Saludem la Maria José Rovira, responsable de Càritas Parroquial de Sant Fructuós.
Bon dia, Maria José.
Paquita Gassó és responsable de Càritas Parroquial de Santa Tecla de Camp Clar.
Paquita.
Bon dia.
Experiència de mestra, monja badruna.
Sí, sí.
Maria Dolors, bidó, voluntària de Càritas Parroquial de Sant Pau.
Dolors, bon dia.
Hola, bon dia.
Esteu d'obres a la parròquia.
Això dels paletes és terrible, eh?
Ui.
Se sap quan comencen, però no quan acaben.
Mai quan s'acaba, és veritat.
Encara teniu per una bona temporada.
I saludem mossèn Raimon Mateu, és diarca, representant de les Càritas a Tarragona.
Mossèn Raimon, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Què tal?
Moltíssimes gràcies per dedicar-nos una estona del vostre temps.
Perquè, clar, a vegades Càritas, potser diré una bajanada, però ho interpretem.
Sí, sí, és aquell lloc on es porta roba.
No?
Pot haver-hi persones que pensin que Càritas és el lloc on es porta aquella roba, que ja no.
Sí, sí, han de portar roba, que després parlarem de filigrana.
Però Càritas és una institució que treballa des de les parròquies.
És la base.
És la base de Càritas, les parròquies, no?
Sí, clar que sí.
Dolors, vinga, trenca el gel.
Jo volia dir que nosaltres estem en plena campanya de Nadal i que nosaltres ens regim, com tothom suposo, per uns objectius.
I aquest, l'objectiu d'aquest any, i el principal, és la sensibilització a la comunitat cristiana
en la realitat de la pobresa i marginació en la qual viuen algunes persones de la nostra demarcació parròquial.
Des de l'actitud evangèlica de reconèixer Jesús encarnat amb els pobres d'avui.
Què volem dir amb això?
Doncs que s'ha treballat molt i molt que tothom s'impliqui en aquesta campanya.
Des dels nens i nenes que venen a la catequesi per treballar-se per la primera comunió,
fins a aquells avis que no venen perquè estan malalts o són molt grans.
Uns a la catequesi i els altres perquè els hi visitem i els hi portem la comunió.
Tots se n'han fet ressò d'aquesta campanya, que creiem que és molt important.
I així estem, en plena campanya.
Això ho feu des de cadascuna de les parròquies, la campanya de Nadal.
Parlem, per exemple, Paquita, del que feu a Camp Clar.
Doncs mira, nosaltres la campanya, nosaltres a Camp Clar som receptors.
La campanya allí de Nadal pròpiament no la fem de recollida d'aliments ni d'altres productes
perquè aquesta càrita s'està marcada en un àmbit precari.
I aleshores nosaltres el que fem és... som destinataris.
i aleshores jo penso que hem d'agrair molt a les persones, a les parròquies que ens han ajudat,
a les entitats que fan possible aquesta campanya de Nadal de cara als usuaris.
I de veritat que en nom dels usuaris i de la mateixa parròquia fem extensiva aquesta gratitud a tots.
En mossèn, cada parròquia treballa, diguem-ne, de manera autònoma,
però clar, després tota aquesta acció s'ha de coordinar, no?
Sí, exactament.
Les parròquies són autònomes perquè totes tenen al davant un rector que ha estat nomenat pel bisbe.
Podem dir que les parròquies és una església en petit,
que el bisbe hi ha posat una persona que sigui el seu braç dret
perquè pugui acollir i atendre totes les necessitats que porta a terme l'església.
Tant és la celebració de la fe com és l'atenció a qualsevol persona
que pugui passar demanant simplement un bitllet per anar a Lleida a recollir la fruita, no?
Aleshores, cada parròquia és autònoma, cada parròquia té els seus objectius,
com ha dit molt bé la Dolors,
i cada parròquia té els seus voluntaris, les seves persones que treballen,
però després tot això es coordina, evidentment, des de l'arxipestat
i també, com no, des de la càritas interparroquial,
que és qui ho acull i fem les distribucions, es fan les distribucions corresponents.
El fet és que la parròquia és un nucli amb una realitat intrínseca
d'acord amb el veïnat que hi ha,
no és el mateix, per exemple, la parròquia de Sant Joan de Tarragona
que la parròquia de Camp Clar o que la parròquia de Sant Cosme i Sant Damià,
perquè les realitats socials són diferents.
Aleshores, què fem d'acord amb l'Evangeli?
També nosaltres ens ajudem i ens comuniquem.
Si a algú li falta qualsevol cosa,
hi ha la comunicació que es coordina a través de la càritas interparroquial,
que per això existeix.
És el que vostè diu, si mirem la parròquia de Sant Fructuós,
Maria José, per exemple, i la de Camp Clar hi ha grans diferències.
Estem parlant de col·lectius de persones molt diferents.
Camp Clar és una zona de Tarragona que és receptora de moltíssima immigració,
situacions molt precàries, tot i que el mapa de la ciutat cada cop és més heterogèni,
perquè a causa del problema de l'habitatge podem trobar en altres zones tradicionalment,
diguem-ne, més benestants també, persones immigrades o que tenen necessitats, no?
En el vostre cas, Maria José.
Jo abans que re voldria dir que, tal com has dit, que la càritas és molt important,
vull dir que a les parròquies hi ha els tres àmbits molt importants,
que són la litúrgia, la catequesis i la càritas.
Els tres són iguals d'importants, però si falla la càritas, fallen tots.
Falta la litúrgia, falla la catequesis.
A vegades és la més desconeguda, que treballem més en dins,
però és la més desconeguda i és la més important.
És la que dona fonament a la feina que fem.
Vull dir que és la base del cristianisme.
Ja ha dit això, doncs, a veure, nosaltres, la nostra parròquia,
tampoc no tenim unes necessitats molt grans, no les tenim.
Nosaltres, quan vam començar, teníem moltes famílies gitanes,
que donem a la carretera de Valls, cap allà a la carretera del Cementiri,
a la mita de la Salut, en teníem moltes.
En el cap dels temps, des de l'Ajuntament, els van donar els pisos de Dixa.
Llavors, moltes famílies, totes les famílies aquestes van anar a Camp Clar.
Nosaltres, en la parròquia de Camp Clar,
els vam portar quasi molts dels nostres usuaris allà.
tenim com un deute, una predilecció,
no ho sé, un agermanament, una cosa especial, en aquesta parròquia.
És important, a hores d'ara, tothom sap que Càritas és l'Església,
és aquesta base de l'Església, de la litúrgia, de l'apostolat,
però també de l'atenció, en el sentit més ampli de la paraula,
com anirem comprovant al llarg del programa.
Però Càritas no tanca la porta a ningú,
ni pregunta quines són les teves creences, ni on vens,
ni els regala una Bíblia, als usuaris de Càritas.
És important dir això, també,
perquè justament aquesta litúrgia que deieu vosaltres
és el que us dona aquesta generositat de dir,
no, no, a veure, nosaltres ajudem a tothom i estem aquí per això.
una realitat que ha canviat molt.
I precisament cada cop treballeu més amb persones
que no estan vinculades ni per creences a l'Església.
Jo no sé com aneu treballant, perquè estem parlant, per exemple,
que si parlem de l'Església, la base és la família,
la família representa moltes cares,
ara es parla de molts tipus de família,
des del punt de vista de les vostres creences
i el vostre treball quotidià,
internament vosaltres també heu de fer un exercici diari, no?
Segurament, per adaptar-vos.
Jo crec que Càritas, per exemple,
no, mira, o sigui, va per la promoció de la persona, no?
O sigui, les seves necessitats, principal, primer que tot,
és mirar la persona tal com és, no?
Després potser ja vindrà,
ells saben que venen amb una Església,
amb una Càritas, que és d'Església,
que és de l'Església catòlica.
Però nosaltres, com tu has dit molt bé,
no els demanem que confessin una religió.
Nosaltres, per exemple, tenim el 90%,
són nouvinguts, nouvinguts de països, doncs,
de sud-americans, països de l'Est, del Marroc,
a veure, doncs, ells tenen moltes altres,
tenen altres religions,
però, bueno, doncs venen allà
i com a persona els acollim, no?
El millor que podem.
Hi ha unes problemàtiques importants, eh?
Sí, però jo penso que la religió no és pas un motiu de trencament,
ni molt menys, al contrari.
Jo ara fa poc he viscut una experiència que,
de veritat, em va fer molt de goig,
ara la comunico aquí, perquè, vull dir,
penso que val la pena...
Oh, i l'agraim que ho expliqui.
Sí, sí, mira, el dia de l'Advent,
havíem de posar el mural,
jo no el podia despenjar, perquè sola no podia.
Llavors em va ajudar un noi, musulmà, per cert,
i em va ajudar, i me'l va baixar,
i després em va ajudar a posar els murals,
i vam estar parlant de l'Advent,
del que era per nosaltres l'Advent,
les braces que vam posar allí,
i, bueno, vam estar una bona estona allí parlant i tal.
I llavors se l'acabava, diu, jo marxo,
perquè avui és divendres, i me'n vaig a la Merquita.
I dic, doncs, molt bé.
Aquest ecumenisme és el desitjable en la convivència, no?
Molt bé, dic, m'en alegro moltíssim
i que facis una bona pregària,
i, en fi, que tots penso que ens dirigim al mateix Déu.
I, doncs, jo m'he pensat,
fixa't, això un temps abans és que hagués sigut impensable.
I ara és com una cosa, com natural.
I venen aquests nois allí a la parròquia,
que són emigrants, n'hi ha moltíssims.
I, doncs, no ho sé, venen allà a la parròquia,
venen a Càritas, com si, no ho sé,
és un referent, Càritas, per a ells.
Precisament aquest coneixement que teniu vosaltres
amb els nouvinguts, o persones que són d'aquí
i que estan en aquesta situació,
potser ajudaria a explicar als nostres oients,
no històries personals,
perquè podrien estar a l'abast de tothom,
i si no les sabem, les imaginem,
sinó el fet que estem parlant de persones
que passen per dificultats a la seva vida,
però que tenen ganes de treballar i de tirar endavant.
Perquè a vegades el missatge, mira, van allà,
els hi donen l'assistència i vinga,
a viure del cuento, eh?, que diria algú.
La cosa no va per aquí, no?
I vosaltres veieu que hi ha gent que vol treballar
i que vol tirar endavant la seva família
i que s'hi esforça, vull dir que no viuen
de la caritat, i perdoneu-me l'expressió,
però crec que així és més entenedor.
Jo penso també que l'immigració també dona un suport molt gran,
perquè nosaltres en tenim molts d'immigrants, molts,
i aleshores vull dir, els posem en contacte,
i després ja van passant, ja van tirant endavant.
No sé qui volia,
mossèn, penso que volia intervenir en aquest sentit, no?
Sí, a veure, l'Església, com a seguidora del Crist,
que té és l'Evangeli,
i l'Evangeli ens dona unes pautes molt clares
de com hem d'actuar, no?
El Senyor va dir a tot aquell que tingui gana
doneu-li menjar, a tot aquell que estigui despullat
vestiu-lo, que tingui set, doneu-li aigua, no?
I el sermó de la muntanya, no?
Benhaurats els pobres,
perquè ells seran cridats, anomenats fills de Déu.
Nosaltres tenim, evidentment,
el cristianisme és una religió,
és un efect, no?,
que promociona la persona.
Un no neix cristià, un neix persona,
i el Senyor el que vol és la promoció de la persona,
i, per tant, nosaltres, seguint el seu ensenyament,
el que hem de fer és ajudar tota persona
que tingui una necessitat,
sigui de la religió,
sigui del color,
sigui d'allà on sigui.
Aleshores, les nostres càritas.
A vegades hi ha hagut algú que ha volgut
englobar càritas com una ONG.
Podríem dir que la principal ONG és l'Església.
La principal ONG és l'Església
perquè ja, des dels principis,
el Senyor va començar a fer aquesta assistència,
o, més ben dit, va voler fer obrir els ulls
a tots aquells que no assistien als que ho necessitaven.
Podem llegir la paràbola del bon samarità, no?
Aleshores, des de les càritas perruquials,
el que es fa és atendre tota persona que truca a la porta.
Si llegim la regla de Sant Benet,
diu tot aquell que trucarà a la porta del monestir,
ateneu-lo com si fos el mateix Crist que truca.
Doncs també en aquestes persones,
nosaltres hi veiem el Crist que truca,
que necessita menjar,
que necessita aliments,
que necessita vestits,
que necessita una feina.
Després vindran els casos particulars
i la picaresca d'aquells que
van passant d'una parròquia a l'altra,
anant recollint tot el que els hi donen,
i millor van vivint.
Si van vivint, ja en tenim prou.
La qüestió és que visquin, no?
Vosaltres no esteu per jutjar ningú.
No, evidentment.
Nosaltres estem per ajudar
i tenir els màxims referents,
sobretot basats en l'Evangeli,
de poder ajudar a tothom.
Això no vol dir que no els hi diem alguna vegada
què és el cristianisme
i com actuen els cristians,
tal com ha dit el papa Benet XVI,
que evangelitzar no vol dir...
és a dir, per evangelitzar hem de dir
què fem, per què ho fem,
i llavors la gent coneixerà automàticament
qui és el Crist,
perquè el que a nosaltres ens interessa
és anunciar el Crist i donar-lo a conèixer.
Des de molts punts de vista.
Nosaltres no anem a conèixer el Crist,
a la Càritas, silenciosament,
ajudant aquelles persones,
però també ells saben
que allà on van no és un lloc...
No és una ONG, diguem-ne, tradicional.
No és una ONG.
Això em sembla que ho hem de dir molt clarament,
que Càritas és una organització
de l'Església Catòlica Universal.
Maria José, em penso que volies dir alguna cosa.
Nosaltres, les persones que tenim,
tampoc no cronifiquem sempre l'ajuda.
30 persones grans que tenen poca pensió,
però a vegades s'han dit
que els aliments,
que no ho feu bé, això dels aliments.
hi ha persones que una temporada
necessiten uns aliments,
però després hi ha altres persones
que amb l'excusa
que venen a buscar la bossa dels aliments
se'ls fa una labor de promoció.
Vull dir que ara,
també, perquè també hi ha immigrants
que també es tenen d'ajudar,
però venen
amb l'excusa dels aliments
i a poc a poc els anem
explicant coses,
explicant els recursos que tenen,
els enviem aquí a Càritas,
els enviem a Càritas interparroquials,
programes...
Vull dir que a poc a poc
els anem fent un treball
amb l'excusa dels aliments.
Vull dir que tampoc
l'aliment no és el primordial,
perquè avui en dia
tampoc aquí morís de gana
tampoc no s'hi moren.
Hi ha necessitats.
De totes maneres,
com que ara parlarem
del tema de la immigració
més específicament,
a les parròquies,
vosaltres, no espectadors
perquè actueu,
sou persones actives,
però sí que sou observadors
de tota aquella problemàtica
que pot haver-hi en la societat.
Parlàvem d'immigració,
però parlem de dones maltractades,
parlem de canalla
que no està ben atesa.
Això es detecta
des de la parròquia,
des de la base.
Sí, parlant amb ells,
perquè la base,
i molta gent el que volen,
és que els escoltem.
I la base de les parròquies
és escoltar la gent,
parlar,
posar-se al seu lloc.
A vegades també venen alguna gent
amb problemes
que no han tingut mai,
parlar que nosaltres
també ens podem trobar
com ells,
vull dir,
no ens posem
en un pla així de superior
o de...
posem-se al seu nivell,
una empatia cap amb ells,
no?
I parlar molt amb ells.
Parlar molt...
No us podeu blindar,
no us podeu blindar
perquè perdriu aquesta sensibilitat,
però escolteu,
un cert distanciament
s'ha de posar,
si no fora,
insuportable,
m'imagino jo,
tractar constantment
amb persones
que tenen unes vides
realment terribles,
no?
Paquita?
És una mica dur, eh?
És dur,
per això us ho dic,
aquí ho estem dient com si...
Hi ha moments que diuen,
a veure,
jo quina necessitat tinc
de portar-me aquesta malastona
a casa meva,
parlem clar,
eh?
Sí, sí,
és veritat.
No som infal·libles.
Però bueno,
nosaltres també,
a veure,
a casa,
quan anem a casa,
també ens ho portem,
però per una part
també valorem
el que tenim,
ens ajuda,
i ens ajuda
a transmetre-ho a la família,
de dir,
mira,
nosaltres,
gràcies a Déu,
tenim totes aquestes coses
que hi ha molta gent
que no les tenen,
de tota aquesta gent,
nosaltres donem,
però rebem molt també, eh?
Rebem a vegades,
són gent que no tenen res
i ens venen
i ens porten alguna cosa, eh?
I que són capaços
de fer altres coses
que gent que podem més
no ho fem.
I escolteu,
el sentiment d'impotència
no apareix mai?
Moltes,
moltes,
moltíssimes vegades,
moltes.
Mira,
nosaltres els aliments,
quan els donem,
càritas de camp clar,
no en tenim de diners.
Ara sí que tenim aliments.
I per exemple,
totes les setmanes
anem al Banc d'Aliments de Reus,
que és una ajuda.
Després tenim els aliments
de la Unió Europea,
una ajuda forta
d'aliments.
Aleshores,
quan ens venen
a demanar a nosaltres
diners,
no en tenim.
Però,
aleshores,
allà hi ha unes famílies
amb una economia
molt precària,
molt feble.
A vegades,
dius,
aquestes persones,
doncs,
tenen,
jo què sé,
una malaltia
i la Seguretat Social,
el que sigui,
no els hi cobreix
un medicament X,
el que sigui.
Aleshores,
o per exemple,
penso jo,
aquí no se li fa malbé
una persiana.
La persiana
costa,
costa 90 euros.
O un calefactor.
Un calefactor.
A veure,
a qui no se li trenca això?
A qui no se li passa
una averia?
Aleshores,
quan ens venen així,
nosaltres intentem
ajudar-nos.
Però,
de quina manera
els ajudem?
I els hi fem,
els hi diem.
Nosaltres no us donarem
diners perquè no en tenim,
però sí que us donem
aliments,
perquè aquests aliments,
vosaltres,
no els haureu de comprar.
I amb aquests diners,
que reverteixin
amb aquesta mancança
que vosaltres teniu
per un altre cantó.
I llavors els ajudem
un mes,
dos mesos,
així que intentem
que no es cronifica l'ajuda.
Aleshores,
ajudem a moltíssimes famílies.
I també,
per exemple,
si venen a demanar,
una de les coses
és que si no tenen feina,
llavors ens han de portar
de l'oficina
de treball
de la Generalitat
conforme estan apuntats
al tur.
I aleshores també
ens han de portar,
per exemple,
totes les despeses
que tenen,
la nòmina,
que és el que cobren,
si estan a l'atur,
que és el que cobren,
i després també
si tenen l'ajuda familiar.
tots aquests recursos
que estan al seu abast,
i per exemple,
si hi ha persones
que tenen una malaltia crònica,
a veure quin grau tenen.
Aleshores,
que vagin a l'ICAS,
i si realment
és tan greu,
que els hi posin
un percentatge
més elevat.
Totes aquestes coses
les tenim en compte
perquè es moguin.
A vosaltres us garanteix
que realment
esteu ajudant
aquell que ho necessita.
És importantíssim.
i després també
treballem
també molt
amb xarxa,
molt bé,
amb serveis socials.
Ens coordinem
moltíssim.
I penso que això
considerem
molt valuós.
Per exemple,
una persona
diu,
té un pirmi.
Aquest pirmi,
per exemple,
per la raó que sigui,
l'hi han retirat.
Aleshores,
parlem amb...
A veure si contrastem
si tot això
que ens diuen
és així.
A veure si ens diuen
que així,
estem molt alerta
a veure quan aquesta persona
o ja ens ho diu,
doncs mira,
he trobat feina
o, per exemple,
diem a veure
aquesta persona
en quina situació
està.
I llavors vull dir,
això considero
que és molt valuós.
Després també tenim
molt bona relació
amb el pla integral
de Càrides.
De Camp Clar.
Ai, de Càrides,
de Camp Clar.
Sí, de veritat.
Hi ha molta gent
treballant al pla integral.
Molt, molt.
I gent molt jove
amb moltes ganes.
Sí, sí, sí.
I després també
serveis socials
també hi ha molt bona
molt bona sintonia,
molt bona relació.
Ara és curiós
posaves l'exemple
de la persiana
del calefactor.
Sí.
Si nosaltres,
les persones
que tenim
una vida normal,
que no tenim
aquesta problemàtica,
que no som rics,
diguem,
la típica persona
que ens podem trobar
al carrer
se't trenca la persiana
i escolta,
no trigues ni dos minuts
a trucar al persianero
i te la regla, no?
Aquells gestos quotidians
que per nosaltres
no tenen importància
poden ser
d'una transcendència vital
per a determinades famílies
que viuen aquí
amb nosaltres, no?
I això jo crec
que és que no ho acabem
de veure, Dolors.
Tu a la parròquia
quan parles
amb persones
que no tenen
aquesta problemàtica,
parroquians,
cristians,
que van a la litúrgia,
que van a l'església,
o no,
que no cal que siguin,
però diguem-ne,
amb el contacte aquest,
que som conscients
d'això realment?
A veure,
de vegades ens costa,
vull dir,
estem instal·lats
en un món
que tot se'ns oposa
molt fàcil, no?
A la nostra societat
avui dia,
doncs,
ens presenta
tot bonic,
tot maco
i sempre
hem de ser els primers,
no?
Per tant,
veure aquestes realitats
que hi són
i que moltes vegades
estén molt properes
ens costa.
No obstant,
jo crec que és una
labor de càritas,
de la sensibilització,
anar-ho apropant,
no?
mica a mica
i jo penso
que avui dia
també la gent
ens hi anem
apropant més, no?
T'hi vas sensibilitzant,
vas pensant,
doncs,
que veus molta gent
nouvinguda al carrer
i que,
a veure,
on va en aquesta gent?
Molts d'ells
sense papers
i que és molt difícil
que trobin una feina.
Més a veure,
són les dones
que s'han de posar
a treballar
en feines
de la casa, no?
Per tant,
saps que hi ha
una realitat
que potser
està molt amaguda
pel que existeix
i molt a prop,
no?
I, per exemple,
no ho sé,
jo,
quan parlàvem
amb això
de les bosses,
sí,
és un fet,
o sigui,
és una cosa puntual,
no?,
allò de la bossa,
que després
es va revisant
els casos
que tenim
i el més aviat possible
que la persona
es pugui sortir
pels seus recursos,
perquè crec que és
molt important,
no?
Aleshores,
revisem el curs,
revisem el cas
el mes següent
o cap de dos mesos
i veiem aquella persona
com,
amb els seus recursos
propis,
com se'n van sortint
mica a mica,
no?
I això és molt important.
hem de pensar
que la majoria
d'aquestes persones
viuen
amb habitacions,
lloguen habitacions,
o sigui,
que en un pis
de tres habitacions
potser hi ha
tres famílies,
no?
I totes viuen
agrupades a l'habitació,
amb dret a cuina.
Esclar,
això
vol dir que hi ha
una pobresa allí,
que hi ha
tantes necessitats,
una família
que visqui,
doncs,
que siguin
tres fills
i el matrimoni
i tots
convisquin
en aquesta habitació,
vull dir que
la cosa és...
Jo no crec
que la societat
sigui tan insensible,
però el que passa
que sí és cert
que la por
a vegades ens paralitza
i mirem cap a una altra banda.
Probablement
som tots
molt sensibles
i molt solidaris,
però a vegades
ens falta
aquesta resistència.