les he vist totes.
He vist algunes, totes són totes.
Jo només he vist les del Serrallo.
i clar,
a veure, has de pensar
una cosa importantíssima
amb la selecció
que crec que ha fet l'Ajuntament.
Lògicament hi ha més fotòries,
però les vuit persones,
són vuit persones molt diferenciades entre elles,
de diferents edats,
diferents estils,
i això és molt important,
perquè dintre la fotografia
això porta una riquesa increïble.
Cadascú ho he fet en blanc i negre,
els de Serrallo sé que també estan en blanc i negre,
hi haurà gent que ho ha fet en color.
Hi ha una noia que em sembla
que ho ha fet des d'Anglaterra,
que viu a Anglaterra,
doncs ell,
que jo sàpiga,
no ha optat per fotografiar cap espai en concret d'aquí.
Suposo que ha hagut fer algun concepte.
No ho sé,
demà serà una sorpresa.
Home, és l'interessant, no?
Veure aquesta visió,
i a més,
ajuntaran els textes del Pinès Soler
perquè la gent pugui llegir
i veure les imatges, no?
Doncs és un exercici realment molt agradable
per al visitant, no?
A mi m'encanta,
perquè per mi això són reptes,
a mi em poden donar tots els textes que vulguin,
a més,
tu saps que estic acostumat
perquè faig molts llibres
i treballo amb molts autors
i lògicament primer t'has de llegir el text,
parlar amb l'autor,
i bueno,
és un cas similar, no?
A mi m'agradaria que comentessis
el fet del tipus de màquina
que has fet servir per fer aquesta obra,
perquè també té la teva singularitat, no?
Com que tu saps moltes coses de mi...
El que m'expliques,
jo prengue apunts i després me'n recordo.
Sí, sí, perquè abans xerrem una miqueta.
No,
bueno,
jo ara m'he agafat per comprar en càmeres antigues,
em vaig comprar una Roliflex,
per qui no ho sàpiga,
és una càmera dels anys 50,
d'aquelles de dos objectius
que la gent ha hagut veure.
Que tenen lloc amb una mica...
Ara no s'ha de dir en català,
fulla, aquell.
Sí, sí,
que mires per dalt i això.
I llavors faig col·leccions
amb càmeres antigues.
I aquestes justament ho vaig fer...
Aquest treball del Pinesol
vaig fer una Roliflex.
Estic molt content
i el resultat és increïble,
perquè realment abans hi havia òptiques,
no dic que les dades no siguin bones,
però hi havia òptiques molt bones.
I encara que també té un encant,
són càmeres d'aquestes
que no et permeten anar de pressa.
Per què treballes amb aquestes càmeres, precisament?
Perquè aviam...
Bueno,
a mi m'està passant un fenomen
que no sóc...
De gent que conec jo de Barcelona,
de l'estranger que estic treballant amb ells,
estem fent molt de digital.
Jo no dic que el digital sigui dolent.
El digital ni és el futur,
és el present, discutiblement.
Encara que hi hagi editorials
que a mi m'estan demanant coses en diapositiva.
Però amb digital
hem adquirit una sèrie de avisis.
Un és que no portem carret
i llavors dispares més.
Llavors estàs contínuament disparant
si no et frenes tu.
Llavors aquestes càmeres
són mecàniques totalment.
I no pots fer allò.
Clic, clic, una foto...
No n'hi has de fer un partit de futbol
amb una càmera d'aquestes avui en dia.
És impossible, no?
que té una càrrega poètica molt forta
doncs va molt bé.
Però des del punt de vista tècnic
què aporta una fotografia
feta pel mateix professional?
Parlem-ne a nivell professional,
no parlem com a aficionat de cap de setmanà.
Què aporta el resultat al producte final?
Feu-ho amb analògic o feu-ho amb digital?
Bé, a veure, la visió és la mateixa.
Per això.
Passa que jo,
o que és pel·lícula o és digital
per mi té una textura totalment diferent.
És a dir, encara es nota.
Jo he fet un llibre ara
que hi havia part de digital
i jo el noto.
M'entens?
La textura, per mi,
i més amb la guina com ho vaig fer,
amb la pel·lícula de tota la vida,
té aquell gra i aquella textura
que amb el digital no té.
El digital li tindries que donar amb l'orrinador,
aquest gra que té la pel·lícula en concret.
Però bé, no és que estic ni a favor
del digital o analògic.
No, no, són opcions a l'hora de treballar.
Simplement són dos llenguatges totalment diferents.
Això és quan allò pregunten
si color blanc i negre.
No ho sé,
ho he fet amb color,
ho he fet amb blanc i negre.
Són dos llenguatges
totalment diferents un de l'altre.
Segurament l'interessant és no ser fonamentalista
i aleshores amb tots els estris que tens al teu abast
mostre la teva capacitat i el teu talent.
Jo només tinc la primera càmera que em vaig comprar
i hi ha gent que ven,
hi ha gent que té costum de vendre les coses,
les ven i jo no.
Jo la persona sé que m'agafa i faig...
He començat una altra cosa per mi
que ho he fet amb una càmera
que també m'he comprat de segona mà.
Ara tornarem al tema de Pini Soler.
Però què has dit?
Que has fet un llibre?
Però que encara no.
dius, he fet, acabo de fer un treball d'un llibre
però encara s'ha de presentar i tot això.
Ja en parlarem.
Ara quedem-nos amb el tema de Pini Soler.
Em comentaves, Pep,
que heu acompanyat aquesta proposta,
uns retrats que em penso que has fet tu.
Sí, sí.
Agafant aquella fesomia que tots recordem
de Pini Soler,
aquell senyor de finals del segle XIX,
començaments del XX,
amb el seu corbatí, la seva camisa,
els seus honorables cabells blancs,
la seva barbeta.
Aquesta mirada, no?
Aquesta mirada perduda.
No miràvem mai a càmera,
la mirada perduda.
Sí, bueno,
doncs això me van proposar fer de cada autor
un retrat similat amb aquest.
I les xiquetes,
els hi has deixat la barba, també?
No, sense barba.
Sense barba, les xiquetes.
Tenia barba, tenia barba.
Et veig un aire, jo, tu, ara,
amb el Pini Soler, per la barba, així, potser.
Doncs quan ho veiguis...
És que em vaig fer l'autoretrat, clar.
És el que t'anava a dir a tu,
qui te l'ha fet, tu mateix.
Sí, sí.
A més, els vaig mentalitzar molt bé
i crec que tots es van...
perquè són companys de la feina,
es van portar molt bé, no?
És a dir, era mentalitzar.
Els vaig ensenyar a la imatge aquesta
i de, mira, hem de ser pins, no?
Com deia.
Hem de ser pins.
I, efectivament,
jo crec que això me sap que es tira posat amb el text,
i la gent ho podrà veure, també.
No es tira ampliat,
però realment veuràs personatges sorprenents
i jo em vaig sorprendre molt, eh?
Home, doncs és una afegitura així,
molt actual, molt simpàtica.
I amb la barba així, doncs...
Home, jo no dic que et semblis el Pini Soler.
I amb la maricana negra i la camisa blanca,
i tots anem igual, eh?
És a dir, el mateix tractament de llum,
el fondo negre,
l'americana negra,
camisa blanca,
i ja està bé.
Sempre es poden afegir coses noves,
sempre es pot innovar.
És experimentar l'art,
no solament la fotografia,
és experimentar, no?
Com això que et deia del text,
hi ha gent que ha fet coses in situ
a Terran, a Ciutat,
a dintre de l'espai,
però hi ha una noia que està fora
i, bueno, del text que li hem donat,
ella ha fet un concepte
que segur que es tira molt bé.
La inaugureu demà a l'exposició?
Demà a les 8 del vespre a l'antiga audiència.
A l'antiga audiència.
I estareu més o menys tots els artistes,
perquè sempre fa gràcia
poder comentar la jugada.
Sí, suposo.
Jo segur que hi estaré.
Tu segur que hi estaràs.
Quina càmera?
Portes alguna càmera a sobre?
No.
Ah, ja m'estranya dir que no,
si portaves alguna càmera,
dir que a veure quina és, no?
Normalment porto una de petiteta,
però no...
Que no portessis una d'aquestes,
perquè ara no vas a treballar enlloc.
No, ara no.
No és hora, eh?
Sobretot si vols trobar un lloc així
una mica isolat, no és hora.
No, no, també el trobes, eh?
És qüestió de paciència.
Jo vaig fer un encarregat
del passeig de Gràcia en ple dia,
no hi ha cap cotxe.
És que és increïble,
però jo ho he prosseguit.
Mira, l'altre dia que vam parlar
del llibre de la Tarragona medieval,
a mi em va sorprendre
la fotografia del castell de Tamarit.
No per la fotografia,
que era magnífica,
sinó perquè jo deia,
a veure, aquest home,
amb aquesta llum,
que era la que volies,
en funció de l'hora del dia,
com pot trobar la platja
del castell de Tamarit
sense banyistes?
Al final sí que va deixar un senyor,
però el vas deixar expressament en base.
Sí, sí, sí.
Una persona, a vegades,
per aquest tipus de llibres va bé.
És un punt de referència
amb l'espai, no?
Però, clar, és una cosa
de paciència, paciència.
No, però em sembla que t'ho vaig dir
l'altre dia.
Això no és paciència,
és que vas un dia,
no hi ha la llum
i t'entens que anar cap a casa.
Ja està.
O vas un dia,
hi ha 20 persones a la platja
i no pots fer dir senyor, senyor.
És com el pescador,
que és urino i a sardina,
doncs vinga, tornem-hi.
El mateix, el mateix.
Basta que em porta
que retassa amb les fenyes,
però jo, si no,
tinc un encàrrec
i si no tinc la llum que avui,
doncs no feia les fotos.
És lògic,
treballem amb la llum,
amb les fotòries.
Doncs avui la cosa està una mica...
Bé, per tant,
també t'ho veu.
També queden bé.
I tant.
Pep Escoda,
què t'he de dir
a aquestes alçades?
Que estem encantats
que ens donin motius
per parlar amb tu,
de contemplar la teva obra
i esperem aquest llibre
o qualsevol altre treball
que facis
perquè sempre mostrem
el nostre interès.
En tenim molt.
Molt bé, gràcies.
Gràcies, molt bon dia.
Bon dia.