.
I a dos bàndols en conflicte
Puc un costat es de tirar
Diuen d'ell que és un dels cantautors
a catalans més creatius i originals del moment.
Es diu Canimes i avui el descobrim aquí al Ja Tardes.
Bona tarda.
Hola, bona tarda.
Com et dic? Se'm fa estranyar-te Canimes.
Com et dius de nom?
Eduard.
Eduard. I Canimes és el cognom?
És el cognom, encara que no ho sembli.
Sí, sí.
L'Eduard, et dic a tu d'Eduard?
Sí, i tant, i tant.
Vinga, va. L'Eduard és de la zona d'influència de Girona
i escolta, te veig així escoltant Pim Pam
a primera escolta, el disc.
Te veig un rotllet de i apunté.
Sí, és veritat.
T'ho diuen.
Sí, m'ho han dit molt de temps.
Ara ja no m'ho diuen tant perquè finalment
bueno, s'ha vist que som diferents, no?
Però tenim un remelasso, no?
Fins i tot amb el to de veu, no?
Sí, aquí he jugat una mica amb això,
però veia, que de fet això no és propietat de ningú
no fer la veu així.
Estem influenciats tots dos una mica
per les mateixes històries d'Anton Waits, per exemple.
I en aquesta cançó és veritat que sí que m'hi sembla força.
Jo mateix també m'hi vaig...
De fet és que vam començar a tocar junts
quan teníem 15 anys.
Ell venia a casa, tocàvem la guitarra
i havíem fet algun concert i tot.
Així és en duet.
L'Eduard Canim es presenta al seu segon ja treball discogràfic.
Sí, en solitari, sí.
Amb qui estaves abans?
Perquè abans tenia un grup de rock,
que ens dèiem Zitzania,
als anys 90, van començar el 90,
que vam gravar una maqueta
que es deia Orquídies i Ortopèdies,
que va voltar bastant.
i, bueno, era una altra època
i després vam gravar un disc
que es diu La Peixera dels Tòtils
i, bueno, com passa amb aquestes coses,
no va rotllar,
érem joves i tal...
I al final, bueno, vaig dir, sí,
muntar-me un solitari.
Hi ha crisi o no hi ha crisi?
Aquest és el nom del disc de l'Eduard Canimes.
No hi ha crisi, dius en principi.
Sí, jo dic...
En la cançó que porta el mateix títol
dic No hi ha crisi
o que ja és molt de morro, no?
Depèn de com t'ho miris.
De fet, jo no conec cap lloc al món
que es reparteixi bé el pastís.
No sé si n'hi ha algun...
Potser al mig de la selva, a l'Amazones,
amb alguna triu d'aquestes
que no estan encara espatllades.
Però, bueno, és un títol provocatiu, irònic.
També ho vaig escriure així, malament.
Sí, està com a mal escrit.
Les acts estan...
Desplaçades, sí.
Sí, està tot desplaçat.
Ho vaig fer...
És una metàfora visual, poètica visual,
que les acts estan...
Com que són lletres mudes,
estan desplaçades igualment
que la gent que no té veu al món.
Escolta, et veig com és reivindicatiu, eh?
Allò d'aprofitar la música per donar missatge.
De fet, no és el meu estil, eh?
Jo reivindico la vida
i la passió per viure, bàsicament.
Però aquí, aquesta cançó...
Sí, hi ha un punt així...
Bueno, és...
Suposo que parles de les lletres,
de les coses que a tu et passen pel cap,
de les que et preocupen.
Sí, sí.
De fet, amb les meves cançons,
és una mica...
que vaig d'un món molt interior,
bàsicament,
meu, no?
A una visió bastant també col·lectiva
i universal del món, no?
Que també em preocupa, no?
És d'un extrem a l'altre, no?
Del meu jo més íntim,
al meu jo més col·lectiu.
I, a més,
ho expresses d'una manera, doncs,
poètica, jugant amb les paraules.
Poètica, però planera, no?
Sí.
En aquest segon disc...
A l'altre disc es deia
Que animes i rebentes,
que jo estava més així...
com en un punt d'explotació, no?
Vull dir, a nivell emocional.
I aquest...
Aquest ja...
Jo veig que és com un riu
que arriba al mar
i es barregen les aigües dolces i salades
i aquí hi ha una manera...
Al començament,
d'una altra manera d'expressar-me,
jugant més amb l'ironia
i més...
I hi ha més alegria, també,
amb un pont àcid sempre, encara.
Ja ho veurem el proper disc.
Com serà, però...
Si hi ha un pont àcid...
Depèn de com t'enganxa el moment, no?
Són discos, allò que deies,
com a personals.
I depèn del moment que t'agafi,
doncs, té una sonoritat o té una altra.
Clar, clar, és evident.
Tot l'art és així.
Escolta, això a nivell de lletres,
però a nivell de composició musical,
com t'organitzes,
quins instruments has inclòs,
quina idea musical tenies al cap?
Aquest disc,
també, a diferència de l'altre,
l'altre ho vaig treballar molt a casa,
amb l'ordinador,
i em va agafar per aquí,
que no ho havia fet mai,
i em va absorbir, no?,
tot el tema aquest de poder remenar.
Per què com composes, Eduard?
Com ho fas, això?
Bé, jo a casa amb la guitarra, normalment.
I després, amb l'ordinador,
acabaves de pulir, de fer coses.
s'investigava amb els sons, i així.
i amb aquest disc d'ara,
el noi a crisi,
doncs vaig delegar una mica aquesta feina
d'arranjaments, i així ho ha fet en Xevi Llosa,
és un noi de Sant Feliu de Guíxols,
que també ha fet de productor
amb en Sisa i en Gerard Quintana,
i després, bueno, a través dels meus músics,
que jo vaig, bueno, som una banda,
vaig conèixer-la amb ell,
i vam sintonitzar molt bé,
i també és una mica marciano, diguéssim,
i que li agrada fer invents estranys, no?
Hi ha molts depots i ferros,
i és més orgànic.
Home, pel que dius,
és un disc difícil de portar en directe, o no?
No, perquè en directe,
esclar, no ho fem com en el disc, tampoc,
però hi posem un altre tipus d'energia,
a més, bueno, és diferent, el directe.
I no, en directe funciona molt bé.
I has començat a moure'l en directe, sí?
Has fet presentació oficial?
Sí, a Girona la vam fer, sí.
I, bueno, ara el dimecres,
14 de març,
el presentem a l'Auditori de Barcelona,
i a partir d'aquí ja estan sortint bolos, no?
Anem tocant,
sobretot per les comarques gironines,
però també anirem a Mallorca,
tenim dos bolos, i, bueno...
T'he de preguntar a Tarragona, com ho teniu?
Sí, doncs...
Oi, costa, eh?
Sí.
Sí, no hi ha res paraulat encara?
Encara no, però hem de venir, ja ho mirarem.
És que tenim crisi de sales, Eduard.
I t'ho dic, cara, no hi ha lloc per tocar.
Ja, és una mica com a tot arreu, això.
Sí, sí.
Bueno, doncs aquest és el segon disc de l'Eduard Canimes,
i jo perdona, però, la ignorància,
però, escoltes, ha aparegut així com del no res,
amb molta força, però ja tenies un disc al darrere.
Què va passar? Com vas començar?
Com vas decidir, doncs ara me'n vaig en solitari,
faig el primer disc?
Sí, jo...
I com va ser que ara aquest segon te l'has recolzat global?
Bé, és que jo ja porto molta...
a darrere, no?, molta història.
Vaig començar això, com te deia, amb Zitzania,
fa això, l'any 90, així,
però he anat sempre una mica
amb un motor Perkins al meu cor, no?,
allò que anava fent a poc a poc,
i ja...
Soc una mica, l'altre dia,
llegia una entrevista a la Contra de la Vanguardia
d'un moviment que es diu Slow Food,
menjar a poc a poc.
Sí, els de Slow Life que diuen,
que ja m'agradaria a mi formar part d'aquest moviment.
Sí, doncs ja hi soc.
Tu i ets, tu ets el màxim exponent.
Sí, no?, allò a poc a poc i bona lladra.
Però allí, eh?,
a poc a poc, però ferma-li.
Tossut, sí.
Perquè, escoltarà, sempre has composat les teves coses
i has creat tu per tu
o has fet també de música per algú altre?
No, sempre he fet per mi.
Projecte personal.
Sí, sí, sí.
I vas treure un primer disc?
Sí, com ho vaig autoeditar.
Molt bé.
També, bueno, amb Zitzania ja havíem gravat el disc en Global,
amb la mateixa discogràfica que estic ara.
Després va haver-hi...
De fet, Global són de Girona, no?
Sí, sí, sí.
Clar, és el que està més proper, no?
I això.
I ara aquest segon?
I aquest segon ho he tornat a fer,
perquè com que el primer ho vaig autoeditar
i s'ha de tenir molta disciplina per autogestionar-se
i, bueno, vaig decidir tornar...
Bueno, ho vaig presentar en diferents discogràfiques
i Global és la que ens vam entendre.
i, bueno, jo estic molt content
perquè amb aquest disc també m'han donat el premi de...
Ara ara t'anava a dir què passa, què passa amb el premi Enderroc, no?
Sí.
Explica, explica.
I l'altre dia ho parlàvem amb el director de l'Enderroc
que ens vam trobar a la festa aquesta,
el Biquini Barcelona,
que de fet vam néixer una mica junts la revista i Zitzania,
que ells també ens van cuidar molt bé,
ens feien reportatges.
De fet, bueno, amb Zitzania no vam acabar de ser mediàtics, allò.
I, bueno, de vegades penso que millor, potser.
Sí, perquè a vegades mires el camí després de sortida
per un altre projecte que potser pot anar millor, clar.
Sí.
Vull dir, la vida, jo ja he après això de l'èxit i el fracàs,
ara m'ho miro molt diferent.
I què va passar?
Doncs explica això del premi de la revista Enderroc.
Bueno, són uns premis que donen cada any
i aquest any me l'han donat a mi com a millor disc d'autor del 2006.
És el premi de la crítica,
després hi ha el premi de votació popular també.
Bueno, doncs això, que me l'han donat i molt bé.
Home, molt bé, molt bé,
perquè és un premi que té bastanta repercussió a nivell de pesos catalans
i a partir d'aquí és això, el teu nom comença a sonar, no?
Clar, és una manera de despegar.
A mi el que m'interessa és arribar a gent, no?
Perquè tots cantem per la gent també, no?
El que passa, Eduard, a veure,
t'has plantejat mai que no fas música o les lletres, per exemple?
No és música superpopular.
Tens una cançó que és una adaptació d'un text del Nietzsche.
Sí.
Clar, vull dir, les teves lletres diguéssim que no són ensocrades
ni parlen d'amors i desamors,
i ai que guai que te veo...
Ja, no, ja ho tinc assumit, eh?
Ja, ja no pretenc ser molt mediàtic.
Vaja, ja, és que, esclar,
no ho pretenc, ja.
És que per mi és molt important fer el que sento
i seguir la meva línia,
i ja trobaré públic si l'haig de trobar.
I ja està,
hi ha gent també al món, no?, una mica rara.
Jo diria que amb un puntet surrealista, eh?
Sí, sí, sí.
Està molt bé.
Com et va sortir, això, d'aquesta cançó del Nietzsche,
que es diu L'Etern Retorn?
Sí, bueno, jo tinc un germà gran,
tocat d'ovolet,
que és filòsof,
i, bueno, sempre...
De fet, ell és l'intel·lectual i jo sóc el...
El músic.
El músic, sí.
Està mal.
I, bueno,
sí, és una influència així,
bueno,
del meu germà,
el tema de Nietzsche,
que m'agrada, no?,
l'exaltació de la vida
i la força.
I, bé, no ho sé,
vaig fer aquesta cançó
que parla d'aquest tema,
de l'Etern Retorn,
que és un concepte de Nietzsche,
i, vaja,
i això.
Fa molta gràcia,
perquè, clar, són uns temes una miqueta,
com te diria,
doncs poc habituals,
però, clar,
tu els expresses d'una manera,
doncs com,
que és el teu quotidià,
el teu dia a dia,
és el que et passa a tu pel cap,
i ja està.
Sí, en aquest disc,
he començat,
el disc és com,
bueno,
la primera cançó
he posat al circ,
és com la porta d'entrada
en el meu circ,
intern,
de vegades caòtic i tal,
i després això,
que la gent que posa el disc
entra perquè és la porta del circ,
que és una cançó,
bueno, divertida,
així musicalment.
Per entrar bé, no?
Sí, per entrar bé
i després a dins,
es troba tot...
Els enredes,
quan ja estàs dins.
Allò, vinga,
pum, va,
patacada.
Hi ha, sí,
totes les altres cançons.
Escolta,
i això de l'L4,
n'hi ha una que es diu L4.
Sí,
és com la línia,
és la línia 4 de Barcelona,
la línia groca,
la vaig escriure,
la vaig començar a escriure
al metro un dia.
Molt bé.
Tots els típics
que van anar amb una llibreteta,
suposa,
o un full mal arrugat,
que això ja pot ser, no?
Sí.
que van anar apuntant.
Amb paperots, sí.
I després,
això que t'he deia,
pels l'última cançó,
és la sortida del circ.
Bé, això,
les cançons que hi ha a dins
són com diverses pistes,
no?,
de la raó,
del cor,
de l'ànima,
i és una mica el meu circ,
però també la visió del meu,
la meva visió del món
com un gran circ
i com una societat de l'espectacle
i això,
va,
és una mica el concepte,
eh?
Costa,
una mica,
costa explicar,
no?,
després,
perquè tu ho fas,
després d'haver-ho d'explicar.
Sí,
normalment no m'agrada explicar,
però ara,
mira,
m'ho passo bé i tot.
I el No hi ha crisi,
l'última cançó també,
és la sortida del circ
de tota aquesta història
i és també una sortida
una mica
amb un ritme de pas doble
esparracat
i una sortida també alegre,
no?,
de...
Ritme de pas doble,
eh?
Tu tampoc te talles
a l'hora dels estils,
no?
El que té, gent,
escolta,
com es presenta el directe?
A veure,
veiem,
et trobareu fàcilment.
Aquesta, aquesta és noia sortida.
Ai, no hi ha crisi,
perdoneu.
Et veiem en la portada del disc,
bé,
amb una posse una mica excèntrica,
en què vas amb una mena
de desembossador al cap.
Sí.
Pot ser?
Sí.
Els teus directes
són així,
rotllo performance?
Sí.
O te controles?
Bueno,
me controlo
i de vegades
em deixo anar també,
però controladament,
no?
Ara,
és que ja
començo a ser una mica grandet,
de vergonya gens,
no?
De vergonya?
No.
A l'escenari,
no?
No.
Home,
ja em deus haver trepitjat
bastants escenaris ja,
com per,
com per que t'agin influït.
No,
sempre em poso molt nerviós,
però el moment de sortir a l'escenari ja...
Bueno,
parlant d'escenaris,
potser em fa la impressió
que és un disc
que es defensa millor
en la proximitat,
escenaris petits
i gent a tocar,
no?
Teatres,
per exemple,
o sales petites.
Sí,
sí.
És com et sents més còmoda?
Sí.
ja fa una temporada
que sí que m'agrada més.
Portem
la formació,
abans portava un baix elèctric,
ara el baixista
és,
bueno,
porta un contrabaix,
però baia també...
Vas amb contrabaix?
Sí.
Si som bateria,
contrabaix,
un guitarra elèctrica
i jo.
I a Barcelona
la presentació del disc
vindrà
en Xevi Lloses
també,
que toca els teclats
i l'acordió.
i el que passa
que m'agrada...
Som bastant versàtils,
no?
També podem fer concerts
bastant intimistes,
però també en algun moment
també ens podem posar
molt elèctrics
i així.
Perquè el contrabaix,
per exemple,
porta una pedalera
que fa sons
allò,
increïbles,
no?
Anem a tancar
aquesta entrevista
amb l'Eduard Canimes
amb aquest disc
que li ha valgut
el premi
en de rock
a la...
el millor...
el millor àlbum d'autor,
no?
Sí, sí.
Escolta,
heu triat el número 2
com a senzill,
el Gene Peppa.
Sorti de moi.
Digue-ho tu,
digue-ho tu,
que jo el Francesc
no el tretigio.
Com és això?
Per què?
O quina és la història
de la cançó?
Bé,
aquí hi ha un...
un desig
de...
de treure ferro
al dolor,
també, no?
Va ser un moment
fotut,
de crisi,
allò,
puma.
i...
però amb una mica
vaig pensar
ja n'hi ha prou
d'aquest color,
no?
Deixa't de romansos,
això,
bueno,
d'enfotre'm una mica
de...
de mi mateix.
Ja ho veieu,
l'Eduard Canimes
de les crisis
en fa cançons
i per molts anys,
el segon treball discogràfic
que es diu
No hi ha crisi
i que de veritat
us ho recomanem.
Doncs, Eduard,
Canimes,
moltíssimes gràcies
i et seguirem la pista.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Deixa't de romansos,
je peux pas sortir de moi,
de romagueres que ens atrapen,
je peux pas sortir de moi.
El pèndol no s'atura,
tot oret toritura.
i a dos bèndols
en conflicte
per un costat
has de tirar
el que no mori,
el que no mori,
ningú a l'oblir,
ningú a l'oblir,
el que no mori,
el que no mori,
deixa l'oblir.
Deixa't d'estar d'hòsties,
bomben i barca nova,
omple i veu-te'n les ampolles,
mig plenes o mig buides,
vas caure,
recordes un pati d'escola
i passes per l'ombra
i el temps se t'escurra.
El que no mori,
el que no mori,
ningú a l'oblir,
ningú a l'oblir,
el que no mori,
el que no mori,
deixa l'oblir.
Tu ja saps que
tot s'encomana,
tu ja saps que
no pots sortir,
tu ja saps que
tot s'encomana,
tu ja saps que
no pots sortir,
no,
no pots,
no pots sortir,
no,
no pots,
no pots sortir.
De vegades ets disbaixa,
ti pepa sortir de moi,
de vegades portes faixa,
i pot sortir de tu,
posa-t'hi fulles,
flors o cactus,
és un cas com un cabal,
de vegades,
de vegades,
els ocells fan cagarades.
El que no mori,
el que no mori,
ningú ha morit,
ningú ha l'oblir,
el que no mori,
el que no mori,
és l'oblir.
Tu ja saps que
tot s'encomana,
tu ja saps que
no pots sortir,
tu ja saps que
tot s'encomana,
tu ja saps que
no pots sortir,
no, no pots,
no pots sortir,
no, no,
no pots sortir.
En un bon noi pot mai haver-hi algú,
viva del fort,
sense un embut,
en un bon noi pot mai haver-hi algú,
viva del fort,
sense un embut,
en un bon noi pot.
En un bon noi pot.
En un bon noi pot mai haver-hi algú,
viva del fort.