a les activitats de la proposta o propostes en plural de culturals
que ens ofereix el Centre Cultural i Social de la Caixa
per aquest mes d'octubre.
Un programa d'activitats amb diferents cicles
que inclouen conferències, documentals i audició de concerts
a banda del que són les exposicions,
en aquest cas aquesta magnífica exposició d'un dia a Mongòlia.
Ens acompanya el director de la Fundació La Caixa Tarragona,
nou director, Carles Marquès, bon dia.
Hola, bon dia.
Sobrellem aquest objectiu de nou perquè així li donem la benvinguda.
És la primera conversa que mantenim.
I la primera entrevista que faig com a director del centre.
Per tant, teniu el privilegi, l'exclusiva, digue-li com vulguis.
Molt bé, doncs gràcies per la deferència.
De fet, jo imagino que no decebrà la programació que tenen preparat
perquè els oients que segueixen habitualment les agendes i les informacions,
hi ha vegades que hem tingut l'oportunitat que passin per aquests micròfons
els protagonistes de les activitats,
doncs se n'adonaran que hi ha una proposta molt variada.
Comencem per un dia a Mongòlia?
Comencem per un dia a Mongòlia.
Vull dir perquè en paral·lel a l'exposició s'estan fent moltes coses.
Sí, moltes activitats.
A més, avui us recomanaria així d'entrada la xerrada que ens farà el Toni Arbonès,
periodista de Catalunya Ràdio,
persona que ha viatjat moltíssim com a corresponsal,
com a enviat especial...
Com a viatger, senzillament.
Com a viatger, senzillament.
I, a més, l'experiència que té ell de Mongòlia és directa.
Ahir ja vam poder veure un documental elaborat per ell
i pel coordinador del cicle de conferències,
el Josep Lluís Alai,
que ens ha fet dues conferències magnífiques
que, lamento dir-ho, ja han passat,
van ser dimarts i dimecres de la setmana passada,
però avui ens acompanya el Toni Arbonès,
que ha elaborat aquest documental que vam veure ahir
i que ens donarà una visió de Mongòlia
que complementa l'exposició.
L'exposició és magnífica.
Jo si no l'hem vist, la recomanem.
A més, es pot anar més d'una vegada.
Efectivament.
I per a tota la família,
perquè en aquella tenda dels nòmades que hi ha un nítx,
i això sobre tota la canalla,
crida moltíssim l'atenció.
Sí, és una mica l'àpies de resistants de l'exposició,
allò el que crida més l'atenció.
Però sobretot també quan t'expliquen...
Clar, veus una tenda rodona, de fet ovalada,
i en principi ja està,
i dius que aquí viuen, i no només aquí viuen,
sinó que s'estan a vegades setmanes molt llargues a l'hivern,
tancats allà,
i a més aquestes tendes estan absolutament codificades.
És a dir, cada...
Hi ha unes habitacions que nosaltres no veiem, per entendre'ns.
Sí, sí.
Però diguéssim que està dividida en nou parts.
Això, els visitants que hagin anat a alguna de les visites,
sabran que els monitors de l'exposició,
això ho expliquen molt bé.
No ho explicaré tot.
A mi m'agradaria veure,
els senyors que es dediquen als temes de decoració i ambientació,
com s'arreglarien aquest espai
per crear tants ambients diferents dins d'aquest entorn.
I a més diguéssim que per costum i per religió,
cada espai té el seu sentit
i a més s'utilitza per allò que s'utilitza.
I això, no m'agradaria explicar-ho més,
perquè m'agradaria que anéssiu a la visita,
però sapigueu això,
que aquestes tendes en principi tan simples en aparència,
però també tan ben pensades,
perquè amb el fred que fa a l'hivern a Mongòlia,
que poden baixar als 40 graus
i a l'estiu poden pujar dels 40 graus,
és a dir, hi ha una oscil·lació tèrmica molt gran,
doncs la tenda aquesta està preparada per l'estiu i per l'hivern
i cada racó està pensat per una cosa concreta.
I em fa gràcia que en alguna de les fotografies
que ja també es podia veure,
doncs amoblada, com si fos una casa amb la seva calaixera,
amb mobles allò d'estil d'època,
dius Déu-n'hi-do, per preginar tot això.
Sí, sí, el que resisteixi el camell.
Una de les coses que també explica l'exposició
és la dependència, la interrelació,
l'enorme importància que tenen cinc animals en concret,
les cinc paulles que diuen ells,
per la cultura mongola.
I el camell, diguéssim, no el cavall,
atenció, el cavall és una mica l'element de luxe,
és l'element simbòlic,
fins i tot en la música s'utilitza un violí que té cap de cavall,
de cavall, però el cavall, que és molt important per les curses
i que és molt valorat com a element entre això,
estètic, esportiu i simbòlic,
però clar, no és el que porta la càrrega.
La càrrega la porta el camell i el que resisteixi el camell,
totes les calaixeres, tota la guerra,
que també desmuntada, ocupa molt poc lloc,
però és clar, evidentment, té un pes,
doncs tot el que hi càpiga amb un camell es pot transportar.
És una societat molt ritualitzada,
és una societat molt tradicional,
nomada, com dèiem, sempre van traginant molts estris,
però això no treu que facin la seva vida,
perquè és important contemplar l'exposició
abans de gaudir de cadascuna de les xerrades,
perquè, de fet, l'exposició reflecteix
el que és aquesta cultura,
des del punt de vista de la religió,
de la ritualitat, del vestuari,
de la vida quotidiana, de la història.
De la història, correcte.
Per tant, val la pena fer la visita prèvia.
Exactament, sí, és molt recomanable,
perquè després tenim, avui tindrem,
hem tingut en les xerrades del Jus Lluís Alai
i encara tindrem, amb les dues altres que queden,
de Miguel Peiró i d'Agnès Bertalan,
tindrem el contrapunt actual,
que aquesta és una de les característiques més importants,
diguéssim, del cicle de conferències.
Ens explicava l'Alai, diguéssim,
que la societat mongola és cert,
és cert que continua mantenint molt les tradicions,
a més, segurament és un dels pobles de la humanitat,
amb molta, i últimament, per raons històriques també,
amb molta vinculació amb el seu passat,
amb el famós Ching-Kish Khan,
que també...
El gran conqueridor, segons els mitjans,
de l'altre gran.
No, no, gran perquè...
Sí, sí, en molts sentits, clar.
És a dir, el va aconseguir l'imperi continental,
és a dir, en un sol continent,
més gran de la història de la humanitat.
Déu-n'hi-do.
I simp a base de diverses coses,
com són la facilitat de mobilitat territorial,
és a dir, el fet que sigui un poble nòmada
i molt adaptable a les circumstàncies,
es permetia una mobilitat
que cap altre exèrcit del moment podia, no?
Aleshores, el contrapunt actual
és que la societat va passar,
com ho sabem, per un règim comunista,
de fet, el segon de tota la història
també de la humanitat,
després del soviètic,
i això va canviar radicalment
moltes de les formes culturals i religioses,
diguéssim, del poble mongol,
però en canvi no d'altres.
El nomadisme continua sent un poble
enormement nòmada,
més del 50% de la població encara viu
i això, aprofitant les pastures
d'hivern i d'estiu,
seguint una mica els ramats.
Però en canvi ara té una capital,
diguéssim, com és Olanbatores,
i la forma de vida, fins i tot urbana,
de Mongòlia sempre també havia estat peculiar.
Olanbatores és una ciutat probablement més,
entre cometes, normal o més corrent,
més a l'estil occidental.
També, com a tal, és bastant recent,
per entendre'ns, fins i tot el nom,
és prou recent, no?
Aleshores, aquest contrapunt, diguéssim, de polític,
de la política del segle XX,
de l'actualitat,
doncs ens el va explicar l'Alai.
I avui ens l'acabarà de complementar
el Toni Arbonès,
que la seva conferència té un títol preciós,
que és Mongols,
el poble, el cel blau,
però al mateix temps,
és a dir, té el punt poètic,
però és rigorosament real i periodístic,
per entendre's,
perquè el cel blau,
a part de la imatge del nomadisme,
és a dir, del cel com a cobert,
el cel blau és un déu, diguéssim,
és un centre de la religió i de la vida mongola,
i per tant, diguéssim, també...
Mongòlia, en aquests moments,
és una democràcia parlamentària,
probablement de les...
no probablement,
sinó probablement
la més consolidada de la zona d'Àsia central,
i la transició que van fer, diguéssim,
des del règim comunista
al règim democràtic,
amb les seves mancances,
que evidentment sempre hi poden haver,
però és bastant correcta,
bastant modèlica.
A veure,
a dir,
que curiosament van passar de ser
un gran imperi de la història,
van passar de ser una societat
que ha tingut greus problemes
d'emigradesa econòmica,
de desenvolupament,
sí, sí, sí, correcte.
Segons la perspectiva occidental, sempre.
Sí, sí, no,
i a més,
hi ha altres problemes afegits
que comparteixen
amb l'antiga Unió Soviètica,
com són l'alcoholisme,
cert aïllament,
evidentment, diguéssim,
certa...
a veure, com t'ho diré,
certa amenaça...
L'emprenta que deixen sempre els invasors.
Sí, sí, sí, exacte.
La tornada sempre és...
És a dir, clar,
ells viuen entre dos grans imperis,
que sempre han marcat molt, molt,
molt la seva història,
que són
a l'imperi rus,
per entendre'ns,
i a l'imperi xinès.
Ara,
pensem una cosa,
el que nosaltres coneixem com a Mongòlia,
és a dir,
el que, si busques el mapa,
trobes com a Mongòlia,
que és el que es diu
la Mongòlia exterior,
és una petita part,
encara ara,
del que,
ètnicament,
o del que,
com a poble,
es coneix com a Mongòlia,
és a dir,
la Mongòlia exterior,
que és la...
no,
la Mongòlia interior,
perdó,
que és la gran,
forma part,
forma part de l'estat xinès,
actualment,
i a més,
ha estat repoblat en gran part,
el mateix que hem fet el Tibet,
i hem fet altres llocs,
per població,
diguéssim,
Han,
població xinesa.
Clar,
en paral·lel,
es fa també un cicle documental,
de fet,
ja va començar,
ahir dimarts,
ahir,
exactament,
i el proper és una pel·lícula
que, a més,
ha tingut molt d'èxit,
sí,
a més,
és una pel·lícula preciosa,
en les sales comercials,
fins i tot,
exactament,
és una pel·lícula molt curiosa,
a més,
que explica una de les tradicions
del poble mongol,
es diu la història del camell que plora,
i això, a més,
és una cosa que explica l'exposició,
però, clar,
a l'hora de deslladar-ho
a una pel·lícula,
Déu-n'hi-do,
a més,
és una pel·lícula amb argument,
perquè,
així com la d'ahir,
era un documental interessantíssim,
aquestes dues que parlarem
són pel·lícules,
diguéssim,
de detall clàssic,
amb argument,
no?,
a més,
a les dues són
de la mateixa directora,
ja en mesura endavant,
i en el cas de la primera
que estem en amuntarem ara,
també de Luigi Falorni.
Aleshores,
a veure,
els camells,
quan neixen,
en un percentatge,
determinat,
diguéssim,
la mare rebutja el fill,
la mare rebutja el camell petit,
això,
per una cultura que viu
dels animals,
és una mala notícia,
és una crisi molt gran,
i aleshores fan un ritual,
que és avisar a un músic,
que, diguéssim,
toca unes melodies
per fer que la camella,
d'alguna manera,
estimi,
és a dir,
d'alguna manera,
es torni a fer amb el fill,
i això,
diguéssim,
és una mica l'argument
d'aquesta pel·lícula,
i a més,
la gràcia és això,
que això és bastant,
com,
a veure,
producció de la pel·lícula,
com va saber
que hi havia un camell,
medica,
però,
però,
vaja,
realment,
el resultat,
és una pel·lícula magnífica,
no?
Aquí també veiem,
en les dues pel·lícules,
diguéssim,
són de producció
alemanya i mongòlia,
que això,
és a dir,
també en l'exposició
es veu que hi ha
molta col·laboració,
moltes fotografies
de fons alemany,
i hi ha la pregunta
òbvia de,
i per què aquesta relació
entre Alemanya i Mongòlia,
doncs,
evidentment,
passa per la República Democràtica Alemanya,
diguéssim,
en aquests moments...
Països alineats
amb la Unió Soviètica.
En aquests moments
l'estat actual alemany,
diguéssim,
té molta vinculació,
d'alguna manera,
Mongòlia,
respecte a l'Europa Occidental,
té un bon,
molt bon aliat amb Alemanya.
Deixem Mongòlia,
que ja veuen
el que dona de si,
i tornem a la nostra realitat,
i amb un tema
d'absoluta actualitat
que obliga a reflexionar
més enllà del titular periodístic,
i això és el que feu vosaltres,
no?
En aquest cicle,
Salut, Sanitat i Societat,
una reflexió cultural.
En efecte,
hem tingut ja
aquest dilluns,
i aquest dilluns passat,
l'anterior,
dues de les conferències,
que realment han estat
interessantíssimes,
les coordina
el doctor Andreu Segura,
que és
metge de Salut Pública,
i el cap de l'àrea de Salut Pública
de l'Institut d'Estudis de la Salut,
i una de les persones,
diguéssim,
que explica,
que manté,
que defensa més
una tesi o una orientació
de la salut i de la sanitat
que ens hauria de fer pensar,
i una mica,
que és l'objectiu d'aquest cicle.
Independentment,
diguéssim,
de les mancances,
evidentment,
que té,
que tenen els serveis sanitaris,
vull,
per moltíssimes raons,
el doctor Segura
i els altres conferències
ens conviden una mica
a reflexionar sobre
què és la Salut Pública,
què són les malalties,
com les hem d'encarar,
quina és la responsabilitat,
sense carregar allò
tota la culpa,
diguéssim,
en l'usuari de la sanitat,
quina és la nostra responsabilitat?
És a dir,
estem,
per dir-ho així,
la societat,
nosaltres,
es metgeix de comunicació agrada,
és a replantejar el sistema,
segurament,
és la pregunta.
Plantegem com a malaltia
moltes coses que no ho són.
Per exemple,
la calvície és una malaltia?
S'ha de plantejar com a malaltia?
No,
escolti'm,
no.
Segurament no,
és una conseqüència d'alguna cosa,
però no és una malaltia pròpiament dita.
Després,
el colesterol és una malaltia?
No.
I moltes altres no ho són,
és a dir,
per tant,
nosaltres hem d'aprendre
a saber,
diguéssim,
quan som malalts,
quan no som malalts,
una mica la recepta
és la clàssica
dels metges de poble,
no?
Abans de medicar,
espera't uns dies,
és veure com evoluciona la malaltia,
perquè en la majoria,
en la majoria d'ocasions,
tenim molt poca paciència,
aquest és un dels missatges,
no?
hem de tenir una mica més de paciència
i tampoc hem de donar
tota la responsabilitat al metge,
és a dir,
el metge no és la persona que,
o sigui,
tu vas allà,
li dius
què et passa,
que això també,
el doctor segur que va ironitzar
una mica sobre això,
diu,
clar,
l'acudit aquell d'un que va al metge
i el metge li pregunta,
perdoni,
què li passa?
diu,
disculpi,
el metge és vostè,
és vostè aquí,
molt per ser vingut,
exacte,
doncs això,
tota la responsabilitat
no l'hem de posar en el metge,
no és la persona que,
que ens curarà només,
màgicament,
només veure'ns,
per tant,
hem de ser responsables,
utilitzar això,
els serveis d'urgències,
realment,
en moments,
diguéssim,
que realment ho siguin,
que no els col·lapsem,
i s'ha de canviar bastant
el nostre enfoc.
Tenim poc temps,
però no ens agradaria,
doncs,
deixar de fer referència
a un dels cicles
que tenen continuïtat
dins de la Fundació La Caixa,
que són aquells cicles
més enllà del tema de la sanitat,
que lògicament és una qüestió
que tots hem de fer la reflexió
i cadascú assumir
les seves responsabilitats,
els reptes de la globalització econòmica.
D'un temps cap aquí,
la Fundació La Caixa
ens ha permès conèixer
el pensament,
la filosofia,
els arguments
de grans pensadors
d'aquest moment
continua apostant
per aquest espai de reflexió.
Sí,
forma part, diguéssim,
dels nostres cicles
de pensament contemporani
i a aquest l'hem volgut dedicar
a un tema que està,
això,
entre un pont
entre el pensament
i l'economia,
però l'economia global,
diguéssim,
i aleshores hem fet
aquest cicle de reptes
de la globalització econòmica
que comença el dia 16,
és a dir, dimarts,
dimarts vinent
i que continuarà el novembre
i que això,
bàsicament,
el fenomen de la globalització
l'hem sentit
tots anomenar molt
i segurament
també pas una mica
com abans dèiem
amb la medicina
que se li donen més culpes
de les que té,
però això
com ens afecta
a nosaltres,
no?
Els conceptes
d'això,
de solidaritat,
per una banda,
diguéssim,
i per l'altra,
doncs,
de l'especulació,
són coses
que ens afecten
en el dia a dia,
també una de les xerrades
està dedicat,
ara que parlàvem d'Àsia,
justament,
un dels...
dels països emergents
que anomenen,
la Índia,
la Xina...
Tot això
com ens afecta
a nosaltres
en el dia a dia.
I he plantejat,
com ho deies,
d'una manera
segurament,
és a dir,
no és l'enfocament
ni economicista,
és a dir,
tampoc ens ho explicaran
això,
que és
la globalització econòmica
d'una manera
inintel·ligible,
ni tampoc,
diguéssim,
és l'enfoc
purament solidari,
tot i que es toca,
perquè,
també,
segurament
hem de ser més amplis,
sinó
des d'un punt de vista
de...
De l'anàlisi científic
i de pensament,
que és exactament...
Que això ens porta
al sentit comú
i per això ens porta
a la solidaritat
i als valors
que haurien de ser
més propis de nosaltres.
Una mica l'apel·lació
com en l'altre curs
que deia
o l'altre cicle que deia
que fa els usuaris
o les persones
que puguem assistir-hi.
És un cicle
realment interessantíssim.
Venen persones
d'aquelles
que probablement
alguna vegada
en aquest cas
i en anteriors cicles
alguna vegada
han vist
algun article
de fons
en un diari
i dius
calla que no tinc temps.
Doncs escoltin,
aquí és seure
tranquil·lament,
còmodament
a les 7 de la tarda
a la sala
de la Fundació
del Centre Social
i Cultural de la Caixa
i escoltar,
deixar que absorbir
totes les paraules
dels conferenciants
que ens queda molt poquet
però val a dir
que són
grans conferenciants,
grans estudiosos
i en tot cas
ja aniríem informant
al subvenció
si et sembla, Carles.
Ja aniríem informant,
però volem destacar
el Sanjay Peters
que és doctor en Economia
per la Universitat de Cambridge
Sade o per dir
la conferència al començament
el Luis Servent,
doctor en Economia
i director
de la investigació
sobre macroeconomia
i creixement
del Banc Mundial
que ens parlarà
de la pobresa,
creixement i reducció
de la pobresa.
Hi ha activitats escèniques,
cinema per a petits,
les concerts familiars...
En parlarem un altre dia?
Si us plau,
quan vulgueu,
cap problema.
Hem dit que era la primera vegada
però no serà l'última
que ens vinguis a veure.
Confio.
Moltíssimes gràcies,
Carles Marqués,
ens retrobem un altre dia.
Gràcies.
A vosaltres.
Adéu-siau.
Gràcies.