Aproximadament 20 minuts i ens situem en el proper punt horari, les 6 de la tarda.
Arribat aquest punt del Ja Tardes, hem d'establir la correcció habitual.
Tota aquesta setmana ho hem vingut fent amb Sitges.
Allà s'està celebrant des de fa just una setmana el Festival Internacional de Cinema Fantàstic.
Fantàstic, també. És el nostre col·laborador, el David Serra, que ens ho explica tot des d'allà.
David, bona tarda.
Molt bona tarda. Com esteu?
Bé, suposo que tu ja has recuperat.
Que ens deies l'altre dia, tinc una mica de mal de cap de tant de veure pel·lícules, que no pareu.
Déu-n'hi-do, no. Em trobava malament, de tal manera que vaig tenir que deixar-te d'alguna sessió que realment m'interessava molt.
Però bé, de totes maneres, he pogut fer algunes pel·lícules que m'interessaven.
Sí.
I bé, si voleu, comentem una miqueta el que tenim.
I tant, va, que jo vaig fent llista.
A veure, vamos a ver.
El que més m'ha agradat de moment era una pel·lícula d'animació d'un nom complicat de dir, com tot el japonès, que és el Itoshi Masumoto.
que és la pel·lícula d'Ai Nipojin, que és, a veure, una pel·lícula, en el sentit, d'un dels meus gèneres favorits,
que és el Kaiju Eiga o les pel·lícules de monstres gigantins.
Ah, rotllo gameres i coses d'aquestes.
Exacte, motes, sí, exactament.
Però ho fa amb un to, és un to realista, vull dir, és pel·lícula d'animació en plan realista o no?
Bé, és com una mena de fals documental, que ja n'hem vist uns quants aquí al festival,
i que és la història d'un superheroi japonès que, bé, té d'enfrontar-se a aquesta mena de monstres
mitjançant uns processos, diguem, especials de creixement i que està en una franca decadència.
Llavors, és una història molt divertida des del punt de vista de la ironia
i que està molt ben portada, la veritat és que jo em vaig riure molt
i vaig trobar que era una pel·lícula intel·ligent
i que feia pujar moltíssim la categoria d'aquest festival de Sitges.
Déu-n'hi-do, ens pots repetir el títol?
El títol és Dying I Pogin.
Vinga.
I suposo, suposo i crec que hi ha alguna sessió de repetició durant aquest cap de setmana.
Si no, és una pel·lícula que, francament, no ens la tenim d'apuntar a l'agenda
perquè és d'aquestes que fa gràcia veure
i que no es pot perdre cap amant del gènere.
Fas bé de dir-ho perquè ja hi ha diversos oients que m'han comentat
que aprofitaran aquest llarg cap de setmana per passar un dia o altre per Sitges, eh?
Això pot estar a planíssim, aquests tres estats.
No, no, i segur, eh?
Perquè ara comença a notar-se una miqueta més l'afluència de gent
i Déu-n'hi-do, eh?
O sigui, Sitges està a tope, realment.
Bé, una pel·lícula que ahir no vam poder comentar
i que era molt interessant
era el Jax Brooks, Monster Slayer,
que a mi em va fer molta gràcia
perquè és una revisitació de les pel·lícules d'horror dels anys 80
amb una clau també irònica
des del punt de vista que els monstres
estan fets sense cap mena d'efecte especial digital.
Per tant, el làtex regna per arreu.
Clar, i a més ha buscat segurament aquest efecte
un puntet artesanal, no?
Com una mena d'homenatge.
I a més, està el Robert Englund com a protagonista
i això fa que la pel·lícula, doncs, pugui en molts punts
perquè, clar, els amants del gènere, com no poden...
i com poden millisprear una pel·lícula protagonitzada per aquest gran actor
i a vegades director del cinema fantàstic,
que és el Robert Englund,
doncs hem de recordar-nos que és el protagonista de tota la saga d'Oddham Street,
el Freddy Krueger.
Ah, motxacho, aquell home amb jersella ratlles.
Exactament, i que té un merescut homenatge
durant aquest festival
perquè es rebrà el Premi Honorífic,
que és la màquina del temps,
com un totalment de reconeixement
pel seu paper dins del cinema fantàstic.
Que fa un paper molt diferent del Freddy Krueger,
perquè, clar, jo crec que veus aquest home
i ja visualitzes el dolent de Marci XIII.
Fa de mad doctor,
o sigui, professor Boots, creador de monstres,
i llavors té un punt irònic,
que és el que dèiem, no?
La gent que ens agrada el gènere,
ja ens aglomirem tot en una certa instància
positiva i engrescadora.
O sigui, no sense...
Amb una mena de melancòlia, també.
Melancòlia també és real.
Perquè en el festival hi ha propostes molt modernes,
però he pogut comprovar que la gent
és molt més fidel...
O sigui, és molt més fetichista del que sembla.
O sigui, tenen bons records de pel·lícules dels anys 80,
tipus Resplandor, los Freddy Krueger,
el Halloween, que també la podrem veure
dins d'aquest festival,
que també és una de les ofertes potents.
Sí.
I que aquesta que encara no l'he pogut veure,
doncs ja la miraré de comentar-la en aquest moment.
Més coses, a veure.
Sí, una mica de memòria,
perquè tampoc te puc...
Em va agradar molt
una pel·lícula que es diu
Nine,
que, bueno,
és una obra d'un guionista,
el Joan August,
un bon guionista,
i que realment
és una de les pel·lícules
que em va sorprendre,
perquè,
tot i que és una mena de contes metafísic,
amb tocs burgiants,
podríem dir,
i que la gent,
quan van sortir del cinema,
o sigui,
la crítica especialitzada,
van sortir una mica menjant-nos al tarro,
tinc a dir que és una pel·lícula
eloquent,
visualment atractiva,
i que, bueno,
pot fer les delícies
de la mà del fantàstic
una mica més
estrafolari,
perquè m'entenguis.
Tenen anys.
Després vam veure
una pel·lícula
bastant interessant,
que a mi m'agrada
perquè és puro gore,
que és la pel·lícula
A l'interior,
una pel·lícula francesa,
amb dos directors,
l'Alimon,
que són l'Alexander Bustillo
i l'Oriam Moury,
i que a mi m'agrada molt
perquè és una pel·lícula gore
sense cap mena d'artificis.
Però gore vols dir
sang i fetge.
Sang i fetge.
A l'estil,
per entendre'ns-a,
per posar l'exemple comercial,
a l'estil de hostel,
o no?
Bé, a veure,
és diferent.
És més propera,
potser,
al resplandor,
que a hostel.
Perquè la història
és d'una noia
que està embarassada
i està sola,
aquestes coses
fan molt de mal,
i està a la nit bona
i llavors,
doncs,
en aquest període
precisament tan poc segur
que va ser a la França,
a França,
quan va llevar bé
totes les revoltes estudiantils,
la crema de vehicles,
no?,
em sembla que va ser
el 2004 o 2005,
em sembla,
de memòria parlo,
doncs,
entra una criatura
que és un home,
és un assassí,
una mica esbojarrat,
i això fa molta por.
Llavors,
el que veiem
és una pel·lícula,
francament,
a veure,
d'aquestes portamans del gènere,
cridar,
beure sang,
o sigui,
i van pujant de tot,
de dodo a do,
fins a arribar a un punt,
no diré insuportable,
però sí,
molt lograt.
No,
no,
no.
Què més coses així?
hi haurà més unes quantes,
pel que m'estàs dient,
ens podem fer la idea
que ser projecte,
tot tipus de cinema fantàstic,
clar,
és una etiqueta molt,
molt àmplia,
i tant ens val,
doncs això,
aquesta pel·lícula tan gora
i tan actual,
com dius tu,
com aquesta tendència revival,
de tornar als clàssics de sempre,
hi ha una miqueta de tot,
no podríem dir
que el cine fantàstic
tendeix a una cosa
o tendeix a l'altra.
No,
no,
hi ha molt.
Hi ha molt.
Ai,
David,
què passa,
David,
amb el teu telèfon mòbil,
que ja és la segona vegada
que estem penjats.
Doncs vinga,
ens queda molt poquet
per arribar a les 6,
però jo intentaria almenys
tancar aquesta connexió
amb el David Serra
des de Sitges
amb una mica de decència.
Això que ens passa
amb el David Serra
i els telèfons mòbils
entra ja gairebé
des de lo sobrenatural.
Jo estic visualitzant ja
el guió,
la pel·lícula.
David,
hola.
Bueno,
ja soc aquí un altre cop,
eh?
Sitges no cau
dins el mapa de la cobertura,
sembla.
No,
no,
hi ha zones que...
A més,
m'estic movent,
o sigui,
si em parlaré,
estic en moviment,
potser és això.
No pateixis.
Dèiem això,
que és molt àmplia,
no?,
el ventre,
detall,
les possibilitats
que té el cinema
fantàstic
i que,
per tant,
no podem dir
que hi hagi
una tendència única.
No,
no,
no,
de tendència res.
El que sí que podem dir
és que ha cobrat
molta força
el cinema manga
de molta qualitat
i això,
al festival,
s'han vist
un parell de pel·lícules
francament potents.
Una de les que a mi
m'ha sorprès
i molt gratament
perquè soc seguidor
de la seva,
del seu còmic,
és la peça titulada,
ara no me'n recordarà,
Moixixi,
del Kasumiro Tomo,
el director d'Akira,
i que realment
és una pel·lícula
delirant,
però ja ho era
el còmic,
el referent.
És una història
de sanadors,
en concret,
un sanador
que pot veure
bitxos
ahir on tu només
veus car,
o sigui,
una història també
d'aquestes
que les s'agrada
als japonesos,
plena de tocs
una mica ancestral,
de connexió
entre l'alta tecnologia
i el que és
el més espiritual.
També,
també,
també,
també hem vist
una pel·lícula
així pretensiosa
que era
Frontiers,
de,
no me'n recordo
el director,
ara m'hi perdonaràs,
però que és una pel·lícula,
doncs,
potser és la que
menys m'ha agradat,
més que res
perquè carrega
l'assa
el contingut,
amb temes polítiques,
reflexions
apocalíptiques,
i és una pel·lícula
d'aquestes
que,
segons l'hora,
és prohibitiva,
perquè te pots
directament
sortir del cinema
amb un cansament
brutal de la retina.
Home,
i és el que dius tu,
no?,
amb un toc pretensiós,
allò de voler
deixar missatge
al darrere
i,
bueno,
utilitzar
el cinema fantàstic
per altres...
I després,
la pel·lícula clàssica
de Nen Dolent,
que és el Joshua,
que faltava en aquest festival
una peça d'aquest tipus,
i que, bueno,
que no està llençant valament,
però que tampoc és
per dir la cuaç.
A l'estil de Nen Dolent
vols dir,
tipus,
la profecia
i cosetes d'aquestes
tan mones,
i el Dèmian.
Un nen odiós.
Un nen odiós.
Després,
què més hem vist així?
Doncs, bueno,
hem vist alguna pel·lícula
de la sua cordona.
Aquesta no l'ho he pogut veure jo,
va anar un company meu
i m'he va dir que està bé.
Després hem vist un Seven
amb tocs nòrdics,
el Wolf,
amb un actor
que a mi m'agrada moltíssim,
que és el slankan.
Slankan,
que no sé si ho pronuncio bé,
però és igual,
que és un actor fetit
de les pel·lícules
del cinema dogma,
que l'actor està molt bé,
però la pel·lícula tampoc
és res de l'altre món.
O sigui,
té una estètica curiosa,
fan gràcia aquestes pel·lícules
una mica
d'assessins molt intel·ligents
i que fan coses
molt rebuscades,
però tampoc
és una pel·lícula excitant.
Ara parles d'una cosa,
David,
que em desperta la curiositat.
Estàs parlant d'una pel·lícula sueca,
és festival internacional
de cinema fantàstic.
Es nota que en diferents països
es fa el cinema fantàstic
d'una manera diferent?
Es tracta
de tota la simbologia
i tota l'econografia?
Cada vegada hi ha menys matisos.
Jo penso que el cinema de Hollywood
s'estén com una taca negra
i que realment
ara es fa molt complicat,
i això parlo per pel·lícules
tipus Filmax
o altres pel·lícules
d'algunes productores espanyoles
que aposten pel cinema fantàstic
i costa a vegades
estriar si són pel·lícules
anglosaxones o no.
Tot i que sempre n'hi ha tocs,
o sigui,
jo penso que el cinema europeu
en general
té un punt més reflexiu,
que això es nota
en la forma de comptar,
i el cinema nord-americà
doncs és més
una mica
de traca
i barraca.
O sigui,
realment
hem de demostrar
que tenim una capacitat
de producció brutal
i que poden arribar
a nosaltres només
ens hem de imaginar,
no?
Però bueno,
al final també
s'importan les històries.
I les històries d'aquí
doncs moltes vegades
tenen més contingut
que les d'allà.
El que sí que marcava
la diferència
era el cinema oriental
o japonès,
concretament,
tot i que ara Hollywood
també està assimilant-lo molt
i per tant
ja s'ha trencat la marina.
Sí,
no s'ha vist
un cinema oriental
tampoc
de gran alçada
durant aquest festival.
N'hi ha pel·lícules
però costa molt
trobar-ne la pel·lícula
aquella,
com la pel·lícula
del monstre,
el Holtz,
aquella que va més estanyar
l'any passat,
que estava molt bé
d'aquest monstre
que sortia de l'Iran
i que era gairebé
com una mena
de perversió política.
Estava bé
aquella pel·lícula,
però aquest any
al festival
no hem tingut
aquesta pel·lícula encara.
Tenim que parlar,
i això és important
perquè són dues pel·lícules
que podem veure aquí
fa dintre de poc,
a banda de l'Orfanato
que ja la vam comentar
i que s'estrena a Tarragona,
o ja s'estrenen...
Avui, avui s'estrena.
El Nocturna,
la pel·lícula
de dibuixos animats
de Filmax,
que suposo
que també es trena
perquè vam dir
que abans
que acabés el festival
es podria veure
les nostres pantalles.
Ara t'ho confirmo,
que avui s'han estrenat
diferents.
És Nocturna?
Sí.
Sí, s'estrena avui també.
Doncs Nocturna
és una pel·lícula...
A veure,
jo la recomano
però amb matisos.
A mi la pel·lícula
m'agrada molt
des del punt de vista
que és una animació
diferent.
És una animació
que ha buscat més
els tocs expressionistes,
diferenciar-se molt
del rol disneynà
i té un esforç
de producció pel·lícula.
A més,
és el dibuixo animat.
O sigui,
vull dir que aquí
l'ordinador
té molt poc a veure
amb aquesta pel·lícula.
I es parla
de la por a la foscor
i de les criatures
que eviten
dins d'aquest univers.
Les referències
als contes classes,
als Germans Grimm,
l'Anderser...
I són presents
d'una forma
també molt subtil
però realment
és una pel·lícula
que penso
que té un problema
bàsic
que és el guió.
Que finalment
cau
allò on no deuria
caure cap pel·lícula
d'animació
que és la manca
d'imaginació
per construir
uns personatges
que visquin
més enllà
de la pròpia
història.
Una mica
el que fa Pixar
amb el seu cinema
i aquest punt
de les pel·lícules
del Disney
que no és Disney
diguem-ne
i que jo penso
que és el que ha rehabilitat
el cinema d'animació
que l'ha convertit
en un gènere
prou interessant
perquè inclús
els adults
ens deixen caure
per les sales
acompanyant-se o no
de nens.
Però és una pel·lícula
recomanable
és una pel·lícula
que vala l'esforç
que els nens
no s'avorriran
però que de cara
als adults
potser ens farà
una mica més
de mandrenari.
Tot i que comença
molt bé
pintar molt bé
segueix molt bé
fins a la meitat
però a partir d'ahir
té un punt
que ja ho tenen
totes les pel·lícules
de dibuixió
d'animació
i amb tot això
l'únic que vull dir
és que potser
el tema dels guions
és on realment
tindríem que fotre-li
més cullerada
més pasta
perquè m'entenguis
perquè costa
trobar-ne
la pel·lícula
aquella definitiva
dins del món
de l'animació espanyola.
Sí, és veritat
no n'hi ha cap
que diguis
que aquest és emblemàtic
i aquesta és
la mare de tot.
i és una llàstima
perquè realment
jo penso
que podríem fer
la guitxa
i que en cert
no ho fan
o sigui
pensa que són pel·lícules
que dintre de tot
fan
fan molts números
però s'hi manca
una miqueta més
d'audàcia
des del punt de vista narratiu.
I bueno
això és tot
només ens resta
que intentareu
veure els cronocrímenes
que m'ho ha estat perdent
que no he pogut
tant a primera hora
i que m'ha estat
molt de greu
i que és la pel·lícula
una de les pel·lícules
que més desitjava veure
i que de moment
m'ha tindré
d'esperar
aquesta nit
per poder veure.
I quina és?
Los cronocrímenes
és una pel·lícula
de Nacho Vigalondo
el gran cortometrallista
espanyol
per l'autonomàcia
diguem-ne
que li hem fet creixer
una miqueta la fama
però que és un home
inspirat
i que ha fet una pel·lícula
que és l'antitrama
i que segons m'ho hem dit
no només és delirant
sinó intel·ligent.
És la història
d'un home
que ha de tornar
amb el temps
per evitar morir
però mor
o sigui té el problema
que sempre té
és com el dia de la marmota
però amb una història
diguem-ne
tràgica
o sigui que el protagonista
sempre mor
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
i evitar la seva pròpia mor
llavors no sé exactament
com ho l'encaixar
perquè ja he de dir
la pel·lícula
no l'ha aconseguit veure
la vull veure en cinema
i faré tots els esforços
possibles
per aconseguir una entrada
així si hi ha algun oient
que està per allà
i li sobre una entrada
que ho sàpiga
perquè aquestes de la premsa
no podem anar
si no és pagant
Ui
Bé
de tant en tant
però bueno
aconseguirem
tinc contactes
tinc contactes
David Serra
escolta
ja
em sembla que això
ja s'acaba aquest cap de setmana
no?
Sí
encara ens queden
dos dies intensos
i el diumenge
és una mica
pel refegar
o sigui
los refegados
d'aquests que volem veure
les maratons brutals
del Festival de Sitges
i contagiar-se
potser
del millor cinema
fantàstic del món
David Serra
moltíssimes gràcies
per les teves aportacions
tanquem aquí
aquest seguit de connexions
que hem vingut establint
amb Sitges
amb tu
i que acabis de gaudir
de molt bon cinema
moltes gràcies
descuida que ho farem bé
adeu adeu
ens trobem
bon cinema
adeu