Joan Uller, bon dia.
Hola, bon dia.
És una cita tradicional i habitual trobar-nos aquí,
al Festival d'Estiu de Tarragona,
amb un repertori que inclou l'estrena de l'obra guanyadora del darrer any
del Concurs Internacional de Composició Ciutat de Tarragona, no?
Sí, n'hem fet finalment tots plegats una tradició d'aquest concert,
el mes de juliol, a un escenari tan fantàstic com el Camp de Mart,
en el qual combinem el repertori de tota la vida,
el repertori que agrada a la gent,
amb l'estrena de l'obra guanyadora del concurs.
D'aquesta manera pensem que s'escolten molts objectius.
Primer, que la gent disfruti de la música sinfònica aquella de tota la vida,
el Tchaikovsky aquest any, que és el que toca,
però també que vagin veient què és el que està passant
amb les noves tendències de la música dels nostres dies.
Tornarem a aquest concert de dimecres,
però el que sí que és fantàstic és que estem molt ben acostumats
perquè ara tenim l'oportunitat d'arribar l'OBC més sovint aquí a la ciutat de Tarragona.
Sí, aquest ja és el segon any que hem fet el cicle,
un cicle d'un concert per trimestre,
i la veritat és que estem molt, molt contents de la resposta del públic.
Estem començant, no hi havia una tradició d'una temporada sinfònica estable d'aquesta manera,
i la gent està venint,
i la resposta en els concerts és molt, molt positiva,
el públic va creixent,
i en aquest sentit ens encoratja a seguir endavant.
El 14è Premi Internacional de Composició Musical el va guanyar,
l'edició del 2006,
l'obra ser del compositor argentí José Luis Campana.
Comentaves, Joan,
de les possibilitats que dona de difondre aquest tipus de música.
L'estrena sempre crea una gran expectació,
però a vegades els compositors contemporanis actuals
es queixen que les orquestres no donen continuïtat a les seves obres,
en general, eh?
Suposo que ho has sentit moltes vegades, això.
Esclar, esclar, esclar.
Home, és veritat que la música contemporània és un tipus de llenguatge...
Bé, la música contemporània jo crec que el primer que hauríem de fer
és treure-li el singular i posar-li el plural.
Són músiques contemporànies, perquè són moltes i molt variades,
i realment no responen a una única escola, no?
A l'època de Mozart i Haydn,
un podia ser un geni o no,
però tothom escrivia dintre d'un mateix cant,
d'unes mateixes formes.
Amb la música contemporània això s'ha trencat totalment,
i hi ha mil maneres d'entendre-la, i està bé que sigui així,
però sí que ha provocat que moltes d'aquestes maneres d'entendre la música,
sobretot a la roda que es perd la tonalitat,
hagin produït un cert divorci amb el públic,
o sigui, el públic majoritàriament no sigui capaç de comprendre-les.
Això ha fet que moltes vegades hi hagi una reticència
per part dels programadors de les orquestres
d'introduir-les, sí, però en una certa mesura,
perquè són conscients que, de la mateixa manera que és el deure de tota orquestra
al mostrar quina és la música que es fa en els seus dies,
també és el deure de tota orquestra a no quedar-se sense públic.
I llavors s'hauria de combinar aquests dos aspectes.
Evidentment aquí queda el sedàs del temps, no?
El temps acabarà fent clàssiques algunes d'aquestes obres,
i altres quedaran a l'oblit,
però no tenim aquesta perspectiva encara
per saber quines són les que se seguiran tocant.
En tot cas, sí que és veritat que nosaltres des de la nostra orquestra
intentem que algun repertori que estem molt convençuts
de que realment serà clàssic,
sí que no només l'estrenem, sinó que l'anem tocant amb regularitat.
I poso un exemple que us fes molt proper,
el fragment del ballet Trencadís d'en Joan Guitjuan.
Jo estic convençut que serà una obra que dintre de 100 anys,
si hi ha orquestres, seguirà tocant.
I nosaltres el que fem és l'anem programant amb regularitat,
però sobretot quan anem fora del nostre país,
anem a Frankfurt,
ens la duem com una obra per mostrar el que està passant aquí.
El que passa és que del Trencadís n'estem segurs,
de moltes altres encara no en podem estar segurs.
Clar, s'entén perfecte, s'entén els compositors,
però també s'entén els programadors i les orquestres,
perquè ha costat molt fidelitzar i ampliar
el públic de l'anomenada música clàssica.
En qüestió d'una dècada
s'han incrementat els cicles de concerts
i persones que mai s'haguessin plantejat
acudir de forma periòdica a escoltar música de qualitat,
no ho feia abans.
Per tant, jo entenc perfectament,
escolta, estem fidelitzant un públic,
primer l'ú i després el dos, no?
Sí, m'ho has explicat molt bé.
Ah, molt bé, molt bé.
S'ho he explicat molt bé.
És una mica...
També a vegades amb la música contemporània
ens dona la sensació
que s'han cremat etapes massa de pressa.
És a dir, al públic li agrada a Mozart,
li agrada a Beethoven, li agrada a Tchaikovsky,
fins i tot li agrada a Mahler,
però ja això està Covid,
li sona estrany,
Stravinsky no sap,
Bartók ja li sona massa diferent.
Llavors, volem que comprengui coses del segle XXI
quan encara el segle XX no ha estat ben assimilat.
Llavors, a vegades,
això també és un procés que dificulta.
Llavors, aquesta mateixa línia d'argumentació
és alguna vegada el que dic
que hem d'anar construint un públic
que el públic ja s'anirà fent curiós.
Ja, a mesura que vagi entrant,
a mesura que vagi entrant,
anirà creant el seu propi criteri
i hi podran entrar.
Però si ara d'entrada,
abans de tenir el públic consolidat,
li programem un excés d'obres
que està lluny de la seva sensibilitat,
doncs això em pot provocar
que al final no tinguin cap dels dos objectius,
ni la música del gran repertori és difunt,
ni tampoc la nova música.
No és una qüestió només de notes musicals,
sinó de sonoritats, instrumentació,
perquè a vegades hem assistit
a l'estrena de premis
que introdueixen instruments, tecnologia,
en aquest cas sense conèixer l'obra,
perquè òbviament s'ha d'estrenar aquesta nit.
Veiem que l'obra de José Luis Campana
diu que es tracta d'una obra
per a piano i orquestra.
Sí, però el piano és amplificat.
Així al principi dius,
escolta, doncs el públic, diguem-ne,
més tradicional, més conservador,
aquesta nit s'hi trobarà còmode,
però home, està molt bé, no?,
donar aquesta oportunitat de conèixer,
a banda de que si el jurat ha dit
que és una gran obra,
s'ha d'entendre com a tal, no?
Sí, s'ha d'escoltar.
És veritat que, amb això que dèiem
de les músiques contemporàries,
d'aquesta pluralitat,
un dels camps d'experimentació
ha sigut, d'alguna manera,
forçar les possibilitats dels instruments
o forçar les sonoritats
o inclús veure que ens pot oferir
les noves tecnologies cara a la música.
Això és, els resultats de tot això,
a vegades és molt positiu i a vegades negatiu,
però en tot cas és un instrument més
que tenen els compositors d'avui en dia
que no tenien abans
i que és lògic que vulguin treballar-los.
Evidentment, això a vegades fa
que aquest llenguatge,
per a un públic, diguem,
de paràmetres clàssics,
li sigui més distant.
Però jo també voldria defensar una mica
el model de funcionament
d'aquest concert de Tarragona,
on sempre hi ha una segona part,
diguem, que justifica la presència
del concert i justifica
el risc que es pugui prendre
d'escoltar la primera part.
Després hi ha la cinquena de Tchaikovsky,
que és, diguem,
coneguda entre les conegudes,
popular entre els populars,
amb melodies dolcíssimes,
amb moments molt emotius,
molt vibrants.
Doncs jo penso que és bo
i animo la gent
que vingui també la primera part
per saber, per conèixer,
per tenir aquesta curiositat.
Moltes vegades també passa
que gent que era regàcia
i deia
jo música contemporània no,
música contemporània no,
quan ve i sent una peça
diu, ah, però està bé,
o és curiós?
O a vegades et diuen,
no ho he acabat d'entendre,
però en tot cas
forma part d'un procés
que jo em dic,
quan m'ho pregunten personalment,
gent d'abonats a l'orquestra
o gent que em trobes al públic,
jo sempre dic
que més enllà de si les obres
són bones o dolentes,
com a persones
que estem disfrutant de la música,
tenim el compromís
que en el futur
la gent pugui disfrutar
també d'obres
i només si fem estrenes
o recolzem els joves compositors
o els compositors d'avui en dia,
això passarà.
Si no hi ha mai risc,
ens quedarem sempre
a repetir-me el mateix repertori
i això serà
un molt feble favor a la música.
I és marca de l'OBC
no només en recolzar
compositors joves,
sinó també recolzar,
en el cas d'aquest
que ens ocupa,
per exemple,
directors joves.
Sí,
François Xavier Rod
tenim molt...
Pensem que és un director
que farà una gran carrera internacional,
de fet ja l'està fent,
hi treballa molt a París,
és principal director convidat
o assistent
de la Filharmonica de Londres
i jo crec que és d'aquells directors
que d'alguna manera diré
ostres,
i aquest el vam tenir,
i ara mira on està
i què està fent
i així,
ens hi va venir
el concert a Tarragona.
És un director
que també és molt valorat
pels nostres músics,
quan va venir l'última vegada
els mateixos músics
el van estar aplaudint
molta estona,
fa una feina molt bona
i té aquesta combinació
que ha sigut el motiu
també pel qual l'hem triat
de tocar el gran repertori
però alhora
de mostrar un gran interès
pel que és la música contemporània.
Ens espera una nit
realment emocionant
i apassionant.
Moltíssimes gràcies
Joan Uller,
director general
del Consorci de l'Auditori
i l'Orquestra
per atendre una vegada més
la trucada de Tarragona Ràdio,
com sempre ha estat un plaer.
Moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Adeu-siau, bon dia.
Adeu.