Una setmana més i la darrera abans de Nadal, saludem el Manel Magí i el Jordi Ximeno.
Nois, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què tal, com estem?
Bé, i tu?
Bé, molt bé, molt bé.
Sí, amb l'ull millor, no?
L'ull molt millor.
Molt millor.
Avui prometo, no te'n sinto el programa...
Ni fer és, no?
Ni fer és.
Perquè amb el micro tancat em comentaves.
Mira qui parla.
No, ja.
Jo faig és i...
Això són els desitjos d'any nou.
D'any nou, sí.
Susi, benvinguts a L'Homingues en Històries, el programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio,
que aquesta setmana farà cagar el tio.
Ah, sí?
T'ha portat un regal?
No.
Bé, no, però així què?
Ho ha dit perquè...
Tenim una presentació per quedar bé.
Per començar crec que és la setmana vinent, no?
Que es fa cagar el tio.
No em vinguis amb històries aquesta setmana.
Aquesta setmana el nostre programa, per cert, darrer programa del 2007,
perquè després el Manel, la...
Bueno, la Núria no, el Manel i jo ens agafem vacances,
la Núria la seguireu escoltant aquí als Ja Tardes de Tarragona Ràdio.
Doncs aquesta setmana no em vinguis amb històries.
Com és habitual, la nostra efemèride, doncs avui centrada en la guerra entre Cuba, Espanya i els Estats Units.
També un monogràfic que podem titular La demonomania de Bràfim.
Atenció, eh?
Aquesta població situada a prop de baix.
Atenció, torna-ho a repetir.
Però abans, La demonomania de Bràfim.
De dimoni.
Molt bé.
També, abans i això, una frase signada per Ferran Saté.
Una frase que en el seu moment va ser pronunciada sense molta convicció.
També avui fa sentència a Tarragona,
les curiositats que avui ens portaran els regals de Nadal
i un llibre, Història de la civilització egípcia,
signat per Douglas Brewer i publicat per l'editorial Crítica.
Jordi, perdó, no tinc què dir.
Ho sento, m'ha vingut un esternut, una tos, no he pogut evitar-ho.
És la primera de moltes.
Espereu que tot això acaba de començar només.
Segurament.
Afemèrides.
A 1897, el president nord-americà William McKinley
anuncia l'entrada del seu país a la Guerra de Cuba.
Ai, la Guerra de Cuba, la Guerra de Cuba.
Ja ha plogut molt, ja, però...
Però aquesta no és la de Castro.
No, és una altra.
Estem a 1897.
Sí.
És el tercer intent que fien els cubans
per aconseguir la independència de la seva metròpolis.
I què va passar?
Doncs que tal dia com avui, de fa 110 anys,
el president nord-americà, McKinley,
que era president des de feia relativament poc uns mesos,
des del març d'aquell mateix 1897,
va prendre la decisió d'entrar en el conflicte
que tenia lloc entre els rebels cubans i Espanya.
En bona part, degut a que l'opinió pública del seu país,
els Estats Units, era molt favorable a entrar en aquest conflicte.
I també la premsa groga de l'extremista William Randolph Hearst,
o també part de polítics, com Theodore Roosevelt,
que llavors era subsecretari de Marina,
que demanaven a Crits una intervenció armada de l'illa de Cuba.
Això va fer decantar el president per a intervenir-hi, no?
I era una acció que estava d'acord amb la política imperialista americana.
La intervenció nord-americana va decantar ràpidament la balança
cap al costat dels independentistes cubans
i menys d'un any després, el 10 de gener de 1898,
assignava el Tractat de París entre Espanya i Estats Units,
pel qual la primera renunciava a la seva sobirania
sobre Cuba, Puerto Rico i les illes filipines.
Una frase qualsevol.
Anem a regirar en papers...
Sí, regirar en papers.
El Manel l'ha de fer.
Ui, veus, em me dones faena a l'última hora. Digues.
La frase està signada per Ferran Seté,
una frase que, a veure si el Manel li pot donar un toc,
de poca convicció, com si el senyor, el monarca, no s'ho cregués.
Diu, marxem, francamente.
I jo, el primero.
Por la senda constitucional.
Això estava dit pel senyor Ferran Seté l'any 1820,
després del triomf del pronunciament de Rafael de Riego,
poble andalus de les cabezes de Sant Juan,
on es tornava a proclamar la Constitució de 1812,
després que ja anteriorment Ferran Seté se l'hagués carregat
al seu retorn l'any 1814.
Què podem dir d'aquest senyor?
Doncs que segurament va ser un dels darrers puntals
de l'antic règim i de la monarquia absolutista a l'estat espanyol.
I avui, doncs, el nostre monogràfic, ja per enllaçar-ho,
tractarà sobre aquest període, però en concret sobre uns fets
ubicats a la població de Bràfim.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Dimonis a Bràfim.
Dimonis a Bràfim, però espera't.
Contextualitzem, situem-nos històricament.
Dimonis a Bràfim, març de 1822.
Enllaçant amb una frase qualsevol, hem dit 1820,
triomf del pronunciament de Rafael de Riego,
en retorn a la Constitució de 1812,
i trobem que s'inicia el tren liberal,
que és el primer assaig de govern constitucional,
amb una política moderada,
però el govern ha de fer front a diferents partides armades
organitzades per alguns nobles
i també per alguns sectors del clercat rural,
fins encara a l'antit règim,
en diverses zones de Catalunya, Galícia, Navarra,
el País Valencià i també, per què no, a Bràfim.
Fins i tot, a la seu d'Urgeri,
els absolutistes van arribar a organitzar una regència.
En tot aquest període, el trienit liberal s'inicia en 1820,
si s'anomena trienit, s'acaba l'any 1823,
amb l'entrada dels 100.000 fills de Sant Lluís,
que representa el retorn a l'absolutisme,
també de Ferran Satell, la repressió política,
l'exili i la mort de molts liberals.
En aquest cas trobem...
Francament, no vamos a ir por la senda constitucional.
No, francament no.
Bueno, aquest senyor era...
En aquell moment se va voler obligat.
Segurament tenia una pistola aquí al cap que la pronuncava
i va dir...
Però això la poca convicció de Ferran Satell
a l'hora de pronunciar aquesta frase.
Ens situem a la població de Bràfim i hem de tenir en compte
que hi ha dues posicions ben definides.
Per una banda, els que estan a favor de la Constitució
o del retorn de la proclamació de la Constitució,
en aquest cas de 1812,
i després els que volen el retorn a l'absolutisme
en la figura de Ferran Seté.
Trobem, per una banda, constitucionalistes
i, per una altra banda, realistes.
En aquesta història d'aquests aldarulls, de la demonomania,
hi hem de veure l'acció d'uns joves de connotacions realistes,
per tant, oposades al govern constitucional,
capitanejades, en aquest cas,
per un senyor de Bràfim, anomenat Josep Gasset,
que van culminar en l'acció contra el cap de la milícia nacional
de voluntaris,
a favor, que estan a favor dels constitucionals,
o eren constitucionals,
de Bràfim, atacant la casa,
en aquest cas, de Pere Garriga.
Ens centrem.
Dins dels enfrontaments i les revoltes
que s'originaren durant l'època del Trienni liberal,
20-23,
hem d'incloure aquests fets
succeïts el mes de març
a la població de Bràfim l'any 1822.
Durant la periódica del Trienni,
en moltes poblacions es va constituir
la milícia nacional voluntària,
que era un cos d'homes voluntaris,
que van esdevenir un dels reforços més significatius
del govern constitucional,
és a dir, defensaven la posició de Rafael de Riego
i la defensa de la Constitució
enfront a l'antic règim,
enfront al que Ferran Seté
defensava tot el que representava,
aquella manerquia absolutista.
Però de quina manera defensaven la Constitució?
En el cas que hi haguessin partides realistes,
és a dir,
atemptats contra la legitimitat
del govern.
Era un estament militar?
Era com una milícia.
Eren milícies.
Vale, vale, vale.
Eren milícies armades,
que si hi havia algú que es revoltava,
doncs n'haven a suport.
Sí, sí.
I aquestes milícies, doncs,
actuaven com a reacció
entre els enfrontaments,
entre realistes i liberals.
A Bràfim en trobem una,
constituïda i comandada per Pere Garriga,
i trobem dades que ens diuen
que de la fragilitat
d'alguna d'aquestes milícies,
com ens queda reflectida
en aquestes paraules
que ens parlen
de les milícies de Bràfim
i del Pla de Santa Maria.
Los pueblos de Bràfim i Pla
estan seducidos i engaïns.
En el primero,
van patrulles
con el alcalde
gritando por la noche
«Muera la Constitució!
Mueran els milicions!»
I els pocs bons que all'hi hi
se han vist insultats
en els seus propies casats,
tirant tiros
i obligats, per últim,
a abandonar els seus patrimoni
i haveres.
En el segundo,
s'ha vist fosilada de noche
la lápida de la Constitució
i els 7 o 8 milicianos voluntarios
que allí hi ha
se ven amenazados
todos los días
y expuestos a perder sus vidas
sin que el alcalde,
que tengo entendido,
tiene buenos sentimientos,
haya podido evitar
excesos semejantes».
És a dir,
els constitucionalistes
representats amb les figures
de les milícies nacionals voluntàries
estaven acollonits
als pobles de Bràfim
i del Pla de Santa Maria.
Per què?
Doncs perquè el pes important
que tenien, per una banda,
certs sectors conservadors,
entre ells també
el clargat rural
d'aquesta zona.
De fet, Jordi,
perdona,
això va ser el preludi
del que després serien
les guerres carlines.
Sí,
aquí en aquest cas
també podem trobar
certs factors carlins
encara més ultraconservadors.
Veiem la versió dels fets
segons el testimoniatge
de la Milícia Nacional Voluntària
de Vila Rodona i Baix.
Què va passar?
Pel que sembla,
a meitat del mes de març de 1822
feia dies
que a Bràfim hi havia
doncs,
doncs,
moguda nocturna,
segons s'explicava
el cap de la Milícia Nacional Voluntària
en aquest cas de Vila Rodona.
Ens diu.
Díaz había,
se sabía en esta villa,
Vila Rodona,
que todas las noches
por las calles
de la villa de Bràfim
andaban algunos hombres
con armas
y que a título
de espiritados
daban grandes alaridos
y disparaban tiros
a las puertas
y ventanas
de las casas
que se les acomodaba
y en especial
a las de los milicianos
y que pocos días
decían
que no eran espíritus
malignos
los que tenían
sino ángeles
para matar
todos los constitucionales
y milicianos.
És a dir,
s'amagaven darrere
en aquest cas
de causes religioses,
no són dimonis
sinó que són àngels
que venen
a matar
tots els constitucionals
i milicians.
És a dir,
tota la gent
que està a favor
de la Constitució
proclamada l'any 1812
i restaurada
en aquest cas
per Rafael de Riego.
Dóns surt la idea
aquesta de...
Són dos bàndols.
No, no, no.
Dóns surt la idea
d'utilitzar
el dimoni,
diguéssim,
com...
Ah, encara no hi hem arribat
i a veure si m'he perdut
alguna cosa.
Els rebomboris nocturns
van anar cada vegada més,
el dissabte 16 de març
a la tarda,
inclús van arribar
a entrar
aquests
espiritados
o aquests
energúmenos,
com citen
algunes frases
a la casa
de Pere Garriga.
Es van carregar
moltes pertinences,
van disparar
contra la seva dona
inclús
i, doncs,
es va arribar,
en aquest cas,
a cridar
a l'ajut
de la Milícia Nacional
Voluntària
de Vilarrodona
i, posteriorment,
a la Milícia Nacional
Voluntària
quan van arribar
a la població
de Bràfim,
l'alcalde
no els va voler
rebre,
no els va rebre
massa bé
perquè veia
que també era
com una mostra
d'intrusisme
de milícies nacionals
d'altres llocs
en la seva pròpia població
i l'alcalde
no era massa
o institucional,
tot s'ha de dir.
En aquest cas,
el comandant
de la Milícia Nacional
de Vilarrodona
feia la següent
reflexió.
Segons ho he entendut,
contenua aún
la bulla
espiritada
i que
su principio
se juzga
provenir
de aversión
al sistema
constitucional.
Això és el que
opinava,
en aquest cas,
el cap de la Milícia Nacional
Voluntària
de Vilarrodona.
La percepció
que els clergues
i les autoritats
locals
feien poc
per combatre
aquests
espirituados,
anomenaven,
per combatre
el govern
constitucional,
quedava
ben clara
i ben palesa.
S'ha d'afegir
que, a més a més,
hi havia altres personatges
com mestres,
els freres
i els jutges
de primera instància
de la població
de Bràfim
que també,
en aquest cas,
ajudaven
a aquestes revoltes
o a aquests
dos o tres dies
d'aldarulls
nocturns.
Però,
d'altra banda,
veiem
que la versió
de l'Ajuntament
de Bràfim
seria l'altra cara
de la moneda.
Però,
a banda,
hem vist
la de les milícies
nacionals
que diuen
que són
els constitucionals
o els que estan
a favor
de la restauració
de l'antit règim
els que provoquen
les pors.
D'aquests fets,
l'Ajuntament
de Bràfim
en donava
una versió
molt diferent.
Tots els aldarulls
que es produïen,
sobretot a les nits
i apuntaven
contra les persones
liberals,
sobretot,
els consideraven
l'expressió
d'una malaltia
que van anomenar
demonomania.
L'havien contret
aproximadament
uns 25 joves
i els símptomes
i la manifestació
de la suposada
malaltia
eren els següents.
Els energúmenos,
en totes les seves accions,
gestos i parlar,
tenen consternat
a aquest poble
per els rapts diabòlics
que els arrebaten,
sense que ningú
pugui contener-los.
Corren de tal manera
que és impossible
l'alcanzar-los
a exponer
uns perjuïts
que és cosa
extranatural
el sostenir-se
en ells
sense perillament.
I, en fi,
i, en fi,
la vexación
diabólica
que sufren
les existe
a perpetrar
y a obrar
según lo manifiesta
en su adjunto dictamen.
Cuando se hallan
algunos de ellos
en la iglesia
con un idioma
que nadie entiende,
contradicen al predicador
y cuando empieza
uno sigue
a los demás
con el mismo lenguaje
aunque estén separados
y sin que para ellos
se hayan confabulado.
Si se hablan
en la plaza,
en las calles
o en el campo
a ciertas horas del día,
en que más
les ataca
la enfermedad
de monomanía,
empieza uno
a preferir
palabras
inteligibles
en alta
y enérgica voz
a los que
contestan
únicamente
los que están
infectados
del mismo mal.
A veces,
con nuestro propio
idioma,
desvarían
contra Dios,
contra la iglesia,
contra el gobierno
y contra algunos
particulares,
siendo de estos
principalmente
Pedro Garriga.
Pedro Garriga,
el representant
de la ministra
nacional voluntaria,
és a dir,
de la defensa
dels constitucionalistes
a la població.
L'Ajuntament de Bràfim
justifica...
No,
diu que tots
els liberals
estan posseïts.
Els constitucionalistes
estan posseïts
i que parlen
d'una manera
estranya entre ells.
l'Ajuntament de Bràfim
i així pretenia
donar a entendre
que la suposada
demonomania
que patien...
la patia
un grapat
d'energúmenos
i que era una desgràcia
que havia d'aguantar
el poble
i que,
per una altra banda,
demanava
que no s'apropessin
les milícies nacionals
d'altres poblacions,
com havia succesit
també la Rodona o Baix,
sinó era per ordre
d'algun cap superior.
En aquest cas,
el cap superior
va actuar,
era Juan Monarris,
cap superior polític
que des de Barça Blona
no es van passar
a la història aquesta
de la malaltia dels dimonis
i el dia 23 de març
escrivia a l'alcalde de Bràfim
posant dubtes
a les raons
que es donaven
sobre els aldaruts
i deixant clar
que si això no es remediava
ell actuaria
de forma molt més contundent.
Després,
per una altra banda,
també tenim
la versió mèdica
de la demonomania
i és que l'any 1822
el metge de Bràfim
era Antoni Boschi Cardallac,
que era un senyor
de Sabadell
que exercia
per aquella època Bràfim
i que hi havia
inclús
publicat
un parell de llibres
més o menys
relacionats amb la història
de Bràfim
d'una forma o d'una altra
sobre una epidèmia
de Barola
que havia succeït
a Bràfim
l'any 1787
o sobre la guerra
del francès
també en aquella població.
El març del 22
va haver de fer
un informe
a petició
de l'Ajuntament
de Bràfim
sobre l'esmentada
de monomania
i aquest senyor
el podem situar
ideològicament
entre
dins d'un marc
de...
era un liberal
moderat
és a dir
no estava massa compromès
tampoc
amb les idees
del liberalisme
però
també veiem
que tampoc
està molt d'acord
amb l'absolutisme.
Manifestava
en el seu informe
va manifestar
en primer lloc
que eren uns 25
els que patien
la malaltia
homes d'entre 20 i 30 anys
tot i que
l'origen
el situava
un any o atràs
en què una motxatxa
se presentó
com energúmena
és a dir
la culpa ja era
d'una dona
que havia liat
tota la troca.
I a més
feia una classificació
Sí
i feia una classificació
en tres categories
la primera
energúmenos
la segona
obsesos
i la tercera
melancòlicos
dels energúmenos
dels primers
deia el següent
Los inteligentes
que celan
su salud
y tranquilidad
siendo los principales
algunos del venerable
clero
de esta parroquia.
I més concret
deia
això
Llamo en ergúmenos
aquellos que
en sus palabras
gestiones
e ideas
llevan
un kit
divinum
que les da
a conocer
muy preter
naturales
como poseídos
del maligno
espíritu
De esta clase
son los dos
primeros enfermos
y otros dos
de los que
enfermaron
en la última temporada.
Del segon grup
és a dir
dels obsesos
encara els escriu
amb més detall
i extensió
i els titlla
de depravats
ridículos
fanàtics
i que sovint
l'alcohol
és el que
parla per ells.
Ens diu el següent.
Con el nombre
de obsesos
entiendo
unos excelentes
maníacos
de una imaginación
depravada
con mucha ridiculez
y fanatismo
en sus gestos
idioma francesado
locuacidad
y abuso
en sus cosas
regulares
de la mirada
de la mirada
de la mirada
de la mirada
de la mirada
de la mirada
de la mirada
de algunos sueños
perturbados
e inapetencia
después de unos
ocho o doce días
se sienten
como un hormiguero
en las extremidades
inferiores
que les va subiendo
hasta prenderles
después
todo el cuerpo
como entre carne
y cuero
quedándoles libres
las cavidades
y entrañas
sus insultos
son a veces
de pocos instantes
y otras veces
son como continuos
o de muchas horas
siempre son diarios
y más recios
hacia la noche
durante ellos
suelen percibirse
como un dolor
opresivo
y penetrante
en la frente
entonces
se olvidan
y abandonan
sus tareas domésticas
intereses
y familia
corren
saltan
gritan
se enfurecen
hacen alarde
de sus armas
y fuerzas
todo lo atolondran
apenas comen
y solo beben
pasado el insulto
o paroxismo
se ponen
cabis bajos
llorosos
tristes
y apesombrados
olvidando las irregularidades
que acaban de cometer
vuelven
a su casa
continúan
sus tareas
labrentiles
hasta que
oyendo a otro
de la misma enfermedad
se van trasel
con un nuevo insult
y por último
y por último
el darrer grup
que sería
el dels melancólicos
que aquests
els carrega
de cert
fonamentalisme religiós
en la tercera
especie
que llamo
melancólicos
cuento
algunos
de los obsesos
que suelen
adolecer
de las mismas
afecciones
añadiendose
que más comúnmente
parecen poseídos
de una idea
particular
este se presenta
ocupado
de una manía
religiosa
como un emisario
de la divina justicia
aquel
que se enfurece
contra los que no son
de su parecer
y el otro
y estos son los más
no presenta
sino ideas
que fanatizan
con sus trastornos
de entendimiento
en definitiva
el que fa
el doctor
bosque
cardíac
és el que fa
receptar
tota una sèrie
de remeis
un dels remeis
remet
als malalts
melancólicos
obsesos
i energúmenos
a l'església
i a tots
sobretot
els recepta
incomunicació
entre ells
que no es parlin
sobretot
per no difondre
la idea
aquesta
de l'absolutisme
i finalment
també
el doctor
creia
que calia
aplicar
antipasmòdics
tot això
dins de l'àmbit
o dins
d'aquest
context
de lluita
entre
constitucionalistes
i absolutistes
o realistes
com es va acabar
que ho sabem
sí
a finals del mes de març
Bosch i Cardiac
redactava un altre informe
sobre la situació
de la demonomania
que havia sofert
una davallada
important
tant en nombre
d'afectats
com en símptomes
i estem a finals de març
1823
22
volem dir
i deia al metge
que els canvis
es podien atribuir
diferents motius
ja que no hi havia
cap persona
que exciteixi
ni més a aquests joves
però també
es podien atribuir
altres causes
com per exemple
en primer lloc
a la meteorologia
ja que s'havien deixat
enrere temperatures altes
i que eren vents
de ponent
i la segona
era deguda
segurament
a la intervenció
de poders locals
i de poders
encara
molt
més
estatals
és a dir
que des de Barcelona
s'havia dictaminat
que altres milícies
o altres poders
arribarien a la població
de Brafim
per carregar-se
aquests dimonis
aquests dimonis
que en principi
anaven en prou
del govern establert
sí
sí, sí, clar
eren realistes
i el govern
no
sí, els dimonis
no, els dimonis
eren realistes
que atacaven
els constitucionalistes
doncs ho entres
al revés
ja m'estranyava
molt bé
ja entrats
el mes d'abril
l'Ajuntament
donava més informació
sobre la situació
decreixent
d'aquesta malaltia
que ho presentava
com un assoliment
de tot el poble
així com també
d'uns capellans
exorcistes
la troca
doncs
ja veiem
com
darrere de les lluites
entre
realistes
també
anomenats absolutistes
i constitucionalistes
a vegades
s'amagaven
molts factors
religiosos
i en aquest cas
s'inventaven
tota una sèrie
d'històries
com una malaltia
una suposada malaltia
anomenada
de monomania
per
justament per amagar
causes polítiques
d'un caràcter
molt més
molt més
jo crec que
aquest text
per exemple
el senyor Aceves
aniria molt bé
és possible
però això
ja és una altra història
avui fa 100 anys
a Tarragona
sabeu que fa
unes quantes setmanes
que les notícies
de fa 100 anys
eren com
una miqueta
avorrides
sí
avui s'anima
avui s'anima
moltíssim
moltíssim
i a més
tinc una
una propaganda
d'aquelles
per a tu
Núria
que llegiràs
després
la primera
ens parla
de crònica
internacional



podries menjar
a la dona
del carnisser
l'endolgi
en fin
coses que passaven
o potser
passen
una altra notícia
curiosa
també diu
la direcció
general
general de comunicaciones
estudia un plan
general
de automóviles
postales
para la conducción
del correo
a todos los sitios
donde sea posible
y ha dicho
efecto
abrirá
un concurso
para que las empresas
puedan facilitar
la ejecución
de este pensamiento
un concurso
un concurso
un concurso
un concurso
para que
para que
para una empresa
de automóviles
que pueda distribuir
el correo
el 1907
no n'hi havia
massa
d'automóviles
pero ya
distribuía el correo
de una manera
rotllo
postmanpat
sí
y ahora
toca
a tu
Núria
un patrocinador
es un patrocinador
que después
Jordi
nos hará algún comentario
no
pero no tenemos
A ver
a Centro Barcelones
Quintas
autorizado por la ley
de 30 de junio
de 1887
Dirección General
Carrera Alcarma
42
Primero Barcelona
una empresa que está
Barcelona
y que es de
Centro Barcelones Quintas
Esta antigua asociación
es la única en España
que ha redimido
siempre a todos
sus asociados
por 750 pesetas
después de dejar
garantida
la responsabilidad
de los excedentes
de cupo
por 6 años
permitiendo que
los interesados
depositen sus capitales
en el mismo pueblo
de su residencia
o donde quiera
no pudiendo
a la dirección
levantar los depósitos
hasta la época
de la redención
de los mozos
Las miles de pólizas
suscritas
y los centenares
de redenciones
que remite este centro
en cada quinta
y de cuyos mozos
facilita sus nombres
y domicilios
en las relaciones
impresas
son su mejor garantía
Para evitarse
serios disgustos
deben las familias
tomar muchos
y desinteresados
informes
de las asociaciones
a las cuales
desean ingresar
para prospectos
y suscripciones
a nuestro delegado
en Tarragona
Don Sergio de Nicolau
Rambla de Castellà
27
Primero Primera
Estem parlant
d'un centre
que tu pagues
t'inscrius
a una associació
i t'accedeixen
de fer la mili
De fer
el servei militar
però això era
el més habitual
al segle XIX
Sí
Evidentment
te borraves
10 anys abans
d'anar a Cuba
després d'anar al Marroc
750 pessetes
això no estava
a l'abast de tothom
No
I a finals del segle XIX
amb la guerra de Cuba
doncs
eren 2.000 pessetes
si no recordo malament
si t'havia tocat
fer el servei militar
a Ultramar
i 1.500
si t'havia tocat
fer el servei militar
a Espanya
a la península
I adivina
qui anava a fer
les guerres?
Clar
el poble
al poble
els fills dels pobres
lògicament
o sigui
tota la gent que tenia
més poderio
eren molt patriotes
però ningú enviava
els seus fills
per això també
durant la guerra
la independència
cubana
en aquesta guerra
que parlàvem
al principi
del programa
per exemple
el partit socialista
va treure el lema
de o todos
o ninguno
és a dir
o anem tots
a fer la guerra
o no hi va ningú
Parlem de regals
de Nadal
i és que era costum
entre els romans
regalar-se entre ells
en ocasió
de les festivitats
de l'any nou
tres figues
seques
amb fulles
de llaurer
i
branques
d'olivera
així com
unes petites
llums
o làmperes
en les que
a vegades
s'escrivien
alguna llegenda
alegòrica
són els esitjos
per l'any vinent
sembla ser
que aquest costum
d'aquest costum
romà
prové
el nostre
costum
de fer-nos regals
en època
nadalenca
però no regalem
figues
ni branques
d'olivera
ni làmperes
no perquè les regales
avui en dia
a qualsevol criatura
tres figues
seques
i te les
pel cap
no?
no
no
notícies
i aquesta setmana
de què diríeu
que parlarem
a les notícies
parlarem
de Carl Eduard
von Bismarck
també
de Taranieto
del canciller
Otto von Bismarck
que actualment
està
és diputat
des de l'any 2005
al Parlament
alemany
i
el
Taranieto
Taranieto
en català seria
Rebesnet
Rebesnet
bé
la quinta generació
després del senyor
Bismarck
l'home que va unificar
Alemanya
alemanya
és el diputat
més
mandrós
i remolon
d'aquest país
i es veu que
no fa res
no fa res
s'ha guanyat aquesta fama
que no va
al Parlament
i
tampoc
doncs no
compleix
amb el mínim
dels compromis
del seu càrrec
sempre justifica
les seves absències
amb un teòric
d'olor d'esquena
que mai ha documentat
i inclús
des de la direcció local
del seu partit
li han instat
a deixar
l'escany
que està ocupant
des de l'any 2005
si
Otto von Bismarck
aixec el cap
Otto gallo
cantaria
segurament
i molt ràpidament
me nego
a comentar-les
del temple romà
baix de la catedral
perquè
ja es veurà
quan s'obre
que no
ha trobat
una estructura
molt gran
i si no és el temple
d'agost
i si ho és
que heu dubtes
la qüestió és que
hi ha una gran estructura
de 25 metres
d'ample
però tu tens ganes
de saber què hi ha
m'agradaria saber
què hi ha
però
és que si ho és perfecte
però si no ho és
que hi ha mal de cap
també
però també seria
i si és un temple
cristià
canviaran els pòsters
no comentem res
perquè de fet
no sabem què comentar
no tenim notícia
sí que m'agradaria
comentar una notícia
ràpidament
i és que
a Alemanya
van trobar
un casc romà
i mentre
n'extraïen
una petita part
de material
per analitzar-lo
van veure que
entre una fina
capa de plata
que tenia
exteriorment
el ferro de dins
sortien uns filets
i em diuen
i què és això
però resulta que és
pegament
i és la primera vegada
que s'ha pogut
trobar pegament
d'època romana
que de fet
no estava ni documentat
als escrits
és un pegament
compost de resina
betún
i
segí
o greix de vaca
a més a més
en algunes substàncies
minerals més
afegides
i que dos mil anys
després
encara continuava
en la seva
enganxant
en la seva força
l'octite
l'octite
d'època romana
que fa
és una descoberta
molt important
perquè
fins ara
no s'havia
descobert mai
un pegament universal
així d'època romana
i a la recta final del programa
el senyor
Ramon
el senyor Manel
que no espanta
les criades
ens
recomana el següent llibre
titulat
Història de la civilització egípcia
qui el signa
Douglas J. Brewer
l'editorial
crítica
quantes pàgines
264
i quin breu
26 euros
amb 50
el senyor
Douglas J. Brewer
és professor d'antropologia
de la Universitat d'Illinois
i director
del Spurlock Museum
ha signat
aquesta obra
que és una obra
molt important
per entendre
la civilització egípcia
però des del principi
molts llibres
tracten
l'història d'Egipte
o la civilització egípcia
a l'època dinàstica
qualsevol
dels seus períodes
però el que fa aquest llibre
és arrencar molt més atràs
arrenca des del paleolític
de diverses desenes
de milers d'anys abans
i va estudiant
com evolucionen
les diferents cultures
que van haver-hi
primer paleolític
després neolític
després ja
l'època predinàstica
fins a arribar ja
al primer faraó
aproximadament
als voltants
de l'any 3000
3100 abans de Cris
i és un llibre
per entendre això
com se va arribar
a formar
com se va gestar
el que
posteriorment
durant 3.000 anys
va ser
la civilització
egípcia
com dic
una obra
molt interessant
per a tota la gent
que estigui interessada
en la història
un bon regal
per Nadal
sí
exacte
és un llibre
que acaba de sortir
ara mateix
va sortir el dissabte passat
a les llibreries
recordeu
Història
de la civilització
egípcia
editat per crítica
del senyor
Douglas J. Brewer
el rellotge
el rellotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant
ens veiem
la propera setmana
a
no em vinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio
M'ha agradat el programet avui
ha quedat rodonet
i com així
com a molt territorial
hi ha vegades que no t'agrada
potser
no us ho dic
no us ho dic
no us ho dic
no no
sempre m'agradeu
sempre m'agradeu
però ostres
avui m'heu agradat molt
no hem dit moltes dades
que no
no m'he fixat en això
m'he agradat
perquè estaràs 15 dies
sense veure'ns
ni sense escoltar-nos
clar
us trobarem a faltar
tot allò que es diu
arriba el Nadal
fum fum fum
ei super bon Nadal
i
no bon Nadal no
bona
vida en general
bona vida en general
què vol dir bon Nadal
només són 15 dies a l'any
i pròsper
de Bufarull
però l'entrada
l'entrada de l'any nou
sí que us la puc desitjar bona
i tant
l'entrada de la sortida
i el que hi ha pel mig
tot
que us vagi molt bé
a tothom
el 2008
i els que venen
exacte
xatis
no penjareu
no enviareu cap powerpoint
des del vostre blog
no hi haurà cap motiu
Nadal
no per cert
el blog el tenim una mica oblidat
doncs mira
15 dies per posar-lo al dia
Manel Jordi
gràcies
adéu
Bufarull
Bufarull
Bufarull
Bufarull