Un dilluns més i això passa cada 15 dies donem la benvinguda al Ricard Monclús.
Ricard, bona tarda.
Hola, bona tarda. Què tal, Maria?
Bé, el Ricard, recordeu, és professor de comptabilitat de la Universitat Ruggera i Virgili,
un especialista en economia i bé cada dilluns i dilluns no explicar-nos de manera prou planera
temes econòmics que ens toquen de prop, que ens afecten la butxaca.
I avui m'has triat un tema llarg, eh? D'on ha de què parlar?
Bé, potser acaba sent una mica llarg perquè penso que ens afectarà a tots tard o d'hora.
Llavors, això dels plans de pensions, la jubilació en definitiva, en principi sí.
Si volem tocar totes les qüestions, és llarg.
És llarg. Parlem de plans de pensions. Suposo així d'entrada, t'ho pregunto, un plan sui generis.
Ricard, els plans de pensions que s'han convertit en un producte estrella,
tenint en compte potser les mancances que hi ha, perquè en principi tots hem de tenir la jubilació assegurada,
s'han convertit en un producte estrella o en un tema d'actualitat?
Sí. A veure, en aquests moments no se'n parla excessivament perquè estem en un moment que l'economia va bé
i llavors cada vegada hi ha més persones que estan cotitzant a la seguretat social
i, per tant, no hi ha aquella sensació que aquesta situació s'hagi de trencar.
El que passa és que no sempre ha estat així i, per tant, els plans de pensions, en principi,
els hem de veure com una previsió per si de cas, algun dia, com suposo que al llarg del programa anirem veient,
per si de cas, algun dia, la seguretat social no pot.
De fet, sembla que actualment la seguretat social no acaba de poder,
perquè tu has triat aquest tema per un fet d'actualitat que vas llegir.
Sí. Jo, de fet, et vaig proposar, o t'he proposat, el tema d'una mica de les pensions,
de jubilació i dels plans de pensions, perquè fa pocs dies va sortir un informe fet per una asseguradora,
concretament la asseguradora ACSA, en la que una de les conclusions a les que arribava
és que els jubilats espanyols cobraven uns 200 euros menys del que necessitaven per viure.
Passa només a jubilats espanyols? És només una situació del nostre país o passa en altres llocs?
No, o sigui, l'estudi aquest estava fet en 11 països, llavors, bàsicament eren europeus,
però també s'incorporava als Estats Units, al Japó i no sé si Canadà, i la resta eren europeus.
Llavors, en aquest sentit, hem de dir que els pensionistes espanyols eren dels que sortien més malparats.
potser darrere nostre únicament estaven els francesos, en què aquest dèficit,
o sigui, ells el que comparaven era una mica la diferència entre la pensió,
és a dir, l'ingrés que té el jubilat, i el conjunt de despeses que ha d'afrontar aquest jubilat.
Llavors, a França aquesta diferència era de 275 euros en negatiu,
és a dir, que les despeses eren més grans que la pensió en 275.
estem parlant sempre de mitjana. Llavors, Espanya era de 200 i després ja teníem una sèrie de països
en què el que es produïa era el contrari, és a dir, en lloc d'un dèficit podíem parlar d'un superhàbit,
és a dir, per exemple, agafant el país que millor, en més bona situació, es troben els jubilats,
als Estats Units, però resulta que les pensions superen les despeses en 738 euros.
Estats Units?
Estats Units. Alemanya, en 555 euros, i Anglaterra, en 402.
Després em sembla que Itàlia estava al voltant dels 250, en positiu.
Home, són diferències en positiu molt importants.
Sí, el que passa és que també aquí hem d'anar una mica en compte i és que estem parlant de països
amb uns poders adquisitius diferents. És a dir, no sempre és fàcil, o sigui, el que sí podem veure
és que hi ha uns països en què el pensionista no hi arriba i hi ha uns països en què el pensionista pot estalviar.
Llavors, Espanya i França són països en què el pensionista no hi arriba, no en té prou en les seues pensions,
i mentre que Anglaterra, Alemanya, Estats Units, sí.
Llavors, analitzar aquests 738 o aquests 555 d'Alemanya, això ja no seria gaire comparatiu
perquè lògicament tindríem que tenir en compte el nivell de vida de cada un dels països.
Aquests són països que tenen un nivell de vida molt més gran que els nostres,
o molt més elevats i llavors no són xifres comparables directament.
Però el que sí que podem comparar directament és que uns, per dir-ho d'alguna forma, van sobrats,
és a dir, són pensionistes que poden inclús estalviar,
mentre que els francesos, els espanyols, són pensionistes que no poden estalviar.
És a dir, la pensió, tenint en compte que per pensió aquí s'agafava tot,
perquè és una empresa d'assegurances, i llavors el que li interessava era veure l'ingrés del pensionista,
és a dir, tant les pensions a la Seguretat Social com aquelles que ell pogués obtenir per altres vies.
Penses d'invalidesa, per exemple?
Bé, o plans de pensions, per exemple.
Ah, val, val.
O sigui, tenia en compte els ingressos del pensionista,
i llavors ens agafava i calculava la mitjana de tots.
O sigui, el que sí que m'interessa és en recalcar això,
perquè quan parlem de mitjana és un pot dir,
doncs a mi em sobren, bueno, sí, pot haver-hi aquí,
malgrat que les pensions no són molt elevades,
hi ha pensions altes, i lògicament hi ha pensions que superen les despeses d'una...
Però aquí parlem en mitjana, i en mitjana podem dir que els pensionistes espanyols
doncs els mancaven 200 euros...
Per cobrir les necessitats.
O sigui, que aquí està el gran tema, i també està el tema que ha fet potser pujar,
o que cada cop hi hagi més gent que es faci un pla de pensions privat.
ens passem la vida treballant, cotitzant la seguretat social...
Podem garantir que tindrem jubilació?
Això els economistes ho podeu dir, de dir tranquils,
perquè segur que la jubilació està garantida.
A veure, els economistes podem dir això
sempre i quan les condicions que tenim en aquests moments es mantinguin.
Bueno, clar.
Perquè vidents no ho són, tampoc no.
Llavors, o sigui, en una situació com l'actual,
és evident que es podria dir que es manté,
perquè la seguretat social en aquests moments, com després comentarem,
té un superàvit.
Per tant, en aquests moments sí.
Ara, què passa si la situació canvia?
És a dir, què passa si no hi ha aquesta evolució econòmica,
que tenim en aquests moments,
en què hi ha molta gent que ens ha vingut de l'estranger,
molts immigrants que estem cotitzant, diríem...
A part, Ricard, es pot més o menys dir
quant de temps podem mantenir mínimament aquesta situació estable?
De dir, mira, almenys amb aquesta situació ja estarem 10 anys,
vull dir que qui s'hagi de jubilar en els propers 10 anys, tranquils.
A veure, jo el que diria en aquest aspecte,
més que parlar de 10 anys o així,
jo el que diria és, si tu tingués 50 anys,
jo estaria tranquil·la.
El que passa és que com no els tens,
llavors no els tens perquè en tens menys,
és a dir, que et falta més temps.
És a dir, per dir-ho d'alguna forma,
ficant-ho així,
que ara que l'oïdor ens entengui fàcilment,
tota aquella persona que en aquests moments té més de 50 anys,
pràcticament molt tindrien que canviar les circumstàncies econòmiques,
però molt, molt, moltíssim,
perquè perillessen les seues pensions.
Ara, si ens tirem cap enrere,
és a dir, menys de 50 anys,
llavors ja tindríem que considerar moltes coses
i entraríem en el terreny que tu ens estàs dient.
De fet, aquesta situació s'ha plantejat,
es va plantejar al voltant dels anys 90,
que va haver-hi una crisi forta.
Llavors va ser quan es va començar a veure
que això de la Seguretat Social podia,
no vaig a dir fer fallida,
perquè aquesta expressió tampoc,
potser alguns diaris...
Molt alarmista, potser, no?
Exacte, potser alguns diaris ho van dir-ho,
però aquesta situació no era en aquells moments
per anomenar-la d'aquesta manera,
però sí que es veia que les crisis del 92, 93, 94,
continuava, començava a haver-hi perills, no?
Però això a nivell polític no interessa pas.
Que hi hagi perills.
Bé, que la població no pugui...
que no poder garantir la jubilació de la població,
això a nivell polític no interessa,
perquè, clar, si t'hi hagués...
Parlant entre tu i jo, això no interessa a ningú.
O sigui, no interessa als polítics,
perquè, evidentment, crearia una alarma social importantíssima.
No interessa al sistema econòmic,
perquè, lògicament, hi hauria tota una sèrie de consumidors
que no podrien consumir.
Per tant, en aquest aspecte, no interessa.
I no interessa, lògicament, als jubilats,
i no interessa a totes aquestes persones.
Això és evident.
O sigui, no interessa.
Ara, el que passa és que, en aquest aspecte,
s'havia de fer alguna cosa.
I llavors, el 1995,
els polítics,
una de les poques vegades que tots es van ficar d'acord,
van firmar o signar el que se'n va anomenar el Pacte de Toledo.
I la seva finalitat era, precisament,
assegurar l'estabilitat financera
i les prestacions futures de la seguretat social.
I llavors, una de les qüestions que es va fer,
però fixa't que no es va fer fins a l'any 2003,
va ser la constitució de lo que se'n diu
un fons de reserva de la seguretat social.
És a dir, no es va fer fins a l'any 2003
perquè, anteriorment, no hi havia superàvit de la seguretat social.
O sigui, es tracta de fer una mena de guardiola, no?
Exacte.
Però, clar, no hi havia diners per posar a la guardiola.
Com estàvem parlant d'uns moments de crisi,
lògicament, se gastava més del que s'ingressava.
I llavors, no tenia sentit aquest fons,
o almenys aquest fons no podia emanar de la seguretat social.
En tot cas, l'hagués ficat a l'Estat, no?
Llavors, clar, això és conseqüència del sistema
que tenim nosaltres de la seguretat social.
La seguretat social, quan es va començar a crear,
quan la cotització es va anar fent una mica universal,
els diners que entraven eren molt més que els que sortien.
Perquè, en aquells moments, lògicament,
els drets socials començaven a existir.
hi havia una petita part de la població
que podia tenir dret a jubilació,
una petita part que podia tindre dret a l'atur,
és a dir, i molta gent que estava obligada a cotitzar,
perquè eren els inicis.
I llavors, en aquells moments, entrava molt de diner
i en sortia molt poc.
Què va passar?
Que la seguretat social no va pensar en guardar aquests diners.
I va dir, bueno, doncs ja que n'entren més que els que surten,
els guardem.
I llavors, clar, a veure, que des d'un punt de vista empresarial
és una mica entenedor el que va succeir.
Però llavors, el que va dir el govern és dir,
bueno, ja que tenim tots aquests diners,
anem a invertir-los, anem a fer-los treballar.
El que passa és que es van fer treballar en un negoci
que a la llarga va resultar una mica ruïnós.
En què?
Sí, en l'Institut Nacional d'Indústria.
O sigui, van agafar els diners de la seguretat social
i els van destinar, però els van invertir en un altre departament, com qui diu.
Bueno, vull dir, sí, anem a dir el minister.
Sí, es va crear una política de crear un Institut Nacional d'Indústria
que estava format per moltes empreses,
anaven generant noves empreses, necessitaven fons de financiació
i les fons de financiació eren de l'Estat,
però lògicament, com els pressupostos de l'Estat no els donaven suficient,
doncs van agafar d'aquesta caixa en la que hi havia diners.
Clar, si el negoci hagués estat pròsper,
doncs lògicament aquests diners haguessin digut una rendibilitat
i llavors no va ser així.
Moltes d'aquestes empreses es van anar mantenint deficitàries
per la quantitat de treballadors que tenien i tot això,
però a poc a poc el que va anar fent és que tots aquells diners
que haguessin tingut que tornar a les arques de la seguretat social
no hi van tornar.
I llavors, com tenim el sistema avui en dia?
Doncs és un sistema que amb el que entra es paga.
D'acord?
Llavors, o sigui, tenim 17, 18, 20 milions de treballadors
que estan cotizant a la seguretat social,
doncs amb el que aquest cotisen hem de pagar els 8 milions de jubilats,
hem de pagar els aturats que puguin haver-hi, tal, tal, tal.
I avui en dia hi ha superàvit?
Avui en dia sí.
I es van anar aguardant des d'aquests fons?
Des de l'any 2003 s'ha tingut un superàvit tots els anys,
de tal forma que en aquests moments el superàvit acumulat d'aquests anys
arriba a 27.000 milions d'euros.
Bé, i em deixes més tranquil·la, Ricard.
Doncs no n'estigues gaire.
No, vale, vale.
No n'estigues gaire.
Aquí no et puja ni baixant.
No, per una senzilla raó, perquè, per exemple,
t'estic dient que hi ha 27.000 milions d'euros,
però si ara et dic quant paga aquest any a tots els jubilats,
després parlem únicament dels jubilats, la seguretat social,
i et diré 60.000 milions,
resulta que amb aquest fons només en tenim per a pagar mig any
de tots els pensionistes.
Això només en pensionistes,
ja no comptem el que són malalties baixes i coses d'aquestes.
No, bé, no, això seria, bàsicament,
seria jubilació, després seríem viudetat i incapacitats.
En això sumen 8 milions de persones, aproximada.
No arribem, però li fa falta molt poc.
Llavors, per tant, aquest calais que tenim, aquest fons,
no ens garanteix més que mig any.
Podríem anar a fer tots un sopà, no?,
allò que es fa al final de les empreses.
Un bon sopà.
Un bon soparet i ja està.
Un bon sopà.
Escolta, parlaves ara de la seguretat social,
deies en els inicis, tal.
Des de quan que existeix la seguretat social?
Bé, la seguretat social com a dret social
que disponen els espanyols és de l'any 1900.
O sigui, l'any 1900 va ser quan van començar a aparèixer
les primeres lleis que tenien aquest mercat aire social
que ha esdevingut pròpiament a l'Institut de la Seguretat Social.
Llavors, en aquells moments, el 1900 es va dictar,
es va aprovar la llei d'accidents al treball
i després, el 1908, el que va fer és néixer
l'Institut Nacional de Previsió.
Les persones que no són,
els molts jovens, l'Institut Nacional de Previsió no ho sonarà,
però no fa molts anys en què existia.
Llavors, aquest Institut Nacional de Previsió
ha estat l'antecedent de l'Institut Nacional de la Seguretat Social
que tindríem en aquests moments.
Llavors, malgrat aquesta llei del 1900,
no és fins al 1966
quan va sortir la Llei General de la Seguretat Social
i, de fet, vam haver d'esperar fins a tenir democràcia
i la Constitució
perquè quedés establert
que seran, precisament, els poders públics
els que mantindran un règim públic de seguretat social
per a tots els ciutadans.
És a dir, la cobertura
de la seguretat social per a tots els espanyols
ens arriba a l'etapa de la democràcia.
De la democràcia.
A veure, comentaves que, bé,
la crisi aquesta de la seguretat social
en quant a poder pagar les pensions,
una crisi que sembla que ara va millor
venia per una banda pel fet
que hi havia cada cop menys gent que cotitzava
ara sembla que, doncs, amb tota la gent que ve de fora
ho estem cobrint
però, per l'altra banda, també és una crisi
que es pot agreujar pel fet
que cada cop vivim més anys
la població s'envelleix, viu més anys
i, per tant, s'han de pagar més anys de pensions.
Això és important? Repercuteix molt?
Sí, clar.
Tal com tu ho planteges,
em repercuteix molt.
El que passa és que, clar,
hi ha una qüestió que no l'hem dit
i és que, de moment,
la jubilació forçosa
teníem obligatòries als 65 anys.
Tot i que diuen de retardar-la,
que sí, cada dos per tres sentim notícies.
De vinc ara fins als 70,
dius, home,
jo amb 70 anys que he de fer treballant.
Bueno, si la veu t'aguanta, no?
Passa que potser ja no sabria què diria, eh?
Ja.
Bueno, potser seria un programa molt divertit.
Sí, no, no?
O sigui, tindria un altre tipus d'audiència.
A veure,
aquest és sempre,
no sé què, per dir-ho d'alguna forma,
com una espècie d'espasa de democles, no?
Que està en mans del govern
el fet de dilatar una mica
el període de jubilació.
Lògicament,
tu dius,
la gent viu més,
doncs, bueno,
la tentació,
la tentació és,
la gent viu més,
doncs que treballi durant més temps, no?
El que passa és que
aquesta situació no va,
no va massa
amb tot aquest estar
del benestar que ens han venut
i totes aquestes qüestions, no?
El que tampoc sembla lògic
és que
estàs treballant
fins al moment que ens jubilissem
i al cap d'un parell d'anys ens morim.
Perquè, clar,
si es tirem tant la beta,
llavors, clar,
és evident que així els costarà molt pocs diners
a la seguretat social, no?
És a dir,
si ens fan treballar fins al moment
en què no podem més,
llavors, clar,
en aquest sentit
cal pensar
que
el que
tenim que buscar
és
que la persona
treballi
mentre
les seues condicions
li permeten.
A part que això també ha d'estar en equilibri
en permetre
a les noves generacions,
a la gent jove
que pugui accedir a llocs de treball.
És que, clar,
és tot un equilibri
de forces.
Clar,
perquè el fet de retardar
les persones,
ara imagina que
és una normativa
que
dels 65 anys
es passés als 70 anys,
la jubilació.
automàticament això voldria dir
que durant 5 anys
hi haurien tota una sèrie
de llocs de treball
que no quedarien buits,
és a dir,
no es renovarien
i llavors què passaria?
que la persona
la persona
lògicament
entraria a treballar
molt més tard.
Llavors,
és molt més lògic
que la persona
que té 23,
25 anys
entri a treballar ja
i que la persona
que en té 60,
per exemple,
si per un casual
aquella persona
diu
ja en tinc prou,
doncs pui
optar en això,
que no,
que la persona
que el té en 60
tingui que aguantar
els 65 anys,
a vegades
amb moltes baixes,
mentre que
el que està a 25
està esperant
que aquella persona,
el que està a 25
amb molta energia
i tot això està esperant
que aquella.
I més en uns moments
en els que
abans sempre es parlava
de l'experiència,
de l'important
que era l'experiència
que proporcionaven
les persones
de més edat,
però avui en dia
en aquest aspecte
l'experiència
moltes vegades
serveix de poc
perquè
la innovació
tecnològica
és tan gran
que llavors
és que jo soc expert
en una cosa
que ja no existís
o que dintre de dos dies
canvia,
i llavors
en aquest aspecte
possiblement
s'hauria de tenir
una mica
en compte
això.
Llavors tu parlaves
que la població
en velleix,
la població espanyola,
això
està passant
a tot
el nostre
entorn,
i llavors
el que passa
és que això ho hem de veure
com una cosa positiva
en el sentit
que suposa
un benestar físic
que seria
conseqüència
de l'allargament
de l'esperança
de vida.
el que passa
és que clar
ens pot entrar
en la contradicció
amb el benestar
social i econòmic
degut a què?
Doncs senzillament
a una cosa
que les pensions
són baixes.
Llavors
també
buscant una mica
els números
l'Institut Nacional
d'Estadística
ens deia
i és un institut
per dir-ho
d'alguna forma
governamental
és a dir
que depèn
del govern
de l'Estat
doncs ens deia
que el 20%
de la població
resident a Espanya
està per sota
del llindar
de la pobresa
relativa.
El 20%
de la població
d'Espanya
està sota
el llindar
de la pobresa?
De la pobresa
relativa.
Ah, d'acord,
ara ho expliquem.
Afegim
el de la relativa
perquè si no
estaríem
fent una incorrecció
i si això
ho mirem
per franges
d'edat
resulta que
aquest 20%
passa al 30%
quan estem parlant
de població
major de 65 anys.
Doncs expliquem,
expliquem,
perquè hem matisat
això de que és
pobresa relativa.
És que espanta una mica
aquesta xifra
20%, 30%.
Sí,
dit així
espanta una mica.
El que passa
que a veure
la pobresa
relativa
és un índex
que serveix
per establir
comparacions
i llavors
poder veure
en quina situació
està la població
espanyola
i quina ha estat
la seva evolució.
Llavors aquest índex
s'utilitza
a nivell d'Europa
com un estandard.
O sigui,
comparacions
diguéssim
amb la resta
de països d'Europa.
Sí,
per exemple,
abans
quan parlàvem
que no eren comparables
els 700 i escaig
d'euros
que tenia
de més
als Estats Units
amb els 200
que teníem
de menys
nosaltres,
jo et deies
que clar,
no tenim en compte
tota una sèrie
de paràmetres,
no tenim en compte
el nivell de vida
i tal.
Clar,
això és el que fa
que no sigui comparatiu.
Llavors,
per exemple,
aquí,
aquest nivell
de pobresa
relativa
el que estableix
senzillament
és una cosa
i és que
considera pobra
una persona
si cobra
el 60%
de la mitjana
dels ingressos
que tenen
en una determinada
població.
És a dir,
si, per exemple,
agafem tots els espanyols
el que cobren
i ho dividim
pel número dels espanyols,
això ens sortiria
aproximadament
8.000 euros
a l'any.
O sigui,
fem la mitjana
de tot el que cobrem
tothom.
Exacte,
agafem tothom,
lògicament,
aquí no em pregunti
què és bon,
i els diners negres,
a veure,
agafem
el que
cobraria,
el que declaren
totes les persones
que tenen ingressos
a Espanya,
els dividim
pel número de persones
i això ens donaria
8.000 euros
a l'any.
Aquesta és l'ingrés
mig d'un espanyol.
D'acord?
Llavors,
el que cobra
el 60%
d'això,
és a dir,
4.750 euros
o menys,
aquesta persona
és una pobra
relativament.
D'acord?
Clar,
perquè ho fem
en base
a la mitjana
aquesta.
Exacte.
llavors,
si resulta que
aquesta persona
està 3 anys
en aquesta situació,
llavors se li diu
que és un pobre
persistent,
és a dir,
és una persona
que continua.
Llavors,
clar,
per què parlem
de pobresa
relativa?
Perquè,
per exemple,
si agaféssim
un país
del nostre entorn
en què
l'ingrés mitjà
fos de 20.000 euros,
calcularíem
el 60%,
ens donaria
12.000 euros
i diríem
tota aquella persona
que en aquell país
cobra menys
de 12.000 euros
és pobra
relativament.
Relativament
a el que cobren
els altres.
Clar,
en canvi,
aquests 12.000 euros
aquí a Espanya
doncs ja sortiria
de llengar...
Exacte,
aquí ja no serien pobres.
Perfectament.
Aquí ja no serien pobres.
Clar,
aquesta és la situació.
De tota manera,
a veure,
no és una xifra
que es pugui passar
per alt,
estem parlant
d'un 20%
de la població
que no arriba
amb aquesta mitjana
i de tota manera
Espanya
no és que sigui
un país
que passi
carències.
No,
el que passa
és que clar,
amb aquest índex
de pobresa relativa
mai,
o sigui,
a tots els països
sempre hi ha pobres.
És a dir,
que agafem el país
més poderós
del món,
anem a suposar
que és als Estats Units,
calculem la mitjana,
què és el que passa?
Que allí,
per a ser pobre,
serà un pobre
que cobrarà
menys de 20.000 euros
en diríem
anuals,
d'acord?
Mentre que aquí,
lògicament,
ho tenim en 7.000.
I pot passar,
em fa la impressió
mentre vas parlant
que potser els països
que tenen
aquesta mitjana
de sou més alta
deuen tenir
més gent també,
sota el llenç
de la pobresa
relativa.
Això ja depèn
de la polaritat
que hi hagi.
La distribució.
Això ja depèn
una mica
de la distribució
que hi hagi.
No es pot generalitzar,
heu de tot.
No,
jo penso que no.
Poden haver-hi
uns països
desenvolupats
que tinguin
moltes prestacions
socials,
per exemple,
els escandinaus
en aquest aspecte,
i altres països
com els Estats Units
que no són precisament
els que es caracteritzen
a partir de moltes
prestacions socials
cap a les gènes.
Allí,
el mercat
el que fa
és possibilitar
que cadascú
es busqui
una mica
les seues
cobertures,
és a dir,
els seus plans
de pensions,
les seves assegurances,
etc.
Sabem quin és el país
que té menys
percentatge
de població
sota llenç
de la pobresa?
No.
O més o menys,
bé,
països nòrdics,
comentaves?
Suposo que el país
els països nòrdics,
a veure,
amb el llindar,
com el llindar
sempre es calcula
a partir del 60%
de la mitjana,
lògicament,
salvo que tothom
cobres
8.000 euros
o una cifra semblanta,
sempre ens trobarem pobres.
És a dir,
com més rics hi hagi,
més pobres hi haurà,
que era el que tu
estaves dient abans,
més pobres
en relatius,
diríem en aquest aspecte,
és lògic.
És a dir,
com tot ho calculem
a partir de la mitjana
i li calculem el 60%,
lògicament,
quan la riquesa
es troba
més concentrada,
lògicament,
hi haurà menys pobres.
Quan resulta
que és més dispar,
quan hi ha molts rics,
lògicament,
llavors ens trobarem
molt més pobres
relatius.
Això és el que té
l'estadística,
no?
D'anar en compte,
les estadístiques.
Jo no sóc gaire amiga
de les estadístiques,
ja t'ho dic ara.
No,
bé,
l'estadística,
em sembla que,
jo ho vam dir-ho
en un programa,
d'aquí,
en el que tinc,
tinc una mica
en què sempre
fa el mateix comentari,
és que l'estadística
serveix per enganyar
amb exactitud,
no?
És una mica
el que tu també
un dia parlaves
d'allò
que dos persones,
una es menja
un pollastre,
resulta que
se n'han menjat
mig cadascú
i tot això.
A veure,
també depèn una mica
de l'ús.
Al parlar de pobresa
relativa estem sent
molt seriosos
en aquest aspecte
i és a dir,
estem donant una xifra
que és perfectament
comparable
amb altres.
I jo l'altre dia
llegia una cosa
que em va fer
gràcia
a la premsa,
no?
I que hi havia un polític
que deia que
el gasoll a Espanya
era més barat
que a Suïssa.
O sigui,
deia,
pràcticament
només deia això,
no?
De què us queixeu?
Bueno,
això jo no ho deia,
però,
traient una mica
de context,
però venia a dir això,
el gasoll a Espanya
és més barat
que a Suïssa,
que allí val,
o que allí valia
més d'un euro,
no?
Llavors,
el que no va dir,
per exemple,
és la següent informació,
el sou d'una administrativa
a Suïssa
està entre
2.500
i 3.000 euros.
I aquí a Espanya
estarà entre
1.000,
1.800,
1.700
el sou d'una administrativa,
no?
Llavors,
clar,
és evident que el polític
no ens deia
cap tipus de mentira.
quan feia aquella afirmació,
és veritat,
a Suïssa
és més car
el gasoll,
és més car
en termes absoluts,
és a dir,
allí val
1.20,
per exemple,
i aquí
val 0.90,
anem a suposar,
per tant,
allí és més car.
Ara,
què és el que passa?
per a la persona
li resulta més car
o no?
Lògicament,
si allí
els sou són
el doble
que aquí,
tampoc és que sigui
exactament així,
doncs,
lògicament,
per a ells,
aquell gasoll més car
no els resulta
més car.
Bé,
això és com
les comparacions
que podem fer
en països
d'on s'únen
desenvolupats
en quant a poder adquisitiu,
per exemple,
en països d'Àfrica,
no?
Exacte,
a l'Àfrica
s'han fet càlculs
en què hi ha molta gent
que viu
amb menys d'un euro al dia
i, lògicament,
si allí tinguessis
5 euros,
tu ja no series pobre,
mentre que aquests 5 euros,
si te'n vens aquí
a Europa,
a qualsevol país d'Europa
o a la majoria
dels països d'Europa,
doncs,
no podries viure.
Llavors,
en aquest aspecte,
penso que si volem ser seriosos
amb els nostres anàlisis,
sempre hem de tenir en compte
el màxim
de circumstàncies possibles,
no?
I, en tot cas,
mirar-nos amb ulls ben crítics,
totes les veritats absolutes
aquestes que surten
de referències estadístiques,
no?
Pensaré una miqueta abans.
Sí, també els hi hauríem
que demanar als polítics
que, com aquell del Gasol,
una certa seriositat
amb els seus plantejaments,
no?
És a dir,
perquè, del contrari,
el que podem tindre
és la temptació
de pensar que ens vol enganyar.
I això no està bé.
A veure,
tornem al tema central,
doncs,
com és que aquesta pobresa
afecta molt
les persones
de més de 65 anys?
Anem a fer una mica
de números?
Sí, sí, sí.
O sigui,
per què ens afecta?
Perquè les pensions són baixes,
o sigui,
aquesta és una forma fàcil
de dir-ho.
I llavors,
a veure,
avui en dia,
poc més o menys
en números redons,
podem dir que una pensió
de viudetat
estaria al voltant
dels 500 euros.
Parlo en termes mig,
lògicament n'hi ha de superiors,
i lògicament
és fàcil
que ens estigui
soltant persones
que diguin
que jo em cobro menys.
I hi ha d'haver gent
que pot quedar a viure
amb 500 euros al mes.
Sí,
inclús en menys.
Però,
si ens fixem una mica
amb aquesta pensió
de 500 euros,
llavors,
si vols,
m'ajudes
i fem una mica
i dir,
anem a veure aquest mes,
com el passem
en 500 euros.
Llavors,
suposant que aquesta persona
té la sort
de viure
de lloguer
a un pis d'aquests
que no li han pujat
massa
perquè eren
els que estaven acollits
segons la llei anterior
i tot això,
suposant que pot,
aquesta persona
està pagant 100 euros.
Però això és superoptimista,
100 euros de lloguer
és molt optimista.
És difícil, eh?
És ser molt optimista.
Però vinga, va.
Fiquem-ho,
clar,
és que si li fiquem
molt més,
la pobra persona
ja no menja.
Si ja no cal
que continuem.
Exacte,
per lo menys
pensem en això.
Aquesta persona
està pagant 100 euros
per poder viure,
no?
Menjar,
doncs,
no es tracta aquí
de fer del Ferran Adrià,
no?
Però, per exemple,
mig litre de llet
més unes galetes
per esmorzar
i berenar.
Anem a suposar
que això costa
un euro i mig,
una mica de verdura,
una peça de pollastre
i una fruita
per dinar.
Dos euros i mig.
Una sopeta,
una fruita
i un iogurt
per sopar.
Dos euros.
Això,
en números redons,
ens ve a donar
sis euros al dia.
Suposant que menja
tots els dies,
180 euros al mes.
Per tant,
amb els 100 d'abans
i els 180 de menjar
ens hem gastat
ja 280 euros
dels 500 que en teníem,
no?
Llum,
aigua,
gas.
Aquí és una mica
més complicat
perquè,
lògicament,
al mes de gener,
al mes de febrer,
en el que ara estem,
és fàcil
que llum
o de gas
es gàstiga més
en el sentit
que hi ha
que mantenir
la casa escalfada,
però podríem agafar
en tots aquests conceptes
de llum,
aigua i gas,
doncs podem dir
uns 100 euros
cada dos mesos.
També m'imagino
que em diràs
dir-ho molt baix,
però estem parlant
d'un col·lectiu
que per sort
o per desgràcia
són molt estalviadors.
I llavors,
o sigui,
aquesta xifra
potser no seria
tan i tan descabellada.
El telèfon,
el telèfon
ens ha pujat molt
perquè resulta...
I hem gastat
330 euros, eh?
Exacte,
els 500,
ens queden 170.
El telèfon,
el telèfon
ens han fet
unes pujades
molt grans,
ens diuen
que ens baixen
les tarifes
però resulta
que les quotes
de connexió
ens van augmentant.
És a dir,
que allò
que no podem evitar
ens va pujant
i allò
que podríem evitar
que es diuen
aquest més pago menys
i aquest menys truco menys
resulta que allò
és el que ha baixat.
Ara,
la cosa aquella fixa
que sempre la tenim,
la connexió,
allò
ens va incrementant.
És evident
que una persona
de la tercera edat
necessita trucar
a la seva família
o inclús
comunicar
per qualsevol problema.
Per tant,
el telèfon
diríem
que seria necessari
i podríem
ficar-li
20 euros
mensuals.
Si aquí
afegim
sabó,
productes de neteja,
alguna roba,
alguna veria
de la nevera,
la rentadora,
que lògicament
com no els resulta
fàcil renovar
s'espatlla
més sovint,
si mirem
al final
què ens queda.
Sí,
perquè de despeses
allò fixes
allò que dius
és que no ho puc evitar
ja n'hem comptat
350 euros
dels 500.
El marge és tan petit
que la que hi hagi
un petit imprevist.
Exacte.
Ja està,
o alguna cosa de més
que ens hàgim deixat.
Clar,
i llavors aquí
el que et fas
és una mica
aquesta pregunta,
no?
aquesta és la forma
d'agrair
als nostres majors,
als nostres vells,
podríem dir,
la seva aportació
que han fet
durant la seva vida.
Tota manera,
sí que hi ha
una situació
que és justa
i que suposo
que no han passat
per alt
i és que
quan comença l'any,
quan se suposa
que puja
l'IPC,
augmenta també
la jubilació,
no?
Sí,
la jubilació
que cobren
aquest any
està calculada
al novembre,
desembre
de l'any passat
i llavors
es fa
en funció
d'una inflació
prevista,
és a dir,
d'un índex
de preu
al consum previst.
Com resulta
que la majoria
dels governs,
tant sigui
el que tenim
com els anteriors,
són molt optimistes,
llavors resulta
que ells diuen
que la inflació
d'aquest any
serà del 3%,
després resulta
que els hi és
del 4%.
Llavors
hi ha
un acord
o hi ha
una col·letilla
diríem
dins els pressupostos
quan s'estableixen
les pensions
que diu
si passa
de la xifra
establerta
llavors hi haurà
una pagueta
que ve a compensar
aquesta pèrdua
de poder adquisitiu.
És a dir,
el que ara
se'ls ha donat
durant aquest mes
a poc més o menys
per terme mig
venien a ser
uns 60 euros
a cada jubilat,
o sigui,
no estem parlant
de quantitats més grans
i és una paga única
per a compensar
el desfase
de l'any anterior,
doncs seria
com a conseqüència
que el govern
no ha fet bé
els deures
i la inflació
li ha pujat més
del que tenia previst.
A part d'això,
lògicament,
com en la majoria
dels treballadors,
està l'increment
que toca
per a la inflació
que tindran
ells
i que tindrem tots
aquest any vinent.
són dues qüestions
diferents.
Una és
una paga
de compensació
de la inflació
que ha hagut de més
l'any anterior
i l'altra és
l'increment
del cost de la vida.
Hem parlat, Ricard,
dels problemes,
posem-hi solució,
a veure què fem.
Tenim confiança
en que això
es pot solucionar
políticament,
fent noves normatives
i tal,
o ja directament
aconselles
passar-nos els plans,
fer-nos un pla
de pensions privat
i, escolta,
així ja ens assegurem
la part que ens toca.
Sí, a veure,
jo en aquest aspecte
sí demanaries
als polítics
que vagin
intentant...
És que, clar,
la situació
sembla prou injusta,
Ricard,
perquè si dius
és el que es diu sempre,
jo opto
per fer-me un pla
de pensions
perquè crec
que em puc gestionar
millor els diners
i ser el que necessitaré,
per què continuo
pagant la Seguretat Social?
Bueno,
això...
Això tothom ho planteja.
A veure,
si tu treballes
pagaràs la Seguretat Social,
pagarà la teva empatia,
i, com a conseqüència,
pagaràs tu.
Però la part
de la Seguretat Social
que aniria destinada
a la meva jubilació...
Te la vols gestionar tu.
Jo no puc decidir
que aquells diners
no els dono a l'Estat
sinó que els poso,
els gestiono jo?
No,
com tampoc pots agafar
i pots dir
jo no pago
la part corresponent
a exèrcit
perquè jo em defenso
a mi mateixa.
Jo agafo
i em compro
jo què sé...
Un bunker-me.
Exacte,
em fico un bunker
i em compro un passó
que jo em defenso a mi mateix
i jo no vull pagar impostos
per la part aquesta.
O sigui,
no...
No cola, no?
Ni estan viat.
No podem fer-ho.
No,
entre altres qüestions
perquè la Seguretat Social
parteix d'un sistema
de solidaritat,
diríem,
no?
I llavors,
clar,
això normalment
qui ho faria?
Ho farien aquelles persones
més poderoses
que poguessin,
diríem,
destinar
o treure uns diners
per a després crear-se
aquest fons.
Llavors,
jo el que sí dic
és
ens hem de buscar nosaltres
una solució,
evidentment,
i ara en parlarem,
però al mateix temps
i encara que aquest any
sigui un any d'eleccions
d'aquestes
que no afecten
en això
perquè són municipals,
però també hauríem de demanar
als polítics
que prenguessin consciència d'això,
que moltes vegades
sembla que no en prenen de consciència,
no?
En aquests moments
en què vas veient polítics
que van entrant a la presó
amb quantitats
de diners
que treuen
d'unes operacions
estranyes,
immobiliaris
i tot això
i que llavors
ens diguin
és que les pensions
de viure de tard
les augmentem
aquest any
un 5,6%
com si fos
un grandíssim esforç.
A veure,
són persones
que estan vivint
en 500 euros.
Però bé.
Anem per feina,
Ricard,
perquè ens queden 5 minuts
i a mi m'agradaria
que m'expliquessis
a l'hora
de fer-nos
un pla de pensions
què és el que hem de tenir
en compte,
de què és el que hem de mirar.
Bé,
un pla de pensions
és una mica
com un fons d'inversió.
És a dir,
inverteixen els diners
que els estalviadors
en diferents actius.
Llavors,
si nosaltres
som molt conservadors,
nosaltres
el que buscarem
serà
un pla de pensions
que inverteixi
en valors segurs.
Si nosaltres
som atrevits,
doncs buscarem
un pla d'inversions
que generi
en valors arriscats.
Llavors,
què és el que passa?
A part d'això,
a part de l'atreviment nostre,
aquí estaria
el recomanable.
La persona
que agafa
i crea
un pla de pensions
en 30 anys,
el meu consell
seria
sigues arriscat.
És a dir,
fas un pla de pensions
en 30 anys,
com a mínim,
cal pensar
que estaràs 30 anys
ficant diners
en aquell pla
d'inversions,
llavors arriscat.
Busca guanys
importants.
Pot passar
que tingui
espèrdues,
perquè lògicament,
en aquest aspecte,
a la que tu
invertissis en accions,
lògicament,
poden pujar,
poden baixar.
La persona
que té
50 i escaig
d'anys,
lògicament,
busca,
tens la jubilació
molt més propera,
llavors no arrisques tant,
llavors busca
fons
en els que invertissin
en valors més segurs,
és a dir,
obligacions a l'Estat,
lletres d'altra sort.
Què és el que passa?
Que aquests,
aquí hi ha una qüestió,
si tu vols seguretat
i vols rentabilitat,
això és complicat,
és a dir,
quanta més seguretat tens,
lògicament,
menys rentabilitat tens,
i la rentabilitat alta,
com l'aconseguiràs?
Assumint un risc,
és a dir,
el risc que et pugui variar.
Llavors,
el que moltes vegades es fan
és fons
que tenen un percentatge,
un percentatge,
diríem,
de risc
i un percentatge de seguretat.
Per exemple,
hi ha una part,
un 40% invertit en accions,
d'esta part seria risc,
i un 60% invertit
en obligacions de l'Estat,
d'esta part seria segura.
D'acord?
I llavors anem jugant.
Llavors,
aquí sí que diríem
que podríem agafar
i dir,
des que tenim 30 anys
i fiquem el 100% en accions
fins que tenim 60
i fiquem el 0% en accions,
podem trobar un ventall
en el que podríem anar jugant.
I aquests fons
els podem fer gairebé
al nostre aire.
Per tant,
recomanes
que fins i tot
als 30 anys
o ja es comenci,
si algú ho té clar,
doncs que ja comenci
a invertir en pla de pensions?
A veure,
jo una de les imatges
que en aquests 7-8 programes
que portem aquí
hauré donat sempre
és una mica
el que s'ha de ser previsó.
S'ha de ser previsó.
I per tant,
és bo confiar
en que
algú
treurà
dels teus
apuros,
dels seus ensurts
que puguis tindre
i que
la Seguretat Social
cobrirà la teua jubilació.
Això és molt bonic.
Però,
jo penso que
en aquest aspecte
agafar i dir
bueno,
doncs jo
dels meus ingressos
cada mes
li vaig destinant
una quantitat.
Això,
a part de donant-nos
una seguretat,
el que també
ens està
és donant
una disciplina,
una certa disciplina
de veure el futur,
diríem,
amb una mica
més d'optimisme.
En dos minuts,
un minut i mig,
avantatges i desvantatges
dels plans de pensions.
Un primer avantatge directe
és que desgrava?
Sí,
l'avantatge més gran
és...
Bueno,
són dos.
Una,
la que nosaltres tenim
un raconet
i lògicament
aquest avantatge
no me la treurà ningú
i tot això
i l'altra diríem
és que fiscalment
tenen una sèrie
d'avantatges,
tenen una sèrie
de beneficis,
una sèrie
d'esgravacions fiscals.
Per tant,
això és el que diríem
en plan d'avantatge.
En quant a desavantatge
n'hi ha una que és gran
i és la que en principi
els diners destinats
a aquests fons
són uns diners
que únicament
els podrem treure
llevat casos
molt excepcionals
en les nostres jubilacions.
No es poden tocar,
eh?
A veure,
aquests fons de pensions
en aquests moments
no.
Si tinguéssim
tres minuts més
llavors et diria
mira,
ara han tret
tot just,
gràcies a la nova llei
que vam estar parlant,
han tret
una espècie
de sistema
d'estalvi
en el que sí
es pot treure.
El que passa
és que lògicament
tenen parts dels beneficis fiscals.
Ah,
per tant,
no és un pla de pensions
tampoc.
No,
és exactament un pla de pensions
però té l'avantatge
que aquests diners
els pots.
Els pots treure
quan els necessites.
Els pots treure si els necessites.
De tota manera,
sí que és veritat,
no pots disposar d'ells
fins que et jubilis
però pots destinar-hi
menys diners
al mes que no et vagi
tan bé.
o inclús hi ha una sèrie
d'empreses,
de bancs
que et deixen
agafar un crèdit
diríem
a compte
d'aquest fons de pensió
que tu tens.
Si és que hi ha flexibilitat.
Qui diu que no confia
en els bancs?
Que són mala gent,
per favor.
Jo no ho he dit mai.
No, no, no,
tu no ho has dit mai.
Ricard Monclús,
molt interessant,
no tenim més temps
però jo crec que hem aclarit
bastantes coses.
Ens veiem d'aquí 15 dies.
Molt bé, adéu.