Doncs ja podem saludar en directe a l'estudio de Tarragona Ràdio,
el senyor Albert Sardà. Albert Sardà, bon dia i bona hora.
Hola, bon dia.
L'Albert Sardà l'acabem de conèixer fa pocs minuts,
hem parlat amb ell abans, i ens ha portat un document prodigiós.
Expliqui'ns-ho, vostè, senyor Sardà, directament.
Ens ha portat el llibret de l'òpera que es trena aquest cap de setmana,
el llibret que vostè ha escrit.
No, no t'he portat...
El que t'he portat és la partitura.
La partitura.
Perquè sapiguessis com és una partitura d'una òpera,
que molta gent no ho desconeix.
En definitiva, aquí està escrit tot el llibret.
Clar, la composició d'una òpera consisteix
en casar-te amb un escriptor que et faci un llibret.
Miquel de Palola, en aquesta ocasió.
I que t'ho estiguis d'acord.
D'entrada, bon casori.
Sí, perquè és un personatge que vivrem per les mateixes coses,
els portem 10 anys i jo soy 10 anys més vell que ell,
però ens entenem perfectament.
La història de l'Òpera sempre ha sigut matrimonis, a vegades.
Les bones òperes han sortit de relacions molt bones.
Mous, Aram de Ponte, Richard Strauss, Hoffman Stahls,
hi ha molts exemples.
El cas meu, el Miquel de Palola, és una casualitat,
perquè jo no era d'infància, no era amic del Miquel,
però me vaig trobar un dia amb un sopar i van dir
podem fer alguna cosa.
Li vaig veure el seu talent i la seva manera de ser molt lliberal,
molt actual, i llavors vaig dir,
farem òperes que tractin temes una mica actuals,
el que ens pot passar a tot.
I això, al món de l'Òpera, no es fa molt.
Sempre hi ha llibrets que parlen del passat,
problemes històrics, problemes que realment són interessants,
però nosaltres toquem problemes actuals.
Aquesta Òpera és el que l'Òpera diu,
i després jo ho tinc a recolzar amb la meva música,
que aquesta és la relació música i texta,
és molt actual, és la història d'uns personatges que són...
Déu-n'hi-do, l'argument, un futur esplèndid,
es titula l'Òpera, no ho han dit,
després ho repassarem, òbviament s'estrena aquest cap de setmana
a l'Auditori Municipal de Terrassa, 17 i 18 de novembre,
i vaja, qui millor que vostè per explicar l'argument,
però ja podem avançar, que no és un argument gaire convencional.
No és convencional, però és com una vida misma, que dic jo,
això pot passar, jo soc professor i he tingut alumnes,
i realment les relacions entre professors i alumnes,
quan estan distendides i estan fora del context de la universitat
i fora del context acadèmic,
sempre és una relació molt humana,
jo tinc molta amistat amb els meus alumnes,
molts odis també,
això vol dir que ja en aquest aspecte
sempre he tingut una relació bastant important.
i clar, quan en aquesta òpera figura,
que han acabat la carrera uns alumnes determinats
i els professors, que és un matrimoni,
els inviten a casa seva a parlar del seu futur,
l'Òpera és un futur esplèndid,
però el que ve és que la realitat,
que es desplèndid, res,
és caòtic el futur aquest,
caòtic per el que passa dintre de l'escena,
o sigui, aquesta gent arriba allà,
comencen a beure,
ja sabem tots que l'alcohol provoca possibles discussions,
i després fumant porros,
i després acaba com a Rosada de l'Aurora,
amb sexe pel mig,
és realment fantàstic,
jo trobo que és molt viscut tot això,
i realment a mi em dona peu
a que em va apassionant i te l'estava fent,
perquè ho veia com una cosa molt natural,
tampoc ho veia com una cosa de dir,
bueno, és que això és molt atrevit,
no, no, no, la vida és atrevida,
el que passa és que hi ha moltes repressions.
Els que no són o els que no som abasats a l'òpera,
moltes vegades quan pensem en òpera
es pensen en arguments grandil·loquents,
en grans posades en escena,
en moments espectaculars,
i aquest argument, doncs, home,
segurament contrasta molt amb l'estereotip
que molts poden o poden tenir al cap,
no, és una aposta per un concepte diferent de l'òpera?
No és ben bé diferent,
el que és és que en la música contemporània
sempre hi ha el problema de la música,
que a vegades és molt més difícil d'entendre
que altres músiques,
però amb el fet d'una òpera,
és clar, jo diria,
faig igual una òpera que una obra sinfònica?
No, jo diria que no,
que en l'Òpera tinc necessitat d'expressar més històries,
més recursar la història que està passant.
Amb una obra sinfònica jo només penso en so,
llavors ja...
Això vol dir que d'escoltar
és més difícil escoltar una obra meva sinfònica
que una òpera,
perquè en l'Òpera jo em deixo portar.
I com ja soc grandet
i no tinc massa remoniments de consciència
quan m'aparto de la meva estètica més dura
i faig concessions,
llavors abans tenia com una mena de por, no?
Quan ets més jove tens una estètica determinada
i després ja faig una concessió, la crítica...
Ets més dogmàtic, vas a mantenir els seus ideals...
Ho vaig mantenir molt,
jo soc un fill de l'escola d'Amstead,
de la tendència de Pierre Boulay,
i de Xenakis, i de Ligeti,
tots aquells que eren les grans patums,
que els havia tingut com mestres,
vaig treure la sort de tenir-los com mestres,
i vaig ser molt radical,
jo als 30 anys era un monstru,
vol dir que no deixava passar ni una.
A mi em feia gran hi ha anat cedint,
però no per l'edat,
jo penso hi ha anat cedint perquè hi ha après més,
vol dir que hi ha un moment determinat
que necessito expressar el que jo tinc dintre.
Aleshores m'importa un pito canviar llenguatge.
Ja sé que la crítica s'hi ve,
que potser no ve ni una,
dirà una obra excessivament eclèctica,
hi ha moltes estètiques diferenciades...
És capaç ja d'escriure,
d'imaginar què es pensaran els crítics de l'òpera
que encara no han vist?
Sí, sí, és que...
I en certa?
En termes general sí,
perquè els crítics a mi no m'estimen gens,
això vol dir que els insulto molt sovint
perquè crec que s'ha rebeixat molt poc.
Ah, si m'escolta un s'empiparà,
però m'és igual.
Llavors dic,
va anar per mi a vegades,
destrossem aquest tio que és un xulo.
No, no tinc res de xulo.
La crítica jo crec que té que ser una crítica...
No els obligo que els hi ha de la meva música,
això està claríssim.
Però possiblement,
perquè acabi possiblement aquesta guerra
que tinc amb la crítica,
perquè m'han destrossat moltes vegades,
jo crec que m'han destrossat per un problema meu,
no per un problema de la meva música.
És una mica com si li fos ràbia,
l'òpera meva funcioni, d'alguna manera.
És una història ja tan antiga,
des d'una vegada els hi vaig posar en un programa,
els hi vaig donar les gràcies
pel que ajuda de la música contemporània
i hi vaig posar tota la crítica de Barcelona
amb el programa demà.
Això no m'ho van perdonar.
I encara no m'ho perdonen,
però ho hagués tornat a fer,
ho faria una altra vegada,
si m'és igual.
El que passa és que molts d'ells són amics meus.
Llavors arriba un moment que sí,
que ja són crítiques diferenciades,
hi ha crítiques molt bones i crítiques molt durentes.
Que això està bé, també,
perquè hi ha plantejaments diferents.
Com tot.
El que crec,
ara mateix he anat a veure una òpera a Barcelona
la setmana passada
i és una òpera que és molt interessant,
però té un plantejament molt diferent que la nostra.
A part de que, a veure,
sempre amb òpera,
el preu del cos de l'Òpera és caríssim,
no té fi.
O sigui, una òpera pots gastar-te
en un muntatge,
10 milions de pessetes o 25.
Si vas ficant elements,
no pares,
els muntatges del Liceu són caríssims.
A més,
perquè hi ha darrere d'ells la Generalitat,
hi ha tot un món burgés,
que això també és important,
veure qui va a l'Òpera.
Qui va a l'Òpera avui en dia?
A l'Òpera del Liceu
va molta gent que li agrada a l'Òpera,
això està claríssim.
Però també hi ha molta gent que li agrada fer el pipa,
vol dir que ja...
Ja molt figurant.
Home, clar, perquè és un...
I és històric, això.
Però avui encara, el 2007,
la llotja del Liceu també és un lloc per anar a figurar?
Queda molt bé, no, el Liceu.
Queda molt bé,
i aleshores tens una posició allà important.
És caríssim, les entrades.
Que digues aquelles en què et pots veure,
et deixes veure...
Sí, a més tens un...
A vegades els palcos tenen un prepalco
que la gent allà fa el que vol,
i és històric, això.
El que passa és que reconec que ara la gent sap més que abans.
Jo quan era petit anava a l'Òpera també.
I a mi m'agradava.
No és que fos un nen repipi,
però jo quan tenia 10 anys anava a l'Òpera
perquè els meus pares em portaven
i jo ja plorava per la mort d'Isolda
i per la mort de la Madame Butterfly.
Això vol dir que...
I potser això és el que m'ha portat a fer Òpera.
És a dir que la idea d'expressar en música
tot el que està passant amb escena
penso que és molt important.
De fet, possiblement, agradi o no agradi.
Jo quan parlo amb la gent li dic
bueno, vení home, que no passa res,
o amb amics meus i alguna cosa ho entendreu.
Però a vegades és difícil.
Però bueno, amb el poble que vinc, que ferran,
per almenys 30 persones venen en un autocar
i són els meus fans.
Després quan vegin pel poble,
doncs i s'han saludat després d'aquest dia.
Ara parlarem de la seva estada a Ferran,
de la seva estada a Tarragona des de ja fa uns anys,
però ara em deia, home,
hi ha gent que es tira enrere.
A l'Òpera d'entrada,
hi ha molta gent que li tira,
enrere que li costa fer el pas, no?
Segurament hi ha molta gent que no té prejudicis,
encara que no li agradi especialment,
anar a veure teatre, anar a veure dansa,
anar a veure altres tipus d'espectacles,
però l'Òpera segurament encara ha estat complicat
trencar aquesta barrera que fa molts anys que existeix.
Sí, perquè hi ha una barrera social,
hi ha una barrera d'entendre realment aquesta trama
i hi ha una barrera que no es fan òperes a Tarragona,
bueno, a Reus encara teniu el Teat de Fortuny,
que es fan òperes a vegades,
però costa,
se vol dir que l'Òpera sembla que sigui només al Liceo
i alguna cosa més.
Liceo és el que té la temporada estable
i el públic que va a Liceo ja et dic
que l'Ànz és un públic que se s'ha de enborger,
i molt conservador,
per això quan fas innovacions dintre el terreny
de la música sinfònica hi ha problemes,
però dintre l'Òpera encara hi ha més.
Pensa que la mitja d'edat del Liceo de Barcelona
és de 70 anys,
que això quan ho veig em desespero,
perquè jo penso que el que he de connectar primer
és amb la joventut.
Però la joventut que va a conservatori,
i jo soc catedràtic d'un d'ells,
només estima la música clàssica, clàssica.
És la cosa més conservadora que hi ha.
O sigui, vol dir que és...
Són més papistes que el Papa?
Home, és que els conservatori,
jo ho diuen,
no, conservatori es conserven,
és una cosa terrible.
Ser catedràtic com jo d'un conservatori,
amb el meu talante,
és una desesperació.
M'agradaria, no ho sé, d'un conservatori.
M'agradaria que es diguessi Escola de Música.
I ahi mateix a classe,
ahi mateix a classe vaig dir a alguns,
però qui vindrà a l'Òpera aquesta?
I un va dir,
no, és que jo no vull venir,
perquè tu només fas música contemporània.
Em va fer molta gràcia.
Tu només fas música contemporània.
I no digues que faci música del XVIII.
I ells com estan acostumats
sempre a la mateixa música,
ell i els professors,
vol dir que l'element carca
del món dels conservatoris,
no te'l pots imaginar.
Clar que després tinc amics
i gent que sí que vindrà,
però alumnes meus,
que tinc uns cent alumnes,
quants vindran?
Si venen 10,
jo sóc feliç,
no?
Se vol dir que no.
I de professors,
ja no ho sé,
és de cap,
però sé que algú vindrà.
L'Albert Sardà,
ho comentava,
ja fa uns anyets
que viu a Tarragona,
viu al tranquil nucli
de Ferran.
L'Albert Sardà ha voltat moltíssim
per Catalunya,
per arreu de l'estat,
per arreu del món,
podríem dir,
si és exagerar,
què és el que li ha portat
a viure ara aquí a Tarragona?
Doncs problemes domèstics,
a vegades.
Jo vaig viure molt temps
a Formentera,
això vol dir que jo soc
un hippie reciclat,
però bueno,
després m'he reciclat molt.
I després vaig anar a viure
a l'Empordà,
que també m'agradava,
amb temporades a Barcelona,
que era la meva ciutat.
Però no soc un home de ciutat,
m'agradava el camp.
Com que hi piqui,
que era normal,
que m'agradava el camp.
I després vaig,
després d'Empordà,
vaig començar a viure
cap a la zona sur de Barcelona.
O sigui,
primer em vaig instal·lar a Vilanova,
després em vaig instal·lar a Covelles.
Va anar baixant.
Va anar baixant.
I va arribar un dia Ferran.
I va arribar un problema real.
Em vaig separar del meu segon matrimoni
i tinc una filla de vuit anys,
això vol dir que és una nena que adoro.
i precisament el que no volia
és estar lluny d'ella.
Perquè ja tenia una altra filla
que pràcticament no la vaig veure mai
i ara tenim molt bona relació.
És un problema humà, aquest.
Llavors,
el volguer veure més la meva filla
i ella es quedava a viure a Vilanova,
doncs vaig dir,
bueno,
agafo el cotxe i començo a baixar.
Així és de fàcil, eh?
I vaig començar a baixar
i el que veia pel mig
i que no s'ofengui a ningú
i hi havia pobles que no m'agradaven
perquè havien crescut d'una manera terrible
i eren tots apartaments
i giment per tots els costats.
Es va saltar el Baix Penedès de ple,
podríem dir gairebé.
Sí, sí, pràcticament sí.
I quan vaig arribar al Tafulla,
al Tafulla d'entrada,
vaig veure una altra cosa.
Vaig respirar d'una altra manera.
Llavors vaig anar, res,
amb una immobiliària d'aquestes
i vaig demanar si tenien per la zona,
per la zona, no,
però fins i tot en el casco d'Altafulla
no el volia,
volia per la zona.
Si tenien una casa de camp,
molt millor.
Si tenien alguna cosa per poder jugar,
jo em volia quedar aquí.
Això vol dir que les casualitats són brutals.
A tota mena hi havia una amiga meva
que viu a la Nou
que em va dir
baixa cap allà,
que allà està molt bé i tal.
I llavors vaig preguntar
o al Tafulla o al Gallà,
en algun poble d'aquests.
I em van dir...
I va sortir Ferran.
Sí, va sortir Ferran,
però sí per casualitat.
No sabia res de Ferran.
Jo només l'havia vist per carretera Ferran
i no havia entrat mai al poble.
I vaig arribar allà
i vaig veure aquesta casa,
una casa que estava
una mica estartalada al principi,
però me la vaig arreglar molt bé.
I ara,
ben aconseguit un nivell,
un nivell de vida brutal.
Això que treballa a Barcelona,
però no treballo tampoc cada dia,
treballo tres cops a la setmana,
em va molt bé.
I a més,
el Ferran és el lloc ideal
per poder treballar.
Ningú m'empipa,
això vol dir
que estic allà al mig del camp,
puc veure el mar,
puc anar a córrer,
que és el que més m'agrada a mi,
anar a córrer per les muntanyes i tal.
Tinc un nivell de vida,
però excepcional.
Quin panorama musical,
què li sembla el panorama musical artístic
que s'ha trobat aquí a les comarques de Tarragona?
Abans, per exemple,
la citava les produccions del Teatre Fortuny,
les produccions de Reus,
què li sembla el panorama
que s'ha trobat a la ciutat
i a la demarcació de Tarragona?
És baix, la veritat,
francament,
que ells encara els hi ha molt més
portar l'Anna Verena i el Víctor Manuel,
que quan se vol arriesgar
per qualsevol cosa cultural
d'un nivell més alt.
Jo no dic que no tenen que portar
l'Anna Verena i el Víctor Manuel
o els héroes del silenci,
no sé si es porten,
però porten més això.
Clar, és un nivell polític,
els preocupa molt que baixi molta gent,
però jo sempre dic
que es ha d'apostar per la qüestió política
i es ha d'apostar per la qüestió cultural,
que té que haver un equilibri.
Però en les nostres ciutats,
i va ser el mateix a Barcelona i en totes,
però a vegades en aquestes ciutats
més petites se'n nota més.
O sigui, jo crec que...
Clar, i quan Reus fa un esforç
per portar una producció,
portarà la Traviata
o portarà la Bohem
o portarà grans obres,
però no arriesguen per alguna cosa.
Jo penso que sí.
Veu difícil que pugui estrenar
aquest futur esplèndid
o una altra òpera posterior
en un futur teatre a Tarragona,
el Teatre Metropol, per exemple?
Ja m'entusiós, Maria,
ho he provat.
Jo he tingut bons amics de cultura
aquí com la Montse Illa
i em va dir, va, intentem-ho,
perquè l'any passat o fa dos anys
vaig fer una cantata
sobre el gran masturbador de Dalí
que penso que era molt barata
i molt fàcil de portar
i molt per convèncer la gent.
Ho van provar,
però ningú estava a la labor.
O sigui, que no...
I penso que s'equivoquen,
perquè és la manera
de pescar públic jove,
de fer una bona propaganda,
d'intentar incentivar.
O sigui, vol dir que ara
que hi ha un ajuntament nou aquí,
els demano que ho pensin una mica,
perquè és que guanyaran terreny,
em jugo el que vulguis.
sobretot perquè tenim un tal·lante
que no som gens carques,
això vol dir que fem una novetat
i no és tan difícil
escoltar la nostra música.
I fins i tot es pot explicar,
es pot dir, es pot...
O sigui, jo dic des d'aquesta ràdio,
a veure si em fan cas,
perquè no porta la meva òpera a mi,
us hi juro que se costarà molt barata.
I, a més, estic benent productera.
I, a més, serà comprensible per tothom.
I teniu teatres per fer-ho.
I a més, fet aquí.
Això és una garantia.
M'agradaria saber quantes òperes
s'han fet aquí,
en els últims 20 anys.
Això vol dir,
dintre la comarca de Tarona.
Segur que alguna.
Ho hauríem de repassar,
però segurament que acabaríem aviat.
Ja per acabar, senyor Cerdà,
aquest cap de setmana
s'estrenen el Futur Esplèndid,
a Terrassa, recordem-ho.
Té algun altre projecte en marxa?
No, la veritat és que
després de fer una òpera d'aquestes
et quedes destrossat.
Però projectes,
a partir del dilluns,
començo.
A partir del dilluns, vaja.
Sí, començo a escriure una obra
per saxo i piano,
que l'estrerem d'aquí dos o tres mesos.
Però, bueno,
començo ara amb una obra petiteta.
Jo no puc deixar de composar,
això està claríssim.
I menys quan estic a Ferran tranquil·lament.
Sempre tinc aquest...
Jo, de composar,
no em jubilaré mai.
Bé, no sé que m'agafi un enteïmer total
i no me'n recordo de res.
Però dic,
però al principi no tinc per què deixar
perquè m'agrada molt.
I m'ho passo molt bé.
Després s'estrenen, no s'estrenen.
Això és una altra història.
El meu problema és
la necessitat que tinc de crear.
I quan estic creant,
és quan jo m'ho passo millor.
Pateixo molt, eh?
Perquè és difícil trobar-ho, tot això,
però m'ho passo molt bé.
I més en el lloc que estic.
Quan estic cansat,
me'n vaig a donar la volta pel cap.
Això és genial.
Que em tinguin enveja,
perquè és que és genial.
Ho passo molt bé.
A veure, Cerdà,
moltíssimes gràcies
i gràcies per acompanyar-nos avui
a l'estudiu de Tarragona Ràdio.
Que vagi molt bé
l'estrena d'aquest cap de setmana
i de ben segur que trobarem més ocasions
per tornar-ne a parlar.
Fins la propera, bon dia.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.