Fins demà!
I love you
And you alone were meant for...
Dos minuts serà un quart de dotze del migdia.
Saludem el pregoner de les festes, Alfred Fort, bon dia.
Hola, bon dia.
Tu diràs, mira quina musiqueta més maca que m'han posat així un eslou d'aquests antics, sentimental, nostàlgic.
És estrany, no?, perquè se suposa que t'hauríem de posar alguna tonada típica de la festa, però dic callar.
És que aquest home, quan parlem de la festa major de Tarragona, deu portar una càrrega sentimental important.
Dic, doncs, no res, ja posarem música de festa a acabar l'entrevista.
Jo crec que deus estar, doncs, una miqueta com a l'habitant, no?
Sí, estic una mica com en un núvol, no?, perquè, la veritat, no dic que fos una època que tenia oblidada, en absolut,
perquè visc aquí i participo activament de les festes, però m'ha tocat una mica recordar-me'n bastant d'aquella època
i ha estat bonic perquè, diguéssim, que feia temps que massa, massa no hi pensava.
L'altre dia comentàvem en un cercle de mes de les festes de Santa Tecla, no la part aquesta, diguem-ne, més formal, de cultura tradicional,
sinó una mica mirant la imatge de la Rambla fa 20 anys, 25, i curiosament les persones que hi érem ens vam recordar
de tres noms de la música que actuava en les Ravelles.
Un era el Josep Guardiola, un any va venir el Jordi Dan, i jo recordo un any que la María Jesús y su acordeón
actuava al cinema de Tarragona, que va ser l'any de los pajaritos.
Estàveu molt al cas, perquè aquell any es ballava en los pajaritos i dius, bé, d'acord, cultura popular,
recuperar tota la tradició, però los pajaritos a la Rambla.
Sí, i el Luis Aguilé.
I el Luis Aguilé, home, també, què dir?
Una programació molt del moment.
Segurament, fer una retrospectiva de la festa major de la ciutat de Tarragona,
com altres aspectes de la vida de les persones, ens permet perfectament veure
com hem evolucionat tots plegats a nivell individual, però també a nivell de col·lectiu.
Sí, jo diria que, vaja, ens comencem a fer grans.
No ens agrada, però ens comencem a fer grans.
I, per tant, sí que comencem a tenir referències de com era la ciutat als anys 60-70,
de com és ara, de com eren les seves festes, de com són ara.
La veritat és que ha canviat molt, molt, jo diria que per bé, segur.
Jo diria que també.
Però ha canviat molt.
Si hi hagués hagut algú que va estar per aquí als anys 60 i que hi hagués ara, com un marciano,
no coneixeria en absolut la ciutat.
Res a veure.
De totes maneres, abans que hi hagués, amb tota la transició, això ho hem repetit a nombreuses vegades,
aquesta voluntat de molta gent d'anar recuperant tot el que era la tradició, el folclore i la cultura popular.
Tu ja començaves a participar d'activitats a la ciutat, ja fos a través dels grups d'escolta
o altres entitats que hi havia, molt poquetes aleshores, perquè el teixit associatiu de Tarragona
òbviament era el que era, no hi havia res més.
Sí, sí.
Home, jo vaig tenir la sort que a casa meva em van animar bastant a participar en diverses entitats.
Si vaig a ser escolta, vaig a participar del món de l'esplai, cantava amb una coral...
Tot això et fa una mica de...
Bueno, crea base perquè després puguis desenvolupar més coses, no?
I ja a finals d'aquesta primera època, diguéssim, d'adolescència-joventut,
ens va embarcar 100 joves a crear una colla de castells que no té...
Vaja, no té d'esparlir, sí, en aquells moments.
Va ser l'any 79, 80, no?
Sí, l'any 79.
I jo diria que això és una mica el que més tard, poc més tard,
m'aporta una mica a dedicar-me al que seria, diguéssim, el món de la festa major.
És veritat, hi havia molt poca vida, però la poca que hi havia intentàvem aprofitar-la.
Una mica d'aquesta iniciativa i d'aquest esperit de participar a la ciutat
et va determinar també la teva professió en un futur.
Del tot.
Perquè al cap i a la fi, tot i que la feina que fas ara és un càrrec de responsabilitat,
és un càrrec, diguem-ne, institucional,
sempre t'has mogut a l'entorn del món de l'espectacle del teatre, de la cultura?
Sí, sí, sí.
Jo arribo al món una mica del que és la gestió cultural a través de la festa major de Tarragona
i jo començo a treballar, la primera feina de veritat que tinc,
la tinc a l'Ajuntament de Tarragona amb la festa major de Santa Tecla.
I després he anat fent moltes més coses, però d'alguna manera la meva escola és aquella.
Aquell era un moment en què tampoc no n'hi havia gaire de professionals d'això.
No existia la professió de gesto cultural a nosaltres.
No hi era, no hi era.
I d'alguna manera el que em va servir és, bueno, he d'estar agraït perquè em va servir per aprendre
i és una escola superinteressant.
En aquell moment, a més que érem tan joves, doncs, bueno, d'alguna manera
t'obria totes les possibilitats a fer en aquell moment el que creguéssim.
La veritat, com que no hi havia gaires coses inventades, era qüestió d'inventar el que poguessin.
I sí, sí, va ser una escola real que després hem seguit amb altres aspectes de la gestió cultural,
amb altres llocs i, bueno, he d'estar molt agraït també en aquella etapa.
Va ser membre fundador de l'Associació de Portadors dels Nans.
Sí, en un moment determinat.
Els nans els portaven als treballadors de la brigada i era més que portar als nans,
el que era una mica de compensació històrica que feia l'Ajuntament amb els treballadors de la brigada
i segurament els devia pagar poc i que portessin els nans era una forma d'agrair-los
i el sou mensual que devia ser baix.
Ens va semblar que tal com anaven fent les coses no era de rebut que fos així
i vam trobar una sèrie de gent que estava disposat a treure'ls,
no tan sols a treure'ls sinó que els segueix traient ara molta de la gent, no?
I sí, sí, vam crear una associació i vam treure els nans.
Com va ser l'última vegada que vas portar un nano?
Jo diria que devia ser el 86-87, portava-ho andalús
i de fet el que m'ha substituït ho fa bastant més bé que no ho deuria fer jo.
Sí?
Sí, ho fa molt bé, ho fa molt bé.
Aviam, què s'ha de tenir per portar un nano?
Comentàvem...
Quines són les qualitats, en principi?
Comentàvem el...
El nano és un element complicat perquè veritatament te'l poses al cap i no te'l pots treure.
Com que va vestit, però la roba va pel damunt del coll,
doncs vol dir que des d'aquest moment que te'l poses no te'l pots treure.
Per tant, la cercavila d'avui, que és molt llarga, o la processó de demà,
doncs són gairebé dues hores i mitja que no te'l treus, no?
Però vaja, malgrat ser una cosa complicada,
doncs no és una cosa que no es pugui suportar.
I parlàvem l'altre dia amb el Jordi Bertran,
que ell la seva impressió de quan els nanos no els portaven la gent que els portava abans o després
és la simpatia que es converteix amb els nens, no?
Diu, ell se'n recorda que als nanos li feien respecte, entre altres coses,
perquè no li donaven la mà i per tant...
I va ser un canvi important, també, no?
Una mica de dir les ganes de participar a la festa major
i això feia que la gent que portava amb els nanos juguessin bastant amb la gent.
Éreu joves, però aquest carro, en el bon sentit de la paraula,
s'hi van apuntar moltes persones més joves encara que vosaltres.
En la recuperació, ara que esmentava Jordi Bertran, jo recordo els Diables,
va ser un grup de gent molt i molt jove,
més fins i tot que vosaltres, que estàveu una miqueta capitanejant tot aquest tema.
Jo diria que el Vall de Diables, la sortida del Vall de Diables,
aporta un segment molt més jove de gent, però molt més jove de gent,
de 14, 15 anys, eh?
Sí, sí, estudiats de BUP.
Nosaltres ens anàvem 18-20.
Jo el Jordi Bertran el vaig conèixer en pantalons curts al meu despatx,
intentant no vendre, però havia presentat un llibre sobre els balls parlats,
hi havia uns balls parlats del Cuber i així,
i em va explicar, ens ajudaria a treure un Vall de Diables.
Nosaltres aleshores estàvem una mica a la guait de qualsevol cosa
que algú ens plantegés, doncs, mirar-la, no?
I me'n recordo molt, d'aquesta imatge,
eren el Jordi Bertran i el Pep Blai.
Sí.
I eren, bueno, devien tenir això, 14 o 15 anys en aquell moment, sí.
Clar, si mirem ara els diferents elements del seguici,
òbviament hi ha un relleu generacional,
només cal fixar-se en la Santa Ticle Petita,
però poca broma perquè encara hi ha moltes persones d'aquelles fundadores
en alguns dels elements del seguici.
Darrere, lògicament, però també sortint.
Vull dir que hi ha persones inassequibles al desalè
i que continuen endavant, eh?
És una cosa de fidelitat.
Jo em sembla, bé, d'alguna manera tu t'estimes el que fas
i t'estimes la teva ciutat, les teves festes,
i per tant em fa l'efecte que és una cosa difícil de trencar, no?
I furtosament, eh?
I la gent comença a ballar amb un ball i s'hi estan molts anys
i normalment plega més per qüestions físiques
quan ha de plegar que per altra cosa, no?
Jo diria que és una de les formes més clares d'estimar la ciutat,
participar a les festes d'aquesta manera.
Fèiem esment del Ball de Diables, els portadors dels nanos,
els xiquets de... la jove dels xiquets de Tarragona.
En aquella època us arribaven moltes propostes
de gent que volia recuperar elements de la festa
quan realment tots érem una colla d'ignorants en aquest tipus de coses.
Sí que hi havia persones que estaven preparades acadèmicament,
que investigaven, però hi havia més d'entusiasme que de coneixement, probablement.
Sí, això és evident.
I jo penso que aquesta és una de les gràcies des de la festa major.
És a dir, en els inicis, jo recordo una cosa que va ser com a mig criticada,
però que jo és una de les coses que recordo més divertidament, diguéssim.
Un any que uns nens gitanos es van presentar amb uns gegants
que havien fet de capses de cartró.
Això devia ser el 81 o el 82, a l'hora de la processó.
I ens vam preguntar si podíem sortir i els vam dir que sí.
Segurament això seria impensable ara, però en aquell moment
el que van disfrutar aquells nens de la processó,
jo estic segur que aquests nois deuen ser festers ara,
no en diguis on, però segur.
Vull dir que d'una manera era més tothom que venia,
tampoc és que anadéssim amb l'abundància de diners,
que no, ni de llonces, però tothom que venia a fer una proposta
i intentàvem tirar-la endavant.
No calia que tingués gran rigor, història, llonces, que la tirés.
I després, segurament l'any després ja els veies posats amb algú altre o així.
Vull dir, a més, la qüestió aquesta de l'entusiasme era suficient
perquè d'alguna manera juguessin la carta d'entrar a la festa major.
Després, sortosament també, hi ha hagut una època on s'hi ha posat una mica de regulació,
que també és important, i al final ja veiem el que tenim.
Per tant, és que alguna cosa devíem fer mig bé.
Dels nois aquests que anaven anar amb caixes de cartró,
al moment d'ara, que hi ha, com dèiem, un control, un ordre,
una comissió que vetlla perquè tot sigui...
Hi ha un terme a mig, ens hem passat per accés o per defecte?
Per defecte segur que no.
No, segurament...
Ei, que ets el pregoner, no et posaré passant un compromís,
però a veure, amb educació es pot preguntar tota aquesta vida.
Segurament que hi ha moments que penses,
home, això ja és massa, no?
Però la veritat és que, clar, només cal veure com està la ciutat,
com estan els dies, com estarà demà i demà passat,
com estarà el dia de la Mercè, que abans ho comentàvem.
Quan hi ha tanta gent, alguna cosa s'hi ha de fer, no?
És evident.
I després, que em sembla perfecte que un cop tens la base de gent
disposada a treballar per la festa major,
doncs siguis una mica fidel a la història
i veritablement la...
Per tant, a mi, com a procediment,
tot i que no fos molt pensat,
doncs em sembla bé, va haver un primer moment
de todo el mundo es bueno
i després s'hi va posar una mica d'orra.
Em sembla bé.
De totes maneres, en aquella època,
la festa, com tu deies, era una cosa de quatre.
Per tant, donem quatre duros,
perquè això no li interessa a ningú.
Són quatre que mira que els hi fa gràcia, folclòrics.
Avui dia, la festa, a banda de ser el que és
pels tarragonins, per la gent que ens visita,
també és un element...
És un aparador per a determinades empreses,
lògicament, perquè es busca el patrocini de firmes
que recolzin econòmicament la festa.
Políticament, òbviament, no aquesta,
totes les festes majors,
doncs també tenen el seu plus.
Home, ja et diria...
En el moment que vivim, no?
Jo et diria que la ciutat,
jo no ho sé, perquè no sé ni de més si està comprovat o no,
però el moviment econòmic que hi ha aquí
durant aquests vuit o deu dies,
a nivell de tot, a nivell de bars,
a nivell de restaurants, a nivell d'hotels,
és molt gran.
És a dir, que la festa,
a part que sigui, com has dit,
una operació de reconeixement
entre els mateixos ciutadans,
que és una operació també per...
Bueno, una operació política també,
de decisió de com s'ha de fer,
és veritablement un moment de l'any,
penso, molt important per la ciutat,
més enllà del que ensenya i del que fa.
I, per tant, que...
Jo diria que és molt difícil tirar enrere,
surtoosament.
Anirà creixent, anirà evolucionant,
i a menys segur que no.
I cada any en diem el mateix.
És que això s'està fent massa gran?
És que això no arribarà un moment?
Què farem?
L'opció probablement sigui,
escolta, quan arribi el moment ja ho veurem, no?
Exacte.
No, no, és que clar,
plantejar-se que jo diria que això no es pot tallar.
El que no cal és créixer cada any,
vull dir, organitzativament,
i llavors tu has arribat a una mica...
Em sembla que és el que s'està fent, eh?
Almenys l'imperió que tinc
no és que aquestes festes siguin més grans que l'any passat.
Jo penso que ja fa quatre o cinc anys
que s'ha arribat realment a una estabilitat
a nivell de programa, a nivell de tot.
Hi haurà anys que en les encertes més
portant els concerts no sé quins o altres, no?
Però vull dir,
a nivell de programes, els deu dies,
els actes tradicionals marquen.
Vull dir que, per tant,
jo no diria que creix la festa,
però sí creix la gent.
Bé, és evident.
Quan sigui un problema la gent ja ho afrontarem.
Jo és que em fa l'efecte que això no li pots...
Al mar no li pots posar cap tipus de frontera, diguéssim, no?
I bé, també són processos,
però avui hi ha festes, no ho sé,
penso amb els sanfermins de Pamplona,
doncs no té res de comparatiu, eh?
No, però quan hi ha volum de gent que mou, sí.
Però alguna mena de creixement i així,
doncs creix, doncs ja veurem què hi fem.
Durant molt de temps has treballat fora de Tarragona,
a Reus, gran ciutat, eh?
Sí, senyora.
Gran ciutat.
I des del passat mes d'abril, si no m'equivoco,
ets administrador general del Teatre Nacional de Catalunya.
Sí, és una paraula molt rimbombant.
Això és un carregàs, eh?
No és un càrrec, és un carregàs.
Sí o no?
Sí, no, la veritat és que el TNC és una institució molt gran.
Jo, a vegades ho dic, no?
Jo portava algun teatre,
vaig estar al Teatre Bertrina,
he estat al Teatre Fortuny.
Són valers al costat del que és això,
que és una espècie de trasatlàntic.
Però no és molt diferent amb la gestió diària.
És un teatre, és un equipament molt gran,
amb un equip molt gran,
som al voltant de 120 persones treballant-hi.
Però té un equip amb història,
que fa molts anys que hi treballa,
que ha aconseguit consolidar el teatre
com a element de referència a la ciutat de Barcelona,
tot i que és nacional,
i que ara intentarem posar el gra de sorra
perquè veritablement exerceixi aquesta funció.
Per què no veniu i ens feu un teatre a Tarragona?
Això ho intentarem.
Bueno, no, ni a un i diu que en fan un altre.
Vull dir que intentarem, d'alguna manera,
participar més de les activitats del país
i, per tant, una mica la voluntat,
o almenys pel que m'han cridat,
és per posar el meu granet de sorra
a un bon equip que ja hi ha treballant.
No hi ha dubte que és una feina d'una gran responsabilitat.
Comentàvem abans de l'entrevista
que el millor és estar envoltat de bons professionals
i sembla que tens aquesta fortuna.
Però, clar, no són només les persones
que treballen al teu voltant,
sinó que són d'aquelles institucions
que sempre estan al voltant de l'opinió d'uns,
de l'opinió d'altres,
de les crítiques, de les elevances.
Com ho portes, això?
O ja tens, diguem-ne, tens closca, com a dir, qui diu?
Sí, jo diria que, com t'he dit abans,
no és molt diferent a les altres coses.
L'única és la dimensió.
La dimensió és molt gran
i ho és tot a nivell de medis i de tot,
de medis, dels diaris,
allò on se'n parlen habitual i així.
Treballar al camp de la cultura
té algunes servituds
i una és que tothom hi entén.
És com el futbol.
És evident.
És a dir, posa-t'hi tu.
Per tant,
jo penso que amb això s'hi ha de conviure
d'una forma normal
i acceptar les crítiques
perquè la gent té dret a fer-les,
justificar-les,
explicar-les si és que es poden
i ja està,
i conviure,
i seguir endavant,
perquè d'alguna manera,
també,
a part d'una servitud,
és també una de les gràcies,
i pensar que,
bé,
que pots parlar amb tothom
de qualsevol de les coses que fas.
Bé,
ja et dic,
vull dir,
ho porto bé.
De totes maneres,
sempre,
i des de ben joves,
sempre has projectat
una imatge conciliadora,
i imagino que això
és un factor
que ajuda a moure's
en determinats ambients,
no?
Sí,
home,
m'agrada una mica,
jo sé fer,
jo sé fer el que sé fer,
i hi ha coses
que no les sé fer.
intento fer bé
el que jo sé fer,
i d'alguna manera
no enfrontar-me a ningú,
a no ser que sigui necessari,
que també ho és a vegades,
no?
Però,
penso que bastant,
veritablement,
amb el diàleg,
que parlant amb la gent
és molt més fàcil
fer les coses
que no enfrontant-hi.
I,
tot i que no hagi sigut
una cosa molt pensada
i decidida,
doncs,
bueno,
la gent és com és,
i clar,
cadascú és com és,
i, bueno,
així és com,
si dir,
que desprenc aquest to conciliat,
deu ser que és veritat,
però la veritat és que
no sóc una persona
que enfrontant-me
sigui una cosa
que m'agradi.
T'hem de fer la pregunta
de rigor típica,
que ens fem nosaltres mateixos
i que fem els altres moments
de la festa.
N'hi ha molts,
vull dir,
quan,
d'alguna manera,
el que fas és seguir-la
i tot això,
doncs,
n'hi ha molts que t'agraden.
Però jo sempre dic
que n'hi ha un,
que segurament
no és que sigui
el més important,
però és un dels que a mi
m'agrada més,
que és quan,
veritablement,
més me sento on soc,
que és
el migdia
del dia de la Mercè.
El migdia de la Mercè,
no d'enguany,
que enguany és festa,
que normalment
és laborable
i que la plaça La Font,
el carrer Major,
les escales i així,
entre la una
i quarts de quatre
de la tarda,
estan absolutament
plenes de gent.
Això vol dir,
gent que n'alla,
que n'alla que va a escola,
aquell dia,
que en canvi,
en aquelles hores hi és,
gent que treballa
i que en aquelles hores
també hi és.
I recordo especialment
passejar per la plaça La Font
i trobar-me gent
que no veig més
que aquell dia
i no els torno a veure
fins l'any després.
Jo és,
possiblement,
el moment que més,
del moment,
diguéssim,
de tot el període
de la festa,
que més m'assento
a casa.
No he marxat,
que visc aquí,
però és el moment
que més m'assento
a Tarragoni.
A casa teva,
els teus fills
han seguit
aquesta tradició
i aquest gust
per la festa,
com tothom,
però integrant-se
particularment
a determinades entitats,
també?
Sí, sí,
jo hi tinc,
tinc de tot,
tinc tres fills,
una balla Pastorets,
els altres dos
estan al ball
de Diablos Infantils
i la petita de més
puja a Castells
amb la jove.
Bé,
doncs,
és una cosa
que respira a casa,
és evident,
i per tant,
també ho hem provocat,
vull dir que no és una cosa
que no fos decidida,
però,
vaja,
contents,
perquè d'aquesta manera
hi ha la possibilitat
de participar-hi
des d'un altre punt de vista.
Doncs amb ells i elles
segur que els hi fa
una particular il·lusió
que el papa faci el pregó,
no?
Sí,
bueno,
vull pensar que,
segurament diran
quin rotllo
que es pot el papa,
perquè d'això
explica batalletes
que d'alguna manera
ja els hi havia explicat,
però vaja.
Què faràs al pregó,
Alfred?
Anar-hi,
anar-hi,
avui aniré al pregó.
No hi faltaràs avui,
no?
No.
Pobre de tu,
eh?
És un d'aquests moments
que no puc faltar.
Tindràs raons, eh?
I, bueno,
explicaré una mica,
bueno,
això que hem estat parlant,
com vam fer,
com eren els inicis
de la festa
i com prevec
que sigui el futur
i espero que agradi,
que agradi força la gent.
Tens pressa?
Molta.
Fem una pausa
i et quedes a conversar
amb els convidats
que ja fa una estoneta
que ens acompanya.
Em quedaré,
em quedaré,
que som bons amics.
Doncs vinga,
fem una petita pausa
i tornem immediatament
des de l'estat de les festes.