El matí de Tarragona Ràdio.
Ara són les 10 del matí, 10 minuts, els saludem en directe
des del pati del rei Jaume I de l'Ajuntament de Tarragona.
Avui aquest escenari prendrà un caire especial.
No els proposem fer una regressió, ni molt menys, al llarg del temps,
però sí anar parlant, anar fent un recorregut
des del punt de vista municipal d'aquests 18 anys de mandat
de l'encara alcalde, avui, en funcions, Joan Miquel Nadal.
Senyor Nadal, bon dia.
Hola, bon dia.
Jo ara li deia, feia un moment, segur que aguantarà fins a dos quarts de dues,
aquí tres hores i mitja, un programa.
Segur, segur.
No farem un xou televisiu, allò que van apareixer en cares estimades
i conegudes i sorpreses.
Si li va aquest rotllo ja li dic que no, que la cosa no anirà per aquí.
Sí que vindran, a seguir-me aixecant-me?
No, home, no, tampoc és això.
Jo el que li demanaria és que faci una cosa que jo sé que no li agrada gaire,
però avui l'haurà de fer servir de tant en tant,
que és posar-se els auriculars.
D'acord.
Perquè vull que senti vostè i els primers convidats que saludarem en uns moments
aquest fragment de veu de fa exactament, gairebé 18 anys,
perquè era el 17 d'agost de l'any 1989,
que vostè i el secretari s'expressaven d'aquesta manera.
Prometo, per la meva consciència i honor,
complir finalment les obligacions del càrrec d'alcalde
amb lleialtat al rei i guardar i fer guardar la Constitució
com a norma fonamental de l'Estat i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Una volta prestat a la promesa del càrrec,
l'il·lustríssim senyor Joan Miquel Nadal Imalé,
que era proclamat oficialment senyor alcalde de la ciutat de Tarragona
i a partir d'aquest moment presta a desenvolupar la seva totalitat de les funcions
i se li entrega el bastó de mando corresponent.
Què tal?
Home, estava més nerviós el senyor Mascaró que jo.
Sí, no?
Sí que no només tenim allò, diguem-ne, records sonors.
Miri, miris-ne aquesta fotografia del diari de Tarragona del 18 d'agost del 89.
D'entrada, miri quines ulleres porta, senyor Nadal.
Ara va sense ulleres.
El que és evident és que, bueno, tenia bastants anys menys i això és...
38 exactament, no?
38 i això marca.
I en aquella època la moda consistia en que les ulleres fossin molt grans
i que tapessin les celles, pràcticament els ulls sortien
com si fossin un parell d'ulls de gallina de dintre
i aleshores, diguéssim, la muntura eren d'aquestes transparents
que ara resulta que són tan poc modernes.
I res, que després ja, com tots, passàvem unes ulleres més petites
i ara sense ulleres.
Ara sense ulleres.
Perquè m'he operat.
Jo és el que li anava a dir, jo sé que s'ha operat, per tant,
li puc suggerir que llegeixi això que està subratllat aquí?
Sí.
No, doncs ja l'hi llegeixo jo.
Sí, sí, sí.
Sí, segur?
Sí, sí, sí, però m'han operat de tot menys per veure de prou.
No va amb doble sentit, eh?
Només pot ser un bon punt de partida per la conversa que mantindrem ara.
Ui, això...
No ho vol llegir? D'acord.
Ho llegeix vostè?
Vol que ho llegeixi?
Sí, sí, sí.
Sí?
I feien una entrevista al senyor Nadal l'endemà i aleshores, entre altres coses,
bé, comentava, no ho llegirem textualment, una entrevista que feia el periodista del diària
de Tarragona, Carles Avelló, i deia, no, no, jo tenia l'objectiu d'abans dels 50 anys
ser alcalde de Tarragona, ara en tinc 38, i diu textualment, diu,
Aunque me tiene, aunque he de reconocer que tan solo se puede ser alcalde 4 o 6 años
porque las ciudades necesitan nuevas ideas y nuevo empuje, y un cargo de este tipo quema mucho.
¿Vostè està cremat a dia d'avui?
No, estava cremat llavors.
Per tant, no ho va calcular bé el temps.
No, no, no.
No li van sortir els comptes. Va dir 4 o 6 anys i miri 18, eh?
Jo crec que tots els polítics...
Majoria d'edat.
Jo crec que tots els polítics tenen una certa tendència a dir que estaran poc temps al poder
i, honestament, també hi ha que dir que tots els polítics enciem o enciem per restar amb el poder.
I, per tant, efectivament, la necessitat que hi hagi una modificació dintre de la llei electoral
que solament se permetin dues legislatures és bo, és bo, i consti que ho diu una persona que no ho ha complert,
és bo perquè no solament esperona el polític en el sentit que ha de mostrar-se d'una manera fixa
durant aquells 8 anys o 10 anys, com en alguns països, 5 i 5,
sinó que, a més, les maquinàries electorals dels partits polítics no els queda més remei
que buscar la solució de la substitució.
Ara, el problema consisteix en que mai, ni mai el partit, ni mai tu mateix tens el moment.
Va una mica més, aquesta l'última, va una mica més, aquesta l'última,
i això fa que s'eternissin moltes coses.
La vida ha estat, amb mi, en aquest sentit, contradictòria, perquè no he complert el que vaig dir.
No pensi, vostè, que al llarg d'aquest programa li hem preparat per anys ni de bon tros,
ni que li farem dir allò que hagi de dir.
Exclusivament el que farem serà anar mostrant a través de convidats
que han acceptat encantats la invitació, que han col·laborat i han treballat amb vostè,
i també les veus del carrer que hem recollit.
Traurem alguns dels moments de la seva relació amb el món periodístic de la ciutat.
Hi ha moments realment gloriosos, ja l'hi dic ara, i no els hem tret tots, hem estat discrets.
En fi, que esperem que sigui una estona, unes hores de ràdio en directe
des del pati del rei Jaume I, agradable, si més no, de reflexió,
però en definitiva de deixar palesa aquesta voluntat
que el darrer dia com a alcalde de la ciutat de Tarragona
que tingui un ressò públic a través de la ràdio de la ciutat.
Saludem el senyor Lluís Badia, actualment senador per Convergència i Unió.
l'any 1989 era portaveu del CDS, el Centro Democràtic i Social.
Senyor Badia, molt bon dia.
Molt bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Ens acompanya també el senyor Josep Maria Mosté.
Senyor Mosté, bon dia.
Molt bon dia.
Tot això que hem estat parlant ara amb l'alcalde, amb el senyor Nadal,
aquell moment del 17 d'agost del 1989,
tot l'enrenou perquè les cròniques de l'època expliquen
que lògicament, com que partia d'una moció de censura
que es va fer a l'alcalde Requesens,
semblava que aquell plenari,
aquell plenari extraordinari que era el vespre,
si no recordo malament, he llegit cap a dos quarts de vuit,
semblava realment, no dic una obra d'aquelles de l'alcalde de Zalamea,
ni de bon tros, però sí que hi havia molta gent,
molt de xivarri, gent que xiulava, gent que aplaudia.
Com recorden vostès aquella tarda?
Una tarda molt divertida.
Molt moguda, no?
Molt moguda.
I amb una certa precaució de dir què passarà,
perquè això del tripartit que ara funciona tan normal,
llavors no s'hi veia.
I nosaltres, d'alguna manera, vam inventar aquest tripartit.
No ho sé.
La Convergència, l'Aliança, el PP ja era Partit Popular, no?
Aleshores.
I el CDS, clar.
I nosaltres vam pensar
que la societat estava acostumada a un tipus de govern
que no presentava massa il·lusió per a la ciutat.
I vam voler canviar aquest ritme per donar-li una altra espenta.
No volíem que la gent marxés cap al cort inglès,
volíem que el cort inglès vingués aquí.
Sembla que vindrà.
18 anys després, el cort inglès ve aquí i en parlarem de projectes.
Senyor Badia, a veure, una mica de fotografia retrospectiva de com recorda aquells dies.
No només aquella tarda, sinó els dies posteriors,
que van ser molt més moguts que aquella tarda, segurament, no?
No, els dies precedents, sobretot, no?
Jo crec que va ser producte d'un pacte amb tres opcions polítiques,
que tenien un plantejament nou per a la ciutat,
que hi havia un govern amb minoria que tenia greus problemes
per tirar endavant determinats projectes
i un grup de gent que representava tres opcions polítiques
que d'alguna manera plantejaven un nou futur per a la ciutat de Tarragona.
Aquesta era l'aposta.
Jo crec que aquesta va ser l'aposta transparent que es va fer a la ciutat
i com deia el Joan Maria Mosté, en aquell moment no s'estava acostumat a aquestes coses,
però la realitat, després, amb molt de temps,
ha demostrat que segurament no ens vam equivocar
i si fem un àn·lisi global, jo crec que la vam assortar, no?
Què volien fer, senyor Nadal, a partir del 18 d'agost del 89?
És justament el que diu el Joan Maria Mosté i el que diuen el Lluís.
És a dir, desgraciadament, les opcions de la ciutat de Tarragona
en aquell moment eren molt pobres
i per a un grup de companys ens donava la sensació
que valia la pena o que era interessant
marcar un petit moviment de canvi d'orientació.
I la veritat sigui dita que la vam encertar
no perquè nosaltres fóssim més intel·ligents que els altres,
sinó que la vam encertar perquè la ciutat va estar de seguida al costat nostre.
És a dir, que tal com ha explicat el Josep Maria,
jo crec que hi havia més voluntat amb la pròpia ciutadania
per fer el canvi, que no pas pels partits polítics.
Perquè la prova és que a partir d'aquell any 89,
amb les festes i amb tot el que es va anar desenvolupant,
la participació ciutadana va ser brutal.
Aleshores dona la sensació, no ho sé,
vull dir, nosaltres vam fer el que vam creure que teníem que fer,
però de fet, la ciutat s'hi va volcar,
però absolutament volcar.
I el Josep Maria t'ho pot explicar,
però amb tot el respecte i consideració,
és que es volcaven amb la cosa més senzilleta,
vull dir, amb els cromos.
Ah sí, la col·lecció de cromos.
Amb els pins.
Amb els pins.
Anava tothom boig buscant el pin que li faltava.
Per això a Tarragona Ràdio no s'hi podia arribar.
Es van bloquejar al carrer
perquè la gent que feia un cua
per anar a recollir els pins del seguici de la ciutat
van bloquejar el carrer de tal manera
que va ser impossible transitar pel carrer de Nau,
llavors instal·lats al carrer de Nau, a Tarragona Ràdio.
Aquí hi havia un tema molt important que va ser el Fem Tarragona.
El Fem Tarragona.
Que jo crec que aquí el Matías Palau se li ha de reconèixer.
Va ser dels primers eslògans d'aquesta etapa a la ciutat?
El primer.
El Fem Tarragona.
Jo crec que això va amb el que diu l'alcalde,
vull dir, d'alguna manera la gent se va sumar amb aquesta il·lusió
i la realitat és la que és.
Després va donar el suport majoritari en el seu moment, l'any 91.
I qui va acunyar el terme tarragonisme brillant i radical?
Va ser vostè alcalde o radical i brillant, perdoni?
No, és meu, és meu.
És seu i ho ha registrat o alguna cosa?
Perquè miri que s'ha utilitzat ara.
El que passa és que ara ja...
S'ha incorporat en la parla col·loquial de la gent de Tarragona
des d'un punt de vista formal, des d'un punt de vista irònic, no?
Sí o no?
Vostès no troben que el Fem Tarragona,
el tarragonisme radical i brillant...
El 89, com diu el Lluís, amb el Fem Tarragona es marca una inflexió brutal.
És a dir, el Matías Palau en aquell moment presenta a l'equip de govern
un eslògan i diu, escolti'm, pot ser Fem Tarragona
i a partir d'aquí, doncs, Fem Tarragona amb il·lusió,
Fem Tarragona amb sinceritat, Fem comerç, Fem indústria, Fem turisme
i sorgeix un primer eslògan que canvia...
Bueno, no que canvia, pràcticament és el primer, és el primer,
és el primer, però el que s'hi aboca a tothom.
I aleshores, la Tarragona radical i brillant.
És d'un discurs meu de fa molts anys,
però vol que li digui qui és realment l'autor.
Oh, i tant.
L'autor és Carles Tepero, però no el regidor, sinó el pare.
Ah, el pare del regidor socialista de l'anterior govern...
Sí, perquè el Carles Tepero, que és un gran amic de tots,
era un gran amic de tots nosaltres, un home molt assenyat,
un gran escritor, però un escritor d'aquells que s'assentava a la màquina a Olivetti
i te feia un discurs...
Amb el Típex.
Sí, sí, sí, no, no, no, no, no, sense res.
No li calia.
No, no, anava a seguir.
Aleshores, ell me va fer el discurs de...
el primer discurs.
I després va treure ell el de radical i brillant.
Jo crec que això de radical i brillant,
ell que tenia una part poètica, doncs no ho sé per què.
Però em va dir, és que les coses tenen que ser radicals i brillants.
era mig de Lleida i tenia...
De Cervera.
De Cervera.
En aquest sentit, quan parlàvem...
Avui, casualment, no, no és...
És una casualitat realment.
Fa 30 anys, una de les primeres eleccions democràtiques al nostre país.
La maduresa política que se suposa que tenim o que hauríem de tenir ara,
no només polítics sinó també ciutadans, encara no hi era present.
Vull dir, tot era bastant prematur.
Experiència, maduresa política, la falta d'experiència segurament es cobria amb un plus d'entusiasme.
Tenen aquesta mirada d'aquella època de...
Home, hi havia un plus de voluntarisme, però també hi ha que explicar que aquesta casa
ha tingut magnífics funcionaris tota la vida.
És a dir, aquesta casa té funcionaris d'un nivell, o ha tingut, i té funcionaris...
També vindran, eh? A veure què diu.
No, ha tingut funcionaris del nivell, no?
Alguns d'ells més reticents, però la majoria més decantats a fer el treball important.
I aleshores hi ha que reconèixer que quan vam entrar aquí, els funcionaris ens van ajudar molt.
Deixi'm saludar el senyor Josep Miquel Savil.
Era l'any 1989 portaveu del Partit Popular.
Senyor Savil, bon dia.
Hola, bon dia.
Ara comentàvem el senyor Mosté i el senyor Badia com recordava aquella època.
Feien referència, és que ens faltava la tercera pota.
Però estàvem parlant d'aquell tripartit que deia el senyor Mosté.
Ens faltava algú que ens parlés des d'aquesta perspectiva.
El Josep Maria ha dit que nosaltres vam iniciar les idees del tripartit.
No, és mentida.
Oh, ja sabia jo que no li agradaria gaire.
Ens sabíem molt més, nosaltres.
Ens sabíem més.
Oh, i tant.
Doncs miri que ara dèiem que certament no només els polítics sinó també la societat encara era una mica inexperta en això de la democràcia i la política, no?
No.
No?
La ciutadania és molt sàvia.
i quan, no l'any 89, dos anys abans ja van parlar, les eleccions van donar una possibilitat d'un canvi, era perquè Tarragona volia un canvi i puntó.
I nosaltres, penso que el que vam fer és el que volia Tarragona.
Vam tardar dos anys més, però l'any 89 ho vam fer.
però era, no era ni un tripartit, jo discrepo una mica, voluntarisme sí, però jo penso que ens vam trobar tres o quatre persones que vam veure que teníem la possibilitat de fer alguna cosa per Tarragona important i penso que ho vam fer.
Hi ha un abans i un després, immediatament després de les eleccions immediates, la moció de censura, és a dir, aquesta ratificació dels electors era necessària per tirar endavant tots aquests projectes?
No dic que estiguessin insegurs en aquest govern provinent de la moció de censura, però calia per una part per reafirmar una mica la seva posició com a governants a la ciutat de Tarragona, passar per unes noves eleccions o no?
Ho pregunto, eh? No afirmo res.
No, primer, no. A veure, no pel següent.
Al fil del que deia el senyor Seville, que és molt sàvia, el poble i tot això.
Els quatre que estem aquí, i això s'ha d'explicar, els quatre que estem aquí estàvem molt segurs, molt.
Molt. El Josep Miquel i jo vam assistir a una manifestació aquí davant de l'Ajuntament, que ens va muntar alguns partits i alguns líders veïnals, espectacular.
No, però no formaven part de la manifestació.
No, no, no.
Vam assistir i dic que allà jo no els imagino a vostès.
Vam assistir a l'altre costat.
Estàvem a l'altre costat.
Ah, d'acord, d'acord.
I aleshores el Josep Miquel, jo li deia al Josep Miquel, dic, escolta, i això com pinta?
Diu, mira, sí que n'hi ha, però tampoc n'hi ha tants, o sigui que demà serà un altre dia.
I així va acabar.
Se'ls vam mirar, no em despreci, Déu ens en guard, però vam dir, home, n'hi ha molts.
No, no n'hi ha tants, tampoc, sí, la veritat és que n'hi havia molts.
Masses.
El que vol la gent, a vegades el que vol la gent, l'única manera que tenim de saber-ho és a través de les urnes.
Les abstencions i tot aquest fenomen, diguem-ne, més de cap aquí, no existia tant aleshores.
Per tant, aquestes eleccions immediates a la presa de possessió del govern de la ciutat,
diguem-ne que per vostès els reafirmava, els confirmaven allò que intuïen,
perquè en principi era una intuïció quan vostè diu que Tarragona vol això, no?
Era una intuïció o era una...
Bueno, és que ara hi ha un petit problema.
Com avui ens deia un alcalde, clar, sembla que fer comparacions,
pots dir que el que deies aleshores és valid ara.
El que passa és que són temps molt diferents.
Aquest és el gran problema.
No té res a veure la ciutat de l'any 89, o del 87 al 89, amb la ciutat d'ara.
És que no té res a veure, són situacions totalment diferents.
Clar, i en aquell moment hi havia una voluntat.
Ara, jo ja no tinc tan clar, allò d'ara,
perquè jo sempre voldré fer el gran debat d'abans de Nadal,
durant el Nadal i després del Nadal,
que això és molt interessant.
Però, clar, és que un alcalde de 18 anys que marxi,
uf, clar, no és comparatiu, no serveix res de res de res.
Aquell moment era aquell moment, el moment d'avui és el moment d'avui.
I, clar, aquell moment era un moment molt important
perquè Tarragona estava d'una manera que, evidentment,
no té res a veure amb la que està ara.
És que no té res a veure. Aquesta és la realitat autèntica.
Resultarem alguns ciutadans que m'han registrat prèviament.
Hi ha de tots colors, però tothom coincideix en el mateix,
que no és la mateixa.
Exacte, és que aquesta és la realitat.
Vull dir, per mi el que val és això.
No es pot...
Clar, és que no és comparatiu, no hi ha comparacions
i estem en un moment dolent perquè es podrien fer comparacions.
Clar, també hi ha un canvi de govern ara
i, clar, llavors diu que es pot comparar.
No, no, és que no és comparable.
Clar, llavors, parlar de l'any 89,
ens hauríem de situar tots a l'any 89
i ojalà ens hi poguéssim situar, no?
Jo crec que ho dic des del punt de vista personal
perquè a 18 anys a tothom ens pesa, no?
Escolti, això és un tema claríssim.
No, el Lluís m'agradaria que trobéssiu alguna foto del Lluís.
No n'hi he trobat.
No, sí.
T'asseguro que aquí a la casa,
si els serveis de premsa ho volen,
trobaran una foto del Lluís i jo...
Però vol dir que està molt canviat?
I perdoni, nen, no vull ofendre'n.
Jo crec que és el que menys ha canviat, no?
O què?
No, no.
Digues que et partin una foto del Lluís.
D'acord, doncs queda pendent a...
Jo penso que el que menys ha canviat és el senyor Mosté.
Aquest ha sigut...
A veure, se m'estan posant coquetos ara.
I no és el tema, estan coquetos, coquetos.
Déu-n'hi-do.
Vostès com recorden la relació del senyor Nadal aleshores?
I vostè com a portaveu i vostè amb les seves tasques de govern amb els mitjans de comunicació.
En aquella època.
No comparem, eh?
Parlem d'aquella època.
Vinga, ens concentrem, mirem cap enrere.
Les recorden com era?
I el tractament que hi havia amb els mitjans?
Sí, sí.
Poden fer una mica de...
Primer ens miràvem com a bitxos raros.
Després se'm van adonar que no teníem res de bitxos raros.
I quan se'm van adonar que no teníem res de bitxos raros vam haver de començar a anar a cuidar-lo.
Ho he definit bastant bé, no? Que sí?
Perquè, bé, és que no és que no tinguéssim experiència de govern,
perquè s'ha de recordar que tant el Joan Miquel i jo ja portàvem anys en aquest ajuntament,
o sigui que podíem saber moltes coses,
però no es creen que volíem fer el que van fer.
No s'ho creen.
En un principi no s'ho creen.
es pensaven que no en sabríem.
Jo vaig treure aquesta conclusió dels mitjans de comunicació.
Es pensaven que no...
El Lluís era el que més parlava amb ells i el Josep Maria.
Sí, exacte, ell era ell el que ho arreglava tot.
Jo no portava el, encara.
Era Josep Maria.
No, era jo.
Eres tu?
El primer moment era ell.
Què recorda, Lluís? Aquesta relació...
Jo és que crec que no té res a veure als periodistes avui, o a la premsa avui...
Però no comparem, pensem-hi en aquella època.
Bé, jo crec que en aquell moment tothom anava amb el lliri a la mà,
i vull dir, això era important, no?
I, bueno, jo crec que, a més, hi havia el que deia el Josep Maria.
Vostès també anàvem amb el lliri a la mà, sí?
També, tots, tots, tots.
Jo crec que hi havia una il·lusió, no?
Jo crec que el canvi en aquell moment que es va fer era un canvi d'il·lusió.
Hi havia una situació, criticable o no criticable,
la que era, i una il·lusió de canviar les coses.
I vull dir, escolta, segurament s'han fet moltes coses,
segurament s'han equivocat amb algunes,
però el que és evident és que hi havia un canvi.
Es plantejava un canvi i la ciutadania volia aquest canvi.
És a dir, la ciutat de l'any 87, 88, 89 i abans no era la que volia la gent.
Jo crec que es va produir el canvi perquè la gent va empènyer, no?
Es va fer aquesta pinya.
Jo crec que, d'alguna manera, tu ho notaves, no?
La gent no...
És a dir, inclús els que no estaven a favor teu,
que no t'havien votat o que no et donaven el suport, diguem, electoral,
veien que la nova realitat havia de canviar,
i que de Targon havia de canviar i havia de passar,
ara que tant es diu de la Lliga de les Estrelles,
home, jo crec que en aquell moment ja hi havia aquesta vocació, no?
Amb tots els problemes que hi havia, amb totes les situacions,
i que la situació que hi havia en aquell moment,
la Tarragona en aquell moment, no és la Tarragona d'avui en dia.
Però jo crec que hi havia la ciutadania, hi havia aquest desig de canvi,
aquest desig de canvi es produeix, s'aprèn la decisió,
i l'important és els dies després, no?
És a dir, a partir del 17 d'agost del 89 és quan realment
aquí es feien coses cada dia, no?
Vull dir, jo crec que estàvem permanentment fent coses.
No paràvem, no paràvem.
Hi havia una certa emergència al tema de la neteja,
i tot plegat pel que he anat recuperant i llegint actuacions
que es tenien a veure amb el trànsit,
que tenien a veure amb l'urbanisme,
Déu-n'hi-do, no?
Tot, tot, tot.
Teníem...
Hi havia una fixació en el tema de la neteja, senyor Seville, eh?
És que estava molt bruta.
Però hi havia una sensació que hi havia tantes coses per fer,
que és que, a més, és que, a veure,
quan ens trobàvem era la pregunta,
és què fem avui?
A veure, és que ahir ja no existia,
era sempre una mica més endavant.
Jo penso que els primers anys van ser anys de molta...
Amb el bon sentit de la paraula, de molta bogeria,
de moltes ganes de fer moltes coses,
i, cuidado, i molt perillós, eh?
Perquè jo soc dels que sempre deia
i ja tenim diners per fer això.
I el Joan Miquel deia, sí, ui, només faltaria.
Tornem a la premsa.
El senyor Mosté era molt assequible als mitjans de comunicació,
a més, promovia moltes campanyes.
Abans feia referència al Fem Tarragona,
a la campanya dels Pins...
Era famós perquè tenia uns 600.
Sí, és ben cert.
Té uns 600, exacte.
Tinc uns 600.
És l'únic que no passa a casa meva.
A més, va, els anys van passant,
però els 600 està nou.
Vostè tenia molt de contacte amb la premsa.
No, no, no, no t'ho he fet molt de contacte
perquè del 91 al 95
vaig a Bertabeu de l'equip de govern
i tenia amb ells un contracte en la premsa quasi setmanal.
Jo només guardo que bon records de la premsa,
de la seva imparcialitat
i del seu coneixement que teníem,
de tal manera que difícilment els vaig poder enganyar.
I alguna vegada potser ho intentava,
molt poc,
perquè m'agradava ser sincer,
però realment
ells endevinaven
el que jo a vegades no mentia,
però amagava.
I ells ho endevinaven.
I li donaven algun caldre.
Teníem uns bons professionals de premsa.
Oi, oi, oi, Núria,
bé, ens ha portat aquí unes fotografies.
Ara, ara veurem les cares.
Perdoni, senyor, vostè,
continuïs si és tan amable.
No, només ja ho deia,
això doncs de què tenia un bon record.
A veure...
Aquesta la guardarem
per quan vir-li al senyor Burgessé
cap al final del programa.
No, no, però...
Senyor Nadal,
les eternes ulleres de moda, eh?
Sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Passades de moda,
però ensenya-li al Lluís com era.
Tinc-li, senyor Badia,
vostè mateix,
jo no faré cap valoració.
Sí que ha canviat,
perdoni, rectifico, eh?
Ha canviat,
és que tothom canvia amb el pas del temps.
Té més pèl, no?
Diu, bueno...
No, sí que té bastant més pèl,
no em va parar.
Bastant, bastant.
No tenia pèl, no?
En fi,
estem pràcticament esgotant aquest temps,
som els convidats,
moltes les persones
que han accedit a venir avui.
De totes maneres,
abans de passar al següent argument
en aquest programa especial
des del pati del rei Jaume I,
hem parlat d'alluns,
però alguna ombreta hi hauria, no?
Que ens baralléssim.
Home, o no sé,
això ho ha dit vostè,
llums i ombres ja a tot arreu,
a la vida de qualsevol persona,
de qualsevol col·lectiu.
Ja hi ha una certa perspectiva
per ser, no?
I per dir alguna cosa
que no anés bé.
No busco la cosa aquella, eh?
No barallar,
sinó moments difícils
o moments de dir,
home, estem aquí en un azucat
que no ens en sortirem, no?
Sí, home,
moments difícils, sí,
però que hi havia claretat d'idees.
Bona harmonia?
Sí.
Hi havia bona harmonia
i sobretot molta claritat d'idees,
cosa que s'ha anat perdent
amb la societat actual,
però la claritat d'idees
que tenia el govern de l'any 89
era important.
I a més,
jo diria que les persones,
justament els tres,
ells tres,
vull dir,
cadascú d'ells
amb la seva professió
havia estat persona,
diguéssim,
responsable i destacada.
I aleshores,
jo insisteixo,
la claretat d'idees
que hi havia el 89 o el 91
era molt definitiva,
era molt definitiva.
A més,
el Josep Miquel Sevil,
com ja heu pogut veure,
reflexiona
i el Lluís va dir
sentència.
I el Josep Maria Mosté
era el que enganyava.
Vull dir,
anava...
És que el senyor Mosté,
aviam,
ha estat molt sincer,
perquè diu,
jo quan no els hi deia la veritat,
no és que els digués mentides,
quan no deia alguna cosa...
No ho explicava tot.
Exacte,
no ho explicava tot,
no és que em digués,
enganyés ningú,
senzillament no ho explicava.
És a dir,
tenien allò en plan
tres mosqueteros,
cadascú assumia un paper,
no?
No,
i a més,
les reunions
eren molt clares
i els he de dir la veritat,
vull dir,
que perdíem poc temps,
perquè teníem...
perquè cadascú de nosaltres
era bastant definitiva
amb les coses
i les reunions
eren breus,
no breus
en el sentit
de poc i important,
sinó breus
en el sentit
de temps.
Quina empremta
ha deixat
a la seva vida
el senyor Nadal,
senyor Sevil,
si és que han deixat alguna,
que m'imagino que sí.
Tinc un problema
jo amb el senyor Miquel Sevil.
Quin?
Es pot explicar?
Sí,
però que l'expliqui ell.
El que vol la seva dona...
S'ho està pensant,
potser en té dos o tres,
no sé.
Tinc una deuta,
tinc una deuta amb ell.
No,
perquè les bromes
a vegades
després s'interpreten malament
i no es pot...
Bé,
és igual,
sí que es pot explicar.
Sí que ho haurà d'explicar.
A veure,
jo he de reconèixer
que la meva dona
té una debilitat
pel Joan Miquel Nadal,
té una debilitat
ja de molt jovenet,
o sigui,
són grans...
No,
no,
són grans amics.
Són grans amics.
I quan comentàvem
amb la meva dona
o la de la moció de censura,
doncs me va dir,
bueno,
però jo vull una cosa
i li has de demanar
al Joan Miquel.
Jo,
nena,
això no es pot demanar.
Com que no es pot demanar?
Es pot demanar.
Que no es pot demanar.
Que sí que es pot demanar.
Que no es pot demanar.
Dic,
bueno,
doncs jo li diré,
però jo no vull saber res,
és una cosa teva.
Ella va dir
que el que volia
era un guàrdia urbana
per passejar-li el gos.
I no.
I no.
No.
No ho va aconseguir mai.
Per això és la deuta...
i per això és la deuta pendenta
que té...
Jo l'imagino arribant
a casa de l'Ajuntament.
El meu guàrdia urbano,
nena,
no pot ser?
Se n'enfotia,
ella mateixa,
quan ho va dir,
se n'enfomia de la...
No,
clar,
és una...
Del que se li havia arribat
a ocórrer,
però clar,
ha sigut sempre
una deuta pendent
que ha tingut l'alcalde
de la ciutat
amb la meva dona.
Ah,
doncs enviem records
a la dona del senyor Savils
i ens està escoltant
des d'aquest moment.
Senyor Moster,
senyor Badia,
com ha influït,
com...
Què ha quedat
del senyor Nadal
en les seves trajectòries polítiques?
Jo no sé,
prescindent de lo polític,
ha quedat un amic,
perquè està més important
l'amistat
que el fet polític
i el fet de fer Tarragona.
Al mateix temps
que jo vaig ajudar
d'alguna manera,
el que podia fer Tarragona,
vaig fer un amic.
I un amic
em sembla
que em va durar per sempre.
Els amics
duren per sempre,
no?
I deixant a part
que sigui alcalde
o que no ho sigui,
jo tindré un amic
i l'he tingut
des del primer dia
que el vaig conèixer.
I vam lluitar molt
i el poble de Tarragona
ens va engascar a nosaltres
per fer
el que havíem de fer.
I ho vam portar a terme
perquè la gent
ens va animar a fer-ho.
A pesar de la dificultat
que va semblar en un moment,
no va ser tal la dificultat
perquè el poble
ho volia
i ho necessitava
i ho va esperar de seguida
sortir al carrer
i ajudar-nos
amb qualsevol
de les manifestacions
que fèiem.
Era engrescador
parlar de Tarragona.
S'en havia parlat poc.
El sentit de l'orgull
de ser tarragoní
va sortir i va créixer
i a nosaltres ens va espènyer.
I amb això
ens va crear una amistat.
I aquesta amistat
que l'arcalde de Tarragona
vaig tindre amb ell
durant sis anys
que vaig estar
amb ell d'arcalde,
doncs jo no he indicat
a la política
gaire de temps.
Jo he fet
les dues legislatures
perquè va ser
el meu compromís polític
i el meu compromís polític
el vaig acabar
al dia
que es va acabar
als vuit anys.
Doncs ha quedat
una amistat
que em penso
que és per sempre.
i sempre que el veig
em sembla que encara
doncs estic parlant
i estic com si fos
a l'Ajuntament
ja sé que no hi soc
fa 12 anys
que estic fora
però m'hi sento
identificat
perquè em sento
identificat
amb el meu poble
i amb el Joan Miquel
com a persona.
Senyor Badia
vostè continua
la política activa?
Sí, però jo
aquí hi ha una cosa
que a molta gent
se li passa, no?
Jo al 91
vaig deixar d'estar
a la vida política, no?
Jo només vaig compartir
l'acord de govern
durant el 89
al 91
i no obstant això
vam seguir tindint
la relació
amb el Joan Miquel
amb el Joan Maria
i aquesta relació
ha sigut personal
sempre
però vostè també
preguntava
quina és la referència
del senyor Nadal
de futur
el senyor Nadal
amb els propers anys
serà la referència
és a dir
tot serà
i aquell com ho va fer
i aquell com ho va deixar fer
com ho hauria fet
jo crec que aquest és
el gran repte
que tenen els noves
responsables
de l'Ajuntament de Tarragona
que segurament
ens miraran massa
la referència
de l'alcalde Nadal
jo crec que seria important
també que a partir d'ara
diguéssim
el que ha fet
l'alcalde Nadal
que repeteix
seguirà sent referència
i veiéssim el futur
com vam fer
nantros
nantros
nantros en cap cas
vam posar
amb un bret
a l'anterior alcalde
ni vam analitzar
el que havíem fet
els anteriors
jo crec que això
si ho mireu
als dosers de premsa
o les hemeroteques
veureu que nantros
en cap cas
vam posar en dubte
el que es havia fet
des de l'any 79
fins a l'any 87
bé
jo estic segur
que aquesta va ser
una certa
perquè la gent
que segurament
havia optat
per altres opcions
a part de les nostres
va veure que nantros
estàvem fent
una altra fórmula
de fer política
avui en dia
que es parla tant
d'això de
tots són iguals
jo crec que absolutament
això no és així
és a dir
en política
n'hi ha uns que ho fan
d'una manera
i n'hi ha uns que ho fan
d'una altra
serà respectable
serà menys respectable
tindran més suport
o tindran més suport
però en la realitat
nantros
el que vam intentar
fer és una cosa nova
respectant el que hi havia
però fent una cosa nova
intentant canviar la ciutat
que com deia el Joan Mariem
vostè
és el que jo crec
que volien majoritàriament
els ciutadans
que així ho van ratificar
a la propera consulta electoral
de l'any 1991
i posteriorment
el 95
el 99
i el 2003
finalment
senyor Savil
ho acaba de dir
el senyor Badia
això que deia vostè
del debat
abans
durant i després
es torna a reiterar
que sempre serà un referent
a la història local
de la ciutat
això és un fet evident
que ningú no pot negar
a veure
el Joan Miquel
m'ha treu la paraula abans
parlant de les anècdotes
de la meva dona
i avui
vull fer una referència
a Joan Miquel Nadal
la seva influència
política
sobre mi
difícilment
he de dir una cosa
que difícilment
mai
tornarem a trobar
algú a Tarragona
que s'estimi
tant Tarragona
com Joan Miquel Nadal
i jo que el coneixo
de molt petit
el seu canvi
quan va passar
de ser regidor
i tal
va passar
a ser alcalde
jo em sembla
que va canviar
és una persona
que va canviar
tots els seus valors
per un
que era Tarragona
i tothom
té molta feia
i tothom
s'estima
a la seva ciutat
i tothom
fa moltes coses
però una persona
tant
tant
tant
com
Joan Miquel Nadal
penso
que costaria
molt trobar
aquest ha sigut
una
quan a mi
em fas la pregunta
de dir
què he vist
amb Joan Miquel Nadal
quina influència
he tingut en mi
Holín
és que
i això
que és un personatge
difícil
ara ho escoltarem
veurà
vostè si és difícil
pels mitjans de comunicació
ho hem de dir tot
però jo vull fer
aquesta referència
perquè
perquè a mi això
em va quedar molt gravant
senyor Sevil
senyor Mosté
senyor Badia
moltíssimes gràcies
per dedicar-nos
a aquesta estona
del seu temps
de veritat
que ho agraïm
moltíssim
tenim poc temps
i volem que sigui
el més ampli
representatiu
aquest programa
moltíssimes gràcies
fem una petita
pausa
petita
i immediatament
senyor Nadal
vindran els
xicos
les xiques
de la premsa
em sembla que són xicos
només