Hem canviat molt ràpidament el decorat per abordar un altre tema
que, la veritat, ens fa particular il·lusió
perquè és parlar d'una entitat a la ciutat de Tarragona
molt veterana que treballa des de fa molts i molts anys
d'una manera discreta, però d'una manera realment seriosa.
Estem parlant del Club Baixell,
l'esplai adreçat a persones disminuïdes.
Han editat un calendari pel 2008
amb la participació de diferents tarragonins famosos, coneguts.
Han col·laborat a la iniciativa personatges com l'Oriol Grau,
l'Olga Xirinax, l'Arcabisbe o els Pets, per posar algun exemple.
Ens acompanyen dues monitores i un monitor del Club Baixell,
el Miquel Merino. Miquel, bon dia.
Hola, bon dia.
La Núria Lores. Núria, bon dia. Benvinguda.
I la Marta Vives. Bon dia, Marta.
Bon dia.
Tenim el calendari aquí damunt la taula.
Jo, si em permeteu, ja començo a fer propaganda.
Que el comprin, que el comprin, que el comprin.
Després ho tornarem a repetir.
A partir de quan el poden comprar...
A partir d'allà...
A on?
Al carret aquí, Martí, número 11.
Molt bé. I a quin preu?
A 7 euros.
No, res.
Després ho tornarem a insistir.
És un calendari preciós.
A més, és pràctic.
Perquè jo ara ja el tinc aquí a la taula i dic,
calla, mira, jo ja el veia on el posava.
Dic, allò que tenim el calendari a la cuina,
perquè enganxen les ventoses, saps?
I que no has de posar cap clau.
I és clar, és una mida perfecta,
perquè a més a cada quadret pots apuntar coses.
Sí.
Ja només per això ja és un bon calendari.
Però ara mirem una miqueta més enllà.
En darrere d'aquest calendari hi ha no sé quantes dècades de gent treballant.
Gent que s'ha fet gran fent de monitor al Club Vaixell
i gent que s'ha fet gran en anti al Club Vaixell.
Persones, nois, noies, persones més grans,
que en determinats moments han tingut moltes dificultats per socialitzar-se
i que a partir de trobar-se en aquest espai
han pogut tirar endavant la seva vida des d'aquest punt de vista.
Quants anys fa que funciona el Club Vaixell?
Qui ho recordeu?
Bé, vosaltres no, que sou molt joves.
Però diguem-ne que com a hereus d'aquesta iniciativa.
El Club Vaixell funciona potser com el Club Vaixell no,
però bé, va néixer de la iniciativa de mossèn Tomàs
a finals dels anys 60.
Poquet a poquet es va anar fent feina,
van anar a diferents locals.
Ara fa 30 anys que estem al local d'Ateguí Duraf Martí
i bé, fa una miqueta més de 10 anys,
ara no recordo, 11 o 12 anys,
que es va fer una fundació també,
que és la que ens dona suport com a entitat
i a partir d'aquí tenim els beneficis de subvencions
que venen des de l'Arcabisbat.
Però ja et dic, des de finals dels anys 60,
mossèn Tomàs ja ho remenava tot això.
Ho remenava i començava un moment
en què encara moltes famílies tenien poques vies
perquè els seus fills i filles
que tinguessin algun tipus de discapacitat
poguessin sortir al carrer, poguessin fer una vida...
Ara ho veiem tot com a molt assumit.
Ara, afortunadament, la societat ha canviat bastant,
encara ha de canviar més o podria canviar més,
però ha canviat bastant respecte a la percepció
d'aquestes persones que tenen determinades dificultats.
Avui en dia, superades aquelles etapes primeres,
què és el que feu exactament al Club Vaixell?
Doncs, diverses coses.
Per exemple, cada any a l'estiu es va de Colònies,
que, bueno, jo aquest any m'he estrenat
com a monitora de Colònies i...
I què tal?
Espectacular.
O sigui, buah, és 24 hores amb ells
que t'omplen infinitament i molt bé.
No només esteu amb nens i nenes,
també hi ha adults al Club Vaixell.
Sí, bé, potser els més petits.
Sí, els més petits serien a partir de...
Potser el més petit que tenim ara mateix deu tenir 8 o 9 anys.
I el més gran, potser...
El més gran, potser, 50 i tant.
Aleshores, com estructureu, doncs, el tema de les activitats per edats?
Perquè, lògicament, l'oferta que heu de tenir no és la mateixa,
segons les franges d'edat i també segons els nivells de discapacitat
que puguin tenir les persones que hi van.
Sí, bé, nosaltres entre setmana fem el que en diem el centre obert,
que són extraescolars a les tardes i cada dia de la setmana,
doncs, hi ha una activitat diferent.
I aquí sí que no distingim grups.
És un únic grup i una mica adaptes l'activitat al ritme que marca el grup.
Exacte, si es fa teatre, es fa teatre, tinguin l'edat que hi tinguin.
I els dissabtes a la tarda es fa esplai
i llavors allà sí que es divideix per edats.
Hi ha adults 1, adults 2, hi ha joves, adolescents, petits...
i sí que van per edats.
Això us obliga a vosaltres també, doncs, d'alguna manera a saber
que esteu tractant amb persones que tenen unes limitacions
però que, d'altra banda, també tenen un potencial increïble
en altres aspectes probablement no tan convencionals
però que tenen una vida interior i una capacitat de comunicació extraordinària.
Sí.
Sí, sí.
Nosaltres, bueno, els que portem temps allí sempre diem
que quan la gent de fora ens pregunta
ostres, però això què fas és...
És molt maritori, és molt dur, és molt...
No, ens diuen que ha de ser molt difícil i ha de...
No sé, sempre pensem que tu reps molt més que ells
perquè, a veure, ells també són molt més agraïts
potser amb qualsevol activitat que els hi facis
ells estan contents perquè t'ho valoren molt més.
Jo crec que els que sempre hem sortit guanyant amb tot això
som els monitors que ens enriquim molt del contacte amb ells.
També hi ha moments complicats perquè a vegades hi ha reaccions
que has de saber controlar, no?
Clar, és que no donem aquesta imatge...
Oh, que bonic allò, la família atrap, no?
Sí, però exactament igual que en qualsevol altre col·lectiu.
Sempre hi ha baralles, sempre hi ha, com a tot arreu,
com a qualsevol feina també.
El que passa és que evidentment s'han de tractar d'una altra manera.
Has de tenir... Home, el que també és veritat és que a dintre del centre
els monitors que hi ha, n'hi ha molts que no.
Jo, per exemple, no tinc cap mena de titulació ni estudis,
però tenim molts monitors que tenen estudis ja enfocats en això.
Específics per a persones discapacitades.
Abans parlàvem que quan es va crear
eren persones que normalment estaven molt tancades a casa.
Era una època en què per la situació social
moltes famílies fins i tot, no diria que s'avergonyessin,
però quasi.
Avui dia, si parlem dels més joves,
pràcticament tots estan escolaritzats.
La qual cosa també ja tenen, doncs, venen de casa, diguem-ne, socialitzats,
ja saben el que és la relació amb altra canalla,
fins i tot altres que no tinguin aquest tipus de problemes.
Això avui dia és diferent.
Entre els diferents grups i les diferents edats,
què tal va la relació?
En general, bé, sí.
Hi ha un ambient que probablement amb un altre tipus de cau
no trobaries.
Sinó, moltes vegades veus, si hi ha una cadira de rodes,
veuràs un síndrome d'on portar el cadira de rodes.
I nosaltres ho trobem supernormal.
Però realment, ells mateixos s'ajuden entre ells.
Quan feu sortides, aneu als llocs,
constateu això, aquesta afirmació entre cometes
que fèiem a l'inici de la conversa,
que sembla que avui dia està molt assumit
i que no crea cap tipus de discriminació
ni cap mirada, diguem-ne, allò de comissaració
cap a aquestes persones.
Creieu que realment està superat?
O per la vostra experiència penseu que encara
és allò que hi ha aquell paternalisme social
cap a aquestes persones que no els hi fa cap bé, esclar.
Home, cada cop més, cada cop més.
El que passa és que encara hi ha molt a fer.
Encara hi ha molt a fer.
Recordem, fa uns anys, fins i tot ho vam publicar al diari
i tot, amb unes colònies que vam fer a Mallorca
d'una discoteca.
Ens vam fer fora, perquè quedava lleig
que un grup de disminuïts estigués a la discoteca.
Això avui en dia penso que és impensable.
Però, clar, t'estic parlant potser fa 10 anys.
Però ni que fos publicitàriament aquest senyor
a la discoteca una mica...
Suposo que sí, suposo que a la cresta
li van tocar bé, no?
Sí, sí, perquè vam parlar amb els mèdies
de comunicació en aquella època per denunciar-ho.
Com us vau sentir?
Bé, doncs...
No hi ha paraules, potser.
És que és algo tan...
No sé, nosaltres no ho podem entendre.
D'entrada és que incomprensible.
Sí, sí, sí, no ho pots entendre.
És que, clar, com a monitor et sents impotent,
però posa't en la pell d'ells.
Que algú t'està dient que no et deixa entrar en un lloc
perquè ets diferent.
És que és això, no hi cap al...
T'has de sentir, però a lo més inferior del món.
I un dels objectius del Club Baixell
és lluitar per això, no?
Perquè, evidentment, aquestes persones
que tenen diferents nivells de discapacitat
són perfectament capaces de saber
i d'intuir el que hi ha al seu voltant.
De saber quan se'ls estima,
de saber quan se'ls menysprea, no?
Sí, sí, evidentment.
I amb les famílies, què tal?
Bé, amb les famílies en línies generals, bé.
Ho dic perquè moltes vegades les famílies,
lògicament, són una miqueta proteccionistes,
a vegades, doncs...
Cada cas és un món.
Sí, però, bueno, realment,
hem rebut molt de suport de les famílies
perquè jo recordo d'estar molt nerviosa
i venir-me a una mare i dir
tranquil·la, que ja ho teniu.
I vull dir, clar, això et calma, no?
I que sou uns cracs, sou uns cracs.
Això ho sents i dius, vale, no ho sé, a mi...
A mi...
A mi...
Sí, sí.
Vull dir, realment, ho fas per ells
i si ells ja t'ho agraeixen, doncs ja està.
I no cal res més.
Nerviosa, Marta, perquè tenies por de no fer-ho bé.
Sí, o...
No ho sé, o sigui,
és com estar a l'altura.
És que no ho sé, no sé com explicar-ho, no?
Que sortís tot rodat.
Era això.
Nervis perquè sortís tot rodat.
Clar, si jo us pregunto
per què dediqueu una part del vostre temps
a anar al Club Baixell,
en direu-hi, per què no?
Segurament, no?
Sí, suposo que és el que comentàvem...
Us he posat fàcil,
però si voleu podeu ampliar la resposta, eh?
Suposo que és el que comentàvem al Miki,
que és que vas allí i jo personalment entro en un altre món.
O sigui, sé que vaig allí el divendres a la tarda
i sóc feliç.
No hi ha més.
Bueno, tots els voluntaris,
suposo que hi ha una part que et mou a fer això.
I és...
No ho fas moltes vegades,
almenys jo penso potser agoisament,
que moltes vegades no ho fas per ells,
sinó per tu,
per enriquir-te com a persona.
Et sents molt bé, no?
I això et dona un creixement personal, també.
I com esteu de voluntaris ara, de monitors?
Sempre falten mans.
És el que t'anava a dir,
una mica de campanyeta podríem fer, no?
Aprofitant que estem a la ràdio,
podríem fer una crida.
Aquest és que el Colònia has estat bastant just de monitor.
Sí.
Ah, doncs...
Hem estat bastant fotuts, però...
Som molts, però també són molta canalla
i sempre falten mans.
Doncs potser que caldria, no?
Escolteu, si voleu, teniu ganes, podeu venir, no?
No es necessita res, ni tindre cap títol,
només ganes, força, voluntat i compromís.
I disponibilitat de quant de temps, així en general?
A cadascú la que tingui.
És que els límits els marques tu.
I l'únic que han de fer és adreçar-se al Club Vaixell,
a Guigat Martí,
i dir, escolta, m'agradaria col·laborar amb vosaltres.
Tinc dues hores a la setmana, només,
perquè són les úniques que tinc.
I anar allà.
Sí, sí, és així.
Parlem del calendari?
Parlem.
Ja hem dit el preu i tot plegat.
Ha quedat molt bonic, de veritat que ha quedat molt bonic.
Les fotografies, jo m'imagino que totes aquestes persones...
Mira, hem obert la pàgina del Napi, veus?
Que també està aquí, al balcó del Mediterrani.
Que totes aquestes fotografies en les quals han intervingut
els caps de les colles castelleres,
veiem aquí l'Oriol Grau, l'Arcabisbe, la Montseada...
Em vaig passant i vaig dient, em deixaria alguns, eh?
Vaig passant així...
A veure, és que l'Olga Xirinacs...
En fi, persones conegudes...
Qui ha fet les fotos?
Jo.
Tu has fet les fotos?
Escolta, sou, bueno, tot terreny, eh?
Mira, aquí, amb els pets, amb els tres...
I tothom, m'imagino que, en principi, encantats, no?, de participar.
Sí, molt bé.
La veritat és que hem tingut, no sé, de seguida ens han obert les portes
i cap problema, i quan vulgueu, i quan vulgueu també una mica la disponibilitat d'ells, no?
Però jo realment, després de cada foto, em sentia, no ho sé,
o sigui, no sabia com agrair-los-hi, perquè, de veritat...
Són fotografies que està, diguem-ne, la cara popular i coneguda
acompanyada d'algun de nens, nois, noies que pertanyen al club.
Què vau haver de fer una mica de càsting?
Allò per dir, tu sortiràs, tu no, perquè això sempre creia algun problema.
Vam agafar tots els inscrits al Club Vaixell i vam fer un sorteig.
Veus? Això sí que és democràtic, eh?
És a dir, que els que estan a les fotografies és per puratzar.
Sí.
Han estat ells com podrien haver estat uns altres.
I aquests ja no sortiran els de l'any que ve.
Clar, perquè això vol tenir continuïtat, esclar.
Sí, això esperem.
Que el calendari tingui... A partir del 2008, el del 2008 sigui el primer,
però el del 2108 encara és fàcil.
Home, teniu ganes, teniu la fotògrafa, teniu personatges que estan encantats de col·laborar-hi
i ara el que falta és que hi hagi molts clients i clientes que comprin aquest calendari,
que hi hagi fons per tirar endavant aquest projecte i d'altres dins del Club Vaixell.
Heu pensat la manera de comercialitzar-ho en un altre lloc, en un altre espai?
Sí, s'està mirant, de fet, a poder-lo comercialitzar en d'altres comerços,
que ens donin suport a l'entitat, ja no només a nivell econòmic,
sinó en plan, doncs bé, en aquest comerç també es vendran
i que la gent hi pugui anar i no només vendre'ls d'aquí a Martí.
Val a dir que han col·laborat institucions i entitats que volíeu esmentar, no?
És de justícia, en tot cas, fer-ho.
Sí, ens han ajudat, en aquest cas, quatre patrocinadors,
que serien el Consell Comarcal, la Diputació de Tarragona,
el Grup Select i l'Ajuntament de Pere Fori Puigdel Fi.
I hem tingut algun que fins i tot se'ns ha quedat fora
perquè van donar-nos la resposta quan ja teníem el calendari i l'impremta.
El calendari, evidentment, porta els logotips de les quatre entitats
i bé, ja hem quedat més o menys entesos que de cara al calendari 2009,
doncs bé, intentarem ampliar patrocinadors
i amb això, doncs, costejar-nos una miqueta el calendari.
Clar, el calendari així a la portada té una T de Tarragona,
d'Altau i fotografies de diferents persones.
No per res, però tant de bo que hagueu de fer la T aquesta més petiteta
per poder posar un munt de patrocinadors.
Tant de bo.
Això farà fantàstic. Segur que sí.
Doncs ja ho saben, està a la venda, 7 euros, magnífic.
Jo, jo és que no m'ho pensaria, és que cada cop que el miro m'agrada més,
però jo soc molt pràctica, també perquè, veieu, és gran, es pot escriure,
em dóna alegria de viure, de veure aquest calendari, és magnífic.
I el que realment és positiu és que hi hagi gent
que estigui treballant en temes de voluntariat.
En aquesta ciutat tenim un teixit de voluntaris realment important.
Falten mans, ja ho saben, al Club Vaixell,
però tot i així continua, doncs, havent-hi aquesta base
i hi ha relleu generacional pel que podem veure al Club Vaixell de Tarragona.
Moltíssimes gràcies per venir avui a la ràdio,
Miquel Merino, Núria Lores i Marta Vives,
que són monitors del Club Vaixell.
Molta sort i que veneu molts exemplars d'aquest calendari.
Gràcies a tu també.
Adéu-siau.