Bé, doncs, després d'aquesta petita pausa,
ja ha estat possible posar-nos en contacte
amb algú que ens pot explicar moltes coses d'aquest museu.
Intentarem sintetitzar-ho perquè el temps sempre és limitat.
Però ja estarà bé que els deixem amb curiositat per anar-hi.
Tenim, com dèiem, a l'altre costat del fil telefònic,
el gerent de la Fundació Museu Puntes de Coixí,
Sergi Sedó, molt bon dia.
Molt bon dia.
Estem parlant d'un museu, però en definitiva
el que parlem és d'una tradició important, destacada,
i d'una localitat que no sé si és l'única de Catalunya,
però deu ser de les poques que tenen escola de puntaires, no?
Sí, som l'única de Catalunya que tenim escola oficial
de la Generalitat de Catalunya de puntaires.
L'escola n'hi ha més, però oficial de la Generalitat només la tenim a l'Arbós.
Això de la Punta de Coixí és molt antic, no?
Sí, aquí la tradició remonta al segle XVII,
tot i que fins al segle XVIII no hi ha documents escrits que ho testifiquin,
però hi ha coses que és del segle XVII
que aquí va arribar a la Punta de Coixí
i des de llavors que la cosa va anar evolucionant fins al moment actual.
I per què devia ser que justament aquí a l'Arbós
s'agafés aquesta afició i arreglés d'aquesta manera
i no pas a altres llocs?
S'ha fet una mica d'investigació o s'ha sabut?
Sí, a veure, se sap perquè l'any 1808 aquí
va ocórrer un episodi de la Guerra del Francesc,
aquí va haver una resistència heroica davant de les opres franceses,
va ser molt heroica però no vam guanyar la guerra.
Aleshores, l'únic mitjà de vida que va quedar després d'aquesta guerra al poble,
o gairebé l'únic,
va ser els coixins que els francesos no havien cremat.
Aleshores, això va fer que la gent espavilés
i que la Punta de Coixí, que ja era una activitat econòmica,
però poc rellevant,
a partir d'aquell moment prengués rellevància precisament
perquè durant uns anys va ser gairebé l'única cosa
que van poder fer els herbosencs i herbosenques.
Això va fer que es generés tota una indústria
al voltant de la Punta de Coixí,
que sorgissin uns senyors que es deien els renders,
que eren com els empresaris tèxtils,
i que aquests senyors creessin tota una xarxa comercial
que s'extenia per Europa i Amèrica i la península
per vendre les puntes del coixí que es feien aquí
i al voltant també de l'Arbós,
perquè recordem que l'Arbós era com la capital,
però al voltant també hi havia moltes puntaires
que treballaven per renders de l'Arbós.
En l'actualitat com es comercialitzen?
Si és que es fa que jo m'imagino que sí,
perquè són unes peces d'una gran delicadesa,
clar, s'han de vendre a un preu important,
perquè és que és una feina increïble.
Sí, són peces fetes a mà.
L'únic que, en l'actualitat,
ara ja no és una industria, ara és un hobby.
Aleshores, les puntaires, moltes peces,
algunes sí que les venen, i les venen...
Per encàrrecs, no?,
que es puguin fer en un moment determinat.
Aquí hi ha puntaires que es fan per encàrrec,
i també a la botiga del museu
també venen puntes de puntaires arbosenques.
Llavors, venen mocadors, vanos,
lligacames, coses per casaments,
comunions, etcètera,
però sí, amb uns preus, a veure,
que no són cars, el que passa és que, clar,
si no saps apreciar les hores que ja has invertit,
sí que no és car,
però realment són preus barats
per les hores que s'hi passen a les puntaires.
Ho fan més per hobby que per guanyar diners.
Hi haurà alguna cosa a l'Arbós
que no tingui una peça de puntes de coixí a casa seva?
No, ho dubto, ho dubto.
Segur que no.
Tot i que bona part del museu,
en els seus inicis i no batxerrades,
va nodrir justament de labors,
de peces d'arboscencs i arbosenques, no?
Sí, de fet, gairebé el 99% de les peces del museu
són donacions desinteressades
fetes per arboscencs i arbosenques.
I donacions, en alguns casos,
són peces úniques i importantíssimes
per explicar la punta del coixí a nivell europeu.
El museu es distribueix en diferents sales.
Ens podries explicar una miqueta
en què consisteix, què és el que podem veure?
Sí, mira, el museu,
si algú s'hi vol atensar,
doncs el que es fa és una visita guiada.
Aleshores, el museu és al segon pis del carrer Major 37.
La gent ha passat per la botiga per comprar l'entrada
i llavors se'ls acompanya dalt amb el guia,
se'ls realitza una explicació de la història
més detallada de la que acabo de fer jo ara,
de la història de les implicacions
de la punta, de l'Arbós i a Catalunya
i després els convida a anar per les sales,
que el museu té el vestíbul i cinc sales més.
A cada sala hi ha una sala de religiós,
una sala de fil negre,
una sala d'aplicacions per la llar i personals,
una sala de peces molt velles.
Hi ha diferents sales
que després de fer l'explicació històrica
i també teòrica,
perquè també expliquem,
tenim uns coixins a mig fer
i els expliquem que hi ha un patró,
un coixí,
que el coixí ha d'ha d'estar fet d'una manera especial
perquè les agulles es clavin.
Bé, una sèrie de coses que tampoc vull explicar més
perquè la gent vingui.
Clar, perquè el procés és complicadíssim.
Nosaltres,
quan es fan aquestes trobades de puntaires,
que afortunadament cada cop s'ho vintegen més
i es donen a conèixer,
clar, veiem aquell moviment de mans,
aquella cosa de fils,
i dius,
això és molt complex,
però només veiem aquell moment
perquè hi ha una preparació prèvia
també molt sofisticada.
que la s'ha de preparar el coixí,
la peça,
enfilar els boixets,
ficar el fil,
el patró,
les agulles,
però un cop ho tens tot fet
i ho he fet dos o tres vegades,
ja ho has après per tota la vida.
També ho he de dir
que les puntaires
sembla que sí que és difícil,
però elles ho fan amb els vistancats.
Cada cop...
i tàctica,
bàsicament.
Cada cop hi ha més afició,
fins i tot fora de l'arbós
hi ha espais on es donen classes
per a persones que vulguin aprendre.
A l'escola jo m'imagino
que continua sent majoritària
la participació de les noies
o de les dones,
no?
Sí,
tant tant que punta un senyor,
però bàsicament són senyores
el que venen a l'escola.
I jovenetes o ja d'una certa edat?
Allò que dius,
mira,
ara arriba el moment de descansar la meva vida,
que ja tothom ha marxat de casa,
ara m'hi posaré.
A veure,
la conquesta del temps
per part de les senyores
de mitjana alta edat
ha estat un factor determinant
perquè la punta o coixí
hagi tingut la progressió
que ha tingut en els darrers anys.
O sigui,
les senyores
tenen els fills grans
o estan jubilades
i tenen temps,
cosa que abans no tenien.
I com que de petites
ho havien fet,
la punta o coixí
ara ho recuperen
i s'apunten a les trobades,
es reuneixen,
és també una mica
de club social,
no?
Clar.
Tot i així,
aquí a l'arbós,
ara,
a l'octubre
que començarem l'escola
a puntar,
el nou curs,
també fem activitats
especialment pensades
per infants
i gent jove.
I cada vegada,
per sort,
com a mínim aquí a l'arbós,
cada vegada
tenim més gent jove
que s'apunta
o com a mínim
intenta venir
de tant en tant
a fer punta o coixí,
que ja està bé.
Home,
això és una molt bona cosa,
no?
Sí,
perquè totes les interferències
que tenim en aquests moments
d'estudis,
la gent ha d'estudiar
perquè ha de treballar
i tal,
no els queda gairebé temps
per fer punta o coixí
menys si ets jove.
Quan ets gran,
sí,
però si no ho hem de jove,
de gran difícilment.
Quantes persones
poden formar
aquest col·lectiu
de dones
sobretot
que formen
com una entitat ja,
com si diguéssim?
Aquí a l'arbós
de puntaires
n'hi ha d'haver
entre 400 i 500
i som un poble
de 5.000 habitants, eh?
És a dir,
de 5.000 habitants
entre 400 i 500 persones,
això és fantàstic.
Perquè hi ha una tradició
molt antiga
i des que
hi va haver
la pèrdua
de la indústria
de la punta
fins al moment actual
no han passat
massa anys
si no s'hagués perdut.
Al passar només 50 anys
des de la Guerra Civil
gairebé
que es va començar
a perdre
la indústria
de la punta
pròpiment dita,
han passat
encara una generació.
Moltes de les nenes
que en aquell moment
feien punta
i van començar
a guanyar-se la vida
fent punta,
ara ho estan recuperant.
Bueno, ara ja fa anys
però ho estan recuperant
i s'han tornat a apuntar
i van a l'escola
i donen molta vida.
Per cert que jo no sé
amb aquesta tendència
que tenim d'anar
sempre per l'autopista
si algú ha passat
a prop de l'arbós
de la rotonda
aquella on està
la punta aire,
Déu-n'hi-do'n,
és relativament recent,
relativament, dic, no?
Sí, no,
la punta aire
que té un any.
Que té un any, no?
El dia 12 de desembre
de l'any 2005.
Jo deia un any, eh?
Jo som gairebé dos,
clar,
punta aire és la tradició punta aire
que dóna nom a l'arbós.
De fet,
és el nostre llegat cultural
més important,
la tradició punta aire.
Home,
si després afegiu altres, no?
Que si als Diables,
al Ball de Bastons,
a Plaça Castellera
sense Colla,
en fi, que...
És una localitat
ben peculiar, eh?
L'arbós.
Castellera amb colla.
Amb colla, amb colla,
perdona.
Ara hem de ningú l'altra vegada.
Ara sí,
ara sí,
que és veritat.
Els minyons de l'arbós.
Disculpa.
Doncs,
a més,
esteu també,
doncs,
que ara per sol s'està restaurant,
encara tardarà un any o dos
a acabar-se de restaurar.
O sigui,
que la gent no vingui a veure la Giralda
perquè no la veurà.
Però que vingui a veure el museu
de les puntes de coixí, eh?
Sí,
el museu
i els edificis modernistes
que tenim al poble,
que són preciosos
i val la pena veure'ls.
Sergi,
em penso que haurem de venir
un altre dia
en aquesta ruta amagada
i descobrir altres encants
de l'arbós
més enllà
d'aquests
que ja són
prou coneguts.
En tot cas,
recordem els oients
els horaris
i quins dies
dissabte
de 10 a 2
i de 5 a 8
i els diumenges
d'11 a 2.
Molt bé.
Els llums tenim tancats
com tots els museus
i a l'hivern
és només el cap de setmana,
dissabte
de 10 a 2
i de 5 a 8
i diumenge d'11 a 2.
La resta de la setmana
per visites
cal concertar-les.
El teléfono
1-77-767-25.
Molt bé.
Doncs, escolta,
t'agraïm moltíssim
que hagis trucat
la nostra...
que hagis atès
la nostra trucada,
perdó,
és el Sergi Sador,
gerent de la Fundació
Museu Puntes de Coixí.
Moltíssimes gràcies
i fins la propera,
Sergi.
Molt bon dia.
Molt bon dia
i moltes gràcies a vosaltres.
Adeu-siau.
Adeu.