El matí de Tarragona Ràdio.
Dos minuts a tres quarts d'una,
els guanyadors del Premi de Comunicació de Tarragona
en la categoria General de Societat i Riscos
destinaran els 3.000 euros del guardó a la Fundació Ombre
que treballa en la desintoxicació de persones
amb problemes de drogodependència.
Divendres es van lliurar els Premis de Comunicació 2007
que organitza aquesta casa, Tarragona Ràdio.
L'acte va tenir lloc al Saló de Plens de l'Ajuntament de Tarragona.
Posteriorment va haver-hi una celebració a l'Hotel Imperial Tarracó.
Vam tenir oportunitat de parlar amb algunes de les persones
d'una banda guardonades i d'altres que rebien el coneixement,
el reconeixement a una carrera professional destacable.
En tot cas, com a mostra, agafem un dels programes
premiats. En aquest cas es tractava del programa, com dèiem,
Callejeros del Canal 4.
Es va endur el premi en la categoria General pel reportatge
Pastilles per a no dormir, que mostra com cada setmana
milers de joves consumeixen drogues.
Com dèiem ara, aquests periodistes, aquests realitzadors, van voler donar els 3.000 euros
del premi al Proyecto Ombre. Ho explicava la directora del programa, Carolina Cubillos.
Claros, perquè Proyecto Ombre és una organització que es encarga de luchar contra...
...de ajudar a gent que té problemes amb la droga, ja fa molt temps,
doncs hem pensat que millor que donar-se-lo a una organització com aquesta.
Nos hem vist el reportatge. Nos parecía increïble el hecho de estar allí grabando
y que si ves en medio de todo aquel meollo y que no pasara nada, ¿no?
Porque todo fue muy normal, muy correcto.
Claro, sobre todo, también parece más fácil una vez que ves el reportatge.
Nosotros que estábamos allí, el cámara y yo, pues también tenemos que estar,
o sea, no soportando, pero la gente está muy pasada, claro,
entonces tienes que aguantar porque te tiren piedras, que no quieran hablar.
Es difícil que hablen a la cámara, lo que pasa que nosotros, pues,
al final acabamos, pues, somos gente joven, el cámara y yo hablamos con ellos
y al final, pues, te acaban contando...
Pero que no es tan fácil como parece, ¿sabes?
¿Era cámara oculta o ibas con una cámara...?
No, no, no, es una cámara normal, es una cámara normal.
Nada, nosotros nos acercábamos, había, a lo mejor, de 10 personas a las que preguntabas,
2, no les importaba acceder a la entrevista y otros 8 te mandaban a tomar por saco, ¿sabes?
O sea, que era complicado.
Que parece, tú ves el reportaje y parece que todo el mundo se droga delante de la cámara
como si fuera lo más normal del mundo.
Pero también nosotros nos tuvimos que currar un poco, pues, eso, de 10, 2,
te decían que sí, 8, te decían que no.
¿Preguntabas primero o firmabas directamente?
No, no, primero les preguntábamos si no les importaba salir, por supuesto.
También salía gente que hacían de camello, que vendían droga, ¿no?
Sí, había algunos que no querían dar la cara, entonces luego tuvimos que taparles la cara
y otros, pues, que no tenían ningún problema en drogarse abiertamente
y en reconocer abiertamente que consumían droga.
Supongo que cuando decidisteis hacer la, bueno, la directora del programa que está por aquí,
hacer este reportaje, ya sabíais que os plantearía el dilema de sacar o no gente, pues,
fuera de control, bebida, drogada, siempre está el dilema ético de si sacarlos o no por antena, ¿no?
Lo que pasa es que para ellos es lo más normal del mundo, o sea, es lo que hacen todos los fines de semana
y para ellos, pues, es como el que se mete una raya es como el que se toma una copa,
entonces tampoco les importa mucho porque lo ven como lo más normal.
Para nosotros, pues, sí, a lo mejor había a veces, a la hora de hacer el reportaje,
que tú mismo alucinas de cómo van los chavales y directamente, pues, no sacas, a lo mejor,
o alguna cosa muy exagerada, ¿sabes?, en el reportaje.
Pero, vamos, como ellos estaban como... como si estuvieran tomando una copa, ¿sabes?
Que se comen una pastilla como si fuera una copa, como si fuera lo más normal del mundo.
Entonces veían la cámara y tampoco les importaba, ¿sabes?
Sabes que mucha gente que ha visto el reportaje nos han comentado que les dio pena ver a estos jóvenes, pues, de esta forma, ¿no?
Claro, es que da pena. Es normal divertirse y salir el fin de semana, ¿no?
Pero esto es... a mí, de todas formas, en el programa lo que hacemos es reflejar una realidad.
Tampoco yo voy a opinar y voy a decir si me parece bien o mal que la gente se drogue.
A mí, personalmente, también me da pena, pero bueno, cada uno que haga con su vida lo que quiera.
Carolina Cubillos, la directora del programa Callejeros del Canal 4, recordem que va anunciar que el premi, 3.000 euros, l'oferirien a Proyecto Hombra.
I va haver-hi una altra persona, en aquest cas, no premiada, sinó que va assistir a l'acte en qualitat de persona amb una llarga carrera
i una persona que, entre altres coses, es val voler reconèixer i distingir el fet que fos pioner de les retransmissions castelleres
en un moment en què no era habitual i menys fer-ho en català.
Estem parlant de Lluís Figuerole, que estava encantat de la vida d'assistir a la festa i d'aquest premi.
Sí, he estat molt content perquè, després de la sorpresa que per mi va representar que em donessin aquesta distinció,
home, doncs, esclar, no sabia ben bé per on anava tot això, no?
Jo m'he trobat, doncs, amb una festa molt ben organitzada, tant a l'Ajuntament com aquí a l'Emprial Targo,
que m'he sopat molt bé, hi ha hagut molta alegria i molt bé, estic molt content.
A vostè, més a més, li ha portat records un balcó del segon d'actes de l'Ajuntament,
des que no havia retransmès la baixada dels pilars, amb aquella angoixa de saber si el pilar havia caigut
o no passar per baixada de Missa Bicòrdia, en fi, ho ha recordat molt en aquell temps de les retransmissions dels castells.
Sí, ho he recordat perquè en aquell moment trobar-me a l'Ajuntament, precisament en plan de convidat
i no en plan de treballador, per mi era una novetat, no?
Esclar que tot això ja fa molts anys, perquè ja fa 14 anys que estic jubilat,
però em vaig passar molts anys fent aquella fenya que, tot i que la feia molt a gust,
bueno, tu que també ets professional de la ràdio ja saps que també té els seus problemes, no?
I en aquells temps teníem, a més a més, problemes tècnics, en teníem molts de tècnics, no?
Perquè, esclar, ara hi ha els micròfonos inalàmbrics, llavors això no existia,
i per tant, escolta'm, ara connectàvem, desconnectàvem, se sortien sorolls,
hi havia inducció, hi havia xulets, un desastre.
I avui ens ho hem passat molt bé.
Com recorda aquella primera retransmissió, aquella retransmissió del primer Castellanou de la història?
Sí, allò sí que és un record imborrable.
A més, a més, aquella retransmissió que vaig compartir, tot sigui dit amb l'Enric Pujol, no?
Que fèiem un tant, també ens veníem molt, amb ell també era molt afeccionat als castells,
el que passa que ell era de Tarragona, jo era de Valls i cadascú tirava una miqueta a l'aigua al seu molí,
però bé, érem a Valls i ell aquell dia, doncs, esclar, estava molt pendent d'un castell que s'anunciava
com una prova, com una proesa, el primer castell de nou en folre,
que ningú sabia ben bé de què anava.
I ell i jo, la veritat és que no ens ho vam prendre massa seriosament fins que no ho vam veure, no?
Quan vam veure que, escolta'm, que havien passat sisens,
que era una paraula sisens que la vam haver d'inventar, gairebé, no?
Perquè, esclar, hi havia els quins i després ja venien els dosos abans.
Llavors, sisens, però escolta, què direm? Que direm sisens?
Que direm sextos? Que direm sisos?
No, no, s'ha de dir sisens.
Doncs, bueno, sisens.
Home, i esclar, i al veure que es carregava i es descarregava,
l'Enric i jo es tornaven bojos.
I allò és un record per tots els ballencs, doncs, que quedarà, doncs, per sempre.
I per nosaltres, com a professionals, també.
Jo crec que passarem una història gràcies a aquell 4 de nou.
Ves per on?
Com va ser això? Com va ser?
Això va ser...
És fàcil de recordar pels ballencs,
perquè, com sabeu, a Vall se celebra cada 10 anys
unes festes desenals,
que són les festes de la Candela, que se celebren cada 10 anys.
I aquelles eren les del 81, sempre cauen en buc,
i, doncs, era l'octubre, per Sant Úrsula, del 1981.
Sí.
A la plaça del Blat.
Per cert, hi ha un altre Lluís Figueroa, a Valls,
que és poeta i que no té res a veure amb vostè, oi?
No, però fes quina casualitat que,
tot i que Valls és un poble que ara em sembla que,
ben prou feies, arriba als 22.000 habitants,
no és pas com Tarragona, ni com Reus, ni de bon tros,
no ens coneixem, no ens coneixem i fins i tot a vegades
jo penso, no, trobo que ens hauríem de conèixer,
perquè és una casualitat, no?
Ell fa poesia, jo faig prosa,
però també he editat un parell de llibres,
igual que ell, que també he editat un parell de llibres,
i, esclar, això fa que a vegades alguna persona
vagi a una botiga, a una llibreria,
i demani un llibre de Lluís Figueroa
i li donin un per a l'altre.
Lluís Figueroa, un altre dels professionals,
ell parlava de la seva vessant com a retransmissió,
com a periodista, cronista, casteller,
però, de fet, va treballar en diferents espais de ràdio Tarragona.
Els premis continuaven,
i una de les carreres que es va voler reconèixer
va ser la de Javier Pons, actual director de televisió espanyola,
que va començar la seva carrera com a radiofonista
a les emisores de la cadena SER,
aquí a la demarcació de Tarragona.
De fet, el que més il·lusió li va fer a Javier Pons
és que li donessin un premi reconeixent la seva tasca
justament en els seus inicis aquí, a la seva ciutat.
A la teva ciutat,
de reconeixer la teva tasca professional no és habitual,
i, per tant, és molt gran.
Jo penso que és una de les coses més grans
que et poden passar a la teva via professional.
Per tant, molt content, molt satisfet,
molt honrat per aquest premi, aquest reconeixement,
i, bueno, que no es pot demanar més.
Suposo que avui hi ha reviscut molts sentiments, molts records antics.
A tu dir que vostè té família aquí a Tarragona,
té els pares, una germana aquí també, no?
Vull dir que hi deu venir tant com pot, no?
Però ha recordat moltes coses, no?
D'aquí temps, d'aquí sinicis?
Doncs sí, ara veia...
Parlàvem amb el Tomàs Carot,
amb el qual fèiem el matinal cert des de la seva casa,
perquè encara no hi havia estudis de la ser de Tarragona.
Recordàvem les peripècies que havien de fer
perquè els problemes domèstics de la casa
no estiguessin al mig de la crònica a les set i mitja del matí,
cosa que era molt complicada perquè tota la casa s'aixecava.
I és una de les exemples que he viscut ara,
que he revivit,
i, bueno, és una mica retrobar-se amb els amics
i amb tota aquesta gent amb la qual jo he après molt, no?
I, bueno, els tinc sempre al meu record,
però si tinc la possibilitat de compartir-ho amb ells, millor.
Han canviat els temps,
s'ha canviat molt la tecnologia, tot, en fi,
el sistema de treball, però el que és fonamental,
que és la passió, l'ofici no ha canviat, no?
No, perquè jo penso que els mitjans
estan fets, constituïts sobretot per el factor humà
i pel talent, no?
Jo penso que per molt que canviï la tecnologia,
el talent estarà sempre al centre
de per què passen les coses als mitjans de comunicació, no?
El talent per entretenir, per informar,
per apropar-te a la gent,
per tot, no?
Per tant, jo penso que, passi el que passi,
si tens això que dius tu, passió,
que és molt important,
i sobretot a la ràdio,
que és un xuc la passió
i és un verí impressionant,
però a tots els mitjans,
si tens aquesta passió
i tens una mica de talent,
doncs tens una bona perspectiva.
Vostè parlant de perspectiva,
està que també va importància
de les ràdios dels mitjans locals, no?
I tant, i tant.
Perquè si no, no estaria honorant,
i no estaria agraïnt tot el que jo vaig aprendre aquí,
que va ser als mitjans locals, no?
És a dir, jo pràcticament tot el que sé
de la forma de gestionar equips,
de respondre a la gent,
de fer servei als ciutadans,
molta part del que sé ho vaig aprendre aquí, no?
I ho vaig fer amb els companys i companyes
que estan avui i que no estan avui,
i per tant, jo penso que ara que hi ha
un fenomen de concentració de grans grups mediàtics,
doncs el rol d'una ràdio,
com tarrega una ràdio,
que al principi, jo em recordo,
quan van aixer a tarrega una ràdio,
tot em deia, bueno,
i per què cal fer una ràdio municipal?
Doncs jo penso que ara que hi ha
una gran concentració de mitjans,
i les grans ràdios generalistes,
potser ja no estan tan presents
a les comarques o a les ciutats,
doncs un mitjà local
té més futur i més sentit que mai, no?
Per tant, llarga vida als mitjans locals
per això i perquè és una pedrera
impressionant de gent.
Vostè ara tira tot la televisió espanyola.
Com funciona l'engranatge
d'una màquina tan gran com aquesta, no?
Bueno, és impossible d'explicar això en un minut.
No, però a grans trets, eh?
No, a grans trets,
és molt apassionant
perquè és l'herència de 50 anys
de televisió.
Això suposa coses bones,
coses dolentes, però jo em quedo amb les bones, no?
Que és una gran experiència,
grans professionals,
i sobretot també una gran passió.
I, bueno, el que hem de portar nosaltres
a l'equip nou,
que portem 10 mesos ja a la nova corporació,
doncs són les eines necessàries
i el nou perfil, el nou rol
que ha de tenir aquesta televisió pública,
que per fi és independent,
que és lliure,
que ja no depèn del govern,
i això que la gent no s'ho creu,
doncs hem de fer que la gent s'ho cregui.
I això és una feina
de humilitat
i de cada dia.
Paraules de Javier Pons,
actual director de televisió espanyola,
radiofonista,
periodista,
també durant la primera part
de la seva carrera professional
aquí a les nostres comarques,
un dels noms destacables
reconeguts el divendres
en el lliurament
dels Premis de Comunicació
d'aquesta casa Tarragona Ràdio.
4 minuts,
la 1 del migdia.
Esa primera excitación
se ha ido volviendo una obsesión.
Hay veces que no puedo hablar
y siento ganas de llorar.
No sé encontrar explicación.
que te he perdido la razón.
Estás planchado en mi cabeza
como una espina,
como la señal.
Un pensamiento loco,
una pasión,
un asombro y un ideal.
No sé lo que me has dado
para plantarte en mi cabeza.
Sentí el poder de tu atracción.
Tu imagen era mi obsesión.
Desde el principio lo intuí.
Sin darme cuenta lo asumí.
Estás plantado en mi cabeza
Bona nit