Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
veteranes en la universitat en general,
a la Universitat Rovira i Virgili d'estiu també en particular.
Esther Forgas, bon dia.
Bon dia.
Què tal, com estàs?
Molt bé.
Tranquil·la, d'estiu, eh?
Molt bé.
Molt bé.
Aquí estan bé, eh?
És diferent.
I ens acompanya l'Anna Lópezana, bon dia.
Hola, bon dia.
Totes dues són professores prou conegudes.
Si comencem a recitar el currículum no tindrem temps de parlar,
però en tot cas podríem destacar que l'Ester, per exemple,
ha coordinat, perquè em penso que ja heu acabat el curs, no, Esther?
El de les xineses, pots dir?
No, jo ara parlo del curs del psicoanàlisi de la dona.
És que tothom em pregunta pel curs de les xineses.
No, el curs de les xineses jo recordo que vas venir amb les noies xineses...
Sí, sí, sí, per això pensava que em deies això.
Perquè tenen molt d'èxit.
Molt d'èxit.
A més, aquelles noies, jo recordo que un dels problemes que tenien
noies molt espavilades, molt maques, era el tema del menjar.
Ah, sí.
Els hi feia una mica d'angúnia, el menjar d'aquí.
Perquè acabaven d'arribar, però quan marxen, marxen amb el pernil,
el pan tomàquet, la truita de patates...
Les olives, que no les han provades mai.
Tu em deies d'elles, les olives, és el que els crida més l'atenció.
Sí, sí, diu, aquestes aceitunes que tienen pescado dentro.
Les farcides d'en Xova, m'imagino.
Sí, sí.
Ja han marxat, ja han marxat les alumnes.
I tornaran...
Aquest any venen 60.
Déu-n'hi-do, eh, el Boca Orella.
Vam començar amb 18, 26 i ara 60.
S'enduen una bona impressió.
Molt, molt, estan molt contentes, molt.
I el que és molt important és el que aprenem nosaltres, també.
També, també, també.
Perquè haurien, continua a ser una assignatura pendent.
La interculturalitat.
Per cert, que aquest any que ve,
una de les que torna, que torna a fer el meu màster d'Espanyol en Llengua Estrangera,
donarà classes de xinès a la universitat.
O sigui, que també podem aprofitar per divulgar-ho.
Qui vulgui apuntar-se...
A la nostra, a la Facultat de Lletres.
Ah, molt bé.
Doncs mira, ara s'ha creat una associació d'amistat amb la cultura xinès de Tarragona.
Sí, ha sorgit arrel, ho he dit, però l'altre dia vam venir a la rèdia i em van parlar.
Ens podríem posar en contacte, sí.
I volen fer classes de xinès per als nens i nenes que van adoptar.
No, no, però aquesta badreçada, nens i nenes que van anar a adoptar, aquests pares, els nens i nenes comencen a tenir una edat.
Això ho estan fent arreus a Mas Carandell.
Doncs a Tarragona també ha sorgit una entitat, ara estan a l'hotel d'entitats.
Escoltes, crea lligams de col·laboració.
Déu-n'hi-do.
Doncs a veure si ens poses en contacte.
Oh, i tant, això serà un plaer.
Anna, tu estàs amb el món del treball, el món de la dona, el món de la psicologia, que Déu-n'hi-do, eh?
Com va, encara estàs fent el curs o ja has acabat?
No, el curs ho vam acabar la setmana passada.
Dona i treball.
El vam fer el dimecres i el dijous.
I què tal?
Doncs la veritat és que molt bé.
Estic rebent les valoracions per part dels estudiants i estan encantats.
Estan encantats perquè teníem estudiants de medicina.
Teníem un grup de nois, cinc o sis nois, que sempre estaven asseguts junts
i estan molt contents de com han vist aquest món de la dona que el desconeixia, no?
I a més, vam tenir la sort de comptar amb la participació de la consellera del Departament de Treball
de la Generalitat de Catalunya, de la senyora Marcerna, i això es va impactar, no?
Perquè vam fer un dinar-debat allà a un restaurant de Reus
i els estudis van estar convidats i vam poder canviar impressions amb la consellera.
I vam quedar molt contents.
Clar, això que sembla tan especialitzat per part vostra, dona i psicoanàlisi, dona i treball,
la veritat és que per arribar a tenir aquestes trobades en l'àmbit de la universitat d'estiu
s'ha de tenir una experiència multidisciplinar a l'anterior.
Vosaltres treballeu en l'àmbit de la docència en un camp molt ampli
i afortunadament per vosaltres i pels alumnes aneu evolucionant
i vull dir, el vostre camp d'acció és molt ampli.
Ara li preguntava jo a l'Anna, però tu exactament què ensenyes durant el curs?
M'ha començat a deixar anar una sèrie de paraulotes que dic quasi que ho expliqui ella mateixa.
Perquè això s'ha d'explicar.
Què ensenya l'Anna a la URB durant el curs?
Bé, jo soc professora titular de Psicologia Evolutiva
i la meva especialitat sempre ha sigut la Psicologia del Desenvolupament.
És a dir, conèixer tota la Psicologia des del nadó fins a la mort, diguéssim.
Aquí hi ha una sèrie d'aspectes molt variats, però precisament l'any passat i l'altre
vaig donar una assignatura que era cognició i conflictes interpersonals.
I amb aquesta assignatura va aparèixer alguna cosa molt relacionada amb el món del treball.
El conflicte treball-família, que és una cosa que he fet alguns treballs de recerca en aquest sentit.
I això ho vam explicar a la universitat i els estudiants es va interessar perquè forma part de les seves vides.
Per tant, està totalment relacionat la recerca, la docència, amb aquest curs de Dona i Treball.
Això és magnífic, perquè tu com estudiant allò que saps intuïtivament a l'aula,
hi ha algú que reafirma aquelles hipòtesis que tu tens de la teva experiència quotidiana.
Cada cop més la universitat ensenya coses que passen a la vida.
Abans era una cosa, un to, un tarannà més acadèmic que no pas ara, no, Esther?
Sí, sí, sí. Han canviat i canviaran més perquè ara estem en un moment de renovació de tots els plats d'estudi
i el que esperem és fer un tipus d'assignatures que serveixin per la vida, que no serveixin només per la universitat.
Ja amb el tema de Bolònia, que tothom en parla, però jo crec que no sabem ben bé què hi ha darrere.
Tampoc no crec que se'ns hagi explicat en l'àmbit universitari, no ho sé, a la població en general,
jo crec que no se'ns ha explicat.
Aquells que tenim fills, que en un moment determinat han de fer estudis universitaris,
els propis adults que també podem fer estudis universitaris.
Afortunadament no se'ns ha explicat bé què suposa tot això.
El que suposa bàsicament és que el 99 saps que es van reunir les universitats europeus a Bolònia,
van fer una declaració i és facilitar el moviment entre els professionals de tota Europa.
Per facilitar el moviment entre els professionals havia de començar a igualar l'ensenyament, diguéssim,
el previ, l'ensenyament universitari. En realitat, els meus estudiants estan molt preocupats també per això de Bolònia,
però ens afecta molt poc a les carreres, diguéssim, que no tenim un col·legi professional,
perquè el problema bàsic era arquitectes, metges, enginyers, que estaven col·legiats, per exemple,
en un país d'Europa, quan volien exercir en un altre lloc, els col·legis corresponents no reconeixien els estudis, etc.
O sigui, s'ha fet més per un cert tipus de carreres tècniques...
I per un tema administratiu més que no de continguts, potser.
Jo crec que bàsicament, després els continguts també s'intentaran arreglar,
però bàsicament, mira, per exemple, un arquitecte, el Bofill, un gran arquitecte,
que ha treballat a tot el món, doncs no pot signar a alguns països d'Europa,
ni a París, que ha fet la Leal i tot això, no podia signar els seus treballs
perquè no estava col·legiat, perquè no es reconeixia els estudis, etc.
Per tant, a dins del món de les humanitats ens afecta poc, realment.
A part d'aquests aspectes administratius, aquesta reforma, diguéssim, a nivell europeu,
a nivell d'aprenentatge, el que vol és potenciar, per exemple, la capacitat d'aprendre a aprendre
i unes certes competències, ser capaços de viatjar per Europa, pel món,
poder parlar en públic, no?
I, de fet, això ens ha anat molt bé perquè podem plantejar aspectes també de la vida quotidiana,
el que diies abans, no?
Jo, concretament, amb aquesta assignatura de cognició i conflits interpersonals,
he creat un blog que es diu La Dona, l'Opting Out, que després, si volem, en parlem.
I, bueno, jo recordo que un alumne em diia, no, no, és que jo creia que la meva mare,
quan va fer allò, que després en parlarem, no ho entenia,
però ara, amb el que hem treballat a la classe.
Dic jo perquè és una altra forma de veure com impartir la docència.
És l'altre d'anar a buscar, a fer les preguntes correctes,
buscar les respostes que no sempre estan ben clares.
Per tant, l'alumne que deia, quan la meva mare,
vosaltres noteu una gran diferència, no?,
entre les alumnes que podeu tenir ara més jovenetes
i les primeres alumnes que vau tenir quan vau començar la docència, no?
Una gran diferència i una gran allurança també d'aquells estudiants, eh?
Tot s'ha de dir.
Sí, sí, sí, tot s'ha de dir.
Sí que tots els professors diuen que no...
menys preparats, saben molt menys de la vida,
fins i tot amb totes les possibilitats que hi ha,
actualment tenen menys inquietuds.
Però vosaltres sou mares,
i diuen que això ha estat una mica culpa nostra també, no?,
de que els hem protegit massa...
No ho sé, però jo, perdona,
les meves filles ja tenen 30 anys, més de 30 anys totes,
i pertanyien a aquella generació que jo encara...
Quan enyoro, sí.
Home, hi ha aquell brillo, no?, aquell vernís,
Estic parlant de noies de 18 anys que ens arriben ara, eh?, no i ets.
Jo voldria afegir unes aportacions de les alumnes
que han tingut al curs de Dona i Treball,
perquè les ponents estaven insistint
en tots els problemes que tenen les dones, no?,
per compaginar la nostra vida personal, laboral i familiar.
Però a pesar de tots els aspectes negatius,
que jo crec que hi són,
les alumnes diuen, no, no,
és que nosaltres ens sentim fortes,
nosaltres tenim ganes de lluitar,
i això m'hi va agradar molt, m'hi va sortir.
Està bé, està bé, sí, sí.
Però potser són noies que tenen molt clar
que faran una tria,
vull dir que no es queden amb tot el lot, no?,
del fet de la maternitat
i el tenir una vida professional i social.
No ho sé.
Crec que encara no ho tenen clar a la universitat.
Depèn després també de la parella que trobin,
depèn de moltes coses.
Però és molt diferent,
quan parlaves d'aquella dona de 18 anys
de fa 10, 15, 20...
Mira, et diré una anècdota
que em va impactar.
Vaig estar al novembre a Màlaga,
convidada per l'Institut Andaluz de la Mujer
a fer un curs, no?,
un curs sobre el que jo faig,
que és sexisme en el llenguatge,
dona i comunicació, tot això.
Hi havia unes,
potser 30 o 40 persones assistents, no?,
els va agradar molt, no era jo sola.
Érem unes noies,
Mayte Bengoetxia de Madrid,
bueno, unes quantes noies.
Com hem acabat tot el curs,
que vam fer com un piscolabis allò de comiadat...
I a la distància curta ja, no?
Sí, perquè a més a més Andalusia
això ho fan molt bé
i tenen molts diners a la Junta d'Andalusia,
doncs es va acostar una noia
i ens va reunir a tres de les ponents
i ens va dir
vostès són conscients
que no tenen relevo,
no tenen relevo generacional.
Vaig quedar...
Nosaltres no podem dedicar-nos a això,
som els mil euristes,
hem de viure
amb mil o menys de mil euros,
buscar treball,
buscar pis,
volguem dir que les qüestions del feminisme
i les qüestions de les reivindicacions
no podien assumir-les,
tenien que deixar part perquè primer
era la subsistència.
Hi havia moltes dones
en aquella època de reivindicació
que no...
Algunes sí que pertanyien
a una classe més aviat burgesa,
però hi havia d'altres no,
que eren treballadores, senzillament.
No, que vivien en comunes.
Vivien en comunes,
amb pisos compartits
i de qualsevol manera.
Però potser ara volen tenir un pis propi.
No hi havia tant de necessitat material.
Volen tenir una seguretat professional
i això els preocupa més
poder que les altres coses que pensen...
En part, perquè afortunadament
estan moltes ja solucionades
amb vies de solució.
Això també...
Jo li vaig dir, clar,
és que tu tens la sort
de poder-te dedicar a buscar pis
i a buscar feina
com a primera prioritat.
Potser nosaltres teníem
unes altres prioritats
que eren necessàries fer-les.
Per exemple,
les meves filles
no pensis que han participat massa
amb les meves...
ni amb els grups en què jo hi he estat
ni venen mai a sentir-me
les meves xerrades...
És a dir, no van anar amb el soc una dona
vestides de lila
ni res d'això, no?
No, mai, eh?
Les icones del feminisme
ja s'han perdut totes.
Sí, ara, jo els hi dic
que és que, clar,
afortunadament no teniu que fer això.
Clar, clar, clar.
Per sort, per sort,
unes ho vam haver de fer
i vosaltres ja podeu dir,
doncs, bueno,
escollo, treballo,
no és el que dèiem abans, no?
Sense cap culpabilització.
Quedo cuidant els crios sis mesos.
En fet, afortunadament.
A veure, jo voldria presentar
un altre model de noies
i ja que parlem de filles,
jo també tinc una filla.
A veure, escolta,
l'experiència directa...
Jo tinc quatre fills.
Quatre fills?
Nois i noies.
Home, doncs tu pots tenir
una perspectiva molt equilibrada, no?
Jo tinc molta experiència
de situacions diverses, no?
Jo tinc una filla
que, bueno,
als 22 anys estava a Londres
treballant,
ha fet un MBA d'IS
i ara està d'executiva a una empresa.
Té 26 anys en aquest moment.
I aquesta noia,
o sigui, la meva filla,
té problemes
en el sentit de com manar, diguéssim.
O sigui,
és una situació una mica difícil
perquè és jove,
té cara de nena,
però, clar,
té gent sota la seva responsabilitat
que té molts anys.
I aquest és un aspecte important,
important per, diguéssim,
superar aquestes barreres,
aquestes obstacles
que tenen les dones
quan volen, eh,
quan volen aspirar
a estar a la cúpula, no?
A més, en aquests llocs
de poder
en el món empresarial
són llocs,
òbviament,
que la majoria són homes
i probablement diuen, eh,
jo no ho sé,
però diuen que bona part
de les dones
que assumeixen aquestes tasques,
si volen, doncs,
imposar una mica
el que és la jerarquia laboral,
han d'imitar el model masculí,
si no, no fan res.
I hi ha moltes dones
que es neguen
a imitar el model masculí
d'ambició,
de poder,
d'etc, etcètera, etcètera.
Per tant,
hi ha un conflicte
molt gran a aquests nivells, no?
Efectivament,
això és el que es diu,
però jo trobo
que aquestes noies
l'únic que han de fer
és demostrar dia a dia
que ho saben fer
la feina ben feta
i a través de fer la feina
ben feta
és quan se guanyin
el respecte
dels subordinats.
I han de ser elles.
En el món de l'empresa, sí,
perquè al final
l'empresa el que vol
és guanyar quart.
O sigui, si aquella persona
és eficient,
els és igual que sigui jove,
que sigui diferent
ja és en altres àmbits.
Sí, en el món
de l'administració,
per exemple,
també és més difícil
perquè tenir un cap de negociat
o així, doncs els costa.
Però hi ha una cosa molt curiosa
que, com jo em dedico
dona i comunicació,
que estic veient.
Bàsicament,
treballo bastant
la conversa, no?
La conversa
i el discurs femení.
I el que estic veient
és que a les empreses
cada vegada més
s'està donant,
s'està recomanant
un ús
de la comunicació
del llenguatge
que no es diu,
evidentment,
es guardaran molt de dir-ho,
que és un ús femení.
Però, en canvi,
és un ús femení.
Buscar,
o sigui,
si tu mires ara
els manuals de màrqueting
d'empresa,
de comunicació
dins l'empresa,
tot el que diuen,
tot el que recomanen
pels dirigents
és el que les dones
hem estat fent sempre.
Un llenguatge empàtic,
intentar no manar,
intentar arribar al consens,
intentar que els teus subordinats
per ells mateixos
s'assegurin de les coses
i les entenguin,
no imposar,
no tenir un llenguatge assertiu,
sinó més aviat
que vagin arribant
a ells les conclusions,
però clar,
no es diu,
es diu que és una estratègia.
O sigui,
el que a mi m'amolesta
de tot això
és que no hi ha cap d'aquests llibres
que diguin
que això,
aquest llenguatge,
no és res més
que una còpia
del llenguatge,
del discurs femení
que ha tingut la dona
sempre.
potser també
perquè la dona
ara és una
de les parts
importants
del consum
i del mercat.
No, no,
perquè funciona,
perquè aquest llenguatge
funciona
i aquesta comunicació
funciona,
és el que deies tu,
Anna,
que aquestes dones
han de ser elles,
no han d'imitar
el model masculí,
perquè llavors els diuen
que aquesta és una marimatxa,
etcètera,
no, no, no,
han de ser elles
i en un discurs femení
intentar ser eficaços
i quan demostrin
l'eficàcia
d'aquest discurs
se les respectaran.
Home,
però abans vosaltres
sabeu els inicis
del feminisme
al nostre país
que era tot el contrari.
Aquells tòpics
que feien pena
de la depilació,
de l'arreglar-se,
del no arreglar-se,
tot això que sembla tant...
Va ser necessari
en aquell moment,
va ser una cosa
trencadora,
però...
I avui dia no cal,
avui dia s'ha de reivindicar
la condició femenina,
no, precisament?
Reivindicar tot.
L'Estet parla del llenguatge
que és molt important
i vull parlar
de les estratègies
que utilitzem les dones
per compatibilitzar
el treball,
la família,
la vida personal.
Estem a punt
de publicar un llibre
que és entre el treball
i la família,
realitats i solucions
per la societat actual,
que és la narcea,
i vos citaré una anècdota
que surt a Maca Llibre
que diu
mentre vienes i compras
per ganar este temps
i, lògicament,
mentre llegues a casa
i haces la cena,
hi ha mil coses,
pones la lavadora
i s'organitza un poc
la mínima infraestructura
per funcionar cada dia.
Això és la rutina,
però hi ha coses
que no te das cuenta.
Però,
antes de ir a mi trabajo,
a les 9,
ja he comprat
i al volver lo recojo.
I és que,
a vegades,
la rutina és tan integrada.
Aquestes són les paraules
d'una dona executiva
amb fills.
Reflecteix la vida quotidiana
de qualsevol dona
que treballi fora de casa.
La capacitat d'organització
d'una dona
que no està mai valorada.
A les empreses
això s'ha valori molt.
O sigui,
jo ho veig pel cas
de la meva filla
i altres executives
que tenen una capacitat
per organitzar-ho
i per ser efectives
de cada empresa.
En el fet,
la empresa
el que vol,
el que dius abans tu,
vol gent competent.
És que,
si us fixeu,
el que es demana
ara en una empresa,
no es diu
que es demanen
qualitats femenines,
però són qualitats femenines.
Ser adaptable,
saber organitzar,
ser empàtic
amb els companys,
saber treballar en equip.
Tot això
no ha estat sempre
qualitats femenines,
ho hem fet sempre
les dones.
El que passa
que el que jo penso
i em dedico
a divulgar
és que no ens enganyem,
són qualitats,
són discurs,
són estratègies femenines.
Diguem-li,
és pel seu nom.
En aquest sentit,
l'epidemiòloga Cinta Dufí,
que justament aquest matí
ha estat a la ràdio
per parlar d'altres qüestions
relacionades amb la calor
i tot plegat,
sempre que té ocasió
parla del feminisme biològic,
que ara està començant a sortir,
s'està començant a parlar,
a dir,
escolti,
el fet de ser dones
és tenir una biologia
que implica uns comportaments
i una manera de fer
que no hem de renunciar
perquè són pròpies
de la nostra naturalesa.
Una mica en la línia aquesta
que dèieu,
de diferents capacitats,
la condició masculina
i la condició femenina
que no necessàriament
estan contraposades,
senzillament són qualitats
objectivament constatables,
vull dir,
no és un tema
de posicionar-se
en un lloc o en un altre
o adoptar postures
radicals en aquest sentit.
Diguem-ne que ve de sèrie,
no?
Sí, sí.
Ve de sèrie
i s'ha demostrat
a través de tota la vida
de l'humanitat
que és molt eficaç.
Parlaves de comunicació.
A mi hi ha un tema
que em propaga
en el món del treball,
del màrqueting,
de la publicitat.
els discursos
o aquells diguem-ne
escàndols
entre cometes,
però cometes, cometes,
eh?,
els quals hem assistit
aquest any,
mediàticament,
l'anunci del
Doce Gabbana,
la publicitat
que posa la dona
a la rentadora,
aquest tipus de coses,
però jo no sé
què penseu
d'anuncis
que per exemple
hi ha tres senyores
que estan al bar
i quan surten
li toquen el cul
literalment a un noi,
o hi ha un senyor
que com que no va bé
arriben uns operaris
i en lloc
s'enduen la cuina
a la rentadora
i el marit
i li posen un de recanvi.
Anem amb compte,
no?,
perquè estem caient
en allò
que moltes vegades
s'ha criticat,
no?
El sexisme
no és ni masclisme
ni feminisme.
No té sexe
el sexisme,
justament.
És dividir les persones
pel seu sexe
i actuar
en funció del sexe,
que és el que no volem,
estem en contra
del sexisme.
Però és perillós,
això, no?
Continuem creant models equívocs,
lluny de la igualtat.
No sé com contempleu
tot plegat.
Bueno,
aquest cas dit
el treball domèstic.
O sigui,
en aquest llibre
hi ha un noi
que diu,
diu,
fulanita,
no és muy inteligente,
però per ser ama de casa
no hace falta más.
O sigui,
tot això, clar,
influyeix
en la poca valoració
del que diem abans,
ser mestre de casa,
no?
Perquè el que es valora
en aquesta societat
és l'èxit immediat.
Llavors,
l'estar a casa
no...
Però mira,
Anna,
parlant de la vida domèstica,
un senyor
que amb el bricolatge
sigui un desastre
està molt mal vist socialment
i diré,
oi,
estàs dient una bajanada,
és posant-ho en un terreny
en domèstic i cotidiar.
Sí,
el meu marit no val res,
no saps clavar un cop.
Veus?
Tu deies ara,
dius,
la dona,
bueno,
per fer les coses de casa
ja serveix.
Llavors,
escolta,
és que no me sirvi
per anar de mi marido,
no sabe poner...
També com que menys tenim,
no?
Per tant,
és això que diu l'Ester,
el sexisme.
i el llenguatge
és molt més important
del que creiem.
I tant,
i tant.
I no li donem
la importància que té.
El llenguatge classifica
i et dona la primera idea
de la cosa,
no?,
del concepte.
D'això que deies
és molt interessant
sobre si estarem...
Jo,
la veritat,
és que soc feminista
des de fa molts anys,
des de joveneta
i he fet sempre
defensa del feminisme.
El que passa
és que també
sóc una observadora
de la realitat
i ara estic veient
coses d'aquest tipus
que deies tu,
no?
I estic veient
que hi ha
una preponderància
que tampoc
poder no és justa,
no?,
o una mitificació
de lo femení
i una desmitificació,
poder,
a vegades,
exagerada,
de la masculina.
Tinc el mix
que, per exemple,
l'altre dia
m'ho deia
un company
a la universitat.
Home,
me sento una mica
humiliat
de tots aquests
PDFs que arriben,
d'aquestes
powerpoints
que ens arriben,
que n'hi ha tant,
estan maixacant
l'home,
maixacant l'home.
Clar,
hem estat nosaltres
durant 20,
segles,
durant 5.000 anys,
maixacades,
no?,
amb els xistes,
amb els refranys,
amb els contes,
amb les cançons,
amb tot,
però clar,
ara estem poder fent
el contrari,
també se senten
una mica humiliats.
A mi particularment
em molesta,
tant en un sentit
com en un altre,
em sento molt incòmoda.
tant en el sexisme,
tu que tens fills,
jo també tinc fills xics
i dius,
home,
i a part de fills,
i tens un company,
i tens un pare
i uns germans,
no?
Efectament,
jo crec que no aquesta distinció
tan clara entre home i dona,
no,
són classes de persones,
entre homes i dones,
però a més,
sabeu que jo vaig fer
un estudi de masculinitat.
Jo el recordo
perquè em van parlar
i molt interessant,
sí senyora.
I allí es va veure clarament
com hi ha,
els nois experimenten
el que nosaltres diem
el dilema invisible,
que estan preocupats
perquè la seva companya
treballa com ells,
en alguns casos guanya més que ells,
i ells no entren
en l'ambi domèstic
i quan hi entren
són criticats,
en molts casos,
i això es crea un conflicte,
que diem
el dilema invisible.
Per tant,
hem vist amb aquest treball
que hi ha una proporció
d'homes,
sobretot joves,
que estan canviant una mica,
però com tenen interioritzat
aquest model
de mares i d'àvies,
doncs els costa moltíssim
incorporar-se
a l'ambi domèstic.
Entren,
però no és un àmbit propi?
No.
Perquè no els hi hem deixat
que sigui propi tampoc.
Saps quins ho tenen assumit?
Això, els separats.
O sigui,
els separats
que després d'haver viscut
una vida domèstica,
haver viscut amb la dona
que els hi feia tot,
etcètera,
arriben i es troben
que han de fer ells,
aquests comencen a sentir-se
perquè és la seva casa,
viuen sols
a la seva casa
i han de rentar
la seva roba
i llavors sí que comencen
a sentir-ho seu.
Però mentre estan ajudant
a la dona,
hi ha aquesta paraula
tan horrible d'ajudar.
D'ajudar.
El meu home
és molt maco
que m'ajuda.
Sí.
Això,
però això ja els menys té
també els homes,
perquè evidentment
si ells,
nosaltres només diem
que ells ajuden,
el que té àmbit domèstic
no és seu.
Ells estan fent
una cosa
que els hi és aliena
i per tant no poden
mai sentir-se propis.
És que el tema
del treball domèstic
és un tema
que ens preocupa moltíssim,
no?
Perquè creem
els conflictes
a les parelles,
no?
Jo crec que n'hi hauria
que revisar
aquest model.
Com fem les coses?
Però mediàticament
no se li dona
la importància
que aquest és el problema
on rau
moltes separacions,
moltes discussions,
molts problemes
de relació
entre homes i dones.
Jo crec que els problemes
estan a la llar,
a l'àmbit.
Les estadístiques van bé,
però ja estem cansats
de les estadístiques.
Perquè la feina
ja en sabem moure tots,
no?
Com aquí el que diu,
però a casa...
Però quan arribem a casa
és ahí aquestes relacions
de poder
entre homes i dones,
no?
Com se reparteix
el treball domèstic
o si es contracte
una persona.
La presa de decisions.
Jo això que els dic
dels separats
és que em fa molta gràcia
perquè jo ho he viscut.
Fa moltes anys
que estic separada
tinc molts amics separats,
no?
I que porten uns quants anys,
tenen la seva casa,
ben decorada,
van a comprar
i què és l'organitzat.
És que organitzat
és aquest home, no?
Sí, però aleshores
resulta que, per exemple,
si ja vaig a casa d'ells,
ah, tampoc penses
que em deixen
fer massa cosa a la cuina, eh?
No, no, no, tu queda't,
no, ja t'ajudo, no, no, queda't.
O sigui, ells, allò,
llavors sí que s'ho senten propi,
dic aquest home
sí que s'ho sent, això propi.
Perquè són autònoms.
Són autònoms.
Autònoms a la vida quotidiana.
I a més a més
tampoc et deixen massa participar.
Hi ha com un,
inclús a vegades
hi ha com una mena
de pugna,
d'aviam qui fa el...
Oh, doncs a mi l'arròs
m' surt millor.
doncs jo l'arròs
però jo tinc un secret
de l'arròs
que no el tens tu,
és curiós,
és curiós.
De totes maneres...
Han agafat aquesta també
i s'hi agafen amb gust,
eh?
Molts l'ho agafen amb gust.
Aquest perfil d'home
més jove que apuntava l'Anna
és interessant
perquè a vegades fins i tot
se'n parla
que és un home
que està creixent
sense referents
perquè no li serveixen
els referents dels pares.
Amb l'autoestima
un pelet tocada
perquè té aquest referent del pare
si la dona té
un salari més gran
no acaba d'entrar
a prendre les decisions
no és el rei de la casa
com abans la seva mare
podia ser la reina
de la casa
amb tot el que implicava.
Per tant,
té una posició
molt complexa,
molt complicada.
És molt difícil.
Jo penso que ara
és més difícil
ser noi que noia.
De veritat, eh?
Ara, els nois joves.
I mira,
no estem parlant
dels cursos
que estem donant
a la universitat
però en el curs
que estem fent ara.
Anem parlant del curs, eh?
A la hora que va avançar
la conversa.
Jo sí que es temàtica
avui acaba,
que era dona i psicoanàlisi.
Doncs clar,
jo el vaig plantejar
des del feminisme
una mica com un repte
perquè a mi el psicoanàlisi
o com a mínim
aquest psicoanàlisi
que no coneixem
que és el que
les quatre coses
que sabem d'aquest psicoanàlisi
sempre ens ha esgarrifat
perquè el primer que sabem
la envidia del pene
tot això, no?
I llavors parlant
que veritablement
això no és el psicoanàlisi
que el pene no és el penis
el falo no és
no és el falo
sinó que és
l'objecte desitjat
o allò desitjat
la carència
allò que no tens
bé,
ens han anat explicant
una mica això, no?
però jo el que veig ara
en el terreny de la sexualitat
és que hi ha en els nois
una sobrevaloració
de la sexualitat femenina
i hi ha més una enveja
el que podríem dir
enveja de vagina
o enveja de plaer femení
perquè clar,
està mitificant
evidentment
totalment mitificat
com es mitificava
el penis de l'home
abans es mitificava
el plaer masculí
que les dones
només servien
pel plaer masculí
ara resulta que clar
nosaltres som multiorgàsmiques
nosaltres tenim uns plaers
que ells no poden arribar
bueno, és una cosa
per esgarripar-se
escolta
nosaltres ens ho podem fer
soles
o s'ho podem fer
entre nosaltres
i evidentment
els pobres
es queden
dient
bé, a mi
jo que només tinc això
i resulta que no serveix
per res
per tant
ja
o sigui
jo crec que ha passat
de l'enveja del penis
a una mica
l'enveja
d'aquesta sexualitat
múltiple femenina
mitificada
que la dona
té aquella sensibilitat
que la pots acariciar
tot arreu
i sent exactament igual
i els homes
clar, només senten
en un lloc
i prou
sí, clar
algú els hauria de dir
escolti'm
que és mentida
no n'hi ha per tant
com també era mentida
a l'oceu
o sigui
no tenen l'acció
no tenen el poder
a la casa
no tenen el poder
a la feina
perquè està compartit
i a sobre
no tenen el poder
eròtic
en la parella
i pobrets
déu-n'hi-do
és un moment complicat
però son ells
que els hi toca
a ells els hi toca
guanyar-se
guanyar-se
començar a revelar-se
contra això
i començar a conèixer-se
a si mateixos
i a fer
doncs sembla molt bé
que facin organitzacions
entre ells
es parlin
mira, va sortir
a la televisió
no sé si ho veu veure
un grup d'homes
de Màlaga
sí
el vas veure
han estat a Tarragona
els van convidar la Dara
els vas veure
vam tenir ocasió
de parlar amb ells
que és un grup
a més que dona molt suport
a les organitzacions
femenines
i feministes
doncs ells es reuneixen
per parlar dels seus sentiments
perquè clar
i parlava un
i deia
que per mi
quan vaig començar
era una cosa inèdita
reunir-me amb un grup d'homes
i no parlar de futbol
o de dones
perquè era l'únic
que parlàvem entre els homes
no de parlar
com me sento
què m'agrada
què no m'agrada
que és el que les dones
hem fet sempre
fer teràpia entre nosaltres
doncs han estat a Tarragona
convidats per l'associació
d'ara
va ser molt interessant
el que portaven
separats o no?
no, no, no
n'hi havia
n'hi havia separats
solters
però una mica tips
d'haver d'afrontar
el model masculí
del mascle
del fort
el que tot ho poden
escolti
jo no ho puc tot
jo si necessito plorar
ploro
si tinc un mal moment
el tinc
si no tinc éxit
a la feina
no passa res
amb un amic
li puc posar la mà
a l'esquena
i no soc gay
i no soc gay
clar
diu
què és això
de poder abraçar-me
amb un amic
i pensar
no, no, no soc gay
m'abraço amb un amic
perquè és el meu amic
i perquè tinc consentiments
amb ell
i puc expressar
la meva efectivitat
això és el que els falta
jo crec que ara falta
hem fet la revolució femenina
ara falta la revolució masculina
quan els dos
l'hagin fet
potser serem més persones
tots plegats
en un altre àmbit
jo el que veig als meus fills
és que ara les noies
han dit
no volem cuinar
i els nois són els que cuinen
perquè tenen gana
sí, sí, sí
i doncs clar
i també un canvi
un canvi important
però està molt bé
que puguin ells
reivindicar com seu
la casa
la casa seva també
els canvis vindran
i seran canvis
diguem-ne
que aniran modificant
segurament
influiran en la línia
o en l'evolució
diguem-ne
normal dels temps
que han fet les dones
i els homes
i vindrà segurament
a través dels nous veïns
dels nou vinguts
de la immigració
que és molt present
això em sembla
que és un retrocés
no, no, t'ho dic
el canvi
en aquest sentit
hi haurà un canvi
perquè poc o molt
influirà
això sí
això fa por
i a veure
en quin sentit
Déu-n'hi-do
la quantitat
de màsters
assignatures i hores
que es dediquen
a la universitat
justament
a afrontar aquest repte
no només s'afronta
des de mesures polítiques
lògicament
sinó que des d'aquestes mentalitats
que han de començar
a assumir nous models
de persones
això fa falta a l'escola
a l'escola
jo voldria
una assignatura per la igualtat
a l'escola
al curs de dona i treball
això no us ho he dit
vam tenir dos punts marroquines
i vam parlar
de la dona marroquina
al mercat laboral
i als estudiants
es va agradar molt
això
i es va fer pensar
que s'ha de espavilar
una mica
perquè això és
algú que està venint
ara
serà una competència
pel dia de mar
la dona marroquina
que ve
fonamentalment
és dona sense formació
sí
alguna pot venir
a fer algun estudi
universitari
i entren en un circuit diferent
la dona sense formació
o si té formació
està fent feines
igualment
com si no la tingués
i el problema
que li suposa
el tema del vel
com a discriminació laboral
això també es va plantejar
aquest és un altre problema
clar
és que nosaltres
encara no ho tenim resolt
els problemes a casa
ens venen els de fora
i veurem
què passarà
però hi ha moltes dones
feministes
del món islàmic
que reivindiquen
l'ús del vel
no parlem de burques
del vel
del mocador
com un signe d'identitat
és que aviam
tot es pot reivindicar
si ho fas amb voluntat
si ho fas voluntàriament
doncs pots reivindicar tot
pots fer tot
pots quedar-te a casa
a cuidar
pots treure-li les sabatilles
al teu home
cada nit
si esteu tots dos d'acord
i és de la llibertat
és el que t'agrada
pots fer de gaisa perfectament
però sempre i quan no pensis
que això ho has de fer
perquè ets dona
simplement
ho fas perquè vols
i el dia que no vols
deixes de fer-ho
però no que tinguis
que fer-ho
perquè ets pel fet de ser dona
i això és el que no sé
si aquestes dones marroquines
porten el vel
perquè volen
o porten el vel
perquè creuen
que l'han de portar
perquè són dones
i l'han de portar
quan hi hagués una intervenció
que van dir això
que era una tradició familiar
que la seva mare
la seva àvia
portaven les dues dones
una d'elles
una ho portava
què es dedicaven professionalment
eren professorses universitàries
no, no, no
estan en una associació
d'ajuda a les dones marroquines
viuen aquí
a Barcelona
a Barcelona
i a Cambrils
però estan fent
tot el que és l'acolliment
l'acolliment
i una participava
en un programa intercultural
de la Caixa
jo la noia
que està cuidant
la meva neta
que és una noia
d'uns 30 i pico
diu Aixa
és d'anador
i ella era secretària
de direcció
a Anador
a la Frances
i evidentment
es va venir aquí
bueno es va casar
va venir aquí
i ara està fent
de mainadera
de la meva neta
però ella porta el vel
i a més a més
aquests arrapats
a l'estiu
i a l'hivern
i però clar
a mi el que
em preocupa d'això
és que ella diu
que ho porta
per respecte al seu marit
que la dona
ella fins que no es va casar
no el va dur
i inclús m'hi va ensenyar
fotografies
que estava allà
fent de secretària
moníssima
però que per respecte al marit
ara du això
clar
llavors aquí
això és un retrocés
Esther a mi no m'estranya
que les noies joves
passin de feminisme
dit així
d'una manera planera
perquè clar
jo l'altre dia
no sé on llegia
que deien
que realment
les dones que porten el vel
que cobreixen el seu cos
no parlem d'aquesta branca
diguem
més d'Afganistan
no parlem de la dona
que ha vingut a Europa
i que per Europa
el seu món labora
la vida social
doncs es cobreix
amb el vel
alguna d'aquestes dones
critica el fet
que aquí tenim
una altra burca
que és el fet
que hem d'estar
guapes
primes
estupendes
i que d'alguna manera
és una esclavitud
diuen en alguns casos
potser molt més forta
que elles
perquè al cap i a la fi
nosaltres es valoren
pel nostre cap i els nostres sentiments
i no pel nostre físic
perquè no és visible
és un altre discurs
ahir vam estar parlant
és un altre discurs
i què porta més a la felicitat
què porta menys conflicte
el que tu neixis en una societat
com elles
per exemple
en què se sap
que s'espera de tu
des del primer moment
saps el que has de fer
saps que t'has de casar
has d'obeir el teu marit
i has de tenir fills
no tens elecció
i per tant
tampoc hi ha conflicte
perquè el conflicte
i ho tens assumit
el conflicte neix
de la possibilitat d'elecció
m'he equivocat
no m'he equivocat
i després el sentit de culpa
si has escollit malament
neix la culpa
o sigui
el canvi a la fi
si el que busca el ser humà
és la felicitat
són més felices nosaltres?
ho són més elles?
no sé
això és una pregunta
després de tants anys
ja et preguntes això
home
sí
sí, sí, sí
jo em pregunto això
està absolutament viva
jo no puc
aviam
jo no escolliria això
perquè no seria la meva felicitat
però mirat des de fora
no sé
nosaltres tenim
hem tingut tantes opcions
hem tingut tantes possibilitats
d'equivocar-nos
i per tant
podem arrossegar tanta culpa
per haver-nos equivocat
o tanta responsabilitat
per haver escollit
que no sé si això
ens fa més felices
o som més
car de psicoanàlisi
perquè algú ho plantejava
trobo que això de Freud
d'aquest curs
ho plantejava jo
precisament perquè
una de les
de les meves crítiques
de sempre
al psicoanàlisi
és que he pensat
que està fet
per un món burges
occidental
evidentment
de gent que té
la panxa plena
i la vida resuelta
que no està
treballant
dissabtes i diumenges
fent alfombres
o que no
o inclús en l'època
de Freud
que no estava
en una fàbrica
intentant portar
el pa
els seus fills
als anys 20
per tant
està molt pensat
en un món
de gent
que no té
massa coses
que té
les coses
bastant solucionades
no té
massa coses
que fer
i llavors
es pot mirar
l'ombligo
i llavors
pot tenir
certs problemes
i llavors deia jo
quin paper
pot haver
el psicoanàlisi
en el món
de la dona
per exemple
islàmica
evidentment
no hi van
perquè no s'ho plantegen
ara
no hi van
perquè no ho necessiten
no tenen
aquest sofriment
que segons
els psicoanàlistes
ells intenten
pal·liar
en el món occidental
que és un món
que s'ofreix
una gent
que té
un patiment
el tenen
no el tenen
estan conformades
tenen una vida
en què saben
quin és el seu lloc
això és molt important
i creieu que
quin és el seu lloc
i quin és el seu paper
en el món
però està mitificat
aquest univers femení
del món musulmà
que diuen
que aquesta mena
de matriarcat
dins de les cases
que hi ha
aquesta unió
que hi ha entre les dones
jo crec que sí
jo tinc un amic
palestic
és real
o està molt mitificat
tinc un amic palestic
no no
el carrer no res
però a casa
elles són
les que decideixen
i manen
és professor
de la complotència
de Madrid
és un poeta
es diu
Mahmood Sob
són una meia
de 60 i pico d'anys
i és catedràtic d'àrab
a Madrid
a la complotència
i és molt amic meu
i ell era molt amic
d'Arafat
és un palestí
que va néixer
l'any 39
em sembla
que ja de seguida
a partir del 40
va tenir que marxar
del seu país
i era molt amic
d'Arafat
perquè era un poeta
molt premiat
als països àrabs
llavors ella em deia
jo he vist l'Arafat
ajornollat a la seva mare
demanant-li perdó
i la mare
pagant-li així
dient
això no ho havies de fer
aquests àrabs
aquests grans
dirigents
quan la mare els crida
tremolen
està diferent la mare
a la dona
no, a la dona
no li fan ni cas
però la mare
està molt mitificada
llavors aquesta dona
ara sap
que el seu lloc és
està
primer sotmesa
a la sogra
quan es casa
primer sotmesa
als pares
després sotmesa
al marit i a la sogra
però que arribarà
un moment
que ella serà
tindrà el seu minut
de glòria
tindrà el seu minut
de glòria
que sigui tard
que és quan ella sigui mare
la sogra hagi mort
i ella ocupi
el matriarcat a la casa
i la pregunta és
la dona occidental
que treballa
que té cura de la família
quant té el seu minut
de glòria
cada dia
uns segons
o com funciona la cosa
no, no
ja us ho pregunto
Anna, tu què intentes
conciliar això
de la vida laboral
i familiar
si elabore estratègies
per compatibilitzar
aquests àmbits
sí que té temps
el problema està
en buscar aquestes estratègies
i aplicar-les
és una glòria interior
suposo
una satisfacció personal
i ja està
però vaja
i torno a insistir
el model del treball domèstic
n'ha de revisar-lo
perquè no
no te senti
que estigues
emegitant de temps
i n'ha de buscar
gent que ens ajudin
i pugui disfrutar
d'altres coses
d'entrada ja
reconduir tot el que és
el treball domèstic
pagat
les senyores
les persones senyores
dir perquè homes
n'hi ha ben pocs
per no dir-ne cap
que es dediqui
al treball domèstic
regularitzar
arreglar una mica
tot aquest tema
tenint en compte
que les llars
no són empreses
des del punt de vista
jurídic i laboral
també caldria
crear
no són empreses
però es poden aplicar
criteris empresariais
exactament
però donar facilitats
perquè estem parlant
de famílies mitjanes
no estem parlant
de famílies burgueses
parlem de famílies normaletes
que necessiten aquest suport
a la llar
és que si no
s'estableixen
aquestes solucions
ocorreix
el que jo voldria parlar
el fenomen
de l'opting out
que és això
expliquem-ho als oients
l'opting out
és un terme anglosajón
que vol dir
quan les dones
ja voluntàriament
deixen la feina
als Estats Units
des de les files
feministes
estan molt preocupades
perquè noies
formades en les millors
universitats americanes
amb MBAs
deixen voluntàriament
el treball
per dedicar-se
a la cura dels fets
però no cal anar
a l'estats units
aquí
jo concretament
vaig a veure aquest blog
que era la dona
l'opting out
i els meus estudiants
m'hi van recollir
molts casos
de Tarragona
de dones
que quan arriben
tenen la segona criatura
diuen que ja no poden més
perquè si la guarderia
val molts cèntims
si hi ha que contratar
algú per cuidar
aquest és l'argument
però no ho fan voluntàriament
és perquè no poden tirar endavant
i depèn de la feina
que tinguin
si la teva feina
és estar de caixera
no t'aporta res personals
de caixera
el caprava
o d'aquests llocs
prefereixes
pel que guanyes
si li has de donar
si tens una feina
que t'apassiona
de dalt ha fet aquesta elecció
una noia jove
i ha fet aquesta elecció
per què?
perquè era caixera
a l'Eroski
tenia un nen petit
si tinc que començar
a pagar guarderia
si no tinc aquí els pares
i tinc que pagar canguro
no em suposa res el preu
i clar
com la feina no era
gens enriquidora
és més enriquidor
que a la casa
el problema
treball feminitzat
de serveis
i que deixa la feina
la dona
i no l'home
perquè l'home també
el podria deixar la feina
però l'home no
perquè clar
guanya més que la dona
degut a que el treball
de la dona
és diferent
i aquest és un problema
molt important
perquè aquestes dones
al cap de 20 anys
quan els nens han crescut
jo avui tinc entrevistes
i ho he pogut constatar
s'hi troben molt malament
l'altre dia va sortir
a la tele
quan estàvem fent
el curs aquest de Reus
de dones andalusia
que van sortir
a pintar les parets
del poble
perquè ja no podien més
estar a casa
sabem que l'allar
no és molt enriquidor
moltes vegades
hi ha que sortir
és una feina
emocionalment destructiva
perquè allò que acabes de fer
ho has de tornar a fer
hi ha que tenir
interacció social
i a pesar de que la dona
quan té que combinar
les dues coses
experimenta un conflicte
a pesar de tot
no vol deixar la feina
i les que la deixen
la deixen per poc temps
i sobretot el drama greu
que suposo que ara
ja no es donarà
però que es dona
amb les dones
d'uns 50 anys
ara
és que de sobre
et separes
has fet tot això
quan arribes als 50 anys
per la raó que sigui
et separes
bona part de les separacions
es produeixen
abans de les jubilacions
dels marits
de les pròpies dones
és a dir
quan tornes a retrobar-te
amb el teu entorn
més immediat
quan el nido vacío
quan se'n van
de casa els crios
llavors què tens que fer
no tens que fer res
més que estar amb aquell home
amb el que possiblement
ha estat aguantant
perquè tenies fills
llavors venen a les separacions
aquesta dona
no saben què fer
no tenen feina
jo voldria insistir
en una idea
que des del departament
de treball de la Generalitat
estan dient
a totes les xerrades
el concepte
no de conciliació
sinó de corresponsabilitat
perquè en el fons
la paraula conciliació
vol dir que alguna cosa no funciona
quan hi ha que conciliar
és perquè hi ha un desequilibri
jo el llibre aquest
el que dic
és
hi ha que aconseguir l'equilibri
però des del departament de treball
el que estan dient
és la corresponsabilitat
és a dir
hi ha que organitzar
tot l'ambient familiar
i tal
d'acord amb la parella
i això no vol dir
que sigui el 50%
hi ha estudis
que demostren
que això no és la solució
depèn en funció
d'un i de l'altre
el que no és just
que tots els membres
de la família
no ajudin
perquè jo crec
que hi ha deures
i drets
només mirem els drets
es comença amb els fills
però també hi ha uns deures
jo crec que això és clau
per evitar aquestes situacions
que porten a la dona
no tot es pot legislar
hi ha coses que no es poden legislar
i aquesta és la tendència
sembla que en els últims anys
tot ho fem a cop
de llei
de decret
de tutelatge
i a vegades
són coses que s'han de solucionar
privadament
serveix bastant
l'exemple
per exemple
de la televisió
que surtin sèries
en què es plantegin això
en què es vegin les solucions
que se'ls donen
pel·lícules
jo crec que serveix molt més
que les lleis
segurament
models de comportament
que passa que a la tele
hi ha models de tot
positius i negatius
però escolta
a veure
hauria d'intentar
que fossin
fer
o organitzar
ja aquestes sèries
de televisió
o el que fos
per mostrar models
mostrar diferents models
de conciliació
o de
com has dit
no has dit
de corresponsabilitat
de corresponsabilitat
i que es poguessin imitar
exactament
no sempre les empreses
i llegíem avui
una informació
en un diari de Besnacional
que un estudi
els típics estudis
ei
amb les reserves
que s'han de mirar
sempre els estudis
que diuen
que bona part
de les empreses
no miraven amb bons ulls
el fet que homes
sobretot
mostressin el seu interès
per reduir jornades
etcètera
per cuidar
per tenir curada
els fills
suposo que és molt aviat
perquè la llei
és molt jove
haurà de passar un temps
per fer una valoració general
però en principi
sembla que no agrada gaire
que no t'interessa
la feina
això creàrem
problemes
a les empreses
i als treballadors
l'altre dia
un empresari belga
em dia
en Bèlgica
els homes
te diuen
mañana no vengo
porque voy a llevar
al niño al colegio
al médico
aquell home
no ho podia
entendre
això queda
perquè no està
la teva dona
per portar
el pediatra
també és cert
afortunadament
ja ens queda
molt poquet temps
Déu-n'hi-do
com passa
el temps volant
hi ha una qüestió
que a més
l'iFotocopiat
sortia a tots els diaris
les taxes d'avortament
entre adolescents
de l'Estat
gairebé s'han duplicat
en l'última dècada
ho he vist
vosaltres que teniu un passat
en el tema dels drets
de les dones
sembla increïble
mai s'havien fet
tantes campanyes
el que passa
que les estadístiques
clar no
són cegues
pot ser que hi hagi
immigració
amb això
noies
moltes noies
immigrants
no donen informació
jo ho he llegit
també
però no hi ha informació
i no són dones joves
necessàriament
no diu l'origen
d'aquestes dones
entre 15 i 19
i entre 20 i 25
és el que dieu
caldria saber
si són
dones
d'aquí
si són
de fora
parlant molt
d'aquelles primeres relacions
sobretot
de les noies més joves
perquè s'ha avançat
l'edat
de les primeres relacions
sexuals
també
però és preocupant
perquè passar
per un agortament
no tenim resolt
i és fort
a mi m'ha sorprès
francament
perquè mai
s'havia fet tanta campanya
mai teòricament
s'havia tingut
tant d'accés
al propi preservatiu
diguem-ho clar
i et trobes
amb aquestes situacions
tan difícils
a mi em preocupa molt
aquestes noies
que t'han de passar
per aquesta situació
com t'ha de quedar fatal
preocupa molt
i venen nous models
també de relacionar-se
amb els nois
abans ho parlàvem
models també
d'altres cultures
que hi ha un cert
submetiment
a l'home
també
perquè forma part
de molts anys
i de veure-ho a casa
això ho veiem
també
en noies joves
perquè a aquestes noies
és possible
que hagi de passar
una generació
una generació
d'aquí
estan aquí
i un enfrontament
amb les famílies
perquè lògicament
perquè tu deies
Esther
això a les escoles
el tema
de les persones
que venen de fora
però
les famílies
són les primeres educadores
o haurien de ser-ho
en principi
si no entran
en aquesta dinàmica
d'adaptació
no tant de valors
culturals
en el sentit folclòric
de la paraula
que això segurament
seria secundari
tot i que no ha deixat
de tenir importàncies
sinó valors culturals
d'això que estem parlant avui
fa 20 anys
o 25 anys
dèiem
que les primeres
que havien de canviar
eren les dones
i ara també passa el mateix
primer que han de canviar
són elles
i elles introduiran
en un altre model
una anècdota del curs
quan es va plantejar
el tema del vel
unes alumnes
li van dir
a les pones marroquines
nosaltres
també estem discriminades
laboralment
quan anem amb piercing
a buscar una feina
ja és cert
això es va plantejar
un debat important
això també
i què es va dir Anna?
no, entonces
ja hi havia una espècie
de discussió
una mica d'enfrontament
l'única diferència
Anna
és que els que porten piercing
és perquè volen
portar piercing
és l'única diferència
i les que porten vel
no sabem
si volen portar vel
o creuen
que tenen l'obligació
de portar vel
és diferent
no va quedar clar
però hi havia un atac
un frontal
per tant jo trobo
dintre de tot
podria ser una veritat
però trobo més justificat
que un empresari
digui
no vull aquesta noia
que porta un piercing
o que en porta 30
perquè sap que
ha escollit
portar 30 piercing
i per tant
diu alguna cosa
sobre la seva personalitat
que no la que porta vel
que impossiblement
la porta
perquè creu que l'ha de portar
o perquè l'hi han imposat
i per tant
és molt injust discriminar-la
perquè porti vel
doncs està molt discriminada
a veure
allò políticament correcte
tots sabem el que hem de dir
a cada moment
el que és interessant
és oblidar
ni que sigui per una estona
el políticament correcte
i ser autocrítics
i sincerar-nos
amb nosaltres mateixos
i les situacions
que ens envolten
això ho feu molt
ho intentem fer
a la universitat
sí
intentem entrar
als nostres alumnes
però vaja
et dic
no pensis
no, no, ja
també està mitificada
a la universitat
jo sempre dic
als estudiants
mireu
aquí és un lloc
on podem pensar
quan sortiu d'aquí
doncs ficaran
en línia
ja no pensareu
pensaran nosaltres
jo sempre ho dic
és el moment
de la discussió
de confrontar
però jo no sempre veig
que tinguin ganes
de fer-ho
és difícil
teniu un estiu mogut
ara ja hi acabeu
descansar una temporada
o teniu cursos
jo molt mogut
pel màster
que estic preparant
he convertit
un màster
que tenia
de la fundació
en un màster oficial
a més a més
continuo amb el de la fundació
ara tenim
un que cau tremendo
amb l'ambaixada xinesa
o sigui
l'ambaixada d'Espanya
xina
per les 60 xines
que han de venir
que cada vegada
estan posant
tot tot més difícil
perquè sembla mentida
que per una banda
va al Ministeri d'Educació
dient internacionalització
i per una altra
va al Ministeri d'Interior
dient
aquí no entraran
i bueno
estem inclús pensant
que algú millor
tindria que traslladar-se
ara a Pequina
a l'ambaixada
perquè tenim un problema
greu greu
o sigui
que tinc un estiu
mogudet
bé i tu Anna
jo també
a part de tribunals
d'oposicions
i tal
tinc una idea
que no sé si la materialitzaré
és fer un proceeding
del curs de dona i treball
és a dir
ho hem gravat tot
no ho sé
si ho aconseguiré
és un somni
una intuïció
per això t'has de buscar
un ombra
una mica de fresca
i gent que col·labori
i bueno
escolteu
Esther Anna
Esther Forgasana López
de veritat
que us agraïm moltíssim
la vostra amabilitat
de venir fins aquí
a la gelateria
de la plaça del rei
jo crec que hem estat bé
molt bé
interessant que els oients
també hagin estat a gust
que hagin compartit
ni que sigui com a oients
en aquest cas
aquesta estona
de reflexions
de pensament
i que és una miqueta
traslladar allò
d'una manera informal
al que es pot treballar
a les aules
i en aquest cas
a la Universitat
Rovira i Virgili
i a la Universitat d'Estiu
Esther Anna
de veritat
gràcies
fins la propera
a vosaltres
Adéu-siau
Bon dia