Potser és agosarat en dir que el carlisme torna a estar de moda,
però potser no és casual el fet que en els últims mesos
hagin coincidit dos esdeveniments a les nostres comarques
amb el carlisme com a protagonista.
Fa uns mesos podríem veure a la sala d'exposicions
de la Fundació Caixa Tarragona la mostra el carlisme
i un sobre un passat amagat.
I precisament, recentment, s'ha fet públic
que un estudi sobre el carlisme ha estat el guanyador
de la segona edició del Premi Andreu Nin,
aquest Premi d'Història que concedeix l'Ajuntament del Vendrell.
El guanyador d'aquest premi és la catedràtica en Història,
professor d'Història de l'Institut Pons i Car de Tarragona,
el senyor Robert Vallverdú.
Senyor Vallverdú, hola, molt bon dia.
Molt bon dia.
L'obra guanyadora es diu El carlisme durant la segona república espanyola.
S'ha entrat en aquesta dècada dels anys 30.
És segurament un dels períodes en què molt poca gent relaciona amb el carlisme.
Podem parlar de les primeres guerres carlines,
d'aquestes tots qui més o menys les hem estudiat,
però potser hi ha gent que a partir de 1876 es creu que el carlisme s'ha apagat
i el carlisme continua.
Sí, sí, ho dius molt bé.
El carlisme es va posar de moda fa un parell de dècades,
i van començar a sortir estudis i llibres,
van publicar llibres de carlisme,
però quasi tots d'ells eren de caire guerrer
i referits a les terceres guerres del segle XIX.
Poca gent s'havia atrevit a parlar sobre el carlisme al segle XX,
perquè, clar, després del que el carlisme és derrotat a les armes,
ha de fer una adaptació al carlisme,
és a dir, s'ha de deixar ja l'aspecte bèl·lic
i centrar-se únic i exclusivament a les campanyes electorals,
a guanyar les eleccions.
Tot això va produint canvi, va produint descensís,
i això ha fet menys atractiu als estudiosos
d'estudiar aquests períodes.
Però jo crec que és un període també molt important,
el de la República,
i que hi va haver un ressorgiment importantíssim del carlisme
que el va convertir en la força civil conservadora
de cara ja d'extrema dreta,
més important que hi havia a Catalunya.
D'entrada, podem comentar,
que actualment existeix un partit carlí,
aquest partit se presenta a les diferents convocatòries electorals,
no obté representació en els principals comissis,
però d'entrada en la Segona República
també participava en les eleccions,
buscant amb diferents aliances,
i va arribar a obtenir representacions molt importants
del Congrés dels Diputats.
Molt bé, sí.
Van arribar a comptar fins i tot amb 23 diputats,
el qual vol dir...
23 diputats que és...
El Congrés, que és una cita important, no?
Això no s'havia aconseguit des de 1871.
Aleshores, durant un temps,
el carlisme no va participar en les conteses electorals,
però a poc a poc es va refer,
i quan va arribar l'època republicana,
el partit carlí es va convertir en un partit importantíssim,
amb centenars i amb milers de cercles tradicionalistes
escampats per tot Espanya,
amb delegacions de joventuts,
en centres de requeters,
que el van convertir en una força apreciable
i molt important durant aquest temps.
D'estudis, com em comentaves,
n'han sortit molt pocs d'aquesta època.
Potser...
I la majoria que han sortit són puntuals,
aspectes molt puntuals, molt localistes, no?
Mancava, jo crec, una obra global
que agafés tot el període republicà,
abastés tot el període republicà
i cobrís aquesta llacuna dintre de la historiografia catalana, no?
Què defensava aquell carlisme de la Segona República
a partir del 1930?
Perquè tots sabem que durant el segle XIX
totes aquelles històries del furc, del tradicionalisme,
la defensa dels valors catòlics,
però l'any 1930, què defensava els mandataris carlins?
Una de les coses que primer va defensar el carlisme
va ser l'instinct, o sigui,
el contoneïsme d'aquesta autonomia catalana
que en aquells moments se'n començava a parlar, no?
I que va fer important.
Pensa que els carlins, el primer estatut d'autonomia,
el primer projecte d'estatut d'autonomia
el van fer precisament els tradicionalistes,
l'any 1930, i que va servir de base després
per elaborar l'estatut de Núria en el 32, no?
Però ells continuaven fidels també a l'Església,
continuaven fidels al rei
i continuaven fidels a la pàtria, no?
Pràcticament ells venien defensant el mateix,
però això sí, després d'una evolució i una adaptació
a les circumstàncies del moment,
al període històric del moment,
és a dir, el carlista anava evolucionant,
sense distreure's dels eixos més importants que tenien, no?
La seva fidelitat al rei, la seva fidelitat a l'Iglésia
i la seva defensa dels fuerts,
que en aquests moments ja eren ja l'autonomia de Catalunya.
De fet, el partit carlí es va arribar a ajuntar
amb la Lliga Regionalista en algunes d'aquestes convocatòries.
Algunes vegades la Lliga Regionalista no els va admetre
com va ser a les eleccions de 1932,
les del Parlament de Catalunya,
precisament per aquest aspecte excessivament dretà
que tenia el carlisme.
El carlisme estava molt a la dreta de la Lliga.
Si la Lliga ja és una composició conservadora,
un partit conservador, ells encara estaven a la dreta.
I moltes vegades, com que ells no acceptaven la república,
sinó que el que volien era monarquia,
doncs com que condemnaven la monarquia,
moltes vegades Cambó els va barrar el pas
i no els va voler,
malgrat la insistència que ells tenien sempre
de formar un bloc de totes les dretes catalanes
per anar plegats a les eleccions,
ja que aquesta era una de les poques maneres
que tenien de tindre diputats
dintre del Parlament de Catalunya.
Els governs estatals,
de la Segona República,
precisament a moltes ocasions van encarnar
els valors contraris que preconitzaven el carlisme.
Això va provocar un distanciament,
és així, no?
Un enfrontament molt, molt gran.
Fortes tensions entre els governs republicans
i els partidaris carlins.
Indudablement.
Els carlins van trencar sempre amb la república.
que la seva forma de govern és una monarquia,
una monarquia hereditària,
sobirana,
templada en el sentit que el rei seria el coordinador
de totes les autonomies de la península ibèrica
i naturalment antiliberal i antiparlamentària.
La república representava tot el que no volia en el carlisme?
Home, en certa manera,
ells van lluitar sempre contra la república,
precisament per això, no?
Una cosa era la república,
ells volien monarquia,
la monarquia donava llibertat de cultes,
ells eren fermament catòlics,
per tant,
era molt contrari a tot el que la república preconitzava,
per tant,
ells des del primer moment van estar sempre en contra de la república
i es van unir sempre en aquells partits conservadors
que també estaven en contra de la república.
Ara,
quan la república passa de mans de les forces d'esquerra
a mans de dreta en el bieni negre,
llavors els carlins van jugar un paper important
a favor de la república,
aquesta república unitària, centralista,
que en certa manera és contradictòria, no?
Perquè si ells eren autonomistes,
però eren autonomistes no independentistes,
o sigui, mai, mai,
quan ells parlen de la pàtria,
mai se refereixen a la pàtria catalana,
se refereixen a la pàtria espanyola, no?
Ells volen autonomia per Catalunya,
però sempre dintre,
d'un estat que podria ser un estat federal, no?
Ells inclús parlen de la federació ibèrica, no?
que comprendria totes les autonomies i regions d'Espanya,
formarien un estat federal,
que fins i tot creien que Portugal s'hi afigiria, no?
degut a les moltes avantatges econòmics i socials que tindrien.
és a dir, un estat federal on hi hagués representant totes les autonomies i regions de la península ibèrica,
per això en deien la federació ibèrica i ells creien en això.
jo no sé si amb això eren uns il·lusos, no?
uns idealistes, però aquest era el pensament que tenien ells en aquesta època.
Quin era el retrat robó del simpatitzant Carli durant la Segona República Espanyola?
Mira, jo amb la meva anàlisi he lluitat molt per contestar una pregunta que està al llibre que diu
qui eren els carlins, de quin estat social sortien.
El meu rastrejament ha aconseguit trobar llistes de tots aquests afiliats als centres carlins,
també amb qui composava les juntes directives d'aquests centres carlins, no?
I del total n'hem fet un estudi social d'aquestes persones.
No pot estar agafat en l'ús ple, perquè esclar, no és de tots, però la mostra és força reixida.
En realitat, aquestes llistes eren curiós perquè venien només completament despullades,
és a dir, nom i cognom.
Aleshores, per trobar l'ofici, la professió, l'estat civil, l'edat i el grau d'alfabetització,
hem hagut d'agafar les llistes electorals de l'any corresponent i un per un anant-los posant dintre.
Arribat aquí, hem pogut ser ja el perfil del carlista republicà, no?
Hi ha una diferència entre les direccions i les persones que formen...
Els militants de base.
Els militants de base, no?
Entre el perfil de la persona que dirigeix el centre carlí és d'una persona,
o que pertany a altes professions, professions liberals, més aviat,
molts advocats, terratinents, persones bastant riques d'edat avançada
i que s'apuntaven al carlisme per continuar gaudint de les seves propietats d'aquell moment.
El de base ja és diferent.
Allí entren totes les professions, n'hi ha de tota mena,
abunden els pagesos, tinguem en compte que l'any 1930 a Espanya l'índex de pagesia era molt elevat,
per tant no és més que un paral·lelisme de la societat,
junt amb tot tipus de professions heterogènies, de molt difícil composició,
que són les pròpies que hi ha en qualsevol ciutat, no?
I el seu perfil és d'una persona més aviat jove,
en plenitud de les seves facultats físiques i mentals,
i que s'apunta al carlisme més per conveccions ideològiques
que no pas als membres de les juntes que s'apunten per altres coses.
Uns per interessos i els altres perquè hi creguen.
Perquè hi creguen, exacte. Aquest és el perfil, els dos perfils, no?
Estem conversant amb Robert Vallverdó,
guanyador de la segona edició del Premi Andreu Nin d'Història,
convocat per l'Ajuntament del Vendrell sobre un estudi sobre el carlisme
durant la Segona República Espanyola.
Aquest estudi, aquest llibre, és un estudi d'àmbit generalista,
englobat a Catalunya i també en referències a tot l'estat espanyol,
però si parlem de Tarragona, si fem referències locals,
no sé si s'ha quantificat en alguna manera quina va ser la presència,
la implantació del moviment carlista a la ciutat o a la demarcació.
La ciutat de Tarragona, com les grans ciutats,
predominaven més les forces del govern.
I si en aquell moment hi havia la República, Tarragona,
les forces que hi havia eren republicanes,
com Barcelona, com Lleida i com Girona, no?
Ara, això no feia que en alguns d'aquests llocs
els tradicionalistes tinguessin els seus propis òrgans de difusió
i que servien per allicionar primer els seus militants
i per captar després nous simpatitzants.
Aquest estudi s'acota temporalment des de l'any 1930 fins a l'any 1936,
però és inevitable preguntar què va passar amb el carlisme
a partir de la Guerra Civil espanyola.
Ja hem explicat i hem comentat aquestes tensions
a mals i baixos, depenent del color del govern de Madrid,
però a partir que esclata la Guerra Civil,
quin és el posicionament del carlisme
i què passa després, un cop el general Franco
es proclama màxim mandatari d'Espanya?
El carlisme català va fer tot el que va poder
per no entrar en la guerra.
El seu cap regional, Tomàs Cailà de Valls,
que va ser enumerat delegat reis i per part del rei Alfonso Carlos,
va intentar fins a l'últim moment no entrar en guerra.
Tomàs Cailà no es fiava dels militars.
Ell sabia molt bé que contra aquest exèrcit
havien lluitat els carlins
durant les tres guerres carlines del segle XIX.
Sí que tenia certes afinitats amb alguns oficials de l'exèrcit,
per tant, van intentar per tots els mitjans no donar-li suport.
Però mentre ell ho negava des d'aquí,
els carlins navarros ja estaven lluitant a la plaça del Castillo
i ell fent la revolució del 18 de juliol,
doncs a última hora no m'ho va haver.
Un bandofranquista, eh?
Un bandofranquista, no hi va haver altre remei
sinó de dir vinga, endavant, no?
Aleshores ells van lluitar aquí a Barcelona
a favor de l'exèrcit revolucionari, no?
Els carlins van ser despreciats bastant per l'exèrcit,
no els van voler, no s'entén
que 18.000 carlins, o més ben dit,
18.000 raquetets preparats per entrar en lluita,
l'exèrcit els rebutgés.
I només van actuar 250 al corregiment de Tarragona,
que està darrere de la plaça Espanya de Barcelona,
i el de Sant Andreu de Palomar.
No van voler ningú més.
Els militars se creien que passaria com el 6 d'octubre, no?
Que sortirien al carrer i ho aplacarien.
I per tant no van voler aquests carlins.
Al final els carlins, doncs,
quan se va perdre la guerra aquí a Catalunya
se'ls va perseguir.
Els que no van poder
traspassar la frontera a Aragonès
i entrar en l'exèrcit nacional
o van ser empresonats o van ser afusellats.
Van morir molts carlins
afusellats perquè, esclar,
s'havien revoltat i havien perdut
i no hi havia més, no?
Durant la guerra hi va haver molts enfrontaments
entre carlins i falangistes,
fins que al final Franco, doncs,
d'una manera l'any 1937, si mal no recordo,
va unificar ja tot això.
La falange tradicionalista i de les Jones, no?
O sigui, falange tradicionalista per carlins i de les Jones.
Però jo he trobat
a l'arxiu administratiu d'Alcalá de Nares
que els franquistes no, i el mateix Franco,
els falangistes i Franco,
no es fiaven dels carlins,
malgrat que lluitaven al proper bando.
Perquè trobo molts informes,
molts informes de diferents províncies espanyoles,
on hi ha, els falangistes fan una relació
de la força del carlisme
en cada una d'aquestes províncies,
dient els centres carlistes que tenen,
les delegacions de joventut que hi havia,
i que n'hi s'han amb molta cura.
Perquè cas que Franco guanyés la guerra,
tindrien problemes amb els carlistes.
I realment els van tenir.
El que passa és que, esclar,
Franco va imposar la seva ordre,
alguns carlins van col·laborar
i la majoria se'n van sortir
perquè van creure que aquell
no era la forma
que ells havien lluitat.
Perquè ells van lluitar pel rei,
perquè vingués el rei,
no el rei Juan Carlos.
L'altra dinàstia per ara.
El Juan Carlos,
Alfonso Carlos,
que després,
a través del seu regent,
el príncep Javier,
ells van lluitar per aquí,
llavors se van sentir traïts dintre d'aquí.
Tu podria dir amb unes paraules
d'encara,
d'un destacat carlin que encara és viu,
el pare Juncosa,
que va ser rector aquí a la Universitat de Tarragona,
que va dir,
els carlins
en la Quarta Guerra Carlina,
perquè per alguns historiadors
diuen que aquesta va ser la Quarta Carlina,
van perdre la guerra
abans de començar-la,
ajuntar-se amb l'exèrcit feixista.
La van perdre
encara que l'haguessin guanyat.
Doncs aquestes paraules
poden servir perfectament
com a cluenda
d'aquesta entrevista.
El moviment carlista
té altres punts d'interès,
continua avui en l'actualitat,
seria interessant poder explicar
que ara
els trets identitaris del carlisme
no s'assemblen gaires
aquests trets que hem anat explicant,
però en qualsevol cas això ho haurem de deixar
per un altre dia
perquè el temps se'ns tira a sobre.
Robert Vallverdó,
felicitats per aquest premi,
felicitats per aquest llibre,
el carlisme
durant la Segona República Espanyola
1930-1936
i si li sembla
en tornem a parlar.
Serà un plaer.
A veure, bon dia.
Bon dia.