L'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, l'ICAC,
ha encetat aquest 2007 amb un relleu a la seva direcció.
Josep Guitart, l'home encarregat de posar-lo en marxa ara fa uns anys,
ha estat substituït per la professora Isabel Rodà.
Precisament amb la nova directora volem conversar uns minuts
al matí de Tarragona Ràdio per conèixer quins són els propers objectius
d'aquesta institució. Senyora Rodà, bon dia.
Molt bon dia.
Com ha anat aquest aterratge en el càrrec i, en certa manera,
també en aquesta nova ciutat?
Doncs ha anat molt bé, allò que diuen en castellà
anya nova o vida nova, per mi en aquest cas ho ha sigut,
i he començat amb força energia el dia 2 de gener
per continuar amb la línia que ja havia encetat
amb molt d'encert Josep Guitart en els anys anteriors,
potenciar-la, fer, diguem, que l'ICAC sigui més conegut
arreu de Catalunya, arreu de l'Estat,
i també fer una institució de referència dintre del món
de la recerca arqueològica a nivell internacional.
Aleshores, això ja ho hem començat a treballar,
ja ho hem començat a fer, amb la doble vessant de la recerca
i de la docència universitària i de formació especialitzada a alt nivell.
Parlem, si li sembla, d'aquests objectius,
perquè ara fa uns anys ja es va posar en marxa aquest ICAC,
aquest institut, sempre en col·laboració amb la Rovirei Virgil,
amb la URB, amb diferents objectius.
Ara, n'heu comentat algun com coordinar,
impulsar la recerca en arqueologia amb els altres cerques de Catalunya
que treballen en aquest hàbit.
Creuen que s'han aconseguit aquells objectius inicials?
Sí, els inicials sí, però ara cal fer-los més potents,
ampliar-los i portar-los a una durada més llarga.
L'ICAC és molt jove, va obrir les seves portes el 26 de setembre de l'any 2003.
Per tant, s'ha fet moltíssim i cal continuar treballant amb il·lusió i amb entusiasme.
És a dir, que sigui un centre d'encontre de tota la recerca d'arqueologia clàssica
entinguda dintre el marc del món de l'antiguetat,
no només, entre cometes, el que podem entendre així col·loquialment com les pedres,
sinó situar-les a la seva història, a la seva societat,
en la gent que la va viure i la va fer moure aquestes ciutats,
aquestes vies de comunicació, aquests centres, aquestes viles d'explotació agrària, etc.
Després, la col·laboració i el suport de la Rovira i Virgili ha estat sempre indispensable.
Pensem que, a més, estatutàriament, depèn l'ICAC de la Universitat de Rovira i Virgili,
per tant, la bona sinergia amb la universitat i poder fer coses en comuns,
tant en el terreny de la recerca, de la difusió, com de la docència,
és no només obligat, sinó absolutament necessari,
i és el que hem estat fent i hem tingut reunions de treball amb la Rovira i Virgili,
per tal, doncs, de tirar endavant totes aquestes línies.
I per mi també és, insisteixo, prioritari, doncs, la difusió.
És a dir, el que estem fent ara, que la gent ens pugui conèixer millor,
pugui estimar el que s'està fent, valorar-ho i pensar, ser conscient,
que té l'enorme sort de viure en una ciutat magnífica,
que és patrimoni de la humanitat per les seves restes arqueològiques,
perquè va ser la ciutat romana més important de tota la península ibèrica
i des d'aquí es va governar la meitat de tot aquest territori, des de Tarragona.
Creu-vos-hi, precisament, que aquesta declaració com a patrimoni de la humanitat,
ara ja fa uns anys, ha servit per donar un impuls a nivell local i també a nivell internacional,
un plus de prestigi a Tarragona?
Evidentment, sense cap mena de dubte.
És a dir, hi ha hagut gent que ha vingut aquí precisament dient,
ah, Tarragona, patrimoni de la humanitat, no?,
tant a nivell de l'Estat com de fora de l'Estat.
I han quedat sorpresos de la bellesa de la ciutat,
de les seves restes impressionants,
amb tota la distribució amb terrasses, amb el circ al mig,
és una realització urbanística molt arriscada.
I els mateixos urbanistes actuals i arquitectes actuals
es queden esturats davant de les solucions que van trobar els romans
per gestionar bé l'espai d'aquesta ciutat romana
perfectament enclavada en el lloc que tocava
i, a més, amb un clima benigne i que això agradava.
I així ho deien també, ho reconeixien els mateixos habitants
i romans que estaven a la zona fa 2.000 anys.
Vostè inicia ara una relació laboral aquí a Tarragona,
però vostè coneix de fa molts anys a causa de la seva experiència,
de la seva formació professional,
el cas de Tarragona i de l'antiga Tarracó.
Creu que en aquests últims anys, arran de la declaració i abans,
s'han estat fent bé les coses des d'aquí, des de la ciutat,
des de la Generalitat també per impulsar aquest patrimoni,
per donar-lo a conèixer el màxim nombre de públic possible?
Bé, s'ha estat treballant en aquesta línia,
cal fer-ho més, evidentment, no?
Encara el nivell de coneixement, direm,
potser no és l'òptim desitjable,
però que ha crescut, evidentment.
Si parlem així col·loquialment,
doncs la gent de peu,
jo mateixa vull consumir cultura,
és a dir, tinc ganes d'anar a veure bones exposicions,
tinc ganes que les restes arqueològiques
se'n presentin d'una manera atractiva, entenedora,
que, a més, de poder dedicar unes hores de lleure,
doncs aquestes hores de lleure proporcionin,
doncs dir, ah, això no ho sabia i ara ho sé,
que bonic, estèticament fins i tot,
com m'ha entrat, com m'ha comunicat,
com puc admirar el que es feia fa 2.000 anys,
com vivien, com sabien resoldre els seus problemes,
que moltes vegades eren els mateixos que els nostres.
Per exemple, abans d'ahir vam tenir una jornada
dedicada a la gestió de l'aigua a Tarragona Romana,
i veiem com van solucionar aquests problemes,
com les cases arribaven a tenir aigua corrent,
la volien putar, la volien els seus aqueductes ben mantinguts,
volien que els seus aqueductes no tinguessin fuites,
que arribés l'aigua en condicions de capdalt
i de putabilitat, doncs, acceptables.
També ho volem això avui, no?
Per tant, vam reflexionar sobre l'aigua ahir i avui,
i vam veure que les necessitats, evidentment les nostres,
s'han disparat, crescut d'una manera a vegades excessiva,
però que la idea de base és la mateixa.
Continuant aquesta línia entre la relació entre la Tarragona
més monumental i els ciutadans,
aquesta setmana passada, de fet,
llegíem en una entrevista al diari de Tarragona
la seva voluntat, més que la seva voluntat,
el seu desig que els ciutadans,
quan vegin, per exemple, algun monument com la Morella de Tarragona,
la sentissin com a seva, se la fessin pròpia.
Creu que ara no es dona en prou manera
aquesta sensació, aquest feeling,
aquesta relació entre ciutadà i conjunt monumental?
Aquest feeling, aquesta química que es diu ara,
es dona, penso que ara hi ha una admiració,
un apreci, un amor,
pels monuments més gran que fa uns anys, no?
També perquè estan més valorats,
estan més ben presentats,
estan més ben explicats,
però no s'ha fet tot en aquest sentit.
Jo penso que quan els ciutadans de Tarragona
es passegin pels seus carrers
i vagin a la compra,
però es mirin amb carinyo les pedres del fòrum,
doncs es mirin amb carinyo la muralla,
l'equeducte,
passin per davant de la torre dels Escipions
i pensin quines grans realitzacions
van ser capaços de fer els nostres abans passats,
i encara són nostres,
amb aquest nostre, amb el millor sentit del terme,
aleshores crec que s'haurà fet una gran tasca
i hem de treballar entre tot.
Per això, moltíssimes gràcies per tots els mitjans de difusió
que ens permeten anar acostant a tothom
aquestes restes patrimonials,
que no són un decorat,
que no són un escenari,
són alguna cosa propi del teixit de la ciutat,
del teixit urbà i del teixit viu,
que és la seva societat.
Aquests dies, amb diferents troballes,
s'ha reactivat un dels problemes,
o una de les sorts de la ciutat,
i és que gairebé qualsevol obra,
qualsevol reforma,
comporta l'aparició de restes arqueològiques.
Com es pot compaginar la preservació d'aquestes restes
amb la construcció d'una ciutat del segle XXI?
Bé, esclar, hi ha molts interessos econòmics pel mig,
però jo penso que una cosa del patrimoni dels catalans,
que penso que és bonic, allò del seny,
doncs si poséssim una mica de seny,
de sentit comú,
de cedir per totes les parts, evidentment,
d'arribar a pactes,
de saber que quan s'escava en un determinat indret,
no hi ha normalment sorpreses,
se sap que allà hi ha una necròpolis,
se sap que allà hi ha unes restes ciutadanes,
per tant, més val a vegades prevenir
que no pas intervenir massa tard.
És a dir, qualsevol actuació d'aquest tipus
ha de comportar una inspecció sobre el terreny
per poder estudiar aquestes restes.
Algunes s'han de preservar,
altres, per exemple,
poden ser estudiades i transportades a un museu.
És a dir, que a cada lloc s'ha de saber trobar
la solució, dient, però amb bona voluntat de tothom,
no pensant que, entre cometes, les pedres,
és una cosa que ens fa noix,
ens impedeix el progrés
i ens impedeix d'anar construint,
a vegades d'una manera desaforada i boja,
com estem fent a les nostres ciutats
i territoris actuals.
Espanta, crec, el grau de construcció
que veiem per tot arreu,
que pràcticament no ens quedarà sol natural,
al final només sabrem trepitjar ciment.
Per tant, trobar el bon equilibri
és necessari, no és fàcil,
però hi ha sistemes de prevenció
que són més útils, penso,
que els de parar unes obres,
els d'anar precipitadament
o després, doncs, lamentar-se del
Déu-nos en guàrdia, ja està fet, no?
Millor, doncs, actuar amb les passes que cal
i, sobretot, prevenció
i sabent on estem,
sabem el que tenim moltes vegades
a sota aquest subsol
i l'hem de saber integrar
a la nostra societat actual.
Possiblement, ja per acabar, senyora Roda,
la solució és com, per exemple,
que veiem ara passejant per alguns comerços
de la Part Alta,
la zona no es troba a la seu de l'ICAC,
doncs, que han sabut compaginar
i treure fins i tot el rèdit comercial
del fet de tenir una arcada del circ,
per exemple.
Esclar, per exemple, hi ha restaurants
que estan a dintre les voltes del circ.
Vull dir, esclar, això és un valor fergit.
Cuidado, és que no és un restaurant
qualsevol,
està a dintre d'un edifici romà.
Vol dir que no vol dir
restes arqueològiques
versus societat actual,
contra la societat actual, no,
és dintre la societat actual
i moltes vegades
és un element de prestigi,
un element, doncs,
de valor ofegit,
com deia vostè molt bé,
per tal, doncs,
de prestigiar
aquell establiment.
No vol dir que
hem d'anul·lar
la Tarragona actual
per trobar la Tarragona romana,
sisplau,
ni pensar-ho,
sinó saber-ho,
anar integrant
i saber moltes vegades
què s'ha de conservar
i què no,
però s'ha d'intervenir
a temps
i que tothom sigui
honest
en aquest sentit
i que trobem, doncs,
la mida justa
per no empipar-nos
uns als altres,
sinó per fer una tasca
comú
en benefici de la ciutat
i pensar que
Tarragona
continua
tenint moltes vegades
les bases econòmiques
que tenia
a l'època romana.
Tenia, per exemple,
a Tarragona romana
molt turisme.
Els de Saragossa
venien normalment
a les nostres costes
de Tarragona,
això ho sabem
per l'epigrafia.
El vi,
el vi del Penedès,
era el vi de l'Àgger-Tarraconensis,
vivia a Tarragona
de l'exportació
i explotació
de les seves
productes vitivinícoles,
no?
Per tant,
Plínil Vell
ens elevava ja
la gran qualitat
d'aquests vins,
continuen
sent molt bons.
Per tant,
també,
el dia 9 i 10 de maig,
per exemple,
reflexionarem
sobre el vi
ahir i avui,
és a dir,
intentant, doncs,
fer un sentit
més nostre
aquest passat
que no és gens llunyà,
que està dintre mateix
de cadascun de nosaltres
que estem fent ara
una entrevista
com parlem
a un llatí
evolucionat.
Una entrevista
que,
malauradament,
hem de posar
a punt i final
perquè se'ns ha esgotat
el temps.
Senyora Isabel Rodà,
director de l'ICAC,
l'Institut Català
d'Arqueologia Clàssica,
gràcies per acceptar
la invitació del matí
de Tarragona Ràdio
i de ben segur
no en tingui cap dubte
que tornarem a parlar.
Moltíssimes gràcies,
sempre que vostès vulguin
ens podem tenir xerrades
perquè penso que
la gent
de Tarragona,
dels encontorns
i de tothom
que pot pertanyer
al món clàssic
trobarà a Tarragona
cada vegada
una ciutat
més ben preparada
i una ciutat
que agradarà més a tothom.
A veure'm el bon dia.
Gràcies.