M'hi ha el Magí, Jordi Ximeno.
Oi!
Estem molt enamorats.
Us estimo molt.
I love you.
Tu.
Que maco, us ha passat un angelet per aquí, he tirat unes fletxes.
Ostres.
Just ara, i dir, ai que guapos, eh?
Avui podem tenir un programa molt tonto.
Molt dolcet, no?
Avui és Sant Valentins, no?
Sant Valentins.
Això, en lloc de No em vinguis amb històries, serà Corazón, Corazón.
Doncs sí, hi haurà una mica de safarets.
Ah, sí?
Safarets més aval, però sí.
Ah, recordeu.
Benvinguts al No em vinguis amb històries, al programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana...
I aquesta setmana, més aviat, seria de divulgació castellera, no?
Castellera, sí, també.
Castellera de Pedres.
Castellera de Pedres.
Però, com sempre, iniciem el nostre programa amb les efemèrides.
Avui ens desplacem cap a la batalla del cap de Sao Vicente, l'any 1797,
i també cap a la Rússia, o la Unió Soviètica, millor dit, de Nikita Khrushchev, l'any 1956.
Segona part dels castells de l'Alcamp, amb tots els safarets que el Manel ens té preparat, amb els merders, entre cometes, de tots els senyors de frontera, en concret dels castells de...
Rourell, Vallmoll i Santescreus, que no era un castell, però ja explicarem per què també l'incluïm.
No era un castell, sinó la fundació del castell del monestir de Santescreus de l'any 1161.
Sí, i una cosa molt curiosa que va passar allà.
No, no ho digueu tot al començament.
No, no, no.
També, curiositats amb dos errors museístics.
Avui fa 100 anys a Tarragona, i parlarem del llibre signat per José María Núñez Seixas, titulat Fora l'Invasor.
I tindrem molta nata, moltes maduixes i molt de xampany, per celebrar Sant Valentí.
Ole, it's beautiful.
L'armada espanyola, a les ordres de José Fernández de Córdoba, va ser derrotada en aigües del cap Sau Vicente a l'extrem sud de Portugal.
Espanya, després d'un enfrontament que es va allargar dos anys amb la França de la Convenció, es va aliar amb la França del directori, mitjançant el discutible tractat de Sant Eldefons, per lluitar junts contra el Regne Unit.
Amb tot, semblava evident que l'antic poder naval espanyol ja era història.
La flota britànica de l'almirall John Gervis, en què va destacar aleshores comodor Horace Nelson, va derrotar fàcilment unes naus espanyoles d'inferior qualitat i molt mal preparades.
Qui era Nikita Khrushchev? Era un polític soviètic, com podem imaginar-nos, era fill de Camperols, Minaire i Guerrier durant la Revolució d'Octubre i la Guerra Civil.
Va ser membre del Comitè Central del Partit Comunista Ucraïnès, també del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica i del Politburó del PQS.
Després de la mort de Stalin, fou primer secretari del PQS, això estem parlant de l'any 1953, i tal dia com avui, el XXe Congrés del PQS de l'any 1956 presenta l'informe secret denunciant els crims de Stalin i també criticant la figura i l'amor sec que es tenia pel dictador rus.
El 1958 va ser nomenat president del Consell de Ministres, impulsar la coexistència pacífica amb els Estats Units d'Amèrica, recordem que estem en plena Guerra Freda,
i l'emulació econòmica i donar prioritat a la indústria de béns de consum i a l'agricultura respecte a la indústria passant.
Teoritzar la transició del comunisme amb l'Estat i el partit de tot el poble.
Tota aquesta política obriu una crisi general al moviment comunista internacional, especialment amb la ruptura amb la Xina Popular,
que també defensava el seu propi comunisme, i Nikita Khrushchev va ser destituït de tots els càrrecs l'any 1964.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Manel, carinyo estimat, rei meu, va, de què parlem avui?
Ai, corassons, sí, tommi, mira, avui parlarem de castells.
La setmana passada vam fer una introducció al que havia passat a la zona, a l'època.
Estem parlant del segle XI, XI, XI...
Doncs bé, ara anem ja al que anem a parlar dels castells en si.
Parlar de tots els castells de la comarca de l'Alcàm, que com ja vam dir la setmana passada,
és una comarca, és una divisió territorial moderna.
Sí, de l'any 36.
De l'any 36, no existia l'Aranmixa, però que estem aprofitant un treball que vam fer fa molts anys,
quan érem estudiants...
Universitaris.
Universitaris, que ens vam centrar en l'Alcàm i per això ens restringíem en aquesta zona.
Doncs bé, parlar de tots els castells de l'Alcàm,
ens podria comportar segurament una temporada sencera del programa.
O sigui que hem fet una selecció dels que a nosaltres mos han semblat més interessants,
a nivell paisatgístic, de restes conservades,
o simplement perquè aquell dia estàvem de bon rotllo i mos va agradar el castell.
Jo he de deixar clar, perquè això és important,
que els castells de què parlareu els heu visitat, eh?
I tant.
Això és important perquè...
I més d'una vegada.
Sí.
I ens disculparan els oients si ens saltem algun castell més important dels que citarem.
En fi, que si hi ha alguna queixa, que si algú diu, eh, no parleu d'este castell, perquè...
Sempre ens pot escriure.
En nostre roba.
Història arroba tarragonaradio.com
I per on començarem?
Coneixeu un petit poble que s'anomena el Rourell?
Jo sí, perquè t'acompanyava, el digue que vas visitar.
Vale.
També conegut en els primers documents com a Rourell,
perquè els noms varien a la documentació Mijaval.
Doncs bé, el Rourell, o Rourell, va ser donat l'any 1150 o 1158,
segons altres fons,
a un senyor anomenat Berenguer de Molnells,
per l'arquivisbe Bernard Thor, d'acord, amb el Compte de Barcelona.
Recordem que el Compte de Barcelona,
o l'expansió del Compte de Barcelona,
era qui tallava tot el bacallà, en aquesta època.
I repartia, no?
I jo, a tu et dono aquestes terres.
Sí.
Fidel servidor meu.
Poc després, el senyor Molnells va ingressar a l'Ordre del Temple,
a la qual va traspassar els seus drets sobre el lloc.
O sigui, aquesta gent devien ser com els de la cinciologia o alguna cosa així,
quan et fes addicte,
te prenia...
Les propietats.
Així, l'any 1182, l'arquivisbe tarragoní Berenguer de Vilademuls
va confirmar la cessió del Robrell al Temple,
en la figura d'Arnau de Torroja,
que era el mestre del Temple a Catalunya.
Passem uns quants anys,
i arribem a l'any 1248,
en què la propietat va ser venuda
a Pere de Bardell i als marmesons,
o sigui, els que portaven a terme
el testament del senyor Pere Grimau.
La venda comprenia a les terres,
una torre, ens diu,
i una casa amb capella.
Com veurem, el Robrell va passar per moltes mans
fins a arribar als nostres dies.
Veureu que aquí ja és on comença el Culebron.
Així, l'any 1306,
era propietat d'una senyora anomenada Sibila,
dona de Guillem de Plegamans.
Dels plegamans va passar als Ferrer,
per matrimoni,
durant el segle XV.
al segle següent,
una altra família,
l'osteixidor,
era qui tenia la propietat sobre el Robrell.
I per matrimoni successius,
el poble va anar passant de mans.
Els Miquel, els Valdric,
que no té res a veure amb l'escurso negre,
els Rubinat i els Valle,
els descendents dels quals
encara són propietaris,
propietaris,
almenys fa 15 anys.
Avui en dia,
no sé si en aquests 15 anys
hi ha hagut algun canvi,
però fins a fa 15 anys
eren propietaris del Castell i el Robrell.
Perquè, clar,
aquí estem parlant de la propietat del poble,
el castell és que era tot el nucli...
Poble, sí,
castell i terres.
Sí, per això parlem de castells termenats
a la primera part del programa,
que era el conjunt format per la fortificació,
és a dir, el castell i les terres
que estaven escrites
també amb els seus habitants,
que eren els súbdits.
En aquest cas,
la propietat, evidentment,
ha quedat restringida només a l'edifici.
I què podem dir de l'edifici en concret?
Doncs bé,
que en aquest cas,
al contrari d'altres edificis
que veurem,
que queden runes,
doncs és un edifici
que encara està sencer,
que encara s'utilitza
com a vivenda avui en dia.
De l'interior no podem parlar
perquè no van poder accedir,
però exteriorment
és un edifici,
com dic,
molt ben conservat,
de planta quadrada,
hi ha quatre torres
a cada cantó.
A part de la planta baixa,
l'edifici té dos pisos,
i a la planta noble,
si mireu des de fora,
podeu veure uns grans
finestrals gòtics.
Gòtics?
Molt xulos, gòtics.
Per tant, aquí ja tenim
la primera barreja d'arquitectura.
Sí, l'edifici en si és gòtic.
Suposo que anteriorment
hi havia,
segurament,
una torre,
una torre de guaita,
o algun altre edifici,
però segurament
al segle XIV
és quan es construïs
aquest edifici
més gran.
Però aquestes finestrals gòtics
sembla que no són originals,
almenys els que
continuen funcionant avui en dia.
Sí que n'hi ha restes d'altres,
però que estan mig tapiats
per obertures més...
Què hi viuen a dins?
Que hi vivien fa 15 anys?
Sí,
que hi viu algú,
no sé si de manera permanent,
suposo que no,
però...
I a més a més,
ara hi ha un restaurant al costat
i no sabem si també utilitzen
part de l'edifici.
Sí, part de l'edifici.
Això indica que per dins,
almenys alguna part
deu estar ben realitada
i ben guardada.
Segurament que sí.
Just als cantons de les torres
presenten una magnífica
mamposteria
amb carreus molt ventallats
i units a morter.
La resta dels murs
estan fets de tàpia,
o sigui que de fang.
i a dos metres del terra,
a la façana,
s'hi pot apreciar
una amenaçadora filera
d'espitlleres.
Què són les espitlleres?
Les espitlleres són...
Digues.
Les espitlleres són
unes obertures molt estretes
que serveixen per disparar
fletxes.
Per defensar.
Per defensar.
Fletxes o...
Sí, sí.
Com les fines tretes.
No les fines tretes,
però depèn de 3 o 4 centímetres.
O hi ha en segles posteriors
armes de foc.
Armes de foc.
A més, a més,
estan a una alçada d'això,
d'uns 2 metres,
o sigui que et poden disparar
perfectament al cap
si t'apropes amb males intencions.
Bé, per l'època,
homes de 2 metres potser no,
però estaven ben situats.
I què ens pots dir
de la portalada?
Doncs la portalada
hi ha dues etapes constructives.
una primera,
que suposo que deu ser
de quan se fa l'edifici,
segle XIII-XIV,
on el portal era més ampli
que l'actual,
i estava coronat
per un arc apuntat,
de mig...
no de mig punt,
apuntat,
un arc gòtic,
construït amb carreus
de factura molt bona.
I l'actual portal,
adovellat,
possiblement dels segles XVII o XVIII,
a la part superior del qual
hi podem apreciar
dos escuts esculpits
en dues dovelles.
Dovelles són les pedres
que formen l'arc del portal.
No sabem a quines famílies
pertanyen els escuts.
Això és una cosa que...
S'ha d'investigar.
S'ha d'investigar.
I de...
I passem a un altre...
Han vist el primer castell,
Robrell,
us ho aconsellem,
que anéssiu a fer una volta
pel poble del Robrell
i que visiteu aquest castell,
almenys exteriorment,
val la pena.
I per l'Alcàm
es menja molt bé,
també,
com que pot ser
una bona excursió
de cap de setmana.
I anem a pocs quilòmetres
del Robrell,
a Vallmoll.
Us sona a Vallmoll,
també?
Sí, i tant.
s'aixequen aquí a Vallmoll
una de les restes castelleres
més importants
i imponents de la comarca.
Parlem una miqueta primer
de la història de Vallmoll.
I a finals del segle XI
trobem notícies referides
a Vallemolle
o Vallem-Mollem.
El llatí Mijaval
era bastant macarrònic,
però bé.
O sigui, Vallmollada.
Que ens parla
d'una incipient colonització.
Hi ha una primera notícia
de venda de terres
de l'any 1975
i hi ha el juny,
també,
20 anys després,
el juny de l'any 1995
i està documentada
que els esposos
Durant i Sènior
no són dos tios,
és un tio,
un home i una dona,
Sènior és nom de dona,
suposo,
i van comprar
una lou.
Una lou era un tros de terra
que no depenia
de cap senyor feudal,
lliure.
En n'hi havia?
Sí, n'hi havia, lliures.
Oh, sí?
Qui ho controlava, això?
Qui li pagaven?
Doncs li va comprar
a un senyor feudal,
al senyor Dolèrdola.
Ah, un senyor feudal
que tenia territori
i deia, bueno,
necessito ingressos
o, mira, ho teniu.
Oh, molt bé.
I que conreaven.
I estava plantat de vinyes
l'any 1975.
Passem uns quants anys
i l'any 1041
ja la repoblació
s'havia consolidat
i hi ha notícies
que el castell
està construït.
O sigui,
estem parlant d'edificis
que tenen ben mil anys.
I depenia
del Comte de Barcelona.
Una altra vegada.
El Comte de Barcelona
les seves tentacles
eren molt llargs.
Durant el segle XII
Vallmoll
era un domini
dels Castellbells.
Però, un cop més,
ens trobem
amb l'ordre del temple.
L'any 1176,
Guillem de Castellbell...
No, és que som fet
al segle XII,
permete'm,
la terra,
la jurisdicció
i les rendes
dels primers castells
termenats
dels segles X i XI
es desvincula
dels seus primers senyors
i apareixen nous llenatges
o apareix l'ordre del temple
que comença a agafar poder.
Què els donava l'ordre del temple?
Com és que tants senyors
a feudals s'hi feien?
Què els donava?
Protecció?
Una societat secreta de poder?
Poder, clar.
No, perquè donar
totes les teves terres
i les teves possessions
a una associació,
alguna cosa
t'havia de reportar a canvi?
No era una associació qualsevol,
era l'ordre del temple.
S'havia de vació espiritual,
potser també?
Ah, potser sí.
Potser anaves directament al cel.
Ves a saber.
Doncs bé,
com diu aquest senyor,
el Guillem de Castellbell,
dona Vallmoll,
els terrells de Vallmoll,
al temple.
Però va sorgir un conflicte
entre els templers
i un altre senyor,
un altre tio
molt poderós de l'època,
l'arquibispe tarragoní,
que reclamava
els seus drets
sobre l'indret.
Perquè els templers
no tenien res a veure
amb l'església catòlica.
No, clar,
cada...
Sí, clar,
tots eren el mateix,
però una cosa
l'arquibispe
i les seves terres,
i els templers
i les seves terres,
i l'altre,
l'arquibispe i les seves terres,
cadascú defensava...
pensava el poder material
de l'eglésia, no?
I com és que l'arquibis
va tenir els ulls ficats
justament en les terres
de Vallmoll?
Doncs...
Perquè...
Perquè mira que això
era habitual,
pel que dieu,
i justament volia aquelles.
Doncs...
Bé,
si eren unes terres
que reclamaven,
no les volia pedre.
La iglesia,
ja saps què,
són del puny a terra.
I com va acabar
l'assumpte aquest?
Doncs acaba l'any 1192,
o sigui que hi ha
uns 15 anys de pleits,
amb un acord
pel qual els hospitals
es queden
amb la jurisdicció,
les lleis.
Les lleis.
I al bisbe
el que li interessa,
el delme.
La pasta.
La pasta.
Ai, no, no,
ho entenc, no ho entenc,
no ho entenc.
Tornem a explicar això.
O sigui...
L'ordre del temple
s'adica a fer complir la llei.
S'aqueda en la jurisdicció
de Vallmoll.
Ah.
I a l'arquibisbe
es queda les rendes,
o es queda...
La recaptació.
La recaptació del delme,
que eren els impostos.
Entens?
Sí, però llavors
que hi guanyaven els templers.
Home.
Quedant-se amb la jurisdicció.
Poder.
Sí.
Uf, uf, uf, uf.
Bueno, vale.
En fi, la cosa va acabar així.
L'any 1205
es documenta
Pere de Cirera
com a primer comandador
de la comanda de Vallmoll.
Tot i la presència dels templers,
sembla que els Castellbell
van continuar mantenint drets.
I entre aquests,
el castell,
va continuar sent
dels Castellbell,
i quan esta família
es va extingir,
els drets sobre Vallmoll
van passar
als Moncada.
Ves comptes de Bearn.
O sigui,
no es van desvincular del tot
que els templers
havien entrat i tot,
van continuar mantenint
el castell
i alguns drets.
Així, l'any 1272,
Jaume I
otorgava a Gastó de Moncada
el dret de fer
cada setmana,
el dijous,
mercat a Vallmoll.
Això era molt important,
que et donessin permís
per a fer mercat.
Sí.
Perquè sense permís
no en podies fer.
I el mateix Castell
va passar a formar part
de la...
Home, clar,
si no tens permís
per a fer mercat,
no pots fer mercat.
Llavors es podia presentar
o blanc o negre.
L'ordre del temple
i carregar-se en tot el mercat.
Vostè què fa aquí fent mercat?
O el seu jove és del arquebispe.
Avui en dia no et fan pagar
per aparcar el cotxe aquí baix.
Sí, doncs el mateix.
Doncs en aquella època
també et feien pagar
per estar per pissar pràcticament.
Doncs bé,
què va passar?
El mateix Castell
va passar a formar part
de la dot
de la senyora Guillemma de Moncada
en casar-se amb Pere d'Aragó,
germà del rei Jaume II.
Guillemma va cedir
al rei les baronies de Moncada
i Castellbell,
però es va reservar a Vallmoll.
Li devia agradar.
Mid segle després,
l'any 1365,
Vallmoll
pertenia al vescomte de Cardona.
Per compra d'operència
va passar a Gregori de Burguers,
que en detenia ja
a la baronia
l'any 1420.
Gràcies a un pacte,
i aquí comença també
el Culebron.
Gràcies a un pacte
amb l'arquebispe
va obtenir
la jurisdicció
sobre Vallmoll,
Bràfim i Nulles.
Posteriorment,
per matrimoni,
la baronia va passar
dels burguers
als Montpalau.
Però el 1502
als Montpalau
s'equen sense herència
i torna als burguers.
Perquè estem parlant
de tots aquests canvis
que m'has dit
en quants segles,
en quant de temps?
Això ha començat
al segle X.
El 1100,
sí,
ha començat
l'any 995.
Per tant,
són canvis
a llarg termini.
I estem parlant
ara actualment
del 1562.
Però és que el Culebron
el Culebron continua.
Mireu,
abans de l'any 1562,
per matrimoni,
també a Vallmoll
passa als PACs,
que eren
barons de Bunyolí.
I també per matrimoni,
cap al 1590,
als Boixadors,
comptes de Saballà.
O sigui,
la cosa anava canviant,
no?
Els pagèsos
continuaven treballant,
continuaven rebent
per tot arreu
i pagant,
però pagaven
a un senyor diferent
cada vegada,
no?
Tant la baronia
de Vallmoll
com totes les propietats
del Saballà
van ser segrestades
temporalment pel rei
després de la guerra
de sucessió.
Sabeu que van lluitar
contra Felip Cinque
i el senyor Felip Cinque
va dir,
ara us congelo
totes les propietats
que teniu.
I finalment,
l'any 1801,
Vallmoll va passar
per matrimoni
als Dameto,
que eren marquesos
de Bellpuig.
Anem al castell.
O sigui,
aquí a la gràcia
estava en casar-te
amb algú
que tingués un castell.
I tant, home.
I tant, i tant.
I vol que avui dia
casar-se amb algú
que té una hipoteca
ja signada
i va pagant
a les holes.
Vinga,
que parlem una miqueta
del castell
que és molt interessant.
Dos pinzelladetes
sobre la seva arquitectura.
Quan vam fer
el treball
d'any 92,
com dic,
ens vam trobar
un castell
amb imponents parets
i torres.
Té una alçada
de 20 metres o així
i realment,
exteriorment,
és imponent.
Impressiona.
Però sempre hi ha un paró.
Però dins no hi ha res.
Dins no hi ha res.
Fa por
perquè en qualsevol moment
pot caure.
I a més a més,
l'any 92,
o sigui,
aquelles torres tan altes
d'aquells murs
estaven esquerdats
i a punt de caure.
O sigui,
ens vam jugar
el tipus
entrant dins
perquè ens vam colar
i vam entrar.
Però escolta,
no estan apuntalats
d'alguna manera
perquè no puguin caure.
Avui dia sí.
Ara,
quan vam tornar a l'estiu,
vam tindre la gran alegria
de veure que s'han fet
obres de restauració
i que almenys
s'han assegurat,
sobretot,
la torre que hi ha
a la parrores
que estava tota esquerdada,
s'ha consolidat
i almenys,
ara per ara,
no presenta
un perill imminent
de...
La supervivència
més o menys està garantida.
Sí.
És un edifici
que impressiona
per les seves grans dimensions.
Hi ha dues estructures.
La del castell gòtic,
que segurament
es construeix
al segle XIV,
és més antic,
pensa que ja
està documentat
des del 1975.
Segurament va començar
la torre
de Guaita,
quatre empal·lisades
de fustes
van a fer gran
i al segle XIV...
Està situat al punt més alt
també del poble,
que això és important.
Però també s'hi van fer
importants reformes
al segle XVIII,
sembla ser que
en la guerra de successió.
hi ha, per exemple,
hi ha uns talusos
a la part de baix
de les muralles.
Què són talusos?
Talusos és
la muralla inclinada,
com un reforç
a la part de baix
de la muralla.
Els castells gòtics
de la muralla
acabava recte
hasta baix,
doncs se fica
un reforçament
a la part de baix
de les muralles,
sobretot per fer front
a l'artilleria,
que al segle XIII
no existia
i al segle XVIII
ja era important.
Com dic,
fa 15 anys
mos vam poder colar
dins l'edifici.
Quines batalletes, eh?
Ara, en 34 anys,
ja no ens vam accedir.
Perquè va haver de saltar
algun mur o alguna cosa.
Sí, no recordo ben bé,
però sí vam saltar
algun mur o alguna cosa
d'aquestes.
Com dic,
l'exterior,
els murs perimetrals,
estan molt ben conservats,
però tot l'interior
s'ha esfonjat.
La torre de guaita
ja no hi ha,
no em queda allà.
Sí que existeixen,
els muros sí,
però, com dic,
l'interior no hi ha
les plantes,
se veu la marca
del que hi ha,
però...
M'estan passant les fotos,
m'estan passant les fotos.
Per cert, parlant de fotografies,
el nostre blog,
el nomvinguisamhistories.blogspot.com,
penjarem alguna de les fotografies
i també, doncs,
part del que us estem explicant.
Ai, sí, sisplau, feu, eh?
I tant.
Tot i això,
tot i que l'interior està molt devastat,
encara s'hi poden contemplar
numeroses dependències,
com l'escalinata de nord
que pujava als pisos superiors,
una ampla sala de recepció,
que seria la capella,
la presó del pati,
la presó, també,
el pati d'armes,
esquadres,
tines de vi,
sitges de gra
i altres habitacions
sense identificar.
Són encara destacables
alguns elements arquitectònics
prou importants,
com les restes
d'un gran finestral gòtic
situat a la Torre Nord,
amb els arrencaments
del que seria
la traceria que el decorava,
o la portalada renaixentista
que dóna el pati interior,
així com nombroses finestretes
cobertes amb arc apuntat
també al llarg
de totes les muralles exteriors.
L'edifici té planta quadrada,
de la que sobresurten
diferents elements,
com la Torre Nord,
la Torre Oest,
o un tram de muralla
orientat també cap a l'est.
Existeix,
com no,
una mina,
o si ho preferiu,
un passadís,
o encara per fer-ho més interessant,
un passadís secret.
Sí?
Existeix?
Però es veu o...?
Nosaltres,
quan vam entrar,
vam veure un túnel,
que aviam en recordo.
el que passa és que una vegada
van llegir una notícia
d'aquest castell,
una notícia que,
francament,
van descobrir una serp molt gran,
una serp de dimensions molt grans,
sembla ser que van avisar
fins a la Guàrdia Civil,
que havien vist una serp
descomunal pel castell,
i la van anar a buscar
i no la van trobar.
Clar,
qualsevol s'embotiga
en aquell forat,
i si surt la serp,
m'entens?
Però sí,
sí que es veia una...
I això no recordava,
veus?
Sí,
un túnel que entrava
cap a...
Sota terra.
Sota terra.
i que sembla ser
que anava a comunicar
en una altra mansió
del poble
anomenada Casavall B.
Aquesta serp
es podria convertir
en el monstre
del llacnès
de Baimoll.
La veritat,
tindria treure tovistes.
del castell
de Baimoll.
També és destacable
la part exterior,
com dic,
aquest talús
construït al segle XVIII
per fer front
a les noves tècniques
militars,
a l'artilleria.
Des de fa més de mig segle,
si no ho recordo malament,
des dels anys 40
del segle XX,
les runes del castell
són de propietat municipal.
I ja per,
dic en Baimoll,
també molt recomanable,
vull dir,
si puguem anar
a fer una visiteta,
encara que sigui per fora,
aneu-hi.
Suposo que de dins
ni demanaran les claus
tal com està
en l'estat que està.
I amb serps i tot.
I amb serps i tot.
I amb serps i tot això.
Potser no deixaran entrar,
però val la pena
fer una volta per fora
i apreciar-ne l'arquitectura.
I acabem
a Santes Creus.
I la gent es preguntarà
per què Santes Creus
si parlen de castells,
no?
És veritat.
Ah, perquè Santes Creus
és un monestir xisterc.
Perdona,
la fundació
de la monestir
de Santes Creus
l'any 1161
es va constituir
gràcies a la fractura
del terme
dels castells
de Montegut
i l'Albà,
propietat del Cervelló
i de la seu episcopal
de Barcelona respectivament.
I tornem a la pregunta.
Per què parlem
de Santes Creus?
Doncs perquè si us fixeu,
Santes Creus,
si arribeu allí
davant de la iglesia,
veureu que està
en merletat.
Tot el perímetre.
els merlets són
aquells murs
discontinuos
construïts
a la part de dalt
de les torres
o les muralles.
Com és el castell?
Com dibuixes?
Ah, el castell
dels Playmobil
i tal.
Exacte,
el Playmobil,
un gran exemple.
Aquell ratat,
la part de dalt
que és ratada.
Allò són els merlets
que serveix per defensar-te
si t'ataquen
i poder disparar
a tu
les meves armes.
com a finestretes,
no?
Sí.
Doncs si us fixeu,
Santes Creus,
no està ple.
La iglesia,
el claustre,
tot el perímetre exterior
està en merletat.
I és una construcció
fortificada,
doncs,
en aquest...
Bueno,
bèl·lica.
Clar,
per què?
Que els van atacar,
que tenien por,
que per què ho van fer?
Doncs aquells merlets
no tenen cap funció militar,
cap ninguna.
Vull dir,
no hi ha muralla,
no et pots amagar
pràcticament dintràs,
no tenen una utilitat militar.
Però?
Doncs per què ho van fer?
Perquè tenien ganes,
que se van tornar bojos,
dius,
però es van fotre a fer merlets?
No.
Rere dels merlets
es amaga una lluita
pel poder
entre els reis
i Santes Creus.
Mira,
aquests monestirs
havien acumulat
tant de poder
i els reis
cada vegada
volien tindre més
i, evidentment,
xocaven, no?
Sembla ser que el senyor
per el cerimoniós
va imposar al monestir
la construcció
de fortificacions
amb l'excusa
de protegir-los
contra guerres
i revoltes.
Però el que realment
volia el monarca
era impedir
que el monestir
es pogués expandir
amb nous edificis.
O sigui,
que creixigués més
i més gran
i més gran.
I com s'impedia això
amb els merlets?
Doncs,
ficant els merlets
i dient
d'aquí cap a fora
no es pot construir
res més.
Ah,
val,
val,
val,
val,
val.
I quina va ser
la reacció
dels abats?
Com que els abats
van dir,
ah,
no,
cola,
això no cola.
S'hi van oposar.
Ja s'hi va oposar
el senyor Miró,
l'abat Miró,
que no t'has res
a veure amb John Miró,
ni amb el vermut,
que va morir
l'any 1347
i tampoc
l'abat Ferrera,
que va resistir
durant 30 anys
lo designi real.
Sí,
i el rei darrere
fent-li la punyeta.
Sí,
sí,
segur que en esto
el va martiritzar,
el va martiritzar
tot el que va voler
perquè el senyor Ferrera
no volia
i el rei sí
i durant 30 anys
el senyor Ferrera
era que no va fer.
Però,
a la seva mort?
Però va morir
i l'any 1375
finalment
lo designi real
se va complir
i aquestes fortificacions
entre cometes,
els merlets,
els merlets
se van materialitzar
al perímetre
de tots els edificis
de Santes Creus.
Avui en dia
encara se poden veure tots.
Com dic,
no tenien cap funció militar.
Van ser construïts
sota l'abat
La Donosa
i les obres
van durar 3 anys
però no es van arribar
a completar del tot
ja que
per la febre de l'any 1378
l'obra estava aturada
i sembla que els abats
van tornar
a fotre canya
i dir
ho volem.
Perquè, clar,
a principi els van vendre
com a fortificació militar.
Els van dir
que allacú
necessiteu protecció.
que no col·lava
però no
era una cosa
que ja se sabia.
Ja es veia que no.
Inclús se van destruir
alguns edificis
fora d'este perímetre.
Modificava
la skyline
de Santes Creus.
Sí.
Com si diria modernament.
Estes merlets
molt ben conservats
encara avui en dia
conserven les marques
de les encaixonades
del morter
o sigui
dels encofrats
i quedant la pedra
treballada
als perfils
de les arestes
i a les sageteres
que són
aquestes finestretes
sageteres
o espilleres
com havíem dit abans.
I podem apreciar
també
permòdols
què és un permòdol?
Una pedra
que sobresurten
com a mències
al cos exterior.
Que serveixen els permòdols.
De la frontispici
o sigui
de la part superior
de la iglesia
sembla que estan
més decorats.
I a més a més
van utilitzar
per fer
estos merlets
com que anaven de pressa
ara que mos deixen
vinga ràpid
totes les pedres
que van aprofitar
d'altres construccions
inclús algunes
que van tombar
fora del perímetre.
Llavors
hi ha bordons
molt llures
destinats
en un principi
segurament
al refetor
o al Palau Reial
i també van fotre
sarcòfags
llurnes funeràries
de l'exterior
de l'arpsis
o que potser
també pertanyien
a alguns
al desaparegut
claustre primitiu.
O sigui
que van anar de pressa
a ficar tot tipus
de material
que no m'has contestat.
Per què serveixen
els permòdols?
Els permòdols
en aquest cas
no res.
En teoria
les mensules
serveixen
per posar vigues.
i això
més aviat
era l'element decoratiu.
Val, val, val.
Ja està.
I això és la història
per això ho hem inclòs
aquí
dins de l'arquitectura militar.
Perquè tot i que no sigui
militar
és un element militar
que en aquest cas
tenia una funció
de control polític
podríem dir.
De rivalitats polítiques
entre la monarquia
i en aquest cas
l'ordre de Cistercenc
des de Santes Creus.
Aquestes coses
que passaven.
La propera setmana
tercer capítol
dels Castells de l'Alcà
i us parlarem
de Montagut,
Querol
i Pinyana
principalment.
I també
de Selmella
i Saborella.
Bé, Selmella
potser ho deixarem.
No, potser no.
Ho deixarem
per l'últim programa
perquè tindrem
l'entrevista
amb un arqueòloga.
La setmana passada
parlàvem d'un error
de Tintoretto
al fer una pintura.
Avui parlem
d'errors museístics.
Durant aproximadament
30 anys
la pintura
a l'oli
Oriental Popis
és a dir
Papallones Orientals
de la pintora
nord-americana
Georgia O'Keefe
va estar penjada
verticalment
al Museu
de la Universitat
de Minnesota
als Estats Units
fins que algú
es va adonar
de l'error
i la van situar
en sentit horitzontal.
Però aquí no acaben
els errors,
segurament n'hi ha molts més.
Nosaltres avui
ens centrem en dos.
També l'any 1961
i als Estats Units
i durant 47 dies
al Museu d'Art Modern
de Nova York
que ara em pregunto
si és el mateix museu
que va tenir
el Guernica
de Picasso
no sé
el home
doncs
parlem del Museu d'Art Modern
de Nova York
va exposar penjat
al revés
el quadre
del pintor francès
Henry Matisse
l'Evator
és a dir el vaixell
abans que algú
se n'adonés
de l'error
47 dies
un quadre penjat
al revés
i a més a més
de Matisse
no és un quadre abstracte
no
durant aquest temps
es calcula
que aproximadament
uns 116.000 espectadors
el van poder observar
i ningú es va donar
fins 47 dies després
i aquests 116.000 espectadors
se pensen que Matisse
pitava
al revés
avui fa 100 anys
a Tarragona
i fa 100 anys
hi havia
és a dir
tal dia com avui
tal com avui
de fa 100 anys
14 de febrer
de l'any 1907
dia dels enamorats
no
en aquella època
era tot
molt ecclesiàstic
en la santa
metropolitana
i primà de la iglesia
es efectuó ayer
con el ceremonial
de costumbre
el acto
de la imposició
de la ceniza
al cabildo
i de más clero
en el que ofició
de medio pontifical
su excelència
el señor arzobispo
lo descendent
dels que pleitaba
la desmisa
en los señors
contals de la época
siguió luego
la misa conventual
que celebró
uno de los señores
capitulares
asistido
de los beneficiados
y terminada la misa
ocupó
la sagrada cátedra
el orador
cuaresmal reverendo
padre
Juan Bautista
Arqués
de la compañía
de Jesús
y después del sermón
fueron muchísimos
los fieles
que pasaron
a la capilla
del santísimo
sacramento
para recibir
la imposición
de la ceniza
por manos
del reverendo
señor cura
párroco
vosotros alguna vegada
heu rebut
la imposición
de la ceniza
si yo cuando
andaba al cole
por manos
del señor
reverendo
señor cura
párroco
me fa molta gracia
aquest títul
reverendo
señor cura
párroco
sí
sí
sí
era dimecres
de cendra
devia ser
no
sí
jo recordo
que anaven
i tiraven
una miqueta
de cendra
aquí
i deien allò
de polvo eres
i en polvo
te convertiràs
i esta setmana
un títul
una mica violent
no
Fuera el invasor
autor
José Núñez Seixas
editorial
Marcial Pons Història
quantes pàgines
477
és molt car
32 euros
la veritat és que tot el que ens arriba
d'aquest editorial
de Marcial Pons Història
que en concret és una llibreria
i també editorial
de Madrid
és sempre garantia de qualitat
en aquest cas
l'historiador gallec
José María Núñez Seixas
ens presenta aquest llibre
Fuera el invasor
sí
potser amb un títol
molt estrident
i amb un subtítol
que ara no recordo
perdoneu
ens presenta
la guerra civil espanyola
de 1936
a 1939
i ens diu
que no va ser només
un enfrontament
entre feixisme
i antifeixisme
o entre diferents models
de societat
també va ser un conflicte
en el que el nacionalisme
va jugar un paper fonamental
en diferents sentits
primer perquè
els dos bàndols
van presentar
la seva lluita
com una defensa
de la pàtria
enfront a l'invasor estranger
i en conseqüència
el nacionalisme
va passar a ocupar
un lloc important
en les seves
respectives
cultures de guerra
també perquè
en el curs del conflicte
es van elaborar
visions contraposades
sobre el que era
i el que havia de ser
la nació espanyola
i la seva relació
amb l'Estat
i per últim
perquè els moviments
nacionalistes
perifèrics
es van veure
obligats
a prendre partit
en un conflicte
l'origen del qual
i la dinàmica
estaven massa
allunyats
de la seva
especificitat
nacional
en definitiva
vamos que en els anaven
i els venia
a la perifèria
però van haver de prendre part
en definitiva
José María Núñez
Seixas
ens presenta
a aquell llibre
Fuera l'invasor
una gran obra
que tracta sobre aquest tema
i la veritat
una obra
molt recomanable
El rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant
Ens veiem la propera setmana
a
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
Jordi Manel, carinyos
amors meus, corassones
vides
mai millor dit
però escolteu una cosa
el dia dels enamorats
aquí no és en Jordi
sí, també
sí, és per fer una mica de brometa
això del Sant Valentany
este, què vols que et digui?
que no m'agraden mai
mil whisky o...
40 anys és whisky
és bourbon?
sí, no ho sé
bourbon, crec
sí, encara menys
doncs bé
com siau
aquí s'acaba
no vinguis amb històries
espereu que no
esperem
que el programa
no passi a l'oblit
com sovint passa
a molts castells
no només de l'Alcant
us tenim ben apuntalats
i us recomanem
visitar castells
fer una ruta castellera
per l'Alcant
castells militars
militars
de pedra
la setmana queda més
gràcies
mena al Jordi
adeu
truộl
no
t'es
Fins demà!