Dos minuts i mig, un quart de dotze del migdia,
abordem una qüestió destacada de l'actualitat al jutge.
Recordem que ha decretat la llibertat provisional
pel pare de la nena de Salou,
ingressada a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona,
per presumptes maltractaments.
La nena, de sis mesos, es troba greu, però fora de perill.
L'home que hi va declarar davant del jutge
s'haurà de presentar al jutjat dos cops per setmana
i li han retirat el passaport.
Se li imputa un delicte de lesions en l'àmbit familiar.
La petita va ingressar diumenge a Joan XXIII
amb una hemorràgia intercranial.
El jutjat ha retirat els pares la custòdia de la nena
i també de la seva germana de quatre anys
que han quedat sota la tutela del servei d'atenció
a la infància i l'adolescència de la Generalitat.
Ens vam posar en contacte amb el cap de pediatria
de l'Hospital Joan XXIII.
Ja havia llueg que ha confirmat a Tarragona Ràdio
que la nena ja havia estat ingressada al centre sanitari
el passat 21 d'abril amb una ferida al fèmur.
Aleshores ja es va notificar el cas a les autoritats
pertinents, però la nena va abandonar l'hospital
amb els seus pares.
No és possible escoltar ara aquesta, la veu de Javier Allué.
Sí, ara sí que és possible tenir aquest testimoni.
És molt desagradable comprovar que en aquest cas un cop més
les agències han fallat i que una situació que, com diem,
cada vegada que ho expliquem això a la Facultat de Medicina,
als treballadors infantils, l'objectiu és que no es torni a repetir mai més.
I en aquest cas és obvi que això no s'ha aconseguit
perquè una segona incidència fan d'això un cas literalment sagnant.
Ara, com a Santia Malluel, lamenta que hagin fallat,
segons el seu criteri, tots els mecanismes
per a protegir la menor de reiteració en els maltractaments.
Fa una estona ens hem posat en contacte amb la Fiscalia
de l'Audiència de Tarragona i efectivament confirmaven allò
que es va dir des del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
que ha volgut aclarir que en l'ocasió anterior,
quan la nena va ingressar amb una fractura al fèmur
i es van instruir les diligències.
Es va seguir tot el protocol que marca la llei,
però no es van poder demostrar les lesions.
Per tant, el cas es va sobreseir.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic
l'antropòleg, doctor en antropologia,
professor d'antropologia social i cultural
de la Universitat Rovira i Virgilí, Oriol Romaní.
Senyor Romaní, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies, primer que tot, per atendre la nostra trucada.
Aquest és un cas puntual.
De tant en tant, sorgeixen casos d'aquests
que sembla que són els únics moments
en què les institucions i la societat
encenen la llum d'alarma.
Però hi ha xifres, informes, estudis,
que constaten que milers de menors
són víctimes de la violència domèstica,
d'abusos generalment per part dels seus progenitors
a l'estat espanyol.
Un darrer informe de l'UNICEF,
segons tinc jo aquí dades,
diu que 180.000 menors
són víctimes de violència domèstica a Espanya.
A mi em sembla una xifra extraordinària, no?
Doncs sí, sí, em sembla gran.
Aviam, jo primer el que vull avisar
és que jo no sóc especialista en aquest tema,
vull que d'alguna manera
jo el que puc fer és una reflexió general.
Sí.
Sí que 180.000 menors en tot Espanya
em sembla una xifra molt gran,
però segur que n'hi ha més.
És a dir, d'alguna manera,
aquestes comportaments, diguem-ne,
amagats i sobreestigmatitzats,
doncs moltes vegades hi ha el que en diem una xifra negra.
És a dir, que segurament hauríem de comptar que n'hi ha més.
Clar, aquestes són els casos que es coneixen,
lògicament, per tant hi ha...
Sí, sí.
Clar, a vegades quan anem més enllà de les institucions,
ja siguin mèdiques, judicials,
quan anem més enllà de cercant les respostes,
sempre ens adrecem a les ciències socials.
A veure, més que respostes,
perquè busquem consol, no?,
moltes vegades com a societat en les ciències socials,
que ens intentin argumentar o justificar
per què es donen aquests episodis
i el que és el pitjor, per què no els podem prevenir?
Clar, és que aquí hi ha un...
Primer, hi ha un tema que a mi em sembla interessant de pensar,
que és una cosa que, diguem,
que les persones humanes sempre tindrem,
i en tot el món trobem comportaments
que són molt difícils d'explicar.
Això per un cantó.
Això hi ha un marge sempre d'inexplicabilitat
que llavors, clar, moltes vegades nosaltres el resolem
dient que això són conductes patològiques, no?
I a vegades sí que és veritat.
A vegades ens trobem de banda pares o parelles,
doncs pares i madres que poden tenir patologies.
Però altres vegades no és així.
Altres vegades aquesta espècie de voler-nos distanciar
d'aquesta gent que fa aquestes coses no és real.
és gent que es pot trobar en circumstàncies equis,
diguem, de pressió de diferents tipus,
diguem, de coincidència de situacions,
diguem-ne, de mals rotllos entre ells,
de situacions, doncs, en relació al context,
a la feina, el que sigui,
que acaben sortint per la part més dèbil,
la grup familiar, no?
I això ens costa de pair.
S'entén una mica com vulgui trobar explicacions,
això com deies tu, doncs, de consol,
però, bueno, diguem-ne que les explicacions
que es poden donar,
almenys a aquest nivell més general que estic jo parlant ara,
són de relatiu consol, no?
Clar, jo m'imagino que és lògic
que de la nit al dia una persona,
doncs, no adquireix aquesta actitud de maltractador
o maltractadora.
I sempre, doncs, recorrem als tòpics.
Ni un animal faria mal a les seves cries,
aquest tipus de coses,
però són molt complexes les persones
i a vegades aquest tipus d'arguments
la societat els rebutgem, no?
Perquè el que volem és entrar una mica
en el tema del linxament
i la defensa de la víctima,
el linxament del culpable,
la defensa de la víctima.
Simplifiquem molt la societat
a aquest tipus de casos?
Sí, no, en general,
és lògic aquesta reacció.
I, de fet, bueno,
per el que ara ha comentat el doctor Llué,
que l'he estat escoltant,
en aquest cas ha sigut repetició
i, per tant, sembla que hi ha algun indici
que la cosa ja anava per aquí.
Però, per altra que tot,
també hi ha molts casos,
no dic que sigui,
en concret,
que volem això del linxament
i a l'alarma social
i per això també,
de vegades els jutges,
doncs, han d'anar amb cuidado.
Diguem, abans de deixar-se portar per això,
jo recordo sempre un cas molt famós
que hi va haver a Barcelona fa uns vuit anys.
d'una suposada xarxa de pedraci al Raval,
que finalment era, doncs,
jo, una persona o dues
que tenien aquest comportament,
però el muntatge que hi va haver
dels mitjans
i d'incluso molts professionals
que hi van entrar
va ser que allà hi havia
una xarxa internacional.
I era perquè era el moment
que hi havia una certa alarma social
entorn a aquest tema
i una mica, bueno,
era una forma de tranquil·litzar,
entre cometes,
a la gent, no?
Fer un cert linxament, doncs,
de gent que no tenia cap mena de pobres
i que no tenia cap mena de prestigi social,
per dir-ho així, no?
Sí.
En aquest sentit,
reconec que pot ser que hagin,
segurament en aquest cas
han fallat els mecanismes,
però també hi ha d'haver
aquesta certa possibilitat
i capacitat
de pensar les coses en fred,
diguem-ne,
per tenir por de no reaccionar de seguida,
reaccionar de seguida
i acabar-ho d'embolicar, no?
Clar, perquè quan parles
amb diferents operadors judicials
o parles fins i tot
amb els metges d'urgències,
no és que...
cada dia, cada dia,
però és habitual
que arribin casos
de presumptes maltractaments,
però no surten a la premsa.
Surten a la premsa
quan algú considera
que els mecanismes no han funcionat
o quan les lesions són tan greus
que difícilment
es pot amagar una cosa així.
Sí, no, no,
això, perdoneu que us ho digui,
però de vegades
hi ha casos que millor
que no sortin, eh?
Sí.
Perquè en aquests casos
millor que...
Jo penso que aquestes coses...
Està bé que hi hagi
una certa capacitat
d'informació
quan les coses
adquireixin un cert nivell,
però de vegades
del que sortint massa prematurament
potser dificulten de vegades
la forma de...
la discreció
en què s'ha d'actuar
en aquests casos, no?
Això per un cantó.
Per un altre cantó,
hi ha una cosa
que jo pensant una mica
sobre aquest cas
i també volia comentar, no?
que de vegades parlem de possible manca
d'educació, diguem-ne,
d'incapacitat dels pares,
aquestes coses,
i això pot ser veritat,
però també hem de tenir en compte
els objectius que es marquen
des del punt de vista social,
col·lectiu,
per no deixar-ho com que és una persona
que se'n té la culpa ella
i només ella,
i així tots ens quedem tranquils.
Penseu que...
de vegades sembla que els fills
inclús molestin
amb el tipus de forma,
amb les formes
com estan organitzades les coses, no?
Perquè, bueno,
perquè no és com abans.
Abans el fill era
garantia de sobrevivència, no?
Amb un altre tipus de societat.
Amb aquesta no tant,
i de vegades hi ha gent
que porta fins al final
coses que, al canvi,
la fill socialment,
diguem-ne,
no són tan incongruents
amb el que ells han fet.
Si el fill molesta
per altres coses,
doncs molesta.
Hi ha un moment
que hi hagi que passar l'acte,
per dir-ho així, no?
I això és una cosa
que volia dir-ho,
perquè de vegades
hi ha un cert discurs familista,
però després som un país
que ajudes per la família,
estem a la cua d'Europa.
Doncs, diguem-ne,
en aquest sentit també cal pensar
en aquest context
en què estem
de certa dificultat
quotidiana,
diguem-ne,
d'algunes famílies
per desenvolupar-se
en una vida,
diguem-ne,
més o menys digna, no?
Clar,
en aquest sentit
també em fa pensar,
ja dic,
ja recollirem
en l'informatiu
els informes mèdics
i parlarem amb la fiscalia,
però tenint en compte
que vostè és antropòleg,
hi ha precedents
o hi ha coneixement
d'altres cultures
diguem-ne,
diferents a la nostra,
suposadament menys evolucionades
que tinguin aquest tipus
d'actitud
de maltractament
o d'abandonament
cap a la infància,
o és una característica
molt pròpia
del món occidental
o del món
desenvolupat?
En l'actualitat,
dic, eh?
No al llarg de la història
perquè ens hi podríem estar
hores,
però en l'actualitat.
A veure,
aquí potser el problema
és el que es consideri
maltractament,
perquè hi ha societats
que simplement
liquiden els,
per exemple,
les nenes
quan neixen
perquè no interessa
que hi hagi nenes
i amb diferents societats
el que feien
era matar-les,
no?
Hi ha societats
en què realment
no hi ha la consideració
específica del nen
com una categoria
diferent
dels adults,
diguem-ne,
llavors els nens
comencen a treballar
des de ben petits,
la qual cosa,
diguem-ne,
té aspectes positius
però té aspectes negatius,
aspectes d'explotació
també,
no?
O sigui que,
que en aquest sentit,
diguem-ne,
que a tot arreu
hi ha un cert,
diguem-ne,
clar obscur
sobre la infància,
en definitiva,
no?
El que passa
és que nosaltres tenim,
la nostra societat
té un discurs
tan elaborat
sobre els nens
i la protecció dels nens
que, clar,
que ens crida més l'atenció
quan realment veiem
que la pràctica
està molt lluny
d'aquest tipus de discurs
teòricament acceptat
per a tot,
una mica el,
el tema que tenim aquí
és aquest
i que a mi ja em sembla bé
que sigui així,
diguem-ne,
que fem una mirada
diferent cap a la infància
que podríem fer
altres cultures,
no?
I per això s'opta més,
clar.
I de vegades
una mirada,
doncs,
som superiors,
doncs,
creiem superiors
perquè suposadament
som més civilitzats,
estem plantejats
d'una forma més civilitzada
però la pràctica
resulta que no és així
i llavors això és el que
d'alguna manera
també
provoca aquestes reaccions
així més
o de sorpresa
o d'indignació
o del que sigui,
no?
Molt civilitzats
però tenim unes xarxes
de pediàstria
a través d'internet
i aquest tipus de coses
que dius
que no,
no,
quina mena de civilització
que hem construït.
Que al mateix temps
no hi ha tampoc
les condicions reals
com perquè,
diguem-ne,
aquesta suposada civilització
es porti a la pràctica,
no?
i també,
home,
sigui pels calés
o sigui pels altres històries,
les condicions
fan doncs
que hi hagi
qui pugui desenvolupar
aquest tipus d'activitats
i sense masses problemes,
no?
Curiosament,
ahir
teníem oportunitat
de llegir
a la contraportada
d'un diari
de Bàs Nacional
una entrevista
que li feien
a un jove
de 18 anys
que ve representant
els joves menors
treballadors
dels països
en vies de desenvolupament.
Ell defensava
el treball infantil
i s'indignava
per la mirada
que sempre fa a Occident
cap a aquesta pràctica.
Deia que el que s'ha de vetllar
és perquè no hi hagi
una explotació
per part de les empreses
però que en cap cas
ell considerava
que les famílies
explotessin els seus fills.
És aquesta mirada diferent,
no?
Sí, sí, sí.
Jo amb això
em sembla
que és un bon exemple
que de vegades
els problemes
estan aquí,
no?
I de vegades
amb unes mirades
o uns discursos
que clar
que tenen
molt poc a veure
amb la complexa realitat
de la nostra societat
que és tan heterogènia
i en grups socials
són diversos
i això fa que de vegades
hi hagi...
Aviam,
el que passa
és que els casos
que acostumen
a saltar més a la llum
curiosament
sempre acostumen
a coincidir
amb els casos
d'aquelles persones
que pertanyen
a grups socials
que
diguem que
tenen més dificultats
amb el que
no sé com
podríem dir
amb negociar
la seva posició
en el món
socials
d'alguna forma
més dèbils
en aquest sentit
tampoc voldria
caure
en un cert paternalisme
però
que vaja
que sabem
que hi ha casos
d'aquests
en altres medis
que això
no surt tant
Clar,
però que també
es produeixen
en classes
amb formació acadèmica
amb poder adquisit
igual
també es produeix
exactament igual
però no surt
tant a la llum
podríem dir
Això ho vull dir
també
Oriol
en romaní
doctor en antropologia
li agraïm molt
que hagi atès
la nostra trucada
i crea aquest espai
doncs una miqueta
per apuntar
algunes reflexions
al voltant
de no buscar respostes
com vostè diu
perquè les ciències
sobretot
estan per plantejar
preguntes
exacte
les respostes
en tot cas
més problemes
que els que resolvem
com deia Bob Dylan
està en el vent
la resposta
ja la buscarem
de totes maneres
moltes gràcies
i tot el que serveixi
per crear un cert estat
de consciència
diàriament
al voltant
del que és
aquesta agressió
cap als col·lectius
més vulnerables
en aquest cas
els nens
són bones
sempre que serveixi
sobretot
per evitar-ho
moltíssimes gràcies
adeu-siau
bon dia
adieu