Ara són dos quarts de dotze del migdia, en vuit minuts i mig.
Estem acompanyats d'un amic i col·laborador també d'aquesta casa.
Andrés d'Andrés, bon dia, benvingut.
Molt bon dia, moltes gràcies.
I avui ens acompanya al matí, no al seu racó del cinema de les tardes,
perquè justament aquesta setmana, demà concretament,
s'inicia un cicle dedicat a la ràdio i al periodisme a la pantalla.
Un cicle de pel·lícules que, lògicament, i com és habitual,
selecciona, treballa i prepara Andrés d'Andrés
amb motiu del 20è aniversari de Tarragona Ràdio.
Pertanyen a la seva filmoteca, com dèiem,
i es podran veure a l'antiga audiència i, com és habitual,
de forma generosa i gratuïta, perquè l'entrada és oberta a tothom.
Jo li deia ara a l'Andrés, dic, escolta, quatre pel·lícules que maques,
perquè són pel·lícules d'aquelles que tots hem vist, i si no, mal fet,
però que són d'aquelles que t'agrada tornar a veure.
Històries de la Ràdio, Todos los Hombres del Presidente,
Primera Plana, Dias de Ràdio, ja em deia l'Andrés,
i les que m'han quedat. T'han quedat moltes.
Bastantes, bastantes.
Potser han quedat uns 15 títols, aproximadament, que parlin de ràdio.
Que ja recordi, eh?
El món de la ràdio, del periodisme,
ha donat per fer moltes pel·lícules.
Ràdio, televisió, periodisme en general, eh?
I, Déu-n'hi-do, i contemporànies més modernes d'ara, també, moltíssimes.
Perquè, ja et dic, de les antigues,
inclús ja anem a dir la més antiga, històries de la televisió.
Aquí hi ha històries de la ràdio.
Sí.
Després va sortir històries de la televisió, eh?
I després, bueno, ja han començat a sortir de molts temps.
Aquesta és espanyola, d'històries de la televisió?
És espanyola, també.
Espanyola, que era el Narciso Ibáñez Menta, o algun d'aquests, en penso.
Sí, no ho recordo bé ara.
No sé d'aquells de l'època.
Al final ja em faig un caos.
Tu diràs, jo aquesta d'històries de la ràdio,
jo no sé quantes vegades l'he vista,
però l'he vista moltes vegades,
perquè sempre m'ha fet molta gràcia.
I t'agradaria de map també vindre a veure-ho, oi?
Oh, i tant, i tant.
Perquè, a més, és una pel·lícula tan autènticament producta d'aquella època.
Sí, sí, sí.
I, a més, és retrobar-te amb els grans de la ràdio,
perquè allà podem veure la imatge de Raül Matas, Federico Gallo,
els amants de la ràdio de tota la vida segur que recorden aquests noms, no?
Sí, sí, sí, i tant, i tant.
I, a més, surten personatges que, esclar, joventut d'ara ni pensaments,
perquè surt un grup musical que eren els Cheys,
surt un jugador que era fantàstic, que era Molouni.
Jo crec que tenim, perdona,
si en Lluís tenim una cançó dels Cheys,
que era un clàssic, que era la cançó aquella que deia
Camarero, que hay para hoy, un buen menú.
Exacte, sí, el menú.
Oi que la cantaven els Cheys?
Sí, aquesta la cantaven els Cheys.
Sí, després si podem mirar-me d'escoltar-ho una miqueta.
Aquí, en la pel·lícula, canten Pepita.
Pepita, Pepita, Pepita, Pepita.
Jo vaig ser a les veus, van cantant la cançó de Pepita.
O P-P-P-P, no?
Exacte, exacte.
I te'n recordes una miqueta.
I tant, que me'n recordo, perquè això...
Això després va ser tota una campanya publicitària
d'una coneguda casa de joieria.
Te'n recordes, Andrés?
Els oients també, segur que recorden els Cheys.
Històries de la ràdio.
Hi ha anècdotes relacionades amb l'època,
i sobretot, si parlem d'anècdotes de l'època,
hem de parlar de censura, entre altres coses.
Sí, de censura.
Hi ha la més característica de totes,
la més característica que ara diràs,
inclús ara, actualment, ja l'he fet alguna vegada,
aquesta pel·lícula, i quan arriba el moment
que ara t'explicaré, passa sense pena ni glòria.
Hi ha un dels tres capítols,
perquè està composada la pel·lícula
de tres capítols diferents, de tres històries diferents,
basada en concursos de la ràdio,
i una d'elles és un poplet d'Espanya
que ha d'enviar un xiquet a fora d'Espanya,
en segon que és a Bèlgica o Suïssa,
que l'endú parar del cor, però no tenen diners.
Això era molt típic del franquisme,
de buscar una pobra víctima,
generalment un nen pobre.
Exacte, exacte.
I, esclar, llavors, per aconseguir diners,
pensen que seria un bon mitjà
un concurs de ràdio,
i agafen el mestre del poble,
que és un home ja gran, molt intel·ligent,
participa en el concurs,
i encara que ara avancem el resultat,
no passa res.
El mestre guanya el concurs.
I llavors el poble està escoltant tothom
a través d'un aparell de ràdio
i uns altaveus que han posat el concurs.
I al moment que es dona per guanyat
el concurs, que representa un grapat de diners,
l'alcalde del poble s'aixeca i diu
viva la madre que no parió.
Allò, en aquell temps,
jo recordo que havia anat diverses vegades,
perquè els cines, com que hi havia
tres o quatre sessions seguides,
em quedava per veure,
per inclús estudiar les reaccions,
perquè ja m'agradava,
de jove ja m'agradava a mi aquestes coses.
I cada vegada que sortia a aquesta escena,
el públic, diferent encara,
sociològicament,
esclatava amb una salva de aplaudiments
i de riures perquè, escolta,
sentir per la televisió
la madre que lo parió,
això era, bueno,
hi ha una opertura
de la censura inimaginable.
Imagina't, ara sentim aquesta frase
i naturalment passa desapercebuda,
amb el que està caient.
Jo me'n recordo també
quan va sortir la primera pel·lícula
que es veu un actor
que està al llit,
em sembla que era el...
qui era aquell?
El que va fer la mort i tenia un preci,
el que fa dolent,
l'Ivan Cliff, en sembla que era.
El Clint Eastwood, no.
No, l'altre, l'altre.
Bueno, total,
que l'home està estirat al llit
en una pel·lícula de l'Oeste,
s'aixeca i està despullat
i queda despullat d'esquena a la càmera,
o sigui, d'esquena a l'espectador.
Sí, sí.
Bueno, el cinet també va ser,
i això ja estic parlant
d'uns anys més cap aquí, eh?
Bueno, doncs amb aquesta escena
de viva de la madre que lo parió,
allò ara em recordo...
Era de les més celebrades, no?
I penso, mare de Déu,
com estàvem en aquella època,
com estàvem que això va ser causa
de, bueno,
d'una celebració general del públic.
Clar, però és que aquesta pel·lícula,
i amb tot el carinyo del món,
era d'allò més carrincló de l'època,
el llenguatge que utilitzaven
els locutors i els presentadors de la ràdio.
Sí, sí, sí, clar.
Aquella cosa tan relamida.
Sí, sí, sí.
El Paco Raval fa de locutor,
em pensi, no recordo malament.
Sí, sí, sí.
Està molt cregut d'aquell vol triomfar
i li fan la trava
i ell segueix endavant i s'enfada, saps?
I aquella cosa tan simplista
dels pobres són bons
i els rics són dolents,
però després esdevenen bons
davant de la misèria dels pobres.
I després, no sé,
hi ha un altre detall.
Fantàstic.
Nosaltres que som de la ràdio,
encara actualment,
en aquest aspecte,
que si t'hi fixes
no solament en aquesta pel·lícula,
sinó en altres,
els programes de ràdio,
tant els que eren d'ordre interior,
els que eren de teatre,
o els que eren de notícies,
o els que eren encara al públic,
els locutors sempre estaven
de peu davant del micròfon.
Sí.
Mai sentats com ara últimament
que estem veient,
ja a partir de la televisió també.
però, dona't compte d'aquest detall,
sempre estaven de peu,
excepció d'alguna cosa
molt especial, sobretot.
I tot llegit.
Exacte.
I no crec que no fos
perquè aquelles persones
no tinguessin capacitat d'improvisació,
sinó que aquella censura
obligava...
La censura era tremenda.
...a que tot es llegís, esclar.
Sí, sí, sí.
Allà, per exemple,
es caparxa,
com ara estàs veient tu
qualsevol televisió,
esta és una mierda.
Bueno, això,
això li costava,
doncs,
dies de sou amb un locutor.
El que passa, clar, Andrés,
és que entre poc i massa,
entre aquella carrera inclonada
i això a vegades innecessari,
dius...
Jo que hi havia hagut les dues bandes,
jo no sé,
l'altre...
Jo sempre hi ha un termomí.
Però és que ara és massa, eh?
Oi que tu,
en el teu programa de cinema,
no et cal dir aquestes coses
perquè t'escolti, tampoc?
És el que diem sempre, no?
En fi,
una pel·lícula realment encantadora,
Històries de la ràdio,
José Luis Sáenz Heredia,
un clàssic entre els clàssics,
una mirada diferent
al món de la ràdio.
I després,
ja el dimarts de 16,
ens has seleccionat
una pregunta també,
diguem-ne que forma part
de les pel·lícules
més importants
i destacades
a la dècada dels 70.
Todes los hombres
del presidente.
Sí, aquesta potser
és la pel·lícula
de les quatre que fem
potser la més intel·lectual,
la més responsabilitzada,
la més seriosa.
I, esclar,
aquí fa falta
tindre atenció
amb aquesta pel·lícula
perquè, a més a més,
està feta
d'una manera
que està
molt, molt,
molt detallada.
He dit tres vegades
molt,
perquè està
detalladíssima
en tots els aspectes.
I això,
és molt d'agrair
en una pel·lícula
que no busquen
la part comercial
i espectacular
per poder enganxar
el públic,
sinó que és una pel·lícula
que jo quasi diria
que és documental
del que realment
va passar.
Però va enganxar
el públic, eh?
Amb el cas
Watergate.
Una pel·lícula
de molt d'èxit, eh?
Sí, sí, sí.
No, el públic
demostra que hi ha
públic intel·ligent
i el públic intel·ligent,
a més a més,
feia poc temps
que havia passat
el cas Watergate
i lògicament
va arrastrar
molt del públic,
a part que els actors
i la trama en si
ja és comercial
de per si.
I perquè la informació
que ens va arribar
aquí del cas Watergate
a través dels diaris
d'aleshores,
cada miqueta ha difuminat.
Exacte,
i la pel·lícula
sembla que anava
reconstruint
tota aquella trama.
Exacte.
Caldria saber
què més va haver
i darrere,
però, en fi,
nosaltres ens quedem
amb la part de cinema.
Amb la pel·lícula
ja hi havia alguna cosa més.
A més, clar,
tenim a Robert Refford,
a Dustin Hoffman...
Sí, clar,
ja són dues garanties
de la pel·lícula.
No podia faltar la comèdia
i, escolta,
aquí has fet una tria
magnífica.
Primera plana
de Billy Wilder.
Quina gran pel·lícula.
Aquesta és la pel·lícula
per passar-t'ho bé,
però d'una manera constant.
Constant.
Hi ha una acció trepidant
en plan periodístic
que és extremant.
Tot el dia amb el telèfon
enganxats amunt i avall.
És magnífica aquesta pregunta.
I després hi ha
unes escenes molt bones
de la Carol Burnett,
que també fa un paper
molt especial
i molt divertit.
És completament distret
en tots els aspectes
i va variant cada moment.
Hi ha una cosa diferent
de l'altre,
una cosa diferent
de l'altre
i que no t'ho esperes.
I un altre títol
que no podia faltar
de Woody Allen.
Quina delícia de pel·lícula,
Els dies de ràdio.
Jo em penso que l'hi veig
quatre vegades, aquesta pel·lícula.
Els dies de ràdio
està molt bé
perquè és una...
com una passada
de tota la ràdio
que es feia en aquells temps.
Llavors pots dir
però és que allà a Amèrica
les coses que passava allà
no eren les mateixes d'aquí.
Els anuncis no eren els mateixos.
Les cançons no eren les mateixes.
Cuidado,
està feta de tal manera.
Ha tingut tanta vista
aquest Woody Allen
en fem aquesta pel·lícula
que encara que tot sigui
cosa americana
o nord-americana,
les músiques,
els ambients,
quasi tot,
quasi tot
ens recorda
el nostre.
És un cotós de peu,
com deies tu abans.
exacte,
ens recorda
el nostre,
perquè les cançons
són americanes,
d'acord,
però aquí
eren també
populars.
I les orquestres
dins dels estudis de ràdio
que aquí també hi havia.
l'home va tindre molta cura
que això
pogués ser adaptable
a altres països
que la veiessin,
no solament
una cosa local
nord-americana.
I això
sembla que no,
però també s'ha d'agrair molt
perquè ens porta
moltes records,
sobretot els que són
més grans.
I els que no ho són,
doncs els pot servir
d'una documentació
molt interessant.
Clar que sí,
jo no sé si és la primera vegada
que organitzes
un cicle
de cinema
relacionat amb la ràdio
i el periodisme.
Sí,
és la primera vegada,
sí.
És estrany.
Tot un cicle,
tot un cicle.
Tenint en compte
la vessant radiofònica
que tens
i la del cinema,
que sigui la primera vegada,
és curiós.
Mira,
de cicles en tinc molts
de preparats,
però esperava una oportunitat
per no cremar-la així
perquè sí.
Per no dir
faig un cicle de ràdio
i s'ha acabat.
I s'ha acabat.
Mira,
els dimarts fem això
del cicle de ràdio,
però els dijous
fem un cicle
de gent gran.
Que comenceu també
aquesta setmana.
Sí, aquesta setmana,
sí.
Els dijous fem
la pel·lícula
del Rosal Amarillo
de gent gran,
que per cert
vindrà el Ricardo Gavi,
que és un cantant,
que ja té 72 anys
i segueix amb actiu,
igual que el José Guardiola,
som de la mateixa època,
i surt,
no ell,
però sí la seva veu,
cantant al començament
de la pel·lícula
amb els crèdits.
Igual que després
surt Jorge Sepúlveda
cantant
i surt Antonio Machín
dins del tema
de la pel·lícula.
i, esclar,
aquí es pot dir
que sí que no he fet
participar a cap entitat
ni ningú de la gent gran.
Ho he dedicat
a la gent gran en general.
Però jo, per exemple,
he fet pel·lícules
dedicades als animals.
Cuidado,
són persones
i entre mig
hi ha algun animal
que conviu
amb aquella persona
i ho he dedicat
a la societat protectora
d'animals.
He fet un cicle
dedicat als trens,
coses que passen
amb els trens.
He estat dedicat
als jubilats
de la Renfe.
He fet un altre
que era de vaixells,
estava dedicat
a la Casa del Mar.
Fixa't-hi si podries
fer cicles de cinema.
No, no,
i en tinc molts,
i en tinc molts,
i en tinc molts.
Ara mateix
vaig fer-ne una
d'anacis,
que va a venir
també el nostre company.
Ja ho sabem
perquè a més
hem estat anunciant
a les agendes
cada dia
que projectàveu
les pel·lícules.
Ara t'he preparat
un altre
perquè aquí a Tarragona
ja saps
que hi ha
els aragonesos,
hi ha els gallecs,
també hi ha un grup.
Un d'autonomies
faries, no?
Bé,
més que res
d'associacions.
de grups
regionals,
culturals,
folclòrics,
i en tenim un
que són
de Cartagena.
Aquesta pobra gent
està lluitant
per aconseguir
un local,
per aconseguir
més socis,
per tirar endavant.
I els hi farem
també un cicle,
els hi farem un cicle,
on les pel·lícules,
esclar,
ja no són
aquest tipus
de cinema
més especial,
són pel·lícules
espanyoles,
més,
com diria jo,
més populars,
Manu Boscobar,
per exemple,
com a Martínez Sòria,
coses així,
però que estiguin fetes
dins de Múrcia,
i si és a la manga
del Mar Menor,
encara més que més.
Clar,
que tinguin com a escenari
aquests llocs.
a la zona aquella
del voltant
del que és
la regió murciana.
I bueno,
hi ha tantes coses preparades,
tinc un altre cicle preparat
que només seran
noms de dones,
Fanny,
Amanda,
en fi,
tot de noms així,
Anistàcia.
Anijol?
No,
aquesta no està,
perquè,
és que,
bueno,
n'hi ha un grapat,
eh?
És el que t'anava a dir,
jo crec que el problema
no està...
Però n'hi ha un grapat,
el teu problema
no deu estar tant,
bé,
tu ho sabràs,
clar,
tant en triar el cicle
sinó en triar les pel·lícules
per cada cicle.
Perquè,
dius,
aquesta no,
però per què no?
Ai,
sí,
deus dubtar molt,
no?
Saps el que més em preocupa?
Que una pel·lícula
sigui diferent de l'altra.
Una pel·lícula
sigui diferent de l'altra.
Inclús si una és en color,
l'altra que sigui en blanc i negre.
A vegades sí que em trobo
que són dues en color,
dues en blanc i negre.
Però si una és més aviat dramàtica,
l'altra que sigui més aviat humorística,
l'altra que sigui còmica,
l'altra que sigui musical.
I això és el que intento buscar
que cada sessió
sigui d'un tema diferent,
com pots veure amb això
de...
Amb aquesta de la ràdio.
Deu-n'hi-do, eh?
Són quatre pel·lícules.
No tenen res a veure
l'una amb l'altra.
No, no,
són completament diferents.
Una espanyola,
una americana amb càrregues de profunditat,
una comèdia també molt intel·ligent
i una pel·lícula magnífica
com la de Woody Allen.
Són quatre exposicions
molt diferents per la pantalla.
Jo crec que la gent...
La prova està
que allà baixar de 100 persones
i acaben 204.
Baixar de 100 persones,
afortunadament,
no hem baixat cap vegada.
Inclús hi ha hagut pel·lícules
que de les 204 persones
encara s'han quedat al carrer
entre 30 i 50 persones.
Imagina't.
Hi ha hagut dues pel·lícules.
Una la vam tindre
que ha de tornar a repetir
a la temporada següent
que va ser Cumbres Borrescoses.
És clar, la gent escolti
que han vingut
i no han pogut veure-la,
cosa que no faig de repetir pel·lícules.
Però en aquest cas
vaig trobar que era lògic.
I a més és curiós
perquè abans,
fa uns anys,
sí que algunes d'aquestes pel·lícules
es projectaven a la televisió,
a la segona,
com deien abans,
però ara últimament
tampoc no hi ha gaires oportunitats.
Avui dia, d'acord,
que amb el DVD a casa
hi es reediten
col·leccions de clàssics...
Sí, però segons quines,
molt limitades
i no tothom pot arribar
a gaudir d'aquestes projeccions.
Doncs, escolta,
el que hem de donar
és les gràcies
per tenir aquesta magnífica filmoteca
i sobretot
que la comparteixis
amb tots els ciutadans de Tarragona.
El que més els agrada a la gent
és, primera,
que no hi ha anuncis,
la primera,
que és comprensible,
perquè, esclar,
han de viure les emissores
de televisió,
i el principal
és que hi ha una senyora a pantalla
que pugui veure aquestes pel·lícules
en pantalla gran
s'agraeix molt.
O local també és confortable,
bones botaques,
l'entrada és gratuïta.
Què més volem?
No, jo ja els dic sempre,
si no us agrada la pel·lícula
hi ha un inconvenient,
si no us agrada la pel·lícula
no us tornem els diners.
No pot ser,
a veure si a sobre us pagarem.
A sobre us pagarem
per venir aquí.
Més faltaria.
Tothom convidat,
entrada gratuïta
a 20 anys de Tarragona Ràdio,
el periodisme a la pantalla.
És un nou cicle
del Cine Club,
de la Filmoteca
d'Andrés d'Andrés,
que avui ens ha acompanyat
aquí al matí
de Tarragona Ràdio,
i la veritat,
com sempre,
l'hem rebut amb molt de gust.
Gràcies, Andrés,
i enhorabona per la teva tasca.
Adéu-siau.