Senyor Miquel Puello, hola, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
En el seu últim llibre, vostè proposa que deixem de lamentar-nos una mica tots plegats
per la suposada amenaça de desaparició de la llengua catalana.
Ens hem d'alarmar, no ens hem d'alarmar, per què?
El que proposo essencialment és que fa 300 anys que hi ha veus advertint
de l'imminent desenllaç fatal per a la llengua catalana.
Des de finals del segle XVIII algú ha dit o ha escrit cada X anys
que això del català s'acaba.
De moment, com podeu veure, no s'ha acabat.
Ens hem d'alarmar, no ens hem d'alarmar.
El que jo dic és que hauríem de procurar aportar més elements d'anàlisi,
menys opinions, l'opinió és lliure, magnífic,
però sobre la situació de la llengua, els aspectes positius o negatius
que pugui tenir, el que jo he de dir és que hi ha aspectes positius
i aspectes que són més inquietants, més preocupants,
però que si volem actuar per transformar aquesta realitat,
és bo, primer, fer-ne una anàlisi objectiva
i, segon, no desmobilitzar els parlants, no angoixar els parlants
a base de successius anuncis de desaparició imminent.
Vostè ha fet alguna d'aquestes anàlisis, on ha llegit moltes altres,
comentava que hi ha alguns aspectes positius i d'altres més inquietants.
Quins són aquests aspectes que l'angoixen més?
Doncs, els aspectes que em preocupen, la fragmentació de la comunitat lingüística,
és a dir, les dificultats objectives i subjectives perquè, per exemple,
hi hagi un espai de comunicació compartit entre Catalunya, València, Balears,
o perquè el flux de relacions culturals, personals i de totament
entre aquests territoris no sigui major.
Aquesta fragmentació, lògicament, ens debilita
i també, si ens centràvem en la situació de la llengua al Principat,
doncs és evident que hi ha una sèrie d'àmbits,
l'àmbit de la justícia, l'àmbit de l'activitat socioeconòmica
i d'altres en què encara al català li queda recórrer un bon camí
per arribar a col·locar-se en una situació, diguem-ne, de normalitat
o almenys d'equilibri amb la presència del castellà.
Si en alguns d'aquests àmbits, el món de la justícia,
l'àmbit d'oci, per exemple, cinemes, consum, etiquetatge en català,
per exemple, no s'ha avançat molt en aquests 30 anys
des de la recuperació de la democràcia,
és possible avançar a partir d'ara?
Sí, és possible, sempre és possible, per diverses raons,
és a dir, perquè avançar en aquests àmbits suposa una conjunció de factors,
no n'hi ha prou amb els factors estrictament jurídics,
ara tenim un nou marc estatutari que hem de desplegar,
però en la societat global de principis del segle XXI
hi ha molts aspectes relacionats amb l'ús de les llengües
que s'escapen d'allò que una societat pot regular o legislar.
hi ha factors que són de dimensió econòmica, de dimensió mundial,
però generalment el que és una amenaça també és una oportunitat.
En aquest sentit, la societat global, l'existència d'internet,
la xarxa mundial aporta per a llengües com la catalana
oportunitats interessants i, de fet, per exemple,
la presència de la llengua catalana a internet és una presència força notable,
molt per damunt del que correspon a altres llengües
amb una demografia similar a la nostra.
Un aspecte especialment a tenir en compte,
i vostè també ho manifesta en el llibre, és el de la immigració.
O sigui, ha explicat en diferents ocasions
com que si pintem que el català és una llengua en vies d'extinció,
la persona nou vinguda, òbviament, no perdrà el temps
d'anar a prendre una llengua que se li explica que pot desaparèixer.
Deixant de banda aquestes situacions més alarmistes,
com s'ha d'afrontar el repte des d'un punt de vista lingüístic de la immigració?
La immigració avui per avui és un factor estructural a Catalunya,
és a dir, és una circumstància derivada d'uns canvis mundials globals,
per tant, l'únic que podem fer des d'un punt de vista positiu i sensat
és considerar-la com una oportunitat de creixement i d'avents.
Des del punt de vista lingüístic, això significa que l'escola ha de funcionar molt bé,
que el sistema d'immersió lingüística ha de continuar proporcionant
els beneficis que històricament ha proporcionat
i que en el cas de les persones adultes són importants dues coses.
Una, que els mateixos catalans no els amaguem la nostra llengua,
és a dir, que els donem l'oportunitat d'aprendre-la
i la primera oportunitat és la conversa, és el tracte quotidià
i dues, que hi hagi per a aquestes persones instruments adequats
perquè puguin incorporar el coneixement del català.
En aquest sentit, voldria destacar que aquest curs hi ha hagut a Catalunya
unes 80.000 persones adultes seguint cursos en horaris de tarda, de nit,
de vegades afegint-los a jornades laborals que ja són feixugues
i d'aquestes 80.000 persones, un 58% aproximadament són persones nouvingudes.
Per tant, les persones nouvingudes també poden incorporar-se de ple dret
a la nostra societat i poden comprendre i adonar-se
que la llengua catalana a Catalunya és un element que obre portes,
és un element que esborra etiquetes i, lògicament, com vostè ha dit,
també és lògic que no ens trobin malhumorats sempre pensant
si la nostra llengua s'acabarà demà o demà passat,
sinó que d'alguna manera ens trobin oberts i vulguin participar en el nostre esforç
per anar endavant com a poble i per anar endavant amb la nostra llengua.
De vegades, parlant, conversant amb persones immigrants o en moltes altres àmbits,
es produeix aquest fenomen del canvi d'idioma, persones català o no parlants,
que quan s'agrupen amb una o una persona o un grup de persones castellà o no parlants,
doncs automàticament canvien d'idioma.
Això és positiu, és negatiu, s'ha d'intentar evitar com s'ha de afrontar aquesta situació que és un fet?
Aquesta situació que és un fet que vostè descriu molt bé és un símptoma de falta d'autoestima
dels parlants habituals del català, que fa que en una situació desconeguda,
amb una persona desconeguda davant d'algú que no sabem en quina llengua parlarà,
moltes persones passin a usar el castellà com a mecanisme de precaució.
Això és molt negatiu perquè redueix moltíssim la presència del català en el paisatge lingüístic del país
i perquè a més a més a vegades provoca situacions francament extravagants
com les de persones que pel col de la seva pell, per les seves faccions,
és fàcil veure que probablement no han nascut aquí,
que poden parlar en català excel·lent i que es troben que en persones
que persisteixen a parlar-los en castellà i sovint en un volum més alt,
com si la combinació de parlar en castellà i en un volum més alt,
aquest paternalisme, diguem-ne, patètic, els hagués de facilitar les coses
en lloc de donar-los l'oportunitat i de reconèixer-los com a iguals
en una societat en què aprendre el català i utilitzar-lo
ha estat tradicionalment un factor d'anivellament,
un factor de cohesió social i un factor d'integració.
Té la sensació que cada vegada es parla més castellà al carrer?
Vostè caminant per la seva ciutat té aquesta sensació?
Aquestes són sensacions sempre molt subjectives
i que a vegades depenen del nostre propi estat d'ànim.
Jo la sensació que tinc és que habitualment jo utilitzo el català
en les meves relacions a Barcelona, a Tarragona i en qualsevol indret
i li he de dir que molt poques vegades m'he trobat amb algú que m'hagi dit
clarament que no m'entén i si estem parlant de persones de menys de 35 anys
el més habitual és que si jo m'hi adreço en català amb tota normalitat
i em contesten i torno a adreçar-m'hi a aquesta persona moltíssimes vegades
i la majoria de les vegades acaba parlant també en català perquè també el sap parlar.
És a dir, tenim un gran potencial de coneixement de la llengua,
tenim un nivell d'ús més reduït.
Acostar una realitat a l'altra depèn en gran mesura també
de l'autoestima dels parlants del català
i aleshores la nostra autoestima a vegades és difícil de compatibilitzar
amb aquest exercici persistent d'astrologia lingüística
imaginant-se el català com una mena d'asteroide de foll
que es precipita cap al desastre
i que no crec que sigui la imatge que es correspon a la realitat.
Quins són els reptes de la Secretaria de Política Lingüística per a aquesta legislatura?
Doncs per a aquesta legislatura els reptes són molts i diversos
però essencialment els dos que ens fixa el programa de govern.
Fomentar l'ús de la llengua catalana, per una banda,
i per una altra banda fer que les polítiques lingüístiques siguin polítiques transversals,
és a dir, polítiques compartides, participades per tots els departaments
i per totes les administracions.
Lògicament aquests dos grans objectius s'han d'assolir a través d'accions
i de mesures més precises, més concretes.
Això li anava a comentar perquè són objectius molt ambiciosos,
molt generis, molt vagues.
Jo li he de dir, per esmentar-ne dos o tres,
que el curs vinent ja tindrem en funcionament un curs en línia
que vindrà a substituir en un model molt diferent, molt més potent, molt més nou,
el que havia estat l'entrenyable i tradicional digui-digui,
és a dir, una gran plataforma que a través d'internet permetrà en qualsevol lloc del món
aprendre català a partir del nivell zero,
d'una manera absolutament autònoma,
amb una tutoria a distància
o com un element de suport al que són classes presencials.
Alguns altres novetats,
per exemple, jo també voldria destacar el fet que l'àmbit del treball,
l'àmbit de la justícia i de la salut
constituiran objectius estratègics d'actuació
i que estem començant a treballar amb els departaments implicats perquè així sigui,
o dir-li que en el cas de les persones no vingudes,
el govern desplegarà una llei d'acollida
i dins d'aquest procés d'acolliment
és evident que hem d'aconseguir que l'acolliment lingüístic
arribi a més persones i funcioni encara més
com un element que en part és de política lingüística,
però en part és de política social,
perquè en definitiva constitueix una inversió de futur
per al bé del país, per al bé dels que ja hi som,
per al bé dels que venen fora,
de fora i una autèntica eina de cohesió social.
Ja per acabar, senyor Puyo, no sé si és just o injust,
però segurament una de les iniciatives més recordades
del seu anterior pas a la Secretaria de Política Lingüística
va ser l'Aqueta, la campanya de Dona corda al català.
Quina valoració fa d'aquestes dues campanyes?
Perquè va tenir dos moments assegats
i no sé si li haurem de tornar a donar corda a l'Aqueta a partir d'ara.
No, no és ni just ni injust.
És a dir, jo l'Aqueta la considero un personatge entranyable,
perquè a més va néixer en el seu nom
i en molts sentits de l'opinió popular.
La valoració que tenim, objectiva,
del desenvolupament d'aquestes dues campanyes és fàcil.
És a dir, hem aconseguit un tipus de missatge,
hem aconseguit una imatge que és poc institucional,
que és positiva, que incita l'ús de la llengua
sense caure en imperatius que podríem fer-se antipàtics.
Ara, evidentment, si vostè em pregunta, i és legítim,
fins a quin punt aquestes campanyes han canviat els usos,
això sempre és molt difícil d'analitzar,
perquè és com quan ens preguntem si les campanyes
sobre els sinistres a la carretera
són eficaces o no a l'hora de prevenir determinats accidents,
però en qualsevol cas jo sí que crec que sigui,
encara que sigui d'una manera discontinua,
disposar d'un imaginari col·lectiu positiu
que relligui la llengua amb missatges de futur
i que, a més a més, ja dic, sigui poc institucional,
poc rígid, em sembla bé i en aquest sentit
jo tinc personalment i políticament, diguem,
un gran efecte i un gran reconeixement per l'aquest.
Senyor Miquel Polló, secretari general de Política Lingüística
de la Generalitat, gràcies per atendre els micròfons
a Tarragona Ràdio.
Moltes gràcies, que tinguin un bon dia.
Gràcies.