Estem al Teatre Metropol. Estem, de fet, a l'escenari del Teatre Metropol
perquè fa uns minuts que s'ha acabat el segon passi
que fan en Pep Gol i en Pep Pasqual, els dos artistes que
se'ns dediquen durant tot el dia d'avui, no sé com ho diríem,
Pep Pasqual, bon dia.
Hola, bon dia, bona hora.
Entretenir, ensenyar, què és el que feu en aquesta colla, nens?
Fem un espectacle que pretenem, no ho sé, estimular la fantasia musical.
i estimular en molts sentits, des d'escoltar, a descobrir mons sonors,
a descobrir instruments que són, a desmitificar instruments
que semblen llunyans i inaccessibles amb aparells i enginys que tenim,
i utensilis, mangueres, trossos de tub, ampolles, amb tot això,
fem que tinguin més amor per als instruments de veritat
i pels que no són de veritat, perquè tot s'hi val amb la música.
Ara comentarem, perquè hi ha aquí una taula amb una trentena,
quarantena, podríem dir, d'instruments, que sembla més aviat
una taula d'una botiga de joguines, una parada d'una botiga de joguines,
si em permeteu, però doncs m'agradaria preguntar-li al Pep Bol,
perquè nosaltres hem tingut l'oportunitat de veure la part final de l'espectacle
i vaja, potser hi havia uns 200 nens tranquil·lament
i tots, doncs, ben atents, callats com feia falta,
extasiats com feia falta, Déu-n'hi-do, és complicat?
Sí, jo et diria que 300 i més, eh?
Home, és complicat, sí que és complicat, no t'ho negaré,
però vull dir, també és la nostra feina, no?
També deu ser complicat ser cirurgia o ser conductor d'avió.
Per nosaltres és un normal, és un normal, no?
Enfrontar-te a aquest públic és un públic molt ràpid, molt immediat,
i tu has d'estar a l'alçada d'ells, diguéssim, no?
Sí, i no perdonen, a més a més és un públic molt exigent.
És veritat això que diuen que el públic infantil és el més dur?
És totalment cert, perquè no tenen cap referent.
Hi ha molta gent gran que per educació, doncs, sap estar i tal,
els nens, si no connecten, desconecten i et matxaquen.
Però jo dur, dur és una paraula dura.
Són nens, és el públic exigent, penso jo, eh?
És el públic que t'exigeix més i t'has d'anar al 100%, no pots anar a mig gas, no pots, és impossible, no?
Ho hem comentat, tenim aquí aquesta taula, que és l'eix central, podríem dir, del vostre espectacle.
Com definiríeu una miqueta tots aquesta sèrie?
No sé si dir-li instruments, utensils o simplement, doncs, això, instruments?
És que sense veure-ho és complicat, no?
Mira, jo t'explico per què, diguéssim.
Quan tu veus un clarinet, veus un aparell molt complex, no?
Un tub de negre, amb totes unes peces com platejades, daurades, moltes palanques,
i dius, això deu ser complicadíssim de tocar.
Però, en canvi, si tu, l'acústica d'un clarinet és molt senzill, és un tub,
i té una canya a l'embocadura que el fa sonar.
Què fem nosaltres?
Doncs agafar un tub, una mànega, una manguera, i fer un duo d'una manguera amb un clarinet.
i tu veus que el so és el mateix.
Amb el qual dius, doncs, el clarinet no deu ser tan complicat com sembla, no?
I això, aquest concepte, l'apliquem, doncs, a tots els instruments.
Des d'una flauta travessera, un clarinet, una trompeta, una tuba,
els despullem i deixem l'essència de l'acústica, l'instrument,
que al final són uns tubs només, no?
Posem algun exemple, si et sembla?
Coses abocadores, coses molt abocadores, com una cargola de mar.
Coses abocadores, com una cargola de mar.
Coses abocadores, com una cargola de mar.
Coses abocadores, com una cargola de mar.
Coses abocadores, com una cargola de mar.
dos cargols de mar, dels quals sou capaços d'extreure en totes les propietats.
En totes són.
Clar, perquè és que un tub, i torno abans, un cargol és un tub,
que dóna voltes en forma espiral.
I la manera de fer sonar un cargol és com una trompeta,
és quan tu produïn el son als llavis, no?
I llavors, doncs, ens serveix molt bé per introduir una trompeta, no?
Comences amb el tub, després vas a una manguera,
i després vas a parar la trompeta,
perquè tot té un mateix principi acústic, no?
Tenim aquí ampolles buides d'aigües,
la mànega aquesta que suposo que fèiem referència abans,
i vaja, doncs...
Les ampolles les afinem.
Si poses més aigua o menys aigua en una ampolla,
de fet, li estàs canviant el tamany.
I llavors, doncs, ho pots afinar, no?
I tenim unes quantes ampolles afinades,
i les afinem en directe,
i toquem una cosa així amb ampolles.
Llavors podríem accedir en la conclusió
que si bàsicament els instruments són tan perfectos,
o són com els coneixem ara,
és simplement per refinar les qualitats d'aquests tubs.
I amb clar, perquè quan et diguem...
Per fer-ho més fàcil i per millorar el son, no?
Però de vegades et pot semblar que sona una trompeta
perquè és platejada,
o perquè té moltes coses...
No, no, sona perquè és un tub, no?
I això és el que volem ensenyar.
D'alguna manera és desmitificar,
perdre la por als instruments,
perdre el respecte,
el respecte negatiu, diguéssim,
el que et fa por i el que et fa tallar.
No, no, jo això que deu ser molt difícil, no.
acostar, és una cosa senzilla,
pot ser un joc, tocar i demostrar això, no?
D'alguna manera,
i intentar seduir que la gent, doncs,
perdi la por als instruments
i pugui tocar com si, no ho sé,
que surt d'una forma natural, no?
Quan se us va acudir a explotar
aquesta vessant més divulgativa?
Doncs, mira, jo fa molts anys,
per casualitats, no?
Per casualitats, doncs, un cop vam anar a tocar en l'escola
i a partir d'aquí es va anar complicant.
i com a parella,
com a parella farà uns vuit anys o així, no?
Sí, tocàvem junts amb la vella Dix,
i l'any jo també havia fet televisions,
i ell, hòstia, feia això, tallo una palleta,
doncs, jo feia amb una mànera i també la tallava,
i així anàvem coincidint,
anàvem comentant coses fins que un dia ens van demanar uns amics.
Vam anar a l'escola, a tocar en una escola,
porteu portar instruments i ensenyar-los?
Doncs vam dur instruments,
però escolta, tinc unes quantes coses
que potser podrien anar bé,
i ho vam anar portant.
Allà va anar bé,
i d'allà ens van crear per una altra,
i d'allà una altra, una altra, una altra,
i al final vam acabar estructurant,
doncs, el que era com una demostració
dels instruments en forma d'espectacle.
També vam anar traient explicacions,
pensant que el que es veu ja queda explicat amb la vista,
i guanyant ritme de posta en escena i d'espectacle.
Llavors, pensant que la part de contingut pedagògica,
doncs, és la que es treballa a les escoles, no?
Si hi ha un dossier i ells fan la seva feina molt ben feta,
que és explicar tot això,
la nostra feina és seduir.
La nostra feina és seduir i...
I la vostra sessió deu ser la classe més esperada
de la classe de música de tot el curs.
Esperem, sí.
El Pep Pascual el veiem amenaçant,
podríem dir en el bon sentit de la paraula.
Què és aquesta artil·lurgia, exactament?
Sí, això és un reclam de gaix, del gaix.
El grajo en castellà o garrulos glandarios en llatí.
Però l'ocell em penso en costiga...
Però com que estem parlant de vent,
l'utilitzem per...
i ara el Pep està fent sonar el gaix
i a través d'un tub, d'una mànega,
la fa ondolar
i aquestes vacil·lacions són les que produeixen
aquests canvis, aquest so que podem escoltar en aquests moments.
i ara el Pep Gol marejant uns altres artil·logis,
ben casolans, podríem dir.
això és una manguera, simplement doblegada?
Això sembla una càmera de bicicleta,
però com a rugada,
llavors tallar de trossos
i al final de cada punta hi ha un foradet
que quan passa gaires passa això.
I ara el Pep Pascual està movent
el que sembla una mena de canya de pescar
amb una goma,
està fent uns moviments bruscos endavant i endarrere
i produeixen aquests so que podem escoltar.
S'assembla molt, ara perdona,
amb el referent modern,
el so de les espases làsers
de la Guerra de les Galàxies.
No sé si les van fer així,
però el moviment és molt semblant.
o qualsevol canya.
Senyors, ens acaba de caure
un mites ja sabem que George Lucas
ja sabem d'on va treure
el seu característic de les espases làsers.
Sí, sí, és una canya
amb una membrana que vibra
i és el que produeix
una goma, no?
Una goma,
la goma de lligar els llibres.
És que casolà,
allò,
fins al cert punt
que aquesta goma
està unida a la canya
amb un tap d'una botella a la cava.
Això mateix, sí,
és separat
perquè estigui separada
i perquè vibri millor
i no xoqui amb la mateixa canya.
És molt senzill
i és fantasia,
fan meravelloses.
Aquesta tarda
se'n tornem a dos quarts
a quatre.
Els nens
als escoles de Tarragona
tenen la darrera oportunitat
avui per veure aquest espectacle
i suposo que després,
doncs,
en ruta, no?
Continuar ensenyant tot arreu.
Sí,
em penso,
i tu, Pep,
demà seguiu, no?
Demà seguiu amb una altra versió
de la pedagogia.
Una música a altra parte,
diguéssim, no?
El Pep segueix amb els espòlegos
i jo segueixo,
m'hi quedo dos dies més
amb un quintet
que fem moments del jazz,
diguéssim.
Moments especials
per a escoles
amb una parella de ball
i, doncs,
repassem una mica.
Què ensenyeu, doncs?
És un altre vessant divulgatiu,
un altre lliçó,
podríem dir?
A més,
per més adults, no?
Ara aquí estem treballant
pels més petits
i això,
aquest festival de jazz
té molta tradició
de sessions pedagògiques
i sessions musicals
per a escoles.
I llavors,
penso que la història
del jazz s'ha explicat
moltes vegades
i llavors anem un pas
més enllà
i no pretenem
fer una història del jazz
sinó repassar alguns moments,
diguéssim,
música de Duke Hilton
o música de Miles Davis
o de Harvey Hancock
o una parella de ball
treballant
amb un grup de música,
no?
I passarem per uns diferents moments
que espero que estigui molt bé.