Com m'agraden els dimecres, perquè saludem el Manel Magí i el Jordi Ximeno.
Bona tarda, nois.
Molt bona tarda.
Toto el dia esperan este momento, que sí.
Tota la setmana.
I tant.
Ja torneu a ser aquí i avui amb novetats.
Avui amb novetats. Ah, sí.
Sí, perquè comencem una sèrie de monogràfics temàtics.
Sí, de quatre monogràfics dedicats a l'arquitectura militar
medieval a l'Alcamp, és a dir, els castells de l'Alcamp.
Això de l'Alcamp, entre cometes, perquè és una definició que es va fer a partir de l'any 1936
i que a l'edat mitjana no s'hi parli tant de l'Alcamp.
Després explicarem per què només parlem de l'Alcamp, perquè hi ha un treball pel mig
que vam fer fa molts anys.
Deixem-ho clar. Heu visitat tots els castells dels quals parlareu?
I tant.
Sí.
I més d'una vegada.
Sí, i mos han perdut, i han fet fotos sense carret, i en fi, hi ha una llarga història
que també explicarem.
I hem pujat turons pensant que hi havia restes d'un castell i no hi era.
I no hi era el segle turó.
I m'han putxat en les argilagues.
Jo dono fe perquè m'han portat a aquest treball i està ple de fotografies allà fetes.
Sí, no sé quantes pàgines, però hi ha un futur de pàgines.
Que, per cert, no va tindre molt d'èxit al seu temps, aquest treball.
No.
Doncs ara li donarem bombo aquí als Jeterres.
Sí, ara ho ficarem al lloc que li correspon.
Benvinguts al No em vinguis amb històries, al magasin d'història de Tarragona Ràdio.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana a les efemèrides tindrem com a protagonistes a Ferran Setè, el rei absolutista,
i també la disputa de Tortosa.
Us parlarem sobre Castells, la primera part de Castells de l'Alcamp,
Castells Noumans de l'Alcamp, avui fa 100 anys a Tarragona.
Les curiositats aniran sobre Tintoretto, un pintor renaixentista del qual darrerament es parla molt
gràcies a una exposició que es celebra a Museu del Prado a Madrid.
I tanquarem el programa parlant-vos del llibre Tortosa en la guerra dels set anys,
signat per Joan Ramon Vinay Xemiró.
El rei Ferran Setè d'Espanya, desitjós d'arregnar de fet, i no només de nom,
va demanar ajut a la Santa Aliança, un pacte signat entre els sobirans d'Àustria, Pruscia i Rússia
per garantir el manteniment de l'ordre absolutista i reprimir els intents d'alterar la situació política
de l'Europa de la restauració.
És a dir, aquí a Europa, que s'havia carregat a l'imperi napoleònic l'any 1815.
Com a conseqüència, es va preveure la possibilitat d'intervenir militarment en qualsevol país
per ofegar els moviments liberals i revolucionaris i defensar el legitimisme d'aquelles monarquies
desaparegudes amb Napoleó.
Durant el Congrés de Verona, celebrat a final d'aquest any 1822,
la Santa Aliança va decidir enviar a Espanya l'exèrcit francès conegut amb el nom dels 100.000 fills de Sant Lluís,
que va liquidar el govern progressista i va restaurar la monarquia absoluta.
1.413, inici de les sessions de l'anomenada Disputa de Tortosa,
una polèmica religiosa que, en principi, va enfrontar el convers Geroni de Santa Fe i els rebins del Canyís.
Van ser, en realitat, 67 sessions de polèmica doctrinal judeocristiana
i van ser convocades pel papa Benet XIII.
Què volien els cristians?
Doncs desprestigiar els jueus.
Més de 20 rebins de Catalunya i Aragó van ser obligats a assistir-hi
i discutir els arguments de Geroni de Santa Fe
per provar que els escrits jueus avalaven la vinguda del Messies al començament de l'era cristiana,
o sigui, provar que els jueus estaven equivocats.
La disputa, a més del descrèdit dels rebins i dels nombrosos baptismes dels jueus,
va accentuar el tòpic d'ensegament dels jueus
i va donar peu a la publicació de la putlla
Etsy Doctoris Gentium, màxim exponent de la repressió jueva en Mijabal.
I ens quedem encara a l'edat mitjana, no, pel que dieu?
Sí, ens quedem aproximadament als segles finals del IX, segle X, segle XI.
Avui, amb aquest primer apartat de l'arquitectura medieval a l'Alcàm,
o castells de l'Alcàm, com podem dir de forma ràpida,
tractarem una mica d'introducció que veurem en els propers monogràfics,
que ja tractarem a detall cadascun dels castells,
com podrien ser els de Querold, Montagut, el Rourell,
parlarem també de Santes Creus, Pinyana, etcètera, etcètera.
I tancarem també amb una entrevista
amb una arqueòloga de l'Autònoma de Barcelona,
de la Universitat Autònoma de Barcelona,
això d'aquí quatre setmanes,
parlant-nos de les darreres excavacions
que ens han fet en concret al castell de Salmeya,
que sembla ser que es fan cada estiu
i que estan donant a poc a poc els seus fruits.
Si et sembla, Jordi, abans de començar,
expliquem per què parlarem de castells de l'Alcàm concretament.
Explica-ho.
Explica-ho.
Corria l'any 1992, després de Cris.
Sí, no estem a la de mitjana.
Quan el senyor Jordi Ximeno i el senyor Manel Maigí
van decidir fer un treball,
en principi, de tot el camp de Tarragona.
Sí.
El que passa és que vam veure que era tan extens
que no acabaríem ni en tota la carrera.
Encara estaríem fent-ho.
Segurament.
Llavors vam decidir reduir-ho només al camp,
que és la comarca que potser presenta
un nombre més gran de castells.
N'hi ha, n'hi ha.
Això era a la universitat, eh?
I tot i així us ha sortit un treball molt substanciós, eh?
Vull dir que n'hi ha, n'hi ha prou.
N'hi ha molts, perquè penso que,
com veurem, ara explicarà el Jordi,
després va haver-hi la línia de frontera
entre els territoris musulmans,
els territoris cristians,
a la zona del Gaià.
I l'Alcamp agafa molts d'aquests castells
que durant un parell de segles van fer de frontera.
Com dèiem a la introducció,
comentàvem que l'Alcamp com a comarca administrativa
va definir-se l'any 1936
amb fer-se la divisió territorial de Catalunya,
que va dividir o va estructurar el camp de Tarragona
en tres comarques, com ja sabeu,
el tarragonès, el Baix Camp i l'Alcamp.
És a dir, el títol d'aquest treball
o d'aquests monogràfics que esteix a l'Alcamp
és, podríem dir, un anacronisme,
perquè en l'època medieval
el pobre senyor feudal
o el senyor de la guerra de la frontera
o el pobre pagès subdit,
no li parlis de l'Alcamp perquè no sabien què era.
Potser hauríem sentit a parlar de la marca extrema,
que era aquesta frontera fictícia, entre cometes,
del Gaià,
en la qual es produïa l'expansió del Comtat de Barcelona
en contra de l'Àndalus.
L'actual territori de Catalunya comença a perfilar-se
en els segles X i XI,
quan les línies frontereres dels comptats
van anar desplaçant-se sobre la zona musulmana
i s'han endegat l'ocupació i el poblament,
que culminaren la centuria següent.
Cada segle reflecteix un model diferent
d'expandiment territorial,
fet que va comportar modificacions en el teixit social,
en els moviments demogràfics,
en el desenvolupament econòmic.
Concretem.
Sí, Jordi, un segon.
Per situar-nos històricament,
aquí havien arribat en tromba els musulmans
a l'any 700 i poc,
i després, al nord,
es van anar reconquerint...
El regne del franc, el senyor Carlemang,
va començar a envair el nord de Catalunya
i va crear la marca hispànica,
que era un territori fronterer
governat pel Comte de Barcelona
i que tenia com a objecte frenar les investides
dels musulmans que hi havia al sud de la península.
I poc a poc s'anava anar avançant.
Sí, això l'any 801 va caure a Barcelona
i la línia va quedar fixada aproximadament
al riu Francolí,
al riu Francolí, perdó,
com es diu el riuet que passa pel costat de Barcelona,
al Llobregat.
Llobregat.
I després, en els propers 200 anys,
van anar avançant a poc a poc
per tota la zona del...
doncs del...
S'ha pogut estar molt malament de geografia, eh?
On se fa tant de vi i tant de cava al Peredès.
Al Peredès.
Van anar avançant fins a la línia del Gaiaia,
al segle...
Sí, una frontera bastant fictícia,
tot s'ha de dir.
Sí, no era una frontera com a poc actuals.
Una terra de ningú, gairebé, val?
Sí.
I dius que s'anaven encanviant això,
el fet que anés reconquerint,
doncs anaven encanviant també la societat.
Sí, després el terme de reconquestes,
sempre entre cometes i amb molts matisos.
El que dèiem,
durant el segle X,
l'ocupació de nous territoris
es va fer sota el domini senyorial
i des de la necessitat de vestir i defenses
enfront les possibles ràxies
i saifes musulmanes.
Ambos elements venen a estructurar
tot el territori en termes militars,
és a dir, castells termenats,
que cohesionen l'espai,
que es mantindran un cop allunyat
al context fronterer
en les centuries posteriors
com a elements bàsics
de definició del territori.
Què és un castell termenat,
us preguntareu.
Què és?
Què és?
Entenem, com a castell termenat,
el conjunt format per una fortificació
i les terres que li són escrites.
En aquesta època
és l'element articulador del territori.
Al segle X,
un castell termenat ocupava,
o el seu àmbit d'influència
podia ser d'entre 65 a 90 km2.
Un segle després,
degut al creixement
o a l'aparició de nous castells,
aquest àmbit d'actuació
havia decrescut
i era de 25 a 35 km2.
Perquè n'hi havia més.
Perquè n'hi havia més, justament.
Perquè, de fet, els castells,
a veure, és veritat,
són edificacions
destinades a la protecció.
Sí, és arquitectura militar,
podríem dir.
Tot això ho explicarem
ara tot seguit.
Primer, si em deixeu,
fem una petita introducció
del que és aquest avançament
del Comptat de Barcelona
i de tots aquests
senyors feudals
o senyors de la guerra,
també podríem dir,
o senyors de frontera.
I al segle XI,
no, al segle IX,
volem dir,
havia cohesionat
la societat com tal
amb una intensificació
de l'espai agrícola
i amb una reordinació demogràfica
al mateix temps
que els electricistes
musulmans
de Tortosa i de Lleida
afirmaven el poblament
a les zones properes
a la frontera.
Hem de recordar
que Tortosa i Lleida
encara estaven en mans
dels musulmans
aproximadament,
com veurem més endavant,
fins al mitjans
segle XII.
El 1148-1149.
L'espai que restava
entre la societat musulmana
i cristiana
era una franja
poc poblada
i desorganitzada,
una terra de ningú.
El dinamisme
dels comptats fronterers
s'hi va projectar
durant el segle X
de la mà,
sobretot,
de famílies
vescomptals
i vicarials
i de clasiàstics
poderosos.
Tots aquests,
erigits en senyors,
s'estructuraren
el territori
en castells termenats
i organitzaren
el poblament,
atraient com a nors pobladors
pagesos que acollien
la seva protecció,
és a dir,
els súbdits.
Sistema feudal, doncs.
Sistema feudal.
D'aquesta manera,
els comptats catalans
s'estengueren
fins a portar
la frontera
a tocar mateix
de la societat islamitzada,
estructurada
principalment
des de Lleida.
En canvi,
en la zona meridional,
en front de Tortosa,
l'expansió
va ser més lenta.
L'entrada del segle XI
va coincidir
amb un afabliment
polític i militar
de l'islam,
fragmentant-se en taifes
mentre que els comptats
el compte
aconseguia
fermar-se en el poder
i ser reconeguts
sobre
altres nobles
de l'època.
S'encara
amb aquests elements
una expansió
clarament bèl·lica
sobre la societat
andalucina
amb la qual retrocedir
ostensiblement
la possessió
de l'espai.
O sigui,
com que els musulmans
se van afebli,
se van disgregar
en petits regnes,
veurem les causes
ara tot seguit.
El joc polític
i diplomàtic
va dictar
en part
el ritme
i l'orientació
d'aquesta expansió
matisada també
pels pagaments
dels regnes musulmans
als comptats
del que coneixem
com a pàries
reiterats
a partir del segle
mitjans
del segle XI.
Joc polític
i diplomàtic,
vull dir,
no era només
una qüestió bèl·lica.
No,
no era només
una qüestió bèl·lica.
Es podia pactar
de dir
avancem una miqueta més
o no?
Com anaven aquests pactes?
I pactaven
i moltes vegades
s'aliaven,
o sigui,
no hem d'imaginar
enfrontar sempre
aquella idea
tradicional
franquista
de moros i cristians
de la reconquista
d'Espanya,
no.
Moltes vegades
eren aliats
i avançaven,
retrocedien,
i era una cosa
que variava molt.
La població
d'haver estat
feta amb liu,
no?
Pots imaginar.
Tu pots imaginar.
Doncs bé,
aquest procés
d'expansió
dels comunitats
catalans
culminar
entre el 1148
i el 1149
amb la pressa
i la incorporació
de les dues
capitals musulmanes,
Tortosa
i Lleida.
La dinàmica
de caparació feudal,
el nou tarannà
de croada
que s'anà apoderant
de la mentalitat
cristiana
i les pressions
socials i econòmiques
i conduïren
des del sí
dels comptats.
Aprofitant
la incapacitat
de resposta
de les ciutats
andalusines,
primer afablides
per les dissensions
o els problemes
interns,
després oprimides
fiscalment
per les exigències
comptals
i finalment
incapaces
de cohesionar-se
sota l'estandard
almoràvit
que havia arribat
a la península.
El context
geostratègic
amb les aspiracions
aragoneses
i l'entesa
necessària
entre el Comte
de Barcelona
i acabaran
de dur a terme
aquesta conquesta.
Així,
en definitiva,
l'atac
a Tortosa i Lleida
reflectia
els objectius
dels sectors
més poderosos
de la societat
en emplegar
tant els interessos
dels senyors feudals
com els de la nova
oligarquia de Barcelona
i els afanys
comercials italians,
sobretot
sobre Tortosa.
A Tortosa
van col·laborar
els genovesos
a la conquesta
de la ciutat.
Per a qüestions
comercials?
Sí,
i també
de croada.
Moltes vegades
a la qüestió
de la mentalitat
cristiana també.
Sí,
però el de la croada
segurament...
hi havia de tot una mica
i també amb el beneplàcit
de les institucions religioses.
Evidentment.
Després de fer
aquesta petita introducció
que sabem que és petita
molt breu
i que ens hem deixat
moltes coses
parlem una mica
del que són
els castells.
En tot aquest context
ja arribats
a Tortosa i Lleida
hem deixat enrere
doncs
els castells
de l'Alcamp
com nosaltres diem
malament dit.
En aquest context
el castell
participava
tant de la vida urbana
com de la vida rural.
La inestable situació
de l'època
que hi hem vist
i les continues lluites
de poder
van propiciar
un augment
d'aquesta arquitectura militar
sempre depenent
dels mètodes
i les màquines d'atac
i setge
hereves moltes vegades
de l'època romana.
Només a finals
del segle XII
les croades
i el contacte
que aquestes van significar
amb l'arribada
d'innovadors
procediments orientals
van aportar
variacions
substancials
la incidència
dels quals
en el camp arquitectònic
no es va fer notar
fins al llindar
de l'època gòtica
en la que
molts castells defensius
es van convertir
en palaus fortificats.
Perquè llavors
les armes
és el seu cladieu
no?
L'arquitectura
depenia una mica
també de les armes
Sí, de les armes
de setge
i tot això
inclús
el setge
de l'any 1148
de Tortosa
es van fer
bé, però tot això
la veritat
seria tema
per altres monogràfics
es van fer servir
armament
de setge
de la ciutat
relativament
bé
nou
per l'època
i que no s'havia fet servir
encara
per aquestes terres
L'almena arquitectònica
que dóna nom
al naixement del castell
va ser la Torre de Guaita
de tradició
prerromànica
la funció de la qual
era defensiva
i d'habitacle
O sigui
el principi
del castell
és la Torre de Guaita
el vigilar
Si ara veus
les ruines
que queden
dels castells
en origen
no eren així
van evolucionant
i normalment
el que queden
són restes
de l'època gòtica
sobretot
però originalment
la Torre de Guaita
és segurament
una empalissada
de fusta
Sí
Qualsevol petit poble
o llogaret
aspirava a tenir
una Torre de Guaita
perquè des d'ella
i amb el temps suficient
s'alertés a la població
de l'arribada d'enemics
Per tant era preventiu
Sí, preventiu
Les construccions
més antigues
d'aquest tipus de torres
són de planta quadrada
poden adoptar
formes circulars
o més rarament
un perímetre poligonal
El soterrani
normalment s'ho utilitzava
com a amagatzem
i el pisalt
com a habitació
Si qui estigués allà
de Guaita
podria també dormir
i tal
Sí, sí
de poblacions molt reduïdes
Vindria a ser com un far
però a terra ferma
Sí, sí
De forma gradual
rodejant de muralles
el primitiu nucli construït
es va passar
de la Torre de Guaita
allada
al castell
pròpiament dit
Les terres
que veien créixer
en molestirs
com els de Santes Creus
ciutats com les de Baix
o decenes de pobles
que poblen
les terres
de l'actual
de l'actual
al camp
així com les principals
villes de comunicació
necessitaven cada cop
més protecció
Els castells
van passar a ser
construccions habituals
en el paisatge
de l'època
testimonis muts
també de la història
o no tan muts
aixecats
en punts estratègics
I punts elevats
en principi
Sí, on aprofitaven
l'elevació
natural
del terreny
o la forma especial
d'un gran bloc
de roques
si bé no era estrany
que també
construir-los
en planes
Sí, però normalment
i a més a més
una cosa molt curiosa
tenien tot un contacte visual
que molts es comuniquen visualment
Ah, es comunicaven
de l'un a l'altre
Sí, això
és l'últim dia
que vam anar a visitar
els castells
on tenen una gran sorpresa
els pujar al castell
més alt
de Montagut
Sí, sí
que es veien perfectament
tots els castells
que dominava
aquest castell
Des del Pinyan
es veu Carol
des de Carol
es veu un altre
Per tant, hi havia
una xarxa de connexió
o una mena de coordinació
i coordinació
entre diferents pobles
Sí, sí
es podien fer senyals
en cas d'atac
o qualsevol cosa
El castell es convertia
així en una petita població
al costat de la torre
de forma en general
rodejada de muralles
es trobaven
les habitacions
del senyor feudal
després al costat d'aquestes
moltes vegades
també trobem
la presència
d'una església
així com magatzems
un pati central
i altres estances
residencials
La torre de vigia
o torre d'homenatge
que en un principi
donava en solitari
el paisatge
de les muntanyes
de l'Alcà
va acabar
per ser absorbida
per la massa ferma
de roca i pedra
dels murs perimetrals
que trencaven
la seva regularitat
amb un seguit
de torres situades
estratègicament
als angles
de l'edifici
Sí, és veritat
habitualment
hi ha més d'una torre
Sí, en un principi
hi ha la primera torre
de Guaita
i després
tal com creix
el castell
es van fent
diferents torres
també
per protegir millor
el perímetre
de l'edifici
i malgrat
la seva importància militar
funcions defensives
clarament
econòmica
per les explotacions
agrícoles
del terme
que controlava
i política
com a centre administratiu
d'aquest mateix terme
dels castells
en l'estructura
de l'època medieval
la seva construcció
difícilment
responia a models
establers
ja que la construcció
depenia
de molts condicionants
i això
si algú
amb el temps
després d'escoltar
el nomingués
de mi històries
s'anima a visitar
els castells
de Pinyana
de Querol
de Salmella
de Saborella
de Selma
etcètera
se n'adonarà
que tot el que estem dient
doncs
té la seva
lògica
però de què
deia que depenia
la construcció
de molts condicionants
la seva superfície
els castells
de l'Alcà
comparat amb els tres castells
europeus
no és gaire gran
i només aquells castells
aixecats en baix o planes
podien adquirir
formes poligonals
més o menys regulars
exemples podrien ser
a nivell europeu
els de Carcassona
o la Torre de Londres
la disposició
més habitual
era
sens dubte
aquell en què
el perímetre
i inclús
les construccions
anexes
s'adaptaven
a la
orografia
del terreny
o sigui
depèn de cada lloc
era el castell
confonent les muralles
amb la pròpia roca
com passa amb molts castells
de l'Alcà
i com veurem
en els propers programes
tractant
doncs
ja sigui
doncs
els castells
que m'han anat anomenant
depenia del lloc
on s'ubicaven
tenies un castell
d'una manera
o d'una altra
el material de construcció
era sempre el mateix
sí
la terra local
sí
hi ha castells
roquers
com és
el de Pinyana
què voleu dir
que aprofiten la roca
la roca
molt bé
hi ha un tros de roca
molt elevat
i se situa damunt
sí
i per tot això
ho anirem veient
els següents
tres monogràfics
que dedicarem
a l'arquitectura medieval
aquí
a prop
a l'Alcà
els exemples
concrets
avui fa 100 anys
a Tarragona
què passava avui fa 100 anys
a Tarragona
sorprèn-nos
Manel
doncs bé
7 de febrer
de l'any 1907
la notícia
que apareix
al diari
de Tarragona
diu el següent
esta noche
se celebrarà
en el Ateneo
tarragonense
el baile
extraordinario
correspondiente
a uno de los más renombrados
que se verificarán
en la presente temporada
de Carnaval
por ser hoy
el jueves
llamado Lardero
dicho baile
será amenizado
por la banda
del regimiento
de la Mancha
dada la animación
que reina
entre el elemento
joven
de dicha sociedad
podemos desde luego
augurar
que se veran
sus salones
en extremo
concurridísimos
és a dir
avui anem de ball
i era dijous gras
doncs
jueves Lardero
i feien Carnaval
i a mi és molt curiosa
la prensa de l'època
perquè
sempre que feien Carnaval
d'alta societat
eren
distinguidos
bailes
era
una cosa elegant
una cosa permesa
en canvi
quan feia el Carnaval
el populatxo
que feien
màscar
i suposo
foten
sent els poderosos
o tal
sempre era
despreciat
per estos diaris
i dient
que sempre
estaven
en decadència
i que era una cosa
passada de moda
sí però
en aquesta notícia
en concret
no ens parla
res de decadència
ni menysprea
no no
ja et dic
perquè se celebra
l'Ateneo Tarraconencia
suposo que era
un ball extraordinari
i em fa gràcia
dada l'animació
que reina
entre l'element joven
de dicha
sociedad
és a dir
el jovent de Tarragona
hauria d'estar
esperant la festa
sí
de què
deuen anar disfressats
suposo que
aquesta gent
si eren
de Celta al Cúrnia
anaven en un antifaz
una màscara
i punta
això era l'any
1907
1907
potser anaven disfressats
de polític de l'època
provem a veure
si ens deixen entrar o què
en provem
primer tindrem
que trobar
un estavell
a tenir
Tarraconencia
que si algú sap
on estava
la Tarraconencia
mos ho podria dir
sí
ens pot escriure
historia
arroba
tarragonaradio.com
curiositats
tothom
aquests dies
parlar de Tintoretto
de la magnífica exposició
que esperem
anar a veure
a l'abril
a Madrid
al Museu del Prado
i avui la nostra curiositat
tracta sobre aquest
pintor reneixentista
italià
anomenat
Jacob Robusti Tintoretto
que va viure
aproximadament
entre el 1565
i el 1590
eren tantes
les ganes
de Tintoretto
pel realisme
que
quan
es va decidir
a dibuixar
una gran reproducció
de l'èxode
dels jueus
des d'Egipte
a la Terra Promesa
en el quadre
titulat
Els israelites
recollint
el manar
al desert
va mostrar
els jueus
dirigits
per Moïsès
però armats
amb una espècie
d'escopetes
això
on està l'error?
Clar que a l'època
de Moïsès
no hi havia
escopetes
si a l'època de Moïsès
haguessin tingut
escopetes
haguessin triomfat
molt
possiblement
seríem tots jueus
si haguessin tingut
armes nuclears
com tenen avui en dia
també
però si era un pintor
molt realista
de com és que aquest home
va fer aquest anacronisme
tan brutal
si busqueu
aquest quadre
per internet
que avui en dia
és bastant fàcil
a Google
els israelites
recollint
el manà al desert
trobareu
normalment
solien fer anacronismes
de tipus
de vestits
o d'edificis
perquè no es corresponen
a l'època
però clar
escopetes
canta una mica
i avui
Núria estic molt content
perquè tenim un llibre
que parla
de casa meva
Tortosa
en la guerra
dels set anys
1833-1840
qui l'ha escrit?
Joan Ramon
Vineixa Miró
editat per?
Cossetània
quantes pàgines?
342
i és molt car?
18 euros
amb 50
doncs bé
tot una obra
interessant
per tota la gent
nascuda a Tortosa
o que visqui
o tinc algun tipus
de relació
amb l'àmbit
tortosí
de les Terres de l'Ebre
i no només
per aquella gent
sinó també interessant
doncs
per tots els oients
atrets
per la història contemporània
aquest llibre
copse el batec
de la ciutat de Tortosa
durant un dels períodes
més de coneguts
de l'època contemporània
la guerra dels set anys
o primera guerra
carlista
1833-1840
a l'inici
d'aquest conflicte
Tortosa
no solament
era la població
més important
de l'àrea de l'Ebre
i de l'entorn proper
sinó també
una de les més
capdavanteres
de Catalunya
a l'àrea
geogràfica
de l'Ebre
Tortosa
va esdevenir
el bressol
del primer carlisme
no solament
pel considerable
nombre de veïns
que li donaven suport
entre els quals
podem destacar
Ramon Cabrera
sinó perquè
des d'un principi
va ser el rober
de l'ou
on escollien
tots els plans
d'aquesta
altra alternativa
dinàstica
que va aparèixer
amb l'embor
de Ferran Setè
per això
un dels objectius
que es fixa
a l'autor
ha estat estudiar
i analitzar
la pressió
i l'arreglament
inicial
del carlisme
a Tortosa
durant aquell
període històric
no només
pel coneixement
de la mateixa
història
de la ciutat
sinó també
pels orígens
d'aquesta opció
política
en aquest territori
i la seva importància
en el context
general
de la Catalunya
de l'època
el riotge
del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant
ens veiem
la propera setmana
a
no emvinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio
ai Manel Jordi
feu molt mal
la cara avui
que exagerada
us heu quedat
com a molt
molt així
xuclats
després del programa
ens hem quedat fortificats
jo crec que sí
termenats
la setmana que ve
tornem
amb moltes ganes
amb el no emvinguis
amb històries
com sempre
parlant de castell
la nostra segona part
sobre els castells
de l'Alcà
que crec que el Manel
ens parlarà
del Rourell
Paimoll
i Santes Creus
dels senyors
de la guerra
els senyors de frontera
els corp caral
el serveioc
l'armunt
servera
i moltes coses més
gràcies
fins la setmana que ve
adeu-siau
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
d'Alcà
de l'Alcà
i mori a
de l'Aca
i la
adeu-siau
de l'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
de l'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà
d'Alcà