...
Manel Magí, Jordi Ximeno, bona tarda.
Què tal? Com estem? Bé?
Ja us heu escurat la gola?
Heu begut aigua? Heu fet les vostres gàrgares?
Esteu preparats?
Per aquesta mitjora intensa?
Però cadascú ha fet les seves pròpies gàrgares, eh?
Això sempre és el més recomanable, i amb aigua.
I tant.
El whisky no va a mi l'orujo.
Home, a vegades fer-ho conjuntament tan és bonic.
Bé, és igual.
Aquesta gent de l'Ebre, què passa?
Què passa, aquesta gent de l'Ebre?
Benvinguts al No en Vinguis amb Històries,
al programa de divulgació històrica que Tarragona es mereix.
No en Vinguis amb Històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana, com és habitual,
iniciem el programa amb les nostres efemèrides
que tenen com a protagonistes a Cristòfor Colom i a Cassius Clay,
el monogràfic va sobre Robinson Crusoe,
és a dir, l'obra de Daniel Defoe.
També tindrem la secció avui fa 100 anys a Tarragona.
A les curiositats, el fantasma d'Abram Lincoln,
que es passeja per la Casa Blanca.
I per acabar, a més de notícies, agenda, etcètera,
doncs parlarem del següent llibre.
A l'època del liberalisme, signat per Josep Fontana,
dins de la història d'Espanya,
que publica Crítica i Marcial Pons.
L'almirall Cristòfor Colom va salpar per dur a terme el seu quart i últim viatge a Amèrica.
Fins al 1504 va recórrer i explorar la costa est de l'Amèrica Central,
des del Golf d'Honduras fins al Golf de Darien.
Colom, en aquest darrer viatge, tenia l'ordre express de no desembarcar a la Hispaniola,
és a dir, Santo Domingo,
ja que en el decurs del seu anterior viatge,
el tercer viatge d'exploració,
que es va dur a terme entre el 1498 i el 1500,
s'havia negat a reconèixer l'autoritat del governador castellà de l'illa,
un senyor anomenat Francisco de Bobadilla,
perquè Colom es considerava propietari de les illes que ell mateix havia descobert.
Bobadilla el va fer empresonar i el va retornar a Espanya.
A més a més, això va provocar que més endavant,
Isabel I, el desagreugés,
i el 1506 va morir reivindicant les prerrogatives perdudes del Mirai i Virrey.
1967, Cassius Clay, Mohammed Ali,
és desposseït del títol de campió mundial de boxa
després de negar-se a fer el servei militar
davant del risc d'anar a la guerra del Vietnam.
Ell és els seus huevos, no?
Jo no vaig, no fan fora de... li trauen el títol, però bueno.
Aquest boxador nord-americà va néixer Louisville l'any 1942,
conegut amb el nom de Cassius Clay fins a l'any 65,
en què es canvia el nom al convertir-se a l'islam,
campió olímpic de pes semipesant en els Jocs Olímpics de Roma l'any 60.
L'any 64, després de passar a la boxa professional,
va aconseguir el campionat del món dels pesos pesants
i mantingui la imbatibilitat fins a l'any 67,
que, com diem, va ser desposseït del títol
a causa de la seva actitud pacifista.
L'any 1970, retornar a l'activitat de la boxa
i l'any 74, aconseguir novament el títol mundial dels pesos pesants.
S'hi va retirar l'any 1980.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
Aquesta música sempre fa pensar
que guai, avui, el monogràfic.
És una bona careta d'introducció.
Jo ara estava pensant,
tindríem que canviar tota la música,
perquè ja podríem ficar una nova banda senyora.
Sí, portem ja tres temporades.
Ai, però és bonica.
No envinguis amb històries, sí que són xules.
Vam fer una bona selecció, el Manel i jo.
Home, si està ben triat, pot durar, no?
Per exemple, la música de l'un, dos, tres,
respondre l'altra vegada, pot durar un munt d'anys.
I és un clàssic.
Però no és el tema del nostre monogràfic.
No.
No perdem més temps.
La vida i extraordinàries i portantoses aventures
de Robinson Crusoe de York navegant.
És el títol o és l'epopeia de l'home solitari
en la seva lluita contra la natura.
Tothom coneix l'obra, l'ha llegit o no l'ha llegit.
Segurament ha acabat veient
o tothom has sentit a parlar
o ha acabat veient alguna de les pel·lícules.
De fet, vosaltres us hi assembleu
una miqueta del Robinson Crusoe, eh?
Que s'han fet.
Per la barba, allò que sempre aneu com a peluts
i mal arreglats i tal.
Com si, bueno, nàufrags, nàufrags totalment.
Però això tampoc és el tema del nostre monogràfic.
No, però ja ho ha dit.
Has vist quina imatge, la gent que ens escolta no ens coneix,
ara s'ha format una imatge deformada
de les nostres persones.
Fan olor de peix, fan olor de peix.
Que ronjor, Crusoe, no?
Tenia per què fer olor de peix.
Home, vivia en una illa, t'ho diràs.
I les illes fan olor de peix? Pregunto.
Les persones que viuen a les illes, sí,
perquè agrada que s'alimentava aquest home, si no.
Així la gent que viu a Canaris fa olor de peix.
No, però els nàufrags sí.
Ah, per això l'altre dia que va tocar Antonia Font
a Vilaseca, al festival aquell, feia olor de peix.
Feia olor de peix perquè són d'aquestes illes.
Bueno, ja m'agradaria veure-vos a vosaltres
de nàufrags en una illa de ser.
Doncs bé, punt i final.
Vinga, va, si perdoneu.
Rousseau la va proposar aquesta obra
com a lectura bàsica en l'educació del seu Emili.
L'Emili era l'obra on Rousseau va exposar
les seves idees pedagògiques.
I els nens, com a mínim, els nens d'abans,
sabien entendre el combat d'aquest individu
amb el naufragi.
Un individu que feia front a les necessitats
en una illa deserta amb només l'ajut de la raó.
La raó és justament la idea principal
de la il·lustració, a més a més.
Però l'obra de Daniel Defoe
no és en absolut un cant a la natura,
sinó la metàfora del principi
de la civilització occidental
que s'obre a un nou món
o en un nou món que exalta el treball de l'individu,
un senyor, en aquest cas, el Robinson,
que és agricultor, ramader, artesat, etcètera,
es veu obligat per les circumstàncies,
en contraposició a les aventures
i desventures de la societat mercantil
de la seva època.
Estem parlant de l'any 1719,
quan es publica l'obra.
Daniel Defoe, l'autor de Robinson Crusoe,
publicat l'any 1719,
tenia molts coneixements
sobre desgràcies comercials,
ja que les activitats mercantils i industrials
se l'havien arruïnat en diverses ocasions
abans d'escriure aquesta obra.
Defoe va ser un escriptor liberal
que va defensar la llibertat religiosa
i la tolerància
com a únic mitjà per garantir
la pau i el progrés econòmic.
L'any 1703 va publicar un escrit
en defensa dels puritans
que se sentien amenaçats
per la política religiosa de la reina Anna.
A més a més, totes aquestes comunitats religioses,
curiosament, són les que des de França
o des de la Gran Bretanya
són les que marxen,
les que migren cap al Nou Món, cap a Amèrica.
I no és casualitat
que Robinson Crusoe també pertanyi
a una d'aquestes comunitats.
Aquest fet li va fer valer
ser condemnat a presó
i va patir la humiliació de la picota.
Aquest mateix any va sortir
de la presó disposat a refer la seva vida
i a convertir-se en informador
i periodista polític
al servei del partit Tori
després del partit WIC.
La seva activitat periodística
va ser força important
fins a l'any 1720,
moment en el qual
el seu talent descriptiu
es va centrar en la narrativa
on les fronteres entre la realitat
i la ficció
resulten bastant borroses.
A manada de Robinson Crusoe
va escriure altres obres
com el diari de l'any de la pesta,
molt Flanders
o Lady Roxana
o la cortesana afortunada,
totes entre 1709 i 1724.
Però tornem a Robinson Crusoe.
En certa mesura,
Daniel Defoe va ser un novel·lista
excepcionalment modern,
ja que va apropar la literatura,
l'informe i el reportatge
i va inventar els seus relats
amb el recolzament
d'una àmplia base d'observacions,
testimonis i documentació.
Era una mica la barreja
entre novel·lista i periodista.
Sí, periodista.
Està clar que Daniel Defoe no és...
Bé, el Robinson Crusoe
no és una obra autobiogràfica.
Les aventures de Robinson
no són les aventures
que podia haver passat el seu autor.
Vols dir que, per tant,
s'havia de documentar.
Sí, i es va documentar.
La història de Robinson Crusoe
sembla ser que es va inspirar
en un fet real.
L'any 1704,
el marinès cosès
Alexandre Selkirk,
després d'enfrontar-se
al seu capità del Baixer,
va decidir quedar-se sol
en una illa deserta
i va sobreviure cinc anys
en ella fins que va ser rescatat
i portat a Londres.
S'ho va publicar
en diferents publicacions,
en diferents diaris,
el relat de la seva història.
També és curiós
perquè aquest es cosès,
Alexander Selkirk,
va abandonar el Baixell
de forma voluntària
perquè deia que aquell Baixell
no estava ben construït
i s'enfonsaria.
Això era a una illa,
al Pacífic,
davant de la costa xilena.
Curiosament,
aquell Baixell,
uns dies després,
es va enfonsar
i va morir tota la tripulació.
Ah, doncs mira.
Tenia raó, l'home.
Sí,
el pobre es cosès
el que no va tenir en compte
és que segurament
la seva estada a l'illa
pensava que duraria molt poc
i va durar en concret
aproximadament uns cinc anys.
Cinc anys?
Cinc anys,
fins que va ser rescatat
per un Baixell
que el va portar a Londres.
Però a més
de l'experiència personal
d'aquest es cosès,
els llibres de viatges
també van servir a Defoe
per informar-se.
Però Robinson Crusoe
és molt més
que la narració
d'una aventura imaginària
dins del gènere
de literatura de viatges
que per l'època
semblava ser que gaudia
d'un èxit
o d'un gran èxit editorial,
ja sigui a través
de la premsa diària,
dels diaris
o ja sigui en la publicació
de llibres.
La seva aventura
era la d'un individu
o la de l'individu modern
que sentia dominador
de la natura
gràcies a l'observació
precisa
i a la deducció racional,
és a dir,
la deducció heredera
de la il·lustració.
Tot subordinat
a un pensament utilitarista
i a una moral puritana
que animaven
i justificaven
l'explotació material
del món.
Vania a ser una mica
com la creació,
l'home era la creació
dominant
per sobre de tot.
Sí, sí.
Bé, l'home occidental
o l'home europeu
en aquest cas
o en aquest cas
en concret
l'anglès.
Darrere d'aquesta obra
també trobem
moltes línies
d'influència
que seria
amb el pensament imperialista
del colonialisme
i l'imperialisme
del segle XIX.
Era al mateix temps
el descobriment
de la possibilitat
d'una existència
d'una vida
fora del món occidental.
No per tornar
a la condició
de l'home salvatge,
el salvatge feliç,
típic,
sinó per organitzar
una altra vida
civilitzada
que fes feliç
en concretament
a Robinson.
Sí, perquè
de fet
la peculiaritat
que té el Robinson Crusoe
és que no perd mai
la seva dignitat,
no?
Ni la seva...
El seu saber estar...
Vull dir,
no es torna un salvatge.
No, no.
Al contrari,
doblega la natura.
Doblega la natura,
construir el seu habitatge...
I també acaba
civilitzant,
entre cometes,
el viernes,
el divendres, no?
Sí, sí.
El negre
que salva de...
Sí,
el contrast
entre l'home civilitzat
i l'indígena.
Curiosament,
amb aquesta mateixa idea
i esperança
arribaven molts colons,
com comentava abans,
britànics,
a Nord-Amèrica,
amb la Bíblia
i la raó per davant,
buscant una vida
que es dignifiqués
pel treball
i la indústria,
per l'habilitat tècnica
i els coneixements científics,
en lloc
d'estar subjectes
als capritxos
dels viatges
al costat de tot això,
Robinson Crusoe
no deixa de reflexar
una ètica capitalista
que, a més a més,
valora l'individu
i tot allò
que està al seu voltant
en funció del càlcul econòmic,
perquè no hem d'oblidar
que Robinson Crusoe
és fill,
en aquest cas,
de la societat occidental,
de la seva època.
Era una persona
de bona posició,
diguéssim,
un adinerat.
El diari
recull anotacions tècniques
tan precises,
descripcions tan minucioses
de la vida quotidiana
que Robinson
sembla proper
als interessos del món
dels petits artesans
i agricultors.
Potser ho feia per avorriment,
potser no.
A canvi,
expressa les emocions
i manifesta el sentiment religiós
de culpa
per una vida anterior
d'aventurer
en busca de fortuna.
I és que el triomf
de Robinson Crusoe
és el de la
laboriositat
d'una ànima solitària
que descobreix
els valors religiosos
fonamentals
en diàleg directe amb Déu.
es troba sol
a l'Illa
doncs,
bé,
que hagi llegit l'obra
ho reconeixerà,
si no,
els que heu gaudit
també de la pel·lícula
també,
que sovint
parla amb Déu.
I redimeix
els seus pecats
en la soledat
del treball diari.
El seu èxit
es materialitza
en la transformació
progressiva del medi,
és a dir,
de l'Illa,
gràcies al seu esforç físic
i a l'habilitat
intel·lectual,
l'ús de la raó
d'un individu
que economitza
tot allò que l'envolta
i sempre fent ús
de la raó.
Amb el sentiment
de superioritat
que el reglament econòmic
conferia als individus
com Robinson Crusoe
o a tots els occidentals
de la seva època,
es va iniciar també
la colonització
de noves terres
i la evangelització
dels bons salvatges
que comentàvem abans
o el personatge
que ja
el Maranans ha comentat
i que segurament
tots coneixeu,
el viernes
o el divendres.
Així,
a l'obra,
aquest personatge,
aquest indígena,
divendres,
el bon salvatge
batejat en concret
amb el nom del dia
en què va ser trobat
es converteix
en un útil
criat indígena.
A canvi,
Robinson
l'instrueix
en el coneixement
del Déu Verdadé,
una veritat senzilla
i molt allunyada
als conflictes
de l'Església,
els conflictes
justament de l'Església
que havien provocat
les guerres de religió
també a Europa.
La gran distància
entre Robinson
i divendres
no procedeix
de les creences religioses
ja que la bondat natural
del bon salvatge
de divendres
converteix
aquest personatge
sovint
en millor cristià
que el mateix
Robinson Crusoe.
Per una banda,
si l'utopia del nou món
de Robinson
és un cant
a la llibertat,
aquesta llibertat
no és per tothom,
ja que el realment cert
és que aquest cant
a la llibertat
de Robinson
no té res
d'universal.
Només fixant-nos
en el que passa
amb l'indígena
que només arriba a la lli
es converteix
en el seu servent
simplement perquè
en teoria
és d'una raça inferior.
Anava acompanyat
d'una exaltació
a la superioritat tècnica
i racional
de l'individu comercial
que un cop més
derivava
en una imatge
colonialista
insensible
a tot allò
que no s'ajustés
a la lògica
econòmica
del progrés
i que,
com hem comentat abans
també,
anys més tard
obriria les portes
a l'imperialisme
del segle XIX
i a la que,
segons Kipling,
aquella anomenada
missió civilitzadora
de l'home blanc
que sovint
no va estar
exempte
de connotacions
racistes
i xenòfobes
però tot això
ja és,
possiblement,
ja és una altra història.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Fa 100 anys
la gent
també es divertia
igual que ara.
Bé, igual que ara no.
Hi havia botellón.
Botellón,
però segurament
que hi hauria
d'haver botellón.
fa justament 100 anys
el 9 de maig
de l'any
1907
al diari
de Tarragona
apareixen
un parell
de notícies
relacionades
amb l'oci
de l'època.
Diu el següent,
la primera.
Avui,
de 12
a 13
30
amenitzarà
el Paseo
de la Rambla
de Sant Juan,
o sigui,
la Rambla Vella,
la música militar
de Luchana
ejecutando
el siguiente programa.
en primer lloc
Paso Doble
La Fortarese
de Roscruf.
En segon lloc,
el Putpurri
Ecos
Vascongados
de Mateo.
En tercer lloc,
l'obertura
Cleopatra
de
Mau
Cinelli.
I en quart lloc,
la mazurca
Paquita
de Martínez.
Això,
de 12
a una del migdia.
A una i migdia.
Era un ball
de vermut,
diguéssim.
Sí, sí, sí.
Un ball militar,
de més.
Un militar,
feia la banda
del regiment militar.
Això, la Rambla
de Sant Juan.
Sí.
Que no sabem on estava.
Sí, era la Rambla
vella.
La Rambla vella, sí.
Ah, la Rambla vella.
Molt bé.
I haguessis anat,
tu, Ximeno.
Què?
Home.
T'hauria fet el pes.
No.
Sí, per què no?
Home, ell li agrada
la música més moderna,
però, bueno,
marxes militars.
o...
No, no són marxes militars.
Bueno, per ser doble, eh?
És el que hi havia a l'època.
És el que hi havia.
A algunes ciutats
ens poguéssim teletransportar
al passat, sí que estaria bé.
Ui, i tant, que sí.
I després també hi ha
una altra notícia.
L'any 1907,
feia deu anys
que havia arribat
el cinematògraf a la ciutat
i feia un any,
crec que va ser l'any 1906,
que ja se va instal·lar
el primer cine estable
a la ciutat.
Per tant,
el cine ja era
un fenomen arrelat.
I diu el següent,
el cinematògraf o las novedades
exhibirà hoy
entre otras escogidas pel·lícules
una en colores
de bailes andaluces
que llamó anoche
justamente l'atención
i que constituía
un verdadero éxito.
El 1907
parlant de película...
Colorejades, sí.
Colorejades a mà.
Colorejades a mà.
Anda.
Fotograma per fotograma.
O sigui, una feina de xines.
Molt apagada.
Sí, vull dir,
no és que fos
el color actual,
però se pintaven, sí.
I no marxeu,
coients del nom
Miquis en Històries
perquè tornem
després de la publicitat.
Taller de carros
de Rafael Omedes,
carrer del mar
número 3, Tarragona.
Reanudado este taller
con todos sus adelantos necesarios
y personal entendido,
ofrece sus modestos servicios
al comercio
y labradores en general.
Se garantiza el trabajo,
tartanas y carritas de mano.
En el establecimiento
de don Vicente Argany,
bajo la dirección
de don Damián Icart,
hay dos hermosas tartanas
para vender,
así como muchos carritos de mano
y otros carruajes usados
propios para almacenes
a precios muy reducidos.
Taller de carros
de Rafael Omedes,
patrocina
No en vinguis amb Històries.
No en vinguis amb Històries.
Curiositats?
Jo estava comentant ara fa un moment
que quan llegint
aquests anuncis antics
que ens patrocinen
dic que encara tindrem
una psicofonia estranya
que és que apareixerà aquí
el fantasma de...
Sí, dirà,
valdros de què?
De què patrocinar jo?
Del Rafael Omedes
i dirà,
què passa aquí?
Però avui va de fantasmas, no?
Avui la curiositat va de fantasmas,
en concret d'un fantasma
bé, podríem dir conegut
Abraham Lincoln
en concret.
I sembla ser que diversos personatges
residents i visitants
a la Casa Blanca
a la Casa Blanca nord-americana,
clar,
han assegurat
que el fantasma d'Abraham Lincoln
es passeja per les cambres
en les habitacions de l'edifici
i residència presidencial.
Entre els que diuen haver-lo vist
o pressentit
hi ha el president Truman
o les primeres dames
Roosevelt i Coolidge.
Inclús,
durant una visita oficial
que és el més fort,
la reina Guillermina Dolanda
es va desmallar
quan va veure,
segons ella,
clar,
el fantasma de Lincoln
passejant pels passadissos
de la Casa Blanca.
Pobre home,
deu anar per allà
amb aquella barba
i aquell barret tal,
no?
I posant-se les mans al cap
dient,
però què fan aquesta gent?
Sí,
què fa el senyor Bush?
Jo més aviat a la lectura
que en tracta d'això
és que
els polítics
i la realesa
i tal
se droguen.
Directament.
També podria ser.
Directament.
I home,
si no record malament,
la Lincoln
molt guapo,
molt guapo no era.
El passa que és una cara
d'aquelles fàcils
de reconèixer,
vull dir que no pots confondre
amb algú, eh?
Impactant, eh?
En aquelles patilles,
corregiments...
Que no voldria ser
la reina Guillermina Dolanda
passejant
amb els passadissos
de la Casa Blanca,
la veritat.
A veure, Manel,
de què podem estar parlant
si et dic
que durant uns dies,
d'acord,
en concret,
del 10 al 20 de maig,
a Tarragona
trobareu
legionaris romans,
cavalleria romana,
gladiadors,
espectacles
de religió,
espectacles
de gastronomia,
teatre,
música,
dansa,
tallers i conferències.
Tot relacionat
amb la cultura romana.
De què podem estar parlant?
Estem parlant de Tàrraco,
viva?
Molt bé.
Doncs ja sabeu,
si sou de Tarragona,
ja sabeu que hi ha tota una sèrie
d'activitats
en aquestes jornades
de recreació històrica
a Tarragona
del 10 al 20 de maig
del 2007,
en la qual, bé,
jo s'ho he dit tot.
I si no són,
és que és un programa
llarguíssim,
extensíssim,
de més de 200,
200 es dit,
Manel,
activitats?
Sí, crec que sí,
a més hi ha bastantes
innovacions,
bueno,
hi ha alguns que repetixen,
però altres no.
Ah,
hi veig gent de fora,
però...
Sí, sé que ve un grup
que fa reconstrucció
de cavalleria romana
d'Alemanya.
Venen representacions
d'altres països
que també tenen restes romanes.
I tot això a Tarragona,
del 10 al 20 de maig.
I a més a més,
hi ha algunes activitats
que necessiten una invitació.
Sí,
doncs,
per exemple,
el dels...
T'invito.
M'invites, Jordi?
Sí,
t'invito.
I una cervesa també abans.
Per recollir aquestes invitacions
es poden recollir
al Museu d'Història
de Tarragona
a la Casa Castellarnau
a partir del 7 de maig.
Avui és...
Avui, avui és nou, eh?
Per tant,
ja es preveu avui.
O sigui,
ja fa dos dies.
Ho heu quedat sense...
De 10 hores
de les 10 de la matí
a les 7 de la tarda.
A tots els actes gratuïts
excepte aquests
que van amb invitació, no?
Sí, i també, bueno...
Que també és gratuït.
Clar, clar, clar.
I la reserva anticipada
d'invitacions
es pot fer
per correu electrònic
a secretaria
arroba
tarracoviva
arroba...
No, perdó.
Secretaria.tarracoviva
arroba
rodamontserveis.org
que és molt llarg.
Tornem-hi, tornem-hi.
Secretaria.tarracoviva
arroba
rodamontserveis.org
O sigui, això és molt llarg
trucant a un telèfon.
Digueu-me pessimista.
Si fa dos dies que s'ha obert
amb l'important
i amb l'atractiu
que és el programa
no queden entrades.
Però és que hi ha tants actes
tants
que miren
i que no aconseguiu
invitació
per aquest concret
Jordi Llong
encara no l'he anat a buscar
la invitació
i si no en trobo
m'emprenyaré molt
o sigui, que més val
que en hi haguen.
També podeu trucar
al 977
24 22 20
per fer
reserva
d'estes invitacions.
I què fas aquí
perdent el temps?
Truca
ja
és que...
Sembla una anúncia
de tele
per favor.
Bueno, doncs ara
quan surti
que truco.
Vale?
Això és el que hi ha.
Una altra notícia
si tenim temps.
Sí, sí, digues, digues.
Perquè després
sempre mos sortim
de temps.
és el que hi ha.
Escolta, Jordi
tens algun problema?
No, no, no.
A vosaltres
m'agradaria
veure-vos vestits
de gladiadors
fent una lluita
entre vosaltres.
Jo tinc una foto
mig vestit
de legionari
i no l'ensenyaré.
Mig vestit?
Sí, i no l'ensenyaré.
A mig vestit?
És igual.
Manel, tu no tens cap?
Jo tinc una foto
vestida de Cleopatra.
En fi.
Vinga, va.
Eh, han fet una
troballa arqueològica
molt important.
També mig vestida.
Calla, que diu
que han fet una
troballa arqueològica
molt important.
Ara, ara m'agrada.
Ei, aquesta és bastant
important pel que diuen.
No ho sé si
han ficat més...
Un mamut.
Resulta que han trobat
una ciutat romana
que estava perduda
des de feia 1.500 anys
la qual cosa
té prou valor.
Sí.
A Villa Joiosa.
Ah, no.
A Alacant.
Perquè era la ciutat
d'Allon.
Segons
el geògraf grec
Estrabó,
el segle primer
de la nostra era,
va dir que hi havia
quatre entitats urbanes
en categoria
de municipium
al que és
l'actual província
d'Alacant.
Era
Ilici,
que era Elche,
Lucentum,
Alicant,
Dianium,
que era Dènia,
i a Llon,
que no sé
sabia on estava.
Doncs bé,
ara han localitzat
unes restes
molt importants
baix de la ciutat
de Villa Joiosa,
unes termes molt grans.
De dalt o de baix?
Del mig.
Del mig.
Sí.
i sembla ser
que pertanyen
a aquesta ciutat
que no estava
ubicada
fins al dia d'avui.
Jo pensava
que en parlaries
de la descoberta
del mamut
aquí a la Boella.
També és una notícia.
També és una notícia
que hi ha hagut,
però com que
n'han parlat tant...
No estem informats.
Sí, de fet, sí.
Tothom sap que...
I tothom s'hi troba
un mamut pel camp.
Tothom sap
que hi ha un mamut
corrent per Tarragona.
Bueno, sí,
hem trobat un mamut
i restes d'industrialítica
com a mínim
fa 500.000 anys
han dit.
Ja veurem
si continuen
excavant
o si apareixen
més coses.
És el que hi ha.
I esta setmana
el meu magnífic
company Jordi
ens parlarà
d'un llibre
que s'anomena
de la següent manera.
Història d'Espanya
correspon al volum 6
amb el títol
de L'època del liberalisme.
Escrit per...
Josep Fontana.
Editat per...
Crítica i Marcial Pons.
És molt toxo?
571 pàgines.
I el preu?
Re, 33 euros.
Doncs bé,
en aquest cas
avui parlem
del primer volum
o bueno
per ara n'han aparegut dos
però parlem d'un d'ells
d'una nova història d'Espanya
dirigida per
Josep Fontana
i Ramon Villares
una...
com diuen ells mateixos
una història d'Espanya
pels homes i les dones
del segle XXI.
Tota una sèrie de volums
que intenten oferir
una visió de conjunt
del passat històric
de l'estat espanyol
de l'estat espanyol
de la història d'Espanya
de forma amena
per a tot tipus de públics.
Inaugura aquesta història d'Espanya
el volum corresponent
al període 1808-1878
1874
és a dir
des de l'inici
de la guerra d'independència
o del Francesc
aquí a Catalunya
fins a la restauració
i en aquest volum
el que interessa l'autor
és a dir
Josep Fontana
és determinar les causes
que van dur
al trencament
de liberalisme
i al corresponent
retras econòmic
i social d'Espanya
en relació
amb altres països
del seu voltant
un dèbil procés
de nacionalització
una reforma agrària
que mai s'acaba
de dur a terme
la por a les conseqüències socials
de la industrialització
el fracàs de l'educació pública
el falsejament
del sistema parlamentari
amb el caciquisme
etc.
però sobretot
el que persegueix Fontana
és treure la llum
els problemes
les lluites
les frustracions
i les esperances
de la immensa majoria
dels espanyols
sense dret a vot
que eren molts
i sense cap tipus
de capacitat
de pressió política
no és un manual
això ho deixa molt clar
a la introducció
sinó és una obra
per tot tipus de públic
com diuen
per als homes
i les dones del segle XX
per ser llegit
de forma amena
i atractiva
sobretot
el rellotge del temps
s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant
ens veiem
la propera setmana
a
No envinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
M'ha fet gràcia
això que heu dit
diu
és un llibre
per ser llegit
de forma atractiva
o sigui
t'has d'arreglar
t'has de posar atractiu
per agafar
i ja vas agafar el llibre
ho he dit
amb aquestes paraules
així
sí
és que va fer molta gràcia
home
vol dir que és llibre
que tot i tindre 500 pàgines
ara que us pregunto
si fa bo de llegir
amb documentació final
que hi som
mira i encara va
vosaltres aquests llibres
així d'història
tan contundents
de 500 pàgines i tal
en una nit
encara
vos ho llegim en una nit
és això que anem a preguntar
jo prefereixo fer altres coses
en quin ambient
recomaneu llegir-ho
vull dir
si algú s'hi ha de posar
jo crec que si estàs en parella
allò la primera nit
que bueno
la primera cita
que tens en una noia
és l'ideal
és l'ideal portar-ho
i no tornar
són tot una cita cegues
no?
em reconeixeràs
perquè portaré un tot
si ho porto un tot
i diu
ai m'agrada molt
i ja està
i deixar bé les coses clares
com a Sabadell
tu m'explicaràs un dia
de què vaig a Sabadell
això és una punyalada trapera
avui està
però si tu no ho diguessis
ningú ho sabria
avui perquè no tenim temps
però jo no quedo així
fins la setmana que ve
adeu
o'ERG Defsi
a Sabadell
que pugilja
que pugilja
l'aigo
feri
ha