Ara són dos quarts de dotze del migdia, gairebé onze minuts
i segueixen directe al matí de Tarragona Ràdio
des de l'estat de les festes, gaudint de la festa,
gaudint de la bona conversa i aquest migdia també
gaudint de l'espectacle directament perquè d'aquí uns tres quarts d'hora
aproximadament tindrem l'oportunitat de gaudir
d'una altra de les sessions de dansa al carrer,
una altra de les activitats més que arrelades al programa de festes
i que ens dona l'oportunitat en sessió de matí i de tarda
de gaudit de la dansa, la dansa contemporània,
la dansa absolutament creativa portada al carrer.
Aquí a la ciutat de Tarragona hi ha algú que ja fa molt de temps
va apostar per la dansa al carrer.
En un moment determinat jo m'imagino que farien des del seu taller de dansa
de fer la reflexió de dir, aviam si costa tant que la gent
vingui a veure dansa, doncs anem nosaltres a portar la dansa al carrer.
I així ho van fer tímidament fins al punt que ja ha esdevingut
una pràctica habitual a la nostra ciutat en diferents períodes de l'any,
ja sigui doncs pels festivals d'estiu, pel carnaval
o en aquest cas de Santa Tecla.
Ens estem referint al taller de dansa a Màrmara,
ens acompanyen la Maribel i la Maia.
Maribel, la Maia, bon dia.
Bon dia.
Ara ho dèiem amb el Pep que ens veiem d'any a l'any pràcticament.
Però que és un bon retrobament.
És un gust.
Perquè a més sempre podem parlar amb vosaltres
una estoneta prèvia que comenci l'espectacle de dansa.
Per tant, si algú ens escolta a casa o al cotxe
que dic, calla, que ara la Rambla fan dansa, m'hi acosto.
Però sí, i si arriben una miqueta tard, aquesta tarda tornen a ser-hi?
Tornen a ser a les dos quarts d'una,
al matí, aquí al costat de l'estam de les festes,
i a la tarda a les set?
A les set.
A les set de la tarda.
Què ens heu preparat per aquesta edició?
Perquè abans dèiem, i què hem de dir de nou?
M'hi deieu, home, doncs fixa-t'hi
que repetint l'experiència cada any de fer dansa al carrer
podem explicar coses noves.
Doncs sí, és que, bueno, no hi havien caigut,
però aquest any, com els altres,
hi ha tres companyies que vindran aquí a ballar,
cada dia una companyia que repetirà de matí i tarda el mateix espectacle,
però és que no havien caigut que cada companyia té només dos components.
A tres anys han sigut grups de cinc, de dos, de quatre...
Però està casual, no està casual.
I aquestes companyies el que han fet és crear un nou espectacle
partint de l'experiència de cada ballarí
i les ganes d'explicar-se, de confeccionar alguna cosa nou
des de la base, des de la part de cada ballarí,
la seva experiència, la seva història,
les ganes que tenen d'expressar alguna cosa diferent
amb el que estan fent cadascú per la seva compte.
Perquè, per exemple, aquesta companyia d'avui de Fernando Hurtado
són dues companyies diferents.
Fernando Hurtado treballa a Astúries
i l'Eva Martoveu treballa a València.
Treballa a València i cadascú té la seva companyia.
Llavors es van trobar i van dir
tenim ganes de confeccionar una cosa tu i jo junts
i tenim ganes d'investigar.
I va néixer aquesta coreografia, la que porten avui,
que es diu un gramo de locura,
fent-se un test un a l'altre.
Un test d'aquest psicològic, de gustos i tal.
I quan van acabar van dir
em sembla que tenim una miqueta de bogeria.
O per almenys tenim ganes...
I tenim material, eh?, per fer alguna cosa en comú.
I tenim ganes d'estar una mica bojos.
Ah, i això és el que ens proposaran avui.
Doncs déu-n'hi-do, després dels artistes de la plaça Friki,
un gram de bogeria, això acabarem tots ja, bé,
en condicions, eh?, com ha de ser en plena festa.
Seran avui i a la tarda, aquest matí i a la tarda,
que ara demà, ben diferent, què tindrem?
Venen dues noies, una noia, la Marion Spalberg,
i l'Anna, que és de Barcelona,
i també porten una peça ben especial, però més fresca.
molt més fresca, espera, que, a veure,
que el nom d'ella sempre em costa,
Breaking Glass, i la companyia, la peça es diu Diable.
Llavors hi ha trossets de jazz, trossets de contemporani,
una barreja més divertida, més juvenil.
Clar, vosaltres quan programeu la dansa al carrer
intenteu que siguin creacions diferents, totes elles,
perquè tothom pugui veure què s'està fent en l'actualitat, no?
I què s'està fent i que hi ha moltes maneres de ballar,
tantes com a persones, i llavors tu pots dir,
bueno, aquest tipus de dansa no m'agrada,
però és que no és que no t'agradi la dansa contemporana,
sinó que no t'agrada l'estil, o la manera d'enfocar-ho,
o la peça en concret, perquè cada companyia,
cada any van canviant, i poden ser peces ben diferents,
depèn del que expressin, no?
Clar, és que això que diu de la dansa,
encara costa una mica allò que ho posem
a nivell d'altres expressions artístiques,
perquè difícilment trobes algú que et diu
la música no m'agrada, hi ha algú que dirà
no m'agrada el rock, o no m'agrada el clàssic,
o no m'agrada el folk, però sempre t'agrada
algun tipus de música.
Amb la dansa ens pot passar exactament el mateix,
o amb el cinema que dius, m'agrada el policia,
m'agrada l'història, m'agrada el d'acció,
amb la dansa és el mateix, encara ens han de dir,
no, no, a mi no és que no m'agradi la dansa,
no m'agrada, o sí m'agrada aquest tipus de dansa,
i això és el que ens doneu vosaltres també,
l'oportunitat de tastar-ho tot una mica.
Perquè a més ara s'estan fent coses ben diferents,
hi ha gent que porta molt de teatre dins de l'espectacle,
hi ha gent que porta mim, hi ha gent que porta circ,
hi ha gent que porta,
nosaltres per exemple cantarem una miqueta.
Hi ha temes espectaculars en dansa,
avui en l'actualitat, i absolutament sorprenents.
Ho ha dit ara la Maribel,
i si no, no, no, no, cantarem una miqueta,
i és que la Maribel i la Maia
seran la tercera companyia de la mostra de dansa al carrer,
la qual cosa hem de confessar que ens fa molta il·lusió,
perquè a més d'organitzadores,
és el primer any que balleu com a companyia?
No, no, no, a tres anys també ho hem fet.
Fa tres anys, fa temps, jo no ho recordo,
per això us ho preguntava.
Sí, sí, sí, estàvem en un període de descans,
i a més també tenien ganes que vinguésia altra gent aquí,
i es posava les seves coses, no només nosaltres,
i bueno, Tarragona acabarà de veure'ns allò.
No, tenien ganes de portar altra gent,
i nosaltres també de fer un període també de reflexió,
de veure quines ganes...
Té que sortir les ganes de ballar i de fer coses.
I estàvem fent altres coses,
però ara aquest any ens van trobar a la Maia.
Com si no ens tinguéssim vistes.
I estàvem treballant en Mallorca,
i en un bar, curiosament,
sorgió la idea de fer aquest espectacle,
però de la forma més simple,
més banal,
i va ser fantàstic, la veritat.
Com es diu l'espectacle?
No me quité pa.
Bueno, és un treball més íntim,
un dels més íntims que nosaltres hem fet,
és la història de dues dones,
i que parlen sobre l'amor,
sobre l'ausència,
sobre les trobades amoroses,
sobre els records...
Un muntatge molt emocional.
Molt emocional i...
Tristot.
No, no,
perquè té un punt de nostàlgia,
però té molta esperança,
molta esperança.
El fet de portar tants anys treballant juntes,
us coneixeu les virtuts i els defectes,
dificulta o facilita la feina a l'hora de fer un muntatge?
Facilita moltíssim.
Facilita moltíssim.
Sí.
Es fan moltes rapides.
Cadascuna de vosaltres sabeu a més què pot demanar-li a l'altre,
no?
Segurament.
No, és que ja hi ha telepatia,
llavors ja no cal ni les paraules
i les coses sorgeixen amb una facilitat tremenda.
Sí, sí.
Sempre havíem muntat amb altra gent
i el fet de muntar entre les dues soles ha sigut un plaer.
Trabajar juntes, tranquil·les, sin hora,
ara paramos, ningún problema.
Necessito un descanso, pues yo también,
pues sí, pues no pasa nada si lo dejamos para después.
Ajá.
Sí, sí, però ara també l'està amb la mateixa idea al cap,
la idea de la peça,
que no costava ni siquiera explicar-la,
perquè amb altres ballarins volem transmetre això
i buscar com el ballarí pot transmetre la imatge que volem.
En aquest cas, les dues sabien perfectament...
Però com es crea una peça?
Anem a fer una peça,
trieu el tema primer,
trieu un estat emocional i després aneu construint el tema.
Cada muntatge té un procés diferent d'elaboració?
Sí, i està molt basat en el moment en què està vivint el ballarí.
Exactament el que està vivint el ballarí és el que surt,
és el seu moment de la vida.
I en aquest moment nosaltres vam veure una peça
que ens va agradar molt a Mallorca,
amb uns mirinyàques,
i nosaltres ja havíem treballat els mirinyàques,
que era una peça antiga,
i van dir, bueno, anem a retrobar els mirinyàques
des del punt de vista d'ara.
I els heu tret de l'armari?
Els hem tret de l'armari
i han canviat totalment la idea del mirinyàque,
i el mirinyàque serà com la nostra vida.
És el nostre pes, la nostra història,
el nostre passat, el nostre present,
i a partir d'allà es va desenvolupant tota la història.
La música és el conegut i popular tema de Jacques Brel?
Sí.
A iostros, però és aquest, sí.
És el principal, que dona títol a l'espectacle.
No és el tema, o sigui, no és la coreografia principal,
però sí és la paraula principal, la idea.
I és el que canteu, precisament, aquesta cançó?
Sí, bueno, un procés.
Tant a la geu.
Perquè jo no sóc cantant.
Però sempre m'ha agradat la història aquesta,
canto allò, el cotxe i aquestes coses,
però jo a mi mateixa vaig dir,
tinc que cantar,
després vaig dir, però com pot ser?
Però com la directora ho havia dit,
doncs jo tenia que fer-li cas a la directora,
en aquest cas, la codirectora.
Aquest és un altre avantatge,
que us maneu vosaltres mateixes,
feu aquest diàl·lec interior,
i ala, ja està.
Bueno, però escolta, com ho va dir la directora,
i ara no hi puc dir que no, eh?
No, no, no, tu ja t'has compromès, eh?
De tot.
Tu també cantes, Amaia?
No.
La Amaia no s'atreveix a cantar?
Jo no, jo no, todavía no.
Bé, l'Àngela.
Hablar, sí, però cantar...
Bé, dona, sempre...
Ella té un diàleg amb una cabardina que...
Té la marinera.
Té la marinera.
No, no és el llenguatge no verbal, naturalment,
que és el llenguatge de la dansa,
i quan és necessari,
doncs s'afegeix l'element de la veu,
del teatre, com bé deies,
de la imatge, de vestuari, de música,
del que convingui.
La dansa ho permet tot això.
A banda d'aquestes qüestions puntuals
de l'organització que feu al taller de dansa a Màrmara,
ja ha començat el curs, també.
Sempre us ho agafa, també, com a canalla, eh?
Com a la gent que torna de vacances.
Tot coincideix.
Bones expectatives, no?
Sí.
Carà a aquest curs.
Molts alumnes, alumnes, grans, petits, joves, no?
I jo crec que serà un any molt creatiu,
molt creatiu,
perquè tothom...
Jo crec que es respira a Tarragona
unes ganes de canviar,
de fer coses noves,
de això, com la nostra peça,
de deixar allò vell...
Per a dar paso a allò nuevo.
Sí, investigar,
fer coses molt creatives.
Jo crec que aquest any serà per l'escola
un any molt creatiu.
I gent jove, no?
Gent jove, ben preparada,
i gent gran, hi ha moltes ganes.
I gent gran,
està venint gent gran a l'escola,
que per nosaltres és un plaer
que vingui gent gran.
A fer què?
Doncs és que hi ha moltes classes
per a la gent gran.
Hi ha des de les classes
de dansa contemporània,
que la gent no té associat
que quan ets gran
pots començar a ballar
a dansa contemporània,
però és així.
Després hi ha la dansa improvisació,
que allà també no cal cap tècnica,
ni que el teu cos estigui preparat.
Bueno, hi ha un treball d'estiraments
i de tot això,
important per no fer-se mal,
però és un treball de búsqueda interna
del propi moviment,
que això són classes molt boniques,
igual que les de les classes de contemporani,
i després hi ha les classes de pilates
i de ioga
per treballar el cos.
Clar, clar.
Però el tema de la dansa contemporània,
que és interessant,
allò de trobar una edat
en la que dius
sempre he volgut ballar,
ara puc,
ara ho faig.
i és una dansa del dia a dia,
que és molt important.
Se baila lo que se respira.
clar.
Clar.
Bueno,
doncs mira,
és que ja et venen ganes
ja de moure't,
eh?
Directament.
Maribel Amaya,
moltíssimes gràcies per venir,
m'imagino que ara heu d'estar
molt atentes al muntatge
d'aquesta...
Vais posar una mica de sol,
no?,
al terra,
perquè puguin ballar aquests ballarins.
Un grano de locura.
A veure, a veure,
d'aquí una estoneta
observarem, eh?
Aquest...
grano o gramo,
m'has dit?
Un gramo.
Un gramo,
un gramo de locura.
Moltíssimes gràcies
i molta sort, eh?
Molt bé.
Adéu-siau,
fins la propera.
Adéu-siau.
Adéu-siau.