Montse, bon dia.
Hola, bon dia.
Recordem que és professora titular d'Història Contemporània
a la Universitat Rovira i Virgili,
amb publicacions que ha fet anteriorment al Camp de Tarragona,
República, Reforma i Crisi, 1931-1936,
Dones públiques, política i gènere a l'Espanya del segle XX.
Anem de recuperació en recuperació.
S'està debatent i no acaben de debatre la llei de memòria històrica,
que és un tema que jo, francament, com a ciutadana,
no acabo de veure com estan les coses, Montserrat,
perquè fa tant de temps que anem darrere d'aquesta llei.
Avui, justament, veiem que es van llimant les preses,
que es van arribar a acords,
punts que no està d'acord un partit amb l'altre,
en aquest cas, partits que tenien algun que altre punt
de discrepància entre Izquierda Unida,
Iniciativa i Convergència i Unió.
I en paral·lel, els intel·lectuals,
aneu recuperant trossets de la nostra història,
ja sigui a nivell local, a nivell tan general.
No hi ha com un desfàs, eh?, de tot plegat.
Mira, a mi em sembla que estem en un moment
en el que tenim el debat de memòria de la llei de...
És una llei que té un nom llarguíssim,
no es diu memòria,
és d'indemnització i reconeixement a les persones
que van patir la repressió franquista, etcètera, etcètera.
Tenim a Catalunya també una institució que va crear
el govern d'entesa que presidia Maragall
sobre el Memorial Democràtic.
I hi ha també un debat al Parlament de Catalunya,
una llei presentada que em fa il·lusió
haver estat membre del Consell Assessor
d'aquesta iniciativa,
que es dirà Memorial Democràtic
i que instaura, des del punt de vista de Catalunya,
les polítiques públiques de recuperació de memòria.
I després tenim moltes iniciatives.
Aquesta, concretament, de la que parlem avui,
la del llibre,
va venir a tomb d'una cosa
que amb els temes de rememoració
sempre és molt habitual.
Aquests són els aniversaris.
Els aniversaris són el moment especial
per recordar l'aniversari de Verdaguer,
l'aniversari de qui sigui,
o l'aniversari de la mort de Marilyn Monroe,
o l'aniversari del naixement d'Elvis Presley.
És un moment bo per recordar la figura,
perquè els mitjans de comunicació us han fet ressò
i per tant per apropar aquella figura
i aquell llegat a la gent.
En aquest cas passa una mica el mateix.
Jo penso que hi ha hagut tota una...
S'ha incrementat la qüestió del debat
i de les polítiques de memòria
perquè l'any passat justament
se celebrava el 75è aniversari
de la proclamació de la Segona República.
I aleshores és en aquest context de coses,
atès, que el 50è aniversari
que havia sigut el 81,
poc després d'un intent de cop d'estat,
el 23F és 81,
va fer que el 50è aniversari
passés una mica desapercebut.
I aleshores el 75è, diguem,
25 anys després...
És que parlem de molts anys, no?
Molts anys, però no tants des del moment
que no ens posem d'acord.
Aquest és el gran drama.
Per tant, no han passat tants anys
com penses,
uh, 75 anys, sí, sí, escolti,
però després de 75 anys,
encara, de forma incroenta,
lògicament només faltaria,
ens estem picant la cresta,
en aquest sentit,
que si això sí, allò no,
no hi ha una entesa general,
ja no dic de partits,
sinó de persones en aquest país,
per arribar, doncs,
a un reconeixement general
de totes aquelles persones
que van patir situacions d'injustícia.
Mira, jo,
una de les línies de recerca,
al costat de la història de les dones,
són el que en diem
usos públics de la història.
És a dir,
la història s'utilitza públicament,
sovint per justificar el present,
per exonerar-lo,
moltes vegades es mira el passat
per explicar el present,
es mira el passat,
teòricament,
per no cometre els errors
en el present
que es van cometre en el passat.
Hi ha molts usos de la història
i la política és molt donada
a utilitzar la història
en benefici propi,
a vegades presentista,
a vegades des de les necessitats
més del present.
Però, mira,
llegint moltes coses
al voltant d'això,
llegint coses sobre
l'impacte del,
bueno,
de tot el tema
de la SOA,
del genocidinaci,
llegint coses sobre
el llegat
de les dictadures sud-americanes
dels anys 70,
en la societat argentina,
xilena,
uruguayana actual,
t'adones que
tots els països
que han patit
el que en diem
una memòria traumàtica
i una guerra civil,
jo penso que és
la màxima expressió
de memòria traumàtica,
perquè vol dir
que les famílies
s'han ascendit,
que ha sigut molt a prop
la sissió,
la fissura,
la ruptura,
és molt a prop,
aleshores,
una mica l'experiència
diu que a vegades
han de passar
dues generacions
perquè això
es pugui resituar.
Jo penso que
en el cas espanyol
hi ha un fenomen
especial
que és,
atesa
la història
recent d'Espanya,
el segle XIX
amb les guerres
entre carlenys i liberals,
la guerra civil espanyola,
que culmina
un enfrontament
molt ampli,
que tenim molt estudiat,
diuen que és
el tema
que ha suscitat
més llibres
de la història
contemporània
del món.
Hi ha de l'ordre
de 40.000 llibres
referits
a la guerra civil espanyola.
Què diuen,
40.000 llibres?
Sí, sí,
amb totes les llengües.
És a dir,
de quan hi havia
aquell petit llibre
del Pierre Vilar,
fins ara
s'ha publicat moltíssim.
Moltíssim.
I les biblioteques
així més de referència,
sempre parlem molt
de la biblioteca
del Congrés
dels Estats Units
o d'altres
o de les universitats
d'aquí,
tenen un volum...
Ha sigut un tema
que ha apassionat,
perquè en definitiva
va ser un conflicte
immers
en un dels grans
conflictes del segle XX,
que era
feixisme-democràcia.
I va suscitar
l'experiència
aquella solidària
de les bibliades internacionals,
evidentment
la intervenció
tan directa
per part
d'Alemanya
o d'Itàlia
i en canvi
la inhibició
o de les forces
dels països democràtics
que van practicar
la no intervenció.
Et vull dir amb això
que és un tema
molt treballat,
però és un tema
no assumit.
No tenim una memòria
feliç de la Guerra Civil.
Potser és bastant difícil
tenir-lo.
Saps tu, Montse,
que hi ha col·lectius
que diuen
que realment
el que no vam resoldre
bé
va ser la transició
i per això
ens trobem
amb aquest problema.
Això volia anar.
Llavors,
què passa?
La transició,
com que tenim
aquesta història
tan feixuga
des del punt de vista
de consolidar
un estat de dret,
llibertats,
reconeixement
de la pluralitat
dels territoris espanyols,
etcètera,
i aquest és el...
Jo soc professora
d'història contemporània,
aquest és el debat
a Espanya
durant el segle XIX
i el segle XX,
aquest és el debat permanent.
Aleshores,
bé,
la transició política
mor a Franco
i s'inicia un procés
que en cap moment
hem de donar per bo
aquests plantejaments
dels revisionistes
que diuen
que tot estava ja
al cap del rei,
del príncep
que després seria rei
i de tres o quatre
reformistes franquistes,
la transició
és el producte,
jo amb això
estic molt d'acord
amb el que deia
una persona molt lúcida
que disortadament
va morir,
que és Bàzquet Montalbán,
deia
la transició
s'explica
per les debilitats mútues,
és a dir,
el règim era feble
per continuar existint
com a tal com era,
però l'oposició democràtica
també era feble
hi havia una certa covardia
també per perdre tothom,
dintre del concepte
de feblesa
posa hi...
Sí, sí.
Aleshores
va acabar sent
ni una cosa ni l'altra,
però va donar lloc
a unes eleccions
que no tenien
voluntat constituent,
que ho van acabar sent
atès
al resultat
que van tenir,
és a dir,
és una situació
molt dinàmica.
Bé,
aleshores què va passar?
Que es va imposar
una lògica de consens
i la lògica de consens
va fer
que les memòries incòmodes
que feien nosa
perquè aquest consens
arrelés
i fes possible
una transició
que ara se'n diu
modèlica,
què va comportar?
Doncs que
la memòria
s'oblidés.
A veure,
hi ha llibres
de memòries
i entrevistes
amb Felipe González,
amb Alfonso Guerra,
per exemple,
el Partit Socialista,
que va governar
una colla d'anys
amb una immensa majoria,
que expliquen
com aquest tema
van considerar
que no l'havien de tractar
de manera oberta
i aleshores
el 50è aniversari
de la República
doncs va ser...
Sí, sí, sí,
de juntem les mans,
germans,
aquí no ha passat res,
però exigíem
altres països
com a les dictadures
centroamericanes
que sí que jutgessin
i perseguessin
aquells que havien protagonitzat
el règim repressor.
Sí, sí,
però no podem oblidar
que com són
les sortides
de les dictadures,
depèn de com siguin,
com ha acabat
l'Epartheid a Sud-àfrica
o com s'ha arribat
a la democràcia,
no és el mateix
com han arribat
a la democràcia xíl·lega
com va ser argentina
i per tant
com gestionen
un passat,
un passat incòmode.
Nosaltres no vam poder
fer una ruptura
perquè malgrat
que l'oposició democràtica
fos forta
la dictadura
va acabar
amb la mort,
amb el fet biològic
que es deia
en el llenguatge elíptic
de l'època.
hora comença
la possibilitat
d'estabilitzar
un procés democràtic.
Si hagués acabat
d'una altra manera
podria ser diferent.
No dic amb això
que la dictadura espanyola
hagués d'haver acabat
com la dictadura
de Xochesco
a Romania.
No, en absolut.
Però,
segons com acaba
un període,
es pot enfocar
un futur
probablement
d'una altra manera.
I després et voldria
dir una altra cosa.
A mi em sembla
que el consens
que probablement
va ser fructífer
en aquell context
ens és negatiu
vist uns anys després.
Perquè una cultura política
i cultura política
volem dir
les actituds,
els valors,
la voluntat de participació
de la gent,
la relació que té
amb les institucions,
la seva mirada
respecte del passat,
les relacions
que considera
que el seu país
ha tingut amb els altres,
totes aquestes coses,
això és la cultura política,
no es pot construir
sobre la base
de l'amnèsia.
Perquè això genera
dèficits
en termes
de participació,
de sentiment
de pertinença,
de moltes coses.
I penso que han hagut
de ser una mica
els nets
els que plantegessin
preguntes.
Aleshores,
tot aquest moviment
de recuperació
de la memòria,
per exemple,
va sorgir
a partir del moviment
dels foros
per la memòria,
a la memòria històrica,
aquests moviments,
que són els que
han empès
les iniciatives,
per exemple,
d'excavació
de fosses,
d'exhumar cadàvers,
per entregar-los,
de localitzar,
es va començar
a fer-se
als anys 90.
Amb la qual cosa,
la idea aquella
que et deia al principi,
que potser sóc
una mica llarga
en les respostes,
la idea aquella
que et deia al principi
de que
és una qüestió
generacional,
es fa veritat.
També entra
el que en diríem
la classe política,
la generació
que està portant
ara el govern d'Espanya
i que tira endavant
una llei de memòria,
és una generació
diferent
a la generació
dels governs
de l'UCB
o dels governs
del PSOE.
Clar,
de tota manera,
la societat és,
som una societat
molt perassosa,
en Révols Mandrosa
en general,
i poc
tendent
a l'autocrítica.
Si en aquell moment
de la transició
que apuntaves
es va actuar
amb feblesa
per amb dues parts,
o dit d'una altra manera,
o van fer
el que van poder,
el temps evoluciona,
tot ho pot canviar
i si som
una miqueta autocrítics
com a societat,
doncs bé,
es podria arribar
a una entesa,
perquè clar,
que constantment
estigui en l'actualitat
superant els problemes
que tenim,
que són molts.
Ara,
la nostra societat,
ja no parlo del nostre país,
sinó la societat occidentana
en general,
que encara arrosseguem
aquestes qüestions,
i ho dic en el sentit
que fa temps
que es tenien
que haver posat
tots d'acord.
Doncs sí.
Jo imagino
que és el que com a ciutadans
pensem,
poseu-vos d'acord
i a veure si tirem endavant
de tot plegat.
Estic d'acord amb tu,
però mira,
aquest tema és com
si parléssim
de la qüestió
s'ha de fer diàleg
o s'han de fer només
mesures policials
i repressives
respecte del problema
d'ETA.
Jo recordo
l'assassinat
d'Ernest Lluc,
la gran manifestació
a Barcelona
i Gemma Nierga
que diu
vostès que poden
dialoguen.
Amb aquest argument
la majoria de la gent
hi coincideix.
S'ha fet un procés
ara
que no ha acabat bé,
disortadament.
En el cas de la memòria
passa una mica el mateix.
vull dir amb això
que en un país
i ara mateix
en el cas de Catalunya
o d'Espanya
podem veure
que hi ha
acord
sobre política econòmica
i jo penso
que seria molt discutible
una part
de la política econòmica
que s'està fent
per exemple
que és
el problema
del cost de l'habitatge
o els salaris dels joves
o moltes altres coses
que hi ha injustícies
generacionals aquí
perquè els joves
no entren
en les mateixes condicions
a les empreses
i administracions
que vam entrar
una altra generació
que ja estem
i això es podria discutir
això no es discuteix
i en canvi
es discuteixen coses
que serien
molt de símbols
per exemple
es discuteix
el PP està permanentment
amb la famosa
unitat d'Espanya
que se rompe
les banderes
i les banderes
i l'estatut d'autonomia
i les coses de memòria
per tant
aquestes coses
podem arribar a la conclusió
que acaben sent
més importants
del que sembla
s'instrumentalitzant
com?
s'instrumentalitzant
clarament
és una cortina de fom
clarament
clarament
torno al que et deia abans
són els usos públics
de la història
és a dir
s'està fent
interessats moltes vegades
evident
s'està fent una batalla
política
sobre la guerra
el reconeixement
de les víctimes
la localització
de les foses
la museografia
fer museus
que expliquin
a les persones
què és
el Valle de los Caídos
o què és
en el cas de Catalunya
doncs la batalla de l'Ebre
tot això
que és
pedagogia democràtica
perquè la gent sàpiga
que d'una experiència
profundament dolorosa
per molta gent
n'han de sortir
un aprenentatge
i s'han de
sedimentar
un sentiment de generositat
sobretot
de comprensió
del que es va enfrontar allà
i de
i de tolerància
i de pluralisme
i de
i de vies democràtiques
i pacífiques
per resoldre conflictes
això
s'hauria de fer
pedagogia de la pau
a partir d'aquestes qüestions
però
s'instrumentalitza
aquesta iniciativa
perquè se sap
que això
que polaritza
la societat
la societat
està en contra
o a favor
i amb determinades estratègies
doncs
convé que la societat
estigui així
jo confio
que pugui sortir
francament
la llei espanyola
pel que avui diu
la premsa
sempre
quan hi ha un treball
d'acord
entre diversos grups
s'acaben
descafeïnant
en alguns aspectes
i potser
probablement
s'acabin
posant més èmfasi
en alguns
que alguns
considerem menors
però és igual
diguem
l'important és que surti
i penso també
ahir parlàvem
amb gent del memorial democràtic
i penso que a Catalunya
tenim bones condicions
també perquè la llei
s'aprovi
amb la qual cosa
jo personalment
com a historiadora
i com a ciutadana
estic molt contenta
que finalment
això hagi sigut possible
perquè estem parlant
de molts anys
i massa temps
de totes maneres
vosaltres
com a historiadors
contribuïu
aquells que opteu
per recuperar
i és cert
que és recuperar
personatges
de la nostra història
bastant més recent
del que pensem
que són alguna cosa més
que el nom d'un carrer
d'una plaça
d'una universitat
perquè si sortíssim
al carrer
i féssim
una enquesta
en aquest cas
podem parlar
de cadascun
d'Antoni Rovira i Virgili
Marcel i Domingo
Pere Lloret
Macià Mallol
però hi ha molts altres
noms
que si preguntéssim
només tindríem
aquesta referència
si és un carrer
que hi ha
allà al costat
de...
I quin era ell?
En quin lugar?
Com era la cançó?
En quin lugar
s'enamora de ti
això que dedica
el tiempo libre
no trobaríem
altra resposta
No, és veritat
I quin era ell
perquè més coincideix
que són quatre
Això va ser una...
El llibre
és producte d'un...
En definitiva
va sorgir la idea
que arran de quatre conferències
que havia organitzat
el Consell Comarcal
del Tarragonès
sobre quatre figures
emblemàtiques
de la Segona República
que es podia anar
a fer un llibre
justament per intentar
l'esforç que s'havia fet
amb la preparació
de cada una de les conferències
diguem
socialitzar-lo
perquè clar
una conferència
l'escolta la gent
que hi ha allà
no és
mentre que un llibre
doncs queda
i té una possibilitat
més àmplia
de difusió
i justament sabent
que aquesta desmemòria
que es havia imposat
feia que molta gent
de la ciutat de Tarragona
i de tot arreu
no coneguessin
aquestes quatre persones
Aleshores
jo penso que ha quedat
una edició reïxida
denial
són tres historiadors
de la Universitat
al Departament d'Història
i el Jordi Piqué, que és l'arxiver de l'Arxiu Històric de Tarragona,
ara de l'Arxiu Municipal, que a banda d'un excel·lent historiador
és un agitador cultural, i és el que està darrere
d'això que parlareu després, del cercle d'estudis històrics
i de moltes iniciatives.
Amb molts llibres que més surten publicats a la revista QS
dedicats a la recerca històrica del nostre territori més proper.
Quin és el personatge que vas treballar,
que vas pronunciar tu a la conferència i que després s'ha convertit també en aquest escrit?
Doncs, es havia fet Rubí Virgili, que havia estat dirigent del catalanisme
i que va ser president del Parlament de Catalunya a l'exili.
Aquest com que li van posar el nom a la universitat el coneixem una mica més potser, no?
Sí, historiador i polític.
Aleshores es va fer Marcel i Domingo, ministre d'Educació,
que era una de les polítiques fonamentals de la Segona República,
que tenia una implantació per la via dels centres republicans
molt importants a les Terres de l'Ebre, sobretot, el republicanisme històric.
Després, Pere Lloret, que és l'alcalde emblemàtic de Tarragona...
Aquí tenim la plaça, la plaça d'alcalde Lloret.
Exacte, doncs...
El cas de Pere Lloret a mi em sembla molt significatiu.
Pere Lloret és l'alcalde.
El període de república és curta en el temps, però molt convuls en la seva evolució,
perquè, com sabeu perfectament, hi ha una crisi,
que són els fets d'octubre del 34,
que provoca l'aturada de l'Estatut d'Autonomia,
l'empresonament de moltes persones, entre les quals el president Companys,
i l'anul·lació d'uns ajuntaments,
entrar en uns altres ajuntaments d'una altra composició.
Pere Lloret va ser alcalde, diguem, tot el període,
tret d'aquest parèntesi del ambient i negre a partir dels fets d'octubre,
i després recupera l'alcaldia a partir del 16 de febrer del 36,
i només serà alcalde del 16 de febrer fins a l'abril.
Per què?
És molt significatiu.
Doncs perquè es va fer una desfilada militar
en motiu de l'aniversari de la proclamació de la república,
l'any 36, el cinquè aniversari.
I ell va copresidir la manifestació,
la desfilada militar i la manifestació de la gent al carrer,
al costat del bisbe,
del bisbe auxiliar, del bisbe Borràs,
no de Vidal i Barraquer.
Alguns sectors del que allò aleshores era el front d'esquerres
van considerar que aquella república
que havia de ser absolutament rígida en la separació,
completament laica.
Exacte, ha estat església que Pere Lloret
havia vulnerat aquest principi,
va començar un procés disortat
i ell va acabar dimitint en funció d'això.
És significatiu de les tensions d'aquell moment
com, diguem, l'alcalde Lloret
no continua tot el període,
perquè era molt estimat,
que tenia un suport i que...
El que passa és que hi ha un fenomen
que és el que coincideix en el cas del que jo vaig estudiar,
que és Macià Mallol, que és menys conegut.
Pere Lloret i Macià Mallol
eren dos emprenedors
que havien, en formació jurídica,
no són clònics,
cada persona és ella en se mateixa,
però que havien, entre tots dos,
eren molt amics,
pertanyien a Acció Catalana Republicana,
que era un partit moderat en el social,
catalanista, partidari del federalisme,
però no eren Esquerra Republicana.
I el partit més important de la Segona República
és Esquerra Republicana.
Això no ho podem oblidar
per algunes maniobres, diguem,
que es fan sobre la marxa.
Tots dos havien participat
en moltes coses d'evolució,
diríem, d'emprenedoria,
de força de Tarragona,
com, per exemple, un trust
que es deia Tarragona Port,
que pretenia, doncs,
Macià Mallol era en Abilier,
i pretenia expandir molt
la capacitat del Port de Tarragona
i, en definitiva, diversificar
l'estructura econòmica de la ciutat
en aquell moment,
que tenia un port que només
comerciava amb productes agraris
del rerepaís.
I ells pensaven que s'havia de fer
una aposta per...
Tenien, en el fons,
un orgull sa
respecte, en rivalitat amb Barcelona,
clarament era això.
Volien abandonar una mica
aquell provincianisme
que sempre havia caracteritzat la ciutat.
Eren persones amb...
Jo penso amb una ambició,
amb una sana ambició,
d'aquells lideratges
que convenen a les ciutats
i al país perquè són capaços
d'aglutinar energies
i de projectar aquella ciutat
o aquell país més enllà.
És important, això.
Bé, Macià Mallol
va tenir una activitat política
molt inferior
a la dels altres tres biografiats.
Ell va ser...
Hi ha una dada interessant
i és que va ser
el representant d'Acció Catalana
en la signatura del Pacte de Sant Sebastià,
que és el pacte que es fa abans
de la proclamació de la República
entre totes les forces espanyoles,
Partit Socialista, Izquierda Republicana.
Ell participa com a nacionalista català
en el que, diguem,
es conjuren, entre cometes,
i decideixen que aniran a una Constitució
que serà laica,
que garantirà els drets
i llibertats fonamentals
i que reconeixerà
l'autonomia de les nacions espanyoles.
I d'aquí va venir
l'Estatut d'Autonomia de Catalunya,
dels pobles d'Espanya.
Va tenir aquest paper concret.
En breu, però intens.
Molt important,
però això li venia
de l'època que havia estat
senador i diputat
i tenia molt bons contactes
amb el Calazamora
i amb altres dirigents
de la Segona República.
I després,
durant la República,
va ser governador interí
de Tarragona molt poquet.
Ell va continuar tenint,
sobretot,
un perfil empresarial,
de foment.
Ell havia estat
president de la Cambra de Comerç,
de la Junta d'Obres del Port,
havia animat
i havia finançat
com a filàntrop
molts diaris.
Està darrere
d'una iniciativa
que ha arribat
fins als nostres dies,
que és la Cooperativa Obrera.
És un perfil
que jo penso
que era interessant
de recuperar.
Per a diferència
d'altres empresaris catalans
es va haver d'exiliar.
Sí, clar.
Ell va patir
la repressió franquista,
va patir
la llei
de responsabilitats polítiques
que li va embargar
tot el patrimoni,
va tenir una sentència
que impedia
que tornés a viure a Tarragona
i quan va poder
tornar de l'exili,
em sembla que és
l'any 48 o 49,
ha d'establir
la seva residència
a Barcelona.
Quatre noms,
quatre líders
tarragonins de la República
i de l'exili
recollits
en aquest llibre
d'Arola,
obra de Josep Sánchez
Cervalló,
Jordi Piqué Pedró,
Josep Maria Roig
i Montserrat Duc
que avui ens ha acompanyat
i que sempre se'ns fa curt
quan ve
perquè ve
perquè és la història
més pròpia.
Deies que
en l'actualitat
potser hi ha
40.000 llibres
al voltant d'aquest
període
des d'una mirada
universal pràcticament.
Encara se'n publicaran
molts més, eh?
Sí,
perquè més hi ha
una altra cosa.
A banda de l'afany editorial
i que és un tema
que continua
tenint demanda,
jo penso que
cada generació
té dret
a repensar la història
i a fer preguntes noves
i els documents,
depèn de com els interrogues,
et porten
a una interpretació
o a una altra.
I a vegades potser
jo penso que
en aquest cas
el que succeeix
és que
la guerra
ha calipsat
la dictadura.
Perdó,
la república.
Hi ha una etapa
en pau
del 31 al 36
que hi ha una vida
normal,
quotidiana.
Exacte,
i que es fan
moltes reformes,
una etapa reformadora
des de molts punts
de vista
respecte
de la qüestió
militar,
agrària,
educativa,
que ha estat
una mica
eclipsada
per la gran importància
del conflicte
de la guerra,
que per altra banda
ha sortit en pel·lícules
que han tingut
una gran difusió
sobre la qual
s'han interessat
els directors
molt potents,
estic pensant
en algunes
les libertàries,
moltes pel·lícules
que s'han fet.
Penso que sí,
que en continuaran sortint,
segur que sí.