Continuem endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Ja podem saludar el nostre següent candidat.
És el portaveu de Convergència i Unió,
però avui no el convidem per analitzar exclusivament
l'actualitat política catalana,
l'actualitat de la Federació Nacionalista,
sinó que avui saludem el senyor David Madí.
Senyor Bad Madí, bon dia.
Molt bon dia.
Per parlar del llibre que acaba de publicar fa, de fet, unes setmanes,
Democràcia sang freda,
es titula Les interioritats de la política catalana.
Aquesta setmana el llibre ha passat al segon calaix
a les columnes de no ficció.
S'ha superat pel primer volum de les memòries de Jordi Pujol?
Bé, depèn de quina llista és primer i depèn de quina llista és segon,
però vaja, amb una honrosa, segona posició després de les memòries del president Pujol,
que aprofito per recomanar a tothom perquè estan molt bé.
Pensa establir algun tipus de competències amb les memòries del president?
No, jo crec que és una sana competència.
A més, a més, es dona la circumstància,
com feia molt de temps que no es donava,
que els principals llocs de les llistes de vendes
estan ocupats per obres de gent de convergència
o propera convergència,
cosa que vol dir que l'energia de pensament nostre
és molt viva, cosa que és positiu.
S'ha parlat molt de la seva portada, aquesta caricatura de vostè,
enfondat amb l'uniforme del general Patton,
aquest famós general nord-americà,
cèl·lebre especialment pel seu paper durant la Segona Guerra Mundial.
Per què, per exemple, va escollir Patton i no algun heroi de la mitologia catalana,
un Jaume I, per exemple?
Bé, podria haver estat una opció.
No, jo crec que ho fem a la portada,
jo crec que és posar-li sentit de l'humor a la política catalana,
cosa que sempre és positiu.
I la figura del Patton a mi em serveix com un recurs literari
per explicar algunes coses.
El Patton era un general d'aquests clàssics,
era un general dels pocs generals de la Segona Guerra Mundial
que es posaven al capdavant de les seves tropes,
era polèmic, tenia una visió mística de tot això.
I a mi em serveix bé, és una figura que em serveix bé
per explicar una mica que la pulsió humana del combat
és una cosa que està present sempre
i que precisament la democràcia ens permet
fer-ho amb vies de diàleg i sense morts ni ferits.
La portada d'aquest llibre és molt interessant.
Recomanem als oients que llegeixin el llibre,
aquest llibre és molt interessant,
però com a mínim que donin un cop d'ullada a la portada
perquè és d'aquelles que crida la vista.
I ens ha cridat també especialment l'atenció
el fet que porta moltes medalles.
No sé si són les que portava generalment
el general de la Pàtron o potser se n'ha fet alguna més
o se n'ha tret alguna.
No, aquesta és...
Això està basat en la caricatura
del que és la pel·lícula Pàtron,
que hi ha una escena inicial que és molt cèlebre
i jo crec, vaja, no sé si hi ha alguna medalla més que allà,
però em sembla que no, que deuen ser les mateixes.
Per què ara, senyor Madí,
vostè ha sentit la necessitat de plasmar aquestes reflexions,
una miqueta té un punt autobiogràfic aquest llibre,
per què precisament en aquests moments ha volgut escriure aquest llibre?
I no abans o no després?
Bé, això va venir abans de...
Ja fa uns mesos abans de l'estiu,
bastant abans de l'estiu,
on un parell d'editorials
em van venir a proposar, doncs,
bàsicament el mateix, no?
El mateix tipus de llibre i tal.
Jo vaig canviar una mica la idea que ells em proposaven
i em va semblar que podia ser una idea interessant, no?
I això passa, no?
Quan et deixes escriure un llibre,
a fer una incursió en aquest sentit,
doncs és perquè tens alguna teoria a explicar
i perquè tens algunes coses que creus que poden ser interessants.
I jo crec que hi ha alguna història a explicar
i alguna teoria a explicar,
que és el que intento fer modestament
i sembla ser que per l'acollida que ha tingut,
doncs, hi ha gent que opina el mateix.
Exposa teories,
parlava de les seves vivències personals,
parlava de la seva experiència professional,
ara en parlarem també de moltes d'aquestes ocasions,
però segurament un dels aspectes més esperats del llibre
era com vostè definia,
un home que vostè, com molt bé sap,
no té pèls a la llonga,
com a mínim és la fama que vostè té,
com parlava dels diferents personatges
de la política catalana.
Però vostè ja ha vist a l'entrada
que només parlarà dels seus adversaris.
Això de no parlar dels seus companys de partit
o dels seus companys, en qualsevol cas,
és una opció personal perquè vostè hi creu
o una opció personal per no quedar malament?
Bé, jo soc un polític amb actiu.
Aquest és un llibre molt arriscat
per un polític amb actiu.
No se n'han fet gaires d'aquestes característiques, no?
Però si només parla dels adversaris
no ho és tant d'arriscat.
Sí, no s'ho pensi, bastant, bastant.
I em sembla que quan el lector hagi llegit el llibre
se'n donarà de compte que té unes dosis de risc molt importants,
a vegades pel que descrius i a vegades pel que opines
o per les idees que projectes de cara al futur,
perquè és cert que és un llibre que s'incardina en aquesta idea meva
que en política, si no parlem clar, no ens entendrem
i no hi haurà manera que aquesta distància entre polítics i ciutadans
doncs es pugui fer més estreta i hi hagi més proximitat.
Però, bé, jo faig un exercici de subjectivitat clara, no?
I ho adverteixo.
Jo des de les primeres pàgines adverteixo
què és aquest llibre i què no és aquest llibre
i amb quins paràmetres, quins principis i quins valors està fet.
I jo amb això procuro ser molt honest.
No vull enganyar a ningú.
Això és el meu punt de vista, és la història tal com jo l'he viscut,
tal com jo l'he sentida, tal com jo l'he analitzada
i el valor que té en termes de credibilitat
és que és exactament, ningú pot dubtar que això jo ho penso profundament.
A partir d'aquí reconec que és un exercici de subjectivitat
i és normal, jo no soc un periodista,
no preting fer una descripció neutra de la realitat
sinó que penso fer, faig una descripció volgudament treballada
perquè crec que dóna més claus i dóna més riquesa.
Com molta gent sap, vostè fa molts anys que treballa al costat d'Artur Mas,
l'actual líder de Convergència i Unió.
Creu que Artur Mas és en aquests moments el millor polític de l'escena catalana?
Miri, jo com vostè diu fa molts anys que el conec
i he treballat des de fa anys,
el conec a fons, el conec políticament i el conec personalment
i ens ha tocat viure moments de tot, no?
I jo crec que és un luxe per la política
i per la política catalana especialment
tenir un polític de l'altura política, moral i personal d'Artur Mas.
I a més a més, ja l'explico
i hi ha determinats moments claus d'aquest any
on això es posa en evidència, no?
Jo crec que és un luxe tenir un polític d'aquestes característiques
i no tinc cap mena de complexa
admetre que a més a més li sento una admiració sana, no?
Artur Mas té fama, abans parlant de fama,
Artur Mas té fama de ser una persona...
Sobretot en el començament,
que estava molt assessorada,
que treballava molt al voltant dels seus companys,
però vostè, en canvi, de forma esglaonada al llarg del llibre
va desmentir aquesta afirmació, no?
Parla, per exemple, d'una anècdota,
tant que es fa broma en alguns programes de televisió del seu cabell,
que sempre ha anat al seu barbé de barri.
Sí, no, no.
En aquells principis de l'any 2000, 2001, 2002, 2003,
quan estàvem en la fase aquella de la successió,
es van dir moltes tonteries, no?
I en Mas és un home d'un caràcter i d'un caràcter fort.
Jo crec que tots els líders polítics tenen caràcter i tenen caràcter fort
i ell el té, no?
I per tant tenen criteri propi i per tant no és fàcil canviar-lo
i per tant moltes vegades quan...
I a més a més jo crec que això ha de ser així,
la gent és com és, les bèsties són com som
i canviar-les és molt complicat, no?
I jo crec que al revés ha de ser...
Ell mateix ha de ser com és ell
i intentar canviar-lo és un error.
I moltes vegades es va fer mofa,
es va fer intentar penjar-li un atribut físic al seu caràcter,
que era això del cabell, de com anava pentinat,
inclús en un punt molt cèl·lebre,
en la famosa moció de Sant Sobre Café Pasqual Maragall,
on una de les rèpliques era sobre com anava pentinat
i en baix, doncs mira,
doncs sempre ha anat al barbé de tota la vida
i no té més ciència que això.
Una de les tesis centrals del seu llibre
és que Catalunya en aquests moments està vivint
una etapa que vostè qualifica com de dolça decadència.
Efectivament.
Per què, senyor Madí?
Bé, jo explico que quan començo a explicar les idees
d'on estem i cap a on hem d'anar,
jo explico que tinc un diagnòstic
que és que Catalunya ha entrat en una espiral de dolça decadència.
i una espiral que és política, sens dubte,
és més, la política ha estat la turbopropulsió
d'aquesta dolça decadència,
però no és només política,
sinó que, a més a més,
també és d'ambició econòmica,
també és de societat civil,
societat civil molt prima tenim en aquest país,
i també és intel·lectual.
I que això dona un perfil
que no és que estiguem passant una mala època,
tant de bo, simplement,
doncs miri, estem passant una mala època,
passem dos, tres mesos que no van molt bé les coses,
sinó que estem en una espiral,
jo et dic de dolça decadència.
Decadència perquè no és positiva,
perquè anem perdent valors relatius en termes econòmics,
perquè el pensament feble està molt imbricat amb la societat catalana,
perquè la nostra societat civil està molt faltada de reacció,
i perquè la política està en els seus pitjors moments.
Està en els seus pitjors moments.
I tot plegat dona una sensació...
En l'àmbit general, no només a nivell català,
parla en aquests moments.
Jo crec que a l'àmbit català especialment.
Sincerament he de dir que en l'àmbit català especialment.
La setmana passada coneixíem la darrera enquesta
del govern al respecte del que se'n diu la desafecció política,
quina és la percepció de la gent sobre la política,
i el desengany és monumental i creixent.
Ara tornarem al tema de la dolça decadència,
però vostè és un animal polític, si em permet l'expressió,
és un aficionat des de fa molts anys.
Per què creu que s'ha produït aquesta desafecció,
que va tenir un de les mostres més clars,
els índexs de participació en les darreres eleccions municipals?
Exacte.
Jo crec que tot el cicle està en aquest sentit
amb una certa depressió electoral,
és a dir, no hi ha cap elecció que comparada amb la seva igual anterior
s'hagi saltat amb un increment o igualació de la participació,
sinó amb una disminució cada vegada de la participació.
La gent va menys a les urnes i mostra, a més a més, menys satisfacció.
Això és per molts motius,
però jo crec que aquí hem d'encarar una reforma política de gran abast.
No només amb una cosa que per mi és òbvia,
que és la reforma, l'abús, el que jo en dic,
l'abús de la democràcia s'enfreda,
al qual li destino el llibre a descriure-la tots els mecanismes
a través de la qual a Catalunya s'està practicant
una democràcia a sang freda,
sinó perquè el propi sistema
permet uns abusos que no són gratis.
Per exemple, el no respecte a la llista més votada
no és una cosa que sigui gratuïta,
que sigui neutra en el seu efecte.
Això toca molt l'autoestima de molta gent
que quan es veu desvinculat
el que ha estat el dictament de les urnes,
del que és l'exercici del poder,
això fa que molta gent es retregui
de la seva sana tendència a participar en democràcia.
Però a banda d'aquesta...
Però no només això.
Fa 27 anys que els partits polítics catalans
no es posen d'acord per fer la llei electoral de Catalunya.
Sí, sí, jo estic d'acord, jo em mullo.
A més a més, cada vegada que obro
un aspecte d'aquesta de la dolça de cadència
que en dic jo,
a més a més, hi associo una sèrie de propostes.
En aquest cas concret,
jo parlo que jo crec que el millor
i em mullo seria un sistema de doble volta parlamentari.
Per què?
Perquè és el sistema més democràtic,
perquè és un sistema on els pactes es fan a les urnes,
la gent amb una segona volta,
amb dos finalistes, pacta qui és el guanyador...
A l'estil francès, perquè la gent no ens ho entengui.
A l'estil francès, però parlamentari.
Allà és presidencial,
perquè jo la meva proposta és parlamentària.
I els pactes es fan a les urnes.
La gent pacta a les urnes,
crec que és el més democràtic,
i no en els despatxos foscos
i en l'engany amb el qual estem acostumats.
Però només parlo del sistema electoral,
per entendre'ns,
parlo també d'una reforma de la política de gran abast,
que aborda, des de la qualitat del govern
i el món dels funcionaris,
de com s'hauria de reformar les administracions públiques.
Parlo d'una política oberta,
que fos capaç de fer que hi hagi gent,
bons professionals, els millors professionals,
que es puguin dedicar a la funció pública
a una època de la seva vida,
complir una determinada missió
i entornar-se'n a la seva professió de referència
sense més problemes.
crec que amb un model molt més obert,
molt més anglosaxó,
d'entrada i sortida de la política,
i crec que són tota una sèrie de reformes
que són bastant inajornables.
Podem posar amagar el cap sota l'ala
uns quants anys més,
però això acabarà passant.
És bastant imparable,
perquè el que no és sostenible en democràcia
és que la gent deserti.
El tema de la decadència,
més o menys ens ha quedat clar.
La dolçó d'on ve?
Bé, jo dic decadència
perquè és una cosa
que té conseqüències negatives,
aquesta sensació d'anar baixant
a segona divisió
i de segona a tercera divisió,
una mica aquesta sensació que té molta gent,
però dic que és dolça
perquè és una cosa
que és una pendent lleugera
i que permet que hi hagi gent
que amagui el cap sota l'ala,
com deia abans,
i sembla que no passi gaires coses,
però que això es pot de cop i volta
girar en una espiral molt forta.
Jo, per exemple,
faig servir molt l'exemple francès,
com un país que ha estat 30 anys
en una decadència,
tapada per una grandeur
i que finalment es genera una reacció
al voltant del senyor Sarkozy
en les anteriors eleccions
i com es produeix aquest mecanisme.
Jo crec que és dolça
perquè encara no és molt pronunciada
i estem a temps,
però que, sens dubte,
és decadència.
Per passar d'aquesta dolça decadència
un triomf esclatant,
què fa falta, senyor Modí?
A un nou despertar,
que dic jo, no?
Doncs, miri,
jo abordo diversos temes,
abordo la política,
l'obertura de la política
i la determinació,
però jo crec que hem de fer
moltes reformes.
Hem de fer reformes a la política,
però també hem d'actuar
sobre l'ambició econòmica,
hem d'entendre, per exemple,
la globalització,
jo parlo molt de la globalització,
nosaltres...
Vostè la defensa.
Jo la defenso
a capaig espasa
i defenso sobretot
que entenguem
quines són les regles
de la globalització,
que tinc la sensació
que no les hem entès.
Diu que ens agradi o no,
ens hi hem d'adaptar
perquè ja hi és.
Aquestes són les regles
que estan canviant
a tota velocitat
i d'un ritme trepidant
estan canviant
les regles de joc internacional,
però també les internes
dins de l'estat espanyol,
i tant a nivell econòmic
com a nivell polític
com a nivell social.
Els grans temes
que Catalunya en aquests moments
ha de resoldre,
tant es vegi
des d'un punt de vista econòmic,
com des d'un punt de vista identitari,
com des d'un punt de vista
del flux d'immigració,
tenen a veure
amb la globalització.
I tinc la sensació
que els catalans
vam entendre bé
fins a mitjans dels 90
el procés d'internacionalització,
el que en dèiem
el procés d'internacionalització,
l'integració a la Unió Europea,
tots aquests aspectes
els vam entendre bé
i vam fer un salt qualitatiu important,
però de mitjans dels 90 cap aquí,
amb la velocitat trepidant
que ha agafat la globalització,
nosaltres no ho estem en aquests moments
entenent ben bé
com funcionen aquestes regles
i ens hem de posar al dia
molt ràpidament.
Ens hem de posar al dia,
jo parlo de diversos temes,
parlo de la gestió de la immigració,
que em sembla que és lamentable
les polítiques
que estem practiquant en aquest moment,
parlo de penjar-nos
del projecte de la llei anglesa
com una societat
que pretén jugar en aquestes regles,
l'hem de tenir absolutament incardinada dins nous
i això representa una revolució
per a la propera generació,
parlo de l'ambició econòmica,
parlo del sistema impositiu
i de mirar el model irlandès
i del xoc fiscal del model irlandès
com a instruments
per sobreviure i funcionar
i entendre el que és la globalització
i parlo dels actius que tenim de país
per poder superar aquesta situació
i tenir un bon paper.
Perquè jo que en tot el llibre
és una apologia,
no només a favor de la política
i en contra de la política,
però a favor d'una Catalunya valenta,
a favor d'una Catalunya
que té determinació,
a favor d'una Catalunya
que sap guanyar el seu futur.
Em nego a creure
que s'implanti aquesta mena de fatalisme històric
on la història dels països
és senzillament una història que va i que ve,
que sembla quasi un factor climàtic,
que neva, que plou,
t'aixeques pel matí,
plou i te'n vas a dormir,
que fa sol i no hi pots fer gaire cosa.
No, la història dels països
és la història de països
que prenen les bones o les males decisions
amb generacions encadenades
i amb molt esforç.
I Catalunya té ganes de guanyar el seu futur
i pot guanyar el seu futur,
té gran potencial per guanyar el seu futur,
però entendre les regles
i ha de posar-s'hi en determinació de fons.
I jo crec que en aquests moments
estem fallant absolutament
en la presa de decisions estratègiques del país.
Pel que fa a la qüestió nacional,
vostè explica que per què no
Catalunya dubta
quan toqui a disposar d'un estat propi.
Això, però,
tenint en compte les regles del joc que hi ha ara,
és molt complicat, però no d'impossible.
No, és que les regles del joc
no són de la globalització,
no són les regles d'un estatut
o de la Constitució espanyola.
Tracendeixen de molt això.
Jo dic que la globalització
és una força que et sobiranitza
o et regionalitza,
depèn de com facis anar aquestes regles
i com les juguis.
I pot ser un magnífic actiu
i una magnífic oportunitat en aquest sentit.
Però sí que crec que hi ha dues coses
que hem d'abordar de fronts,
que són febleses internes,
que en tenim.
Jo soc molt crític
amb allò de mirar-se el malic
i l'autocompleença dels catalans.
I dos,
la nostra relació amb Espanya
crec que ha de variar d'una vegada per totes.
I crec que hem de començar
a utilitzar també unes noves regles.
així com el catalanisme
ha passat en determinats moments
d'una obsessió per la pedagogia,
la sacralització del pacte,
les ganes de reformar Espanya.
Després del pes al cobre.
Tot ha passat.
Perquè se passa.
I passa sense solució de continuïtat
el rebuig a Espanya,
el negar-li el pa i la sal
i a dir-li adeu.
En diferents moments de la història
podem trobar dins del catalanisme
totes aquestes pulsions.
I jo crec que
no hem de practicar
un nacionalisme antiespanyol,
però que hem de practicar
un nacionalisme,
un catalanisme
amb unes regles de relació
que són les normals,
que són les regles dels interessos
i de la força democràtica.
Les regles dels interessos
i de la força democràtica.
I des d'aquest punt de vista
ha de ser la nostra relació
amb una Espanya
en la qual molta gent
i cada vegada menys
s'hi va trobant bé.
Portem més de 20 minuts
de conversa amb el senyor David Madí
parlant del seu llibre
Democràcia Sant Freda.
Com que el temps
se'ns comença a estirar sobre
li agrairia
una mica de brevetat
per afrontar
el tram final
d'aquesta entrevista.
Ho procuraré.
Vostè dedica qualificatius
força durs
a alguns dels actuals
líders del tripartit,
principalment
cap al senyor Montilla
i cap al senyor Carot Rovira.
Per exemple,
un dels més cèlebres
o un dels que
més transcendència ha tingut
és,
quan vostè parla,
que Carot
ha autoritzat
a recursos més propis
de l'estil kinky
del PSC
que no pas
de la família nacionalista.
La veritat és que
quasi quasi
és l'únic qualificació
que hi ha en el llibre
perquè jo el que faig
és molta descripció
i poca qualificació
i la descripció
a algú li pot semblar dura
perquè el que ha passat
aquests anys a Catalunya
doncs és francament dur
des del punt de vista democràtic
i des del punt de vista
de moltes coses
i de celebritat democràtica.
Quan jo dic això
del senyor Carot Rovira
ho dic i ho explico
i ho explico
de la següent manera
i posaré dos exemples
que són fàcils d'entendre
per exemple
quan hi havia
les eleccions catalanes
el senyor Carot Rovira
no parava d'anar
a mitjans de comunicació
explicant una tesi
que tant li feia
el senyor Mas
com el senyor Montilla
perquè en el fons
doncs el senyor Mas
parlava castellà
a casa seva
com el senyor Mas
doncs es deia Arturo
i això ho deia
això ho deia tranquil·lament
amb tot això
Mas no li va contestar mai
doncs per pudor propi
Vols ser al llibre
però explicar
que tornarà a fer
un altre important
per canviar
podria haver estat així
legítimament
però és que no és veritat
però és que no és veritat
ell parla català
amb la seva família
amb absoluta normalitat
ell es va conèixer
en castellà
amb la seva dona
van canviar la llengua
doncs
just al principi
i des d'aquest punt de vista
doncs senzillament
no és veritat
si el senyor Carot Rovira
utilitzava
aquestes tècniques
de baixa estofa
ho feia
per erosionar
amb molt mal estil
el que era
amb una campanya
o poso un altre exemple
quan hi havia
això molta gent
ho pot
ho pot
recordar
el debat
entre candidats
a les eleccions catalanes
doncs
el senyor Carot Rovira
va ser l'encarregat
d'intentar generar
la polèmica
sobre l'origen
del senyor Montilla
que nosaltres
no vam voler utilitzar mai
perquè creiem
que no hi ha
cap mena de problema
d'origen
en tot cas
ho volien utilitzar
els altres
i el senyor Carot Rovira
era el que tenia
la instrucció
d'utilitzar
aquest armament
i de generar
un conflicte
de convivència
a Catalunya
bé
a mi això em sembla
doncs
que és de baixa estofa
i així ens ho penso
i així ens ho dic
no tenim temps
malauradament
per parlar
de com es porta
una campanya política
del confidencial.cat
però no vull acabar
aquesta entrevista
sense plantejar-li
una última pregunta
quin creu
que ha de ser
per els interessos
de Catalunya
el govern
els resultats electorals
i el govern
que han de sortir
de les eleccions generals
del mes de març
de l'any vinent
mire
amb les eleccions
del mes de març
de l'any vinent
aquest país
amb la que ha plogut
s'hi juga al respecte
i això és així
si després
del que ha plogut
i de la gestió
que hi ha hagut
el Partit Popular
puja
amb vots
o el Partit Socialista
puja
amb escons
o manté
un grau de confiança
com el que havíem tingut
tindrem un problema
de dignitat
i de respecte
i en aquest sentit
és molt important
que la gent sàpiga
que
Convergència i Unió
és l'única formació
que pot garantir
la defensa
dels interessos de Catalunya
a capa i espasa
sense preses de pèl
que estem vivint
jo no sé
quin serà
el que decidiran
els espanyols
el conjunt de l'Estat
en aquestes eleccions
no ho sé
qui prefereix
vostè de president
Rajoy o Zapatero?
jo si m'ho pregunto
amb aquests termes
li diré que no m'agrada cap
i a més
li diré molta sinceritat
no m'agrada cap
tot fa indicar
que un dels dos
serà president
tot un dels dos
inevitablement
serà president
però el que jo crec
és que nosaltres
el que hem de procurar
és passar olímpicament
d'això
i defensar cap a i espasa
els interessos
de Catalunya
i que es trobaran
al davant
una formació política
amb una fermesa
com no l'han conegut
des de fa molt de temps
senyor David Badí
moltes gràcies
per acompanyar-nos
avui als estudis
de Tarragona Ràdio
felicitats pel llibre
sort amb aquesta democràcia
Sant Freda
i fins la propera
moltíssimes gràcies
a veure bon dia
gràcies