Una setmana més i a l'inici d'un cap de setmana llarg.
Es presenta el No em vinguis amb Històries, Manel Magí i Jordi Simeono.
Bona tarda.
Bona tarda.
M'agrada com has dit allò de llarg.
És que és llarg.
És que és maco.
Per mi no, però vosaltres sí.
Aprofitareu el camp?
Sí.
Si no tenim una cosa pendent.
Sí, tenim una cosa pendent.
O alguna excursionada històrica.
Busca una fageda.
Sí, anirem a buscar una fageda.
Com és això?
Anirem a buscar una fageda.
Ah, sí?
Tu em dius que anirem a buscar una fageda.
Per què?
La gent busca fageda, és una cosa que ho fa habitualment.
I quan la trobeu, què fareu?
Disfrutem, gaudim dels seus colors meravellosament.
De tardor.
De tardor.
No, no, no, no.
Tenim programada una excursió, si Déu vol.
I si no vol també.
I si no vol també, al port de Tortosa.
A les muntanyes del port.
Mira, un dia en podríem parlar.
Sí, i a més a més, potser trobem algun rovelló.
No n'hi ha gaire, s'enguany.
No en portareu, si en trobeu.
No.
Vale.
Sí, sí.
Veus, veus, són la cara i la creu.
La manela sempre és tota amb habilitat.
Una farinera a bordes.
No en vingueu amb històries, que són els quantistes.
Doncs bé, benvinguts a No en vinguis amb històries, al programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
Avui, perdona, en un format una mica diferent.
No en vinguis amb històries, aquesta setmana.
Aquesta setmana, doncs bé, com sempre, una efemèride.
Ara estic pensant en el format diferent com presentar-lo.
L'efemèride en concret parlarà de la primera pel·lícula de dibuixos animats.
una frase d'un senyor que va néixer en un vàter.
Però això del senyor que va néixer en un vàter...
100 anys...
Manel, no em distreguis.
Me sona.
Avui unim la secció de 100 anys, avui fa 100 anys a Tarragona,
juntament amb el que seria el monogràfic, però no ben bé Tarragona,
sinó que parlem de Tortosa i les inundacions de l'any 1907.
No, Manel?
I el cas d'un superheroi, no?
D'un superheroi d'any.
Que no portava els calçotets per fora.
No, els deia Salvador.
No.
Molt bé.
Com és habitual en les nostres notícies, la curiositat,
avui parlem d'un puzle, del puzle més antic del món,
i per finalitzar, un llibre molt reivindicatiu,
Estudiantes contra Franco, 1939-1975, de diversos autors,
i publicat per l'Esfera de los Libros fa un parell de mesos.
1906, primera pel·lícula de dibuixos animats.
Vos agraden els dibuixos animats?
Sí.
Sí, en general sí.
Sí, segur que v'ho heu tregat molts al llarg de la vostra vida, no?
Doncs bé, avui fa 101 anys que es va editar la primera pel·lícula de dibuixos animats.
Tot i que, advertim, algunes fonts consultades parlen que va ser el 6 d'abril d'aquell any,
però la majoria d'aquestes fonts estan d'acord en que va ser un 31 d'octubre de l'any 1906.
O sigui, fa, com dic, 101 anys.
Era obra d'un britànic afincat als Estats Units, John Stuart Blackton,
i va ser produïda per la Vittagraph Company.
És un film d'uns 3 minuts, anomenat Húmeros Faces of Funny Faces,
que vol dir alguna cosa així com fases humorístiques de cares divertides, no?
M'equivoco?
Sí, sí, sí, no, no, això és això.
I són dibuixos sobre una pissarra, com si fos en guix.
Al principi es veu una mà que va dibuixant,
i després aquests dibuixos es van dibuixant sols i van adquirint diferents moviments.
Són cares.
Són cares, també surt un pallasso de cos sencer,
que va fent alguns moviments ingeniosos, però simples,
però, evidentment, estem parlant de fa més d'un segle.
Curiosa, si la voleu veure a YouTube o per internet podeu trobar la pel·lícula sencera.
Húmeros Faces of Funny Faces.
Una frase qualsevol
Bé, del personatge que avui tractem,
amb la frase qualsevol, ja en vam parlar la setmana passada.
Es tracta de Carles Cinquè,
que com no direm res més,
simplement recordarem, tothom sap suficients coses sobre Carles Cinquè,
només recordarem que va néixer a un vàter de la ciutat de Gant,
quan la seva mare, Joanà la Boja,
va tenir una necessitat imperiosa d'anar a parir.
La frase és la següent.
Llàstima que a vegades no la dugués a terme durant el seu regnat.
La raó d'estat no s'ha d'oposar a l'estat de la raó.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
A veure, aquí comença el format diferent que deieu del programa, no?
Sí, avui unim monogràfic i avui fa 100 anys a Tarragona, província.
Tot junt.
Ai.
Tot junt.
És una notícia que ha sortit publicada al diari de Tarragona.
I una notícia que no ve de nou als nostres oients,
si és que en tenim.
Molt bé, Jordi.
Em anem recordant tot el que és que ara fa 100 anys
van haver-hi unes inundacions molt greus,
en general a la península,
però especialment a tota la conca de l'Ebre i del Segre,
i també a altres llocs de Catalunya,
com la conca del Llobregat o del Cardaner.
Però especialment greus va ser el desbordament del riu Segre i de l'Ebre.
De fet, la riuada de l'Ebre és la més gran que ha hagut en els últims 230 anys,
aquesta de l'any 1907.
I que en molts pobles propers a l'Ebre,
encara hi ha marques, fites,
que assenyalen justament
on el riu va arribar fins aquí.
Està on va arribar, exacte.
Doncs bé, el diari de Tarragones feia ressò d'una notícia que havia aparegut prèviament
en un diari local de Tortosa,
anomenat Els debates,
sobre una figura que va esdevenir un heroi de caràcter nacional,
podríem dir,
que ell sol en la seva barca va salvar 78 persones que estaven aïllades en diferents cases rurals,
o sigui, en masos, per les hortes de Tortosa durant la gran riuada.
Ningú s'esperava que pugés tant l'aigua.
la gent se va quedar aïllada aïllada als masos
i el riu va continuar pujant, pujant,
fins que la gent desesperada va pujar a les taulades
i els Tome els van a salvar un per un,
fins a un total de 70.
Un per un?
Un per un, bé, o de tres en tres,
Era petitona, la embarcació.
Ara ho explicarà tot.
Fa un detall, està en castellà,
però és una narració de tot el que va fer l'home aquell dia.
Recordem-ho, la riuada va començar el 22 d'octubre,
va durar cinc dies.
El punt màxim va ser el 23 d'octubre d'aquell 1907.
Sí, sí, i a més a més,
amb aquell tipus d'escriptura típica de principis de segle XX,
que sobtarà més noient, si és que en tenim.
Què vols dir?
Aquella estructura típica.
No, no, l'escriptura.
L'escriptura, la forma d'escriptura.
És una entrevista, és com si fos una entrevista,
evidentment que està una miqueta retocada,
per a fer-ho quedar millor pel periodista que l'ha fet, no?
I diu el següent.
Las inundaciones en esta provincia.
Un héroe.
Hemos visto y hemos abrazado al héroe.
És de cuerpo desmedrado y pequeño.
Apenas sí sabe explicar lo que ha hecho,
pero tiene un alma grande, inmensa,
capaç de totes les abnegacions i sacrificis.
és Salvador Videllet Sol.
També és curiós que es digui Salvador Rey, no?
Sí.
Una curiositat.
Sí.
Conegútame el sobrenom de Blanquet.
Este payés de nuestra huerta, de 38 años,
casado y con tres hijos,
que tiene en arrendamiento un huerto de don Luis Cruells
en la partida de San Lázaro, cerca de la illa de Alberni.
está situada, abans, entre Tortosa,
al sur de Tortosa, a la horta del sur de Tortosa.
Oigámosle cómo cuenta sus hechos heroicos
con la sencillez y modestia de un gran hombre
que se desconoce a sí mismo.
Afirma el següent.
Yo tengo una muleta, una muleta es una petita embarcación,
de unos 23 palmos de larga y 7,5 de ancha
para pasar el río.
Y al ver el lunes que éste empezaba a crecer,
le dejé a mi vecino, Juan Miró Doménec,
para que, si continuaba la crecida y había peligro,
se salvara él y la trajera a mi huerta.
El agua seguía subiendo y la lancha no venía.
Llegaba la riada muy arriba.
Quizás había 20 palmos de agua en la casa
cuando llegó Miró con la lancha.
Recogí a mi mujer y a mis hijos
y marchamos contra la corriente
que quería arrastrarnos hacia el cauce.
De un lado y otro oíense gritos pidiendo socorro
y nos fuimos a otro huerto del señor Cruelz
donde estaban apurados el hortelano y un mozo.
Recogidos éstos y con la muleta hundida hasta la borda,
fuimos hacia el arrabal de la Petja a dejarlos a salvo.
Seguían surtidas a la horta, hasta donde no arribaba el agua
y les van a deixar.
Y continúa la narración.
Enseguida, como de todos lados se oían gritos que pedían auxilio y socorro,
traté de marchar otra vez con la lancha,
pero mis cuñados querían cogérmela para salvar los frutos de la cosecha
y lo poco que formaba el ajuar de mi casa.
Mi mujer les apoyaba llorando.
Imagina la situación.
Salvador, díselos está, salva al que queda a casa y tal.
Y él, como era un herói, ni cas.
Pero, ¿no oís les dije esos gritos de gentes que están en peligro y quizás ahogándose?
Que se pierda todo lo mío y que salve a uno solo de esos que piden auxilio.
Y, sin escuchar a nadie, me lancé con mi muleta hacia las huertas inundadas.
Así, de esta manera, pude salvar a doña Pepita Llorca,
que estaba en el huerto de su madre con dos hijos, la sirvienta y tres mujeres más.
Del huerto de Pausax, a cinco personas que estaban en el tejado de la casa,
donde empezaba a llegar el agua.
Del de Amanto, a dos que estaban aterrados en media casa que se iba cayendo,
como si había derrumbado la otra mitad.
Del del reverendo don Bernardo Vergés, a otras cinco personas.
Del de José Caparrós, a una.
Del de Monjero, a cinco más.
Del de don Manuel Climent, a tres trabajadores, una mujer y una niña.
Del de Benito de la Vall, a dos que estaban cogidos a un pequeño trozo de paret que quedaba en pie.
Del de Gasset, a cinco.
Del de la senyora Viuda de Ferreres, a dos.
Del de Bisbe, a dos.
Del de La Blanca, a otras dos.
Del de Rens, a cinco.
Del de Villori, a cinco.
Així, etcètera.
Va dient tots.
Quants en total, recorda'ns-ho?
78 persones.
78 persones.
Ell sol.
Ell sol, però no hi havia ningú més que fes tasques d'aquestes.
Ningú s'atrevia.
Suposo.
O sigui que, en total, 78 persones.
Bueno, però encara no s'acaba la història.
Cuando llego la noche, reventado i sin apenas comer, allà a les onze,
me suplicaron que fos a salvar a Juan de Félix, en su huerto,
donde estaba en mucho peligro.
Dijeronme que el padre había ofrecido durante el día no sé qué cantidad
a los tripulantes de otra lancha
y que no se atrevieron a hacerlo por miedo a la corriente.
O sigui que ni pertiné a su boli.
En fin, por denero no voy, aparte alguna, les contesté, por humanidad.
Allà voy, si lo desean.
Y con una oscuridad que ni a cuatro palmos se veía un árbol
y un fuerte mistral, o sigui que feia molt de vent,
que no dejaba gobernar la lancha,
allà nos lanzamos mi mozo y yo y le salvé.
Por cierto, que nos perdimos y a tientas me pude coger
a los alhambres del telégrafo del ferrocarril
y estos me servieron de guía para llegar a la Raval.
O sigui, imagina com anava el riu,
que el fil del telégrafo se va poder agafar i anar estirant
per arribar a la vora.
Es muy peliculero, això.
Es peliculero, sí.
En frases com, por dinero no voy, por humanidad.
Bueno, això, evidentment, és un afegitó del periodista, no?
Però el fet va ser real, que allí la gent vella
encara se'n recorden d'aquest personatge, han passat 60 anys, sí.
A les 7 de la mañana del jueves,
ja estava otra vez en mi lancha con tres marineros,
Esteban Jiménez, Salvador i Ramón Porres,
vogando hacia el huerto del Presilari,
donde pudimos salvar al arrendador de su mujer.
Cuando íbamos a regresar,
oímos voces ahogadas y lastimeras que pedían socorro.
Escuchamos con atención
y en el primer momento creímos
que venían del otro lado del río.
Después, pareció a mi que venían de la illa de Alberni.
Es una illa que ya al mig del río.
Y por el boquete de un cañaveral,
lancé la lancha hacia allá
contra las protestas de los que acabábamos
de salvar, que temían zozobrar
con la violencia de la corriente.
O sigui, els havia salvat,
i els altres van dir,
di ser els està, salvamos a Natos primer.
Però l'homé era un heròi, evidentment.
Oíanse más claros y fuertes los gritos,
i a un kilómetro, al menos de distància,
del huerto donde vivía el desgraciado Ramón de Garraduras,
encontramos sobre unos maderos,
medio hundidos,
atados a una higuera,
a la mujer de aquel, herida,
y a un hombre desmayado,
y a otra mujer, que era la que gritaba.
Y a todos en la lancha,
nos contó la pobre viuda, solezando,
cómo se había derrumbado la casa donde vivían
y se habían ahogado su marido y sus hijos,
de qué manera providencial
había podido agarrarse primero a las ramas
y después atar una cuerda
al trozo de la higuera,
y cuando sin esperanzas temían verse arrastrados
por la riada, habían visto aparecer
la muleta salvadora.
Dos horas después,
y estábamos ya en el arrabal.
Se desconoce,
se conoce, perdón,
añadió sonriente,
que no había concluido aún mi labor
porque una hora más tarde
vino el criado del señor Bennets
a pedirme que fuera hacia sus dos huertos,
donde estaban los arrendadores en gran peligro.
Fuimos allá y pudimos salvar
a un huerto,
en un huerto al colono y al mozo en el otro,
juntamente con un matrimonio con cuatro hijos.
Y el periodista le pregunta,
¿y los frutos de la cosecha
con que esperaba usted pagar el arriendo
y los muebles y aperos de labranza
que dejó usted en la casa del huerto?
Le preguntamos.
Todo, todo lo he perdido.
Pero créame usted,
no me arrepiento,
la vida de un hombre vale mucho más
que toda mi pobreza.
Esto también es muy bueno, ¿eh?
Sentíamos que las lágrimas afluían a nuestros ojos,
que la emoción no nos dejaba hablar
y nuestro país de cuerpo desmembrado
y alma grande inmensa nos miraba
como avergonzado
de haber despertado nuestra admiración
y nuestro enternecimiento
y abrazamos al blanquete
orgullosos de estrechar
entre nuestros brazos
a l'héroe.
Es el relat
d'aquelles nits fatídiques
de Riuada
i d'Estome.
Sí, sí.
Que encara que aquí
hi fiquen una miqueta
o adornen una mica literàriament,
és...
És cert que va salvar
aquest llum de persones.
És cert que va salvar
aquest llum de persones.
En Salvador,
videllet,
sol,
més conegut com a blanquet.
Sí,
inclús
a les programacions
dels cinemes de Tortosa,
quan se va recuperar
a la ciutat de la Riuada,
projectaven
imatges
d'aquest senyor
que es va fer
molt popular.
A les projeccions de cine,
entre pel·lícula i pel·lícula,
feien les anomenades
vistes fixes,
eren diapositives,
fotografies, no?
Sí, sí.
Doncs sortia
d'Estome,
la seva barca
i s'explicava una mica
la història
del que havia fet.
Com dic,
cent anys després,
la gent gran
encara continua a recordar...
Jo crec que amb aquest senyor
ni que hagués perdut la colleta
no li havia faltat res
des d'aquest moment.
Això suposo
que ja deu ser
una altra història.
No en vinguis
amb històries.
Curiositats.
A veure,
nosaltres que ja tenim
una certa edat,
segurament...
Ui,
la Núria
està mirant
una mirada assassina.
Tothom té una certa edat,
Jordi.
Sí, sí.
Què fèieu
per estudiar geografia
de petits?
Ai,
em desesperava molt.
Et desesperava molt,
però per conèixer
per saber
els noms
dels països.
I a mi m'agradava molt això.
Jo m'enfollava
els atles
i si capital de,
per exemple,
què et diré jo?
Kuala Lumpur,
capital de?
Vinga.
De Malàcia.
Malàisia, perdó.
Malàisia.
Molt bé.
París?
No, no,
no,
alto, alto, alto.
Què hem de fer?
Què hem de fer?
No m'heu donat peu.
Doncs bé,
a veure,
es considera
que el puzzle més antic
que ha existit
va ser elaborat
per un cartògraf londinenc,
curiosament.
Un senyor nomenat
John Slipsbury,
al voltant de l'any 1760.
Aquest senyor,
el senyor Slipsbury,
va enganxar
un dels seus mapes
a una taula de fusta
i més tard
la va tallar amb peces
amb la forma dels països.
La seva intenció
era introduir
una manera més fàcil
i divertida
d'aprendre geografia
entre els seus alumnes.
De fet,
això que és una curiositat
del passat
i que es catalagó
com a primer puzzle,
ara,
vaig sentir l'altre dia,
vaig veure la televisió,
em sembla,
ho pots fer
a través d'una pàgina web.
Molt bé,
jo també ho vaig veure.
Sí,
hi ha una pàgina web...
N'hi ha més d'una,
en aquest cas
era de la Unió Europea
per conèixer països
de la Unió Europea.
Notícies
A veure com anem
de descobriments arqueològics...
Però mira,
un descobriment bastant important
i a més a més
bastant a prop d'aquí.
Ah sí?
Ja ho sé
que també és a les Terres de l'Ebre
i direu que sóc una mica...
És el del campament romà.
Sí.
Molt bé,
a mi m'ha sorprès
la notícia avui.
Ah, jo no el conec,
digue'm.
Doncs a l'Aldea,
és un poble
que està situat
abans de arribar a Posta,
en trobar
el que semblen ser restes
d'un dels primers campaments...
Ja han dit el primer,
bé, no sé si va ser el primer,
però un dels primers campaments
militars romans
de la península.
Un campament
que segurament...
Bueno, segurament no.
Se va aixecar
durant la Segona Guerra Púnica,
que és quan
el senyor Aníbal
ataca
Itàlia
i puja en els elefants
per aquí.
I els romans
desembarquen a Empúries
per tallar-li
les vies de comunicació, no?
I comença aquí
una lluita
que durarà
des de l'any
218,
217
a l'any
209
aproximadament.
O sigui,
des de primeríssim moment
d'ocupació romana
sembla ser que són
estes restes.
Llavors,
sembla ser que era un campament
molt gran
perquè
han investigat
7 hectàrees
però
podria ocupar-ne,
arribar a ocupar
30 hectàrees.
Són
300.000 metres quadrats,
o sigui,
és molt...
Una bona plaça
fortificada.
Sí.
El que passa és que
no han trobat restes
de murs
o d'estructures
en pedra
perquè
el seu
campament militar
improvisat
eren
empal·lissades
de fusta
i tot construït
tendes
i materials
que no han perdurat,
no?
Però el que ha portat
a pensar
que es podia tractar
d'un campament
són les troballes
que s'han fet
de peces,
com ara,
per exemple,
les troballes
de nomimàstica
de monedes
en què han trobat
des de
tetradracmes,
una mica difícil
de pronunciar,
helenístics
del senyor
Apolomeu
o una moneda
de la campanya
també,
moltes monedes
cartagineses,
sembla ser que
les prenen
les tropes derrotades
dels cartaginesos,
o sigui,
que és una troballa
molt important
que suposo
que s'ha de continuar
investigant.
El mateix
investigador
que ho ha fet,
que és
el professor
del Departament
de Prehistòria
i Història Antiga
i Arqueologia
de la Universitat
de Barcelona,
Jaume Noguera,
ha anunciat
que també
continuarà fent
prospeccions,
a part de les
que s'estan fent
ara al Castell de Banyoles,
que és un poble
atibèric
situat a Tivissa
i que sembla ser
que va ser destruït
també
a la mateixa època
durant el context
de la Segona Guerra Púnica.
O sigui,
és una notícia
que tindrem
que anar seguint
per si hi ha
més novetats.
I després també
un descobriment
que s'ha fet
a Puerto Rico,
on s'ha descobert
una gran plaça.
Puerto Rico
no és que sigui
una zona
de grans cultures
monumentals,
però en aquest cas
s'ha descobert
una plaça
que fa
uns 130
per 160
peus,
no sé exactament
quan és un peu,
però bé,
on s'han trobat
tota una sèrie
de petroglifos,
de pedres tallades,
enterraments,
de gent enterrada
boca a boca
cap avall,
o sigui,
és un
centre cerimonial
sembla ser
molt gran
i que dataria
en un ventall
bastant ampli
entre l'any 600
i l'any 1500
de la nostra era.
També s'està excavant,
sembla ser que
anaven a fer una presa
i van començar
a sortir coses
i ara ho han fet
aquesta excavació.
També està notícia
des de Puerto Rico
i això és el que
s'ha trobat de moment
esta setmana.
Estudiantes contra Franco
1939-1975
Posició Política
i Movilització Juvenil
Escrit per
Elena Sánchez Sandoica
Marc Baldó
i Miguel Ángel Ruiz
Editat per
Esfera de los Libros
Quantes pàgines té?
512
I és baratet, no?
25 euros.
Doncs bé, en aquest llibre...
Preu d'estudiant, eh?
Perdona, preu d'estudiant.
Sí, 10 euros.
En aquesta obra,
Estudiantes contra Franco,
s'analitza
amb rigor històric
el fenomen
de les mobilitzacions
estudiantils
o de la contra
contra Franco
des dels inicis
del moviment estudiantil
a Espanya
fins al final del franquisme
a l'any 1975
i aporta informació
interessant
sobre la repressió
i les seves tècniques
de censura,
tortura
i manipulació cultural.
També la postura
dels catedràtics
davant del règim
de Franco,
la progressiva fragmentació
i radicalització
del moviment estudiantil
i donant
tota una dictadura
tan llarga com cruel
i en la qual
comencen a aparèixer
personatges també
que posteriorment
en plena transició
formarien part
d'integrant
de l'elit
política
d'Espanya.
Un llibre interessant
per comprendre
un dels moments
també clau
de la nostra
història
més recent.
El rellotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant.
Ens veiem
la propera setmana
a la història.
que no ho fem
per diners
i ho fem
per humanitat
també passarem
a la història?
No et vull contestar.
No et vull decepcionar.
El que sí que podem dir
és que tenim un blog.
Ai, és veritat.
I una adreça de correu.
És que a mi m'agrada molt
dir-ho.
Doncs vinga,
tu que no ho saps.
Aquesta temporada
encara ningú m'ho ha escrit
ni un comentari d'aquells
que a vegades
havien comentaris
molt simpàtics.
És que durant l'estiu
oblidem l'audiència.
Sí, és veritat.
Vinga.
No en vinguis
amb històries.blogspot.com
i una adreça de correu
que fa mesos
que no mirem,
però bé,
història.arroba.tarragonaradio.com
Manel Jordi,
fins la setmana que ve.
Adéu.
Adéu-siau.
guiding il fút
a l'espar o no.
perafood
iis
di
la
que ve.
Adéu-siau.