Senyor Segura, molt bon dia.
Bon dia.
Gràcies primer que tot per atendre la nostra trucada.
Tenia molt d'interès de parlar amb vostè com a coordinador del cicle,
perquè a vegades aquest tipus de xerrades a la ciutadania en general
es pot pensar que estan adreçades a un públic especialitzat
i és tot el contrari.
Aquesta reflexió se'ns proposa precisament als usuaris de la sanitat,
a les persones en general, no?
És cert, als ciutadans, encara que els que hi vivim de la sanitat,
els professionals també som de ciutadans.
És a dir, que no està limitada la convocatòria als ciutadans
que no són sanitaris, està oberta als ciutadans, siguin sanitaris o no.
És un espai de reflexió que ens pot fer pensar a tots
i situar-nos en la nostra vida quotidiana.
Des d'aquest punt de vista, jo tinc la sensació, senyor Segura,
que som una societat un pèl hipocondríaca, és cert?
Que ens reminem massa cada dia?
Sí, això ja passa amb les societats relativament privilegiades,
les societats de l'abundància ja passa,
que ens preocupem molt, potser desproporcionadament,
pels problemes que tenim i, sobretot, pels problemes que podem tenir,
però que no tenim.
I aquesta és una qüestió important a pensar-hi,
perquè crec que ens afebleix.
Això no és una mostra de força, sinó és una mostra de feblesa.
I ens fa més vulnerables, no?
Estar tot el dia pensant si ens fa mal aquí o ens fa mal allà.
És un límit per fer coses o per viure la vida plenament.
És cert, estic d'acord amb vostè.
Hi ha una percepció, realment, que a més de la salut,
que ve molt determinada probablement per l'entorn familiar i social de cada individu.
No només, aquest és un dels determinants principals de la salut de les persones,
d'altres tenen a veure també amb aspectes més socials,
més comunitaris, econòmics, etcètera.
És veritat, sobre la influència que té aquests determinants,
aquests factors sobre la salut, és realment molt considerable.
Això no vol dir que la sanitat no tingui influència,
però en el conjunt, i si ho supassem adequadament,
és molt clara que l'influència directa que tenen determinants
que no són sanitaris sobre la salut sigui molt gran.
Jo ara penso allò, posant un exemple molt d'anar per casa,
un refredat comú, per una persona i al seu entorn pot ser ja motiu
de malaltia, de baixa laboral, de consulta al metge...
En un altre entorn, aquest mateix refredat comú
és una cosa passatgera que no té més importància.
Aquest exemple tan bàsic podria perfilar una miqueta
les diferències que hi ha de la percepció de la malaltia i la salut?
I tant, i no solament amb el refredat comú,
que és una cosa que encara que a vegades ens amoïni i ens porti al metge,
tots tenim consciència, jo diria que clara la majoria de la gent
de la nostra societat, que és un procés relativament trivial i banal,
però això en altres societats passa amb problemes de salut
que són objectivament, entre cometes, importants.
Recordo, per exemple, grups on la malària és un fet quotidiàri
i és una malaltia gravíssima, que a més té efectes sobre la mortalitat
molt apreciables, sobre la mortalitat infantil, per exemple, a l'Àfrica.
La malària és un dels grans enemics, doncs hi ha moltes poblacions
a les quals la malària és un fet quotidià que s'afronta d'una manera
amb molt poca parafernàlia, com un fet més aviat comú.
Crec que això no està bé, però sí que pot servir
com a il·lustració del vintell de resistència que tenim uns i uns altres.
I enllaça amb el que deia vostè al principi.
Crec que hem baixat molt la nostra capacitat de resistència
i això crec que ens perjudica més que ens beneficien.
Sigui com sigui, cada cop exigim més el nostre sistema sanitari
i cada cop exigim més els nostres metges,
que no necessàriament ens han de poder curar
davant de determinats quadres, no?
Bé, aquesta és la qüestió.
Jo crec que ser exigent, sobretot en un mateix
i també en tot està bé, crec que és una cosa bona.
Però, sobretot, bàsicament, si és exigent
de forma pertinent, demanar solucions a les institucions
que no ens les poden donar, crec que és un error
i ho paguem al final tots, no?
Per exemple, els problemes dels infortunis,
els disgustos, els problemes que ens ocasiona la vida,
que ens ocasiona problemes i ens donen alegries,
però de caràcter familiar o de caràcter laboral,
moltes vegades tenen un component que la sanitat
no pot controlar, no té ni eines ni la responsabilitat de fer-ho.
Si hi ha conflictes laborals, per exemple, a la feina,
perquè no ens tracten bé, o hi ha injustícies laborals,
això de vegades dóna lloc a neguit i a alteracions de l'estat d'ànim,
no? Estàs trist i estàs empipat.
I sovint demanes que aquest empipament, aquest neguit,
doncs sigui neutralitzat mèdicament.
Això pot ser útil en el cas que sigui un neguit
que t'invalida, que és un neguit molt important que t'invalida,
pot ser útil, però per solucionar la font del teu problema no és útil.
I, desgraciadament, de forma massa freqüent,
el medicament aquest ansiolític, més que un bàlsam,
que estaria bé utilitzar-lo quan no ho podem aguantar més,
es converteix en una mena d'anestèsic,
que és absolutament contrari als nostres interessos,
perquè no resol el problema
i, en canvi, ens treu el senyal d'alerta
que ens està indicant que tenim un problema que hem de resoldre,
que és el que convé fer, no?
I, naturalment, el metge, l'enfermer,
això és impossible demanar-li que ens ho arregli, no?
Quan el metge i l'enfermer o la metgessa i la infermera
poden estar patint el mateix tipus de problema
amb l'estructura sanitària, per què no?
Som una societat amb Androsa, no hi ha dubtat.
Justament, si em permeten,
ahir llegíem en un diari de tirada nacional,
no sé si es cau el desí aniversari
de la introducció de la Viagra a la nostra societat,
no sé exactament,
però dedicaven un reportatge
i en aquest sentit explicaven que, justament,
la nostra societat, quan se sent trista de prendre pastilles,
quan s'ha engreixat més del compte de prendre pastilles,
quan ha de fer l'amor i, per raons que sigui,
aquest al cap massa en boira també ha de prendre pastilles.
Vull dir, som una societat bastant empastillada
i bastant mandrosa per posar-nos en marxa, no?
És cert, és un bon exemple, el de la Viagra,
perquè jo crec que això ens pot amargar molt la vida,
el fet que persones tinguin problemes
per tenir relacions sexuals.
De fet, és una font,
l'activitat sexual,
que pot ser de gaudi,
de passar-s'ho bé,
pot ser important, a més,
per la nostra vida,
per donar-li sentit a la nostra vida.
I crec que, des d'aquest punt de vista,
és un progrés el poder solucionar els problemes
quan hi ha problemes d'aquests
que no hi ha manera d'arreglar-los d'una altra forma.
Però és com la cara i la creu d'una moneda.
Té l'efecte contrari,
molt important,
que s'utilitzi de forma banal,
de forma trivial,
i que se substitueixi el que és una activitat
que un ha de ser capaç de fer-la,
si no té cap impediment fisiològic,
fer-la adequadament sense cap mena d'ajut,
que té efectes adversos, etcètera,
doncs s'ha convertit en una sortida fàcil.
I, clar, tot això és impertinent,
no és la manera més adequada.
Una persona que té un problema d'erecció,
no sé, de caràcter vascular,
que no pot fer més,
ajudar-lo a tenir una relació sexual
pot canviar-li la vida positivament.
En canvi, tirar a mà
d'aquesta mena de sortida fàcil
pot ser, en casos en què no és necessari,
pot ser, doncs,
dependre excessivament
d'aquesta ajuda
i, a més,
exposar-se als efectes adversos
que té qualsevol màgicament,
encara que es prengui
amb la millor de les intencions, naturalment.
En aquest context,
comparativament a altres societats occidentals,
sempre es diu que tenim un sistema sanitari
de prestació sanitària molt bo,
sempre comparativament amb d'altres.
Cada cop exigim més,
però justament en aquests moments
que hi ha, doncs,
una certa inquietud en general,
assistim, doncs,
a un desencís i desmotivació dels metges,
assistim a unes institucions
que han de deliberar
i una miqueta es catir cap a on es tira,
doncs, sobretot,
el que és la visió econòmica de la salut.
I a tot plegat als ciutadans
que cada cop demanen més.
S'està parlant del copagament,
s'està parlant d'una hiperutilització
de la sanitat pública.
No només m'imagino jo
que són les institucions
i els experts que han de reflexionar,
sinó probablement els propis usuaris, no?
Jo crec que és una qüestió de tots, eh?
El Congrés de Cultura Catalana del 77,
fa 30 anys, si no recordo malament,
un dels lemes era precisament
la salut, un afer col·lectiu.
Jo crec que ens importa a tots, no?
I crec que vostè posa l'accent
en aquest fre que pot ser
la inviabilitat econòmica.
Jo crec que més important encara que això,
i és veritat,
o si es gasten els diners amb una cosa
no es gasten amb una altra,
hem de ser conscients.
Però tant, el més important que això,
a mi em sembla que és que
la sanitat sigui útil
d'una manera genuïna o adequada
per allò que serveix, no?
I no intentar
treure-li profit de la sanitat
en coses que,
desgraciadament,
el que ens donarà és més mal de cap.
Els problemes per a la nostra salut,
de l'utilització inadequada
dels serveis sanitaris,
que els tenim els ciutadans usuaris,
no els té el sistema,
els tenim els ciutadans usuaris,
són molt importants.
Jo no sé si la gent té consciència
que gairebé un de cada tres
de les persones que van a urgències
als hospitals
van per problemes relacionats
amb els medicaments,
amb l'ús dels medicaments, per exemple.
Crec que aquesta és una data molt important.
també els Estats Units,
que han fet alguns estudis
molt rigorosos al respecte,
nosaltres no tenim tanta informació,
però estan parlant
que els errors mèdics,
sobretot per una utilització
molt agressiva
de les possibilitats de la medicina,
doncs estan en aquests moments
entre la sisena i la setena causa de mort
als Estats Units.
No és cap broma, eh?
I crec que aquesta és una qüestió
que ens ha de reflexionar.
La sanitat ens ha donat molt
i crec que hem de cuidar
precisament demanant allò
que és lògic demanar-li a la sanitat,
però no allò que no és lògic demanar-li.
Salut, sanitat, societat,
una reflexió cultural,
és un conjunt de conceptes
tan ampli que hem fet
com un petit pica-pica,
tastet de tot el que estan tractant
al llarg d'aquest mes d'octubre
aquí a la Fundació La Caixa,
una mica també per animar
les persones que s'escolten
que s'etancin al centre social i cultural.
Aquesta tarda tenen Juan Gervás.
A mi me n'expliques que ets tot un personatge
i tot un orador.
cert, és una persona molt brillant.
Hi ha algú que ha estat present
en les seves xerrades, a més a més.
No, no, és una persona...
és molt peculiar,
és un metge de família,
un metge general que està en actiu.
Ell visita pacients a la Sierra de Madrid
i a la vegada té una activitat acadèmica
impressionant.
Ell és professor associat
de l'Escola Nacional de Sanitat,
però també de l'Escola de Salut Pública
de la Johns Hopkins University a Baltimore.
És un home que està al cas
dels avenços, dels problemes,
és un home que hi participa,
molt involucrat,
i crec que el que ens pot explicar
aquesta tarda
a la Fundació
són coses molt, molt relacionades
amb la realitat quotidiana
i, a més,
amb una perspectiva
d'anàlisi d'aquests problemes
de fa molts anys,
perquè Herbas deu ser de la meva edat,
hi ha persones que estem a prop dels 60,
i, per tant, hem passat...
tenim, si més no,
molts anys de contacte
amb els problemes de salut.
Crec que val realment la pena per mi,
i jo vindré a presentar
la sessió,
i per mi és un...
Jo ho dic com un privilegi
escoltar Juan Herbas,
i em sembla que és una...
és una possibilitat
que teniu els serragonents
que valdria la pena aprofitar.
Doncs no l'hem de perdre,
serà aquesta tarda a les 7
i el títol de la xerrada
però ho suggerent
Malalties Reals o Inventades.
Continuaran les xerrades
fins al dia 29,
però ara ho hem de deixar aquí.
Andreu Segurà,
coordinador d'aquest cicle,
cap de l'àrea de Salut Pública
de l'Institut d'Estudis de la Salut.
Moltes gràcies per atendre
la trucada en directe
de Tarragona Ràdio.
Moltes gràcies a vostès.