Més de 45 anys construint llars, construint benestar.
Promociones José Luis.
Més de 45 anys d'experiència en la construcció de vivendes
avalen un equip de professionals que treballen
amb totes les garanties per vostè.
Promociones José Luis, Avinguda Roma 6A, Tarragona,
977-21-7950.
Promociones José Luis, fent ciutat.
Un minut a tres quarts de dotze del migdia.
Jordi Sorinyac fa una bona estona.
L'hem deixat al Palau de Congressos.
Participant, coneixent a costa aquestes experiències
de la Setmana de la Ciència.
Però ens consta que ha anat a voltar per la Rambla
perquè algú li ha dit que hi havia un col·lectiu
de joves estudiants d'arquitectura
que no sé què exactament volien fer.
Joa Maria Bertran, Jordi Sorinyac, bon dia de nou.
Has estat mai al Magrib?
Ai, sí, m'agrada.
Sí? Tu recordes aquells salons amb grans pipes,
que ximbes, com li diuen a Tunísia?
I tant, i tant, i tant.
Les pipes d'aigua?
Això, d'aigua i el que vulguis.
No, no, l'aigua de ser i després li poses el que vulguis.
Però l'aigua és indispensable, a manera primera.
El condiment hi pots afegir el que vulguis,
sigui legal o ilegal.
Jordi, no sé de què m'estàs parlant,
però deixa-ho que t'expliquis.
Doncs mira, resulta que estem nosaltres
contemplant a dos metres una d'aquestes que ximbes.
Un saló improvisat és una de les activitats,
una d'aquestes instal·lacions que acabo de fer.
Un saló d'aquests com de les mil i una nits,
enmig de la Rambla?
Sí, sí, i a cinc metres més enllà estem veient
com altra gent fa una trainera,
aquells moviments que l'està de la gent sentada
i fa veure que mou el rem.
I a 50 metres, compte dels rius cantona del carrer August,
a ser un grup de gent jugant a cartes.
Així, a la botifarra o el que sigui?
Sí, sí, al burro.
Però escolta, han posat una taula i cadires i tot.
Molt senzill, han agafat una caixa de cartró,
un taulell, un tros de plàstic
per fer una miqueta de tovalla i sóc a jugar.
A veure, no és un concurs,
però aquí poden haver-hi dues alternatives.
O bé una denúncia per manca d'habitatges
que diuen, escolta, no podem fer coses,
anem al carrer a viure.
O bé la voluntat de guanyar el carrer
per fer la vida d'una altra manera.
Doncs mira, hi ha una barreja de les dues coses.
Ah, molt bé.
Deixa'm saludar la persona que estem al costat,
l'Arturo Fedreani.
Arturo, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
L'Arturo és un dels professors
de l'Escola d'Arquitectura
de la Universitat de Rovira i Virgili.
És un dels professors responsables
de tota aquesta història.
Aquesta gent que protagonitza aquestes accions
són alumnes.
I ara la Yolanda ens deia
que és ganes d'ocupar l'espai,
d'ocupar el carrer.
Reivindiqueu alguna cosa?
Què és exactament aquesta instal·lació
que està provocant, ara ho comentarem,
reaccions d'allò més insòlites
per part de la gent, Arturo?
Hola, bon dia.
Mira, el que reivindiquem
és una manera de començar a estudiar
la carrera d'Arquitectura.
Però no fèieu planos i aquestes coses?
Sí, però abans de fer planos
hem de pensar
què és el que dibuixem en aquests planos,
que la vida diària de la gent
és una cosa que nosaltres tenim
com a matèria prima
també en realitat de treball.
Nosaltres el que volem
és veure com funciona la ciutat,
com pot millorar la ciutat,
els interessos de la gent
i no hi ha millor manera
que un estudiant que comença
la carrera d'Arquitectura
ho visqui
i una mica faci la prova
de veure com reacciona la gent
davant de petites variacions
de la seva quotidianitat.
I si parlem de reaccions,
i jo l'Holanda n'hem pogut veure
de l'alçada d'un campanar.
Fa uns instants estàvem
acompanyant aquest grup
que juga a cartes
i s'ha acusat una senyora
i diu
escolti, què s'han fet?
Diu, no, jugant a cartes.
Diu, treballar és el que hauríeu de fer.
Ah, quina poca vergonya.
I després l'altre res.
30 segons després
s'ha acusat una altra dona.
Diu, què s'heu fet?
No, jugant a cartes.
Diu, escolti, que aquí fa molt de fred.
S'han allà a la cantonada,
al costat del Simago,
parlant amb plata,
i que hi ha molt corrent d'aura,
moveu-los una mica,
o sigui, que hi ha una miqueta de reaccions
i ara fa uns instants
hem vist una incena ja
una mica més violenta
passant als insults, Arturo.
Què dius, ara?
Sí, sí, sí, tranquil·lament.
Se'ns ha dit de tots
als estudiants i als periodistes
que estaven per aquí cobrint-ho.
Sí, no, en realitat
el 99,9% de les reaccions
és bona.
El que passa és que nosaltres
aquest tipus d'accions,
l'any passat vam començar
amb una acció urbana
a la ciutat de Reus,
el 99% de les reaccions
són molt positives de part de la gent
i participen
i una mica entren en el joc, no?
En realitat el que volem nosaltres
és que la gent sopessi bé,
que canviï,
es lleven al dematí,
fan la seva vida normal
sobre el carrer,
però es troben
en una circumstància
una mica estranya
i el que a nosaltres ens interessa
és veure com reaccionen.
És que ens hem de posar en situació,
Iolanda,
tu vas caminant per la Rambla Nova,
tires cap amunt
per la vorera de l'esquerra
i quan arribes a cantonar
a compte de Reus
et trobes una desena de nois
que tenen tirat
una mena de catifa,
amb coixins,
una tauleta,
la catxima...
Fantàstic, fantàstic.
Sí, sí, a més clar,
hi ha un corredor molt estret,
si el xou,
podríem dir,
és notable,
Déu-n'hi-do,
eh?,
el xou que esteu muntant, Arturo.
N'éreu conscients, suposo?
Bé,
en certa manera
és el que volíem.
A provocar,
a provocar una mica
les reaccions, no?
Sí,
però la provocació
sempre intentant
que la resposta sigui positiva.
Intentem guanyar
amb l'intercanvi, no?
No intentem...
Intentem que la gent
no s'enfadi,
i tot el contrari,
que la gent entengui
una miqueta
les nostres raons, no?
També hi ha guanyament...
I que trenquin la rutina, no?
La seva passejada
per la ciutat.
És magnífica, això,
que doneu un motiu
per a que aquella persona
que, com tu bé deies,
aixeca,
fa la rutina de la feina,
doncs, de cop i volta
al carrer,
que és un espai de tothom,
es troba que hi ha
alguna cosa diferent, no?
Exacte.
Una de les condicions
de l'exercici
és que sigui memorable.
De fet,
els guanyadors
d'aquest exercici
han sigut dos exercicis
diferents.
Una el farem a l'abril
i una altra
l'estem fent avui, no?
Però el de l'abril,
evidentment,
necessitem que el temps millori.
El farem al barri del Serrallo
i, bueno,
i des d'aquí ja us convidem.
Oh, i tant,
ja hi serem, ja.
Jordi,
ens ho apuntem a l'agenda.
Home, i tan apuntadíssim, eh?
Perquè, a més,
aquí hi haurà teca, eh?
O sigui...
Serà una mica més...
Aleshores no protestarà
tant la gent, segurament.
Farem un concurs
de paelles.
Volem que això
s'institueixi
com a una nova tradició
i, a més a més,
al final,
reivindicarem
que no tenim encara escola,
estem a tercer curs,
els alumnes més grans
i, com que l'escola
va per llarg,
la construcció de l'escola
va per...
Molts alumnes
acabaran la carrera
però no l'hauran vista construïda,
doncs estan una mica
desitjant
reivindicar
un espai
on tenir les condicions.
De tal manera
que un dels exercicis guanyadors,
els alumnes
s'han votat
entre ells mateixos,
han decidit
de fer
una mena
d'estriptís
col·lectiu
de tots els alumnes
a l'abril.
És paradoxal,
que precisament
els alumnes d'arquitectura,
aquells que han de fer cases
i de tot,
no tinguin una escola.
Exacte.
És paradoxal, realment.
És una lliçó.
Calla que no sigui
una altra acció
d'aquestes que feu vosaltres.
A casa de l'Hirrero
que, com es diu,
cuchara de pala, no?
O barracó,
o aula prefabricada,
en aquest cas.
Ara, també la lectura
i aviam,
no us ensabonem,
és que reivindicar
amb creativitat
és quelcom
que no es veu habitualment.
Normalment es reivindica
a cop de mala bada.
Exacte.
Les coses com siguin.
Bueno, nosaltres
el que intentem
és, en principi,
seduir la gent,
guanyar-nos a la gent.
Després, quan siguem arquitectes,
és una mica el mateix.
En general,
tenim una mica
de mala fam
als arquitectes.
Som gent que,
normalment,
estem considerats
que anem a la nostra,
seguim els interessos econòmics,
passem de la gent.
Però això la culpa
la tenen els arquitectes mediàtics.
Bueno,
alguns...
Segurament,
perquè hi ha molts arquitectes
que no surten a les teles,
com diuen les àvies,
i que, escolta,
que s'ocupen
que les ciutats
es facin més
a la medida
de les persones,
a la mesura
de les persones.
Exacte.
Bueno,
els arquitectes mediàtics
comencen a tenir sempre
encàrrecs cada vegada
més grans
i arriba un moment
que,
per la mida
dels seus encàrrecs,
s'anyunyen
del que nosaltres,
precisament,
volem que estiguin a prop.
Els nostres alumnes,
per això,
volem que mai s'oblidin
d'aquest tipus
de contacte directe
amb els que,
algun dia,
seran els seus clients.
Ai,
quins bons arquitectes
que sortiran de la URB,
eh?
Vos que parlem i Holanda...
Imaginatius,
segur que sí.
Vos que parlem i Holanda
per tancar aquesta connexió
amb algun d'ells.
Aconviadem l'Arturo.
Arturo,
moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies, Arturo.
Fins a l'abril,
al Serrallo, eh?
Tenim cita, eh, ja,
i tenim ja
algun bal d'aquests
de degustació de peina.
Jordi, perdona,
serà el que ha dit
que hi haurà un estriptease i tot?
Crec que no.
Crec que aquí,
a aquest extrem,
ja no hi arribarem.
Ja comença a posar-se
una mica perillós.
Estem aquí,
doncs ara sí,
ja estem sentats
en aquesta mena
de petit saló
que han organitzat
els salons d'arquitectura.
Deixa la pipa, Jordi,
deixa la pipa.
Ja coneixeu que tinc vicis,
però precisament no en aquest.
Deixa'm saludar
alguns dels alumnes.
Hola, bon dia.
Hola.
Com en dius?
Maria Rosa Sanper.
Des de quina hora
esteu aquí, Maria Rosa?
De les 9.
Des de les 9 fins a les 2.
Ben abrigats,
perquè el fred avui
és bastant notable.
Teniu aquí un esmorzar,
veiem aquí,
doncs,
unes pastes,
la cachimba,
esteu amb els diaris.
Quan la gent us pregunta
què esteu fent,
què els contesteu?
Doncs que estem habitant
les cantonades,
que, bueno,
que això és una zona
de descans
al mig de la Rambla,
que és un lloc així bastant...
que la gent
se mou molt i tal,
i en altres el que intentem
és que s'aturen un moment
i puguen estar aquí descansant.
Hi ha hagut reaccions
de tot tipus?
Gent com veiem vist ara
que estava fumant tranquil·lament
i d'altres
que no us han deixat gaire bé, no?
No, no,
bueno,
hi havia gent que se queixava
i mos han dit
oh,
pues demà
vindré en tota la meva família
i els diré
tot el bloc de pisos
que baixen
i si mos fiquem aquí tots,
pues,
a veure,
com tos sentireu bàtres
i tal,
però no,
la gent
bastant bé.
Seu aquí sense permís,
no?
Està així una cosa espontània,
sense organitzada
i us heu ficat aquí
a les 9 del matí
muntant la paradeta
i tan tranquils.
Sí, sí.
I llavors hi ha altres alumnes,
gairebé una desena
de grups d'alumnes
que també estan repartits
per la ciutat
fent altres accions.
Quines altres accions
s'estan fent,
per exemple?
Doncs,
per exemple,
hi ha un lloc
que han penjat
com,
bueno,
a la paret,
tu pots pintar
i et diuen
que dibuixos una casa
i, pues,
per a després
veure quin concepte
té la gent
i això.
Hi ha gent
que estan jugant a cartes
i invitan a l'altra gent
que juguen a cartes
o a dardos
o, bueno.
Una miqueta de tot.
Ocupant les cantonades.
Maria Rosa,
moltes gràcies.
De res.
Doncs,
la gent ja ho sap,
fins a les dues
de la tarda,
avui té l'oportunitat
de donar-se un ton
per a aquest saló
de té,
aquesta catximba
instalada al vell
mig de la raula
que en donen
Comte de Rius.
Gràcies, Jordi.
I que bé
perquè utilitzem
l'espai públic
pel que ha de ser
per a les persones
amb aquesta ocupació
no cruenta naturalment
i que és puntual
que només ho fan avui
que la gent no s'enfadi.
És una acció
dels alumnes d'arquitectura
de la Universitat
Rovira i Virgili.
Cin minuts i mig
a les dotze.
En uns segundets
ens posarem en contacte
amb Jordi Blanc.
Tenim un nou capítol
del Futbolisme.