Em permetran que per introduir aquesta qüestió que ens ocupa
i saludar immediatament a la nostra convidada,
Manllevi, de la contraportada del seu llibre,
unes paraules que diu
¿Piensa usted suicidarse o ha conocido algún suicida?
¿Sabe usted por qué los suicidas suelen escoger lugares importantes
para su último acto?
El suicida deja siempre un mensaje, pues forma parte de la sociedad
y con su acto nos interpela a todos.
No le supimos escuchar.
Las últimas razones, las más oscuras,
permanecen al abrigo de cualquier exploración realizada por expertos.
Por eso el suicidio es siempre un enigma que va camino del misterio.
La autora tiene un balcón sobre el balcón donde la gente se suicida.
Por eso ha presenciado suicidios y da fe de 20 casos.
Como escritora debe hacerlo, pues esa es la crónica de su tiempo.
A los suicidas anónimos les ofrece el entorno, el contexto y la comprensión.
Olga Xirinax, bon dia.
Hola, bon dia.
Abans d'obrir el llibre, jo, com faig sempre,
vaig llegir-me la contraportada i dic
calla, que aquí descobrirem aquelles coses que passen
des d'aquest observatori privilegiat que té l'Olga,
al capdamunt de la Rambla, al balcó.
Controles pràcticament un radi importantíssim d'aquesta zona de la ciutat, no?
Bé, la zona fonda, allà on se soltirà la gent, sí.
La zona més fonda.
I pensa que la portada...
Bé, s'ha de dir que aquest llibre encara no és a les llibreries.
No, el presenten als 16.
A pesar meu, sí.
Però doncs ja hi serà, d'aquí a pocs dies ja hi serà.
Però és igual, nosaltres ja el tenim i en parlem.
Sí.
El dibuix que hi ha a la portada és un esbós meu fet per internet,
que tinc aquella pisserreta i el llapis ratolet,
d'una noia que s'anava a tirar.
I l'estàvem mirant fins que la vaig anar a buscar,
que ja no vaig poder més.
Llavors la vaig anar a buscar i va voler pujar a casa.
Perquè hi ha els intents de suïcidi, els suïcides que dubten
i els que no dubten.
I aquesta noia dubtava.
És un cas real, doncs, aquest que estàs dient de la portada.
Sí, perquè n'hi ha...
A més n'hi ha un que sigui inventat, eh?
Per això, mira, és per fer una mica, diguem-ne, un sol.
Però els altres són no directes,
no és una documentació dels casos,
sinó que són una mica novel·lats.
Només contesta una cosa, perdona, Olga.
Una mica dur, seria.
La parella que li venia més de gust, fer l'amor,
a sota el balcó, que no pas al pis nou de protecció oficial,
aquest és real o és inventat?
O si ho dic, ja no t'intergràcies.
Bé, no ho digues, m'ho dius a mi després, d'acord?
Però la gent ja ho notarà, eh, això.
Però veus que ja els he donat una pista, eh?
Imaginin-se, els hi donen un pis de protecció oficial,
però estan tan acostumats a fer l'amor
sota el balcó del Mediterrani,
que passen, ja no direm res més.
Això ve de la crònica dels pobres amants,
del Vasco Pratolini, que és els pobres amants,
jo sempre dic que quan veig els veig així als bancs i això,
dic que sempre són els pobres amants.
Quan de fer allà on poden, pobres, no allà on volen,
i aquests pobres no tenien casa i ho havien de fer allà sota.
Faltant llocs per fer l'amor, doncs?
Home, a veure, depèn del gust de la persona, això també,
però jo diria que sí, perquè, no sé, situem-nos,
llavors el novel·lista s'ha de situar.
Per això jo t'ho dic, que tu tens molta imaginació,
potser pots donar idees, no?
A veure on teniran.
Si viuen 20 en una casa o el que sigui,
doncs d'escolta de lloc, no n'hi ha gaire, eh?
I de pistrincs d'aquests, però tampoc per llogar,
segons quines habitacions.
Bé, això és anecdòtic, eh?
En fi, si pensarem que és un llibre de riure i no ho és.
En absolut, no és un llibre de riure,
és un llibre que sí que et pot deixar, en determinats casos,
un somriure amarc,
en altres casos et pot deixar un sentiment d'empatia
cap a la persona que decideix, doncs, llançar-se.
I en altres casos que t'omplen delirisme,
altres d'indignació.
Jo no m'atreviria a dir que hagis traçat perfils de suïcides,
però sí que ofereixes un món molt heterogènic, no?
Del per què, del...
A veure, hi ha hagut suïcides de tota edat
i amb tots els temps,
perquè això és un degoteig.
I molts no els sabré, tampoc.
A més, no he comptabilitzat, tampoc,
perquè no els sé.
Molts han estat de nit,
altres que no ho hauré vist o no sabré,
o no t'ho diran,
perquè hi ha un acord àcid dels diaris
de no posar-ho, perquè no...
Sí, hi ha com una manera de donar aquesta informació.
Jo m'he basat també en els informes
de la filla, el doctor Serró,
el celebre doctor Serró,
el psiquiatre de Barcelona.
La filla també s'hi dedica,
els suïcidius.
Sí que hi ha coses,
però hi ha més aviat estadístic, no?
Aquest llibre va estar fet a mà
durant un viatge als Alps,
després a l'estiu l'he passat a ordinador.
I aleshores, a veure,
jo dono una miqueta més la compassió.
jo crec que els suïcides aquests han d'haver,
que el seu al suïcid ha d'haver patit molt.
Llavors ho agafo des de la vista de la compassió.
Massa, massa no s'ha escrit
en termes mèdics sobre el suïcidi,
perquè aquí és tabú.
Aquí és tabú, però no a França,
perquè aleshores aquí també ho porto,
aquesta documentació,
a la diòcesi,
són catòliques precisament,
deies en Provenç i Arlès,
hi ha un capítol,
Pastoral de la Santé,
i això ho pot trobar tothom a internet,
en la qual dedica un capítol importantíssim
en els suïcidis,
cosa que jo estava buscant,
perquè en el Pont de Gard
se suïcida també molta gent.
Per què se suïciden en uns monuments
i en els altres no?
Per què?
Bé, això és una cosa,
a la Torre Eiffel se tira molta gent,
però en altres llocs diversos.
Jo mirava per què el balcó,
jo crec que es busca un gran escenari
per l'última escenificació,
encara que sigui inconscient el fet aquest,
perquè potser tu això no ho pensaràs,
però crec que es busca aquest escenari,
en alguns llocs d'aquests està explicat.
I deia que ho vaig fer
durant el viatge
i la guia de viatge
una dona ja feta i molt cabal
em va dir
que el metro de Barcelona es continua.
Es continua.
Tanta gent se suïcida.
El metro de Barcelona es continua.
Home, des del punt de vista periodístic,
doncs ja se sap que al suïcidi
sempre hi ha una delicadesa,
doncs el que fa una persona que ha mort
en circumstàncies X,
però no s'especifica.
Però llavors la pregunta que es fan alguns
és perquè si és epidèmic
que s'encomanaria de llegir-ho
o de saber-ho,
perquè no es tracta com a epidèmia.
A França hi ha més suïcides que sida
i de sida n'hi ha d'haver bastant
donada a la població que hi ha.
I el presentador,
que serà el doctor Xavier Llué,
em va explicar
que hi ha uns amics seus
fent un estudi sobre els suïcidis a la Xina
i llavors ja perd tota categoria
del que li vulguem donar aquí
com a cosa extraordinària,
perquè allà en el món rural
la dona xinesa se suïcida,
però manta una població.
Clar, però fixa't que quan parlaves
que el suïcida cerca un escenari excepcional
ni que sigui conscientment,
probablement és d'aquells actes
que el suïcida,
jo m'imagino,
vol ser l'autèntic protagonista,
vol ser únic.
Quan parlem de suïcidis
més, diguem-ne,
epidemiològics,
per dir-ho d'alguna manera,
ja estem parlant d'una pràctica
que sorgeix d'una dinàmica
que no parteix d'aquest individualisme,
d'aquest,
el meu minut de glòria
és aquest,
ni que ho facin solitària
i sin espectadors.
Sí, sí, sí.
Però és aquest, no?
Segurament.
Hi ha que han estat de nit
que no els veuen
i hi ha altres, doncs, de dia
que es veu més en ple migdia
i que es comencen...
Quants suïcidis realment has vist?
Olga, n'has vist algú?
Alguns sí que els veus, sí.
I altres els hem anat a dissuadir.
El meu home va anar a dissuadir...
Si tu estàs a casa al balcó
en un moment determinat
ves una persona
i com ho saps que s'ha suïcida?
Perquè tots...
No, els que estiren ràpidament no,
perquè és una cosa immediata
i no tens temps de veure-ho.
No, però quasi cada dia
tots fem cap al balcó,
recolzem els braços,
mirem el mar...
Tampoc són tants.
Jo dic que...
Però jo des de ben petita
que ja ho vaig sentir dir,
per tant, la cosa...
Ho expliques al llibre més
de quan eres petita
que ho senties.
Sí, la meva avia ja m'ho explicava.
I el balcó, bueno, que existeix.
Però bé, abans el balcó
també hi ha tallats a Tarragona,
vull dir que s'hi tiraven molt a la pedrera
abans i no és una cosa...
I ara allà, en canvi, no ens no...
Però, en fi, jo parteixo
de la base de la compassió
i posat en el principi del llibre
aquesta coral de Bac
que podrà trobar tothom fòcilment
perquè està a internet.
Sí, sí.
Està a internet tocada pel Lluís Claret
a violoncel, que és preciosa.
A mi me la van passar.
Un afegit d'aquests que es fan a internet
que jo no sé buscar,
però que la gent que hi entén sí.
De fet, cada capítol utilitza
aquesta obra referencial de Bac, no?
Aleshores, el Bac té tot un quadern
de corals per a la mort
i tret adequat a cada cas.
Doncs hi he tret una,
un fragment d'aquests.
I amb aquest també.
El Vina Dolça Mort
és que té un significat per a mi molt especial.
Si anem a missa de difunts,
el que passa és que no hi parem es ment.
El Dies Ira que es canta,
que és la seqüència que es canta
per a difunts,
és tremendo,
perquè molta de l'educació catòlica
que s'ha rebut en el sentit de la mort
és la destrucció, la venjança,
la por, la polsa,
allò que es diu per la Setmana Santa també.
Sereu pols
i després vindran les trompetes
i tot allò fa por.
En canvi,
El Vina Dolça Mort
i altres cançons de Bac per la mort
són
Les Estrelles,
Els Àngels,
La Volta del Cel,
El Descans que per fi tindré.
És una altra cosa
completament diferent.
És compassiva.
I és assumir la mort
com a part de la vida, no?
És compassiva.
I llavors,
aquest punt de vista dels francesos,
que aquí no el tenen,
perquè jo vaig preguntar
si hi havia webs i així ens em van dir
que ni...
Dic, doncs,
mira, consulteu els de França
que en saben molt.
I han cridat
psiquiatres
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
a continuïtat
del patiment.
Per tant,
quan parlaves de compassió
és important,
perquè aquella persona
ha patit abans de prendre la decisió.
Però no tothom és drogadicta.
Esclar,
els llibres que tracten sobre el suïcidi,
aquest com a més important,
el de la Blanca Serró,
el més científic,
més això,
són estadístiques i et diran
hi ha tants drogadictes i tants d'això,
però no tothom és així.
I això passa als que no ho sabem.
I aleshores
hi ha d'haver un patiment darrere,
però també hi pot haver un cansament de viure.
aquell
tornar a començar cada dia,
que jo a vegades m'ho dic
per donar-me ànims,
tornar a començar.
N'hi ha que els hi sap
cansar-se de viure.
Sí,
cansa,
de la viure cansa.
Com deia el César,
també es va suïcidar per ser de...
Treballar cansa,
és veritat o no?
És cert,
treballar sí,
però sempre pots fer vacances
i perdona la broma
abans que suïcidar-te,
no?
És que els escriptors
no fem ni vacances.
Perdona,
jo no vull entrar en mal rotllo,
però quants escriptors
no s'han suïcidat
al llarg de la història.
Molts,
però,
a veure,
de dones no en trobes tant.
A catalanes,
m'enreflexo,
d'estrangerses sí
que se n'han suïcidat.
Estic repassant
i realment hi ha
una galeria...
A la literatura catalana
sí que se n'han suïcidat
el Gabriel Ferreter,
però tampoc no et pensis
que alguns sí que hi són,
de noms importants.
Generalment són els artistes
els que se suïciden,
eh?
Perquè la sensibilitat
és molt fonda
i llavors les coses
t'arriben fins al moll de l'os
i com que t'arriben
al moll de l'os
te fan molt l'efecte.
A mi sobre aquest llibre,
sense haver sortit res
perquè aquest llibre
encara no s'ho estic al carrer
ja m'he portat
algun disgust
de gent que no...
que m'ha retret
aquestes coses precisament.
Sense que ho hagis tret
al carrer ja...
Sense que s'hagi tret
al carrer
que això doncs no...
Això és una...
Que l'han llegit?
No,
però el sol tema
de tratar el suïcidi
la gent ja li fa aquella cosa.
Jo en canvi...
En tot cas es desautoritzen
si no ho han llegit encara, no?
Com una adaptació
i mira que jo soc vital, eh?
Que soc taura
i m'agraden les coses.
Com una adaptació
a la vida.
I doncs
jo com estava
amb una amiga dels tots
ho hem de saber.
Jo,
a veure...
Jo se moro una àvia.
Doncs molt bé.
Som una societat
tan poruga
i tan dropa
que no volem parlar de res.
Precisament per això s'ha de fer l'exercici.
Doncs d'això s'ha de parlar
i s'ha de parlar de tot, no?
Segurament.
S'ha de fer l'exercici
i un cop ho tens assumit
doncs te'n vas a fer el teu cafè
i els teus menjars
i el que siguis.
és assumir-ho
i dir, d'acord,
això pot passar.
A veure,
afortunadament
no has presenciat físicament
gaire suïcidis,
afortunadament,
però sí que comentaves
que vas dissuadir
alguna que altra persona.
En el cas de la noia
de la portada,
dius que va pujar a casa teva
i vas parlar amb ella.
Sí,
jo la vaig intentar distreure.
Com va ser aquella conversa?
Que la recordes?
Ella estava amb el cap baix així.
Era una noia jove, perdona?
Una noia estudiant,
sí, 22 anys estudiant.
Sí, sí.
Era un desengany amorós.
Això fa que molta gent...
Hi ha gent que se suïcida per amor?
Huit anys.
Sí.
Com deia la cançó,
d'amor també en se muera
o alguna cosa així.
Era un rabat,
que en diríem,
un cop de sangs o el que sigui,
que llavors ja et fa...
El que curiosa a vegades
diuen els francesos aquests
amb el suïcidi dels joves
és que es volen matar
però no volen morir.
Volen castigar-ho.
Això sembla una paradoxa.
Volen treure's la pena de dintre.
I no és un càstig pels altres?
I llavors pels altres no hi pensen.
ells volen treure's les coses de dintre.
Això m'ho explicava també una mica
el presentador,
en el sentit que,
com que és especialista...
És antropola també,
en Javier Llué.
M'ho explicava que moltes vegades
aquests esports de risc
que es fan tant als puentings
i totes aquestes coses,
comporten i ho saben,
el risc de morir,
que de vegades són molt joves.
Però ells no es pensen mai que moriran
perquè l'endemà el seu heroi
surt altra vegada a les pel·lícules
i surt altra vegada en els còmics
i amb ells això no els hi passarà.
Home,
la joventut sempre és sinònim d'això,
d'immortalitat.
És arriscada.
No ho entenen molt.
La cosa del morir i matar-se
no l'entenen massa.
I aquesta noia que va tenir
un desengany amorós important,
es va deprimir moltíssim,
va decidir acabar amb la seva vida.
Sí, però no n'hi he sabut res més.
O sigui que el desenllaç
és com les pel·lícules
que no t'acaben de dir el què.
Jo no l'he vista ni sabut
ni com l'ha de venir.
Vam dinar plegadetes ell i jo,
la vaig distreure dient-li
mira, fins i tot t'he dibuixat
i això ho he portat a algunes escoles
perquè vegin el que pot passar.
Jo la vaig dibuixar
i ja es veu que és un esbós
fet allà sobre la marxa
i estava així,
era un dia de març,
el cabell li volava,
tal qual.
Home,
el dibuix és que és prou eloquent,
es veu un fragment de la barana
del balcó característica
i aquesta noia
amb els braços així
molt apretats
contra el seu propi cos.
I a vegades està mig cos fora
i altres vegades no,
no sabíem si trucava.
Olga,
com podies mirar això
des de la finestra?
Quin desespero, no?
Per això que ens collava la Tragalina,
la dona que m'acompanya
i jo també,
al final,
no,
que la vaig anar a buscar
perquè no ho podíem veure.
Uf, terrible.
No ho podíem veure
i llavors, doncs...
Heu dissuadit més suïcidats?
Sí,
el meu home,
amb un altre amic
també em van dissuadir
i un altre que era amic seu,
sí, era amic seu,
ja fa més anys.
I el va veure que en el moment...
Es nota,
és que hi ha una cosa que es nota.
Per què es nota?
Perquè estan mirant a baix,
fan unes...
així uns intents,
però no s'acaben de decidir,
es nota,
no sé com dir-t'ho,
jo he vist molta gent al balcó,
el balcó aquest és per pensar,
per mirar mar enllà,
per enamorar-se,
els enamorats veuen la lluna
quan surt per allà damunt.
I més aquesta setmana
que tenim una lluna increïble, no?
Doncs a veure,
la gent arriba allà tranquil·lament,
discurseja,
passeja per allà,
i llavors
què deuen pensar?
Que van amb un més enllà,
això és el que explico,
perquè a mar no s'hi arriben a tirar,
encara que si fos mar,
diria que s'hi tira en el mar,
però tampoc és ben bé el mar,
però potser ells van amb un escenari
que nosaltres no podem comprendre.
Llavors hi ha d'haver
aquesta comprensió pels suïcides,
que no hi és ara.
I tornant a la dolça mort,
no sé si saps o sí,
que ho deus haver llegit als diaris,
que fa poc va sortir,
que a Tarragona
és la demarcació
amb més testaments vitals
que hi ha.
Jo em vaig trencar amb un, això.
Perquè no sé
per què som tan conscienciats.
Home, també s'han fet
unes campanyes molt interessants
des d'aquí, no?
I vas al metge de capçalera,
vas amb el teu testimoni,
el teu paperet...
El metge de capçalera...
Bé, ja te'n parlaria
dels metges de capçalera,
segons quins...
La pròxima novel·la
anirà de metges de capçalera, Olga.
És que hi ha tanta diferència
d'un metge a l'altre.
Això no...
No, són coses...
Deixem-ho per un altre dia.
No es poden explicar aquí.
Testaments vitals.
És cert, testaments vitals,
perquè jo crec que si la gent
pensés que la mort
és realment dolça,
no se'ns farien
dels testaments vitals.
La gent el fa
perquè té por
que s'hi acreditin.
Ah, tens por de patir.
Tens por de patir.
Tens por de patir.
Dolor, clar.
I hi ha casos que diuen
no, ara no.
Ara sí, ara encara sí.
Jo n'hi he vist casos
de patiment fins a un dolor.
I tant, de perllongar l'agonia.
I tant, que sí.
I la gent això no ho vol.
Per això diuen a mi
que no m'endollin,
que no em posin tubs,
que no tot això.
Si la mort fos dolça,
que ens asseguressin
que la mort fos dolça,
no ens faria por morir.
Reservaríem un lloc ja directament,
per tant, és real.
No tant com allò
del Soiling Green.
No, però que ho viuríem
d'una manera poc traumàtica,
no pas com ara que...
Aquella pel·lícula
del Soiling Green,
que sempre la...
Bueno, és una pel·lícula
que en espanyol,
no me'n recordo ara com se diu,
que dels morts
després ne'n fan galetes,
en temps de carestia, no?
Ah, no la conec, no la conec, no.
Sí, ja fa temps.
És una pel·lícula simbòlica
molt...
I llavors la gent ja va morir,
ja s'ha acabat, diguem,
la verdor del món,
és com a profètica, no?
Sí.
I ara no hi ha res,
i llavors els hi posen
una panoràmica,
allí la pastoral de Beethoven,
allí.
I llavors amb una toniqueta
ells se posen allí,
els hi donen un liquidet d'aquells
i després ne'n fan galetes.
Perquè quina és...
No, no...
Però aquesta ja fa molts anys que va, eh?
Doncs escolta,
ja miraré a veure si la trobo
perquè em crida l'atenció.
Com se diuen,
sí, però la trobaràs.
Ja ho buscaré.
Això que és molt conegut.
S'ha suïcida en per amor?
Per què més s'ha suïcida?
A banda d'aquella explicació general
que has fet a l'inici de la conversa,
però sempre es va allò concret,
allò més personal.
Un pot estar cansat de viure,
un pot tenir un disgust,
un problema
el qual no li troba a sortir.
Negocis que no...
Els diners.
És a dir,
com podríem anar allò
al panyassegat
que hi ha al casino d'Estoril,
que diuen que també és dels llocs...
M'ha dit el viaducto.
I aquest pont d'Igard,
si hi ha per Nadal,
sobretot per Nadal
i cap d'any a aquestes festes,
jo ja vaig llegir el diari,
però aquest estiu m'han dit
que sí, que és cert això,
que es posen uns voluntaris
a banda i van...
És un pont romà preciós.
Això sí,
per allà n'hi ha més.
Sí, sí, sí.
De dos pisos,
un més gran que aquest molt maco
i allà es tira la gent.
Per què trien aquest pont?
No ho sé,
perquè dalt n'hi ha...
Ara que van fer aquest pont,
aquest altre,
sobre el Tarn,
al pont de Miló.
Ah, sí, sí, sí, sí.
Van dir els francesos,
ara sí que tindran lloc,
bon lloc,
però penso que l'han protegit
amb uns vidres fins dalt,
perquè amb previsió d'això.
Però es posen grups de voluntaris
a dissuadir els suïcides allà
i llavors estan amb entrepans
i coses calentes
i els hi parlen
i a cada banda hi ha grups de voluntaris,
perquè es veu que hi van en massa.
S'assuiciden més els homes que les dones?
Això no ho sé,
això...
En general, eh?
Hauríem de llegir ara l'estadística
aquí, però...
De la Blanca Sarró que deu tenir estadística.
Sí, té les estadístiques aquestes,
que ara jo no recordo de memòria,
però jo et diria que si fa no fa.
No, més homes aquí al balcó,
que sàpiga,
però dones també.
El que deu donar una sensació
de fracàs terrible
a la persona que envolta el suïcidat
és quan el suïcidar és molt jove.
va afegir de la pèrdua i el sentiment
de culpabilitat del seu entorn, no?
A veure,
un s'ha de comentar molt,
abans no fa una cosa així,
jo encara que el llibre sigui curt,
jo m'he de comentar moltíssim.
Hi havia aquella nena
que amb totes les seves facultats,
una nena vianesa
de 10 anys
es va suïcidar
per treure notes dolentes
en matemàtica.
Primer,
perquè tenien armes a casa
i va poder abastar una arma.
Bé,
això ja comencem
amb les armes a casa,
que això ha sigut la causa també,
de tenir una arma a casa.
Molta gent,
crios sobretot,
se'n suïcidava,
que deien que la consciència
comença a venir
cap als 13, 14 o 15 anys.
Doncs aquesta en tenia 10,
devia ser potser
un cervell més superdotat
o el que sigui,
i es va suïcidar
per això,
per les males notes.
Potser l'exigent que fos,
l'exigència també pot fer molt,
amb aquestes edats
tan tendres,
tan susceptibles
de ser influïdes,
doncs això també pot influir molt.
Això caldria...
A llavors el bullying.
Sí.
Tenim aquesta altra cosa,
desgraciadament,
d'aquest nen...
Sí,
del País Basc.
Basc,
que es va també.
Olga,
és difícil
seguir el suïcide
que finalment
algú ha pogut frustrar
o ell mateix
aquella intenció primera
i ha continuat
amb la seva vida?
Seria interessant saber
per on ha anat la seva vida,
no?
Les reincidències
són bastantes
i tornen.
Sí,
i tornen bastant.
Hi ha algun grup
que se n'acaba
de deslliurar
i pot superar-ho,
però normalment
hi ha bastanta reincidència,
segons els estudis
que he pogut veure jo per aquí.
També diuen que aquell que...
I no vull parlar ara
perquè normalment
sí que n'hi ha,
surt algun aquí,
doncs un alcohòlic
o algun d'aquests
xifladets
que hi ha,
que es posen a la barana
a fer gràcies
a la nit,
no?
Això que...
Allà si vaig allà...
Home.
Això jo crec que no s'ha tan...
Aquests que fan
aquests que fan el cavallet
amb la bicicleta...
Jo moltes vegades
he pensat que...
Però nota que
hi ha aquesta sublimació
del suïcidi,
això,
és una activitat de risc.
Això és una activitat
com aquella que dèiem
de risc.
De risc.
Ells pensen que poden caure,
però si tomben així
ja està.
I fer-se fotos
a l'altra banda
de la barana
n'hi ha vist molts,
només que els llisquin
ja està allà.
Vull dir que
la gent és imprudent
i llavors també...
Tu deus tenir una visió
del món
i de la condició humana
molt particular
amb tot el que veus
des del tal balcó de casa,
no?
Com el balcó d'ona
per molta reflexió.
És el que em dic jo,
no?
Perquè és la...
Primera la d'aventura.
La meva és alegre,
ho vaig veure
des que vaig néixer
i és alegre.
I el mar
és sempre allà el mar,
el mar que sempre recomença
que diu el pol valerí.
És alegre.
Cada dia hi ha la glòria
aquesta del migdia
que també ho deia
la valerí aquest.
És veritat,
tot això és cert.
Hi ha l'aventura
de poder sortir
quan veus els barcos
que marxen
i ara marxaria jo.
O sigui,
més aviat d'alegria amb això.
Però després també
té aquest altre component
de cosa desconeguda
i a dintre què hi haurà.
Jo primer volia
que m'incineressin
i entressin a marxar.
Però ara ja he agafat por.
Ja has canviat d'opinió?
Sí, sí, he canviat d'opinió.
A marxar no hi vull anar.
Em fa com una mica de bo.
Com si després sabéssim...
T'imagines que sempre
ens imaginem la mort
com si després fóssim vius?
I per què no ho hauríem de tirar,
marxar?
A mi em seria igual,
però no m'agrada la idea
d'aquesta
de que vagi aixins...
No se sap on.
El que és lògic
i això és el que ens proporciona
un llibre sempre
és que més enllà de la història
que estem llegint
hi ha més coses darrere
i després és el lector...
Això és per fer pensar,
això són reflexions.
És el lector el que ha de pensar després.
Són històries, sí,
però hi ha les reflexions...
Són històries,
però diguem-ne
que el fet en si
està i està.
El que realment
et porta una mica més enllà
és tot el que envolta
el fet
i que vas guarnint d'una banda
amb aquests fragments
del llibre de corals
de Bach
i d'altra banda
amb aquella referència
també tan local,
tant del balcó,
aquelles descripcions
que fas també...
Aquest llibre de Tarragona
no crec que se n'hagi fet cap
aixins del balcó
amb aquest pensament.
Home, perquè...
Amb aquesta vessant no.
Però, Olga,
és pel que deies abans
que la gent no ens agrada
parlar d'aquestes coses.
Pensem,
allò que no parlem
i no diem
gubiem no existeix.
Jo m'agraim al marxar.
Potser siguessin
en comptes de tallar els pins,
que estan tallant els pins,
fessin com les ciutats civilitzades
que quan un pis tors una mica
pel vent
els redrecen
i posen un pal a sota
perquè s'aguanti,
doncs llavors
si hagués pins
potser la gent
no cauria tan a terra
i no es podria ser així.
Però com que els van tallant
queda tot allò pel acte.
El presentes el dia 16
i has dit que gent
que no ho ha llegit
mal fet
doncs ja deien
home, Olga, com...
Només pel tema ja
no els agrada.
Pel tema, doncs...
A veure,
jo he de confessar
que no l'he acabat
però he llegit una bona part,
estic quasi acabant-ho
i el tema,
el tema és el tema,
és el que hi ha
i és el que passa.
No és un llibre feridor.
No, no,
ni és un llibre morbós, eh?
No, no.
Si algú espera
trobar aquí un folletín
que se n'oblidi
és un llibre
el que diu l'Olga.
És un llibre compassiu.
Compassiu
i que convida la reflexió, no?
Sí, que convida la reflexió.
Ens queda poquet temps
però a mi no em deixaria
passar l'oportunitat.
No, no et penso preguntar
per Frankfurt, mira per on.
M'estimo més...
És que ja se n'ha parlat molt,
no?
O vols...
No, no, no, digues el que anaves a dir.
És que ha portat l'Olga
una...
Ja saben vostès
que aquesta dona toca el piano,
escriu,
en viatge,
fa moltes coses.
Doncs ara fa uns col·legis
perquè ara diu que,
com en aquest llibre
que la portada l'ha dissenyat ella,
també està fent dissenys
per altres portades de llibres
i m'ha portat una petita mostra,
me l'ha ensenyat
i a mi m'ha fascinat.
Una mena de col·legis, no?
Sí, per això se m'ha corregut
ara fa poc per això,
si no ja n'hi hauria fet d'anteriors.
Si no t'haguessis ja fet
les portades totes tu sola, no?
A veure,
treballo amb aquest petit editor
de Badalona
i encara...
I doncs tenen un mèrit
aquests petits editors
perquè de generacions noves
n'apugin moltes
que han d'editar
en un lloc o altre
i les grans editorials
estan sota l'òrbita
d'una de sola
i segons què no volen publicar.
La poesia ja se n'ha perdut el gènere
i a mi el que em fa gràcia
és perquè aquest llibre
és en castellà.
No sé si em volies preguntar això
perquè ja t'ho dic jo per endavant.
T'ho anava a preguntar ara
què és el segon llibre,
la segona novel·la
que fas directament en castellà?
El Tim Monzó aquí ens diu
20 anys i això s'acaba.
Llavors li posen una creu de mèrit
d'haver dit això.
Bé, doncs tu ja t'avances en el temps
i dius
doncs jo escric en castellà.
Però quina confiança d'en canvi
doncs ell fa el llibre
i ja té la tercera edició venuda
abans que surti.
Molt bé, per què ho ha de dir això?
I li han de posar una creu
que digui el que vulgui
però com que...
Llavors la gent s'ho creuen, eh?
Bueno, són 20 anys
li diuen els comentaris...
Però ell continua editant
li publicen en català.
Sí, sí, sí.
I avui que ha sortit aquest
que l'escriptor Pere Gimferrer
rep avui el premi Octavio Paz
per escriure també en català i en castellà.
Doncs és un mèrit molt gran.
Clar que sí.
I tu ja n'apostes
la segona novel·la en català.
Jo ho faig, jo ho faig.
No per començar una cosa en castellà.
A part que he dit aquí
alguna altra vegada
quan vam fer allò de l'Hícol
que tenia la mare
doncs ja tinc la meva rel
i l'estimo aquesta rel.
però no tant per això
com per ser una llengua
a veure, de pas
a altres idiomes.
I com que això a Frankfurt
és un pont pels lectors.
Aquí lliguem una miqueta
la cosa amb Frankfurt.
Ves que bona,
sóc t'he deixat només un minut
per Frankfurt.
I heu vist tots els que heu llegit
que s'han esforçat a traduir
18-20 idiomes
alguns i altres cap.
Vull dir,
hi ha una diferència molt gran amb això.
Doncs sí senyora.
I aleshores els que no tenim
tanta facilitat per ser traduïts
ens ho hem de fer nosaltres solets,
fill meu.
Clar, és que hi ha autors
que no necessitaven tanta promoció
perquè ja tenien els seus llibres
traduïts a diniomes
i hi ha d'altres que sí.
De 18 idiomes a cap
doncs hi ha un entremig.
I jo, mira,
em faig modestament el que puc.
Bé, doncs Olga,
el dia 16 a la Capona
presentaràs aquest llibre
el 16 de novembre
ho farà el Xavier Llué,
cap de pediatria
de l'Hospital Universitari Joan XXIII
i a més a més a entrecorda.
És una gran persona
que tot això ho he entès perfectament.
Doncs sí,
i ens donarà l'oportunitat
de tornar a parlar,
de comentar-ho
i sobretot
tenir molta curiositat
a veure com reaccionen
els lectors
i les amistats.
Ja ens ho explicaràs, d'acord?
Sí, hauria de fer una altra història.
Gràcies, Olga.
Gràcies a vosaltres.
A veure, sí.
Gràcies,56 no.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.