Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
El Joan Cavaller l'hem convidat perquè no fa gaires dies
ens va arribar a les mans la seva darrera novel·la,
Contemplant el monstre.
El títol, bé, no ens va sobtar perquè els títols del Joan Cavaller
són com són i dius, home, pot anar una mica en la línia de sempre.
Però una de les coses que ens va sorprendre
és que quan vam començar a fullejar el llibre
ens vam adonar que, sense haver-ho llegit del tot,
dèiem, aquest és un Joan Cavaller diferent
i d'entrada la temàtica també ens va cridar l'atenció.
Que en el fons no sé per què, perquè tu sempre has parlat del mateix,
de la vida, del fet d'escriure, de la condició humana.
Sí, sí, sempre parles del mateix encara que no ho vulguis.
Encara que vulguis marcar moltes distàncies,
en el fons sempre parles d'allò que portes dins
i per tant, encara que sigui una obvietat que s'ha dit molt això,
sempre parles de tu mateix, en el fons.
i és una manera de parlar de les preocupacions
que et motiven i que et preocupen.
Tal com deies, hi ha un canvi, però tampoc no tan gros,
perquè jo precisament, és clar, en el moment en què surt el llibre
fas reflexió i mires en perspectiva tot el que has escrit abans
i te n'adones que, per exemple, encara que siguin molt diferents,
una novel·la anterior, la novel·la anterior, vaja, que es diu Rei de mi,
que és una novel·la d'un to una mica juvenil, una mica lleuger,
tot i que és per adults, i que parla d'un tema absolutament diferent
el d'aquesta, que és un Robinson, és a dir, un nàufrag que arriba a una illa deserta
i el que li passa a aquest nàufrag, evidentment no té res a veure
amb una novel·la que parla d'un atemptat terrorista.
Però, en canvi, hi ha una preocupació comuna
per l'efecte de l'atzar o del destí en les persones.
Per què passen les coses? Per què han passat d'aquesta manera
i poden haver passat d'una altra manera?
Això és el que uneix aquests relats i el que uneix moltes de les obres de teatre.
Hi ha una obra de teatre meva, per exemple, que es diu El concurs,
que es va estrenar l'any 94,
que parla del factor sort, del factor atzar,
en la trobada, en l'encontre entre persones,
entre homes i dones, en aquell cas, no?
I fa una mica de broma al voltant d'aquells concursos
que en aquell moment estaven tan en vaga,
concursos televisius que posaven amors a primera vista, no?
Aleshores, fins a quin punt l'atzar,
ens hem de deixar guiar per l'atzar o hi ha altres coses, no?
O sigui que, com veiem, hi ha una preocupació
que es manté encara que els estils,
encara que els temes, les formes, els tons,
vagin canviant.
Una cosa pot ser una comèdia més o menys esbojarrada
i una altra cosa pot ser un relat dramàtic i tens, no?
Però hi ha una preocupació de fons.
Per les teves paraules, i una miqueta mirant per sobre,
entenc que en obres de teatre, novel·les anteriors,
eren mons particulars, acotats,
i aquí anem a uns llocs comuns, com a més globalitzat,
perquè, clar, partim de la base d'uns fets.
Després vas a les mateixes reflexions, com tu bé deies,
però aquelles eren altres, mons més tancats,
més particulars d'aquests exemples.
Era la illa, era el plató televisiu.
Aquí estem parlant del món mundial,
perquè parteixes, no és que parteixis,
és que està tot molt vinculat amb el terrorisme,
amb la violència, o no?
És que no he llegit la novel·la i ho dic així obertament
perquè no vull equivocar-me
i fer-te dir coses que no siguin, esclar.
Sí, a veure, sempre quan escrius una història,
sigui perquè aquesta història es llegeixi,
sigui perquè sigui portada a l'escena,
es produeix un fet,
i és que has de concretar en personatges
i en llocs determinats.
El que passa és que aquests personatges i aquests llocs
pots tenir la voluntat que es quedi en l'anècdota
d'aquell lloc i aquell personatge
o que transcendeixin.
Aleshores, normalment, la voluntat meva
sempre ha estat que hi hagi aquesta transcendència,
que no es quedi en l'anècdota.
La novel·la que em referia fa un moment,
Rei de mi, és un nàufrag.
I en aquest nàufrag jo el vaig fer italià.
és italià, de nació, diguem, de cultura.
Però podria ser qualsevol altre.
I la voluntat era posar en literatura,
posar en solfa, un home contemporani.
És a dir, de quina manera afrontaria un naufragi?
Està fet amb molt de sarcasme,
vull dir que és molt còmic, la novel·la.
Però de quina manera un home contemporani
afrontaria un naufragi, si és que s'arribés a produir
aquest naufragi amb salvació en una illa deserta,
davant la impossibilitat que tenim avui
que hi hagi illes desertes,
que és una mica per on va la novel·la.
Doncs aquí hi ha un atemptat
que passa en una ciutat,
però hi ha una lectura possible
en relació a una determinada ciutat
que mai no és anomenada,
no surt el nom mai, però ens la imaginarem.
Però hi ha una possibilitat de lectura
més enllà del nom d'una ciutat.
És a dir, en aquest moment,
aquest atemptat podria passar en qualsevol ciutat del món.
Aquesta reacció dels ciutadans
podria passar en qualsevol ciutat del món.
I aquestes reaccions diverses
de mitjans de comunicació,
de periodistes, de polítics,
de gent del món de la cultura, etcètera, etcètera,
podrien passar en qualsevol lloc del món.
En aquest sentit,
hi ha la voluntat d'anar més enllà
del que és l'anècdota del lloc
i del temps concret.
Sí, però en aquest sentit hi ha un fet
que a mi em sembla inquietant.
I és que aquesta novel·la tu l'havies escrit
feia 10 anys.
Sí.
I aquí veiem que el 2001,
l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York,
el 2004, l'atemptat a Madrid,
aquesta novel·la d'un atemptat
que tenia lloc en qualsevol lloc del món,
tan se val, com tu dius,
va ser escrita abans,
amb la qual cosa...
De quina manera tot el que va passar després
en quant als mitjans de comunicació,
les reflexions que fa la societat,
tenien alguna cosa a veure
amb la reacció que es provoca
en els fets de la teva novel·la?
Sí.
O la realitat ha superat la ficció una vegada més?
Sí, evidentment.
A veure,
tot això ha estat una gran preocupació per mi,
perquè jo quan vaig escriure la novel·la
va ser a mitjans dels anys 90,
el 95-96,
vaig escriure amb una beca
de la Institució de les Lletres Catalanes
i la vaig escriure amb una reflexió.
És que a les societats occidentals,
i concretament a la nostra,
els atemptats s'havien convertit en un fenomen habitual,
de tant en tant,
un atemptat que deixa tres morts,
un mort, uns ferits,
deu morts,
un fenomen habitual indesitjable,
però que la societat d'alguna manera
fagocitava o assumia
com una part del preu,
de la quota que paguem
pel sistema que tenim,
pel sistema democràtic,
que té una sèrie de defectes o de mancances,
i aquestes defectes o mancances
són aquest peatge.
I aquesta era la situació.
I aleshores jo em vaig plantejar
què passaria si de sobte
passés una cosa més desmesurada.
Quan me la vaig imaginar,
la novel·la, al començament,
pensava en una ficció
absolutament apocalíptica,
que hi hagués un atemptat
de centenars de morts.
Però vaig dir, on vas a parar?
Això no s'ho creu ningú.
No s'ho creurà ningú.
I per tant em vaig limitar
a un atemptat
d'una cinquantena de morts, aproximadament.
Si et pares a pensar,
això ja era quotidià
o ja era habitual
en determinats llocs del món.
Però no en el nostre entorn,
que li diguessin els palestins,
els libanesos...
Però fins i tot aquí,
l'atemptat d'hipercord
no era de 50,
però era de 27.
I si anem a Bologna,
l'any 79,
si no recordo malament,
l'atemptat que hi va haver
a l'estació de tren de Bologna,
va ser d'alguns centenars,
també, de morts.
I, en fi,
ja n'hi ha d'atemptats
de molt de calibre,
més o menys
escampats en el temps.
El que passa és que,
bé, jo em vaig centrar en això,
vaig pensar
pels objectius de la novel·la
això ja és suficient,
ja serà prou ficció
parlar d'aquest atemptat
i del que pot produir aquest atemptat.
Aleshores, la novel·la,
tal com m'explicaves,
la vaig deixar reposar,
vaig voler que reposés,
circumstàncies diverses
van fer que el parèntesi
que jo m'havia marcat
per reflexionar
s'allargués
i, de sobte,
em trobo que l'any 2001
hi ha l'atemptat
de les Torres Bessones
i, aleshores,
tot es descontrola,
perquè dius
ostres,
aquesta novel·la ja no té sentit,
la realitat ha superat
la ficció.
I després va passar
el de Madrid,
que el de Madrid
s'assembla més
al de la novel·la
per tota una sèrie
de circumstàncies.
I, aleshores,
precisament,
l'atemptat de Madrid
es va produir
una setmana,
la mateixa setmana
que jo m'havia agafat
una setmana de festa
per revisar la novel·la
perquè m'havia decidit
a publicar-la ja.
I estava revisant la novel·la
i engegut la televisió
un moment
i sento
una notícia molt estranya
i em vaig trasbalsar
perquè hi havia massa similituds
amb el que jo havia escrit.
I vaig haver de deixar
d'escriure
i vaig sortir al carrer
i vaig anar
a la primera concentració
que hi va haver
a les 12 del migdia
a la plaça de la Font
i en aquell moment
es va produir
un bloqueig.
Vaig deixar de revisar
la novel·la.
A la Giovanna,
jo és que m'imagino
la inquietud
que devies sentir.
Perquè
hi havia
similituds,
hi havia coses
que et feien pensar.
Fixa't en aquestes
tesis teves
de l'atzar
de les casualitats,
no?
És curiós
perquè aquí no deixa
d'haver-hi també
aquest component
casual
que coincideix
en el temps
que dius
havia fet aquesta novel·la,
passa això,
tot just en poso
a revisar-la,
passa això,
clar,
abans parlaves
de casualitats,
de l'atzar
i dius
Déu-n'hi-do,
no?
Sí,
de tota manera,
a veure,
la novel·la
quan es llegeixi,
qui la llegeixi
ja veurà
que
en el moment
en què jo penso
la possibilitat
d'un atemptat
no ho penso
perquè sí.
La capacitat
que tenim els humans
de fer mal
és molt gran
i aquesta capacitat
ha existit
sempre
i
el fet
que la utilitzem
o no la utilitzem
depèn de circumstàncies
que de vegades
són
són mínimes
i que se'ns escapa.
Pensem en els atemptats
però realment
quan una persona
decideix bombardejar
una ciutat
i matar
un milió de persones
Hiroshima,
per exemple,
aquesta persona
és un heroi
per a molts.
És un heroi.
És un heroi per a molts.
El que va
pitjar,
el que va donar l'ordre
de
bombardejar
Hiroshima i Nagasaki
té un monument
al Congrés
dels Estats Units.
Això es diu
a la novel·la.
vull dir que
aquesta capacitat
existeix
i la novel·la
es reflexiona
molt sobre això,
sobre
per què
en determinats
moments
una persona,
un grup,
un país,
un estat
decideix
ser cruel
i matar
a altres.
Això ho pot decidir
una persona individual
hi ha molts
atemptats
o
coses que semblen
atemptats
que són
un boig
ara mateix
fa molt pocs dies,
no?
Ahir,
potser,
abans d'ahir,
llegíem
un cas
als Estats Units
d'un que havia...
Sí,
un jove de 20 anys
que havia fet
no sé quants...
un ajudant del xerif,
no?
Havia fet
no sé quants morts.
Aquell cas típic
d'un estudiant
que
es trasbalsa
i es revenja
dels seus professors
i entra a l'institut
i mata
no sé quantes persones
o aquell altre
que per motius
d'una secta
o no sé què
fa
i mola
un col·lectiu
de 300 persones.
Casos d'aquests
n'hi ha.
Però
el terrorisme
entès
com a
actitud
política
és
una cosa
que
fa molts anys
que existeix
i que
s'hi
reflexiona
i que s'hi
filosofa
al voltant d'això.
I el segle XIX
va ser un segle
molt
molt ric
en reflexió
teòrica
sobre el terrorisme
i
avançaven
aquells teòrics
el que ara
en aquell moment
no era possible
i ara és possible
que era
utilitzar
les modernes tecnologies.
A més a més
les modernes tecnologies
permeten
que
es facin
atemptats terribles
sense risc
pràcticament.
els
atemptats.
La maltat
s'ha sofisticat
en la seva aplicació
en tot cas
però no és
ni més ni menys
que
anys enrere.
Sí, sí, exacte.
Evidentment
hi ha
sectors,
llocs,
per exemple
el Pròxim Orient
en què
els
autors
dels atemptats
s'han d'immolar,
s'immolen,
són víctimes
a la vegada
ells mateixos
però això no és necessari
en molts llocs del món
només cal
pitjar una tecla.
Per això que es necessita
de la representació, no?
Sí,
sobretot en aquests casos
perquè hi ha la religió
a més a més
com un element
important
i
això
adquireix
tota una sèrie
de valors simbòlics
etcètera, etcètera
en aquests casos, no?
Contemblant el monstre
és com una dissecció
d'aquest personatge
que pot representar
la humanitat
en definitiva
qualsevol individu
com tu, jo
com qualsevol altre?
La paraula
el títol
està fet
amb una certa
intenció
d'una banda
m'interessava
la paraula monstre
perquè
és aquesta imatge
que tenim
d'aquell
que
d'aquella
d'aquella persona
que sent una persona
normal
s'ha transformat
en alguna cosa
difícil de comprendre
pels altres
és una mica
la idea aquesta
doncs
del doctor
Jekyll i Mr. Hyde
per exemple
o la idea
del personatge
de Kafka
Gregor Samsa
que es transforma
en un escarabat
es transforma
en un monstre
també
en alguna cosa
rara
pels altres
el monstre
és el subjecte
de la novel·la
però quan diem
contemplant el monstre
la paraula
contemplant
l'utilitzo
intencionadament
en un doble sentit
contemplar
és a dir
mirar el monstre
ens convertim
en espectadors
de la monstruositat
que passa
però a la vegada
la contemplació
també és
l'atenció
un que contempla
una criatura
és un que fa
que mima
aquella criatura
és a dir
que ajuda
a que es faci gran
aquella criatura
per tant
és una manera
de corresponsabilitzar
ja com un mimetisme
aquells que contemplem
el monstre
aquells que contemplem
el monstre
també d'aquells
que fem créixer
el monstre
o que deixem
que créixi el monstre
i és aquest joc
el que hi ha
en el títol
pot ser que l'aparador
tot hol·legat
no?
sí
sí
realment
és
la realitat
ho és
així no?
suposo
i la realitat
tal com diem
supera
de molt
de molt
la ficció
la ficció
simplement
consisteix
a donar
una forma
una forma
llegible
una forma
que té
unes determinades
pretensions literàries
però que
pel que fa
als fets
evidentment
és
una petita
mostra
del que passa
a la realitat
la línia argumental
és aquesta
és una història
que comença
que acaba
hi ha uns personatges
la tesi
ens ha quedat claríssima
i inquietant
però alhora jo diria
que necessària
no?
sí
l'argument
és molt simple
hi ha un atemptat
i a partir d'aquí
d'aquest atemptat
hi ha mil fils
de la mateixa manera
que
l'atemptat
produeix
mil històries
amb tots els personatges
que estan
malauradament
involucrats
doncs aquí surten
mil fils
les mil reaccions
dels diferents
sectors
de la ciutadania
i les mil històries
de persones
que hi han participat
és a dir
que en aquest sentit
d'una banda
la novel·la
és com un puzle
en què
anem veient
diferents històries
diferents
vides
de persones
que han estat
afectades
per l'atemptat
entre aquestes històries
hi ha les històries
que fan una mica
de fi el conductor
dels
que han de saber
la veritat
perquè tenen
l'ofici
de saber la veritat
i sobretot
em centro
d'una banda
en el poder estatal
en el govern
en la policia
i en els mitjans
de comunicació
i aquí hi ha uns fils
conductors
que evidentment
s'entrellacen
entre ells
i tot i que la novel·la
no és una novel·la
detectivesca
té un to
en aquest sentit
però
el lector
no arriba a saber
el que passa
a través
de la investigació
d'un detectiu
sagàs
aquí hi ha un comissari
però no és sagàs
és un comissari
que s'equivoca
moltes vegades
i
les diferents
els diferents
protagonistes
de la història
el que van és donant
aspectes
de la veritat
que permeten
que el lector
es va reconstruint
la història
i el lector
arriba a saber
la veritat
el que ha passat
però a través
dels propis mèrits
del lector
no a través dels mèrits
d'un investigador
que hi ha a la novel·la
molt bé
a més
és d'aquells llibres
que
és una mica interactiu
en aquest sentit
que has d'entrar-hi
Joan a mi
de veritat
que ja ho has explicat
però
trobo que
és singular
el fet
que
escriguessis
aquesta novel·la
fa deu anys
anteriorment
que hi hagués
tot aquest seguit
atemptats
com tu bé deies
els atemptats
han dissortadament
han passat
diferents escenaris
al nostre país
també
durant molts anys
però clar
ja sabem que hi ha
un abans i un després
de l'11 de setembre
de 2001
i aquesta novel·la teva
sembla que estigui
més en sintonia
amb aquest després
amb el paper
que tenen
les forces
de seguretat
de l'Estat
amb el paper
que té el propi Estat
i amb el paper
definitiu
que tenen
els mitjans
de comunicació
gran-se
poten-se
en general
sí
de tota manera
jo crec que
el lector
d'avui
si té memòria
històrica
el que passa
és que la memòria
se'ns en va
de seguida
i no recordem
el que passa
fa quatre dies
si té la capacitat
o el record
del que passava
fa 10-12 anys
veurà
i reconeixerà
perfectament
que allò
està escrit
en sintonia
en sintonia
amb el que
en aquell moment
circulava
per les zones
radiofòniques
i televisives
del país
o per els papers
dels diaris
és una novel·la
que encara
que es pot
llegir
i s'ha de llegir
com una novel·la
d'avui
és una novel·la
que vibra molt
amb el que hi havia
en aquell moment
està feta molt
amb la pulsió
d'aquella època
pensem que és
també
internament
vull dir
aquí
en el nostre
àmbit
polític
és el moment
en què
s'havia destapat
tot el dels GAL
és el moment
en què
hi havia una tensió
a l'estat
increïble
entre el govern
i l'oposició
en què
els mitjans
de comunicació
jugaven
un paper
en programes
d'aquests
de
nocturns
no cal dir
noms
en aquell moment
en què
anaven destapant
cosetes
i
en què
banquers
importants
entraven
a la presó
per exemple
en què
hi havia
escàndols
mediàtics
importants
com per exemple
tot el de les nenes
del Càcer
que va ser
més o menys
una mica abans
però més o menys
més connecta
amb tot això
és a dir
que hi ha un ambient
d'estar
esparverat
contínuament
feia poc
havíem descobert
el paper
que
la televisió
jugava
amb les guerres
amb la primera guerra
a la primera guerra
del golf
exacte
i tot això
forma part
d'aquesta
descoberta
que hi ha a la novel·la
Bufa
acabo
de tenir un déjà vu
perquè realment
no crec que hi ha gent
canviant de les coses
amb aquesta descripció
que acabes de fer
tenim les nostres guerres
els nostres programes
de ràdio
que critiquen
els mitjans
que s'alínien
en un costat
o l'altre
uns partits polítics
que estan en constant
lluita
i una lluita
massa cruenta
per segons quins gustos
no sé jo
si han canviat tant
les coses
en fi
seria argument
per una altra novel·la
segurament
no l'has presentat
formalment
a Tarragona
la novel·la
encara
oi que no?
d'aquí un mes
aproximadament
la deuré presentar
a Tarragona
la presento
el dia
18
el dia 18
la presento al Covert
al meu poble
18 d'octubre
d'aquest mes
el 18 d'octubre
i suposo que a finals de mes
o principis de novembre
la presentaré aquí a Tarragona
els que l'han llegida
què diuen Joan?
aquells amics
que et diuen la veritat
que tu entens
ja de tot
com tothom
hi ha gent apassionada
que li agrada molt
hi ha gent
que no li agrada
per sort meva
entre aquesta gent
que l'ha llegit
n'hi ha més
dels primers
per entendre'ns
però bé
això
ja és a gust
del client
diguem
però és el que passa
amb els escriptors
que els lectors
sempre esperem
que l'escriptor
sigui sempre el mateix
i això és impossible
i a banda
no és desitjable
que ho sigui
ens hauríem de plantejar
que els nostres escriptors
ens han de sorprendre
i ens han de fer canviar
també de registre
segurament
parlo des del punt de vista
del lector
això depèn
com que lleigés
un actor tan lliure
des del punt de vista
del lector
hi ha una sèrie
els lectors
el lector normal
el lector estàndard
demana una sèrie
de coses
també
i demana
com que
tenim
el temps molt limitat
per escriure
no podem
per llegir
vull dir
i hem de seleccionar
allò que llegim
doncs també volem
moltes vegades
anar sobre segur
aleshores
hi ha gent
per exemple
que
li agrada
la novel·la negra
posem per cas
i que segueix
aquesta línia
de llegir
la novel·la negra
o hi ha qui
llegeix
la novel·la romàntica
i li agrada
la novel·la romàntica
aleshores
li agrada
que
l'argument
sorprengui
però no
la manera
d'escriure
i t'agrada
que
si tu llegeixes
una novel·la
del Basques Montalbán
per exemple
o de l'Andreu Martín
o de Jaume Augusté
o de l'Olga Chirinax
per exemple
doncs
vols que
conservi
aquelles característiques
que et van fer
agradar
quan vas llegir
per primera vegada
a qualsevol
d'aquests autors
això d'una banda
però sempre vols
que és clar
que aquella novel·la
hi hagi elements
de sorpresa
o elements
que et facin
agradar més
aquesta
que l'anterior
també
ara
hi ha autors
que es plantegen
un canvi constant
a cada novel·la
un dels històrics
més clars nostres
és el Manuel de Pedrolo
que ho va provar tot
tu agafes una novel·la
de Manuel de Pedrolo
i si no te l'han explicada
pots trobar qualsevol cosa
allí
des d'una novel·la
clàssica
més no poder
de
joc brut
per exemple
de novel·la negra
a una novel·la
absolutament experimental
i difícil de llegir
per qui no
hi està basat
aleshores
bé
jo
no he escrit
de bon bus
i tant com Pedrolo
he escrit
unes quantes obres
i de fet
de novel·les
només n'he escrit dues
i les dues novel·les
són molt diferents
són molt diferents
sempre diré
que
a qualsevol persona
que li agradi llegir
li agradi la literatura
en aquests textos
hi pot trobar coses
més enllà dels temes
més enllà dels temes
però esclar
l'actor
busca
coses
molt diferents
els lectors
hi ha gent que
busca distreure's
i és molt lícit
hi ha gent que busca
adquirir coneixements
hi ha gent que busca
trobar elements
de
de discussió ideològica
o de
de debat ideològic
hi ha gent que busca literatura
i
en fi
bueno
no
per acabar
perquè estem fora de temps
però és apassionant
aquest tema
i aquest llibre
per qui seria
per a quin grup
de lectors
seria la teva novel·la
Contemplant el monstre
ara que has fet aquí
així
alguns perfils
home
jo crec que
té molts lectors
i molts nivells
de lectors
podrien ser tots ells
tots els que has esmentat ara
sí
perquè és que
la novel·la té unes característiques
això és comú
amb molta de la literatura
que faig jo
té nivells de lectura
és a dir
et pots quedar en una lectura
superficial
no banal
sinó superficial
en el sentit
que et quedes amb la història
i pots anar
més a fons
aquesta novel·la
és un joc
per tant
qualsevol persona
que li agradi jugar
a trobar pistes
li pot agradar
perquè hi ha
un munt de pistes
de fet
des del títol mateix
que abans ja deia
que hi ha un petit joc
doncs
hi ha
una quantitat
de pistes
increïble
que condueixen
a un final
però que
moltes vegades
són joc
per jugar
per distreure
el personal
també
evidentment
la novel·la
està escrita molt
pensant
en el tema
per tant
en tothom
que li agrada
llegir el diari
les columnes d'opinió
sobre els temes
d'actualitat
aquest tipus
de lector
jo crec que hi pot
estar molt interessat
i sobretot
a qui li agradi
la literatura
i li agradi
el fet
d'anar buscant
maneres
de dir les coses
i maneres
d'expressar
idees
contemplant
el monstre
de Joan Cavaller
abans que el presentis
a Tarragona
jo espero haver-lo acabat
i tornem a parlar
Joan
si ets tan amable
molt bé
amb molt de gust
moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio
i enhorabona
a vosaltres
adeu-siau
bon dia