Fins demà!
Sí, és que si ho expliquem no té gràcia.
Però és una cosa que al Manel no li fa gaire gràcia que li recordin, no?
No, no, bueno, això és una tonteria, però ens la quedem per nosaltres.
Vinga, va, doncs us respectaré el silenci.
No ens faltaria.
Doncs benvinguts al No em Vinguis amb Històries,
al programa de divulgació històrica que Tarragona potser es mereix.
No em Vinguis amb Històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana comencem, com és habitual, amb les efemèrides
i tenim dos protagonistes.
Per una banda, Lluís XIV,
i després, per una altra banda, els habitants del gueto de Varsovia.
El Manel ens guiarà per un monogràfic relacionat amb la medicina romana,
en època romana.
Ja que estem en època de Tarracoviva.
De Tarracoviva, doncs bé, medicina romana.
Medicina romana, que era molt xula, ja ho veureu.
Ah, molt bé.
També, bé, les curiositats estan relacionades amb una mosca,
i no direm res més.
També tindrem avui fa 100 anys a Tarragona
i el llibre de la sabana, per acabar,
Los arquitectos de la república,
Los mazones y la política en España,
1900-1936,
signat per Luis Martín.
Afemèrides
1643, Lluís XIV, un rei de 4 anys.
Conegut com el rei Sol,
representa l'apugeu de les monarquies absolutistes.
Lluís XIV, fill de Lluís XIII de França i d'Anna d'Àustria,
es va convertir en rei als 4 anys.
Lluís XIII va dedicar els seus últims dies
a preparar la regència del seu fill,
que va confiar a un consell format per la reina,
el cardenal Marzarino,
gastor d'Orleans i el canceller Seguier,
i dos ministres més.
De l'educació del rei,
en va tenir cura Anna d'Àustria,
de qui va heretar l'esperit de grandesa,
i Marzarino, que li va inculcar
les pautes del capteniment polític
i el gust per la intriga.
Lluís XIV va rebre un estat potent
de cara a l'exterior,
però feble i trencat a l'interior,
i un poderós aparell estatal basat en la misèria del poble.
Per cert, entre 1643 i 1652,
va ser també Comte de Barcelona.
1943, Segona Guerra Mundial.
Després de quatre setmanes de lluita,
l'exèrcit alemany aconsegueix vèncer l'heroica resistència
del gueto de Varsovia.
Bombardejada per l'aviació alemanya
des del 1 de setembre de 1939
i assetjada per la Wehrsmarx
des del 17 de setembre del mateix any,
hagué de capitular la ciutat de Varsovia
el 29 del mateix mes.
La brutal ocupació nazi va culminar
l'abril-maig de 1943
amb l'extermini dels 40.000 jueus
encara confinats al gueto.
Uns 500.000 de Varsovia
i d'altres ciutats havien estat conduïts
els mesos precedents a camps d'extermini.
El primer d'agost de 1944,
davant la proximitat de les tropes soviètiques,
els varsoviàns es van revoltar,
però no acudir en el seu ajut.
L'exèrcit Roig va haver de capitular el 2 d'octubre.
Tot seguit, els nazis s'arrassaran la major part de la ciutat
i dugeren més de 350.000 dels seus habitants
a camps de concentració.
Quan el 17 de gener de 1945
Varsovia va ser alliberada,
els seus pobladors, que l'any 39 eren 1.250.000,
s'havien reduït fins a la xifra de 120.000 habitants.
No em vinguis amb històries,
el monogràfic.
Jo em pregunto si els metges romans
tindrin alguna cura per això que us passa a vosaltres, eh?
Aquesta dispersió mental
i aquesta neurona que va amunt i avall.
Sí, és por que sí.
Polvos de cuerno darrere,
el seronte i alguna cosa.
M'heu portat remeis d'aquests romans?
No.
Per cert, fan una sèrie de TV3 que es diu
Via Augusta.
Què tal? A veure.
És que la fan molt tard.
A mi no m'agrada gens.
Tu ja l'has vist.
Va d'un metge.
Va d'un metge, crec, no?
Vaig fer un moment ràpid i vaig canviar de canal.
Home, doncs així no pots jutjar gaire,
però aquest no et va fer el pes.
No.
Per què?
Ja no em va entrar per la vista.
No ho sé.
Però no...
N'haurem de parlar un altre dia,
després de veure-lo, però a mi no...
Mireu l'home i fem una crítica,
però històrica.
Històrica, no...
Però històrica.
No, no, històrica.
Això vol dir que l'hauria de veure tot.
No tinc ganes.
Home, un episodi.
No.
Home, jo si voleu us comento,
venda el pla.
No.
Jo ja us.
Bueno, també, també.
En fi,
avui farem dos pincelladetes de medicina...
Espera, espera, espera.
Mira quina gana fa la Núria,
està a punt d'acomiadar-nos.
Bueno, anirem al paro.
No, què faries, Núria, sense n'altres?
Per ser, per ser.
És la turra.
Bueno.
Pauta, silencio.
A l'inferm, anireu.
Vinga, va.
Vinga, medicina romana.
Què podem dir de la medicina romana?
Dos cosetes.
Ja, després t'enviaré jo a un metge.
Vull dir, has fet tot un monogràfic.
Diu, dos cosetes i té deu mil pàgines.
Deu mil pàgines han girat dues cosetes.
Sí, només dues cosetes.
O tres, potser.
Mira, primer que tot,
que la medicina romana era, bàsicament,
hereva de la medicina grega.
Però, els romans van fer tres contribucions
molt importants a la medicina.
Primera.
Primera, quina?
Van inventar els hospitals militars,
que no existien.
Es dedicaven a fer la guerra amb tothom,
no m'estranya.
La segona.
En segon lloc, sanejament ambiental.
Això què significa?
Després te ho explico.
Ah.
I en tercer lloc...
Que te calles, cancino.
I tercera.
Gràcies, Núria.
I tercera,
la legislació que vam fer
sobre la pràctica
i l'ensenyança de la medicina.
Ah.
En primer lloc,
en primer lloc,
els hospitals militars.
Què passava al principi
quan Roma era una ciutat
que controlava un territori molt reduït,
anaven a lluitar allà al costat,
en els veïns,
i els ferits els portaven a Roma
i els tenien a casa
i no passava res.
A poc a poc,
els terrenys controlats per Roma
es van fent grans
i més grans i més grans,
van arribar a controlar tot Itàlia,
van sortir d'Itàlia
i, evidentment,
no podien portar tots els ferits a Roma
si els morien pel camí.
Què tenien que fer?
Inventar o crear un edifici
per a cuidar els ferits.
Un metge de campanya, diguéssim,
que n'anava amb ells.
No, no, un edifici.
Bé, a part dels metges que portaven
per a cuidar, per a curar els ferits.
En cada una de les col·lòmias.
I els malalts van crear
una tipologia d'edifici
que era el que ells anomenaven
valetudinària o hospital militar,
que sempre té la mateixa arquitectura
i, com dic,
és una tipologia específica d'edifici.
És un corredor central
i als costats hi ha petites sales
en una capacitat per a 4 o 5 persones.
I de què estava fet?
O sigui, m'estàs dient
que en cada campanya que feien,
si anaven a Londres
a fer la campanya,
anaven i construïen.
Sí, tenien aquest edifici.
De fet, les campanyes duraven bastant de temps.
Clar, duraven temps
i havia molts de ferits
i necessitaven aquest edifici
per atendre'ls i curar-los.
Així, el valetudinària?
Valetudinària.
És el primer edifici
dissenyat per atendre ferits de guerra.
Sí, el primer edifici
de la història que es conegui
en aquesta funció.
Molt bé, ara explica'm
el que és el sanejament ambiental.
Sanejament ambiental seria, per exemple,
si a Tarragona
deixessin d'haver-hi cotxes
i indústria química.
També.
Estaríem molt sanejant.
L'època romana, què?
Què vam fer a l'època romana?
Per exemple, el cas que trobem primer
és a Roma,
ja al segle VI abans de Cris.
Tenien uns xarcos, uns pantans
allà baix de les set colines
a la zona del fòrum
i allò estava ple de mosquits,
enfermetats, misèries, etcètera.
Què van fer?
La cloaca màxima.
Un túnel i ho van drenar tot
i ho van sanejar.
És un primer exemple, per exemple.
Van ser els primers que van fer cloaques?
No, se li diu cloaca,
però en realitat era un desaigua.
Van secar tota una zona de pantans
per fer-la més saludable.
Molt bé.
I també apareix l'any 450
la llei de les dotze taules
on es prohibeix enterrar els morts
dins dels aliments de la ciutat.
Això abans de Cris.
Sí.
És una altra mesura sanitària.
Doncs sí.
Ells no coneixien els microorganismes,
però deduien que si hi havia
un cadàver en descomposició a prop
podia ocasionar enfermetats.
Per tant, els cadàvers s'havien enterrat fora
i a més a més també lluny
de les conduccions d'aigua,
dels aqueductes.
O sigui, hi havia tota una sèrie de lleis
per garantir la higiene de les ciutats.
I bé,
per ser que no coneixien
els microorganismes i els microbis,
ja tenien un comportament prou net
que després a l'edat mitjana es va perdre.
Sí.
Es va perdre i va tornar-li la brutícia.
i també, com dic,
van legislar la pràctica
i l'ensenyança de la medicina.
Durant la república,
la majoria dels metges
eren esclaus o grecs.
O esclaus grecs.
Esclaus grecs.
Sí.
Però ja durant l'imperi
se'ls va concedir la ciutadania
a tots els que exercitessen
o exercien la medicina
a la ciutat de Roma.
A més a més,
van establir les ciutats,
també això és curiós,
com una seguretat social,
un servei mèdic públic
on la ciutat contratava
a un o a més metges,
els anomenats arquiàtri,
i els proporcionava un local
i instruments
perquè poguessin atendre
de manera gratuïta
qualsevol persona
que sol·licités la seva ajuda.
Tot i això,
evidentment,
com passa avui en dia,
la gent adinerada
tenia el seu metge particular.
Avui en dia tenim
una seguretat social també
i qui pot es permet
el metge privat.
El metge privat.
Exacte,
per això venia a ser
el mateix.
I a més a més,
és curiós,
i us podeu preguntar,
com era la medicina
d'aquesta època?
Se mesclaven molts de conceptes filosòfics
i teòrics
i hi havia com a quatre grans escoles
dels metges.
En primer lloc,
tenim els anomenals dogmàtics,
que eren uns metges
que reconeixien com el seu fundador aeròfil
i que aprovaven l'estudi de l'anatomia
mitjançant les disseccions,
o sigui, agarrar cadàvers
i obrir-los a veure què hi ha dins,
a veure intentar esbrinar
com funcionava.
I consideraven que les teories
sobre les causes de les infermitats
eren l'essència de la medicina.
Per exemple,
desequilibri dels elements,
dels humors que dient.
Sí, clar,
funcionava allò dels humors, no?
Sí,
allò del neuma també,
que era una espècie de substància
que no es podia veure,
però que existia per tot el cos.
Doncs migració de la sang
cap als vasos
on estava el neuma,
perquè pensaven que les artèries
portaven sang,
però que les venes
portaven neuma,
aire.
Per què?
Perquè els cadàvers,
i no em faig que es dir per què,
les artèries de sang,
però les venes crec que no,
crec que estan buides.
Llavors,
quan obrien un cadàver,
no,
suposo que no van provar d'obrir ningú en viu,
doncs se van trobar que les venes
estaven buides.
Doncs bé,
aquesta gent el que els interessava
era estudiar
i intentar teoritzar
i arribar a esbrinar
les causes de les
infermetats.
que ets eren els dogmàtics.
Sí,
els dogmàtics.
Els seus enemics
dien que eren
parladors
i que feien poc.
Vull dir...
Era com un insul.
Sí.
I a més a més
consideraven,
igual que els altres
grups també,
el senyor Hipòcrates
i el seu
corpus
hipocràticum
com a
l'origen
del...
De l'estudi
de la medicina.
Sí,
o sigui,
de la seva corrent,
no?
O sigui,
havien dit
que el senyor Hipòcrates
era
dogmàtic.
En segon lloc,
tenim els empírics
que
consideraven
a un metge
anomenat
eracistrat
com el seu
creador
i que s'oponien
a les diseccions
perquè,
a veureu,
això és molt bo,
pensaven que no calia
buscar les causes
de les infermetats
perquè les que eren
òbvies,
si, per exemple,
venia un tio
en un braç tallat,
què li ha passat?
S'ha tallat l'obra.
És obvi.
Clar.
No hi ha volta
de fulla.
No, no,
era dogmàtic.
Com ho has dit això?
Empírics.
Empírics, empírics.
En canvi,
les causes fosques,
aquelles que no es sabien,
no es podien saber.
I es quedaven tan amples.
Per exemple,
comprendre
el pols,
per què hi ha pols?
Perquè n'hi ha i ja està.
Sí.
La digestió,
la respiració,
era inútil.
No sabia res.
I com te curaven,
doncs,
aquesta gent?
Doncs veuràs,
te curaven,
venia el metge,
te diagnosticava
uns símptomes
i els tractava
en remeis
que ja estaven demostrat,
els que funcionaven.
O sigui,
no els importava
d'on venia el mal.
Tu,
si tenies mal de panxa,
et donaven aquestes altres.
Això funcionava.
El mal de cap,
aquestes altres.
No els importava
d'on venia.
I ja està.
O sigui,
no evolucionaven.
En més que els primers canvies,
els dogmàtics
sí que intentaven
esbrinar les causes
i com funcionava el cos,
aquests els importava
tres pitors,
eren més pràctics.
Clar,
que es devien anar provant.
Això funciona?
Doncs vinga,
ja està.
Sí,
ja està.
Això ha funcionat
durant molt de temps.
Doncs utilitzem això
i ja està.
Hi havia uns altres,
també els metodistes,
que també
s'oposaven
a les hipòtesis
o teories
sobre les causes
de les malalties
i que curaven
per mitjançant dietes.
O sigui,
donaven molta importància
al menjar
i a les dietes
com a mesura
o com a medicina
per curar.
I també,
finalment,
estaven els neumatistes,
que pot sonar
una mica estrany,
però
aquests neumatistes
inicialment
eren dogmàtics,
però es van separar
d'estar corrent
perquè consideraven
que la substància
fonamental de la vida
era el neuma.
Això que parlàvem,
aquesta espècie
d'aire
o de
cosa desconeguda
i que
era el neuma
la que causava
les malalties
les malalties.
O sigui,
quan aquest neuma
no funcionava
correctament
era el que provocava
les
diferents
les infermetats.
Així,
neumatistes,
has dit,
metodistes,
empírics
i dogmàtics.
I dogmàtics eren
els quatre corrents.
Però tots
estudiaven
en una mateixa
escola
arreglada
als estudis
per l'imperi
o per la república
o cadascú
estudiava
a la seva?
Això
cadascú
anava...
Estudiava
dins
de la seva
pròpia escola
i ja està.
I apareix
dins
d'este
este
món
de la medicina
romana
en estes
quatre corrents
el senyor
Claudio Galeno.
Home,
Galeno,
clar.
El Galeno.
Sí.
No,
a mi em sona.
Això,
els metges
ho sortiu
un Galeno
a vegades
per referir-se
a metge?
No.
Per cert,
Manel,
que existien,
aquestes teories,
totes aquestes
praxis
i teories
mèdiques
coexistien
al mateix temps.
Sí,
sí,
sí.
Doncs bé,
apareix
aquesta senyor
del qual parlarem.
Va néixer
l'any 130
de la nostra èra,
va morir
l'any 200,
o sigui,
viu al segle II
i després veurem
per què se va convertir,
jo no sé si a l'època romana
va arribar a ser tan famós,
però sí,
posteriorment,
a l'imperi romà
va ser considerat
el metge més famós
de tota l'antiguitat.
va néixer
a l'actual Turquia,
a Pèrgam,
i que el seu pare
era arquitecte
i en un principi
ell estava,
o sigui,
el seu pare
volia que fos
filòsof,
però es veu
que el seu pare
va tindre un somni
on se li va aparèixer
el deu Esclepi
on li ordenava
que el seu fill
estudies medicina.
És curiós,
i li va fer cas.
Avui en dia
un fill
li diu a son pare
vull ser filòsof
i li diu
estudia medicina,
home,
que has de ser filòsof.
A l'època no.
Aquí va ser al revés.
Aquí va ser
inclús el deu Esclepi
que li va dir
este metge.
Doncs bé,
el senyor Galeno
als 21 anys
va marxar
a estudiar
Medicina Esmirna,
després a Corint
i finalment
a Alexandria
on va fer
anatomia
en les disseccions
que havíem dit
abans.
Després va tornar
a Pèrgam
on va ser nombrat
cirurgià
de Glària II.
I sembla ser
que les coses
li van anar bastant bé
perquè era molt xulo,
el tio,
molt xulo.
Diu que molts havien mort
segons paraules
textuals seues
en els anys anteriors
i que,
des que els tractava ell,
no se n'hi havia mort cap.
I al cap de tres anys,
Galeno
va viatjar a Roma
on,
exceptuant un parell d'anys,
ja va estar-hi
tota la resta
de la seva vida.
Allí va tenir
un gran èxit,
al principi
com a anatomista
i experimentador
i després
com a metge
i polemista.
destaca el senyor Galeno
perquè els seus escrits
són els més voluminosos
dels que es conserven
de l'antiguitat.
Ocupen 22 volums enormes
en l'única edició
que existís,
en un total
de 2,5 milions
de paraules,
Déu-n'hi-do.
I això que només són
dos terceres parts
de la seva obra,
la resta s'ha perdut.
Hi ha,
entre d'altres,
nou llibres d'anatomia,
17 de fisiologia,
6 de patologia,
14 de terapèutica,
30 de farmàcia,
16 de més dedicats
al pols,
etcètera.
O sigui,
l'home abarca
absolutament
tota la medicina.
I a més a més
està molt segur
del que diu
perquè
els que no estan d'acord
en ell
els tracta d'ignorants,
d'estúpids
o de les dues coses
a la vegada.
I ho diu, a més,
molt clar.
I un home de caràcter, eh?
Sí.
Passa que, bueno,
si era efectiu, no?
Si funcionava, clar.
I l'havia de contradir.
I què va passar?
Quan va acabar
l'imperi romà,
els textos de Galè,
del Galeno,
es van convertir
pràcticament en dogma.
O sigui,
el poc que s'havia conservat
dels llibres clàssics
es van convertir en dogma
en una època
en què la religió
era qui dominava
i tothom
qui contradia
a Galeno
anava a la foguera.
Això que li va passar,
per exemple,
a Miquel Servet
al segle XVI
i al 1540,
crec que o sigui,
que va dir que
va descobrir
la circulació
tal com és.
En canvi,
com que Galeno
havia dit
que per les venes
hi passava el neuma,
doncs,
va anar
a la foguera.
O sigui,
el senyor Galeno
va ser indirectament
causant-la molt.
Un dia podríem parlar
de tota la gent
que ha anat a la foguera
per contradir.
No,
un dia tindríem
que parlar
molts de dies.
Doncs,
bé,
aquesta és una mica
el que va passar.
A veure,
això de la foguera,
de parlar de la gent
que ha anat a la foguera,
Manel?
Això ja és una altra història
descaradíssimament.
No en vinguis amb històries,
curiositats.
La mosca.
La mosca.
Me pica la mosca.
I no és cap pel·lícula.
En certa ocasió,
Virgili,
com tots sabeu,
autor de la Neida,
va pagar l'enterrament
de la que,
segons ell,
era la seva més estimada mascota,
que era,
o qui era,
una mosca.
Virgili tenia una mascota
que era una mosca?
Sí.
Però clar,
jo em pregunto,
que després no ho he buscat,
quant de temps viu una mosca?
Perquè,
deu ser hores.
Jo crec que ho dies.
Potser dies,
com a màxim.
Sí.
Perquè clar,
si tenia tant amor
per un ésser
que havia conegut
un dia abans...
I li va pagar
un enterrament.
Sí,
un enterrament.
Això vol dir que
el senyor Virgili
no estava molt bé.
Sí,
sí que estava bé.
Escolteu,
escolteu.
La cerimònia
va tenir lloc
a la seva mansió romana
del Mont Esquilí.
Un orquestre
va acompanyar
el plor
de les dones
que acompanyaven
el seguissi fúnebre.
Pel que sembla,
l'acte també van assistir
moltes personalitats
de l'època
i inclús Virgili
va llegir un poema
que havia escrit
en honor
de la mosca
va ser dipositat
en un mausoleu
construït per relocació
i les despeses
sembla ser
que van pujar
aproximadament
a uns 800.000 sestercis.
Que no sabem
quina seria
el canvi actual
però seria molt.
Jo veig molts eros,
la veritat.
Però,
sempre hi ha un però.
El fet
no era tan extravagant
com pot semblar
a primera vista.
S'ha explicat
que Virgili
tenia els seus contactes
i estava al dia
d'un futur decret
que havia de ser promulgat
pel triomvirat
de l'època
que governava
la República Romana.
Aquest decret
havia de confiscar
les propietats
dels terratinents
per fer parcel·les
i repartir-les
entre els soldats
veterans
i licenciats
de l'exèrcit.
I casualment,
aquesta reforma
no incluïa
els terrenys
que tenien tombes
ja que es consideraven
terres sagrades.
Ah,
vols dir que
va fer això?
Molt bé.
Quan aquesta llei
es va posar en pràctica,
Virgili va demanar
lliurar la seva propietat
de la nova llei
ja que en aquesta
hi havia enterrada
la seva mascota,
la mosca.
i, curiosament,
li va ser concedida
sense cap tipus
d'inconveniment.
Això potser és el cas
de cara dura,
de cara més gros
de la història.
De l'antiguitat.
De l'antiguitat.
Sí, perquè mervella...
Sí, bueno, sí,
però això supera mervella.
Sí, enterrar una mosca,
gastar-se 800 mils estercis,
que deu ser una fortuna,
i simplement
perquè els soldats
de l'època,
els legionaris,
no tenen la seva pròpia parcel·la
després d'anys i anys
i anys
de servei militar
lluitant contra bàrbars.
Potser hem donat una idea
a la gent de Terrescavades.
També.
Espera que no els expropien.
Igual podem enterrar,
jo què sé,
un cuc de seda.
Un cuc de seda,
per exemple.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Si no recordeu malament,
la setmana passada
vam parlar de...
Avui fa 100 anys
vam parlar
dels pactes lúdics
de la ciutat,
de...
Tens molt bona memòria,
de cinema.
Tu eres bueno,
muy bueno.
Doncs bé,
tornarem a parlar
de festes
que es feien a la ciutat,
festes
de la part més lúdica,
i en primer lloc,
degut
a un aniversari.
És a dir,
tal dia com avui,
un 16 de maig
de 1907.
Al diario de Tarragona
sortia
la següent notícia.
Bueno,
feia referència
a lo que passaria
el dia següent.
O sigui,
99 anys
i 364 dies.
Mañana,
cumpleaños
de su majestat,
el rey,
seizará
el pabellón nacional
en los edificios públicos.
Las tropas
vestirán de gala
y tocarán
el paseo central
de la Rambla de San Juan
la música
del regimiento
de Luchana
de 7 a 8 y media
de la tarde.
Si recordeu
la setmana passada
ja parlàvem
també d'esta orquesta
de la mateixa.
Però en este cas
se feia tot
en honor
a l'aniversari
d'Alfons XIII
que si no recordo malament
complia
21 o 22 anys.
Crec que va néixer
l'any 85.
I feia 5 anys
si no recordo malament
que governava.
Sí.
Doncs bé,
i també
tornem a parlar
de cinematògraf
perquè
com dic
que 1907
és una època
en què el cinematògraf
apareix,
s'instala
a la ciutat
i ja comença a ser
una cosa habitual.
Diu,
por no haverse recibido
hasta ayer
los aparatos
para la instalación
del cine parlante
en el cinematógrafo moderno,
hasta mañana viernes
no podrà inaugurarse
tan interesante invento
que seguramente
llamará la atención
del público
por su novedad
y perfección
en las voces
y movimientos combinados
de los personajes
que se exhiben
en las películas
i de los cine sonora
l'any 1907
pues no es que fos
en las películas sonoras
porque l'any 1927
comenzó a inventar
el cine sonor
ya anaba
la banda sonora
incorporada
a la película
en sí.
Sí, sí.
Aquí no,
aquí era un disc
que funcionaba
de manera simultánea
en un fonógraf
d'aquell
un gramófono.
Però hi havia
gravacions
dels actors parlant,
no era música,
no era la tepa
que música...
No, hi haurien
gravacions
i acompanyament
a la película.
Molt bé.
O sigui,
la setmana passada
també,
si no recordo malament,
vam parlar
de cine en color.
Sí,
però també pintat a mà.
Pintat a mà.
Doncs aquí també
és cine parlat,
però també
no ben bé.
En truc.
En truc, sí.
Però bueno,
que per l'època
ja era
una gran novetat.
notícies.
A veure,
jo crec que també
tinc molta memòria.
Intentarem.
Crec que vaig començar
la notícia igual.
A veure, Manel,
pregunta,
atenció,
pregunta,
què passa a Tarragona
quan del 10 al 20 de maig
es troben?
Jordi,
Tarraco Viva,
no cal que m'ho preguntes.
Ja t'ho dic directament
perquè em fotràs un rotllo
aquí de 25.000 coses
que fan,
que en fan moltes, eh?
Antipàtic.
n'ha fet moltes
i molt interessants.
Sí,
legionaris,
cavalleria,
agladiadors,
actes religiosos,
tallers,
conferències.
Sí,
sobretot
este proper cap de setmana,
divendres 18,
dissabte 19
i domenzi 20.
M'equivoco
o no m'equivoco
en les dates?
Sí que no?
Avui és 16?
Avui és 16.
Dimecres 16,
dissabte,
sí.
Sí,
per aquí anem,
sí.
Doncs bé,
i també m'agradaria comentar
una altra notícia
d'un descobriment arqueològic
que s'ha fet
a Israel.
intercreïble.
Sí,
és que no para
amb els descobriment arqueològics.
Jo no,
escolta,
els arqueològics
que no paren
et troben coses,
jo no tinc culpa.
Doncs bé,
sembla ser que han trobat
el lloc
on podria estar enterrat
el rei Herodes.
Això és important, eh?
Diu,
te jodes com ho dijo Herodes?
Pues sí,
lo mateix,
això de la frase.
És un home
que va regnar
de,
crec que des de l'any
40 abans de Cris
hasta l'any 4 o 5
abans
del que es considera
any 0,
o any 1
del canvi d'era,
a la zona
de l'actual
Terra Santa
i que
sembla ser que han localitzat
la seva tumba
a un palau
que es deia
Herodion,
un palau fortificat
que hi ha
al sud de Jerusalén.
Ja veurem
com acaba la cosa.
Home,
és un descobriment,
si fos realment,
seria prou important,
no?
Sí,
si la tumba
no està
saquejada
o no està molt
destrossada,
doncs sí,
estaria bé.
I avui Jordi
ens parlarà
d'un llibre
que s'anomena
de la següent manera.
Los arquitectos
de la república,
los masones
y la política
en España
1900-1936.
Escrit per?
Luis Martín.
Editat per?
Marcial Pons.
No es molto ocho.
214 pàgines.
I el preu
està molt bé,
també.
18 euros.
Doncs Luis Martín
amb aquesta obra
ens presenta
part de la història
de la masoneria espanyola,
una història
sovint
salpicada
per la polèmica
i sovint
oblidada
ja sigui
pels seus enemics
o pels seus apologistes.
Aquest estudi
tracta d'ubicar
la masoneria
en el lloc
que li correspon
a la història
dels espanyols
del primer terç
del segle XX,
és a dir,
entre 1900
i 1936,
moment clau
també en la història
d'Espanya
per l'esclat
de la Guerra Civil.
És a dir,
el d'una societat
que va sentir
la doble necessitat
de lluitar
per la ciutadania política
i la justícia social,
els maçons
que van buscar
la influència
o les ajudes
o van intentar
apropar
cap a la seva causa
ja sigui
a socialistes
o a republicans.
En un llibre
força interessant
i que segurament
tracta d'una parcel·la
força oblidada
de la història
contemporària d'Espanya.
Los arquitectos
de la república,
los maçons
y la política en Espanya
1900-1936.
El rellotge
del temps avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant.
Ens veiem
la propera setmana
a...
No em vinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio.
Ai,
perdoneu
que hagi anat
badallant
durant la vostra secció,
eh?
Ja heu acabat?
Ja està?
No,
anem a començar
el programa ara.
Sí,
ara comencem.
Sí?
Ho sento,
sí.
Per què m'heu despertat?
Per cert,
s'havia escrivint
i li tenia una mosca.
Ah, no?
Però què no m'expliqueu mai
aquestes coses
tan interessants?
Home,
tampoc és que sigui
tan interessant.
Tot el 800.000
sestercis.
Sestercis
se'ls gasta qualsevol
en qualsevol moment.
Calderilla.
I tu has fet
algun descobriment
arqueològic,
Manel?
Sí,
aquí baix
de la sola
de la sabata
m'he trobat un xicle.
La tomba
de la tomba d'erodes.
Sí,
del paleolític.
Jo us prometo
que la setmana que ve
no m'adormireu.
Us ha escoltat el programa,
vindreu, no?
Això no sé si és una crítica
constructiva o destructiva,
Manel.
Home,
jo avui la veig cansada.
Sí?
Vull dir,
fa com a...
A saber què fa per la mà.
Com a ullets.
Sí, sí, sí.
Que no,
que m'ha agradat molt, eh?
Sí,
de què hem parlat,
per cert.
Fes la setmana que ve,
Manel Jordi.
Adéu,
Adéu.