Les 10 del matí, gairebé 39 minuts.
Estem en directe a la quarta hora del matí de Tarragona Ràdio.
Fent ara una mirada al passat, fent una mirada a la història,
ara que es parla tant de la memòria històrica,
a propòsit de la llei en tramitació al Parlament espanyol.
Volem fer avui una mirada al passat,
com de fet els mitjans de comunicació han recollit
durant aquest cap de setmana,
recordant que ahir va fer just 25 anys
d'aquelles eleccions del 28 d'octubre del 1982
que va guanyar el PSOE, que liderava Felipe González.
En aquella època i en aquelles eleccions,
el cap de llista dels socialistes per la demarcació de Tarragona
era Jaume Antic, el que podem saludar a aquesta hora del matí
en directe a través del telèfon.
Senyor Antic, bon dia.
Hola, bon dia.
I també en aquella època i en aquelles eleccions,
un dels periodistes que seguia la campanya,
que cobria els actes informatius,
en aquell moment treballava per la cadena SER,
aquí a Tarragona, és el Tomàs Carot,
el que saludem també aquí en directe als Estudis de la Ràdio.
Tomàs, també bon dia.
Bon dia.
Jaume Antic, realment és tan històrica
la data que hem recordat aquest cap de setmana,
tan important, amb la perspectiva que ens donen aquests 25 anys,
tan important podem qualificar d'aquelles eleccions del 82?
Jo crec que sí per una cosa,
perquè sortíem de la dictadura,
havia hagut un govern de centre dreta
i, per tant, en aquell moment es va dir
que fins que no va arribar l'esquerra al govern faltava alguna cosa.
Pot ser que també és veritat que després del govern d'esquerres,
en els anys de Felipe González,
en realitat van ser 13 anys,
precisament els mateixos que jo vaig coincidir com a diputat al Congrés,
després també hi havia gent que dia que era necessari
una altra passada per la dreta,
però ja entenent una dreta, no com la de la UCD,
que va ser una dreta una mica prefabricada,
des del govern, diríem, en los hereus de Franco,
i, per tant, que faltava, bueno, pues això,
la consolidació a través de les urnes.
Per tant, jo crec que sí,
pot ser les xifres d'aquell moment
van ser tan abrumadores
que no eren les esperades,
se sabia o ja tothom preveia que guanyaríem els socialistes,
però no per tant.
Pot ser allà es va ajuntar la desfeta de la UCD,
de fet, la mateixa UCD es va presentar en dues llistes separades.
Adolfo Suárez, una mica el líder de la transició des del govern,
no anava ja com a UCD,
encapçalava la llista del CDS,
i la UCD en aquell moment, si no recordo malament,
anava a l'Anderlin o a la Villa.
Per tant, bueno, això suposo que va ajudar,
i de fet, el partit que en aquell moment
ja va començar a capitalitzar el vot de la dreta
va ser el que fins llavors havia sigut Partit Popular,
bueno, Aliança Popular.
No sé si en aquelles eleccions
encara es va presentar en este nom o en l'altre,
però vull dir, bueno,
el d'altaballs fort va ser això,
una majoria molt, molt, molt absoluta,
que, bueno, certament va ser sorpresa,
però que, bueno, després se va veure que no era allò
que s'havia venut,
que quan manéssen els rojos
se minjarien els capellans
o que agarrarien les finques.
Això no va passar.
Hi ha hagut governs ja de dreta i d'esquerra
i, bueno, afortunadament,
jo crec que, vamos,
que la democràcia està consolidada,
està claríssim,
i que, bueno, salvant coses que en algun moment
en algun partit intenta a lo millor crispar una mica les coses,
penso que està tot ja bastant ben assegutat.
I des de la premsa,
des dels mitjans de comunicació, Tomàs,
aquesta perspectiva ara que li donem històrica
a aquella data del 82,
realment,
tu tens aquesta sensació 25 anys després?
Doncs, sí,
bueno, en primer lloc,
Jaume, bon dia,
si és que estàs escoltant.
Sí, era històric
per diverses qüestions.
Una, el que ha dit en Jaume,
després tenia en compte
que realment l'eslògan d'aleshores era el canvi,
i era un canvi sense revolucionar,
és a dir,
en aquest criteri que,
és a dir,
el PSOE ja havia fet el Congrés de Sorenes,
on havia sortit ja escollit el Felipe González,
per tant, ja,
diem que anaven més en la línia
socialdemócrata,
europeu-alemà.
Efectivament,
correcte.
Per tant,
això ja era bo.
Era bo el canvi,
i es vislumbrava l'èxit,
potser en aquesta potència,
perquè veníem d'una situació golpista,
o sigui,
no solament del 23F,
que quedava un any i mig lluny,
sinó d'uns dies abans de l'operació Galàxia,
que havia estat al voltant d'aquell entorn.
en aquell moment,
a part de la desfeta de la dreta,
i si no recordo malament,
ja era Aliança Popular,
tal com va sortir a les urnes,
i no coalició democràtica,
com s'havia dit abans,
per aglutinar precisament la desfeta
de la gent d'UCD i de CDS,
i per altra banda,
també els socialistes van capitalitzar vots
aquí a Catalunya,
el PSUC,
i va néixer la consciència,
o almenys el que després va dir,
de vot útil,
tots contra,
o a favor d'un canvi,
més que contra ningú,
a favor d'un canvi sòlid.
I, de fet,
el canvi sí,
es va produir.
I l'enviant, Jaume,
l'enviant la campanya
als actes d'aquells dies,
o d'aquella setmana,
segurament,
perquè, en fi,
la prèvia de les eleccions,
suposo que s'allargava bastant,
com la vivia un candidat,
un cap de llista,
com Jaume Antic,
en aquelles eleccions del 82?
En el cap de llista del PSC,
que per tant ja segurament
s'havia segur que seria
el partit guanyador.
Sí,
bueno,
a veure,
la campanya,
jo per a mi,
ja havia viscut
una campanya
d'unes eleccions municipals
a l'any 79,
també havia viscut
la campanya
de les generals
del 77
i el 79,
però,
clar,
ho canvia de ser
cap de llista,
que tens que anar
per tota la província,
jo vaig començar
a conèixer territoris
on pràcticament
no havia estat,
i per tant,
bueno,
és això.
de tota manera,
jo diria que la campanya
no va ser especialment dura,
o sigui,
jo estic segur
que tal com van les coses,
la campanya
de l'any vinent
serà molt més dura,
perquè, bueno,
s'està crispar,
i vull dir,
aquí té interès
en crispar una mica
a partir del que
ja va passar
l'any 96.
Jo diria
que les eleccions primeres,
a pesar de tot,
i de l'adveniment
de la democràcia
i tot això,
jo inclús recordo,
potser,
les eleccions
de l'any 77
en molta més,
no crispació tampoc,
però sí una mica
allò
com a dos bàndols
i tot això,
que no després,
l'any 82
potser ja es veia
molt clar
que arribava
l'hora del canvi
i tot això,
per més o per menys,
jo, sincerament,
el que sí que recordo
és això,
l'ha anat on van
per tots els pobles,
però per altra cosa
el clima,
inclús els debats,
que llavors eren
ràdios,
televisions,
potser també,
recordo algun,
però, bueno,
no va ser especialment,
diríem,
de tensió,
bueno,
doncs cadascú
va anar fent
la seva feina
i això,
inclús,
això era ja,
en aquest cas,
el 82,
però inclús
86
i 89,
potser el més crispat
ja va ser el 93,
quan ja es va començar
la tàctica esta
del,
bueno,
doncs,
va ja ser
el senyor González,
que una mica
recorda
el que ara
en aquests moments
també per part
d'algun partit
i algun,
algun,
o alguns
mitjans,
s'està intentant
una mica allò
de que tot val.
Jo penso
que aquestes coses,
a veure,
la gent
és molt sensata,
n'ha de pres,
ja fa bastants anys,
clar,
els que som ja una mica
més grans,
doncs ja han viscut
una mica de tot,
i quan la gent
arriba a l'hora
de votar,
posa cada un
en lloc
que ells
consideren
que
es mereixi,
i això és
un dels grans
valors
de la democràcia,
que qui decidís
és la gent
humil,
la gent poderosa,
tots junts,
però cadascú
amb el seu vot
que va a l'igual
que el del veí.
El clima de campanya,
Tomàs?
La campanya
era d'una altra,
eren les campanyes
d'una altra manera,
i com diu el Jaume,
va haver una alta
participació
en les eleccions,
això també va ser
un tema
important i clau,
i era,
d'alguna manera,
la resposta
cívica
en aquesta situació,
diguem-ne,
colpista
i de tensió
des de la dreta
cavernària
i cavernícola.
i la gent participava
en els actes,
per exemple,
el Felipe González
va venir a un mític
al Camp de Mart
i què ho recordo?
Però, Tomàs,
jo em sembla
que el 82
va ser a Reus,
diria.
A veure,
per la...
No, no,
el 82
va ser al Camp de Mart
perquè vaig anar a cumpir
l'acte
i recordo
justament
quan entrava,
que clar,
hi havia expectació...
Llavors el 86
el va fer a Reus,
al pavelló
del Reus
esportiu,
això...
jo recordo,
vamos,
possiblement
tens raó tu,
te'n recordaràs més,
però clar,
jo vaig estar
a dos actes
amb Felipe
i van ser
estos dos.
Doncs que
en Campanya
va ser el primer...
I Felipe González
despertava passions
en aquella època,
no?
Sí,
efectivamente,
i, a més,
a part de la...
de l'europea socialista,
hem de recordar també
que Mitterrand
estava a França
i es va conèixer
també allò com
el socialisme mediterrani,
no?,
que era una cosa
com a més fresca,
és a dir,
aquest aire de canvi
en tots els sentits,
és a dir,
canvi de girar full
a la història,
canvi de persones,
canvi de cares,
canvi de pràctiques,
de poder
i de govern
des d'una perspectiva
no autoritària,
sinó,
doncs,
molt més democràtica,
canvi en tots els sentits,
no?,
i en tots els ordres
i extrems,
no?
Les campanyes
eren,
doncs,
molta més cartelleria
al carrer,
parents empastifades,
vull dir,
es vivia així
amb la megafonia
que, bueno,
era atabaladora,
no hi havia llavors
la llei dels orolls
i segurament que...
I, bueno,
el dia de...
I la gent vivia
molt més intensament,
no?,
la política.
Sí, sí, sí,
però la vivia intensament
d'una manera cívica,
vull dir,
això és potser
el més remarcable
i que no hi havia
l'enfrontament visceral
que s'intenta
injectar ara,
sobretot
des d'un sector
de la dreta,
no de tota.
Segurament no hi havia
tant enfrontament,
Jaume,
perquè els resultats
ja es veien molt clars,
no?,
és a dir,
jo m'imagino
que els diputats
i els candidats,
els candidats en aquest cas,
Jaume,
en té que encara no era diputat,
tenia molt clar
o gairebé tots
tenien molt clar
la victòria àmplia
dels socialistes.
No sé si s'esperava
que fossin
tan, tan àmplia.
Exacte.
Aquí el dubte
era per quan.
Jo recordo
que el tercer diputat
no es va saber
aquesta avançada
de la nit.
Bueno,
sí que se sabia
si era veritat
el que havia dit
Alfonso Guerra,
però clar,
Alfonso Guerra
va sorprendre
en que,
bueno,
al cap de molt poc,
a base de les 50 primeres
paperetes,
ja va fer un resultat
i va ser matemàtic.
És que recordo
que va dir 201,
202 o 3,
vull dir,
per lo tant,
i al final,
tot i que primer
anaven pujant i tal,
però va arribar
en este número,
els 202.
el PSUC
tenia també
unes taules de mostra,
bueno,
tenia o té,
ara,
no ho sé,
no?
Però,
aleshores,
al cap de tres quarts,
una hora,
ja donava
aquests resultats
que després coincidien
perquè,
aleshores,
els resultats,
en aquest,
el 82,
anant molt ràpids,
es van conèixer
mig a nit,
matí,
és a dia,
a les 3,
a les 4,
al matí.
No hi havia internet,
no anàvem tan ràpids
com ara,
no?
Tenint en compte
que el 77
van ser al cap
de dos dies,
imagina't,
això ja era
tot un èxit,
ja podies titular
l'endemà
resultats,
no?
I d'aquella nit,
ja ho mantinc
que recorda,
perquè,
si no va xerrat,
la seu del PSC
en aquell moment
a Tarragona,
estava al cos del Bou,
al costat de...
No,
si no recordo
moltament,
a la Baixa de la Misericòrdia.
A la Baixa de la Misericòrdia?
Sí.
Doncs estava a prop
de la plaça La Font,
no?
A prop de l'Ajuntament.
Què recorda d'aquella nit?
Home,
primer arribar,
que...
Bueno,
aviat,
no sé si a les 9
o a les 10,
i llavors,
bueno,
ja,
com Alfonso Guerra
havia parlat,
doncs ja estaven
tots els periodistes aquí,
hi havia euforia,
xampany,
bueno,
cava,
i tot,
tot estava molt...
Llavors encara era xampany,
eh?
Sí.
Era,
bueno,
doncs,
no sé,
personatges,
evidentment,
l'alcalde de Tarragona,
d'aleshores,
el Josep Maria Recasens,
bueno,
doncs persones,
la Maria Aurelia Camany,
recordo que també va estar,
bueno,
doncs,
després l'altra gent del partit,
evidentment,
els companys diputats,
els senadors,
Carles Barral,
no sé,
vull dir,
recordo...
I quines sensacions tenia a nivell personal,
recorda?
Alegria,
emoció,
sensació de tenir una gran responsabilitat
a partir d'aquell moment,
en què...
Bueno,
jo ja la vaig assumir,
és que clar,
el moment que et diuen el mes de setembre,
i a més,
eren les festes del meu poble llacón,
em truca Joan Reventós,
i ara no ho haia amagat mai,
va ser així de dir,
Jaume,
serà segurament cap de llista,
per tant,
has de dimitir d'alcalde,
perquè en aquell moment
hi havia la circumstància
que com no s'havia modificat
la llei encara,
perquè els alcaldes franquistes
no es pogueren presentar,
es va dir que els alcaldes
no podien...
Bueno,
havien de renunciar
a ser alcaldes
per a poder-se presentar.
Bueno,
jo ho vaig haver de fer,
i per tant,
durant uns mesos
va haver un altre alcalde,
el llacona,
el que després,
això no prohibia
que a les següents eleccions
un diputat
se pogués presentar alcalde,
i per tant,
a l'any següent,
ja immediat,
83,
jo ja vaig tornar a encarcelar
la llista el llacona,
i vaig continuar,
llavors,
compartint les dues feines.
Però,
a veure,
jo la decisió
ja l'havia assumit,
d'alguna manera,
clar,
havia deixat de ser alcalde
per a ser diputat,
i sabia segur
que seria diputat,
i tot apuntava
que seria
diputat del partit
que governaria,
per més o per menys,
però,
inclús en aquell moment,
jo recordo
que la majoria absoluta
a les encuestes
ja la donaven,
ja la donaven 170 i pico,
per tant,
això ja era una majoria.
I tenia sensació
que anar a fer política a Madrid
era també com
una responsabilitat afegida,
més enllà de la que havia tingut
com a alcalde
del seu poble?
Sí,
perquè llavors,
d'alguna manera,
tot i poder-ho compartir,
perquè és un poble petit,
vull dir,
per tant,
en veig més difícil
compartir
quan es tracta
d'un alcalde
d'una capital,
però,
bueno,
ja era això,
i a més ser diputat,
a veure,
de cara a un diputat
que vol treballar
com a diputat,
potser és millor
ser de l'oposició,
perquè llavors
tens molta més feina,
preguntes,
no sé quantes,
interpel·lacions,
intervencions,
però,
clar,
també és molt més gratificant
ser del partit de govern,
jo estava
posant contacte
amb els ministres,
jo vaig tenir
la satisfacció
d'estar tres vegades
a la Moncloa
en motiu
d'un concurs
que fèiem
a nivell de la comarca
del Montsià
sobre la Constitució,
i això ens va permetre
anar tres vegades
a diferents llocs,
quasi vam conèixer
tota la Moncloa,
la primera vegada
al despatx del president,
on ell rebia,
perquè veiem
els sofàs
aquells que rebia
els presidents
d'altres països i tal,
la segona
a la Bodeguilla,
que va ser una cosa
molt coneguda,
bueno,
era un sòtano,
on sembla que Felipe
rebia
algunes persones
ja en nivell
més íntim,
i després
l'última tercera vegada
a la sala
del Consell de Ministres,
per tant,
bueno,
també em va permetre,
no només conèixer,
evidentment,
a Felipe González,
i a una sèrie
de ministres,
bueno,
alguns d'ells,
vaig dir al goig
que estigués
en el meu poble,
Ernest Lluc,
difunt,
va fer el preu
de la festa major,
Fernando Ledesma,
el propi president
del Congrés
dels Diputats,
Peces Barba,
per tant,
sí,
era una cosa
molt gratificant
i boni,
certament,
a veure,
te preparaves,
però després
en la pràctica
va ser més
inclús de lo que esperaves.
Aquell 28 d'octubre
del 82,
el PSC
va treure
tres diputats
per Tarragona,
el cap de llista
Jaume Antic,
de segona
anava Ignasi Carnicer
de la Selva del Camp
i el número tres
va ser Jaume Custodi.
Per acabar,
Tomàs,
d'aquella nit,
d'aquelles hores
de les eleccions
a la Jornada Electoral,
recordes alguna cosa?
Tu que ja havies viscut,
en fi,
també com el Jaume Antic
des de la política,
tu des de la premsa,
les eleccions
del 77 i del 79,
les generals
i les municipals,
aquelles del 82,
també havies pogut viure
les del 80
de les eleccions
al Parlament de Catalunya,
les que donen
la primera victòria
de Jordi Pujol,
aquelles del 82,
era algú diferent
a les que s'havien viscut
en els primers anys
de la transició?
Eren diferents
justament per això,
perquè s'esperava
el canvi,
és a dir,
totes les previsions
hi apuntaven
i era una mica
les travesses
de dir,
per quan guanyaran
i tal.
Per exemple,
al Senat
no hi havia dubte
que arrasaven
el Carles Barral,
el Rafael Nadal
i el Pep Jai.
Això no hi havia cap dubte,
com hi havia estat
en les anteriors.
Llavors,
les conjectures
ja també després
eren
començar
a visualitzar
càrrecs,
llavors encara
no hi havia
transferències
i l'administració
central
o perifèrica,
doncs clar,
havia de...
El governador,
no era subdelegat.
El governador civil.
El governador,
aquí entraríem
en una altra història
amb el governador
que ens va tocar,
però,
que va ser
el Vicente Valero,
però vull dir,
ja es començava
a pensar
en clau d'això,
de dir,
bueno,
canviaran les formes,
canviaran coses,
per tant,
també ens arribarà
com es visualitzarà això,
com ho agafarà
i ho entendrà
la ciutadania
i lògicament
la ciutadania
que havia votat
aquest canvi,
doncs ho va entendre
i va ser aquest
passar full,
realment.
Acabem.
Ja ho manté
que la victòria
d'aquell 28 d'octubre
del 82
pot tenir
25 anys després
alguna lectura,
ens deixa
alguna lliçó
en l'actualitat
en aquest 2007?
Home,
jo penso que afortunadament
la història
ha anat evolucionant,
ja hem vist de tot,
uns anys de govern,
de progrés,
de Felipe González,
alguns errors,
alguns molt greus,
per tant,
després una passada
per la dreta,
jo penso que també
pot ser els errors
aquí van ser,
si no iguals,
si no més grossos,
almenys iguals,
i per tant
un altre govern de progrés.
Què passarà?
Bueno,
la gent decidirà,
jo per tant,
crec que sí,
que va ser allò
un pas important,
però, bueno,
altres han hagut
i al fin i al cap
a veure cada vegada
el que és normal
és que quan mirem,
això ja ho mirem
en 25 anys,
és que en la història
de lo que és
ha sigut Espanya
o Catalunya,
anys de democràcia
n'havien viscut molt pocs
i per tant,
bueno,
jo penso que ara
això ja és una cosa clara,
canvien els governs,
canvien les persones,
però...
I tenim la democràcia
plenament assentada,
no?
Sí.
Realment el canvi
es va produir
i es van solventar
les qüestions pendents
de territori,
les autonomies,
les qüestions socials,
una inflació del 14%,
per exemple,
el problema militar,
pot ser l'únic
que no s'ha resolt
des d'aleshores
i la prova,
ben evident,
també la tenim d'ahir,
és la qüestió religiosa
i l'Església catòlica.
És el repte,
però el 2008,
no?
Això ens portaria
a un altre debat
que ara no podem
perquè arribem
al punt horari
de les 11
i se'ns acaba,
però realment
aquelles eleccions
del 82
marquen una fita
a la història recent
del nostre país.
Jaume Antic,
diputat en aquell moment
cap de llista
del PSC
per Tarragona
al Congrés de Madrid.
Moltes gràcies
per atendre aquest matí
la trucada
de Tarragona Ràdio
i haver recordat
durant uns minuts
aquelles eleccions
del 82.
Gràcies.
Gràcies i molta sort.
Adéu, Tomàs.
Adéu, Jaume.
Gràcies a Jaume Antic
a través del telèfon
des de les Terres de l'Ebre,
des d'Ull de Cona,
des del seu poble
i gràcies també
al periodista terrení
Tomàs Carot
en aquell moment
a l'any 82
cobrint
aquella campanya
històrica,
aquella campanya
a les eleccions
d'octubre del 82
per la cadena.
Tomàs, gràcies també
i fins la propera.
Fins la propera,
bon dia.
Bon dia.