4 minuts, 3 quarts de 12 del migdia,
una previsió destacada cara a demà dimecres en l'àmbit cultural.
Demà s'inicia una nova edició del cicle del cinema en mans de dones
en la seva quarta edició aquí a la ciutat de Tarragona.
Farem aquell tòpic de dir que sembla que era ahir
que parlàvem amb la Mercè Coll,
la directora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.
Ja han passat 4 anys i a punt d'iniciar aquesta quarta edició
també tenim ocasió de parlar amb ella.
Mercè, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Potser repetirem el missatge, però tot i que han passat 4 anys,
la situació del cinema fet per dones,
més enllà del caràcter reivindicatiu que en moments puntuals pugui tenir,
continua sent aquesta, no la de trencar en res,
sinó en definitiva mostrar altres mirades a la realitat,
la mirada de les dones.
Sí, sí, realment ho descrius de forma perfecta,
inclús quan has parlat dels tòpics.
si realment fa 4 anys hi ha 4 edicions.
I sí, sí, és simplement això,
pel·lícules realitzades per dones que, com tu dius,
ens donen una visió diferent.
Diferent que no cal buscar en l'essència del ser dones,
sinó com a persones, com a dones, com a realitzadores,
tant enfront de la realitat que tracten de mostrar-nos
com del propi cinema com a llenguatge,
com a manera d'expressar-se.
Clar, en aquest sentit hem de caminar cap a una normalitat.
Quantes vegades no hauràs sentit, Mercè,
tu que, a banda, ets professor universitària,
que treballes quotidianament i dones classes
al voltant d'aquest món de la comunicació,
de dir, oi, quina pel·lícula més sensible,
sembla feta per una dona i és un home.
Això és que fa una ràbia,
que dius que aquí un home no pot fer una pel·lícula
amb una sensibilitat d'home, no?
Sí, no, està molt clar que hi ha un repartiment
de sensibilitats en funció d'uns rols socials,
és cert. El que passa és que, clar,
es vulgui o no, quan es fa una programació
amb el títol En mans de dones,
també és lògic preguntar què tenen aquestes dones
que s'hagi de fer un cicle, per dir-ho així.
Bé, jo crec que és com qualsevol obra cinematogràfica
que no troba els circuits estàndards adequats
o comercials, com es vulgui dir,
i, efectivament, gràcies a Caixa de Tarragona,
amb aquesta iniciativa,
podem veure una sèrie de pel·lícules
que d'altra manera no podrien veure.
En aquesta ocasió anirem comentant,
i que sigui breument,
alguna de les pel·lícules triades a primera vista.
M'imagino, no sé si és intencionat o no,
el que fa més atractiu aquest cicle,
sota el meu modest punt de vista,
és que tenim...
La primera pel·lícula és una realitat
geogràficament propera a nosaltres,
després hi ha una altra realitat,
que si altres anys heu optat per mostrar la realitat
de dones dels països islàmics,
doncs en aquest cop són les dones de l'Amèrica Llatina,
amb aquesta nova forma d'explotació febril,
les conseqüències de la guerra als Balcans,
dones europees també,
però en les quals sembla que culturalment
hi ha una certa distància
i després anem cap als Estats Units.
Per tant, és una presentació d'un univers
absolutament diferent, no?
Sí, sí, exactament com ho has dit,
molt diferent,
i començant per 53 dies d'invierno
de Judit Culell,
a més, ella presentarà aquest dimecres
la seva pel·lícula,
la sessió inaugural, diguéssim,
d'aquesta edició,
i per altra banda és una pel·lícula
que encara no ha estat estrenada,
és a dir, que no sé que s'estreni
en el moment en què es presenti aquí a Tarragona,
però que en principi no ha estat estrenada.
I és una realitat, com deies,
quotidiana,
és una realitat, a més,
això sí, des d'una mirada,
en aquest cas, de Judit Culell,
que tracta de donar-li la volta
a molts valors,
per exemple, el de fracàs,
que normalment es veu amb negatiu,
fracàs en aquest sentit
que hi ha alguna cosa que no en pot sortir,
algun problema,
alguna situació,
quasi diria,
última que no pots arreglar,
però que ella,
a través dels seus personatges magnífics,
dos dones i un home,
aconsegueix fer-nos veure
com sempre hi ha alguna cosa a prendre,
i que a vegades aquest anomenat fracàs
no és tal fracàs.
i, efectivament,
després entrem en les dones de les Maquiles,
i aquí val la pena d'assenyalar aquest documental,
que a més són les pròpies protagonistes del documental,
la que s'han filmat també elles mateixes,
és a dir,
aquí hi ha com una mena de joc de miralls
entre la directora que ha fet aquest documental
i les dones que intervenen en aquest documental,
perquè utilitzi imatges creades,
filmades per elles,
i està molt bé per veure el cinema
com a instrument,
no solament de cara a nosaltres,
de denúncia d'una situació,
sinó d'autoreconeixement.
Ara penso una pel·lícula
que està realitzada per un home,
però que potser manté també aquesta relació,
que és documental,
la de les estrelles de la línia.
Clar, exacte.
Potser el llenguatge és molt similar, no?
Sí, sí,
és aquesta manera de donar protagonisme
en un documental
i no parlar per boca
de les persones que surten en el documental.
Quan dic parlar,
em refereixo a no utilitzar unes imatges
d'aquella realitat que tu vols plasmar,
sinó la realitat que tu vols plasmar,
però a més incloure les imatges
d'allò que estàs filmant,
és a dir,
del que elles mateixes han anat elaborant.
A més,
és un procés que és molt maco
de veure com s'organitzen,
com presenten els seus problemes,
que a més aquí hi ha un tema
que jo penso en molt d'actualitat,
que seria aquesta dicotomia
i sobretot es viu des de les dones
de la vida privada
i la vida, diguem-ne,
professional o laboral.
Veure com les funcions que fan a casa,
les que han de fer la fàbrica,
de quina manera la seva vida
es veu absolutament bloquejada
per un doble horari,
que podríem dir així.
I respecte al que comentaves
de les dones dels Balcans,
que ja sabem que han aconseguit
en una lluita realment impressionant
el que sigui reconegut les violacions
com a crim de guerra,
però aquí és una visió
des de les noves generacions.
I de quina manera es viu,
tant a nivell social com a nivell individual,
un drama d'aquestes característiques.
I està molt bé,
perquè d'alguna manera és un passar comptes,
una necessitat de dir,
d'explicar,
però alhora en tens també la necessitat
de callar o bé d'amagar.
Però està com molt ben plantejat
en la relació mare-fillya.
Un doble tractament, no?
Perquè aquesta relació intergeneracional
també té un pes important a la pel·lícula.
Exacte.
Que d'alguna manera,
la directora va rebre
la màxima menció a Berlín,
és una directora molt jove
i per tant és,
d'alguna manera utilitza el cinema
per buscar la memòria més anterior,
més pròxima, diguéssim,
però que no és una cosa viscut,
sinó una cosa que els pares,
en aquest cas mares,
viuen.
I a partir d'aquí també utilitza això,
el cinema,
com una indagació.
Anotaves, Mercè,
la joventut de Jasmí Lensbànic.
De fet,
la majoria de realitzadores
són joves.
Sí.
Sí, sí, sí.
Realment joves.
Sí, perquè, clar,
l'última, en aquest cas,
és la primera de Sofia Coppola.
Sí, sí,
són persones joves
i molta energia
que en aquest cas,
vull dir,
val la pena assenyalar
que no és fàcil
arribar al món de la direcció,
no és fàcil
tenir el pressupost
per realitzar una pel·lícula
i sense entrar en comparacions,
tal com veiem
el tipus de jerarquia
professional i laboral
per una dona
tampoc no ho té gens fàcil,
jo diria menys fàcil,
si parlem de determinats càrrecs
o responsabilitats.
Implica un doble esforç
sempre a accedir
a determinats espais, no?
Sí, sí.
I aquest al cinema
ho és molt de difícil.
Jo crec que,
no recordo quina ministra
o exministre
va dir una frase genial
que realment
quan una persona,
quan una dona
arriba a un càrrec directiu
és que té que valdre
però moltíssim.
Ha de ser molt bona, no?
Sí, exacte.
Que no pot ser
de forma diferent
per tal com
hi ha les possibilitats
que s'ofereixen
veient això,
veient
de quina manera
et toca lluitar
per arribar
a aconseguir coses
que si ets un home
ho tens una mica més fàcil.
i l'última
que és la de Sofia Coppola
hem volgut...
Aquesta potser és coneguda, no?
Sí, molt coneguda,
està editada amb DVDs,
és a dir,
el que passa
que val la pena
veure-la en pantalla gran
i a part
com tota pel·lícula
pensada en la pantalla gran
i a part una mica
perquè com que
ara hem vist
fa molt poc
Maria Antonieta
i tenim present
l'Osting Translation,
doncs d'alguna manera
veure com Sofia Coppola
ha fet un estudi
de l'adolescència,
és a dir,
en diferents situacions
en aquesta és un relat
que és realment
una situació extrema
però està bé
la idea
que ella té
de l'adolescència
aquesta falta
de definició
que busca
una identitat
agafa
aquest moment
de trànsit
per valorar
realment
aquest món adult
en el qual
els oferim
com a model
quines són
diguéssim
les fissures
d'aquest món adult
i en aquest cas
són aquestes
vírgenes suïcides
absolutament
atractives
i fascinants
i sobretot
amb això
amb el suïcidi
com a transgressió
última i final
inexplicable
a més
com aquestes noies
podien tenir
aquest tipus de tendències
que és el que passava
això són els interrogants
que Sofia Coppola
i era molt jove també
fan la seva primera pel·lícula
però que en canvi
podem anar veient
altres preguntes
molt similars
a les altres dos pel·lícules
inclús ja dic
a Maria Antonieta
com s'adapta
un adolescent
la futura reina
de França
i de quina manera
s'ha d'assenyir
uns valors
uns rituals
un cicle
en rodó
en el que hi ha
un tastet
del bon cinema
que es fa en l'actualitat
i en aquest cas
particularment
fet per dones
Mercè Colla
ens hem retrobat
aquesta primera setmana
de març
per parlar
de la quarta edició
si no és abans
jo espero
que tornem a parlar
per la cinquena
perquè això voldrà dir
que tornarà
el cinema
amb mans de dones
a la ciutat de Tarragona
moltes gràcies
moltes gràcies a vosaltres
adeu-siau
bon dia
adeu-siau
bon dia