aquest trastorn alimentari que afecta a tantes persones,
sobretot joves, a vegades se'n parla quan està vinculat amb la moda,
a vegades deixa de ser notícia, torna a sortir perquè en tocava parlar d'allò,
però és un tema que està latent fa molts anys en la nostra societat, no?
Exacte, i les últimes xifres parlen que al voltant del 6% de joves i adolescents
estarien patint aquestes malalties.
A més a més, també hi ha estudis que indiquen el risc de patir-les
i el risc el situen a l'11% de joves i adolescents.
Per tant, són malalties que actualment són molt prevalents,
sobretot entre les dones i sobretot entre dones, adolescents i joves.
I contrasta moltíssim amb aquesta gran pandèmia, podríem dir,
sobretot de la societat desenvolupada de l'obesitat.
És aquesta situació paradoxal, no? I tan greu que estem vivint.
Exacte, i l'augment de l'obesitat també pot significar un augment
dels trastorns de comportament alimentari,
perquè s'ha estudiat que l'obesitat pot arribar a ser un factor de risc
de cara a patir, anorexia, bulímia o altres trastorns alimentaris.
Això en la pràctica es tradueix moltes vegades, d'aquí la importància de la guia,
que les famílies que tinguin un noi o una noia, que és la majoria dels casos,
que té un sobrepès, ja sigui excessiu o no tan excessiu,
i veuen que la filla o el fill pateixen perquè estan en grasos,
els conviden a fer una dieta,
o els diuen que estan en grasos,
els volen ajudar però no saben com.
És una situació que des de fora
sembla molt senzilla,
però té una gran complexitat.
Exacte, des de dintre de la família
es poden transmetre una sèrie de models
en què els progenitors es fan contínuament a règim
o valoren molt el noi o la noia
a través del seu físic,
quan el que s'hauria de fer davant d'un noi o una noia
que té sobrepès és portar-lo al metge.
I que sigui el metge el que derivi l'especialista
perquè li prescriu una dieta adequada
en funció de l'edat, de l'alçada,
de les característiques de cadascú.
Sobretot en dietes en què la persona no passi gana,
ni siguin restrictives.
En aquest cas, el metge ha de fer un èmfasi important
en el que és l'aspecte emocional d'aquest jove,
perquè les dietes, si hi ha per als adults,
és difícil de seguir.
Per un noi o una nova jove,
aquest canvi d'àmbits alimentaris,
endarrere moltes vegades hi ha algun problema
d'autoestima o d'inseguretat.
Exacte.
Llavors el metge és el que hauria de detectar
tota aquesta possible problemàtica,
aquesta situació de risc,
i en els casos en què fos necessari
que s'hi acompanyés un tractament psicològic
en aquests nois, noies,
o persones ja més grans,
que també presenten sobrepès
i desitgen i han de perdre pes.
El nostre cos canvia, lògicament,
a mesura que ens fem grans.
Sempre hi ha un petit o un gran augment de pes
a mesura que passen els anys
i moltes vegades aquesta fotografia
que deies a les cases, no?,
del pare i la mare.
Estic molt gordo?
Estic massa grassa?
Sempre aquests tipus de comentaris,
potser que els evitéssim a casa, no?
Exacte.
Aquesta és una de les principals recomanacions
que fem des de la CAP,
que sobretot com ens referim
als nostres fills i filles
pot influenciar molt la seva autoestima,
a la seva imatge corporal
i plantejar-se, potser,
fer un règim restrictiu
quan aquell noi o aquella noia
fins ara no s'ho havia plantejat
o no tenia tanta insatisfacció
com la que li han acabat generant.
Però aquest no només és l'única causa.
De fet, en els trastorns alimentaris
parlem de malalties multicausals.
I sí, doncs,
que hi haurien uns patrons familiars
que poden ser de risc,
però no són ni molt menys
els responsables
que una persona acabi patint
un trastorn alimentari.
Hi ha una tendència a culpabilitzar-se,
els pares, les famílies,
del problema dels fills.
Aquest és un altre dels temes
que cal solucionar
per afrontar el problema en valentia, no?
Moltes de les famílies
que tenen un fill o una filla malalt
d'anorexia, de bulimia,
un trastorn alimentari,
se senten molt culpables.
Què he fet jo
perquè a la meva filla
li sigui passant tot això?
I, de fet,
els pares no són culpables
del que li està passant
al seu fill o a la seva filla.
Potser sí que hi ha hagut conductes
dins de la família
que poden haver afavorit,
però hi ha un tant per cent
de la malaltia
que s'explica
per una vegada en genètica.
Per tant, segurament,
segur la seva filla,
el seu fill,
ja era vulnerable
a patir aquestes malalties
a priori.
Ja, ja, ja.
En principi,
quins són aquells símptomes
que poden fer intuir
en una primera instància
una família
que el seu fill
o la seva filla
està gestant
algun procés,
alguna malaltia nerviosa
d'aquest tipus?
Hi haurien diferents símptomes
i que s'emmarquen
diferents àrees,
però, per exemple,
en torno a l'alimentació,
sobretot,
que una noia
o un noi adolescent
sense justificació mèdica
comenci una dieta,
comenci a eliminar
diferents aliments
de la seva alimentació,
manifesti constantment
la seva insatisfacció
amb el seu propi cos.
En el cas de l'anorexia,
realment,
que hi hagi una pèrdua
important de pes.
En el cas de la bulímia,
imaginem, doncs,
que un pare o una mare
s'adona que el seu fill
s'està provocant el vòmit.
Això ja seria
un símptoma
prou alarmant
com perquè aquesta família
consultés el metge.
Però aquest dia
bastant avançat
hi ha aquest procés,
quan hi ha aquests símptomes?
No té per què.
Pot ser que una persona
comenci a purgar-se,
però que encara no estigui
del tot instaurada
la conducta bulímica.
Potser el que els pares
expliquen
que van notar
primer de tot,
a part de l'alimentació,
del pes o de tot això,
parlen d'un canvi
de comportament.
Cada cop i de volta
la seva filla,
el seu fill,
havia canviat.
Estava molt més trist,
molt més aïllat,
molt més agressiu,
a menys,
i amb qualsevol comentari
que els hi feien.
I van començar a veure
que les coses
no estaven funcionant
com fins a les hores.
Hi ha un altre aspecte
que a vegades s'oblida
i és fonamental,
que és que és una malaltia
molt greu,
amb conseqüències
no només emocionals
però també físiques
tan greus
que pot esverdevenir
una malaltia crònica
i fins i tot
portar a la persona
que la pateix a la mort.
Sí, per això
he insistit molt
que tan aviat
com les famílies
sospiten
que podria
el seu fill,
la seva filla,
plantejar una malaltia
d'aquestes,
presentar una malaltia
d'aquestes,
que vagin a un metge
que se'ls derivi
amb un especialista
en trastorns alimentaris
i que aquest pugui
fer un diagnòstic
perquè quan abans
detecten aquestes malalties
el pronòstic millora.
Una assignatura pendent
segurament
és el tema
dels tractaments,
no?,
de la falta
d'unitats
específiques
per tractar
aquests trastorns
arreu del país.
Sí que és cert
que no hi haurien
les suficients unitats
com potser
la prevalença
d'aquestes malalties
però cada vegada
se s'ha treballat
més en aquesta línia
en obrir unitats
i obrir places
perquè totes les persones
que pateixen
aquestes malalties
puguin ser ateses
correctament.
d'uns anys a ara
és cert que el sistema
sanitari ha canviat
ha millorat
i que actualment
doncs ja no estem parlant
de les llistes d'espera
que es parlava
des de fa uns anys
per exemple.
En medicina
en tot tipus
de malalties
s'ha evolucionat
molt.
El tema
dels tractaments
i des del camp
de la psicologia
també naturalment
que és fonamental
també s'ha evolucionat
s'han cercat
noves maneres
d'afrontar
aquesta qüestió
diferents
a les que es podien
fer fa 10 anys
per exemple.
Sobretot es busca
actualment
en una primera fase
diríem
fase 0
del tractament
en què es busca
motivar la persona
perquè entra
en tractament
perquè s'ha vist
una persona
no motivada
és molt difícil
d'ajudar-la
i que se n'acabi
sortint
per tant
la primera fase
del tractament
abans de tot
s'ha de motivar
la persona
i responsabilitzar-se
de la malaltia
i de la seva curació
s'ha vist
que diríem
que és indispensable
perquè se n'acabi
sortint
d'aquestes malalties
se'n surten?
se'n surten
les persones que pateixen
un trastorn alimentari
poden superar
completament
aquestes malalties
enfront a la creença
que a vegades
circula
que un
quan pateix
anorexia
o límia
ho és tota la vida
no és veritat
això
hi ha persones
no totes les persones
que les pateixen
se'n surten
però sí que un tant
percent important
se'n surten
però perquè se'n surtin
és molt important
que vagi un metge
i que vagi
amb un especialista
en trastorns alimentaris
que normalment
es treballa
amb un equip multidisciplinar
psicòleg
psiquiatre
metge
endocrino
perquè es puguin atendre
tots aquells factors
que han portat
a la persona
a patir un trastorn alimentari
Cristina
es detecten casos
amb persones adultes?
sí
es detecten casos
i darrerament
cada vegada
els experts
alerten
que comencen a aparèixer
casos
amb dones
generalment
també pot ser amb homes
però a partir dels 30 anys
quan fins ara es parlava
d'una malaltia
típicament
d'inici a l'adolescència
o s'havia parlat
que fins i tot
baixava l'edat
però no el que pugés
les franches d'edat
i és cert
que estan apareixent
casos
de noies
a partir
pot ser un precipitant
el primer embaràs
a partir de llavors
començar
amb dietes
molt restrictives
amb molta insatisfacció corporal
i acabar-les conduint
amb un trastorn alimentari
curiosament
les revistes
la moda
el món de la imatge
aquests dies
doncs
com que arriba la primavera
doncs diuen
tornen les curbes
es tornen a portar
les persones
i tu mires aquelles fotografies
i dic
home
jo curbes curbes
aquí no em veig gaire
vull dir que és aquesta
aquesta hipocresia
moltes vegades
que tota la indústria
es posa en marxa
parlant del tema
del tallatge
que ja veurem
ja veurem
perquè això a vegades
semblen campanyes
publicitàries exclusivament
es posen les piles
dient
no no
si tornen a portar-se
les dones
allò amb formes
i dius
home
amb formes de què
perquè no estem davant
de les velleses
de Rubens
però tampoc
continuen sent
els referents
de les noies
adolescents
continuen sent
noies
primes
exacte
per molt que diguin
estem completament d'acord
i ara que s'apropa l'estiu
aquestes campanyes
per perdre pes
fan molt mal
a les noies
i a les joves
que possiblement
ja
segurament
ja s'han insetifetes
però acaba precipitant
cap a tot això
l'ideal de vellesa actual
és el d'una dona
extremadament prima
i molt jove
per tant
si no estàs prim ni jove
i no tens 20 anys
doncs ja et pots
autoeliminar
exacte
l'increment de casos
d'anorèxia
o bulímia
amb edats més avançades
perquè la pressió
per estar prim ni jove
és molt important
la que estem patint
i la indústria
exacta
de l'estètica
genera molts beneficis
econòmics
actualment
costa molt de lluitar
contra tot això
tant de l'estètica
com la de
productes
per aprimar-se
anticellulítics
medicaments
etc
i el tema de les talles
no ens hem pres
una miqueta
el pèl Cristina
amb les talles
amb aquestes
de tant en tant
fan la gran campanya
de les talles
però quan vas a comprar
veus que
que no és que la talla
no correspongui
és que segons la botiga
que vagis
pots gastar la 36
o la 44
sí que és cert
que segueix
havent-hi diversitat
de talles
la CAP des de fa molts anys
que no només
reclama la unificació
de les talles
sinó que a passarel·la
hi hagi diversitat
de talles
models que representin
el que hi ha
a la majoria
o les talles
que fan la majoria
de dones
al carrer
vam lamentar
que quan
es vol reorganitzar
tot el tema
de les talles
doncs ens deixo
una mica al marge
el que serien
les associacions
de malalts
i de pacients
de trastorns alimentaris
sembla que
darrerament
s'encindria
molt més en compte
el que estem
demanant
des de fa temps
però de moment
no hem vist
cap acció
concreta
del pla
que es parlava
ja fa uns mesos
doncs més coneixement
real del tema
que teniu vosaltres
des de les associacions
fora
fora impossible
del tot
realment
tasca important
la que es fa
des de les entitats
quan hi ha determinades
malalties
afeccions
trastorns
són les entitats
que pleguen
famílies
i professionals
les que tiren
una miqueta
del carro
i lluiten
d'una manera
diguem-ne
simbòlica
contra aquestes
campanyes
la reflexió
és ben senzilla
si mirem
el rànquing
de les models
del món
realment dones
sota aquest criteri
perfectes
probablement
n'hi hagin 50
i quants milions
de dones
som en aquest país
és una reflexió
tant d'anar per casa
però tan lògica
que al final
sembla mentida
que ens vulguin fer
creure el que no és
i que hi entrem
tots
en aquest joc
sí, sí
tots
estètica
moda
sense filtrar-ho
i tindre aquest esperit
crític
que intentem
transmetre
els nois i els nois
sigues crítica
amb tot allò
que et venen
i per què ho venen
perquè et venen
aquest ideal
de bellesa
gràcies