Manel Magí i Jordi Ximeno, molt bona tarda.
Bona tarda, què tal?
Bona tarda.
Què us passa? Per què rieu?
No, és que sempre véns amb molta energia, Núria, tu.
Jo, pobre de mi?
Nosaltres venim cansats d'una llarga jornada laboral.
Perquè acabo de maranar.
De maranar.
De maranar.
De maranar, molt bé.
Doncs, perfecte.
Avui estem una mica així raros, estressats, espessos.
M'ho has d'animar, Núria.
Ui, ja m'animaran els vostres continguts,
que segur que són molt especials i animats.
Doncs bé, no perdem temps.
Benvinguts al No em vinguis amb històries,
al programa de divulgació històrica que Tarragona es mereix o no.
No em vinguis amb històries aquesta setmana.
Comencem aquesta setmana, com sempre, amb les nostres efemèrides,
avui protagonitzades per la ciutat de Tarragona
i també pel procés d'unificació d'Itàlia.
Al monogràfic parlarem sobre els primers moviments obrers
i la primera internacional.
També tindrem efemèrides curiositats,
tindrem avui fa sentència a Tarragona, notícies,
i per tancar parlarem del llibre de l'escriptora
de la historiadora Butrun Kramer titulat
Història de Palestina des de la conquista otomana
hasta la fundación de l'estado de Israel.
La cambra de diputats, reunida a Turí,
va proclamar l'estat unitari d'Itàlia.
Després de la caiguda de l'imperi napoleònic,
el Congrés de Viena va restablir els antics rei almes italians,
cosa que va permetre a Òstria recuperar la Llumbardia i el Veneto.
Simultàniament, societats secretes italianes d'ideologia
fi a la Revolució Francesa van iniciar diferents complots.
Ben aviat, els moviments es van organitzar
a través de Giuseppe Mazzini i de Balbo,
partidari del Risorgimento,
empès per la Casa de Cebolla i Cabur, en concret.
Amb l'ajut de Napoleó III, els austríacs van ser expulsats de Llumbardia
i els revolucionaris van aconseguir la unió al Piemont.
Mentrestant, Garibaldi ocupava Sicília i Nàpols.
1129, l'arcabisbe Uleguer acorda amb el cavaller normant,
Robert Bordet, la repoblació de la ciutat i la rodalia de Tarragona
i li fa donació de diversos drets feudals.
I us podeu preguntar, i què fotia un tio normant,
o sigui, de Normandia, a Tarragona al segle XII?
No era l'únic.
No, n'hi havia més.
Doncs resulta que aquest senyor, aquest cavaller normant,
també conegut amb el nom de Robert de Culey o Robert d'Aguiló,
com potser se'l coneix més, va anar a Aragó amb l'exèrcit de normans
comandat pel comte Rotró de Preixer, que era cosí del fons I d'Aragó.
Va ser governador de Tudela entre els anys 1114 i 1126,
en nom de Rotró i del rei aragonès.
I l'any 1129, l'arquibisbe Uleguer li va cedir la ciutat i el camp de Tarragona,
llevat de les esglésies amb els béns i les persones que en depenien,
perquè ho repoblés i ho reorganitzés.
Per tant, era un cavaller de la guerra, diguéssim.
Sí, o sigui, com que era el cosí del rei Alfons I, era un normant,
ell venia amb els exèrcits d'este cosí del rei.
Sí, sí.
I li van donar les terres i tota la població i tal en recompensa.
Li van donar que això estava abandonat la ciutat de Tarragona,
el camp de Tarragona també en part estava despoblat,
i, bé, quan vam parlar dels castells,
fa unes setmanes havíem vist que la línia de frontera
arribava a Estracallà, aproximadament,
doncs ara es va avançar en tota la zona del camp de Tarragona.
Però l'arquibisbe Uleguer no era tonto,
perquè li dona, en Cius,
li cedeix la ciutat del camp de Tarragona
i abat de les esglésies amb els béns i les persones que en depenien,
és a dir, per cobrar ell els impostos d'elmes,
els tributs de la gent que estava en línia.
Sí, de fet, com, bé,
posteriorment va tenir, este senyor,
molts de problemes amb l'arquibisbe,
ja que ell, en principi, va ser nomenat príncep de Tarragona,
però, com dic, van haver-hi molts de problemes
que, inclús, van acabar en l'assassinat d'un dels seus fills,
Guillem, l'any 1168,
i la mort de l'arquibisbe Uc de Cervelló l'any 1171
per un altre fill seu, Berenguer.
No en vinguis amb històries, el Monogràfic.
Moviments Obrers, una cosa que vosaltres no sabeu el que és.
No, però a tu t'agradaria treballar, per exemple, 18 hores al dia, 7 dies a la setmana, tot l'any?
Ja ho faig, Manel, ja ho faig.
No, és mentida, és mentida.
7 dies a la setmana, tot l'any.
És mentida, no, no, no.
I, a més, tindre un dia o dos de vacances a l'any?
Què li agradaria, això?
Doncs abans passava.
Abans passava.
I per seus ineserables.
I avui en dia passa segurament...
Avui en dia passa el Tercer Món, també, per desgràcia.
Avui parlem del moviment obrer, els inicis d'aquest moviment obrer.
Fins a la primera internacional ens entrem, principalment, a Europa.
L'Europa de finals del segle XVIII, principis del XIX.
Una Europa en la qual, doncs...
Hi havia la revolta industrial, diguéssim.
A gran context, doncs, una època de revolucions, 1676,
independència de les 13 colònies, 1789, la revolució francesa,
després venen les revolucions liberals, Napoleó també pel mig, etcètera, etcètera.
L'època de molts canvis, ja.
La restauració, etcètera, etcètera.
Tota una època, doncs, molt mogudeta i amb molts canvis.
Però parlem del moviment obrer en concret.
Entenem com a moviment obrer l'actuació de la classe obrera
per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista.
Amb la revolució industrial capitalista, a principis del XIX,
més i més competitiva, va començar el règim dels salaris de fam,
agreujat pels freqüents acomiadaments d'obrers
a mesura que s'anava modernitzant la maquinària.
Les primeres reaccions dels obrers van ser manifestacions incontrolades
de ràbia, moltes vegades personals,
que duien fins a la destrucció de les màquines,
que això és el que més endavant veurem
com un moviment anomenat ludisme.
Que és curiós perquè no anaven a atacar el propietari de les màquines,
o sigui, el senyor capitalista...
No t'adavantis, Manel.
Atacaven a les màquines?
Sí, no t'adavantis.
No ho diguis, no ho diguis.
A poc a poc, però els obrers van saber, segons Marx,
dirigir i distingir entre la màquina
i el seu ús capitalista
i retirar llors de taxa als mitjans materials
i concentrar-los en la forma d'explotació social.
Ahir volia arribar jo.
Però Jordi, estàs fent referència a Marx.
A veure, això passava tot a Europa?
Passava només a...?
Bé, en principi, parlem sobretot de l'Anglaterra, del XIX i França, també.
En una època també que a finals de la dècada...
Bé, a principis de la dècada dels 90, 1791 i 1799,
havien aparegut diferents lleis.
Primer a França i després a Anglaterra prohibint l'associacionisme dels obrers.
Per una banda, a França era la llei Chapelier
i a Anglaterra les combination acts.
Altres vegades, els obrers oferien lluny suport
a l'actuació d'algun grup polític.
Això ho van fer en alguns països
després dels moviments revolucionaris,
els que citàvem abans,
principalment els moviments revolucionaris de 1830 i 1848,
amb l'esperança que un canvi en el sistema de govern
milloraria la seva situació.
Però, en general, van acabar sempre desenganyats
amb la col·laboració amb els partits polítics liberals
que eren dirigits per la burgesia.
I justament la burgesia era l'enemic de l'obrer.
Un factor important, i a l'inici del moviment obrer,
va ser la creació de les Trade Union britàniques,
la idea de les quals era organitzar associacions obreres
dirigides per obrers per defensar els drets dels obrers.
Seria l'inici dels sindicats?
Sí, seria un dels inicis.
Consents, els governs de la força dels obrers units
van declarar il·legals aquest tipus d'associacions
i els dirigents van ser sistemàticament perseguits.
És el que comentàvem abans, també,
de la provisió de l'associacionisme amb la llei Chapelier a França
i l'excommunication acts a la Gran Bretanya, a Anglaterra.
Però dins de tot aquest moviment ens hem avançat una miqueta.
No t'avancis, Manel, no t'avancis.
No, no, m'he avançat jo.
Després de la bronca ja no hi ha res.
M'he avançat jo, no era cap bronca, Manel.
Parlem primer del ludisme.
El ludisme va ser un moviment sorgit entre els obrers anglesos
a principis del XIX, que destruïa les màquines de la indústria.
El ludisme rep el nom de Ned Lut,
un obrer que l'any 1779 va destruir un telemecànic.
L'udisme és considerat com una reacció visceral,
més o menys que podia estar organitzada,
a les conseqüències del maquinisme industrials.
Els obrers s'identificaven com a causa dels seus mals,
l'atur, la degradació del treball, els baixos salaris, etc.,
els instruments, en lloc d'atribuir-los a l'organització
del sistema de la producció industrial, el que comentàvem abans.
Tanmateix, el ludisme constitueix l'inici del moviment obrir.
Als països catalans, per exemple, també hi va haver accions ludites
a Camprodó, en el Coi, Barcelona,
on van ser especialment greus l'incendi de la fàbrica Bona Plata,
el 35, 1835, i la destrucció de les celfactines, el 55.
Hem escollit dos textos signats, teòricament,
per aquest capità fantasma,
perquè hi ha historiadors que defensen que sí que va existir,
altres que no, que era el Ned Lut,
de qui prové el nom de l'udisme o dels ludites.
La primera, el Manelens la llegirà, és una carta adreçada a Mr. Smith,
un esquilador, a Hader Schilf, signada per Ned Lut,
i que signa com a el capità de l'exèrcit dels justiciers.
Això és l'any 1812.
El text diu el següent.
Senyor, m'han informat que vostè posseeix algunes d'aquelles detestables màquines esquiladores.
Ha de saber que si al final de la setmana vinent no les retira,
encomanaré a un dels meus lloctinents que les destrueixi.
I si vostè té l'audàcia de disparar contra qualsevol dels meus homes,
ells tenen ordre d'assassinar-lo i d'incendiar-li la casa.
Això és molt típic, eh?, del romanticisme de l'època.
Pur i dur.
No? És allò, entre militaritzat i heroi de col.
Del bosc de Shearwood.
Sí, sí, sí.
Doncs tenim un altre text.
Una proclama a Mesa, presumptament, a l'oficina de Ned Lut,
al bosc de Shearwood, l'hivern de 1811-1812.
Diu el següent.
Proclama en què s'adverteix els mitgers,
o sigui, les persones que feien mitges de seda,
i els fabricants de punta que els ludites trencarien
o destruirien tota mena de màquines,
fos quin fos el que hagués fabricat els articles espuris,
i tots els telers, fos qui fos el que no hagués pagat el preu corrent,
fins aleshores acordat, entre els mestres i els obrers.
Doncs fixeu, trencarien o destruirien tota mena de màquines,
fos qui fos el que hagués fabricat els articles espuris,
és a dir, els articles que ells consideraven com a falsos,
com a bords, per haver estat produïts amb màquines,
que no eren correctes.
Deixant enrere l'udisme,
també hi ha un altre moviment en aquests inicis
abans d'arribar a la primera internacional,
que és el cartisme.
El cartisme es va produir a Anglaterra,
i és un moviment reformista anglès,
promogut per les classes populars,
entre 1837 i el 1848,
moment de la Revolució Liberal de 1848,
recolzades en l'Associació de Treballadors de Londres.
El dirigent més destacat va ser un senyor anomenat Fergus O'Connor,
que el 1838 va presentar al Parlament una carta del poble,
per això cartisme,
reclamant el sufragi universal,
el vot secret,
l'eligibilitat dels no propietaris,
és a dir, que la gent no propietària pogués ser escollida
per càrrecs polítics,
la immunitat parlamentària,
la limitació de les legislatures a un any, etc.
Degut a aquesta carta del poble,
hi va haver diversos avalots o conflictes al carrer,
i un any després el Parlament anglès va rebutjar
de prendre-la en consideració.
També va ser rebutjada l'any 42 i l'any 48.
El 42, amb una segona petició,
per molt que demanessin,
el Parlament anglès mai va arribar a fer cas
a les reclamacions del cartisme i els seus seguidors.
Almenys eren educats, no?
Molt britànic, això.
Sí, molt britànic, sí.
Fins que arribem ja al 1864,
estem fent un repàs molt bàsic i molt ràpid,
amb l'Associació Internacional de Treballadors,
una organització de treballadors de caràcter supranacional
fundada a Londres el 28 de setembre de 1864.
Una organització que a l'inici comprenia tendències molt diverses,
on trobem proudonians,
que serien els seguidors de Proudhon, anarquisme,
demòcrates francesos,
trade unionistes, és a dir, de les trade union angleses,
beijscartistes,
owenistes, que serien els seguidors de l'anglès Robert Owen,
un socialista utòpic,
matxinistes italians,
demòcrates polacs,
comunistes alemanys, etc.
O sigui, gent que tenia diverses maneres de pensar.
I de veure com solucionar la situació.
Sí, l'únic que els unia és que eren obrers.
Amb el temps es va consolidar el criteri marxista,
que el Marx, que no era cap obrer,
va redactar el manifest inaugural
i els estatuts que comprenien dues idees bàsiques.
La primera era que el proletariat
havia de ser artífex de la seva pròpia emancipació.
I la segona és que l'emancipació econòmica
i la supressió de la societat classista
només era possible mitjançant la conquesta del poder polític
per part de la classe obrera.
La primera internacional, que també es coneix amb aquest nom,
a l'Associació Internacional de Treballadors,
es va organitzar en federacions regionals
i les línies d'actuació van estar establertes
en diferents congressos anuals.
I el seu Consell General
es va establir a Londres.
La internacional va agrupar
les principals organitzacions independents de treballadors,
va fomentar l'associacionisme,
es va convertir en una referència mundial
per al moviment obrer.
La internacional també va difondre
el sentiment de solidaritat supranacional de classe.
Va assumir el foment del cooperativisme
i la reclamació de reformes legislatives,
com per exemple la jornada de 8 hores,
la limitació del treball per a dones i nens, etc.
als poders públics.
També va incorporar la lluita econòmica,
és a dir, l'acció sindical i el recurs de vaga.
I també va acceptar la futura socialització
dels mitjans de producció,
servint-se de l'Estat per aconseguir-ho.
Home, Déu-n'hi-do, eh?
Són molts dels estaments
sobre els quals es basa avui en dia.
Dins de la història contemporània,
segurament és un dels fets més importants
que encara avui podem gaudir
de certes fites aconseguides
per la primera internacional.
Tot i que s'assembla que avui en dia
estem vivint una època de retrocessos, no?
I diem que...
Hem comentat que a l'inici
comprenia moltes tendències,
que Calmarx va redactar el seu estatut,
el manifest inaugural dels estatuts,
però també trobem un altre personatge,
qui es va cunint,
i que va xocar sovint amb les idees de Calmarx.
La reivindicació de la propietat col·lectiva del sol,
de la terra,
que va ser un tema que es va ser debatut
al Congrés de Basilea l'any 1869,
va significar la ruptura definitiva
amb els prodonians, per una banda,
i també amb l'anarquisme,
podríem dir, en general.
Aquí trobem la figura de Bakunin.
Bakunin, anarquista,
defensava l'anarquisme revolucionari,
d'herència prodoniana,
i va guanyar força
a diversos territoris europeus,
com Suïssa, Itàlia, Bèlgica,
els Peixos Baixos,
o la mateixa Espanya.
El bakuninisme es va fer portaveu
de posicions col·lectivistes,
ates i federals.
Sostenia l'igualitarisme,
es declarava anti-autoritari i anti-estat,
contrari a l'activitat política,
i acceptava la lluita econòmica
i defensava la insurrecció proletària violenta.
També hem de recordar
que a finals d'aquest segle XIX,
per exemple,
hi ha les bombes del Liceu,
a Barcelona,
fet que va ser degut
a un atemptat anarquista,
1893, si no recordo malament,
o el 1897,
un altre anarquista,
Itàlia en aquest cas,
va assassinar el cap de govern,
a Canovas del Castillo.
Sí, de fet,
el terrorisme anarquista
va estar molt actiu
a finals del segle XIX,
fins i tot el XX.
La famosa empera Driu,
sí, sí, sí, també.
Per exemple,
en mans d'un anarquista.
A França,
per aquella època,
l'enfonsament de l'imperi,
després de la capitulació de Sedan,
conduïa a la proclamació
de la república.
S'enfonsava l'imperi francès.
Per què s'enfonsava l'imperi francès?
França estava en lluita
contra l'Alemanya,
que s'estava unificant
en la dècada de 1860-1870.
Així, el 18 de març de 1871,
París es va revoltar
i es va proclamar la Comuna.
Què era la Comuna,
us preguntareu.
La Comuna era un consell
format per obrers,
artesans i professionals,
que es va fer càrrec del govern
i va declarar l'arribada
del proletariat al poder,
allò que Marx
o els marxistes
i els anarquistes volien.
Integrat per una majoria
blanquista
i una minoria proudiniana
i també internacionalista,
es va mostrar feble
en les seves tasques de govern.
El Consell va nacionalitzar
els béns del clargat,
va formar una milícia,
va crear comissions ministerials
i va entregar les empreses
abandonades pels seus amos
a societats obreres cooperatives.
A finals del maig de 1871,
l'exèrcit imperial francès
va derrotar la Comuna,
sota sempre l'atenta mirada
de Bismarck,
que també tenia por
que l'expansió del moviment obrer
arribés a Alemanya.
I tot s'ha de dir
que la va aplastar la Comuna,
però ben aplastada,
perquè van haver-hi
més de 30.000 morts a París.
O sigui, va ser una massacre,
se van eliminar
tots els caps
d'aquest moviment obrer.
I a partir d'aquí
el Baron Haussmann
va ser quan va començar
a fer els carrers,
les grans avengudes de París
per evitar que els obrers
se poguessin revoltar més
i fessin barricades.
Perquè abans la ciutat
estava formada
per carrers molt estrets,
molt tortuosos,
i això facilitava
aquests moviments obrers.
Van fer els grans
bulevards francesos
i així trencava
una mica
les possibilitats
i els obrers
de fer noves manifestacions.
Aquesta derrota
de la Comuna,
que no va durar,
crec que van ser així,
54-55 dies,
va provocar
que el moviment socialista
es desplacés cap a França,
de França
cap a Alemanya,
i que el marxisme,
per exemple,
critiqués
les activitats
de la Comuna,
una crítica constructiva,
ja que deia
que defensava
més la importància
de l'organització
que no les actuacions
espontànies obreres
com que s'havien dut a terme
durant aquells 50 pocs dies.
Amb la derrota
de la Comuna,
la primera internacional
va ser perseguida,
malgrat la limitada
responsabilitat directa
que tenia
bona part d'ells
en els fets
de París.
Ja saltem
cap a l'any 1871,
a la Conferència
de Londres,
on Marx va considerar
la necessitat
de potenciar
la creació
de partits polítics,
una cosa que,
per exemple,
els vacuninistes
o l'anarquisme
en general
no volia.
Una proposta
que no va ser aprovada
amb la posició,
bueno,
que va ser aprovada
amb l'oposició
del delegat espanyol,
Anselmo Lorenzo,
es deia,
el senyor,
i això va provocar
que, per una banda,
els obres anglesos
s'apropessin
al Partit Liberal
per obtenir candidats
a les seves llistes.
Un any després,
a l'AIA,
al Congrés de l'AIA,
la majoria
a ratificar l'acord
per crear partits obrers
diferents
i enfrontats
als partits burgesos.
La disputa
amb els anarquistes
de vacunin
va arribar
al seu punt
de màxima tensió
i la divisió
entre socialistes
marxistes
i anarquistes
ja no tindria solució.
La seu
de la Primer Internacional
l'any 76
es va traslladar
cap als Estats Units,
l'any 70...
Bueno,
uns anys abans
hi havia desaparegut
a Europa
i aquí trobem
dues teories
organitzatives,
dues concepcions
diferents
de la revolució.
Els delegats
vacuninistes
van seguir
reunint-se
però també
sense gaire èxit.
Es van reunir
a Senimier
reafirmant
els principis
de la destrucció
de tot poder polític
i de l'organització
autònoma
enfront a les tesis
de Marx,
d'un estat
proletari
transitori
que el que volia
era,
passant per la dictadura
proletariat
a arribar
a una societat
on no existissin
les classes
i en definitiva
vacunin volia derrotar
l'Estat
pel seu caràcter
autoritari
i havia
de ser substituït
per la lliure
associació
de treballadors
en comunistes
autònomes
federades.
Això després ho veurem
a la Guerra Civil
este conflicte
continua
entre anarquistes
i socialistes
i comunistes.
Uns partidaris
de crear un estat
fort
dominat per ells
i els altres
uns anarquistes
partidaris
de desfetar el poder.
En contra,
en aquest final
de trajecte
de la Primera Internacional
Marx pensava
que la classe obrera
havia d'organitzar-se
en un partit
per fer front
al capital,
derrotar
els partits
burgesos
o l'estat burges
i crear-ne un de nou
que fixés
les bases
de la socialització
de l'economia
com a punt bàsic
per eliminar
les diferències
de classes.
Més endavant
vindrien altres
internacionals
però tot això
ja és una altra història.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Avui tenim
tres notícies
curioses
aparegudes
un 14
de març
de l'any 1907
al diari
de Tarragona
avui fa 100 anys
precisament.
La primera
diu el següent
la comissió esportiva
del Sport Club
Ciclista
ha organitzat
per el domingo 24
del Corriente
mes
a les 7 de la mañana
la tercera excursió
oficial
a la Verge
de la Roca
allà en Monroch
del Camp.
esportman i capità de ruta del club, don Guillermo Tarín.
Aquesta societat ciclista, a pesar de ser de recente fundació,
ja en vam parlar quan es va crear, vam esmentar,
vien demostrant, amb les carreres i excursions oficials
per ells organitzades, la gran armonia que reina entre els seus socios
a la vegada que la seva unió dins del ciclisme.
També prendre part en la referida excursió
els ciclistes de la Canoja, Vilaseca i Reus,
per tant, és d'esperar que resulte molt animada.
Curiós. I a mi em fa gràcia també l'utilització de termes anglesos,
esportman, per exemple, no?
Sí, clar, era una època en què estos esports acabaven de arribar de fora.
Sí, sí, o com ja no es diu velocipedismo, no?
Crec que a finals del 19 es parlava de velocipedismo.
Bueno, també es va parlar una temporada de balompié, no?
Sí, balompié, per exemple.
I per això els seus termes van quedar apartats.
Una altra.
Segona notícia, diu,
Con asistencia de numerosísimo público inauguró ayer el cinematógrafo
las novedades, siendo digna de ser visitada la película
sobre el carnaval de Niza,
observándose en la presentación de las demás,
o sea, de las demás películas,
perquè se'ns solien presentar 6 o 7,
algunos defectos naturales en las primeras exhibiciones.
Suposem que es tracta d'un cine ya estable,
dels que es montaven ya permanents.
I una altra notícia també de premsa rosa,
molt curiosa, diu el següent,
Con motivo del próximo alumbramiento de la reina Doña Victoria,
o sigui, la dona de Alfons XIII,
dentro de pocos,
siguiendo la piadosa y tradicional costumbre,
serà trasladada a Madrid la Santa Cinta,
que és una relíquia que hi ha allà al meu poble, a Tortosa,
siendo el portador de la misma, Salvador López,
canónico de la Iglesia Catedral de Tortosa.
Des del segle XVII,
ja totes les reines dels àustres i tal,
quan anaven a parir,
m'anaven a Tortosa que els enviessen una relíquia que hi ha,
que és una cinta que mos va donar la verge de la cinta,
i que els ho portessin allí perquè, segons sembla,
els parcs els anaven millor.
I després, ja quan havien parit i tot, fantàstic,
la relíquia retornava a Tortosa.
I com veu, encara al segle XX,
aquesta tradició se mantenia.
A la Guerra Civil ja se va perdre una part de la relíquia,
i se'n conserva encara un trosset.
No en vinguis amb històries, curiositats.
A veure, vosaltres què enteneu per una dona cortesana?
Doncs a de la cort...
Segur?
Una cortesana, no?
És una d'aquestes bandes que feia...
Sí.
Que estava a la cort, més o menys, doncs, vinculada a la reina.
Home, una concovina,
aquella, més que a la cort, estava al llit, ja.
Ah, doncs bé, en aquest cas,
el terme cortesana tiraria cap a concovina,
cap a prostituta, val?
I parlem, ens referim a una ocasió,
una cortesana grega, anomenada la Mia,
no feu bromes,
va taxar els seus serveis professionals
en l'equivalent a uns 40 milions de les antigues pessetes.
Això són 240.000 euros.
Però això a la Grècia Antiga?
A la Grècia Antiga.
Però és que li van demanar de fer a aquest xic.
quan va ser cridada...
La Mia.
Espera, espereu, espereu.
Quan va ser cridada pel rei de Macedònia,
Demetri I Poliorcetes.
Això era, aproximadament, l'any 300 abans de Crist.
Qui, conforme amb el preu,
a més a més, no va estar...
Va dir, vinga, doncs li pagarem 240.000 euros.
No va haver de regatejar, no.
Va gravar...
Bueno, clar, ell tampoc pagava,
perquè va gravar amb una imposta especial al sabó
per així poder aconseguir la quantitat de diners demanada.
És a dir, tot el poble grec...
Ai, perdó, de Macedònia,
pagant més pel sabó
simplement perquè el seu monarque se n'anés de putes.
Però aquesta dona, aquesta dona devia ser...
Ja ho has dit.
Aquesta dona devia ser estupenda, no?
Per poder...
Jo crec que sí.
Per poder, a més, demanar amb tota la sanfra de pui...
El seu nom ja ho diu tot.
Notícies.
Avui una notícia que mos parla d'una sèrie,
una comèdia,
que estrenarà, sembla ser, TV3 a finals d'abril,
que parla...
Bueno, està ambientada a la Tarragona romana.
Ah!
A mi em propó, eh?
És una notícia molt divertida.
A veure, sembla ser que de rigor històric poquet.
Sí.
Però, bueno...
De rigor històric poquet,
i crec que no superarà mai
ni la vida de Brian ni els Monty Python.
I, possiblement, ni Vendel Pla.
Està molt emocionant.
Oh, i d'on ha sortit aquesta sèrie?
Què en sabem?
Sembla ser que és una idea d'un senyor
nomenat Joaquim Oristrell,
i que ha sigut una aposta forta,
ja que són 12 capítols,
en un pressupost de 210.000 euros,
gairebé el que costava la prostituta
del rei de Macedònia,
per capítol.
Hi ha, doncs,
actors famosos,
com, per exemple, Jordi Bosch,
o la Mónica López,
o el Francesc Garrido.
i aquesta sèrie,
anomenada Via Augusta,
sembla que va de quan
l'emperador August
va venir aquí a Tarragona,
i es va a la història
de la família i del seu metge.
I el seu metge,
que el va acompanyar.
Però és una comèdia,
no és un jo claudius.
No, no, no,
és una comèdia.
Ja veurem.
Si no m'equivoco,
s'estrena el 26 d'abril,
em sembla.
Ja s'atreveu a parlar,
molt bé.
Bueno, i ja veurem.
Tv3 ha fet alguna,
així,
de sèrie d'història,
en plan comèdia.
No sé si recordeu
la memòria dels cargols.
Sí, que era una copiada
de l'Escurso Negre.
Sí, bueno.
Sí.
Bé, doncs,
deixem-ho si recordeu
l'Escurso Negre.
Esperem que Tv3
no torni a menjar ferms.
Doncs bé,
abans,
recomanem una exposició
també,
l'he vista avui,
molt bona,
ja parlarem un altre dia d'ella.
La música i el Tercer Reig.
Això està a la Fundació Caixa de Catalunya,
a la Pedrera de Barcelona,
a Passeig de Gràcia.
Molt bona.
D'esta setmana,
Jordi ens parlarà
del següent llibre.
Història de Palestina,
des de la Conquista Otomana
hasta la Fundación
de l'Estado de Israel.
Escrit per?
Gudrun Kramer.
Editat per?
Siglo XXI.
I amb quantes pàgines?
400.
I quin preu té?
20 euros.
Aquesta...
M'està agafant,
perdoneu,
sempre que faig aquesta secció
m'agafa complexa
de màquina automàtica.
De màquina automàtica.
Sí.
El seu tabac, gràcies.
Però si ho fas molt bé.
Gràcies, Manuel.
Però bé,
de què va?
Dèiem,
aquesta catedràtica
de Ciències Islàmiques
a la Universitat Lliure de Berlín.
Ha treballat com a especialista
en temes d'Orient Pròxim
a diferents parts del món
i també en la seva carrera
de docent
s'ha desenvolupat
a Hamburg,
al Caire,
a Bolònia,
a París i a Bonn.
Amb aquesta obra,
Història de Palestina,
ens presenta,
podríem dir,
una lectura obligatòria
per a tots aquells
que vulguin
compendre millor
els antecedents
del conflicte actual
de l'Orient Pròxim.
El nucli principal
de l'obra
s'ha constituït
pels fets
i les realitats
polítiques,
socials i culturals
del segle XIX,
sobretot
en les seves
tres últimes dècades.
Val la pena
assenyalar
que el llibre,
si bé
se centra
en un àrab,
sempre té
en compte
la presença
jueva i cristiana
a Terra Santa,
amb el qual
està demostrat
el capítol
que analitza
el sentit
que té Palestina
al llarg
de la història
per a aquestes
tres cultures.
Una obra,
una novetat
clau
per entendre
el que comentàvem,
els problemes
i els conflictes
del Pròxim Orient,
aquesta signada
per Gudrud Kramer
que sota el títol
de Història de Palestina
des de la conquista
otomana
hasta la fundación
de l'Estat
d'Israel.
El rellotge
del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant.
ens veiem
la propera setmana
a...
No em vinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio.
Bueno,
per ser que al començament
estàveu desanimats
i cansats,
trobo que bé,
no?
Sí.
Ah, sí?
Us heu animat prou?
Prou bé.
Ah, abans de marxar,
Jordi,
recorda l'adreça
d'internet.
Manel,
com és que no te'n recordes mai?
Si no me'n recordo
el meu telèfon,
no em vinguis
amb històries
per un bloc
spot.com.
El bueno,
pel mig,
no l'heu de ficar.
És que,
no sé,
a tu, Jordi,
però a mi em fa molta il·lusió
quan mos escriuen,
oients.
I sí,
escriuen, no?
De tant en tant.
I no us insulten encara?
Encara no.
Està molt bé.
No donguis idees,
Núria, sisplau.
Teniu una adreça
d'electrònica de correu,
també.
Si volen insultar,
podem fer.
Manel, calla.
Calla.
No t'avancis,
Manel, no t'avancis.
Història arroba
tarragonaradiu.com,
la nostra adreça
de correu electrònic,
i si no,
podeu consultar
el nostre blog.
tornem a repetir.
Noemvinguis a mi histories
punt bloquespot.com.
Que sí,
pesau,
que sí,
que ja ha quedat clar.
Però com sou?
S'ha de repetir molt.
S'ha de repetir molt.
Jordi,
Ximeno,
Manel Magí,
gràcies.
Per cert,
adeu-siau.
Noemvinguis a mi histories
punt bloquespot.com.