La Ràdio de la Ciutat
La Ràdio de la Ciutat
No cal afegir-hi més
Per antonomàsia són les paraules, les frases breus
que va pronunciar Jesucrist abans de morir a la creu
i que el divendres sant sonen arreu del món cristià
i que el divendres sant sonen arreu del món cristià
i que el divendres sant sonen arreu del món cristià
i que el divendres sant sonen arreu del món cristià
i que el divendres sant sonen arreu del món cristià
i que el divendres sant sonen arreu del món cristià
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Primera paraula
Pare, perdona'ls perquè no saben el que fan
pel germà Josep Espuny Crespo.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
no només revivim un fet històric llunyà.
Més aviat, del que es tracta ara
és d'actualitzar el misteri de la trobada entre Déu i l'home,
que en Jesús es llegeix des de l'amor.
Ho podem fer amb molta senzillesa,
amb la simplicitat d'aquells que no necessiten gaires teories
per copsar un signe de bondat,
un gest de tendresa o l'escalf d'unes paraules de consol.
Pare, perdoneu-los que no saben el que es fan.
Són mots plens d'amor.
Se'ns fa difícil imaginar una actitud com aquesta
en un moment tan dramàtic
i en una situació tan aparentment absurda com aquella.
Quan Jesús diu aquestes paraules,
segurament ens està mirant a tots nosaltres.
Havent seguit el camí de la creu
i ja poc abans del seu traspàs,
ens està resumint l'Evangeli en una sola frase.
Ara ens queda ben clar que la bona notícia és ell mateix
i el que ens diu és que al capdavall
només el perdó i l'amor
són capaços de guarir tantes ferides
que ens anem infligint els uns als altres
en les nostres vides.
De vegades això ho fem d'una manera conscient,
però moltes altres segurament que no tant.
D'altres el patiment és fruit només
del fet que el món és imperfecte
i no totes les situacions es poden preveure o solucionar.
Durant aquesta quaresma
hem anat recordant
que tots ens equivoquem
i que tots hem estat a prop
potser massa
d'aquells que, quan tenien Jesús al davant,
en lloc de reconèixer-lo com a fill de Déu,
no van saber el que es feien.
La resposta del Crist és la més difícil,
però era l'única possible
perquè no n'hi havia d'altre
que fos coherent amb la seva vida.
Dèiem ara
que no només estem fent memòria
d'un esdeveniment històric.
Les paraules de Jesús
són també una pregunta punyent
per a cadascú de nosaltres.
Un conegut escriptor religiós
mort ja fa alguns anys,
José Luis Martín Descalzo,
va publicar en la seva joventut
un llibre que portava per títol
Siempre es viernes santo.
Allí deia que mentre al món hi hagi dolor,
injustícia, malaltia,
soledat, menyspreu
i aneu-hi posant els punts suspensius que vulgueu,
estarem revivint d'alguna manera
la passió de Crist
si no fem altra cosa que passar de llarg
sense fer res.
Per això creure en Jesús
vol dir ineludiblement
creure en la vida
i això significa
que ens cal sintonitzar de tant en tant
les benhaurances
per tal de no perdre'ns.
certament
que en l'existència de totes les persones
hi ha moments de goig,
de glòria
i molts també de dolor.
Però ben segur que el voler de Déu
és que la nostra vida
estigui més a prop del diumenge de Pasqua
que no pas del divendres sant.
A la vella pasqual
que demà celebrarem
es recorden de vegades
unes paraules de Sant Irineu,
un gran pensador
dels primers segles del cristianisme.
La glòria de Déu
és que l'home visqui
i ho faci en plenitud.
Això deu voler dir
Déu el que vol és que tots els homes
visquem feliços i en pau.
Jesús ja ens ha assenyalat el camí.
Ho va fer amb la seva paraula
però sobretot
amb les seves actituds
i les seves accions.
I el moment en el qual
era més difícil demostrar-ho,
que és el moment que ara estem recordant,
ens va donar
la darrera gran lliçó
que per això ell
era l'únic mestre autèntic.
Pare,
perdoneu-los que no saben el que es fan.
A la injustícia i la barbària
només va saber-hi respondre
amb l'amor i el perdó.
Ens va dir així
que es pot viure d'una altra manera,
que no som aquí
per una casualitat
absurda o inútil
i que ser autènticament humà
és acostar-se cada vegada més
al Déu amor.
La manera com caldrà fer-ho
no té una única recepta.
cadascú de nosaltres
haurà de fer el seu propi camí
per trobar-la
amb l'ajut de Déu.
Això sí,
sempre passarà per fer costat
al feble,
al desvolgut,
a l'oblidat,
al perdedor.
Nosaltres,
doncs,
hem tingut més sort
que aquells butxins
que no eren conscients
de qui tenien al davant.
Nosaltres
sí que sabem el que fem,
perquè obrin camí
hi ha el mateix Jesús
i d'ell
sí que ens podem refiar.
Tant de bo
no li calgui mai repetir,
Pare,
perdoneu-los
que no saben
el que es fan.
ja
ja
ja
ja
ja
ja
ja
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.


Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
lluny, sembla que sistemàticament
queden fora del nostre àmbit
ni posem el pensament
a l'altra punta del planeta
jo crec que el que avui vull proposar
és un sincer exercici domèstic
personal en el que caldrà posar
i això és important i potser el més dur
però molt sa, posar noms
i cognoms
en quines actituds i en quins comportaments
em puc reconèixer com a lladre
per exemple
potser robo tendresa
el malalt pesat, pesadíssim
el qual em correspon atendre cada dia a l'hospital
i el que atenc en el millor dels casos
correctament quan no l'habito
potser robo aplicació
a l'hora de preparar les classes
i oblido que abans que professor
estic cridat a ser germà
ser àngel dels infants
a ser apòstol en l'ensenyament
potser robo temps a la meva activitat ministerial
a aquella dedicació específica
que Déu em demana com a prevera
i que l'Església m'ha confiat
potser robo temps a la meva dona
o els meus fills
i potser dono les culpes
a una feina que em devora els minuts
i la pròpia energia
potser em robo temps a mi mateix
negant-me espais en blanc
espais de descans
espais de desconexió
espais aparentment inútils
però que són reparadors
i que no oblidem
són espais que no robo als altres
sinó que m'estic robant
a mi mateix
potser estic robant temps
als amics
als que no visito
als que no truco
als que no escric
als que no comparteixo
la proximitat
que caldria
per compartir
el pas dels dies
potser també estic robant temps
al Senyor
que no para de trucar
a la meva porta
que voldria trobar-se amb mi
en el silenci
en la solitud
que voldria parlar-me
i potser robo la dignitat
a persones
a les quals només soc capaç
d'admirar
i de desitjar
el seu cos
i potser robo crèdit
criticant
sense arguments sòlids
deixant-me emportar
per un asfixiant
esperit gregari
com si jo no tingués
un cap per pensar
i potser robo diners
penso
que fan en el meu compte
els que sí
cobro per la nòmina
que em corresponen
que legalment són meus
però que jo
com a cristià
havia decidit
dedicar a
però que
segueixen allí
en el meu compte
hi ha robatoris
molt greus
perquè robem
la vida de nens
que encara no han nascut
i robem
els últims batecs
a malalts
irrecuperables
robem la dignitat
a persones
que no tenen
un àmbit econòmic
o cultural
mínimament adequat
per créixer
i en aquest context
aparentment tan favorable
a acollir la diversitat
que tenim avui en dia
potser jo
personalment
estic robant
als altres
la possibilitat
que em percebeixin
com un veritable
cristià
com un catòlic
honest
si no coherent
del tot
com un estel
en la foscor
com un deixeble
del ressuscitat
que es defineix
per aquella coordenada
que curiosament
traça
una creu
i és
la coordenada
de l'esperit
de fe
i del zel apostòlic
quan finalitzem
aquesta experiència
de sincera
identificació
dels nostres robatoris
quan veiem
el llistat resultant
quan tinguem la certesa
d'haver estat lladres
quan al nostre cor
experimentem
el dolor
concret
aleshores
serà el moment
d'aixecar el cap
i de girar
els ulls
cap a Jesús
potser tindrem
aleshores
consciència
d'indignitat
i estarem
precisament
en la posició
del bon lladre
en la posició
d'estar
necessitats
de perdó
i oberts
el perdó
potser aleshores
notarem
com un fet
totalment nou
i vivificant
l'elenada
d'aire fresc
de la mirada
de Jesús
per a qui
malgrat el pecat
no haurem
mai
deixat
de tenir
dignitat
ni haurem
mai
perdut
el seu amor
ell
no ens el nega
mai
i fins i tot
celebra
el nostre retorn
fundar
amb la seva bondat
la nostra limitació
estriparem
la llista
i mirant
a Jesús
clavat en creu
a punt
de travessar
els claus
sentirem
les seves
paraules
adreçades
a nosaltres
t'ho dic
amb tota veritat
avui
seràs amb mi
el paradís
una expressió
literalment
desbordant
exces verme
la
la
sea
constat
m
la
maj
ma
ma
k
allons
цо
ho
ho
χem
pas
se
op
fim
руce
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Per la senyora Rosa Muñoz, la suent, mare d'alumna.

Fins demà!
Fins demà!








Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
de perdonar els seus butxins, ha reconfortat el bon lladre
i ens ha deixat en la figura de Joan la seva mare
en qualitat de protectora de tota la humanitat.
Sota un cel tenebrós, el fill de Déu exclama
Eloi, Eloi, lema sabactaní, és a dir, Déu meu, Déu meu,
per què m'heu abandonat?
I fa ben bé l'efecte que sigui un signe de feblesa,
de renúncia, fins i tot de retret.
Els evangelistes Mateu i Marc ni gosen traduir aquestes sentides paraules
i les diuen en arameu, la llengua materna de Jesús,
senyal inequívoc que brollen directament del seu cor nefrat.
Són els mateixos mots de l'inici del Salm 22,
els quals, una altra vegada segons Germán Puig,
mostren l'abast últim d'aquella prova,
la ferida més profunda d'aquella passió.
Tots hem llançat alguna vegada la primera pedra
quan ens hem sentit abandonats per algú
en qui havíem dipositat la nostra confiança.
El mateix poeta Miquel Martí i Pol va buscar un diàleg amb Jesús
als llibres de la seva primera etapa literària,
tot cercant la seva pròpia identitat humana,
li demanava que manifestés la seva presència i el seu poder.
No ens ha de fer por sentir, i sobretot meditar,
velles paraules com
On és, Senyor, la vostra mà?
On el lligam intens de la vostra mirada?
No pas en veu tranquil aclamem,
sinó amb un crit rugallós,
perquè us temem, Senyor,
i alhora tenim una íntima, una vital necessitat de vos.
Tornant, però, als evangelis,
notem que aquelles paraules pronunciades per Jesús
a la muntanya del Calvari
no són exactament iguals en el de Mateu i en el de Marc.
Mentre el primer inclou el mot Eli,
el vocatiu que encapçala la frase,
el segon esmenta l'expressió Eloi.
Eli fa referència al profeta Elias,
i d'aquí que els versets següents
a l'oració que estem comentant avui,
els evangelistes diuen que la poca gent
que hi havia al voltant de la creu
s'estranyés del fet d'anomenar el profeta Elias
en aquelles circumstàncies.
Sembla més coherent, doncs,
la paraula Eloi,
o sigui, Déu meu, en Arameu,
i fixem-nos que no s'adreça en cap moment al Pare,
com sí que havia fet a l'oració de l'Hort
quan suplicava que li apartés aquell calze,
veient a venir tot aquell sofriment imminent.
Alguns han volgut veure mostres de desesperació,
fins i tot de maledicció,
en la quarta paraula de Jesús clavat en creu.
En unes hores de patiment com aquell,
difícilment imaginable,
no sorprèn que l'home que fou Jesús de Nazaret
cridés amb les poques forces que li quedaven
un salm que coneixia
i que expressava una sensació física
que no podia defugir.
Precisament, les processons d'avui,
divendres sant,
mostren de manera gràfica i entenedora
tots els torments que patí Jesús.
Ens ho suggereix mossèn Miquel Malendres
quan diu
La nit palpita.
Entre els dos murs de gent devota
s'escola la riuada mansa
del gran enterrament.
Podríem dir, doncs,
que Jesús va suportar
una mort cruel per una bona causa,
la salvació de tots nosaltres.
No es va queixar dels jueus
que el van denunciar,
ni de Pilat que el va condemnar
a contracor,
ni dels soldats que el van crucificar,
simples baules
d'una cadena que ens ha fet lliures.
No va ploriquejar
ni jamagar.
Les seves paraules,
Déu meu, Déu meu,
per què m'heu abandonat,
no són les d'algú
que acusa
o que reproixa.
Qui millor que Salvador Espriu
per cloure aquesta reflexió,
mots extrets del seu recull
de poemes anomenat
Setmana Santa.
Em demanaves avui
unes paraules que t'acompanyin,
llums en aquest seguici
de la mort caminada.
No provis a tocar-me cap mot,
si et sembla trist,
però ho saps que no podries.
El que és escrit,
és escrit.
Deu meu.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!


Fins demà!









Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
De l'Evangeli de Sant Joan és d'on perpetuem la sisena paraula de Jesús a la Creu.
Quan hagué pres el vinagre, digué, tot s'ha acomplert i, inclinant el cap, va lliurar l'esperit.
Els evangelistes Lluc, Marc i Mateu descriuen així la mort de Jesús.
Jesús, fent un gran clam, digué,
«Pare, a les teves mans encomano el meu esperit».
Jesús, llençant un gran crit, va expirar.
I Jesús, cridant novament en veu forta, va lliurar l'esperit.
En totes les versions apareix fent un gran clam, llençant un gran crit, cridant novament en veu forta.
En aquest crit, d'un Jesús agonitzant, hi trobem el gran misteri d'amor de Déu pels homes.
Si Jesús llençar aquell clam, ho feu per ser escoltat.
Amb aquell clam, Jesús, elevar la seva darrera pregària al Pare.
Ni la por humana davant la mort, tan intensament viscuda a Getsemaní,
no el privar de mantenir l'esperit, tot hora atent al gest d'amor i de llibertat.
Si per a Jesús tota la vida fou pregària, també, perquè sempre viscè a la presència del Pare,
molt més ho és en el moment de donar la vida.
Tot s'ha complert, tot s'ha consumat, tot s'ha perfeccionat.
Jesús mor, les escriptures s'han acomplert.
En Jesús, veritable home i veritable Déu,
trobem resposta als grans interrogants de la condició humana.
Ha passat fent el bé i mostrant a tothom el camí d'una vida millor.
Amb la seva mort, vens la mort.
Amb la seva ressurrecció, ens fa el do de la vida.
La nostra existència troba una nova esperança.
Poder anomenar Déu Pare.
I poder formar amb tota la humanitat una família,
el poble dels fills de Déu.
Una església que és comunió i servei.
Participem també d'aquesta pregària.
Deixem-nos que ens conmogui.
Que ens canviï a nosaltres, també.
Podem comprendre fins quin punt estava aquest crit
carregat de la força divina
per l'efecte immediat que va produir.
Veritablement, va dir el santurió que estava junt a Jesús,
aquest home era fill de Déu i va creure.
Si quan Jesús dona aquell fort crit
al vel del temple s'esquincant dos de l'alabaix,
la terra tremolar,
les roques s'esbarlaren,
els apulcres s'obriren,
això és el que ens hauria de passar a nosaltres aquest divendres sant.
Són altres les roques que han d'esbarlar-se.
Són els nostres cors de pedra
que mai s'han conmogut,
que mai han plorat,
que mai han volgut entendre-ho.
Jesús coneix molt bé que no hi ha més que una clau per obrir els cors tancats
i que aquesta clau no és el retret,
no és la crítica,
no són les amenaces,
no és la por,
no és la vergonya,
no és res.
És únicament aquest amor
que, com descriu el càntic dels càntics,
és més fort que la mort.
No tinguis por, ens diu Isaías,
que jo t'allibero.
T'he cridat pel teu nom.
Ets meu.
Ets tan preciós per a mi,
tan valuós i estimat.
És el que Crist ens diu morint.
Qui ens separarà de l'amor de Crist?
Escriu Sant Pau als cristians de Roma.
La tribulació,
l'angoixa,
la persecució,
la fam,
la noesa,
el perill,
la mort.
Tal com diu l'escriptura,
és per a tu que anem morint tot el dia
i ens tenen com a nyells duts a matar.
Però, de tot això,
ens sortim plenament vencedors,
gràcies a aquell qui ens estima.
Aquest és el descobriment
que ens pot fer canviar.
És la bona notícia
que avui es proclama.
És l'únic cert inamovible
que hi ha al món,
que Déu ens estima.
Quin tipus d'emoció tenim ara mateix?
Quin sentiment és el nostre?
Hem plorat alguna vegada
o almenys
hem desitjat plorar
per la passió de Crist i per la seva mort?
Ploro per la passió del meu senyor,
respongué Sant Francesc de Sís
a la pregunta
per la raó de tantes llàgrimes.
No sembla suficient
haver recordat aquest matí
el crit del Crist moribund a la creu.
Tampoc sembla suficient
afligir-nos aquesta tarda
al celebrar litúrgicament
la mort salvadora del Messias
i la seva representació gra plàstica
en la processó del Sant Enterrament
que recorre els principals carrers
de la nostra ciutat.
El crit dels salvats
el crit
dels que han entès
la mort de Crist
s'ouirà
en la nit santa
vigília
de totes les vigílies
nit pasqual
allà entendrem
el veritat significat
de les darreres paraules
de Jesús a la creu
l'home
és salvat.
de la Pere.
Bona nit.
Bona nit.
La darrera paraula de Jesús a la creu és de donació total, és una entrega fins al final.
Què més ha de donar Jesús que no ho hagués fet tota la vida?
Què més podia entregar al Senyor que no ho hagués realitzat al llarg del seu camí?
De Galilea a Jerusalem, Jesús fa una donació del tot.
Primer de tot dona les seves paraules, ho fa amb la predicació de l'Evangeli.
Així doncs comença amb la frase lapidària que ja ho diu tot.
Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli, en la versió de Mateu, mentre Marc puntualitza.
El regne de Déu és a prop.
Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli.
Jesús ha anat donant les paraules de les benhaurances.
Feliços els pobres i els humils, els qui ploren i els qui tenen fam i set de justícia,
els compassius i els nets de cor, els qui posen pau i els perseguits per causa de la justícia.
Jesús també ha donat les paràboles.
En primer lloc a Galilea, les paràboles de creixement del regne de Déu, el sembrador,
la paràbola del grà de mostassa.
Després, en el camí, les de misericòrdia, com la de l'ovella perduda,
la de l'adragma perduda i la del fill pròdic.
I finalment, a les portes de Jerusalem, ens ha donat les paràboles de judici
dels treballadors a la vinya, la del convit del fill del rei,
la de les Déu verges i la del judici final.
Però Jesús, no donant només les paraules, sinó les obres,
de les seves mans han sortit la guarició dels cecs i dels muts,
dels paral·lítics i dels leprosos, i molt especialment la resurrecció dels morts.
I encara, de les seves mans ha sortit el gran miracle, el perdó dels pecats.
Els teus pecats et són perdonats.
Avui ha entrat la salvació en aquesta casa perquè també aquest home és fill d'Abram.
i ningú no t'ha condemnat, jo tampoc no et condemno.
Ves-te'n i des d'ara no pequis més.
Però Jesús no dona només paraules i obres, sinó persones.
El peu de la creu dona a la mare el deixeble estimat
i el mateix deixeble a la seva mare, tal com ho hem escoltat,
avui mateix fa una estona.
Ara bé, Jesús no només dona, sinó que li prenen,
li arrabassen del seu vestit els miracles,
com la dona que patia pèrdues de sang des de feia 12 anys.
I també li pren un miracle a base d'insistència,
la ciriofrenícia que li implora la guarició de la seva filla,
perquè també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.
A Jesús li arrabassen, finalment, els seus vestits, com ens diu Sant Joan.
Es repartiren entre ells els seus vestits i es juguen a daus la seva roba.
Però el Senyor, quan no té res, encara pot donar,
encara pot entregar, i ho fa el Pare.
Ell que havia viscut tota la vida en l'obediència,
ell que havia viscut fent la voluntat del Pare,
ell que s'alimentava de tota paraula que surt de la boca de Déu,
perquè no només de pa viu l'home.
Jesús, dóna al Pare allò que li queda,
allò que té en el seu ésser més íntim.
Jesús, torturat, vexat, insultat, degradat,
conserva tot el seu ésser, tota la seva personalitat,
conserva tota la seva dignitat,
i per això pot dir solemnament
Pare, a les vostres mans, encomano el meu esperit.
Torna el Pare a la seva mateixa essència,
aquell esperit que ja ens diu el llibre del Gènesi,
que planava sobre les aigües,
i per la seva presència Déu crea el món.
Aquell esperit que fou vessat sobre els ancians al desert
perquè profetitzessin tot entrant en estat d'exaltació.
l'esperit que davallà sobre Maria
i per la seva presència concebé
el mateix esperit que empenyé Jesús al desert
i que li guia els seus passos fins a donar la vida.
Jesús dóna l'esperit al Pare
perquè un cop ressuscitat l'enviï als apòstols,
ompli la seva església
i comenci una nova era,
la de l'anunci de l'Evangeli,
la de la predicació de la bona nova,
l'empenta dels apòstols, dels deixebles,
de tots els batejats,
complen el món amb el seu testimoni,
amb les seves paraules,
amb la seva entrega.
Jesús és mort i reus un cor santíssim,
tan dura creu Jesús de respirar,
tot va durar el seu cor amantíssim,
els homes que ens han salvat.
Jesús és mort i reus un cor amantíssim,
i reus un cor amantíssim,
que ens han salvat.
Jesús és mort i reus un cor amantíssim,
i reus un cor amantíssim,
que ens han salvat.
Jesús és mort i reus un cor amantíssim,
i reus un cor amantíssim,
que ens han salvat.
que ens han salvat.
Jesús és mort i reus un cor amantíssim,
que ens han salvat.
Jesús és mort i reus un cor amantíssim,
que ens han salvat.
que ens han salvat.
Jesús és mort i reus un cor amantíssim,
i reus un cor amantíssim.
Hem sentit les set paraules que va dir Jesucrist a la creu,
la creu on va morir el qui va tenir aquest món
a aquest món per redimir-nos de totes les seves culpes.
Els motets els ha interpretat la Coral Augusta,
que dirigeix el mestre David Molins.
Com sempre, ha estat un acte organitzat per l'Associació de la Salle
i que Tarragona Ràdio els ha ofert en directe
des de l'ermita de Sant Magí del Portal del Carro de Tarragona.
Han atès aquesta transmissió Lluís Comas, el control tècnic,
Magí Castell, la megafonia i el que es parla d'Hidac Bertran.
Abans d'acomiadar-nos, recordar als nostres amics i amigues oïdors
que aquesta tarda, a partir de les vuit,
Tarragona Ràdio els oferirà en directe i en col·laboració
de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social
de l'Arquivisbat de Tarragona
la retransmissió de la processó del Sant Enterrament.
Bon divendres Sant a tothom
i endavant companys dels estudis centrals.
Divendres Sant a Tarragona Ràdio.
Repsol IPF col·labora amb les tradicions de la ciutat
donant suport a l'agrupació d'associacions
a la Setmana Santa Tarragonina
i a les diferents confreries i congregacions.
Repsol IPF sempre està al costat de les persones
que mantenen la cultura, les festes i les tradicions de Tarragona.
Repsol IPF, amb la programació especial de divendres Sant
a Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat.
La Setmana Santa, a Tarragona Ràdio.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.