Volem conversar ara amb altres integrants de l'Ajuntament,
persones que des de les diferents formacions polítiques
que representaven també estaven aquí a l'Ajuntament.
En tot cas, el que faríem per il·lustrar mínimament el tema
seria recollir altres moments,
i abans recollíem moments compartits
amb els mitjans de comunicació.
Recordem ara alguns que altres moments
dels diferents plenaris municipals
que han recollit també Jordi Sorinyac i Lluís Comas.
Els escoltem.
La persona ha demostrat que és com una mena d'elefant, no?
Fins que té orelles per escoltar,
té olfat, una bona trompa,
per titre olfat,
té unes bones cames per aguantar-se.
L'únic que no tinc és cua,
perquè no me la xaci vostè.
Sempre he tingut de mirar.
Aquesta persona aguanta.
Poden aixecar les mans els regidors que desitgin fer preguntes?
No tenia dos tors i només he fet servir una.
És que només n'en tenia un.
No, no, no, que avui no s'han donat la xuleta
i jo en tenia dos.
No, senyor Fernández,
deixeu estar,
ja sabem com és la senyora Lluís
i, per favor,
no, no,
deixem-ho estar,
ja la deixem-ho així.
La meva màxima aspiració
seria tornar-me a presentar
i tindre-la vostè de candidat,
perquè amb aquest grup que porta
no guanyarà mai unes eleccions.
Gerbon Almagro, té la paraula.
Ha tornat bé de vacances, senyor alcalde.
Molt bé,
i penso continuar igual.
De vacances?
He vingut a la vida
per estar treballant.
I és que me dóna la sensació
que l'Esteve Ortiz ha dit
se m'ha oblidat
i que no s'ha us oblidat mai
a ningú d'altres alguna cosa a la vida.
O és que tots sou perfectes?
És que estem en un planer,
és dir,
senyor Egeo,
tregui els calés
d'on cregui que els ha de treure,
senyor Ricomà,
faci el favor de fer el decret,
senyor Ballesteros,
faci el favor de votar que sí,
i tu què?
Tot arribarà,
tot arribarà.
Deixeu-me dirigir el plegarici,
me queden quatre xullades,
home,
deixeu-me en pau.
Mira,
home,
ja arribarà tot,
tranquil.
Saludem Javier Almagro,
regidor des de maig de 1999
fins que dimiteix el gener 2005.
Javier, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut Jordi Navarro,
regidor en dues legislatures
des de 1995 fins a 2003.
Jordi, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir,
gràcies també per venir,
Ferran Sánchez Camins,
regidor quatre legislatures
des de 1983 fins a 1993.
Bon dia, Ferran.
Bon dia.
Quantes hores de plenaris municipals
han passat vostès quatre, eh?
Quantes hores compartides?
Des de la diferència política,
podríem dir-ho així.
Senyor Nadal,
quan passem moments allò d'expressions seves,
li veig la cara com estranyada,
com dient això,
ho he dit jo?
És cert que aquesta sensació que em dóna a mi?
És que, a veure,
algunes de les expressions són autèntiques tonteries,
unes altres deuen ser més o menys realistes
i unes altres són fruit del moment,
però és que, clar,
són molts plenaris i moltes hores
i s'ha d'admetre que amb moltes hores
i molts plenaris hi ha de tot.
Hi ha moments divertits, moments no divertits,
moments d'una manera o d'una altra.
Hi ha qui pensa que és una aposta en escena,
tot això dels plenaris,
des del punt de vista que vostès,
quan acaben el plenari,
realment podien ser molts amics,
anar a dinar junts,
ni una cosa ni l'altra, no?
Ni una cosa ni l'altra.
A l'acabar no?
No, s'havia de reposar tot plegat.
És una aposta en escena total.
Eh que sí?
O dona aquesta sensació?
Si els plenaris no fossin radiats o televisats,
els plenaris véssin durat tres quarts d'hora
en lloc de vuit hores o dotze hores a vegades.
Sí, Xavier?
I tant.
Sí, Xavier.
Perquè el treball es feia a les comissions informatives,
no els plenaris.
I per què?
Penseu que...
Perquè hi ha el teatre.
El plenari és el moment mediàtic per excel·lència,
justament pel que diuen,
perquè estan els mitjans de comunicació.
Moltes gràcies al debat,
a les comissions informatives,
era absolutament tranquil,
més de treball,
de matisos,
d'acords.
I en el plenari
té molt a veure amb la significació,
i tant.
Ferran,
estàs d'acord?
Per...
Sí.
Sobretot,
els plenaris serveixen,
per la meva experiència,
per testimoniar,
doncs,
alguns punts de vista,
o una petició,
o un compromís,
o fer una crítica,
i és el moment d'aprofitar-ho.
Per això,
jo crec que els plenaris,
sí,
que Navarro ho diu,
que es podien simplificar,
i és cert,
però tots això guarden,
tots els grups,
i tots els membres d'un plenari,
es guarden l'oportunitat de dir,
bueno, vull lluir-me una mica,
o vull fer una aportació,
o vull tindre un...
bueno,
doncs,
ser una miqueta d'allò...
El que és evident
és que el plenari,
qui no té capacitat
per introduir coses,
és l'alcalde.
És a dir,
el plenari,
on hi ha una...
és el moment
on hi ha una certa capacitat,
per part dels grups polítics,
de tindre un espai periodístic,
o un espai de comunicació.
Per lògica,
els periodistes,
quan van a un plenari,
reforcen més la figura
dels regidors i regidores,
que la figura de l'alcalde.
I el periodista,
en un plenari,
disfruta més,
ressaltant la frase
en contra de l'alcalde,
que no pas la frase de l'alcalde.
Per tant,
el plenari és un lloc
per anar a perdre,
periodísticament parlant.
Sí,
però des del punt de vista
de la representació,
passa com,
i amb tot el respecte,
no estic fent comparacions,
sinó seguint una mica l'esquema.
Passa com una representació teatral.
Hi ha protagonistes,
hi ha secundaris,
hi ha qui té una frase,
hi ha qui té el paper més curt,
més llarg,
independentment,
diguem-ne,
del criteri polític,
de l'emoció que s'estigui defensant.
Per què?
Perquè quan se senten els plenaris
per la ràdio,
hi ha qui surt més que d'altres?
Perquè té més capacitat
de representació,
per què?
I fins i tot,
no solament el tema dels regidors,
vull dir,
els plenaris és habitual,
doncs,
ilegítim,
no?
Per escriure gent amb pancartes,
que potser són dos veïns,
o veïnes amb una pancarta determinada,
perquè és la foto del plenari,
és el que diu ell,
és la frase que es busca,
és una crònica,
i els periodistes,
lògicament,
busquen el diferent,
el novedor,
perquè l'equip de govern,
o l'alcalde ja té altres oportunitats quotidianes
per sortir en els mitjans de comunicació,
no?
A veure,
sí,
no,
amb els plenaris,
amb els plenaris,
jo he canviat de vot previst
a vot que s'ha realitzat,
o sigui,
perquè et porta mal debat
amb els altres grups polítics,
i a mi se m'ha canviat...
Però tot no ve debatut de casa,
ja?
Sí,
no,
en principi sí,
en uns acords previs,
més o menys saps el que votarà cadascú,
però a mi m'ha passat a vegades
de portar uns acords previs,
i d'acord amb un debat,
amb un punt que no tenia res a veure,
amb aquell acord que tenies que votar després,
aquells vots s'han variat,
aquells vots s'han variat,
també amb els plenaris.
Però estem parlant...
Però amb el plenari
és on entra,
diguem,
més l'assentiment,
la passió...
Però ja està parlant
d'un 0,1,
però que clar,
que causa sorpresa,
no?
I que aleshores,
doncs,
home,
però insisteixo,
el plenari
és una escenificació
i els grups de l'oposició
és el moment de la seva oportunitat
que la tenen que aprofitar obligatòriament
i hi ha dintre del,
per exemple,
el grup majoritari,
que és el grup socialista,
també el portaveu,
doncs,
el que fa és fer una classificació
entre regidors
i classifica els regidors
que són capaços d'actuar
en un plenari
amb una certa facilitat
i els que no ho són.
I aleshores,
per tant,
surten més aquests.
I això és lògic i normal.
I els grups,
doncs,
que tenen menys regidors,
doncs, home,
ells dos,
per exemple,
era participació permanent,
no?
De fet,
si em permeteu,
és perquè estem parlant de Tarragona
o d'altres ajuntaments
com capitals de comarca,
no?
Perquè en els altres ajuntaments
més menuts,
podríem parlar també
perquè si no sembla
que tots els plenaris
de tots els ajuntaments...
No, no, no.
No, ja ho sé,
que passi això.
Perquè realment,
on hi ha el debat polític,
maco, sèrio,
més de diferents punts de vistes
a les comunions informatives
i, de fet,
això en aquest ajuntament
hi era,
en matisos,
però hi era.
Però, clar,
si aquesta és trobar-te
on,
el que dèiem,
el que dius,
el que no dius,
hi ha gent que t'escolta,
que pot agafar aquella frase
i tot això psicològicament
i políticament
i estratègicament
fa que es canviïn posicions
que igual d'altrement
no seria, no?
Creieu que els ciutadans
volen aquest tipus
de representacions,
d'accions?
Mira que li he dit,
mira,
lleig, no?
Si volem això.
Sí.
Tu creus que ho volem, no?
No,
vivim un emboc de la comunicació
on es ve això.
Quins són els programes
de màxima audiència
a la televisió?
Si és així.
Sí, però aquí estem parlant
de decidir coses
que tenen a veure
amb les famílies,
amb l'escola,
amb la sanitat...
Sí, però l'experiència mediàtica
demà reus
amb la presentació
d'un regidor
que no faré publicitat.
Vull dir que és la prova
per desgràcia evident
que serà la notícia del dia
en molts contextos
que no passen.
On de veritat treballaves
des de les comissies informatives,
on es decidia...
I això no es radia
ni es passava per televisió, no?
No, no, no sortia enlloc.
Molts assumptes de l'Ajuntament
passaven de la comissió informativa
a la comissió de govern,
no passaven per plenari.
Molts, molts assumptes
que implicaven a molta gent concreta
amb noms i cognoms de la ciutat.
Els plenaris?
Els plenaris es debatia
a los generals.
A mi em va costar moltíssim
preparar el plenari
de sobre el debat general
perquè no l'entenia.
No l'entenia.
És l'únic plenari
que jo m'he preparat
per escrit
el que tenia que dir.
perquè veia
que era un debat
absolutament polític,
era un debat
on es van acordar
tot un seguit de coses
que no es van realitzar
naturalment.
Com és normal.
Com és normal.
S'ha de tenir
un coneixement
molt rígid
del reglament.
Hi ha qui
falta el reglament
perquè no el coneix
o falta el reglament
intencionadament
perquè,
per allò que dèiem,
ara és el meu minut de glòria,
parlo en general,
adreço aquesta pregunta
en general.
Al llarg de la història
de tots els ponaris municipals,
primer que el cauda,
el que està en un moment
presidint
el Consell Ponari,
el teu de la gran qualitat
té una gran qualitat
de dir
bueno,
escoltem,
farem un portrepartitors
d'intervenció
perquè no s'allargui,
tindríeu dos minuts més,
tres minuts més,
però,
bueno,
que l'última paraula
sembla
que el teu de l'alcalde,
el que sigui,
el que li toqui.
I això dels ponaris,
però és igual,
a simplificar,
doncs mira,
al Congrés de Diputats
tothom vol participar
i al Parlament de Catalunya
tothom vol participar
i en ponari també.
Vull dir que el torn de lluïments
i el torn de ganes d'intervenir,
doncs a tothom li fa gràcia.
com el seguissi el torn de lluïments.
Exactament.
Altra cosa
és que, bueno,
doncs naturalment
qui,
evidentment,
qui s'ho prepara millor
surt més benparadet
i a vegades,
doncs,
si vols intervenir
i no surts
tan bé com esperes,
també un de la pròpia
de la pròpia
de la pròpia
ho podria fer millor,
però, bueno,
això augmenta la competitivitat
i que cada vegada
es perfeccionem
i millorem tots.
Clar.
Recordeu moments puntuals,
allò que diguessis,
doncs,
durant el període de temps
que jo he estat
a l'oposició
o he estat amb el govern
en algun plenari
en algun moment,
algun aspecte
que provoqués
que poguéssiu fer,
és que jo sé que és difícil,
no?,
de parlar
de quina impressió
o quina empremta
ha deixat Joan Miguel Nadal
amb vosaltres,
és el mateix que plantejàvem
anteriorment
altres regidors,
companys
de consistori
als primers anys
de l'alcaldia de Nadal.
És difícil marcar
un moment puntual.
Mira,
dit d'una manera planera,
opinió a partir d'un fet
o a partir d'una experiència?
A mi m'ha quedat
de fets concrets,
no,
perquè a més,
de fet,
a nivell personal
i tal,
tinc molt poca relació
amb vosaltres.
Pràcticament nulla,
no?
M'ha quedat la música
de la,
independient de la veritat
o no de les paraules,
que això ja cadascú sabrà,
de la convicció
i la defensa,
vull dir,
m'ha quedat aquesta música
a llarg dels plenaris.
És convincent,
Joan Miquel Nadal?
És profundament convincent.
Vull dir que,
ja dic,
indipendent que tingui la raó o no
o digui la veritat o no,
que això cadascú ho sabrà,
perquè no recordo
cap fet concret,
sí que parla
amb una convicció absoluta.
Vull dir,
fins i tot,
ho he parlat amb altres companys,
almenys del grup,
de dir coses
que tu saps
que no estàs d'acord,
vull dir,
té un poder de convicció,
de dialèctica,
de frase,
de la potència,
no?
que es diuen les coses,
de ficar al cap
i les ganes,
l'energia,
i això és una música
que m'ha quedat,
que sempre he pensat,
quina facilitat
de convicció,
ja dic,
independient del que
el que pogués dir
fos veritat o no,
fos,
fins i tot,
coses que portaves preparades
que estaves assurant convençut,
doncs,
m'està convençent del contrari
quan jo sé que això,
no sé si jo,
la idea és una altra,
no?
No,
i també,
enllaçant això
amb el que parlàvem abans,
que s'ha saltat més vegades
el reglament de l'Ajuntament
és l'alcalde,
és jo,
Miquel Nadal.
Aquest alcalde?
Sí,
aquest alcalde.
No l'alcalde com a figura institucional.
No,
controlaves el debat al plenari,
l'alcalde en principi
és el president de la corporació,
presidia el plenari,
i quan deies,
bueno,
això ja,
més o menys,
els arguments que has donat
són convincents,
han quedat bé,
quadren tot,
llavors,
quan s'acabava la votació,
intervenia l'alcalde,
en lloc de presidir,
feia la seva intervenció
i t'aixafava la teva.
Quan ja no tenies dret a rèplica.
Clar,
ja no feia de president.
Per això,
això és bo.
Clar,
amb això sí,
d'acord.
Jo,
de tots els plenaris,
sí que, almenys,
els que no perdem la memòria
o intentem no perdre-la,
el plenari més espectacular,
evidentment,
i més important
i més tens de tots,
suposo que el convidarem tots,
el mateix Joan Miguel,
va ser la moció de censura.
I allò,
doncs,
bueno,
va ser una cosa preparada,
ben preparada,
les mocions de censura
estan contemplades
com a legítimes,
fer-les,
evidentment,
però,
jo crec que allò
va ser un poder plenari
que més recordo
allò com tensió,
emocional conjunta
dels que sortíem
i dels que entraven
amb aspectes diferents.
Però també el conseller plenari
acridia,
doncs,
tampoc va ser allò...
Hi va haver molta educació,
sobretot dels assistents
del plenari,
que van acceptar
aquest acte
com una cosa evident
i legítima
a la vegada
per fer-la,
i recordo que,
almenys,
va haver-hi una sensació
de, bueno,
la llògica frustració
de qui perd
per una emoció,
l'alegria
per qui la guanya,
però tot l'ambient
de compostura,
de comportament,
de la premsa,
dels assistents,
no hi va haver cap insult,
ni cap crit,
ni cap tal,
però allò va ser per mi
un record que,
com si ho veus cas,
ara,
me'n recordo perfectament
com va succeir
i, bueno,
alguns més també han passat,
tant governant
com estan a l'oposició.
El senyor Nadal,
quan estava a l'oposició,
és un home intel·ligent,
i és un home
que feia el seu paper,
també,
amb una certa duresa,
i després, bueno,
la duresa es va invertir
quan van passar
a l'oposició.
I això ha sigut
un seguit
de tantes actes,
tantes actes,
tantes actes,
que és el que més recordo
i el que més
m'ha format a mi
per aprendre.
Es podran i serveixen
per aprendre molt
a parlar,
a interpretar,
a saber perdre,
a saber guanyar...
I també a callar,
m'imagino, no?
Que s'aprèn molt
a callar als plenaris, no?
O què?
Què en pensen?
Has d'utilitzar
la frase aquella
que en aquells moments
vostè no pot evitar...
En aquells moments
vostè no pot evitar
que jo pensi
el que penso,
però també
haurà de ser comprensiu
amb el que jo penso
que no li pugui dir.
I aleshores,
aquí una mica,
és que efectivament
amb els plenaris
has de tindre cuidado
perquè, home,
són radiats,
hi ha molts periodistes,
hi ha fadetari públic
i pots cometre
errors importants,
no solament d'estratègia,
sinó inclús
errors importants
de relació personal
que s'han d'evitar.
per acabar,
perquè ara hem de parlar
amb aquells magnífics funcionaris
que deia l'alcalde
al començament del programa
que té l'Ajuntament
de Tarragona.
Javier, Jordi, Ferran,
voleu fer així
una valoració final,
manteniu relació
amb Joan Miquel Nadal?
Ara,
en l'actualitat?
No, jo no.
No, de fet,
tampoc no heu tingut mai
gaire relació amb vosaltres.
No, no heu tingut relació
fora de la inscritició
amb el protocolari,
amb el Javier Almagro
sí que heu tingut
alguna relació.
Ens saludeu, home.
Ens estivem ramblejant, sí.
Ferran.
Jo, des que quan tenia 8 anys
estava al Tarragó
i va quedar el Joan Miquel,
campió de Catalunya
dels 100 metres
que estava allí,
el veu una xiqueta i serit,
em queda simpàtic.
Et queia bé?
Sí, la Júlia també,
em queden simpàtics.
Després,
a vegades no m'ha quedat tan simpàtic,
però almenys,
almenys,
i m'han tingut,
i tu pots reconèixer,
almenys,
i he tingut educació amb ell
i respecte,
de la mateixa manera
que estic convençut
que també en té respecte a mi.
Jo diria que sí.
Sí, sí.
Molt de respecte.
L'únic que passa
que, òbviament,
el paper de l'oposició
i el paper del govern,
estiguis on t'estiguis,
és un i és un altre.
I, lògicament,
del que es tracta
és d'entendre,
no fer veure,
entendre
que l'àmbit de la democràcia
passa injustament
pel respecte
a les idees
i a les persones.
Jo crec que
amb aquest Ajuntament
això s'ha mantingut bastant.
Per altra banda,
des de la perspectiva
del temps,
doncs,
jo diria que
els ajuntaments,
molts ajuntaments,
doncs,
han tingut reflex
o han tingut una,
diguéssim,
una llum
amb el de Tarragona
respecte a com
s'ha fet les coses.
Jo crec que aquí
s'han fet prou bé
totes elles.
Són ara
tres quarts
de dotze
del migdia.
moltíssimes gràcies
Javier Almagro,
Jordi Navarro,
Ferran Sánchez,
Camins per dedicar-nos
a aquests minuts
al matí de Tarragona Ràdio.
Gràcies a tu.