El matí de Tarragona Ràdio.
Que no s'ha mogut d'aquí.
Jo no tinc res a fer.
És que ni s'ho creu ja.
Jo tampoc dic, no sé, jo tres hores i mitja, no per vostè,
però qualsevol altra persona acostumada a un cert dinamisme.
Vostè és això de la ràdio.
És dur la vida del radiofonista, no s'ho pensi.
Doncs aprofiti que té aquí el futur alcalde per demanar increment de sou.
Però això no ha quedat amb l'Ignasi Soler del Col·legi de Periodistes,
que ara faria d'advocat dels periodistes.
Home, li ha fet una oferta de treball formal, està gravat, eh?
Les paraules no se les ha emportat al vent.
Jo crec que ara que té el Pep Fèlix aquí, doncs, ha de demanar increment de sou.
Senyor Ballesteros, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut.
Home, si l'advocat és el senyor Nadal, ho tindré complicat per negociar.
Sí, només, i es veu que ja ha començat allò a posar-se en onda, eh?
Per el tema d'exercit d'advocat.
Sí.
Abans ens ho ha comentat, sí, sí.
Què li anava a dir, ara que parlàvem de...
Mira, s'ha anat amb el tema, s'ha anat del cap una mica la introducció que volíem fer ara.
El secretari de l'Ajuntament ens ha dit que vostè no serà alcalde fins que faltin uns minutets per les dotze del migdia de demà.
Ho dic perquè li ha dit al senyor Nadal que seria alcalde fins uns minuts abans de les dotze.
Segur, segur.
I no pot haver buit de poder, per tant...
L'acte de demà és un acte molt important, més del que probablement la ciutadania que sempre va atabalada, que bé, que diposita el vot a la urna i pim-pam i ja està, és molt més important i transcendent del que pugui semblar, no?
Són uns actes importants per allò que representen per les persones i per allò que representa per la ciutat.
Però, sobretot, el que s'ha d'entendre, i això voldria explicar-me en aquest sentit,
no és un alcalde que dona posició a l'altre, sinó que és l'Ajuntament que s'autoconstitueix com a tal.
Aquesta és la gran diferència que hi ha amb el que és un producte, diguéssim, hereditari o un producte més o menys transmesó d'un producte de la llibertat absoluta de l'elector al triar.
Per tant, demà és un acte fonamental perquè s'aconstitueix a l'Ajuntament amb una mesa d'edat, amb el més gran i amb el més jove,
perquè es vota dintre de la pròpia assemblea, perquè, i a partir d'aquí, tota el que és la institucionalització del tema.
I, per tant, és un acte important i és un acte emotiu i, sobretot, per ell, que serà la primera vegada que tindrà l'opció de fer-ho.
I, aleshores, aquesta emotivitat és fruit o acaba sigint fruit d'un gran record al llarg de la vida.
I jo crec que és importantíssim per a Josep Félix Ballesteros el que demà pugui saborejar exactament totes i cada una de les coses que passaran.
Quina sensació es té en aquest moment a poques hores de ser alcalde de Tarragona?
No, encara no tinc cap, la veritat és que la voràgine d'aquests dies de mitjans de comunicació,
home, no tant com la marató aquesta de ràdio que acaba de fer l'alcalde de Tarragona,
però, Déu-n'hi-do, les actuacions que hem fet amb tots els platós i a totes les ràdios,
i, per tant, tota aquesta voràgine i la quantitat d'informació que has de pair i la quantitat de felicitacions que reps
no et deixa pensar ben bé en el dia aquest.
I, d'altra banda, tot i que segur que serà un dia molt important i molt emotiu,
també és molt important que no sigui viscut com una cosa molt excepcional per a la ciutat.
És transcendent, però està bé que no sigui viscut com a excepcional per a la ciutat.
Vol dir que la normalitat democràtica funciona, la cordialitat institucional funciona,
i l'hem pogut veure aquests dies amb el relleu ordinat i cordial,
del que estic molt orgullós i molt content,
i molt agraït a l'alcalde que ha fet possible que aquest traspàs
sigui en unes condicions de cordialitat extremes.
I, per tant, suposo que estaré molt emocionat,
suposo, evidentment, que ho recordaré tota la vida,
com el naixement dels meus fills i alguna altra cosa més de la meva vida,
però és bo que la ciutat no ho visqui com una excepció ni com una situació d'excepcionalitat.
En altres circumstàncies, en altres ciutats, probablement fos així,
però el fet que Joan Miquel Nadal hagi estat 18 anys al capdavant de l'alcaldia
potser li dóna aquesta excepcionalitat, no?
És històric, segur.
No s'ha produït des de fa 18 anys un acte d'aquestes característiques, esclar?
Sí, sí.
Doncs ja estàs.
Però bé, l'excepcionalitat és als 18 anys,
però 18 anys amb 2000 no és...
M'en refereixo que moltes vegades fem un anàlisi
del que és el temps en funció del temps que vivim.
i hi ha que fer l'anàlisi amb unes perspectives molt més allunyades, no?
I aleshores, si vostè calcula això amb 100 anys, 18 és menys,
si ho calcula amb 200 encara és menys,
si ho calcula...
Per tant, quan la història analisi, diran 18 anys,
potser diuen, doncs sí, doncs no, però...
El fet és que demà és un moment emotiu pel Ballesteros,
és un moment que el disfrutarà i que el recordarà,
i que jo li desitjo que li surti perfecte i que li surti bé.
Quan feia aquesta mesura del temps, l'he vist un Joan Miquel Nadal en estat pur, eh?
Amb aquest tipus de resposta de la immensitat del temps i tot plegat.
No, no, de veritat, li dic, eh?
No, potser...
Amb el que comentàvem avançant els companys periodistes, eh?
El temps és una cosa que s'ha d'analitzar molt més, sí, sí.
És Nadal en estat pur.
De totes maneres, el senyor Ballesteros no és un no vingut a la política municipal,
ni de bon tros, Déu-n'hi-do, els anys que...
Perquè t'ensenyi, no, no, escolti.
No, no, no.
Ah, la fotografia, és que estem ensenyant les fotografies de quan érem més joves a tots.
El Josep està amagant.
No, home, home, a tu t'han vist que portaves unes ulleres similars a les de l'alcalde, eh?
D'aquelles de conxa ben grosses.
Servant la vostra integritat, perquè no cal que la gent sàpiga la cara que fèieu.
Després, que li ensenyi, eh?
No, no, jo ja em recordo perfectament, amb barba, mullereta...
No, no, no.
No?
Hi ha pitjors?
Pitjó, pitjó.
Pitjó, encara.
Ricard, sisplau, pren-li literalment el llibre Josep Anton Burgassé.
No, no, no, res de barba, ni res, res.
Home, així un aspecte de l'època progre, com anava tothom, no?
No, no, no.
Jo és que no l'he vista, aquesta foto.
Ara ja em deixeu intrigat, eh?
Perquè ara ja ni em recordo, eh?
Mira que sí, aquest Josep.
Bé, mentre busquen la fotografia, és el que dèiem, senyor Ballesteros.
Vostè no ha arribat ara a la política com testimoniarà aquesta fotografia, eh?
No, jo vaig arribar l'any 83, l'any 1983, amb un lapsus de 4 anys, del 99 al 2003,
que vaig deixar de tenir càrrec públic, però sí, sí, tinc un llarg recorregut.
I és un gran orgull, com suposo que pel Joan Miquel, que la ciutat t'hagi donat durant tants anys confiança, en el seu cas, per ser alcalde, en el meu cas fins ara per ser regidor.
Això és un enorme orgull i és impagable.
Jo sempre he dit que ni que no hagués arribat alcalde ja estaria tremendament agredit a la ciutat, perquè que et reiteri d'aquesta manera la confiança, en fi, és absolutament impagable.
Comentava que aquest canvi a la ciutat de Tarragona, en el consistori, s'havia desenvolupat amb molta cordialitat, d'una manera realment harmònica, amb bona sintonia.
Òbviament no els hi preguntaré de què han parlat o de què han deixat de parlar en els contactes que han mantingut aquests dies, que han estat uns quants,
però en termes generals, tot i que han expressat que el to ha estat tranquil i harmònic, quins són els temes concrets?
Allò de dir, escolta, doncs el tema del pla general està així, està d'aquella manera.
Què farem amb el fortí de la reina? Realment han estat parlant de temes concrets de ciutat?
O diguem-ne que han divagat una miqueta amb alta filosofia?
Van parlar del telèfon, que em va fer unes quantes recomanacions del telèfon d'alcalde.
Aquest interc que em comentava abans, que el van trucar quan estava al barco, d'aquest telèfon?
No, no. Coses més domèstiques, més quotidiàniques.
Consells.
Sí, consells que em va donar i que jo li vaig demanar i que a més crec que cal valorar,
no només per l'experiència, sinó pel seny de començar amb bon peu.
Ens poden dir algun d'aquests consells?
No, perquè potser podem traurà profit els altres també.
No, són domèstics.
Domèstics.
D'intendència enjorn.
No, però també...
No t'ho diran, no t'ho diran.
Jo volia fer un final de programa brillant, però em penso que ho estan posant difícil.
De temes concrets, de visions concretes meves sobre el pla general, dels que més endavant
ja faré alguns escrits opinant-ne i visions no caixa.
És que l'han portat, la Núria ha portat al senyor Ballesteros la fotografia.
Ara enteneu per què l'amagava, no?
No, no, jo ho entenc perfectament.
Quines ulleres és allò de...
Les ulleres. Jo us he dit que les ulleres eren...
No, no, les meves, de José Vélez.
També són de...
En aquell moment és el que es portava, eh?
Bueno, una coneguda òptica de la ciutat, segurament.
Sí, sí.
No, no, igual.
Unes ulleres que em superaven les orelles, eh?
Però és que sembla que estiguin pintades a sobre, eh?
Tots porten unes ulleres tremendament grosses.
Però...
El dia per aquí et porta tot el dematí igual.
Devia ser la moda, tot i que jo no la recordo, però devia ser la moda, clar.
Era la moda, és quan van sortir les ulleres que hi havia, les òptiques, no?
Són aquestes, igual que era allà.
Ulleres de pasta, efectivament, de pasta, de tamany monumental per les que es porten ara.
De fet, tot té una època.
Dintre d'uns anys, quan ens mirin, diran que anàvem tot.
La globalització té aquest problema.
Aquí ja comença a haver un inici de globalització.
Al final, si aneu a l'exposició que té el Josep allà baix, amb l'Ajuntament, al Tinglado,
hi ha unes fotografies excel·lents en moviment de diferents ciutats,
i diferents ciutats del món seguint el recorregut d'una persona.
Abans, viatjar significava veure coses diferents, poder comprar, veure...
En fi, comprar. Avui dia el viatjar ja no suposa res, perquè viatgis a qualsevol ciutat,
te trobes les mateixes marques, te trobes els mateixos sistemes,
te trobes els mateixos cotxes i te trobes les mateixes coses.
I amb aquelles fotografies és terriblement veure i pensar que entrem en un temps fosc
amb el que totes les ciutats del món pràcticament tenen els mateixos cotxes,
amb les mateixes formes, els mateixos texans, les mateixes voreres.
Estem vivint una uniformitat.
Doncs bé, aquestes ulleres eren l'anici de la uniformitat.
L'únic que no ha canviat en aquest ajuntament,
i això va ser una constant en l'època de l'anterior alcalde de Requesens
i ara de l'alcalde Nadal,
és que el Saló de Plenaris fa una calor terrible, terrible...
En Natara està plena de ventiladors, senyor Ballesteros.
Sí, vam intentar posar aire acondicionat, però és molt car
i l'austeritat és molt important.
Miri, està d'acord amb el senyor Nadal, perquè jo li dic,
vostè sap que tothom es queixa molt que fa molta calor?
Austeritat en la vida política, no podem posar aire acondicionat,
tenen un punt en comú, eh?
Que s'ho havien parlat, això, de l'aire acondicionat.
No, el que no pot ser és que per 3 hores ens haguessin demanat
15.000 euros d'aire acondicionat,
i no tant per nosaltres, que estem en plets allà a les cadires del regidor,
sinó per la gent.
Però clar, l'austeritat en la vida pública és fonamental,
i jo és una de les coses que valoreu també, no?
Donar, posar aire acondicionat en aquelles instal·lacions,
fer una instal·lació d'aire acondicionat allà,
el pressupost que em van donar,
jo no sé si voltaves 30 o 40 milions de pessetes per la instal·lació,
és una barbaritat.
Però vaja, suposo que amb les noves tecnologies,
doncs portarem l'aire acondicionat incorporat al cos,
i ja està, vull dir que no.
Si ho fem més a via, fareu més a via.
Farem més a via.
Sembla que estem parlant de temes transcendents,
potser es nota una miqueta el cansament, no?,
de tantes hores de ràdio en directe, d'aquesta concentració,
escolta, jo he vist algun moment, tampoc cal exigerar,
algun momentet d'una certa emoció continguda o no,
davant de determinats convidats que tampoc no diuen nom,
i això cansa, jo ho entenc,
però ja queda poquet, i aquest final del programa,
lògicament, és obligat, perquè és, diguem-ne, obvi,
que hem de fer unes valoracions,
des de la vida política, del que serà alcalde de Tarragona,
demà, minuts abans de les 12 del migdia,
i de qui deixarà de ser-ho, respectivament.
Senyor Ballesteros, vostè ha fet molts retrats,
ha vertit moltes opinions, lògicament,
des de la seva posició política respecte a la gestió del senyor Nadal
en respecte a aquests anys al capdavant de l'Ajuntament.
Podríem resumir una mica el que ha suposat
el senyor Joan Miquel Nadal per la ciutat?
Miri, dilluns, amb una tertúlia d'aquesta mateixa casa
sobre el nàstic, em demanaven,
diuen, escolta, els bons records d'aquesta temporada, no?
I em vaig dir un o dos, no recordo,
i em deien, i els dolents, que els dolents els oblido ràpidament,
no em queden ni a la retina ni a la memòria,
suposo que psicoanalíticament això té alguna explicació.
De l'alcalde Nadal i de la seva etapa,
només recordaré els bons moments, i els hi asseguro.
Li vaig dir amb ell, jo el respectaré i el respecto
com a gran alcalde que ha estat, i que encara és,
fins demà a les 12 d'aquesta ciutat,
li desitjo el millor, per suposat.
Espero comptar amb ell, com ja se'm va posar a la disposició,
i, miri, el passat és passat,
cal recordar-ho, s'han fet coses bones,
algunes que subjectivament penso que no tant,
i el que cal és rectificar o recuperar les que no s'han fet bé,
aprofitar les que s'han fet bé, i innovar i tirar cap endavant.
Fer allò que ell ha dit moltes vegades,
deixar la ciutat en millors condicions
per a les noves generacions, que no pas la vam trobar.
Per tant, en fi, jo de l'alcalde Nadal
només puc dir que ha estat un gran alcalde,
que té el meu apreci, la meva consideració,
la meva estima, i que espero comptar amb ell,
òbviament, per la ciutat.
Segur que tenen molts punts de coincidència
amb el senyor Ballester o senyor Nadal.
És evident. Jo el que desitjo és que l'alcalde Ballesteros
tingui tots els èxits possibles,
perquè els èxits d'ell, en el fons,
són els èxits de la pròpia ciutat.
I això és molt important.
Aquí del que es tracta és que tinguem un reflexe comú,
tots plegats, amb la ciutat de Tarragona
com un eix vertebrador de les nostres idees,
des de l'autoritat portuària
o des d'un poble com la pobla de Mafomet, que ens envolta.
El que necessita aquesta ciutat és seguir progressant
i, sobretot, el que necessita aquesta ciutat
és que hi hagi una capacitat de creença en el futur important.
Per tant, jo estic convençut que el nou alcalde,
el Josep Félix Ballesteros,
aportarà tot el que d'ell té,
tot el que ell coneix,
tots els seus valors personals,
per fer que aquesta ciutat funcioni.
i estic convençut que tothom desitja que sigui així
perquè ningú vol que la seva ciutat vagi enrere.
Jo estic convençut que,
no per donar cap consell,
sinó, de la meva experiència es dedueix,
o tracto de deduir,
que un té que estar convençut
que és l'alcalde,
un té que estar segur
que és l'alcalde
i, sobretot,
un té que estar convençut
que no hi ha ningú més alcalde que ell.
Aquelles tres qüestions
hi ha vegades que costen molt de conjugar,
perquè hi ha els entorns,
hi ha les amistats,
hi ha les dubtes.
Per tant,
quan la gent diu l'alcalde,
quan la gent diu l'alcalde,
ho diu com una figura potent
ubicada en un punt
que és la solució de tot,
com si diguessin,
encara que pobres de nosaltres ja ho veuràs,
moltes vegades la solució...
Què més voldríem?
Però el que es tracta és que l'alcalde,
com diu la gent,
la gent no diu...
No, diu l'alcalde.
Quan diu l'alcalde,
la gent vol
un home convençut de que ho és,
o una dona,
un home convençut de que ho és,
un home que s'ho cregui que ho és,
i un home que ho exerceixi com a tal.
Jo estic convençut que si ell fa,
si desenvolupa les seves creences personals,
si a més desenvolupa la seva feina
i si a més, vull dir,
està exercint el seu càrrega
amb la integritat del convenciment
i de la força,
doncs que li pot anar molt bé
i li desitjo que vagi bé,
no solament com a persona,
sinó perquè és la meva ciutat, també.
De que l'alcalde...
Jo pensava que no em donaries la paraula
perquè aquest és un debat entre dues persones...
No, home,
però és que ja estem arribant al final
i per això jo dic,
home,
em saltaré el protocol als Javieres,
i em diria,
escolta,
hauries d'acabar el programa
amb el que serà nou alcalde
i amb Joan Miquel Nadal,
però com que ara Javieres no és aquí,
em puc saltar el protocol
i els deixaré intervenir breument.
Els dos ja tenen la púrpura,
el que pesa la púrpura,
dels alcaldes de la ciutat.
O sigui,
avui tenim dos alcaldes en aquest moment.
Els dos tenen aquest caràcter
i el Joan Miquel Nadal
perquè fa anys que ho és,
perquè ha volgut exercir l'alcalde,
però de les paraules del P. Felis
ja es desprèn
que ja tenim un alcalde, també,
i de les seves...
A veure,
el P. Felis jo el conec des de fa molts anys,
però fa una setmana que és diferent,
però no diferent a pitjor ni a millor,
sinó ja fa d'alcalde,
és l'alcalde de la ciutat,
i per tant jo em quedo una mica de dir
escolta'm, és el meu alcalde,
és l'alcalde de la ciutat.
La gent quan el veu pel carrer diu
mira l'alcalde,
això deu pesar molt,
això deu ser un orgull immens,
però deu pesar molt,
i sobretot ho diu una persona
que dues vegades ha intentat ser alcalde de la ciutat.
Les dues vegades m'ha guanyat el Joan Miquel Nadal,
a més, segur que perquè ho feia millor que jo.
El tenia que haver deixat tirat a la carretera aquella de Miami,
ja l'hi dic jo ara.
però per tant,
és això,
quan jo aquests dies vaig amb el P. Felis en algun lloc,
i la gent diu mira l'alcalde,
això deu pesar moltíssim,
però deu ser,
després dels fets familiars,
com deia el P. Felis,
que recordarà el naixement dels seus fills,
i aquesta data,
segur que quan es va casar,
però aquesta data de demà,
això deu pesar molt,
però aquest pes deu ser d'un orgull tremendo,
i fer-lo bé,
i les ganes de fer-lo bé,
perquè jo crec que les paraules dels dos alcaldes aquí presents,
ho diuen,
són tarragonins,
i per tant,
que ho facin bé,
l'èxit de l'alcalde
és l'èxit de cada un d'ells,
és l'èxit dels 130.000 tarragonins i tarragonines.
Per tant,
aquest és un...
Per això jo volia que no enduquessis la paraula,
perquè no sabia què dir,
perquè has posat el llistó molt alt,
i jo em sento com a molt insignificant,
per...
Només cal veure la cara dels dos quan parlen d'aquest tema,
és que realment jo aquesta observació també la volíem fer.
El Joan Miquel fa una altra cara,
i el PP li fa una altra cara.
I les cares que posa vostè i la que posa el Joan Maria Sardà,
perquè són amics respectivament,
a banda que siguin vostès amics entre vostès,
són amics respectivament del senyor Ballistero,
del senyor Nadal.
Com a amic del senyor Nadal,
en aquest cas, senyor Sardà,
quatre paraules, que diria aquell.
Vostè és alcalde, saps fer discursos, no?
Jo els he costat molt poc,
molt realment.
Home, si abans i s'han dit,
quan he entrat a aquesta sala,
i s'han dit que el pare polític del Joan Miquel
havia sigut el Roca,
i diria en aquest cas,
i m'orgull que el pare polític ha sigut ell,
perquè jo vaig entrar a l'Ajuntament l'any 95 com a alcalde
i vaig estar en un grup independent,
i aleshores,
a les eleccions del 99,
ell va fer una aposta decidida,
per mi, en aquest cas concretament,
malgrat que va tindre d'anar contra els seus companys
del seu partit, en aquest cas,
i realment això li valoro molt,
perquè m'ha donat la possibilitat
de capsalar les llistes de Governació i Unió
al partit del 99,
i fins ara, a les eleccions gràcies,
llavors, hem pogut la sort
de guanyar majoria aquestes legislatures últimes, no?
Valorant en aquest cas,
sí que jo li vaig dir el 27 de maig
que a part de l'èxit que he pogut tenir a la Pobla,
doncs també crec que també és una part important,
és ell, no?
I ja...
Sí.
Ja ho deixarem perquè, a més,
diumenge es veuran per anar al Nàstic,
si no es veuen abans,
ja han quedat,
jo ja ho he sentit que quedava.
I trucarem al Paco Flores abans?
Sobretot.
Li preguntaré amb els companys de la redacció d'Esports
que se'n saben tant de tot
si realment han trucat al Paco Flores.
Una mica boques els veig amb això del Nàstic,
ja els hi dic ara, també.
Senyor Ballesteros,
com tenim la tarda
i com tenim les primeres hores de demà al matí?
La tarda complicadíssima,
però, en fi, molt il·lusionat
i amb moltes ganes de fer molta fenya,
de continuar fent la fenya que s'ha fet en aquesta ciutat,
que és treballar molt
des de primera hora del matí fins a última hora del vespre
i molt agraït, a més a més,
per haver compartit avui,
no només amb l'alcalde Nadal,
aquest espai,
sinó amb el Joan Maria Sardam,
qui m'uneix una gran amistat des del seminari,
si no recordo malament,
i amb el Josep Anton Burgessé,
que va ser el culpable que jo estigui en política.
Tot surt, eh?, al final.
El culpable que jo estigui en política és ell,
perquè jo vaig començar la meva trajectòria política
a les seves ordres
i la veritat és que, en fi,
jo, com que llegeixo de tot,
no sé si tinc un pare polític,
però si tinc algun dels pares polítics
és el Josep Anton Burgessé, no?
Senyor Ballesteros,
a partir de demà,
després de les 12 del migdia,
li drem, senyor alcalde?
O Pep, és igual, com vulgueu, eh?
Senyor alcalde.
El senyor alcalde actual deia que s'ha de...
No, no, senyor alcalde i a partir de demà,
senyor Nadal.
No, no, jo, no.
Sobretot que quedi clar que a l'alcaldia
mai cap col·laboradora ni cap col·laborador
me va dir alcalde.
Mai?
Mai, no, ho tenen prohibit.
Li han de dir senyor Nadal.
No.
Tu a Miquel.
Tu, vine.
Ja serà menys.
Com que ja serà menys?
Ja t'asseguro que és així.
Acabem.
Vostès diran que realment hem intentat
treure d'uns un to gran dieloqüent,
protocolari,
un recorregut per la vida de Joan Miquel Nadal
i per la història recent de la ciutat de Tarragona.
És que aquest no era el nostre objectiu.
El nostre objectiu, en principi,
era intentar reunir tot un seguit de persones
que directe o indirectament
han tingut vinculació
amb la vida política i també personal,
perquè va molt lligada
de Joan Miquel Nadal,
alcalde de la ciutat de Tarragona.
Jo m'hi permeto una llicència personal,
cosa que no hem de fer mai
les persones que som els mitjans de comunicació,
perquè nosaltres mai som els protagonistes.
Els protagonistes són els convidats.
Però, miri, m'hi permet el luxe,
perquè jo recordo que fa molts anys,
molts també,
en una entrevista personal
d'aquelles que es feien,
que duren,
i qui un explica el que li agrada
i el que no li agrada,
que jo no sé al final si a l'oïent li interessa o no,
m'ho estic començant a qüestionar.
Jo li vaig demanar per la música,
a tothom,
ah, és que a l'alcalde li agrada molt
el folclore i la roció jurada.
Jo vaig descobrir que a l'alcalde li agradava
una cosa que era realment una joia,
que l'he estat buscant durant molts dies
i l'he trobat.
Aquella entrevista va coincidir
l'endemà que per la televisió
vam fer un recital
en el que cantava
Juanito Valderrama i Joan Manel Serrat.
Home, sí.
I jo recordo que va dir
i l'alcalde diu,
és que no li arriba la sola de la sabata
al Serrat, al Valderrama.
és que no li arriba la veu.
No es deu recordar,
perquè a vostè té moltes experiències
a la vida, esclar.
El que és evident
és que el Juanito Valderrama
és la veu.
I sí que me'n recordo
del moment de la televisió,
però és que el pobre Serrat
ho va passar molt malament
i m'assembla que se li van acabar
les ganes de tornar a repetir
una escena com aquella.
Perquè el Juanito Valderrama,
clar,
quan pujava,
el Serrat necessitava...
i això,
que si no recordo malament,
el Juanito Valderrama
cantava
Santat
i el Serrat de Peu.
Efectivament.
Deixem aquesta pena negra.
Juanito Valderrama,
Joan Manel Serrat,
que tot el contrari
del que diu aquesta cançó
sigui la seva vida
en els propers anys.
Joan Miquel Nadal,
alcalde de Tarragona,
moltes gràcies.
Gràcies a tu per fer el programa.
Gràcies a vosaltres per vindre
i moltes hores fèl·lis.
Molt bona a tots.
Molt bona sort.
Joan Miquel Nadal.
Gràcies.