Manel Magí, Jordi Ximena, bona tarda.
Què tal? Com estem?
Molt bona tarda.
Heu acabat de polir ja els últims detallets del programa.
I tant.
Aquesta setmana ja trenquem la tònica.
I tant que no.
Sempre van a última hora, sempre van carregats de papers i de llibres.
Però és com quan les coses surten millor.
Si t'ho prepares molt, després surten...
Vols dir que el No em vinguis amb històries podria ser pitjor, fins i tot?
I tant.
Podria ser molt pitjor.
Jo crec que està prou acceptable.
Sí, el No em vinguis amb històries és el programa de divulgació històrica
que a la ciutat de Tarragona es mereix.
No em vinguis amb històries aquesta setmana.
Jordi, m'agrada molt aquestes floretes.
Quines floretes.
La ciutat de Tarragona es mereix un programa com no em vinguis amb històries.
Sí, sí, sí.
Molt ben dit.
Ja que no podem baixar a segona dimissió...
Hosti, no faig els comentaris d'aquests aquí que ens poden linxar.
A veure, comencem el programa amb les efemèrides protagonitzades per Alexander Graham Bell i Ferran Seté.
El nostre monogràfic avui no parla de castells, però parla d'un altre tipus de mur.
En aquest cas, del mur provocat per la Guerra Freda, la cortina de ferro que va dir Churchill,
i en concret del conflicte cubà o la crisi dels missils l'any 1962.
A les curiositats parlarem de la llei de linx.
Ja podeu començar a barrufar què és la llei de linx.
i avui fa 100 anys a Tarragona per acabar...
Sorpresa, sorpresa.
Sorpresa.
Sí, que és molt interessant.
És impactant, no, avui?
Molt impactant, molt impactant.
Per acabar parlant del llibre semestre a la Catalunya del segle XIX,
escrit per Esther Cortà d'Andreu i publicat per Pagès Editors.
Afemèrides.
1812, Ferran Seté jura la Constitució.
El rei d'Espanya, Ferran Seté, va haver d'assignar i acatar la Constitució de 1812
després de l'esclat revolucionari liberal de la península.
A primers de març, a Madrid, els liberals van prendre el poder
i van obligar el rei, que havia demanat debades, ajut a l'exterior,
a acceptar la Constitució amb una fórmula prou coneguda.
Marxem tots junts i jo el primer per la senda constitucional.
Com mentia el senyor Ferran Seté.
S'iniciava així la segona època liberal de la història d'Espanya.
Si bé, aquell mateix dia, les forces contrarrevolucionàries,
en convivència amb sectors liberals temerosos d'un aixecament popular,
van començar a actuar des del govern contra els postulats revolucionaris.
1876. El físic nord-americà d'origen escocès Alexander Graham Bell
patenta el telèfon i dissenya una xarxa de telefonia.
I la Núria ho ha dit bé, patenta el telèfon, perquè no va ser l'inventor del telèfon.
Tal data com avui, aquest senyor Alexander Graham Bell va patentar el telèfon.
Aquest físic inverter nord-americà, però d'origen escocès,
va treballar, en la seva trajectòria, va treballar dedicant-se principalment a la fonètica
i als Estats Units, on va adoptar la ciutadania,
va ser professor de Fisiologia Vocal a la Universitat de Boston.
Els seus treballs sobre el so, motivats sobretot pel problema de l'ensenyament dels sort-muts,
gràcies a la qual va escriure diferents obres,
el van portar a construir un telègraf harmònic.
A més a més, va ser inventor d'un mètode de gravació per al fonògraf d'Edison
i l'any 1876 no inventava, sinó que patentava el telèfon.
Recordem, a més a més, que el Congrés dels Estats Units l'any 2002
admetia oficialment que l'inventor del telèfon no va ser el nord-americà Alexander Graham Bell,
sinó l'italià Antonio Meuki,
el qual va fer la primera transmissió telefònica 16 anys abans que Bell, nascut a Florència,
Meuki va instal·lar el primer telèfon a Nova York l'any 1860.
Però el desconeixement de l'idioma i la manca de mitjans
no li va permetre ni difondre ni patentar l'invent,
cosa que Bell va fer tal dia com avui, l'any 1876.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
La cortina de ferro?
No, una pregunta per a tu, que tu ets cinèfile, Núria.
No gaire, però digues.
El Kevin Costner t'agrada, no?
No.
A mi tampoc.
Bé, però no em desagrada, digues, digues, va.
Com s'hi diu aquella pel·lícula que parla de la crisi dels missils de Cuba,
del Kevin Costner, que fa d'assessor del president Kennedy?
Qui més surt?
Kevin Costner.
Kevin Costner.
És indiferent.
Jo hi vaig anar pensant i si se m'acut t'ho dic.
Vale.
Avui parlarem de la crisi dels missils de Cuba.
Any 1962.
I la cosa va dir que ser sèria, tot i que no havíem nascut i, evidentment, no me'n recordem.
El que sí que recordo és que un profe que vaig tindre a l'Institut d'Història
mos parlava de l'angoixa que havien passat.
Ell era adolescent quan havia passat aquesta crisi.
i que es van passar una setmana totes les nits enganxats a la ràdio
esperant escoltar d'un moment a l'altre que esclatava la Tercera Guerra Mundial
perquè realment va estar molt, molt, molt a punt d'esclatar un conflicte
que hagués sigut nuclear i que possiblement hagués fet que avui en dia
no estéssim aquí fent ràdio si no vés a saber.
Mutant.
Mutant, sí.
Em permets, Manel, contextualitza una mica el tema?
Contextualitza.
D'acord.
Finalitzada la Segona Guerra Mundial, en 1945,
després de les conferències de Yalta i Potsdam,
s'inicia un anomenat sistema bipolar
en el qual hi ha dos blocs que més o menys no són homogenis
liderats per dos pols.
Per una banda, la Unió Soviètica
i per una altra banda, els Estats Units d'Amèrica.
A partir d'aquí, tornem a fer referència a la cortina de ferro
que Churchill ja va denunciar un any després, l'any 1946,
i a partir d'aquí s'inicia una fricció entre aquests dos pols
que principalment, en diferents aspectes,
però a nivell militar és important.
El 49 es crea l'OTAN, el 55 el pacte de Varsovia
i, com bé dirà després el Manel,
l'any 59, si no recordo malament, Castro arriba al poder a Cuba
i aquí entra un tercer protagonista.
Un protagonista que, a més a més, en un principi
podria estar alineat amb un tercer bloc de protagonistes
que serien els de la conferència de Bandung,
que és la ideologia del tercer món,
la consolidació dels països no alineats,
però que Castro, en un principi, després...
Bueno, això, a principis de la dècada dels 60,
després de tafanejar una mica amb els dos bàndols,
va decidir tirar cap al costat comunista.
Bé, i suposo que va tirar pel costat comunista
perquè del costat dels americans
l'estaven, per dir-ho d'alguna manera,
putejant bastant.
Putejant i, abans, a Castro s'havia carregat
la dictadura de Batista,
que era un titella dels Estats Units d'Amèrica.
Per últim, deixa'm dir,
els escenaris de la Guerra Freda mai van ser...
Aquí trobem dos grans blocs que s'enfronten,
la Unió Soviètica i els Estats Units,
però els escenaris concrets de la Guerra Freda,
d'aquesta guerra a vegades encoberta
i altres vegades oberta,
no van ser mai els països protagonistes,
sinó que els escenaris els trobem a Cuba,
a Cambotja, a Vietnam, a Corea, a Afganistan,
i a la majoria de països d'Amèrica llatina,
on, per exemple, molts presidents
escollits democràticament van desaparèixer,
com és el cas de Xile, Argentina,
les dictadures llatinoamericanes.
I què passava a Cuba?
Cuba s'havia independitzat l'any 1898 d'Espanya
i des d'aquell moment pràcticament
era una finca particular dels nord-americans.
En canvi, a partir de l'1 de gener de l'any 59,
que és quan els revolucionaris entren a l'Havana,
s'estableix un nou poder,
el senyor Batista, el dictador de turno,
s'ha de exiliar.
Sí, des de l'any 1940, aproximadament,
estava governant en algun interval.
I els interessos dels Estats Units
queden desprotegits.
Així, gradualment, les tensions Cuba-Estats Units
aniran creixent,
de la mateixa manera que també ho faran
les relacions i el bon rotllo,
per dir-ho d'alguna manera,
entre Cuba i l'URSS.
Cal dir que ja des del febrer de l'any 60
se restableixen les relacions diplomàtiques
entre Cuba i els soviètics.
Mentrestant, ja Washington havia tallat,
des del primer moment,
les relacions amb el nou règim cubà.
O sigui, l'1 de gener de l'any 59
van entrar a l'Havana,
el 3 de gener,
Washington tallava ja relacions diplomàtiques.
L'any 1960 es van iniciar
les represàlies econòmiques nord-americanes.
En un primer moment,
se redueixen en 700.000 tones
les importacions de sucre cubà
als Estats Units.
I les refineries americanes
en territori cubà
se neguen a processar el cru
que els comença a subministrar l'URSS a Cuba.
El govern cubà actua ràpid,
incauta la Texaco
i embarga la Standard Oil i la Shell.
La resposta dels Estats Units
és immediata.
Suprimeixen completament
la importació de sucre.
El sucre és l'exportació més important de Cuba,
resultant,
pretenent-ho fer econòmicament a l'illa.
I què fan amb el sucre?
Què fa l'URSS?
Les compretes el sucre.
Oh, clar.
Saps?
Perdo un amic,
però guanyo un altre.
Exacte.
I la cosa va més.
A principis de...
L'any 60, encara,
6 d'agost de l'any 60,
bancs i empreses nord-americanes
comencen a ser nacionalitzades,
com ho seran a partir d'octubre del mateix any
indústries,
bancs i comerços cubans.
I a l'abril de l'any 61,
davant l'embargament total
que els Estats Units
ja ha decretat contra l'illa,
l'embargament que encara continua.
Fidel Castro proclama
el caràcter socialista
del seu govern,
perquè, com tu dius,
en un principi era...
Va tontejar.
No sé si sabia
ben bé la ideologia del règim.
Eren inclús elements democràtics
i no estava clar.
El que passa és que aquesta pressió americana
va fer definir...
Perdoneu, m'he perdut.
D'on surt la pressió nord-americana?
Per què?
Els Estats Units...
Perquè els seus interessos econòmics
se veuen afectats.
perquè Castro nacionalitza
moltes de les empreses nord-americanes
a l'illa,
entre altres coses.
O sigui, els americans allà feien
literalment el que volien...
El que volien
i llavors quan Castro diu ell...
Castro diu no.
I llavors és quan...
Quan els castiga d'aquesta manera...
Exacte.
Com dic,
a l'abril del 61
Castro
se proclama
el seu règim socialista
donant un gest radical
al programa original
de la revolució cubana.
I Cuba
acaba d'entrar
dins de l'òrbita soviètica.
Evidentment que Castro
se reforça davant
l'hostilitat dels Estats Units.
Hostilitat que queda ben palesa
a l'abril de l'any 61
en un intent d'invasió.
Sí, a la playa Quirón.
A la bahia de Cochinos.
Sí, a la bahia de Cochinos.
Un fracàs total
per part de la CIA
i per part també de Kennedy.
Sí, no?
La CIA li van presentar
un pla a Kennedy
i van dir, mira,
només eren 1.400 homes.
En poca gent desembarquem,
tot el poble se revelarà,
aquest règim està poc fonamentat
en la gent,
se n'anirà en terra de seguida
i això els va fallar.
Van desembarcar
i es van trobar
una resistència brutal
i en tres dies...
Fins i tot de població civil.
Era mentida
que el règim no estava arraïllat?
No, estava molt més arrelat
del que la CIA
i els americans se pensaven.
Evidentment,
això encara va posar Cuba
molt més en contra dels Estats Units
i en alarma, no?
Del que podia tornar a passar.
I va ser un mal moment,
un moment amarg per Kennedy.
Sí.
I evidentment,
Cuba, en l'URSS,
tenia el primo de zumo sol.
S'ha de dir, sí, no?
L'amiguete fort.
Estos mos estan tocant les peces i golles.
L'URSS mos pot ajudar, no?
I a més a més,
l'URSS i el seu secretari general,
el Nikita Khrushchev,
van veure a Cuba
també la possibilitat
de reequilibrar les forces
respecte al bloc occidental.
Perquè
el bloc comunista
partia en un desavantatge,
que és que
l'OTAN
tenia bases
a Turquia,
Turquia està a la frontera
mateix surt de l'URSS,
i també la República Federal Alemana,
que també està
tocant a l'URSS.
per tant,
tenia l'avantatge
de tenir bases
en aquests territoris
tan propers
a la Unió Soviètica.
Si
els soviètics
se feien
aliats de Cuba,
això vol dir
que tenien un aliat
als nassos
mateix
als Estats Units.
Sota la
península de Florida.
Exacte.
A pocs
centenars de quilòmetres,
100 quilòmetres o poc.
A més a més,
l'illa
caribenca
podria ser la base
per promoure
noves onades
revolucionàries
prosoviètiques
en diferents
països americans.
La base
d'on
expandir...
Sí, sí,
com un infiltrat
allí al mig
de l'enemic.
L'estiu de l'any 62,
Cuba i l'URSS
van arribar a l'acord
d'instal·lar l'illa
armes amb capacitat
de transportar
caps nuclears.
Era ja
el començament
del desenvolupament
dels míssils
de llarg abast,
i per tant
podíem bombardejar
bona part dels Estats Units
en aquests míssils
instal·lats a Cuba.
L'11 de setembre
arriba a Cuba
el primer enviament.
I bé,
com dic,
la bahia de Cochino
es va fracassar
aquell intent d'invasió,
Kennedy no havia abandonat
la idea
d'invadir Cuba.
Donant per suposat
que l'URSS
no donaria suport
a Castro.
I per què
suposava això?
Doncs perquè
a principis dels anys 62
hi va haver
un enfrontament
entre Castro
i l'Aníbal Escalante,
que era un antic cap
del Partit Comunista cubà.
I què comptava
amb el suport
dels soviètics?
I també sembla ser
que el govern de l'URSS
estava una mica
alarmat
per la radicalització
de la revolució cubana.
O sigui,
en principi,
els americans van dir
que són bastants radicals
i els soviètics
no els apoyaran.
Sí,
sí,
perquè a banda,
si em permets,
la Guerra Freda,
el conflicte aquest
de sistema bipolar
i tot això,
però els dos blocs
tampoc eren homogenis.
Per exemple,
dins del bloc
de la Unió Soviètica
hi havia
el socialisme
de la Xina de Mau,
per una banda,
que era bastant,
anava per la seva pròpia línia,
hi havia la llogoslàvia de Tito
i després també hi havia
el castrisme
a Cuba.
Tampoc passa el mateix
amb el bloc
nord-americà
perquè trobem diversitat,
molta diversitat
també
de sistemes,
de sistemes polítics
dins dels aliats
dels Estats Units.
Trobem,
per exemple,
absolutismes tradicionals
com l'Aràbia Saudita.
Trobem dictadures
autoritàries
com poden ser
algunes d'Amèrica Llatina
o Espanya,
que recordem que està
a Franco.
trobem també
repúbliques oligàrquiques
basades
en la segregació racial
com per exemple
Sud-Àfrica
i democràcies
sòlides
com violència en França,
la Gran Bretanya,
etcètera.
Doncs bé,
Kennedy
continuava en la idea
de,
pensant-se que els soviètics
no el defensarien a Castro,
continuen la idea
d'invadir l'illa.
Ja havia demanat
una autorització
al Congrés
per a mobilitzar
400.000
reservistes
i s'havia fet
una previsió
de 50.000 morts
i va dir l'illa.
Però al setembre
del 62
els americans
se'n donen compte
que els soviètics
estan ajudant
a Cuba
i que si intenten
un atac
a l'illa
els soviètics
respondran.
A més a més,
quan Kennedy
se'n dona compte
d'aquesta situació
amenaça l'URSS
que atacaran l'illa
en cas
que éstos
la converteixin
en una base
ofensiva.
I llavors
se succeeixen
cinc setmanes
de continua
i creixent tensió
fins que
arribem
al 17 d'octubre
de l'any 1962
quan un avió
espia nord-americà
U-2
que no té res
a veure amb el grup
de música
va fotogràfic.
Sí,
agafen el nom
de l'avió.
Sí?
Sí, sí, sí.
Pensava que agafaven
el nom d'un submarí,
no?
Crec que no.
Bé,
és indiferent.
Com era U-2?
El submarí era U...
És igual.
Esteva a Cuba
en 62.
Doncs bé,
este U-2
va fotografiar
el que semblava
instal·lacions
de míssils
i els experts
de la CIA
van deduir
que sí,
que efectivament
ho eren
però que encara
no estaven operatives.
Tot i això
que feia falta
poc temps
sembla ser
que estaven
gairebé
enllestides.
Per tant,
Kennedy
se li van presentar
una sèrie d'opcions.
Guerra total,
atacava,
bombardejos puntuals
aèris,
la via diplomàtica
o
una altra opció
que era
posar l'illa
en quarantena.
rodar-la
de vaixells
i d'avions
i d'evitar
que cap vaixell
carregat
amarbament
arribés a l'illa.
I què va
escollir?
Va escollir
aquesta última opció.
El dia 22 d'octubre
es va dirigir
a l'enció
en un missatge
televisat
de 17 minuts.
Havia elegit
aquesta solució
intermitia
al conflicte.
Establiria
un bloqueig
total
sobre l'illa.
No es permetria
el pas
de cap vaixell
carregat
amarament.
I com van
contestar
els soviètics?
Doncs bé,
el 24 d'octubre
Khrushchev,
el secretari
general
del Partit
Comunista
de Rússia,
doncs
va dirigir
un missatge
a Kennedy.
L'URSS
veia en aquell bloqueig
una agressió
i no instruiria
els vaixells
a que es desviesin.
Per tant,
en aquells moments
hi havia 25 vaixells
carregats
enormement
que es dirigien
a Cuba.
Per un moment
la flota americana
i els avions
bloquejan l'illa
i la flota
els vaixells
carregats
enormement
soviètics
aproximant-se.
El típic
que ningú pensa
tirar enrere
i tots dos
es van avançant.
Els dos fent-se el xulo
i anar avançant,
anar avançant,
anar avançant.
I aquest va ser
el punt més crític
de tota l'enfrentina.
Sí, clar,
perquè en el moment
que es trobessin,
en el moment
en què...
Si una fregata
nord-americana
enfonsava un vaixell rus
ja era l'excusa.
Era com
estar rodejat
de gasolina
en un encenedor
a la mà.
I els nord-americans
tampoc podien
permetre's el luxe
de deixar passar
aquells vaixells.
Clar,
perquè tenien ordres
que no havien de passar.
Exacte.
Era una situació...
Perquè portava un armament
que era per construir
bases de...
Era una situació
que s'anava fent
tensa, tensa, tensa
que podia esclatar
en qualsevol moment.
El que passa
és que el dia següent
sembla ser que
els vaixells soviètics
van començar
a fluixar la marxa,
alguns van desviar el rum,
però van continuar
uns dies molt complicats.
La cosa es va complicar
encara més
quan el dia 27 d'octubre
un avió espia
U-2,
un altre,
va ser derribat
sobre Cuba
per un missil soviètic.
Que no era el primer...
Bé,
el primer derribat
sobre Cuba,
sí, però l'any 60
ja un o dos
havia estat derribat
sobre la URSS.
És això,
la qüestió aquesta
de l'espionatge,
que si,
o la pel·lícula aquesta,
que no sabem el títol
del Kevin Costner
o la de l'estat
Nick Kubrick
de Telefono rojo
Volamos hacia Moscú,
que també parla
sobre aquest tema.
Què passa és que,
clar,
aquesta...
d'arribar a aquest avió
en aquest moment
de tanta tensió
podia també haver significat
l'esclat de la guerra,
per sort no ho va ser.
perquè el mateix dia
Khrushchev
va proposar a Kennedy
el desmantel·lament
de totes les instal·lacions
de missils
a l'illa.
A canvi de què?
De què?
Doncs,
en un primer moment
s'havia dit
que els americans
només havien acceptat
traure de Turquia
uns missils,
els Jupiter,
que era un model
que estava desfasat,
que estava antiquat
l'any 62.
Però,
les converses secretes
que es van fer
van haver-hi més acords.
en realitat
el que es va comprometre
Kennedy
va ser a no invadir
l'illa,
o sigui,
que Cuba
no seria mai
invadida pels Estats Units,
això de moment
ho han complert,
i que a més a més
també de les bases
de missils nord-americanes
de Turquia
que se desmantellarien
tots els missils
de mitjà abans.
O sigui,
la Unió
i els Estats Units
es comprometien
a no invadir Cuba
i a...
I a treurem missils
de Turquia.
I a treurem missils
de Turquia
i la URSS llavors
no armava Cuba.
No armava Cuba.
Exacte.
I es mantenia
el règim
de Fidel Castro
però
sempre
és de rampes
de missils.
Per tant,
va ser
una solució
prou bona
encara.
No va haver-hi guerra.
Els dos
no van sortir
com a perdedors.
Se van reequilibrar
les forces.
Això sí,
se van disgustar
moltíssim
els falcons
del Pentàgon
que volien guerra.
I curiosament,
un any després,
què va passar?
Doncs a Dallas
es carreguen
a Kennedy,
el president.
L'any 1963
sí que ho diuen,
no?
No,
jo crec que no ho sabrem mai
però moltes teories
apunten cap a Cuba.
Sí,
sí.
Però tant espantats
van quedar uns
com els altres
del que havia estat
a punt de passar,
suposo que va haver-hi
una conseqüència
també més
d'esta crisi.
Saps què es va crear
a partir de la crisi
dels missils?
El telèfon roig.
El telèfon roig.
Va ser a partir d'aquí?
El famós...
A veure,
el telèfon roig
què enllaça?
Creem-lo en Casablanca
directament.
President en Moscú.
O sigui,
perquè no hi haguessin
més confusió,
o sigui,
qualsevol problema,
cap intermediari.
Telèfon directament
i línia directa
en el Kremlin
o el Kremlin
en la Casablanca.
I vosaltres creieu
que realment és vermell
això del telèfon aquest?
Ves a saber.
L'heu vist mai?
No.
No,
jo el que tinc a casa
és blanc.
No ho sé.
És una icona,
és una icona del segle XX
el telèfon vermell.
Sí,
el telèfon vermell.
Protagonista
de noms de pel·lícules
com tu diies abans,
no?
Doncs bé,
això va ser
la crisi dels missils,
una crisi que hauria
pogut ser
la guspira
d'una confrontació
nuclear mundial
d'efectes inconcebibles.
Però això
hauria estat,
i per sort
no ho va estar,
una altra història.
No en vinguis
amb històries.
Curiositats.
Què és la llei de Lynch?
Doncs no ens referim
ni a cap llei
de la física,
ni a la química,
ni a cap altra activitat
més o menys científica.
Avui parlem
de William Lynch,
nascut el 1742
i mort el 1820,
perquè us feu una idea
de l'època que va viure.
En concret,
parlem del capità
William Lynch
de
Pitsilvània,
a Virginia,
als Estats Units.
Aquest senyor
va ser el propulsor
de la llei de Lynch,
i és a dir,
de penjar sense judici previ
els acusats
de certs delictes
o el que coneixem també
com a linxament.
Linxament.
D'aquí ve.
D'aquí ve.
Sembla ser
que aquests primers linxaments
que es van realitzar
per l'època
es realitzaven
seient a l'acusat
sobre un cavall
amb una soga al coll
i deixant-lo abandonat
en aquella postura.
Quan el cavall
tenia gana
o sed,
naturalment es movia
i marxava
a un altre lloc
i en conseqüència
descavalcava
l'infeliç acusat
que moria a l'instant
o no, a l'instant
potser no.
A més, d'aquesta forma
els responsables directes
de l'inxament
al·ludien la seva responsabilitat
directa
en la mort
de l'inxat.
Clar, era culpa
del cavall.
Sí, era el cavall.
És un home
al qual no li donaran mai
un premi Nobel
de la Pau.
No, ni de la Pau,
ni de res.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Oh, a Tarragona,
a Tarragona...
Home, a Tarragona no,
però era una notícia
prou important
perquè pràcticament
ocupava mitja pàgina
del diari,
el diari de Tarragona
del 7 de març
de l'any 1907.
I és que a Barcelona
va haver-hi
una visita molt important.
Resulta que
va visitar
la ciutat condal
un principal alemany
que tenim dubtes
de qui era.
És un tal
Guillermo de
Hohenzollern.
Ho he pronunciat bé?
Hohenzollern.
Hohenzollern.
Ah, tu...
suposem que era un fill
del càixer
o del emperador alemany
Guillem Segón.
Diu el següent.
Ayer mañana
en el Expreso
llegó a Barcelona
el príncipe alemán
Guillermo de
Hohenzollern.
Con él
arribaron dos
ayudantes suyos
y los señores
Marqués de Baztán,
hijo del general
Martínez Campos
y el coronel
señor Fernández Blanco
en representación
del jefe
del Estado español.
Esperabanle
en la estación
el capitán general
el gobernador civil
el alcalde
el coronel
jefes y oficiales
del regimiento
de Numancia
varios generales
y jefes
de los distintos
cuerpos
de la guarnición
el cónsul general
de Alemania
y otras personalidades.
Totes las personalidades
posibles
que había a Barcelona
estaban allí.
Estaban allí concentrats.
Después de los saludos
y cumplimientos
de rúbrica
el príncipe
y sus compañeros
de viaje
se trasladaron
en lujosos carruajes
acompañados
de las referidas
autoridades
al Hotel Colón
eso si no me equivoco
estaba allí
en la plaza
Cataluña
donde se hospedaron
ocupando
las principales
habitaciones
como no.
A las once
el príncipe
sus ayudantes
el marqués
de Baztán
y el coronel
señor Fernández Blanco
se dirigieron
al cuartel
de los Docks
donde se aloja
el regimiento
de Numancia
del que es
jefe honorario
el emperador
de Alemania.
A las dos
de regreso
en el Hotel Colón
se sentó
a la mesa
a las autoridades
que acudieron
a recibirle
a la estación
la autoridad
gubernativa
dispuso
un exquisito
servicio
de vigilancia
durante la estación
la estancia
del príncipe
en Barcelona
desde Reus
vinieron en el tren
dos inspectores
de policía
mandados
a aquella ciudad
para tal objeto
junto al hotel
han permanecido
varios agentes
y guardias
y otros
le han seguido
en carruaje
cuántas veces
ha recorrido
a las calles
por la tarde
el príncipe
Hohenzollern
visitó
la catedral
basílica
acompañado
de l'alcalde
señor
Sanellí
y otras
personalidades
que ocupaban
dos coches
y otros tantos
automóviles
fueron recibidos
por el canónigo
doctor Barraqué
y el cabildo
también visitaron
las casas
consistoriales
el parque
y el gobierno civil
el príncipe
salió por la noche
en el expreso
de Francia
anaven en tren
els prínceps
en aquella època
clar
el més modern
segurament
i a més no
en un tren
de tercera
classe
suposo que era
un tren
especial
per al senyor
Guillermo
i jo crec que
potser hi havia
gent de Tarragona
que es va desplaçar
cap allà a veure
ho voleu dir
no
els arreu sí
els arreu sí
els arreu
vinieron en el tren
dos inspectores
de policia
això potser
vol dir que a Reus
hi havia
la centraleta
de la CIA
per saber
del servei secret
de la restauració
en fi
això són les notícies
que portava
la premsa
de la ciutat
just ara
fa cent anys
Vinga Manel
sorprèn-nos
i diga'ns
que han descobert
algunes restes romanes
a la ciutat
de Tarragona
jo ho sé
jo ho sé
a la plaça
de Toros
molt bé
era normal
fortíssim
amb el que li convenia
una reforma
i van i aixecen
al terra
i surten restes romanes
que estrany
trobar restes romanes
de Tarragona
jo n'he trobat
inclús
fent castells de sorra
a la platja
Jordi
és que el Jordi
si es mera molt
i profundit
en fi
què ha passat
doncs que
aquestes obres
que estan fent
de remodelació
a la plaça
per cobrir-la
a la zona que toca
el carrer Mallorca
avui ho he passat
abans de vindre'm
per informar-me
sobre
per veure-ho visualment
i estava tot tapat
en llançols
no he vist
absolutament res
han fet una petita cata
i han sortit
pel que sembla
diversos muros
que sembla ser
que eren
d'una casa romana
important
important vull dir
gent de pasta
o sigui que són restes
bé
com d'humana
almenys
bueno la conservació
no la sabem
però
sí però que és d'una casa
assumptuosa
s'ha dit
del segle primer
de la nostra era
sembla ser
que ha aparegut un mur
en decoració d'estuc
pintat de negre
i en previsió
que apareguin més restes
i tal
el que sí que es farà
és modificar
lleugerament
el projecte
en aquella zona
tenien que anar
una zona de serveis
no sé exactament
se tenia que excavar
i suposo que això
ho faran a un altre lloc
de fet
ja quan se va construir
la plaça de Bous
l'any 1883
van aparèixer
restes romanes
va aparèixer
un miliari
que era
el poste quilomètric
de les vies romanes
ja havien aparegut restes
és normal
és una casa
que estava fora
de les muralles
perquè la muralla
passava just
per on està
aproximadament
la plaça Ponent
o sigui era una zona
la muralla passava
per la plaça Ponent
sí aproximadament
pel carrer Lleida
potser una miqueta
més cap a l'imperiode
però per la zona
de la plaça Ponent
que no se'n conservem
restes
i avui el senyor Jordi
ens parlarà del següent llibre
ser mestre a la Catalunya
del segle XIX
escrit per una dona
Esther Cortada Andreu
editorial
pagès
pàgines
470
i quin preu té?
24 euros
doncs
l'Esther Cortada
és mestre
historiadora
i autora
de diversos llibres
i el que avui tenim
a les nostres mans
és l'adaptació
del que va ser
en el seu moment
la seva tesa doctoral
que va portar per títol
les mestres
d'escola pública
a Catalunya
1857-1900
en aquesta obra
l'Esther
analitza
de forma rigorosa
les condicions de treball
les expectatives
els mecanismes
de lluita i resistència
de les primeres mestres
oficials catalanes
és un estudi especialment revelador
ja que ens permet conèixer
com se'n van sortir
les primeres dones
que van accedir
a un àmbit professional
considerat
fins a mitjans
del segle XIX
bàsicament masculí
en el llibre
es trenquen alguns tòpics
un d'ells
un dels tòpics desestimats
per l'autora
és el que pretén
identificar
l'incipient figura
de la mestra d'escola
amb la imatge burgesa
de la mare de família
aquest llibre demostra
que les mestres del XIX
no van seguir
un camí
de flors i violes
sinó
que van haver de lluitar
per accedir plenament
al magisteri
i per fer valer
els seus drets
laborals
en aquest llibre
que des d'aquí
el nou mig i se'm història
se't recomanem
recordem
ser mestre
a la Catalunya
del segle XIX
signat per Esther Cortà
d'Andreu
el riotge del temps
s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant
ens veiem la propera setmana
no em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
suposo que una part important
de la història
també deu ser l'humor
i tant
l'humor
la sàtira
la ironia
aquí m'agradaria
un petit homenatge
un petit homenatge
al senyor Josep Lluís Coll
que s'ha mort
el dia d'avui
component del famós duo
Típico Coll
ahi va morir
ahi va morir
sí
doncs bé
recordar
perquè personalment
és un dels humoristes
o de la parella d'humoristes
que més m'ha impactat
des de que
des de que era crio
és el Típico Coll
no sé si tu
tens la mateixa referència
sí no
també
un dels grans humoristes
espanyols segurament
del segle XX
va haver de estar
dedicatòria per a ell
dediquem el programa
doncs
fins la setmana que ve
sí
sí
sí
sí
quin remei
hem quedat així
composits
podem seguir parlant
recordeu
tenim un blog
noemvinguismehistòries.blogspot.com
podeu accedir-hi
podeu opinar
podeu
escriviu
que ens fa molta il·lusió
podeu fer el que vulgueu
amb el nostre blog
adeu-siau
un fandom
encouragement
tietàl
va ainar
un
important
ном
nos
seguen
��
r serve
worsen
llí
enclosure
é
una
ré
hook
earth