I tornem a parlar sobre la programació de la Sala Trono.
Si fa un momentet us explicàvem que avui mateix a dos quarts de deu
podreu veure una peça de dansa que es diu Sola, de la Cecília Colocrai.
Continua evidentment la programació de teatre,
i no només en sessió de divendres, sinó també aquesta setmana de dissabte.
Un lloc conegut que ens presenta la companyia Rue Miranda.
Anem a pams i tornem a saludar el Joan Negrier.
Joan, bona tarda de nou.
Hola, bona tarda, què tal?
Mira, ja han passat un parell de dies, ja bon dia.
Som a divendres, demà mateix.
Dic jo que hi ha doblete també en aquesta obra divendres i dissabte, no?
Ja ho teniu confirmat.
Sí, sí, aquesta setmana hi ha doblete,
igual que la setmana passada va passant patir de mort,
i com a partir d'aquest any,
cada una de les funcions farà una segona funció segura a la Sala Trono.
En aquest cas, aquesta setmana serà divendres i dissabte.
I ara és quan hem de donar la benvinguda a la Daniela Feixes,
que és una mica l'artífex d'aquest lloc conegut.
Daniela, bona tarda.
Hola, bona tarda.
És la primera vegada, Daniela,
que veniu amb la companyia Rue Miranda aquí a Tarragona?
Sí, sí, sí, és la primera vegada.
De fet, aquest espectacle és el primer espectacle
que produeix Rue Miranda com a companyia.
Tot i que els membres suposo que també teniu trajectòria
a TCC al darrere, no?
Sí, sí, portem forces anys, no?
Tots.
Sobretot, bueno, la directora, la Carme Portacelli,
té un gran currículum, no?
Però, bueno, tots plegats hem fet les nostres coses, sí.
Però, bueno, com a companyia, doncs estem començant.
Escolta, i com es munta això?
Com va ser que us vau ajuntar?
No sé si la Carme Portacelli us va enredar
o la vau enredar vosaltres a ella?
I com és el perquè d'aquest lloc conegut,
d'aquesta peça concreta?
Sí, bueno, mira, la vam enredar nosaltres a ella.
Això d'entrada, perquè el projecte...
Jo tenia aquest text escrit,
i l'Esther Bové, que és l'altra actriu
que surt a l'espectacle i que és amiga,
bueno, em va dir, passa amb això que és escrita,
li vaig passar, li va agradar,
i vam començar, vam dir, va, doncs fem-ho, no?
I vam començar, doncs, a moure-ho,
doncs, a demanar subvenció,
bueno, les típiques coses que s'han de fer
per moure un projecte.
I a partir d'aquí, doncs clar,
havíem de decidir qui...
Doncs algú que ho dirigís, no?
La Carme el text ja el tenia,
jo l'hi havia passat,
i sabia que li agradava i tal,
i aleshores ja vam anar directament, no?,
a dir-li, bueno...
Ja tenim la subvenció, ja ho podem fer,
ajuda'ns tu, no?
Perdona?
Ah, sí, dic, li vau dir,
ja ho tenim tot lligat,
ja tenim la subvenció,
ja ho podem fer,
doncs ara que ja està tot arreglat, vine.
No, perquè, bueno,
per demanar la subvenció necessites que...
o no, però...
Ah, si no va ser...
Ho dic per què?
Perquè, clar,
jo suposo que la Carme Portachelli
doncs podia haver dirigit
a més o menys a qui volgués,
d'ofertes per dirigir on hi falten, no?
I el fet que vingués amb vosaltres,
sent un projecte que encara estava per treballar,
doncs deu molt a favor del text.
Sí, i a favor de la Carme, eh?
Perquè, no, realment ha sigut molt generosa.
Per a més, és una tia que és apassionada,
que realment, si a una cosa li agrada,
si fot, és superpositiva.
No ho sé, estem encantades.
Jo i l'Ester, no?,
que som una mica les que hem tirat endavant aquest projecte.
Estem molt, molt, molt contentes amb la Carme
pel muntatge que ha fet
i per la lectura que ha fet de l'obra,
però per l'energia que hi ha posat
a pesar dels mitjans que tenim, no?
Ara parlarem concretament de l'obra,
del fil argumental.
De tota manera, Joan, com vas contactar tu amb la Daniela
o amb la Carme, com vas contactar amb la companyia Rue Miranda
i què té d'especial aquesta obra?
Doncs va ser a través de la mateixa Carme Vortazzelli
perquè en un principi ella em va proposar
que per la sala, que l'havia vist,
li havíem parlat, li havia encantat
tenir una proposta molt xula, no?,
que es deia Josep i Maria,
que és la que en principi estava anunciada
i que vindrà, he de dir,
el setembre o octubre a la Sala Torona, no?
Com que això no va poder ser,
vam estar parlant i vam dir, ostres, com ho fem ara, no?
I vam dir, doncs mira, justament tenim això,
que és un tall de l'Avaniera,
que és fantàstic, com diu,
és una tia superpositiva,
que tan graça, que s'il·lusiona amb tot
i que s'hi posa el 100%
m'ho a vendre tan bé,
i vam dir, bueno, doncs parlem-ne,
veiem-ho i portem-ho.
I, evidentment, ho vaig veure
en un assaj que van fer fa poc
a Barcelona, a l'Anau Ivanov,
i em va encantar,
em va agradar moltíssim.
Vaig pensar que era un bombonet per la sala,
un altre bombonet per la sala,
perquè és ideal per la sala Torona,
ja ho veureu.
Daniela, hora ja que ens expliquis
de què va Un lloc conegut.
A veure, complicat, eh?
No, no és que sigui una obra complicada, eh?
Però, bueno, mira,
Un lloc conegut és una història
que comença a partir d'un...
Són tres personatges
que es coneixen,
les dues protagonistes,
a partir d'un accident,
o sigui, d'un accident real,
d'un fet casual,
i a partir d'aquí,
dues vides que no tenien res a veure,
en principi, l'una amb l'altra,
i que si no hagués sigut per l'accident,
probablement no s'hagessin trobat mai,
entren en contacte
fins a un punt
en el que, és que clar,
no sé què explicar per no desvadellar, eh?
Perquè té molt la trama de suspense
i està bé que l'espectador
no sàpiga exactament què passarà,
però, bueno...
Hi ha com un suspense, doncs?
Hi ha suspense en l'ambient?
Sí, sí, sí, sí.
És una obra de drama suspense, no?
on els personatges entren en un...
és com una partida d'escacs
entre tres personatges,
o sigui, elles dues,
la protagonista,
la seva parella,
el Víctor,
i aquest personatge extern
que arriba a partir d'aquest accident
d'una manera casual
i que entra en la vida d'aquest matrimoni
i com,
mica en mica,
es va desintegrant
tot el món que tenien construït
aquest parell, no?
Una vida així bastant exitosa
i, bueno,
socialment, doncs,
amb un estatus,
econòmicament i tal,
i de sobte l'entrada d'aquest personatge,
d'aquest tercer personatge,
desestabilitza tot
i fa anar els personatges
cap al passat,
la glòria torna cap al passat,
a un trauma que té de la infància,
i a partir d'aquí,
bueno,
prefereixo no explicar molt
què acaba passant, no?
Tampoc és una obra de bons i dolents, eh?
és més aviat,
no sé,
o sigui,
és de saber
t'ha escut els seus motius, no?
I costa saber exactament
qui té la raó,
qui no la té,
qui és el bo,
qui és el dolent,
no?
No ho sé.
No, no,
ja ens hem fet una idea,
ja està,
jo crec que ja amb això
ja hem donat prou pistes.
És que no sé què dir,
però perquè no vull desvetllar la cosa,
saps?
Joan,
realment aquest punt de suspens,
l'espectador...
Sí, sí,
vull dir,
totalment,
és una obra que
que des del començament
dius,
ui,
aquí passarà alguna cosa,
no sé exactament
què és el que acabarà passant,
però ho vull saber, no?
I aquest suspens
te'l manté
fins al final
de l'espectacle, no?
Com diu la Daniela,
està bé no dir res,
però no desvetllar,
perquè l'espectador com a tal
ha de viure aquest procés,
no?
Des del començament
fins al final.
I estic convençut
que no sortirà
de fraudant,
no és a dir,
sortirà satisfet
que aquell
conflicte,
aquell suspens,
aquella tensió,
però tot l'espectacle
al final se li resol,
no?
Daniela,
tu ets actriu
o ets dramaturga?
Perquè la Daniela
és qui ha escrit
aquesta peça,
un lloc convingut.
Què et consideres
que ets?
bé,
no ho sé,
jo soc actriu
perquè faig d'actriu
i suposo que,
bé,
clar,
el de dramaturga
encara em costa
una mica
perquè,
bé,
d'actriu fa molts anys
que en faig,
no?
I és com que dius,
sí, sí,
faig d'actriu.
De dramaturga,
però bé,
suposo que,
no ho sé,
si escric obres,
potser també
ser dramaturga.
i també ja podem dir
que ho és,
la Daniela feixa dramaturga
perquè ha escrit
més d'una obra,
més de dues
i més de dues
i són totes fantàstiques.
Jo crec una mica
que la gent,
vosaltres que feu d'actors,
que tot actor
deu tenir
una peça de teatre escrita.
Millor o pitjor,
però que el fet
de ser actor
sempre deus tenir
el cuquet de
ai va que n'escriuré,
n'escriuré una.
Joan,
tu què en penses d'això?
Home,
és a dir,
tens part de raó
amb el que dius.
Jo puc dir-te que,
és a dir,
acabada, acabada,
no en tinc cap,
que he començat a escriure
moltíssimes coses
com molts companys,
també, no?
El que passa
que el pas
de la Daniela,
aquest atreviment
que ha fet
i tenir aquests collons,
no per dir-ho així,
de dir,
doncs mira,
jo ho acabo
i ho presento
i amb aquest èxit
que té, no?,
perquè jo
he llegit
unes quantes
de la Daniela
i m'he dedicat
a la qual,
però si és cert
que com que tenim tant,
hem viscut moltes coses,
no?,
quan fas teatre,
hi ha hagut moltes personalitats,
hi ha hagut molts conflictes,
moltes situacions,
et venen a la idea
coses que com que no
pots expressar en paraules,
et va molt bé
passar-ho a l'ordinador,
no?,
però clar,
jo que l'haurà de desenvolupar
de dir que encara
no ho he fet.
Per tant,
jo crec que la idea
la teniu
i el cuquet hi és,
però, bueno,
hi ha qui arriba
fins al final
i, bueno,
ja hi ha hagut.
La Daniela sí
que ja és dramaturga
perquè ella ja ha dit
i realment
és que són molt bones,
saps?
No és allò,
mira,
faig una cosa
que tinc al cap
a veure què tal,
no?,
sinó que
estan molt ben acabades
amb una trama,
amb un conflicte,
amb uns personatges,
amb uns girs dramàtics
que estan molt,
molt,
molt bé.
Això costa molt
de fer,
vaja,
si no...
I tant,
i tant.
Et passa que també
el fet d'haver treballat
d'actor,
d'haver fet primer
d'actor,
d'actriu,
també et facilita
les coses
a l'hora d'escriure,
no?,
perquè ja deus escriure
pensant,
bueno,
això potser ho vull llegir.
Clar,
suposo que si ho vols
escriure ara millor
la Daniela,
que és qui ja
l'ha publicat.
Clar,
Daniela,
tu t'has escrit
el teu propi personatge.
Sí,
sí,
sí,
home,
quan l'escrivia
no pensava en mi
ni en què el faria jo,
no?,
pensava,
bueno,
pensava en el personatge
i en explicar la història,
no?,
jo,
a mi el que m'agrada
és explicar històries
i tant,
quan escric
com quan fem d'actors
ens agrada,
doncs això,
explicar la història
d'aquell personatge,
no?,
quan escrius
expliques
una història
de més,
no et centres en un,
no?,
i sí,
en aquest cas
m'he escrit
el meu propi personatge
que,
bueno,
està bé.
Mira,
com allà que ho podies triar.
Sí,
ha sigut una experiència
molt bona,
estic molt contenta,
la veritat,
eh?,
vull dir,
sí,
sí.
Daniela,
i de fet,
suposo que ben escrit
el text
i interpretant també
un dels personatges,
fins a quin punt
ha sigut fàcil
el desvincular-te
de la direcció,
el dir,
bueno,
doncs jo deixo la direcció
en mans d'algú de fora,
no?,
d'algú no directament
vinculat amb l'obra.
No sé si això ha sigut fàcil
o si durant els assajos
t'has hagut de mossegar
la llengua
més d'una vegada.
Jo ho veia així.
No, mira,
això és una de les coses
que estava molt contenta
perquè,
evidentment,
tenia els meus dubtes,
no?,
quan em vaig posar
amb això
vaig pensar
què passarà,
no?,
però la veritat
és que
vam començar
els assajos
i,
bueno,
vaig,
era actriu,
feia d'actriu,
no?,
i si em preguntaven,
evidentment,
deia coses,
però va ser molt interessant
col·locar-se
a l'altra banda
i de sobte
que algú altre
t'expliqués la història,
encara que l'haguessis escrit tu,
no?,
però,
no sé,
la lectura
que em va fer la Carme
per mi era tan interessant
i també
anava tan d'acord
amb el que jo havia escrit
que,
de sobte,
no,
no,
no tenia massa necessitat
de dir res
i vaig poder
posar-me'n el paper
d'actriu,
que això ha sigut
un plaer
perquè,
si no,
hagués,
bueno,
hagués sigut
molt pesat,
no?,
però,
no,
en aquest cas
no m'ha costat
i ho he disfrutat bastant.
Per què es diu,
Daniela,
un lloc conegut?
Es pot desvetllar
o diríem massa?
Sí,
un lloc conegut
és perquè,
per mi,
o sigui,
no és un lloc físic,
no?,
el lloc conegut,
és un lloc
on ens establim,
cadascú té
el seu lloc conegut,
no?,
des d'on es situa la vida
i des d'on viu
la seva pròpia vida,
és un lloc còmoda,
és un lloc fet
de costums,
d'hàbits,
bueno,
on tens els teus coneguts,
la teva feina,
no?,
és el dia a dia,
i què passa
quan aquest lloc conegut
de sobte
perd tot el sentit,
ja no té
el sentit
que tenia per tu,
on vas,
no?,
on vas a parar
quan tot això
desapareix,
perquè
arriba un element extern
que tu fa,
bueno,
que de cop fa que desaparegui
tot això,
no?,
i tot això no tingui sentit.
Aleshores,
estàs una mica
a l'abisme,
no?,
que és el que els passa
a aquests personatges
quan
perden el lloc conegut aquest
per on transitaven.
Ai,
Daniela,
que és massa aviat
per preguntar-te
per projectes nous
o si la companyia
Rue Miranda
seguireu endavant,
ho heu pensat
de continuar més
endavant
només aquesta obra?
Sí,
sí que ho hem pensat
i de fet
ja estem
engegant projectes
perquè
amb això del teatre
has d'anar allò
a un any vista
o més,
no?,
llavors,
encara que tot just
estem allò
començant a disfrutar
d'aquest,
si volem
tenir un projecte
a llarg plaç
hem de començar
ara,
no?,
i de fet
si tenim ja,
bueno,
de fet
el maig,
no sé quan,
no sé si és sincer
que és el maig,
Rue Miranda
també presenta
un espectacle
d'una obra
de Josep Julien,
que també forma
part de la companyia,
i
el versus teatre
és el que dius
que no es pot parar
és el que diem,
no?,
que no es pot parar
no,
no,
no,
tenim moltes ganes
de tirar endavant
amb aquesta companyia,
sí,
moltes
doncs,
Joan,
no ho sé,
tu has vist l'obra?
clar,
sí,
sí,
sí,
i tant
has vist un lloc conegut,
ens comentaves que això,
la sensació amb què surt
l'espectador
és de,
ostres,
me tenen en tensió
tota l'estona
i estic esperant
al final,
què destacaries
de la companyia,
del teatre actoral,
de la direcció,
que és el més destacable
de l'obra?
Bueno,
jo què t'haig de dir?
Jo els conec a tots
i a mi,
clar,
per mi és un regal
que vulguin venir,
no?,
la Daniela
com a actriu,
l'Esther i el Quim,
fins i tot la Carme Portatxella
com a directora,
no?,
a la sala,
no?,
aquest record del món
que tenim a Tarragona.
A part de tot això,
he de dir que,
bueno,
que són tremendos
com a actors
i que el text,
ja t'he dit,
que m'ha agradat molt,
l'espectador no sortirà
de fer odiat,
vull dir,
es creu una tensió
que és el que ens agrada
que com a espectadors
que passi el teatre,
no?,
que passi alguna cosa,
però que al final
no et deixin
en aquella cosa de,
home,
balla final,
no penjat,
sinó que tot es tanca
i l'espectador
se'n va dient,
ostres,
quina hora
o quina hora
i deu
que duri l'espectacle,
no?,
més ben,
més xula,
o sigui,
que és l'empassada,
no?
Que sigui intens,
no?,
que no sigui,
mira,
estic al teatre aquí
com si pogués estar a casa,
doncs...
Exactament.
Molt bé,
doncs hem estat parlant
amb la Daniela Feixas
d'aquesta obra que ha escrit ella
a un lloc conegut
i que podreu veure interpretada
aquest divendres
i també aquest dissabte
a la Sala Tronó.
Daniela,
moltes gràcies.
A vosaltres.
Que vagi molt bé,
un petó.
Gràcies.
Joan,
i et toca recordar-nos
tot allò que diem sempre
de les entrades.
Com aneu d'entrades?
Doncs aneu corregir
a la Sala Tronó
perquè aquesta obra
segur que serà un èxit
com moltes,
però aquesta no en tenim cap dubte
amb aquest cartell
que arriba
vull que en queden realment poques
i val molt la pena.
Dissabte,
recorda'ns l'hora, Joan.
Com sempre,
a dos quarts de deu.
Sempre a la mateixa hora.
Mira,
no sé per què tinc la...
Sempre t'ho pregunto,
no sé per què tinc la mania
de que canvieu hora.
Sou constants amb això.
Sempre per no enganyar
o desfixar l'espectador
sempre a la Sala Tronó
a teatre
a dos quarts de deu.
Molt bé.
Excepte els diumenges,
com ara farem les lectures
o alguna funció
que és a les set.
Ah,
d'això n'hem de parlar, eh?
Això en parlarem més endavant.
Val, val.
Joan Negrier,
una abraçada.
Moltes gràcies
i t'esperem la setmana que ve.
A vosaltres, com sempre.
Adéu, adéu.