Tenim el Carles Bosch a l'altre costat del fil telefònic.
Carles, molt bon dia.
Hola, bon dia, com esteu?
Moltes gràcies per atendre la nostra trucada,
perquè sabem que estàs molt ocupat aquest matí,
amunt i avall, per tant t'ho agraïm moltíssim.
I, escolta, després de Balseros van passar un temps,
no trobaves un tema, un argument, una veritat
que realment et cridés l'atenció per tornar a fer un documental d'aquesta volada?
Bueno, jo, inclús quan estava fent Balseros,
el que comentava els amics és que,
de la mateixa forma que no cap tema,
no tots els temes donen per un reportatge o per un documental,
molts menys temes donen per anar a la gran pantalla.
De fet, jo quan estava fent Balseros pensava que potser mai més a la vida
tornaria a fer un documental pel cinema.
I van passar els anys, això no vol dir que no hi hagués intents
o no hi hagués idees que més o menys vaig seguir
i per un motiu o per l'altre vaig arribar a la conclusió
o vam arribar amb els productors que no hi havia una pel·lícula darrere.
Van passar tres anys.
No és tant...
La segona pel·lícula sempre és més difícil que la primera.
La primera sempre surt de forma molt natural
perquè un no se la planteja,
sinó que, en el cas meu, treballant pel 30 minuts,
havia fet ja moltes filmacions respecte al tema dels Balseros
que ja van sortir com a 30 minuts
i era bastant més senzill decidir
ara anem més enllà i ho portem al cinema.
En el cas de fer una segona pel·lícula
jo he vist molta gent que se la fotuda,
precisament, sobretot si la primera té èxit,
hi ha una petita pressió ambiental o pròpia
de continuar per aquest camí
i molts s'estavellen perquè la segona pel·lícula
ha de sorgir de forma tan natural com va sorgir la primera.
Disculpa, Carles, que faci referència
a l'experiència personal d'aquest programa
al matí de Tarragona Ràdio.
No ho faig perquè sí, vam tenir ocasió
d'anar dos cops a la presó de Tarragona,
fer programes llargs, amplis,
passar dos dies, pràcticament.
I van haver-hi dues coses
que crec que les persones que no han estat mai en una presó,
i això t'ho explico perquè segur que tu ens podràs
dir moltes coses sobre això.
D'una banda, la sensació de dir
no puc sortir ni que vulgui,
que això que sembla una obvietat
i darrere una reflexió realment molt angoixant,
i la vulnerabilitat, d'altra banda,
quan contemples aquestes persones
dins del seu ambient.
El no puc sortir ni que vulgui,
de fet, hauria de ser,
segons la Constitució espanyola
i la de gairebé tots els estats moderns.
L'únic, per dir-ho així,
jo no vull utilitzar la paraula càstig,
perquè afortunadament hi ha molts juristes
que consideren que les sentències no són càstigs,
sinó que són formes de buscar la rehabilitació de la persona
mitjançant, en un cas concret,
el fet d'estar a la presó.
De manera que, segons la Constitució,
només el fet de no poder sortir d'allà,
és a dir, aquesta manca de llibertat de moviments,
aquest hauria de ser el gruix
o la part més important,
o potser l'única,
d'allò que es diu sentència condemna a presó.
La resta dels drets fonamentals de la persona
han de ser preservats.
I no sempre passa,
tot i que crec que les presons a l'estat espanyol,
si es compara amb molts països,
fins i tot països de primera divisió,
no és tan malament,
si parlem de condicions d'higiene, etcètera,
no estic tan convençut
que no hi hagi uns altres drets fonamentals
que no es vulnerin.
I per això aquesta sensació,
quan entres a una presó,
i nosaltres hem estat un any rodant,
entravam més, jo diria,
un promig d'un cop cada tres dies,
és fotut,
és fotut quan et gires,
els dius adéu,
i ells saben que no poden sortir,
però encara pitjor,
que no poden sortir avui
i que no podran sortir potser fins d'aquí uns anys.
Un altre tema greu, crec,
a l'estat,
és que, de la mateixa forma que de vegades
és evident i és cert
que hi ha hagut casos molt greus
de gent que ha sortit abans,
abans d'estar preparats per sortir,
en canvi,
l'altra cara de la moneda
és que som un país
amb unes sentències molt llargues.
Això implica que molta gent
que ja possiblement s'ha adonat
que l'han cagat
i que és el moment
de començar una nova vida
o que la societat els hauria de donar
una segona oportunitat,
encara els queden molts anys pel davant.
I aquí és quan comencen a caure,
a caure i caure,
i després quan surten
potser ja no són recuperables.
La crida l'atenció
perquè segurament molts oients
que ens escoltin dius
que de banda determinats delictes
no sé com poden provocar
aquests sentiments.
D'una altra banda,
la falta d'intimitat
que tenen les persones
tan fonamental per a tothom
i el que crida l'atenció
és que, aviam, tu,
aquesta pel·lícula la vas iniciar
quan vas assistir a un concert,
a un festival
que fan a Soto del Real.
Quan estan immersos
en el que són activitats artístiques,
les persones que estan empresonades,
és el que jo abans et deia,
dediquen una cançó,
un poema
a la persona estimada,
ja sigui la mare,
ja sigui la nòvia,
i donen aquesta sensació
de vulnerabilitat
i te'ls mires
i després et diuen
si sí,
ja te'ls pots mirar
amb aquest carinyo,
però aquesta persona
ha fet això,
això,
això i allò altre.
Per equilibrar una miqueta
i mantenir un cert distanciament
a l'hora de fer la teva pel·lícula,
no et va costar una mica
aquesta cosa,
aquesta dualitat
de la pròpia persona?
No,
suposo senzillament
perquè el punt meu
de partida
és el fet
que tinc un amic íntim
que està complint condemna
i t'asseguro
que aquesta persona
no està gens contenta
del que va fer
i evidentment
no està gens contenta
dels anys
que li queden a la presó
i tinc claríssim
que aquest amic meu
és tant
o més persona que jo.
Aleshores,
com a mínim
amb l'experiència
propera
d'aquest amic meu,
però després,
jo no vaig anar a la presó
a fer una pel·lícula,
jo vaig anar a la presó
tres cops
abans de veure claríssim
que hi havia una pel·lícula.
Primer vaig anar
a visitar el meu amic
i després em van convidar
a ensenyar a Balseros
i vaig veure
la reacció de la gent,
les preguntes
que em feien els presos
i la tercera vegada
és quan em van demanar
si podia anar a rodar,
però no com a pel·lícula,
sinó com a record
per ells mateixos,
els assajos
del Festival de la Cançó.
Jo no sabia ni
que existia
el Festival de la Cançó.
Eren els assajos
i em van demanar
a través de l'amic meu
si podia anar a filmar-ho
i després muntar
un petit videoclip
que ells volien enviar
a les seves famílies.
I em vaig trobar
amb unes persones,
això,
amb unes persones,
cert que
no es presenta
en el Festival de la Cançó
assassins múltiples,
pedòfils,
hi ha una sèrie
de delictes,
jo no vull entrar
en això
ni la pel·lícula
entra en això,
que estan
molt al límit
i suposo
que algun dia
algú
potser tocarà
aquest tema
d'on està
la persona delinqüent
i on està
la persona malalta.
Els meus protagonistes
són persones
que han delinquit.
els fa delinqüents,
sí,
els fa delinqüents,
però no de per vida,
de manera que
jo m'estimo més
per dir de la base
que són persones
i sobretot
m'estimo més
per dir de la base
que podríem ser
qualsevol de nosaltres.
sé que és molt difícil
per una persona
que
com m'ha succeït
a mi,
jo he patit
delictes,
jo crec que
a mi m'han robat
30 vegades
a la vida,
no?
i alguns
dels meus protagonistes
són lladres,
però són persones.
Diuen,
ja saps la dita,
diuen que
no hi ha
malalties
sinó malalts,
no hi ha reclusió
sinó reclusos,
no?
Perdona,
m'he perdut.
No hi ha una malaltia,
és a dir,
quan tu parles del càncer,
no parles del càncer,
parles de malalts de càncer,
aquí no parlem de reclusió
ni de presó,
com que parlem de persones
parlem de reclusos,
casos particulars.
Sí,
però per això
quan tu dius
i fas molt bé de dir-ho
perquè és molt possible
que no ho pensis,
però et fas ressò
del que pugui pensar
un percentatge de la gent.
He de dir que
una sorpresa molt agradable
quan he estat ensenyant
la pel·lícula
és que
molt poca gent
entra a allò de dir
escolta'm,
però és que aquests tios
són delinqüents,
com si ser delinqüent
fos una cosa
sempre triada
per la mateixa persona.
Nosaltres no hem triat,
molt del que és
la nostra vida
i sobretot tenim
poc dret
a opinar
què hauríem fet
nosaltres
si,
si per exemple,
hauríem nascut
a Bolívia
i hauríem de tirar
10 fills
endavant
i ens hauríem fet
una oferta
de passar
uns quilos
de cocaïna,
no?
O què hauríem fet
nosaltres
si
conduint
borratxos
a veure,
això ho hem fet
tots,
jo ho he fet,
jo he conduït
borratxo,
jo podria estar
a la presó
i encara em considero
persona,
evidentment,
no estic gens content
d'haver conduït
borratxo,
no?
doncs això
a la presó
mira,
malauradament
el que sabem
de la presó
ho sabem
per les pel·lis
americanes
i aleshores
tots són tatuats
i brutals
i assassins
múltiples.
A la presó
hi ha molta gent
que podríem ser
nosaltres,
tampoc estic massa
content
del concepte
de podríem ser
nosaltres,
no?
Perquè potser
no podríem ser
nosaltres,
però això
no els treu
la categoria
de persones.
Probablement sí,
qualsevol es podria
trobant unes determinades
circumstàncies
que acabessin
empresonant
tant tu com jo
o qualsevol persona
que ens escolta.
Carles,
com és l'amor
entre les persones
que saben
que s'estan veient ara
però que demà
no es veuran
i que hauran de
mirar el calendari
per tornar-se
a trobar,
si és que es troben,
que a més
volen plantejar-se
un projecte de futur
malgrat aquesta limitació
de l'espai
de l'empresonament?
Depèn molt
de les persones.
Evidentment,
el fet
de no tenir
la possibilitat
d'estar junts
afecta molt
a la parella.
Està estudiat,
jo,
la meva pel·lícula
documental
no té una narració
en bof,
no hi ha unes xifres
fredes,
de manera que
qui vagi a veure
que no esperi
una cosa científica,
sobretot
perquè estic parlant
de sentiments
i els sentiments
són molt poc científics,
no es poden quantificar,
no hi ha percentatges,
però sí que sembla ser
que l'home,
si és l'home
qui està al carrer
i la dona
qui està a la presó,
és més normal
o succeeix molt més
el fet
que sigui l'home
qui acaba
en un moment donat
abandonant
poquet a poquet
la persona
que està dins,
mentre que la dona
en aquest cas
és molt més fidel.
Hi ha molta més leialtat
per part de les dones,
no?
Sí,
i l'altra cosa
que tampoc
és tema
de la meva pel·lícula,
és un excel·lent tema
per qualsevol altra persona
que vulgui
bruixar
perquè crec
que és fascinant,
és el fet
que a l'estat espanyol
em sembla
que només
el 6%
dels interns
són dones
i estudis
que s'han fet
expliquen
que la major part
dels casos
les dones
han delinquit
per culpa
de l'home
a conseqüència
de l'home
per temor
a l'home
o enganyats
per l'home,
no?
És curiós,
jo no
m'estic convençut
que...
I malgrat tota aquesta
leialtat,
no?
Sí, sí, sí,
o possiblement
a causa
d'aquesta leialtat
hi ha dones
que s'han vist
ficades
en la delinqüència.
També moltes vegades
ha sigut
com a conseqüència
tant en cas
dels homes
com les dones.
S'està donant
molt
i jo tinc un cas,
tot i que no ho explico
dins la pel·lícula
perquè hi ha coses
que per acord
amb ells
o perquè m'ha semblat
honest,
hi ha coses
que no explico.
Això no vol dir
que jo no expliqui
per què estan
a la presó
i he tingut
la fortuna
com a director
de documentals
o com a explicador
d'una història real
que tots els meus
protagonistes
excepte un
accepten
el fet
que han comès
el delicte.
Això no vol dir
que estiguin orgullosos
com ja he dit abans.
Això
ajuda molt
a l'espectador
a creure's
els personatges
perquè
estan partint
d'una veritat.
Si una persona
comença dient
que jo estic aquí
però jo no vaig
cometre el delicte
és molt possible
que al llarg
de la pel·lícula
i és un any
de la seva vida
no et creguis
a aquest personatge
amb altres coses
que t'explica
al llarg
d'aquest any.
La fortuna
és que tots
han reconegut
o reconeixen
o en tot cas
no apareixen
dient
jo estic aquí
però no és justo
a mi m'han enganyat.
Assumeixen
la seva condició.
Hem dit
algunes vegades
el que no és
la pel·lícula
per tot el que
ens estàs explicant
intueixo
que la pel·lícula
parla
de la capacitat
d'estimar
que té la condició humana
fins i tot
en aquestes condicions
tan difícils.
Sí,
o en alguns casos
jo diria
que sobretot
en aquestes condicions
tan difícils.
Crec que
és el poquet
que els queda.
La qual cosa
es converteix
en un greu problema
per la persona
que està dins
perquè
quan tu t'estimes
la persona
que està fora
i a tu
t'esperen nou anys
hi ha una dualitat
dins dels teus desitjos.
Per una banda
sisplau
no em deixis
i per una altra
seria aquella
més pròpia
de tantes pel·lis
que hem vist
de dues persones
fugint
i amb un cau ferit
i li diu a l'altre
sigue tu camino
sigue tu camino
no?
Doncs
que estic segur
que en la realitat
molt poca gent
deu dir
sigue tu camino
sinó que deuen dir
sisplau
no em deixis.
això succeeix
i jo ho estic veient
amb aquest amic meu
que està a la presó
i amb la seva dona
que són parella
des de fa uns anys
són molt amics meus
jo sé que ell
està patint
aquesta dualitat
per una banda
la necessita
molt
amb ella
d'una altra banda
se sent
una mica
culpable
de la desgràcia
d'ella
la persona
que és a fora
també
també està patint
condemna
d'alguna forma.
Realment
porta
el seu
serà molt interessant
no només
en veure
o tornar a veure
aquesta pel·lícula
sinó participar
d'aquest debat col·loqui
obert
m'imagino
a la intervenció
del públic
que estigui aquesta tarda
a la Fundació
La Caixa.
Carles
com a periodista
si parlem de compromís
perquè en definitiva
tant a Balseros
com aquí
aquí hi ha un compromís
claríssim
amb els temps
que corren
el compromís
com a periodista
ens queda
només el camí
per reflectir-ho
a través d'escriure
un llibre
de fer un reportatge
de fer un documental
en el dia a dia
no pot haver-hi compromís?
No ho sé
tu fas
dia a dia
ja estic segur
que ets una persona
compromesa
no tinc cap dubte
jo he tingut molta sort
com a professional
de poder
estar sempre
potser per l'edat
que tinc
m'ha tocat
sempre
estar amb aquelles coses
que començaven
quan comença TV3
ara quan hi ha
el boom
del cinema documental
jo crec que
he tingut molta sort
jo
a mi em paguen
no diré que em paguen
per ser una persona
compromesa
però
puc ser una persona
compromesa
i paral·lelament
em paguen
jo li tinc
molt de respecte
a aquelles persones
que donen
part del seu temps
o una bona part
del seu temps
quan en realitat
amb això
no es guanyen la vida
en el meu cas
jo crec que
és que estic obligat
i ho dic
i sé que pot sonar
una mica
cursi
no?
però és que
ho tinc molt clar
jo ara
faré una tercera pel·lícula
i bueno
he tornat al 30 minuts
i seguiré fent 30 minuts
i algunes vegades
em venen ganes
de fer coses
lights
i dir
inclús li dic
al Joan Salvat
Joan
m'agradaria molt
fer una cosa
que fins i tot
fos un documental
amb humor
això ens passa a tots
que hi ha algun moment
en què hem de dir
basta
durant un temps
però de seguida
tens ganes
d'utilitzar
les teves eines
la teva professió
per anar una mica
més enllà
i ajudar
un món més
més progressista
però a mi no em sembla
gens difícil
entenc la teva pregunta
però al mateix temps
sempre
sempre l'assumeixo
com
i què menys
i què menys
hem de fer
vull dir
és la nostra obligació
ho hauria de ser
com a persones
però si a més a més
t'estan pagant
doncs encara més
però també ho és
la nostra obligació
segurament
a mostrar la cara
més amable
i més bonica
de la vida
que la té
per això
quan deies
a vegades
em venen ganes
de fer una cosa
com a més light
també és bonic
treballar
i fer documentals
i reportatges
de coses
que estan bé
i que estan passant
de tota manera
jo per exemple
a Setembre
crec que
malgrat que és una pel·lícula
trista
hi ha humor
i jo crec
que és molt positiu
dir-li
a la gent
que està fora
de la presó
dir-li
que la gent
que està dins
són persones
tot i que
aleshores
li estàs passant
una mica
la patata calenta
li estàs dient
ei
aleshores demana
als teus governants
que els tractin
com a persones
però jo crec
que la meva pel·lícula
pel que m'estan dient
la gent
surt tocada
però també
amb un punt
optimista
o positiu
a mi potser
que m'interessa
m'interessa més
això
que fins i tot
en els temes
més d'usos
hi hagi
una llumeta
si és que
hi ha la llumeta
si t'hi fixas
Carles
ara ja sí que acabem
que sabem que has de marxar
no t'hem preguntat
en concret
per la pel·lícula
perquè lògicament
s'ha de veure
si expliquem
l'argument
els personatges
i tot plegat
que pensis
que ha estat
intencionadament
no preguntar-te
detalls
de la pel·lícula
d'acord
val la pena
que aquesta tarda
la veiem
i que anem
amb els ulls
i els sentits
una miqueta verges
en aquest sentit
i gaudir-ne
Carles Bosch
moltíssimes gràcies
ha estat un plaer
molta sort
i tampoc et preguntaré
per la tercera
m'estimo més
que quan estigui enllestida
tinguem ocasió
de parlar-ne
sí
espero que
encara
quedi una mica
de cabell
perquè no penso
fer-la demà passat
això sí que ho tinc molt clar
a poc a poc
a poc a poc
i bona lletra
una abraçada Carles
moltíssimes gràcies
adeu-siau bon dia
adeu