Acabem d'arribar ara mateix al punt de dos quarts de set de la tarda.
Puntuals, tal com teníem pactat, comencem una entrevista
que ens portarà a parlar sobre la creació artística aquí a casa nostra
i les maneres de promocionar-la, les plataformes que hi ha
de manera que arribin al públic en general.
Tenim amb nosaltres tot un activista, no sé si social, artístic,
home inquiet, el Blai Mesa.
Blai, bona tarda.
Hola, bona tarda.
El Blai l'entrevistem cada dos per tres per una cosa o altra.
I ha vingut acompanyat del delegat territorial de cultura, l'Adam Menyer.
Gràcies per venir, bona tarda.
Bona tarda.
Escolta, ara, inclús el micròfon tancat, estàveu fent tractes, com qui diu,
estàveu parlant, hem de fer això, hem de fer allò, no pareu mai vosaltres.
No, la veritat és que hi ha molta feina per fer
i amb gent com el Blai és més fàcil de fer, diguéssim.
Escolta, hi ha moviment aquí a Tarragona, vosaltres que precisament
coordineu una miqueta tot això.
Hi ha inquietud per part d'artistes i inquietud per part del públic
de rebre bé totes aquestes propostes?
Des de la meva òptica, sí.
Des de la meva òptica, doncs, bueno, és una cosa que ve potser
amb l'establiment de la democràcia, no?
El fet que cada vegada la gent té més habilitats i més necessitats
d'expressar-se, de comunicar-se, i la creació, doncs, és un llenguatge
molt hàbil i que agafa molts registres diferents, no?
Des de la música, la dansa, la creació visual, etcètera, etcètera.
I en aquest sentit, doncs, és lògic que després de 30 anys, doncs, ara ja és un moment
que es fa molt visible que hi ha gent i unes plataformes bastant estables
i que les institucions ja tenen, sobretot, molta sensibilitat a l'hora de parlar-la
i a l'hora d'acollir propostes, no?
Per fer la visió general, Adam, com treballeu vosaltres?
Recolliu propostes de les plataformes que ja s'organitzen en si i llavors feu la tria?
dieu, vinga, això sí, això no, o com va, aquest?
A veure, com podem, bueno, reparlant aquesta idea que ara deia el Blai,
la veritat és que sí que la ciutat es mou, eh,
i que això ho veus, doncs, amb multiplicitat de disciplines i de persones, etcètera, no?
De fet, no és que abans no es mogués, diguéssim, no?
Però la veritat és que quan reculls i apostes i crides gent i parles,
la veritat és que sí que...
Com treballem nosaltres?
A veure, nosaltres tenim l'encàrrec, diguéssim, o la idea o la passió, diguéssim,
de mirar de detectar mancances, mirar de suplir-les, mirar de dinamitzar,
mirar de dinamitzar equipaments, mirar de potenciar, mirar de difondre
i una mica fer de coordinació del territori, perquè ara som a Tarragona,
però nosaltres als serveis territorials estem a les sis comarques, no?
I algunes d'aquestes apostes estratègiques són aquestes de dinamitzar el territori
i fer xarxa, mirar que els agents es trobin, de vegades és més fer que els agents es trobin,
que les coses es moguin, que hi hagi circuits,
que tot i que a vegades hi ha una condició intrínseca del fet artístic,
que és efímer, mirar que sigui menys efímer i que arribi a la majoria de gent.
Jo penso que hi ha hagut una certa evolució en els últims anys
de pensar el fet artístic o la cultura en general
com una qüestió per omplir l'oci a convertir-se en una qüestió de primera magnitud,
és a dir, en un bé de primera necessitat.
I com que tothom té dret a la cultura, per entendre'ns,
això és una cosa que tenim claríssim i encara que no ho diguessin les lleis,
també ho tindríem.
I com que la cultura s'ha convertit en una primera necessitat per entendre'ns,
doncs per això és que estem amb aquestes.
I per la pregunta que deies abans, que la gent es mou,
de vegades això és una sensació, com ara deia el Blai,
però de vegades ho acabes constatant,
perquè amb aquesta proposta que hem fet d'art emergent,
ell que estava una mica coordinant, el jurat, etcètera,
ens hem quedat sorpresos per la varietat,
per la quantitat de projectes, per la qualitat dels projectes,
en fi, si de cas expliqueu-ho tu,
però clar, quan encetes una cosa d'aquestes característiques,
oberta, no saps qui se't presentarà, com, de quina manera,
i sempre hi ha aquesta mena de...
De por al fracàs, de dir, bueno, jo ho intento,
però no sé si tindré resposta.
Sí, de dir, escolta, fem una iniciativa, apostem-hi econòmicament,
apostem-hi de totes maneres, fem-la rebent qualsevol projecte,
obrim un període, busquem un jurat, citem-lo, tal,
i a veure si després, amb aquesta idea d'empetitir-nos que a vegades tenim,
a veure si després resulta que aquesta aposta no rebrà aquest feedback, no?
I la veritat és que ha estat molt bé, en fi.
De fet, el Departament Territorial de Cultura té moltes coses,
entremans molts projectes,
el Blai en té molts també de què parlar,
però ens centrem, si ens permeteu, avui en l'art emergent.
Això que dèiem, què és l'art emergent?
L'art emergent, doncs bé,
l'art emergent recull una mica també la idea de l'art jove,
de la gent jove que està creant art,
i que està a través d'aquest art,
doncs, investigant amb els nous llenguatges de la creació,
i que intenta moure's cap a una idea de professionalització, no?
Quan, ara quan l'Adam estava fent aquesta reflexió
que la cultura ha agafat un punt de prioritat,
jo crec que precisament aquest punt de fer una convocatòria
per gent jove, per gent que està començant a crear,
i ajudar-los a produir una obra i ajudar-los a difondre-la,
que és el que bàsicament aporta aquest projecte
en el devenir, en el curs de la carrera d'un artista
a nivell, doncs, de les comarques del Camp de Tarragona.
Crec que sí que hem assolit ja aquesta maduresa,
és molt important, no?, en el sentit que hem dissat enrere
una mica aquesta idea de la cultura espectacle,
de la persona passiva, no?,
de dir, fer cultura és anar a seure's a una butaca,
o, bueno, també és a seure's a una butaca
per llegir un llibre,
que en tot cas us requereix de...
Però és actiu, és actiu.
És actiu, en tots els casos.
I saps què?
Fa la impressió cada cop més que tothom pot fer cultura,
tothom pot aportar alguna cosa,
llavors hi ha aquest intercanvi, no?,
de jo vaig a veure el que tu crees,
però és que jo també creo.
Sí, sí, és que aquesta és una de les últimes...
Ja no hi ha aquella barrera, no?, entre jo i jo i tu estàs allà.
Sí, sí, ara parlàvem amb el Blai,
que hi ha unes idees a vegades que estan subjacents i no se sap com,
i de vegades conflueixen, no?,
i aquesta és una de les idees,
és a dir, que el ciutadà és també productor cultural i creador d'una manera claríssima, no?
Això que de vegades s'havia teoritzat als anys 90,
amb què tothom fa l'obra d'art quan la mira, no?
Doncs això realment ara és una constatació que fem cada vegada més.
I una altra cosa que volia dir respecte a aquesta iniciativa de l'art emergent
és la idea del procés i del discurs,
que és una cosa...
És a dir, la idea de no obsessionar-te pel producte final,
tenint en compte que és per a inèdits i per a gent no necessàriament jove, diguéssim,
però emergent en el sentit d'inèdit,
doncs la idea de potenciar molt el discurs al voltant de l'obra
i el procés de l'obra
és una idea que potser diferencia una mica aquesta convocatòria d'altres
o que la singularitza una mica en aquest sentit, no?
Estem parlant de la convocatòria per realitzar un cicle d'exposicions
per a nous creadors a exposicions de què? Quin tipus d'obres?
Sí, concretem.
I què demanàveu, no?
Sí, concretem, perquè la gent que ens està escoltant...
Bueno, per cert, si ens escolteu, ja estan triats els artistes, eh?
No cal que apunteu gran cosa, no?
Perquè ja està tancat.
És una mica la notícia, no?
I quan parla Adam del procés, doncs, bueno,
ara estem en la fase del procés en la qual ja tenim...
tenim sis artistes,
on hi ha cinc artistes i un col·lectiu d'artistes
que són la Cecília Vendrell, el David Cobo, el Guillermo Fernández,
el Carles del Verdí, el Jordi Orola, l'Aleix Cort
i un col·lectiu de noies que es diuen onomatopeies
que són l'Eva Traguany, la Mercè Ramos i la Laia Pellicer
que són les persones que van presentar, entre altres,
que van presentar un projecte per fer una exposició i una publicació
en el marc de la convocatòria de Margent
generada per el Departament Territorial de Cultura i Mitjans de Comunicació
i que van ser seleccionades per un jurat format per Francesc Perramón,
Oriol Fundavila i Estela Drodó Rodríguez.
Aleshores, això és el que tenim ara.
I aquesta gent què faran?
Doncs aquesta gent han proposat coses ben diferents,
treballs a nivell de fotografia, treballs d'il·lustració, de disseny,
treballs d'instal·lacions sonores
i treballs d'art efímer a nivell d'instal·lacions,
podríem dir-ne multimèdia.
Aleshores, el que nosaltres hem pensat,
la idea era un artista jove que té la possibilitat
per primera vegada d'exposar i per primera vegada de publicar,
de fer una publicació.
Aquest és el moment, aquest és el moment en què ens trobem
i tenim aquests artistes.
I el que ens proposem a nivell tant de la institució
com a coordinador de l'activitat i persona vinculada al món de l'art,
ens proposem que no només serveixi per ells
com a una possibilitat de tindre un espai de difusió
i tindre una publicació,
sinó que els serveixi també per confrontar el seu treball
amb altra gent que està en el mateix moment,
és a dir, ja hem fet una reunió on s'han debatut entre ells
els treballs que s'estava fent,
així com per confrontar-ho amb altres artistes més consolidats
que els ajudin una mica a madurar en el seu procés de treball.
Llavors, aquí és on anem una mica a trencar la idea
aquella de l'artista sol, tancat a l'estudi,
que és una recerca d'ell mateix contra l'obra,
contra l'objecte únic aquest que ha de dominar
i ha aconseguit donar-li forma,
que és una idea que ve de molt antic
i que ha estat assentada molt en el nucli,
en el centre de la idea de l'art,
la idea de l'artista com a gent i sol,
i anem a treballar una mica a l'artista
com aquell comunicador,
com aquella persona que processa idees,
que processa idees amb altres formes que no són paraules,
que són imatges, que són sons,
que són seqüències de sons i imatges,
i que el que ve a dir-nos és treballar un discurs
des d'una altra perspectiva.
I aquesta una mica és el plantejament de fons.
Ells han presentat projecte
i representen com si els haguéssiu becat,
per dur a terme aquest projecte.
Quan estaran acabats els projectes?
Quan els podrem veure?
El febrer s'obrirà la primera exposició.
I una altra pregunta, jo crec que clau,
que ja que tenim a l'Adam li hem de fer.
On penseu presentar-ho tot això?
Perquè Tarragona a nivell de sales no està per moltes alegres.
Sí, però nosaltres ens hem posat les piles.
No, volia dir que es van presentar, finalment,
14 projectes, no?
14, sí.
14 projectes i aleshores hem anat a baix,
al carrer Major 14,
a la seu dels serveis territorials de cultura i mitjans de comunicació.
Tenim una casa que és fantàstica,
que és l'antiga...
Casa de la cultura.
Sí, l'antiga casa de la Generalitat.
I, doncs, en fi, hi ha dos halls molt grans,
perquè és una casa medieval, etc.
i el que farem és mirar d'utilitzar-ho com a rendibilitzar l'espai
el màxim possible mentre esperem algun altre espai més potent a la ciutat
i ho farem allà.
De fet, aquests cicles d'exposicions en aquest espai,
nosaltres els donem continuïtat,
ja existien en els darrers mesos, diguéssim,
i és això, diguéssim,
hem pensat expressament la iniciativa per aquest espai, a més a més, no?
Això no vol dir que tingués cap restricció d'espai, no?
Però com que és casa nostra i no cal que demanem llocs a ningú.
Clar, ja ho acolliu.
Escolta, jo vull remarcar que tots els participants,
i bé, i també els guanyadors,
són artistes que s'engloben,
s'emmarquen dins del camp de Tarragona,
són gent d'aquí.
Veurem mostra del que s'està fent aquí.
Sí, aquest és un tema que podríem entrar també,
perquè em sembla prou interessant que,
crec que ara mateix,
a nivell del territori nacional de Catalunya,
crec que a Barcelona hi ha la seu al carrer Calàbria,
on hi ha una sala que té un funcionament similar,
i bàsicament té les mateixes prestacions,
és a dir, també bequen els joves artistes per fer una producció,
i després hi ha aquesta aquí d'Arragona, no?
I aquí s'ha establert un vincle ja,
i això segur que l'Adam us ho pot explicar millor,
perquè el projecte polític hi ha al darrere,
és prou interessant,
i el vincle és que es generi una xarxa,
que ja seria hora també,
una xarxa a nivell de Catalunya,
per poder comunicar-nos joves creadors d'aquí,
de Barcelona, de Girona, etcètera,
i comencin a circular coses i idees, no?
Sí, sí.
Hi ha una cosa important d'això,
que sí que està clar que ens emmarquem
en una potenciació del territori,
però al mateix temps
en una posició de l'excel·lència i de la qualitat,
perquè això és important,
és a dir que...
És que a vegades quan es diu
si una cosa és de casa, no?
És veritat?
Sembla que diguis,
bueno, no ha de ser bo.
Sí, però apostem, justament,
però vull dir,
explícitament hem apostat per això també,
per dir,
doncs,
anem a treballar pel territori,
que és l'encàrrec que tenim,
per entendre'ns,
però anem a treballar per la qualitat,
és a dir,
que ja no estem en el temps de l'activisme
en el sentit de dir
forcem que sorti alguna cosa
perquè sigui del territori,
en aquest cas, no, no.
I en el cas aquest que comentava
d'aquesta sala d'art jove, etcètera,
doncs encara el projecte està començant a caminar,
però la veritat és que ens hem entès molt bé
amb el Departament de Joventut,
amb la Secretaria General de Joventut,
i, en fi,
començarà a donar resultats
ben aviat aquesta col·laboració.
Torno a un tema que hem tractat abans, no?
Hem dit que bé que tothom avui,
qui més, qui menys,
s'atreveix a fer les seves activitats artístiques,
sense anar més lluny al món de la imatge,
es veu molt clar,
tothom pot aconseguir més o menys una càmera, no?,
i muntar alguna coseta.
Això planteja el dubte, per exemple,
de la qualitat que deia l'Adam.
Tot entra dins d'aquest sac de cultura?
Tots són expressions, això és evident,
però com fem la tria?
Perquè, aleshores,
ens pot portar a una banalització, també, de l'art.
Jo crec que la tria la fa la finalitat mateixa
del que estàs fent, no?
Fins ara, el mercat de l'art,
és a dir, el sistema de les galeries,
era una mica el que feia la tria, no?
El que deia,
tu ets un artista qualificat o avaluat.
Movia per termes comercials, també.
Sí, sí, bàsicament,
sobretot, jo crec,
fins als 80,
al final dels 80 és quan hi ha, crec,
una mica la crisi del món de l'art,
perquè també la gent abans invertia en l'art
com aquell que ara compra un pis, no?
I hi havia una mica aquesta idea
que comprar un bar era una inversió de futur, no?
I, bueno, això funcionava,
però el que passa és que funcionava
d'una manera que generava
que molts pocs podien ser artistes,
perquè la inversió fos vàlida, no?
Perquè realment algú pogués invertir en bar
i hi havia d'haver molts pocs artistes
que, lògicament, no?
I no es pot...
Si tothom pot ser artista,
doncs les inversions es perdien, no?
I ara estem en un moment
on això totalment ha canviat
i llavors reprenem el tema
que dèiem abans, no?
Que no hi ha cultura sense els ciutadans
i encara hi ha un senyor,
un teòric d'aquí de Barcelona
que és el Toni Puig
que diu que no hi ha cultura
sense els ciutadans marginats,
és a dir, sense la gent que
per la seva condició social
no té accés a una sèrie de beneficis culturals, no?
Aleshores, quan parlava de la finalitat abans,
és a dir, tothom té potencialitats creadores.
Ara, el debat que està aquí a Tarragona
i que no puc deixar de treure la taula
és el debat del Centre de Creació Contemporània,
que va bé, que avança,
que crec que precisament va estar l'alcalde
fa pocs dies aquí a la ràdio
i va estar parlant-ne
i que des del meu punt de vista
de gent externa a les institucions
crec que la Generalitat ha fet una aposta molt potent
i són molt valents
i realment estan decidits a fer-ho
i a treure endavant
i s'està parlant de si la tabacalera, si tal.
No entrarà en aquests debats.
El que sí que vull entrar és que
quan tu em preguntes això
jo et responc, mira, Tarragona,
hi ha ara mateix sobre la taula
un projecte que és el Centre de Creació Contemporània
és a dir, que el que es vol potenciar
és la creació, és a dir, la producció
és a dir, espais per a la formació
és a dir, perquè gent
que vol formar-se en els llenguatges
pugui anar i aprendre
a desenvolupar les seves inquietuds
i perquè gent que són
ja semiprofessionals
o estan ficats dintre el món de l'art
puguin anar allà a consolidar-se
i entrar en les xarxes internacionals de creació.
és a dir, que una mica aquesta jo crec
que és la resposta.
Ara hem canviat de model.
Aquí a Tarragona no hem escollit
ficar un museu i invertir molts diners
en comprar obres d'art molt importants.
En una parador, diguéssim.
No hem ficat una parador.
No hem invertit en la parada.
Hem invertit, o estem pensant en invertir
en això, en poder consolidar,
donar espais que consolidin aquesta idea
que tothom necessita la cultura
per poder expressar,
per poder gaudir, per poder comunicar
i que la societat per tant ens reverteix
i es consolida en la seva maduresa.
Tenim bé, doncs, el Centre de Creació Contemporània d'Ama.
El tenim encarrilat?
Sí, jo crec que sí.
Jo crec que aquesta és la...
Ara va de bo, diguéssim.
No, sí, la veritat és que
el Departament de Cultura,
l'Ajuntament,
estan remant a la mateixa direcció
i, per tant, ben...
I els artistes també, eh, de fet.
I jo crec que això donarà resultats, doncs,
molt aviat, eh.
I, és a dir, ja en dona, diguéssim.
Ja n'està donant, no?
Perquè estem...
Hi ha un comitè...
No sé com s'ha de dir.
Impulsor.
Hi ha un comitè impulsor, eh.
Hi ha un comitè de treball
que ja fa uns quants...
Ja he invertit ja algunes hores
a dissenyar una mica de marc,
de contingut, per entendre'ns,
que la futura direcció del centre de creació
haurà de tenir en compte
a l'hora d'aplicar realment les accions
i les idees que té en l'equipament.
Però jo, la veritat és que pel que sé
i pel que he pogut parlar
i fins on puc explicar, per entendre'ns,
ara realment sí que va de bo.
S'ha de fer una pregunta una miqueta espinosa, eh.
Però, bueno, espinosa tampoc no és això.
Com porteu les relacions
entre institució, representada aquí per l'ADAM,
i, doncs, col·lectiu, no?
Agent social, en aquest cas, bé,
el Blai, que forma part d'un col·lectiu.
Clar, vosaltres sou gent del carrer, sou creadors,
teniu les mans atacades de pintura, per dir-ho així,
i heu de tractar inevitablement amb l'administració,
perquè us ajudi en tot això.
Amb el pal.
És una estira i es ronça, clar, com va això?
Són fluïdes aquí les relacions, va bé?
Home, jo, la meva experiència és molt positiva
en el nou govern, és a dir,
a nivell de cultura s'han duplicat pressupostos o més enllà,
s'han obert vies de finançament que abans no hi eren,
segueix sent molt carregós, vull dir,
jo trobo que encara hi ha moltes coses
que s'han de delegar més a les...
precisament al territori, no?
El fet que tu, per ser un creador,
jo he demanat una beca ara a Barcelona de recerca
per fer un projecte d'investigació sobre l'art electrònic
a la demarcació de Tarragona des dels anys 80,
i me l'han donat, i estic content, no?
La feina que t'espera, també, per altra banda.
Tu sabràs per què estàs tan content.
Fènia rai, fènia rai.
Però, no sé, allò que has d'anar a presentar
un munt de papers, els envien a Barcelona i torna,
i truques, i no em falta no sé què...
Està bé, vull dir, està bé perquè ara hi és,
i fa quatre anys, cinc anys,
això no ho podia haver demanat enlloc.
M'haurien dit, eh, que...
Clar, i tu què vas a investigar?
Sí, no, la veritat, jo també l'experiència
des que he arribat, que he viscut més des de dins,
perquè després, abans, era més espectador.
L'experiència és que,
almenys en els últims dos o tres anys,
per dir alguna cosa,
el feeling ja existeix en la bona direcció.
Una altra cosa és que, de vegades,
hi ha imponderables, diguéssim,
i aquests imponderables a l'administració existeixen,
i a tot arreu,
i hi ha qüestions administratives,
i hi ha qüestions d'aquestes que...
Que superen a tots, això.
Que superen a tothom,
és a dir, fins i tot el conseller, per entendre'ns, eh?
Però, finalment,
les voluntats, a tots els nivells,
ara és un moment que hi són,
i la veritat és que,
en aquest comitè impulsor,
que hi ha col·lectius i també institucions,
per entendre'ns,
es demostra,
és a dir,
hi ha molts més punts d'encontre
que de desencontre, per entendre'ns, eh?
I, per tant,
després hi ha la cuina, diguéssim,
que a les institucions ens toca veure
com s'han de posar els ingredients que toca,
i com s'ha de convèncer a qui correspongui,
i com s'han de pressupostar les coses,
i com s'ha de buscar sol,
i com s'ha de buscar equipament, etcètera, no?
Però a mi em fa la sensació,
el Blai ho sap més,
que de vegades ni aquesta primera fase de confluència existia, no?
Llavors, clar, la cuina ja era molt més difícil, no?
I ara sí, la veritat és que sí que existeix,
i al final això acaba revertint en satisfacció de tothom,
és a dir, de tothom,
que vol dir del ciutadà,
que és per qui ens hi hem posat, no?
I per qui estem trencant-nos la cara, per entendre'ns, no?
Perquè la cultura arribi a tothom,
i justament una mica la filosofia que hi ha darrere del centre que estem dissenyant
és aquesta, és a dir, que hi pugui anar ma mare,
i que hi pugui anar mon germà,
que es dedica a la química,
i en principi no tindria per què interessar-li,
però sí, doncs hi ha de poder anar i li ha de poder interessar,
i és amb això que estem, eh?
Això serà avui.
Heu govern-me un de temes que us haurem de convidar més sovint.
Blai, tu quan acabis aquesta investigació que faràs?
Sí.
Té molt bona pinta.
De moment ens apuntem ja que al mes de febrer tindrà lloc la primera exposició
de l'art emergent.
Si voleu, us explico una mica què consistirà, així...
Ah, sí, la primera, sí.
Home, a veure, ja t'aviso que a mesura que es vagin presentant les exposicions,
mirarem de parlar amb els diferents artistes, eh?
La primera, sí, podem obrir ja.
Sí, doncs la primera és la Cecília Vendrell,
que és una anània de Reus,
i a més em sembla que és molt interessant el seu treball,
ell fa un treball fotogràfic,
i el que fa és una mica...
La idea d'això del Ferran Adrià, de construir una croqueta,
doncs ell fa el mateix amb l'àlbum familiar,
és a dir, agafa les fotos,
estudia una mica quins són els posats típics de l'àlbum familiar,
i llavors ella reconstrueix un altre àlbum familiar,
agafa unes altres escenes, no?
Llavors és com apropar-se allò que vas de visita
en una casa d'una família,
i et treuen allà al sofà,
i et treuen l'àlbum de família,
i veus la comunió,
el batets,
el dia que van anar de vacances a l'esquiar,
les escenes familiars,
doncs ella fa un altre àlbum, no?
Fa aquesta mirada així forçada,
treballada, no?
Amb un discurs darrere,
però intentant donar una altra imatge
de la seva família potser més humana,
més interior, més íntima,
i bé, això és el que ella ens proposa,
i jo trobo que és una...
Això té molt bona pinta, és una bona idea.
És una bona proposta.
Com a mínim, la idea és boníssima,
després, no?
Si es porta a terme bé, pot resultar molt atractiu.
Sí, la veritat és que totes les propostes que heu triat,
perquè, en fi, jo no les he triat...
Jo tampoc.
Que han triat.
Que han triat el jurat, sí.
Que han fet que triessin,
perquè aquesta és una altra idea
que té el Departament de Cultura,
que hi ha unes certes coses que...
Si algú les ha de triar,
segur que no és els polítics.
Això també, a col·leció del que tu diies abans,
crec que aquí a Catalunya s'està treballant molt bé,
també el tema del Consell de les Arts
i com s'estan plantejant els temes de cultura.
Potser a nivell municipal anem una mica més enrere,
però a nivell de país crec que sí que s'està enfortint la idea
que la societat civil i els polítics,
l'administració pública,
tinguin uns mecanismes de relació cada cop més professionals
i més delicats.
Una mica és la concreció aquella de la idea del ciutadà,
diguéssim, a la primera línia de la cultura.
fixa't, una de les dues lleis més potents
que aprovarà la Conselleria han anat a aquest sentit.
Una del Consell de l'Audiovisual,
que s'ha convertit en el Consell de Mitjans Audiovisuals,
que vol dir que el govern ja no anomena els qui dirigeixen,
per tant, anomena una sèrie de professionals,
cedeix aquesta responsabilitat a una sèrie de professionals
i el Consell de Cultura de les Arts ve a ser el mateix.
És a dir, ens hem trobat que resulta que no té per què decidir.
És a dir, si algú ha de decidir quina aposta d'estil
o quina aposta propicia en aquell moment
o quina aposta difon,
no ha de ser el govern de torn,
sinó que han de ser una sèrie de gent triada
que es pot equivocar o no, està clar,
i els aniran renovant, etc.
però que si s'equivoquen,
doncs ja entra dins de la seva responsabilitat.
Però el que no podia ser és que,
en fi, que resulta que els creadors,
una altra cosa és donar suport a entitats.
És allò que passa a vegades de prendre decisions des d'un despatx, no?
Que no, vull dir que es dedica a la política,
es dedica a la política i a supervisar,
però a acceptar l'ajuda dels experts.
Clar, la idea és passar aquesta decisió,
passar aquesta decisió a la ciutadania, en realitat,
perquè tots aquests savis, entre cometes,
per entendre'ns, són ciutadania també,
perquè tothom som ciutadania, no?
I és a dir, buscar el suport econòmic, buscar el que convingui,
però la idea és que la ciutadania sigui qui acabi propiciant aquells productes culturals
que després, a cada moment, o a cada moda, etc.,
doncs, potser en perspectiva, s'adonaran que no era el que portava el temps,
però això ja és consubstancial, diguéssim, a la creació, no?
Per tant, la idea aquesta que es materialitza amb aquestes,
que són un parell de lleis potents,
la llei de l'Estatut de l'Artista també,
que serà una altra que vindrà més endavant, etc.,
és a dir, dins del departament trobàvem que eren coses
que s'havien d'ordenar i que s'havien d'encarar,
i que no són fàcils, eh?
Perquè aquí, com sempre passa, hi ha gent per tot, no?
Però, en fi, estem treballant cap aquí.
Bueno, la qüestió és que evolucionin les coses,
que tireu endavant.
Se'ns acaba el temps, hem tractat, perdoneu, eh?
Parlàvem de l'art emergent, i jo crec que ja n'hem parlat,
però, clar, tenir-vos aquí, una cosa porta a l'altra,
i us havia de fer preguntes.
Adam, l'última pregunta, ja tu ets un home de lletres,
no?, de negre sobre blanc, per dir-ho així.
Escolta, com veus això?
Tu que et dediques a un tipus de creació més convencional,
més de tota la vida,
com veus ara aquestes noves creacions,
en què sembla que tot és imatge, impactes visuals...
Sí, a veure, les veig molt bé.
Continuo pensant,
i encara no m'han esborrat la idea
que una paraula val més que mil imatges, eh?
Però perquè una imatge et limita una mica, eh?
De tota manera...
Jo saps que ho estàs dient al revés de com ho valen veure, no?
Sí, sí, sí.
Una paraula molt més que mil imatges.
Però al mateix temps,
és molt interessant,
i sobretot el diàleg entre les arts,
perquè fixa't que normalment
tot el món audiovisual
va acompanyat de moltes altres coses,
és a dir, que no se centra en la imatge,
sinó que molt sovint combina,
en fi, ja des dels col·lairs dels anys 20,
dels surrealistes, no?, per entendre'ns,
combina imatge, combina paraula,
combina música, combina...
i també penso que és una característica del món,
anava a dir modern,
però clar, la paraula modern ja comença a estar gastada, no?
Però és una característica que és això,
que és poli tot,
és a dir,
que allò típic que un parell de minuts d'una persona del segle XXI
eren més que una vida d'un medieval, per entendre'ns,
clar,
els impactes que rebem a cada moment
són increïbles
i, per tant,
és normal que l'art reflecteixi
aquests impactes que rep un ciutadà
només caminen pel carrer, no?,
en fi, que et pots trobar, doncs, qualsevol cosa, no?
I, per tant, no, no,
la veritat és que, de fet,
un parell de llibres meus dialoguen amb imatges, eh?,
que són dos llibres de poesia i fotografia,
o sigui, que tampoc és que m'hagi limitat.
Adam Menyer, Delegat Territorial de Cultura,
moltíssimes gràcies per acompanyar-nos,
ho hem de repetir, això.
Gràcies a vosaltres.
Blai Mesa, activista en tots els sentits
i persona que tindrà molta feina a partir d'ara, eh?
Actiu sí que soc.
Tens un treball d'investigació pendent.
Molt interessant, això ens ho ha d'explicar quan ho tingui, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Bé, la idea és fer una exposició al final.
I això cap a quan serà?
Ui, això ja, el 2009, ja.
Uf, sabrem esperar.
Moltes gràcies a tots dos.
A tu, gràcies a tu.