Ja tardes.
Públics. Tota l'oferta cultural de la ciutat,
també a Tarragona Ràdio.
Com cada dimecres dediquem l'espai Públics,
l'espai de difusió cultural dels actes que es fan a Tarragona,
a la Sala Trono, i avui tenim el Joan Negrier,
el programador de la Trono, amb persona aquí als estudis.
Joan, bona tarda.
Hola, Núria, què tal? Finalment ens trobem aquí a Caracà a l'estudi.
Ja no et coneixia, ha entrat per la porta i dic,
qui és aquest noi?
Sempre parlem per telèfon.
I és que és important, el que teniu aquest divendres.
És molt important.
Atenció que és una coproducció, que això sempre és allò de les pel·lícules.
Coproducció internacional, en aquest cas de la Sala Trono i de la Sala Beckett.
Exactament.
Es diu Lolo Sota la pell i signa aquesta obra la Marta Butxaca.
Marta, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Doncs mira, la Marta al telèfon, el Joan aquí.
Joan, comencem amb tu.
M'agradaria que em diguessis com és que és tan important
aquesta col·laboració que heu fet amb la Sala Beckett.
Bé, doncs perquè és la primera coproducció que fem,
la Sala Trono amb algú, en aquest cas amb la Sala Beckett,
perquè hi ha hagut molts factors que s'han trobat.
Un és que el text és de la Marta Butxaca, que és una amiga.
El director de l'espectacle és el Juan Carlos Martel, que també és un amic.
i el text té molta relació amb Tarragona perquè va ser un premi Bertrina
de l'any passat, és a dir, és de les nostres terres.
L'actriu protagonista també és de les nostres terres.
I perquè la situació de la història em recordava molt a molts pobles petits
i abandonats de l'interior de Tarragona.
És a dir, tot això.
Déu-n'hi-do, ha estat fàcil?
Perquè aquest acord de col·laboració, aquesta coproducció,
què implica, per una banda i per l'altra?
Clar, implica sobretot molt d'esforç per en dues parts.
És a dir, hem de dir que no és una coproducció, sinó que és una triproducció, seria.
És la Sala Trono, la Sala Beckett i la companyia Pànic,
que és a dir, el director Juan Carlos té una companyia pròpia
i que a partir d'aquí hem fet aquesta mena de tripartit, no?
Que en principi s'entén més bé que el que tenim aquí.
I llavors, doncs clar, evidentment hi ha una part econòmica
que cada una de les parts assumeix,
però a part d'això hi ha moltíssima feina.
La Sala Trono, com que és la sala potser que té més petita, no?
O l'entitat més petita, col·labora a part de diners amb espècies, no?
És a dir, cedeix la sala, portem aquí tota la setmana,
per això avui soc aquí, treballant amb els escenobres,
muntant la sala, cedint el camió que té la sala
perquè puguin transportar la escenografia així, estalviar gastos,
doncs etc, etc, etc.
Cedint la sala per assajar la companyia i tot això.
Pànic és la companyia, doncs aquí tenim la part humana, diguéssim, no?
Dels actors, actrius i tal, el mateix director.
I la sala Beckett, per la seva part, què fa?
Clar, la sala Beckett és la qui posa també l'altra part de diners que falta
i a més a més la que li cedeix una temporada estable a Barcelona,
que és el que qualsevol producció necessita, no?
O vol estar una temporada, en aquest cas quatre setmanes, un mes,
a Barcelona per poder fer difusió i poder exhibir aquest espectacle, no?
Marta Butxaca, bona tarda de nou.
Bona tarda.
A veure, diumenge passat parlàvem amb el Joan, es va llegir, es va fer una lectura dramatitzada
d'una obra teva, em van parlar amb el Joan i va comentar, diu,
és que la Marta té la virtut que traspassa, doncs, en els seus textos,
utilitza sempre arguments molt del dia a dia, molt quotidians, molt d'actualitat, deia.
Jo sempre faig obres molt d'actualitat i sobretot molt basades en relacions humanes
i persones humanes que estan molt a prop meu, no?
Vull dir, sempre dic que copio la realitat i la ficcionalitzo, diguéssim.
És allò que diu en aquella frase típica, no?, d'escriu sobre el que coneixes.
Clar, que d'altra banda seria una tonteria, no?
I aleshores sempre parlo de temes molt propers i en aquest cas l'olor, doncs, és això,
és de la necessitat d'una parella de fugir de la ciutat i anar-se'n a viure a un poble
on en principi, doncs, busquen un futur, una vida estable, una vida millor de la que tenen a ciutat,
però el que passa és que quan veniu a veure l'obra us adonareu que això és l'anècdota
per explicar una història humana de quatre personatges o cinc o sis o set,
perquè n'hi ha molts que no veiem, i són històries humanes de gent que vol intentar canviar
una vida que de vegades ens costa canviar, no?
I en principi, no sé, jo primer m'agradaria agrair a la Sala Trono que hagi confiat en el meu text.
Em fa molta il·lusió ser la primera coproducció de la sala,
a més, la setmana passada vam anar a fer Plastilina, que és el meu últim text,
i és una sala que és molt màgica per mi, no?
És una sala amb un afabament que són uns 50 escats localitats,
i aleshores crees una relació amb l'espectador molt viva, no?
Que és el teatre que m'agrada a mi, no?
No de grans sales de 300 butaques, sinó una sala que és propera
i crec que, a més, és ideal per explicar l'olor sota la pell, no?
Que jo sempre dic que és una obra molt de sentiments,
i de sentiments que estan molt a prop de tots, no?
Escolta, té un títol molt suggerent, eh? L'olor sota la pell.
L'olor sota la pell.
Molt, molt suggerent, molt.
L'olor sota la pell és que és una obra molt simbòlica, diguéssim,
està ple d'elements simbòlics,
o sigui, hi ha moltes coses que van per sota.
És una història que jo ara t'explico la sinopsi
que puc explicar oficialment, saps?
Però tu vens a veure l'obra i és una altra cosa.
O sigui, aquesta és l'anècdota per explicar-te una cosa
que jo crec que va directament als sentiments
i a que l'espectador s'emocioni, li passin coses,
que hagi de reflexionar una mica, també,
i que també segui a viure una història amb els personatges, no?
Jo crec que el nostre repte és fer que visquin aquest viatge
que és l'olor sota la pell, no?
Que per mi és un viatge, bé, que hem de fer tots junts, no?
El Joan, tu deies, diu, és que a mi m'ha recordat molt
la situació que pot passar, doncs, en pobles de per aquí de Tarragona.
Vull dir que és una situació...
Per què se fa tan propera als personatges?
Ens hi podem sentir identificats?
Clar, perquè és una cosa, Tarragona no deixa de ser un poble que ha crescut,
i la gent que ha vingut a Tarragona, evidentment,
ve de poblets molt petits de la província, no?
I llavors, la història que explica la Marta Butxac,
que és una història, com ha dit, de personatges,
però a la vegada que passa en un poble, en una zona molt, molt, molt rural, no?
I, per tant, ho tenim molt a prop, això.
És a dir, jo, que vaig néixer a la Riera de Gallà,
és un poble també més gran que el poble que surt a la funció de la Marta,
però, evidentment, ho pots olorar, no?
Utilitzant el títol de l'obra, pots olorar què passa en un poble
quan no tens infraestructura, quan no tens sortida,
quan no tens futur i què has de fer.
La gent jove que necessita veure món i viure món, no?,
doncs se'n va del poble.
Què passa? Que es queda la gent gran i que es queda, doncs, estancat, no?,
en l'evolució natural i llavors, doncs, això és el que li passa a aquest espectacle, no?,
que és molt d'aquí, perquè en tenim molts a pobles així per aquí a Tarragona.
Els personatges, com cauen? Marta, es fan entranyables?
Vull dir, ets bona? Clar, que has de dir tot a tu mateixa, no?,
però diguéssim que els personatges tenen un pes específic en les teves obres,
o almenys en aquesta?
Els personatges, bé, jo sempre escric obres de personatges, diguéssim,
jo sempre dic que els personatges són la base i aleshores és la història
que ells ens expliquen, no?, i ens l'expliquen com els hi dóna la gana a ells
d'explicar-la, no?, que no sempre és d'una manera directa, no?,
vull dir, i aleshores els personatges, clar, són els meus personatges,
jo me'ls estimo molt. Llavors tenim la parella que va viure al poble,
que segurament seria el més proper a mi, perquè jo també sóc de ciutat,
visc a Barcelona, i és sempre el somni aquest d'anar a un poble petit,
a oblidar-te del món, a començar una nova vida.
I els altres personatges que tenim són els que viuen al poble,
que són, clar, una gent que està acostumada en un entorn,
com deia el Joan, molt petit, que tenen, potser és un poble
de molt poquets habitants, i que llavors hi ha la novetat dels desconeguts, no?,
que sempre hi ha moltes expectatives, no?, amb les persones noves que coneixem
i que venen al nostre entorn. I aleshores, clar, jo els adoro a tots els personatges.
A més, a mi és la primera obra que m'estrenen, i estic encantada
amb la direcció que ha fet el Juan Carlos Martell i amb els actors
que han posat vida als meus personatges.
Ara t'ho anava a dir, perquè sent així, sent que les teves obres
són de relacions personals i aquesta importància dels personatges,
clar, els actors han de fer un treball que t'eixin satisfeta.
Jo als actors t'haig de dir que em sembla que no em puc imaginar
un repartiment millor per la meva obra.
Vull dir que m'ha passat una cosa que jo crec que és difícil que et passi,
que és perquè tu escrius i, clar, dretment t'imagines uns personatges
i és molt difícil que els actors que ho facin estiguin exactament en la teva sintonia, no?
El que passa és que el Juan Carlos és un director que a mi m'agrada molt,
a part som molt amics, coneix molt l'obra i ha triat uns actors
que són els meus personatges, no?
Aleshores, clar, és seure i gaudir i fer un viatge al·lucinant
i no tenir cap...
Sí, és a dir, és realment veure la meva obra posada en escena
molt sobrecrescuda pel Juan Carlos,
perquè Juan Carlos ja ha posat molt de la seva part,
que ha fet créixer encara en text i els actors són fantàstics.
Hi ha el Manel Dueso, el Jaume Barnet,
l'Isaac Alcaide, la Bàrbara Roig...
I la veritat és que tots estan...
Bé, són exactament els personatges que jo havia pensat, no?
Els coneixerem, doncs, aquest divendres, Joan,
com han anat els assajos, suposo que amb els nervis aquells
de la típica estrena...
Exactament, perquè ha sigut una estrena una miqueta estranya,
és a dir, l'estrena oficial o, en principi,
era la Sala Beckett, com que s'ha avançat a la Sala Trono,
també han hagut d'avançar el temps d'assajos, no?
Escurçar-lo, vull dir, han assajat menys temps.
Per tant, i han hagut de fer una adaptació a la Sala Trono.
La Sala Beckett és més gran, la Sala Trono és més petita...
El poble ens queda més positiu encara.
Exactament, encara queda més reduït.
I han hagut de fer uns assajos.
Clar, però, evidentment, jo vaig veure,
he anat veient aquest tipus d'assajos i adaptacions
durant la setmana passada, i de dir que es crea,
i això que vaig veure a una sala d'assaig bastant més gran,
una atmosfera al·lucinant, és a dir, impressionant.
I, per tant, a la Sala Trono té ganes de carrer vinyat
amb els actors per fer l'assaig general
i per veure què senten ells
i què sento jo veient-ho des del pati de butaques.
Us falta alguna cosa?
A tan poquetes hores de l'estrena necessiteu alguna cosa?
Ho tenim tot preparat.
Necessitem que vingui tota la gent del món.
Encara queda alguna entrada per aquest divendres
per l'estrena oficial,
i, per tant, necessitem que vingui tota la gent possible.
Aquest divendres de dos quarts de deu,
però suposo que es repetireu divendres que ve, no?
Exactament.
També hem de dir que aquesta és la primera funció
que inaugura aquest circuit teatral que vam començar,
amb Valls,
i que aquest divendres estaran a Tarragona,
dissabte estaran a Valls,
i divendres, següent dia 4, tornaran a Tarragona.
És a dir, que la gent d'aquí de la ciutat,
que no pugui venir aquest divendres,
té l'oportunitat de venir la setmana que ve, dia 4.
L'olor sota la pell de la Marta Butxaca.
Marta, moltíssimes gràcies.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
En fi, que no en mengis massa les ungles, eh, el divendres.
No, intentarem, intentarem no fer-ho.
Gràcies, guapo, sort.
Bona tarda.
Adéu.
Doncs, Joan, escolta, recordem, eh,
dos quarts de deu, divendres,
l'olor sota la pell de la Marta Butxaca,
coproducció Sala Tronó i Sala Bequet,
i a càrrec de la companyia Pànic,
que també seia aquesta triple producció.
Joan, he sentit rumors,
ara potser poso la pota,
perquè he pensat, ho preguntaré,
i no hi he pensat.
Ai, ai.
Li passa alguna cosa físicament a la Tronó?
He sentit ampliació, purai?
Pot ser o no?
No, el que li passa a la Sala Tronó en aquesta funció
és que s'inunda, l'omplim d'aigua.
Ai, devia ser això.
L'ompliu d'aigua.
Exacte, la scenografia és preciosa,
representa un poble que s'enfonsa en un llac,
són les taulades d'un poble,
i la Sala Tronó s'omple d'aigua,
queda una scenografia preciosa,
amb uns llums espectaculars,
i que, a més a més, també, evidentment,
estem buscant un altre espai per la temporada que ve,
si trobem a Tarragona.
Si algú li sebre un espai...
Ah, sí, a part de la Tronó, un altre.
Perquè la Tronó, com a tirar parets a terra
i fer-la més gran...
No n'hi ha manera, no n'hi ha manera,
perquè les parets ja estan, però, extralimitades.
I no n'hi cabem, no n'hi cabem.
Però mira, si algú li sebre un espai,
com que...
Anem tots els tants grans espais.
Jo ja hi socolons a l'aire,
com que ara és una època així com de cedir,
de fer favors.
Si a algú li sebre un espai,
doncs que ens el cedeixi els al Tronó,
que farem moltes, moltes activitats en aquest espai.
Ai, Joan, has de venir més, home.
Home, doncs convida't més,
perquè ja vindré sembla que ho diguis.
Que vagi molt bé l'estrena de divendres, Joan.
Moltíssimes gràcies a vosaltres, com sempre.