I no sabem ben bé si aquest divendres,
tot just abans de començar la representació,
sortirà aquella en veu en off que diu
sisplau apaguin els telèfons mòbils,
perquè ja saben que s'ensenya sobretot amb l'exemple.
I jo no sé, però intueixo que els mòbils
circularan i molt per l'escenari del Metropol.
L'última obra escrita per Sergi Belbel,
el mòbil, arriba endemà al Teatre Tarragoní
sota la direcció de Lluís Pasqual.
Una obra protagonitzada per Rosa Novell, Marta Marco,
Carles Francino i Marife Gil, que la tenim a l'altre costat
del fil telefònic. Marife, bon dia.
Hola, hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
I ara, de res.
Estàs parlant per un fix o un mòbil, ara que ho penso?
No, no, no, estic parlant per un fix.
Per tant, tu ets de les meves.
Sí, jo no soc massa amant dels mòbils, eh?
I a més no saps què dir mai.
Si ja amb el telèfon normal a vegades no saps ni què dir.
Sí, no, no, els mòbils a mi,
jo per una cosa que sigui molt puntual,
però si no, no els utilitzo gaire.
Per tant, aquesta obra t'has hagut de mentalitzar molt, no?
Sí, sí, m'he hagut de mentalitzar bastant.
És una obra absolutament contemporània.
Sí, sí, clar, és una obra contemporània
perquè parla de les últimes adquisicions, no?
Ara tothom va amb el mòbil, sense mòbil no es pot viure.
No ets ningú si no tens mòbil.
Si no tens mòbil no ets ningú.
No ets ningú, no estàs en el món.
Exactament.
Coneixes algú que no tingui mòbil? Jo conec una persona només.
Sí, jo conec, no, jo que no en tingui, no.
Conec que en tenen però que no l'utilitzen.
però que no en tingui, no.
Jo només una, eh?
I crec que ja està a punt de caure.
I la cosa...
Partim de la base d'un test contemporani,
com dèiem, que jo no sé si té allò una miqueta d'actuar com un mirall, no?
Més d'un espectador i espectadora probablement es puguin veure reflectits.
Molta gent s'hi sent identificada.
Pràcticament la totalitat de la gent que ve.
Perquè tothom, d'una manera o una altra, sigui fent-lo servir o sigui no fent-lo servir,
s'hi sent identificat amb el que passa.
I què és, no et direm què passa ni final de res,
però una miqueta la línia argumental ens pots explicar o no?
Això, a veure, són les relacions de les persones a través dels mòbils.
O sigui, són unes relacions que estan mitjançant el mòbil,
potser no són com haurien de ser quan parles per telèfon o quan et veus.
O sigui, quan et veus amb la persona en directe,
actues d'una altra manera que quan parles amb el mòbil.
Et costa més comunicar-te cara a cara, no?
Sí, per exemple, o fas unes coses estranyes, no?
Això, jo, per exemple, tinc una escena parlant amb la meva filla
de coses molt importants
i jo en aquell moment estic buscant unes coses en el meu bolso.
Estic buscant concretament un carmelo.
I estic parlant de coses importants
i vaig traient coses del bolso i estic buscant un carmelo.
I això es fa, i això sembla una contradicció, no?
Doncs sí.
Clar, després de que t'ha passat un problema,
de què tal li estàs parlant,
però en aquell moment tens ganes de prendre un carmelo
i el vas buscant en el bolso
i és cosa que si tinguessis la persona davant no ho faries.
Home, és que s'ho prendria malament, segurament, no?
Exacte, però com que no ho veu...
Dona aquest anonimat al mòbil.
Exacte.
Tu pots estar fent ganyotes i dient que t'estimo molt
i ningú et veu.
I després l'obra va d'això,
de les relacions entre pares i fills, entre persones,
com són a través del mòbil
i com són sense ser a través del mòbil.
Perquè una cosa mai feia...
Aquí sou tres dones i un home
i tots teniu vincle familiar o filial, sou família...
Sí, estem interrelacionats.
Això no em puc dir res més.
Bé.
No, no, no, escoltar, s'ha d'anar al teatre a veure-ho.
Sí, sí, sí.
Home, text contemporani,
amb un autor jove però més que consagrat,
amb un director que queda de Lluís Pasqual.
Teniu tots els elements per fer un muntatge modern i entenedor alhora, no?
Sí, sí, sí.
És un text que s'entén perfectament,
que a més passa del cantó còmic a un altre cantó,
més, més, no dramàtic ni molt menys,
però sí, en fi, no sé,
tipus de les relacions,
tal com són les relacions entre les persones.
Crida molt l'atenció a l'escenografia, no?
Sí, sí, sí, sí.
Jo penso que és una escenografia que li va perfecte a l'obra,
és una escenografia que trenca molts motlles,
és molt bonica, a mi m'agrada, eh?
És un pèl freda, però avui en dia tot és un pèl fred.
El mòbil és fred.
Oh, i tant.
Eh?
I tant, què ho és?
Doncs jo penso que està molt bé.
O sigui, és com un joc, mira,
saps els jocs, les Play Stations?
Sí.
Doncs és com si nosaltres fóssim...
Els ninotets de la pantalleta?
Els ninotets de la Play Stations.
Ai, veus que bé.
És això, que els hi passa això,
i estem allà fent de Play Stations.
I escolta una cosa,
els mòbils són d'atrezo o són reals,
els que utilitzeu a l'obra?
Són reals.
Són reals, però no funcionen.
Són reals, però no funcionen.
Apagats, clar.
Estan engegats, però no funcionen, clar,
però són reals, sí, sí.
I alguna vegada ha sonat un mòbil
mentre fèieu l'obra?
Sí, sí.
Això tan lleig que fem de no tancar els mòbils, no?
Sí, al principi s'avisa que no...
Clar, que no es facin servir els mòbils,
però, bueno, sempre passa, això no.
Ah, què hi farem?
I passa, però, bueno, no ha passat massa vegades, eh?
Però alguna vegada sí.
Jo l'obra no l'he vista mai fer,
però he tingut oportunitat de veure
algun que altre en un petit moment,
en algun reportatge,
i tinc la sensació que és una obra amb molt de ritme, no?
Com a molt picada, pim-pam, no?
És la sensació que dona.
Sí, sí, sí, com portem la vida avui en dia.
Bueno, ja veig que el que ens proposeu
és fer-nos un retrat, eh?,
de cadascun dels espectadors
que podem seure a la sala.
Sí, sí, que cadascú s'ho prengui com vulgui,
però, sí, sí, és la vida que portem avui en dia
i és el que passa possiblement,
com deia Lluís Pasqual sempre,
d'aquí un any o dos anys
aquesta obra estarà passada de moda.
Clar, perquè tindrem un altre...
Perquè ja es sortirà, un altre cop,
que ja deixarà el mòbil oblidat, no?
Home, ara els mòbils jo no hi entenc gaire
i tampoc no puc parlar
perquè hi ha molta gent que hi entén,
però tenen tantes coses.
Ara ja tenen tantes coses.
Sí, veure les pel·lis, veure de tot.
Sí, ara de tot.
Aquí, en aquesta obra, encara això no surt, eh?
Imagina't.
Imagina't.
Imagina't.
Per tant, és el que tu dius,
és una obra que té data de caducitat, segurament.
Sí, sí, bé, jo suposo que l'any que ve
ja estarà caducada.
O canvieu l'aparell.
Ah, exacte.
I en lloc de dir-li mòbil,
hi dieu, no sé, amb el que hi hagi
en aquell moment de moda.
Sí, sí.
No, però és una obra que realment agrada molt,
la gent surt molt contenta,
nosaltres la fem molt de gust
i ens ho passem molt bé.
Hi ha molt bon rotllo entre els actors,
perquè a més sou actors que ja heu treballat junts,
gent veterana,
alguna incorporació més jove,
com el Carles Francino,
però d'experiència també.
Sí, sí, molt bé.
Sí, sí, sí.
Doncs, Maife Gil,
moltíssimes gràcies per atendre la nostra trucada.
A vosaltres.
Ha estat el telèfon,
però no ha estat gens fred el tema, eh?
No, no, no.
Perquè no és mòbil, és fixa, segurament.
És fixa, eh?
Deu ser per això.
Això s'ha de tenir en compte.
Si fos el mòbil,
ai, que no et sento,
que no tinc cobertura, que no...
I una d'excuses,
ai, és que no tinc cobertura,
és que m'he quedat sense bateria,
i a lo millor no t'interessa
parlar amb aquella persona.
Ja pagues.
Ai, el viejo trucó del mòbil.
Clar, en canvi,
amb el fixa això no es pot fer.
Molt bé, Maife,
moltíssimes gràcies novament,
una abraçada i molt d'èxit.
Molt bé,
moltes gràcies a vosaltres.
Adéu, sí, bon dia, adéu.
Gràcies.