...
Manel Magí i Jordi Ximeno, bona tarda de nou.
Hola. Com estem?
Bé.
Jo estic molt emprenyat en Jordi.
En Jordi?
Sí, el senyor Jordi me prepara unes efemèrides...
Llarguíssimes.
Quilomètriques.
No, home, no, quilomètriques no.
Sempre et toca tu. Doncs prepara-te-les tu.
Oh, per exemple.
També.
Pobre Manel, pobre.
No, no, no. Ja ho preparo jo.
Escolta, com esteu preparant Sant Jordi de cara a dilluns?
És llar?
És llar, dilluns, eh?
Sí, sí. Estarem fent programa especial des de la Rambla.
M'haureu de recomanar un llibre i passeu-me a veure i em regaleu una rosa.
Hi ha coses molt interessants a les llibreries.
Llibres?
A la secció d'història hi ha coses i novetats molt interessants.
Surt novetats també de cara a Sant Jordi.
I tant. I si no és una novetat, sempre pot ser qualsevol llibre d'història.
En aquest cas, clar, des del nom de lliure d'històries,
al programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
Al programa que Tarragona es mereix, diuen.
No en vinguis amb històries aquesta setmana.
Comencem amb les efemèrides, una de curta i una de llarga.
Ana, vineu aquí, li he tocat la llarga.
No, puntualizo, molt llarga.
No, home, no.
Però, bueno, te'n salves perquè és interessant el tema.
Ah, pensava.
Després parlem sobre anarquistes i el govern de la república.
És a dir, els anarquistes i el govern de la república
entre el novembre del 36 i el maig del 37.
També tindrem la secció habitual del Manel.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Les curiositats que ens parlaran sobre el primer pressioner de la Bastilla.
I avui, a més a més de notícies, actes, etcètera,
us recomanarem el següent llibre,
La Guerra del Segador, signat per Javier Torres.
Afemèrides.
1951, Constitució de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer,
coneguda com la SECA.
Diuen que va ser el vestíbul de la futura Unió Europea.
I què és la SECA?
La SECA és l'Organització Econòmica Internacional
fundada a París l'any 1951,
després de la postguerra, o durant la postguerra,
de la Segona Guerra Mundial,
per acord dels governs de la República Federal d'Alemanya,
Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
Posteriorment, han format part a tots els estats membres
de la comunitat econòmica europea,
integrats des de l'any 93 a la Unió Europea.
1965, inici de la Revolució Cultural Xinesa,
amb Anel Correta.
Déu-n'hi-do.
A tothom ho sona, no?, la Revolució Cultural Xinesa.
I tant.
I tant. Mau.
No? Vinga, va, que et poso el dia, Núria.
Es tractava d'una campanya de rectificació
iniciada pel senyor Mau,
amb l'ajuda del Lin Biao,
que va durar des de l'any 1965
hasta l'any 76,
per tal de provocar, segons deien,
un gran salt endavant en la perspectiva mental
de les masses,
i apropar-les més a l'ideal comunista,
tingui com a objectius la lluita contra la separació
entre treball manual i treball intel·lectual,
i entre la ciutat i el camp,
i la consolidació de la victòria del proletariat
contra la burguesia.
Per aconseguir-ho,
tractava d'unir l'ensenyament amb el treball productiu,
desvetllar l'esperit revolucionari
de les noves generacions
a través de les noves llargues marxes,
crear un art proletari
a través de la producció d'obres anònimes i col·lectives,
i finalment,
realitzar una expurgació
per acció de les masses
a tots els nivells del Partit Comunista.
Com a resultat,
l'ideologia
passava a primer terme
en la societat xinesa,
i va perdre pes
al sector més pragmàtic del partit,
normalment associat
a la línia soviètica.
Va s'expulsar
tota la parella propaganda del partit,
i la purga arribava als càrrecs,
com Deng Xiaobing,
secretari general del Comitè Central,
i Liu Xiaohi,
president de la República.
Els canals normals del partit
foren destruïts,
i omen creia de paral·lels
basats principalment
en la joventut,
els hand-waving,
o guàrdies rojos.
Els estudiants
anaren al camp,
i els joves pagesos
els reemplaçaren
per tal d'aixecar
el nivell cultural als pobles,
destruir l'elitisme
a les universitats,
i provocar una transformació
qualitativa
de la societat xinesa.
Fou potenciada
la participació activa
de les masses
en la gestió
dels afers col·lectius,
i s'impulsar
l'aparició
dels metges descalços,
que significava
el plantejament
d'una nova política sanitària.
Després d'uns anys
de duració,
el moviment
va cloure
amb la mort
de Mao Zedong
l'any 76.
S'inicia aleshores
una violenta campanya
contra els seus dirigents
principals,
que foren acusats
d'ultraesquerranisme,
curiós,
dins d'un partit
comunista com la Xina.
Els quadres depurats
van ser rehabilitats,
la ideologia passar segon termes
i els tecnòcrates
recuperaren
el domini del partit,
l'estat
i de l'exèrcit.
Jo sé
per què t'ha tocat
a tu aquesta efemèride,
perquè tu pronuncies
els noms xinesos
com ningú.
Sí, clar,
és que el meu apellit
és Mai Ji,
que té origen xinès.
Anarquisme?
Avui sí,
parlem d'anarquisme
i parlem
en concret
dels anarquistes
al govern de la República,
però primer,
la República espanyola.
Primer,
centrem-nos
en què és l'anarquisme.
Una breu introducció.
Podem dir que l'anarquisme
és una doctrinica
política o social
que preconitza
la llibertat total
de la persona humana
i la desaparició
de l'estat
i de la propietat
privilegiada.
Entre els seus precedents
trobaríem pensadors
com William Godwin
Proudhon
o
Miquel
Alexandrovich
Bakunin.
És a dir,
Bakunin.
Curiosament,
per relacionar-lo
amb l'estat espanyol
podríem dir
que Proudhon
va ser traduit
al castellà
per Francesc Pimarga
i també una
de les altres figures
que han estat
oblidades
en la història
de la política
i del pensament
a l'estat espanyol.
I el segon,
en aquest cas
Bakunin,
va aconseguir
a la península ibèrica
una àmplia difusió
a partir de la revolució
de setembre del 68,
per exemple,
quan bona part
de l'obrarisme català
es va afiliar
a la primera internacional.
No és moment
de parlar
ni de la primera,
ni de la segona,
ni del Bakuninisme,
ni de les línies
generals
de l'anarquisme
a partir de 1880
en què es separa
principalment
en dues tendències,
l'anarcosindicalisme
i l'anarcocomunisme,
una molt més violenta
que l'altra,
però hem de comentar
això sí,
que a Catalunya
o a l'estat espanyol
en concret a Catalunya
i a Andalusia
l'opció anarquista
va ser molt important
durant tot el segle,
bueno,
durant la trajectòria final
del segle XIX
i fins a l'any 1939
quan la república
perd la guerra civil espanyola.
L'anarcocomunisme
estava convençut
que ni la propaganda oral
ni l'escrita
podrien arrossegar
les masses
cap a la revolució social
i predicar
la necessitat
de la propaganda
pel fet o l'acte,
és a dir,
l'acció violenta
passar directament
a l'acció.
Molt bé,
passar directament
a l'acció.
Dins d'aquesta situació
a l'estat espanyol
que estem resumint
de forma molt ràpida,
també és important
l'activitat cultural
dels grups anarquistes
a través
d'activitats
culturals,
etcètera,
etcètera,
revistes i setmanaris
com podrien ser
la revista Blanca,
la Colmena Obrera,
Solidaritat Obrera,
Cultura Libertària,
Acció,
etcètera,
revistes en les quals
els anarquistes
dels que parlarem
després,
és a dir,
els anarquistes
que van estar
al govern
de la república
van participar
d'una forma
bastant activa.
Centrem-nos
en aquest tema.
El 4 de novembre
de 1936,
quatre dirigents
de la CNT,
és a dir,
la Confederació Nacional
del Treball,
van entrar
en el nou govern
de la república
en guerra,
presidit en aquell moment
per Francisco Largo Caballero,
tal com afirmava
el principal òrgan
d'expressió
de la CNT,
que per aquella època
era la Solidaritat Obrera,
era un hecho
transcendental,
perquè els anarquistes
mai havien confiat
en els poders
de l'acció governamental
i perquè era
la primera vegada
que això succeia
en la història mundial.
Anarquistes
en el govern
d'una nació,
un fet
transcendental
i repetible.
A més,
hem de recordar
que els anarquistes
eren apolítics,
rebutjaven,
això va,
bueno,
rebutjaven
la participació política
que va ser
un dels grans abats
dins de la primera
internacional entre marxisme
i vacuninisme.
En aquells primers moments,
pocs som els il·lustrats
de l'anarquisme espanyol
es van negar
a tal fet,
tampoc la gran majoria
de les bases
sindicals revolucionàries.
L'estiu,
sagnant però mític,
estiu revolucionari
del 36
ja havia passat.
Anarquistes radicals
i anarquistes moderats,
és a dir,
les dues tendències
que ja s'havien marcat
a finals del 19
entre l'anarcosindicalisme
i l'anarcocomunisme,
que s'havien enfrontat
i ascendit
en els primers anys
de la república,
estaven ara units,
estem a l'any 36,
esforçant-se
per obtenir
els recolzaments necessaris
per posar en marxa
noves conviccions polítiques.
Es tractava
de no deixar
els mecanismes
del poder polític
i armat
en mans d'altres
organitzacions polítiques,
un cop va quedar clar
que el que succeïa
a Espanya
era una guerra civil
i no pas
una festa revolucionària.
El Comitè Nacional
de la Confederació Nacional
del Treball,
és a dir,
la CNT,
va escollir
els quatre noms
destinats
a complir
aquesta missió.
Aquests quatre noms
van ser
Frederica Montseny,
Joan García Oliver,
Joan Peiró
i Joan López.
En aquests...
Perdona,
qual cosa també és destacable,
una dona
ministre...
Sí,
era la primera vegada,
això ja
tot s'ha adelantat
al contingut
del monogràfic,
però sí,
era la primera vegada
que una dona
arribava a un càrrec
com aquest,
el ministre...
Perquè quan feia
que les dones
podien votar a Espanya,
et recordes?
Era...
El 31 potser va ser?
Sí,
aproximadament.
En la serrana república,
però va ser
un ascens molt ràpid
de la posició
de la dona.
En aquests quatre dirigents,
és a dir,
Frederica Montseny,
Joan García Oliver,
Joan Peiró
i Joan López,
estaven representats
de forma equilibrada
els dos principals sectors
que havien pugnat
per la supremacia
en l'anarcosindicalisme
durant els anys republicans,
és a dir,
els sindicalistes
i la FAI,
que era la Federació Anarquista Ibèrica.
Anem un per un.
Joan Peiró
i Joan López,
ministres d'Indústria
i Comerç,
quedaven com figures
indiscutibles
d'aquells sindicats
d'oposició
que,
després de ser expulsats
de la CNT,
l'any 33,
havien tornat de nou a casa
poc després
de la sublimació
militar franquista.
Joan García Oliver,
era nou ministre de Justícia,
era el símbol
de l'home d'acció
de la gimnàcia revolucionària,
que va deixar,
va quedar constància
aquests termes
o aquestes expressions
en la premsa anarquista
de l'època.
De l'estratègia insurreccional
contra la república,
ja que va liderar
moltes d'aquestes estratègies
o accions
en contra
de la república,
però, clar,
sempre accions
dins de la legalitat
democràtica
de la república,
que havia ascendit
com l'escuma
García Oliver
des de les jornades
revolucionàries
del juliol a Barcelona.
A Frederica Montseny,
ministre de Sanitat,
la fama li venia
de família.
Era filla
de Federico Urales
i Soledat Gustavo,
que eren a la vegada
pseudònims
de dos personatges
o de dos persones,
Joan Montseny
i Teresa Manyer,
que ja
en el trànsit
del 19 al 20
ja eren importants
dins del moviment
d'esquerres
a l'estat espanyol.
I també
la fama li venia
de la seva ploma
que havia afilat
durant la república
per atacar
des de l'anarquisme
més intransigent
tots els traïdors,
traïdors entre cometes,
reformistes,
sobretot
entre una de les...
a través,
sobretot,
de publicacions
com, per exemple,
la revista Blanca
o altres setmanaris
i revistes
de caire anarquista.
A més,
com deia el Manel,
Frederica Montseny
es va convertir
en la primera dona
ministra
en la història d'Espanya.
Com ja sabeu,
els monogràfics
són molt breus
o intentem que siguin breus,
no tenim més temps,
però segurament
podríem dedicar
centenars,
bueno, centenars no,
decenes de monogràfics
a cadascun d'aquests personatges
oblidats per la història,
entre altres coses,
perquè van ser els perdedors
o un dels grans perdedors
de la Guerra Civil Espanyola.
Del pas de la CNT
pel govern
van quedar poques petjades.
Van entrar al novembre
del 36
i van abandonar
el govern
al maig del 37.
Poc van poder fer
en sis mesos
i a més a més,
sis mesos
que no eren gaire normals,
perquè a Espanya
estava en guerra
després de l'aixecament
de Franco.
La història
ha recordat molt més
el significatiu
de la participació
de quatre anarquistes
en un govern
que no pas
la seva activitat legislativa.
A més,
com que la revolució
i la guerra
es van perdre,
aquestes quatre persones
mai van poder passejar
la seva dignitat
per la història
i potser aquest monogràfic
també podria ser
una mena d'homenatge.
A més,
l'acte de ruptura
amb la tradició
antipolítica anarquista
mai va ser oblidat
i sovint tampoc perdonat
per certs sectors anarquistes.
Per la memòria col·lectiva
del moviment llibertari
que posteriorment
va quedar derrotat
i a l'exili
d'aquella traïció,
d'aquell error
només es podien derivar
conseqüències fonestes.
És a dir,
la lectura sovint
del moviment anarquista
va ser que la participació
dels anarquistes al govern
també va ser part
de la seva derrota.
Tota la literatura
anarquista posterior
carrega
tota la seva crítica ètica
sobre aquest tema
en lloc d'analitzar-lo
de forma consensuda.
A un costat
va quedar la revolució,
a l'altre
la seva destrucció
feta realitat
per l'ofensiva
que des del poder
es va dur
contra les milícies,
els comitès revolucionaris
i les col·lectivitzacions
que vindrien a ser
les tres grans manifestacions
del canvi revolucionari,
és a dir,
la milícia,
les milícies,
els comitès revolucionaris
i les col·lectivitzacions.
Per tant,
es va menysprear
tot allò
que va tenir de positiu
necessari
aquell gir extraordinari,
també podríem dir,
perquè no revolucionari,
és a dir,
la participació
de quatre anarquistes
al govern
d'un estat,
en aquest cas
de la República Espanyola.
Que això no ha tornat
a passar més.
Que això no ha tornat a passar,
bueno,
que no havia passat abans
i que no ha tornat
a passar més.
per tant,
es va menysprear
tot allò
que va tenir de positiu,
com dèiem,
i dèiem
que era positiu
i necessari.
Necessari per què?
Perquè la revolució
i la guerra
que els anarquistes,
recordem,
no havien provocat,
van obligar
a articular
una solució
que evidentment
havia d'allunyar-se
de les doctrines
i actituds
que històricament
havien identificat
al moviment anarquista.
Seria la principal,
que era un moviment apolític.
positiu
per quina raó?
Perquè aquesta defensa
de la responsabilitat
i de la disciplina
que va convertir
la participació anarquista
al govern de la república
en un dels seus símbols
va millorar
la situació
a la rereguarda
evitant
molts més
vessaments inútils
de sang
dels que ja
hi havia hagut
i també va contribuir
a mitigar
la resistència
de l'altra estratègia
anarquista disponible
que aquesta altra
estratègia anarquista
havia alimentat.
Aquesta altra estratègia
era la maximalista
i d'enfrontament radical
amb les institucions
republicanes.
És a dir,
l'entrada dels quatre
de Frederica Montseny,
García Oliver,
Joan Peiró
i Joan López
va calmar una mica
les aigües.
Altres facetes
oblidades
d'aquesta participació
poden ser
el fet
que fos
un anarquista
d'acció
com per exemple
García Oliver
que per cert
era de Reus
el que consolidés
els tribunals
populars
o creés
els camps de treball
en lloc del tir
a la nuca
dels pressos feixistes
o que
a un sindicalista
de tota la vida
com Joan Peiró
li correspongués
regular les intervencions
i incautacions
de les indústries de guerra
o que una dona
Frederica Montseny
escalés a la cúspida
del poder polític
un espai negat
tradicionalment
a les dones
i que Franco
tornaria a negar
durant dècades.
Un lloc
des d'on
va poder
iniciar una política
sanitària
de medicina preventiva
de control
de les malalties
venèries
que per l'època
era una veritable
plaga
i una
reforma
eugenèsica
de l'avortament
que malgrat
quedar-se
només en una
simple iniciativa
va avançar
segurament
alguns debats
que avui en dia
encara estan vigents.
Finalitzada la guerra
les presons
les execucions
i l'exili
van introduir
l'anarquisme
en un túnel
del qual encara
avui dia
no n'ha sortit.
A la memòria
dels anarquistes
també a la literatura
i al cinema
es va
agagantar
la figura
de certs anarquistes
com per exemple
Buenaventura
d'Urruti
amb el seu passat novel·lesc
i les seves gestes heroiques.
Per desgràcia
van quedar a la foscor
altres figures
com Joan Peiró
un obrer
si no recordo malament
un obrer del vidre
un obrer del vidre
era sí
Joan Peiró
un obrer del vidre
nascut a Barcelona
l'any 1887
un obrer que va dedicar
com dèiem
la seva vida
a fabricar bombetes
organitzar sindicats
i ajustar l'anarquisme
al rellotge de la història.
Peiró va denunciar
abans que ningú
i per escrit
a més a més
des d'agost de 1936
la violència revolucionària
de destrucció del contrari.
Quan
després dels fets de maig
del 37
Manu Lazanya
va encarregar
a Juan Negrín
la formació
d'un nou govern
sense la CNT
Peiró
també va acusar
els comunistes
d'haver provocat
la crisi
i va denunciar
la repressió
desencadenada
contra el PUM
és a dir
el partit obrer
d'unificació marxista.
Amb l'ocupació franquista
de Catalunya
Peiró
va fugir cap a França
on va ser detingut
per la Gestapo
el novembre del 40
lliurat a les autoritats
franquistes
i executat
el 24 de juliol
del 42.
l'anarquisme
va unir
darrere
la bandera roja i negra
sectors populars
molt diversos
i molt amplis
va arrelar
llocs tan dispars
com la Catalunya
industrial
que com dèiem
a l'inici
era un lloc
on fins a la guerra civil
mai van poder
obrir-se pas
al socialisme
organitzat
o també
a l'Andalusia
camperola.
És curiós
perquè
els dos territoris
la Catalunya industrial
o l'Andalusia
camperola
tenien característiques
diferents.
Molts dels seus militants
de l'anarquisme
van participar
durant dècades
en una frenètica
activitat cultural
i educativa
a través
de revistes
Ateneus
etc.
Però en aquest trajecte
sempre els va
acompanyar
la violència.
Recordem que
el trajecte final
del segle XIX
per exemple
Canovas del Castelló
va ser assassinat
per un anarquista
aquí a l'estat espanyol
també un anarquista
es va carregar
a l'emperadrius
Sisi d'Àustria
o les bombes
del Liceu
l'any 97
etc.
La seva
aportació positiva
seria aquesta
enfoscada
per l'acció violenta
de l'arco comunisme
i d'un sector
més bé
reduït
de l'anarquisme.
Com dèiem
aquest trajecte
sempre va estar
acompanyant
per la violència
la seva
la llegenda
d'onredessa
sacrifici
i combat
va ser cultivada
durant dècades
pels seus seguidors
però
els seus enemics
enemics que es troben
a la dreta
i a l'esquerra
del ventall polític
sempre van destacar
l'afició dels anarquistes
a llançar bombes
i a empunyar la pistola.
Són
sens dubte
sovint
imatges
estereotipades
i molt sovint
exagerades
de la realitat
que per desgràcia
avui en dia
tampoc podem escapar.
En principi
aquest
podria ser
el nostre homenatge
a aquests quatre personatges
Frederica Montseny
nascuda
a Madrid
l'any 1905
a Joan García Oliver
nascut a Reus
l'any 1901
a Joan López
Sánchez
nascut a Múrcia
i fill d'un guàrdia civil
l'any 1900
i a Joan Peiró
Ibelis
nascut a Barcelona
l'any 1887.
Els quatre anarquistes
que el novembre del 36
van entrar a formar part
del govern de la república
en guerra
presidit per Francisco
Largo Caballero.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Manel, Manel
com sempre ofegat
de pacpès
Sí, home
clar és que ha portat
un monogràfic
d'una extensió bíblica
Però ens ha fet
un bon resum
Un bon resum
La veritat és que sí
Bueno, crec
l'audiència opinarà
Doncs bé, mira
18 d'abril
de 1907
al diario de Tarragona
portaven una notícia
d'un enterrament
d'un personatge important
Diu el següent
En el acto luctuoso
de conducir
a la última morada
los inanimados restos
del que fue
vicecónsul
de la república
de Cuba
nuestro querido amigo
don José María Ricomá
se pusieron de manifiesto
ayer las simpatías
que el finado
contaba
en esta capital
Lo de finado
es curioso, ¿no?
Con un agusamor
lo digo finado
Sí, es veritat
Sí, ¿no?
Ha llegado su fin
En fin
El comercio todo
la banca
las letras
del cuerpo consular
clase trabajadora
representaciones numerosas
del Ateneo Tarracolense
y Sociedad Coral
el áncora
se congregaron
para rendir
el último tributo
al que fue
amigo leal
de unos
y protector desinteresado
de otros
Cubría la caja mortuoria
la bandera de la cruz roja
a cuya asociación
pertenecía el finado
sosteniendo las cintas
los señores
Mercadal, Gabriel
Vilar Tomás, Boada
Corbella
Ventosa
Gramún
y Gregorio
Presidieron en el duelo
el doctor Bartomeu
señores
comandante de marina
Maese Francillón
delegado de Hacienda
Cañellas
Cholvi
San Román, Gabriel
y Casanovas
Reiteramos
a su afligida
viuda
hijos y demás
familia
nuestro sincero
pésame
haciendo los más
fervientes votos
por el descanso
eterno de l'alma
de tan buen patricio
o sea, un enterrament
de categoria
Sí, sí
i per aquella època
també hi havia gent
que mirava el cel, no?
Sí, avui en dia
el canvi climàtic
està a l'ordre del dia
està de moda
podem dir, no?
Doncs fa cent anys
Déu-n'hi-do
també com anaven les coses
i no hi havia
canvi climàtic
Diu el següent
una notícia
també del 18 d'abril
de 1907

voler alucir el sol
i desvanecer-se
nostres esperanzas
o sigui que fa cent anys
que poètic
tampoc no plovia
en canvi
5 o 6 mesos
després d'esta sequera
van haver-hi
unes inundacions
catastròfiques
o potser ja estàvem
en ple inici
de canvi climàtic
potser sí
perquè són sequeres
exagerades
i grans inundacions
com va ser
les de novembre
o octubre
del 1907
a l'Ebre
per exemple
que és la segona
més gran de la història
que recorda
i inundacions
que van fer molt de mal
a tot Catalunya
que interessant
interessant
sí
no en vinguis
amb històries
curiositats
avui parlem
del primer presoner
de la Bastilla
ja sabeu
què és la Bastilla
no?
presó francesa
a París
sí
molt bé
el constructor
de la ciutadella
de la Bastilla
Hugues Obriot
que va viure
a la segona meitat
del segle XIV
prevost de París
i també constructor
del Châtelet
al pont de Sant Michel
i del primer sistema
de clavegram
abobedat
de París
també va ser
la primera persona
tancada a la Bastilla
quan aquesta es va convertir
en presó
curiosament
ell la va construir
i va ser el primer presoner
i quan l'edifici
no, no
i quan l'edifici
es va convertir en presó
ell va ser
curiosament
el primer presoner
què era abans
l'edifici doncs?
era com un castell
ah val?
sí, sí
per què?
per què?
a la mort de Carles V de França
sembla ser que el constructor
va caure en desgràcia
el nou monarca
i va ser condemnat
per impietat i heretgia
curiosament
també la Bastilla
també la relacionem
com a presó
i també com a
com a signe de revolta
del poble
sí, sí, sí
perquè clar
anaven a parar els enemics
de la monarquia
sobretot l'any 1789
curiosament
aquest empresonament
del constructor
Iux
o Ux
Obrió
també va iniciar
una nova costum
ja que un cop tancada
la Bastilla
el poble
es va mutinar
i el va alliberar
és curiós
com la Bastilla
tenia
els seus dies
doncs
o el seu destí
marcat
notícies
hem rebut
un correu electrònic
de la nostra amiga
Angela Jackson
que ens diu el següent
qui és Angela Jackson
recordem-ho
és una de les membres
crec que la presidenta
sí, la presidenta
que és una agrupació
situada
a la zona del Priorat
Marçà
Ibaix Falset
destinada a recordar-ho bé
la guerra civil
i el paper
dels brigadistes
internacionals
que de fet
l'hem entrevistat
fa un parell d'anys
sobre un llibre
que havia tret
sobre la Coba Hospital
de Santa Lucia
crec que era
de Marçà
si no m'equivoco
doncs el correu
diu el següent
ens adreixem a tots
vosaltres
per informar-vos
de les activitats
que es donen a terme
a les jornades
internacionals
als escenaris
de la Batalla de l'Ebre
a les quals
ens faria molt feliç
que volguéssiu participar
i tindran lloc
els dies 12 i 13 de maig
és a dir
d'aquí ben poc
aquestes jornades
han estat organitzades
per la International Brigade
Memorial Trust
de la Gran Bretanya
l'objectiu de les jornades
és conèixer els espais físics
on va tenir lloc
els fets més significatius
de la Batalla de l'Ebre
durant l'estiu del 38
i no només
els fets de la guerra
sinó també
els preparatius previs
i bé
hi haurà tota una sèrie
de visites guiades
xerrades
projeccions audiovisuals
etcètera
etcètera
que seran gratuïts
però només
s'haurà de pagar
el preu de l'autocar
i l'àpat
els àpats
els menjars
i els desplaçaments
amb autocar
si esteu interessats
us podeu adreçar
a l'adreça
que el Manel m'ha amagat
perquè
el Manel és així
aquí l'entens
és que ja saps
que el Manel
i les adreces electròniques
no quadra això
parèntesis
no vinguis a mi història
.blogspot.com
molt bé
és com m'ha estudiat
sí
doncs bé
si esteu interessats
en anar
als dies 12 i 13
a aquesta trobada
de les jornades internacionals
als escenaris
de la Batalla de l'Ebre
us podeu ficar en contacte
amb
nojubilemlamemoria
arroba
yahoo
amb dos os
punt com
què més Manel
doncs una notícia
que és de fa un parell
de setmanes
però com que va haver-hi
la setmana santa pel mig
i la setmana passada
vam estar una mica carregadets
i no em va donar temps
que no deixa de ser curiosa
és una nova teoria
sobre la construcció
de la gran piràmide
de Keops
una altra
hola
no però esta
sembla ser que
té bastants húmeros
de ser veritat
sí
vol dir la gran piràmide
deu ser l'edifici
del món
sobre el qual
s'han escrit més tonteries
que li pollades
i xorrades
doncs bé
aquesta
l'ha fet un arquitecte francès
ha nominat
gent Pierre Rodin
i que diu que
van construir la piràmide
de dins cap a fora
o sigui
que van anar construint
un túnel
en forma de rampa
pel qual
anàvem pujant les pedres
a mesura que anava
pujant la construcció
sí
i de dalt cap a baix
també o no?
enteneu
no te'n pot digués
perquè s'han fet proves
a la piràmide
i s'ha detectat
doncs que hi ha una zona
que és menys densa
en forma de
d'hèlix
d'hélicoidal
no?
sí
espiral
espiral
llavors
podria ser realment
això
podria ser que
van anar construint
un túnel
que anava fent voltes
i que els permetia
pujar les pedres
sense necessitat
de cap rampa exterior
de la qual no s'ha conservat
té la seva lògica
té la seva lògica
i aquest senyor
qui és?
és un arquitecte francès
Jean-Pierre Houdin
ja saps que acabarà
la bastilla
també
també
bueno
en fin
si algun dia
fan algun forat
i troben la rampa
perquè la rampa
sembla que
si es que es serra això
encara existir
és un túnel
és un túnel
que existeix dins
a mesura que anàvem
pujant a alçada
anàvem construint
un túnel
que els permetia
accedir
per què no començem
a recollir firmes
perquè les desmuntin
és una opció
s'enumeren els blocs
se desmunta tot
i es torna a muntar
sí
després es torna a muntar
fins que podríem dir
que la portessin aquí
al part de la ciutat
podria ser una piràmide mòbil
sí
per exemple
l'exposició universal del lloc
la piràmide del senyor Keops
allí plan plan
total són dos milions
de blocs de pedres
o bé
vam portar els guerrers
de Xi'an
sí
però també n'en porto
en parella
no compares
i esta setmana
el senyor Jordi
ens parlarà
del següent llibre
La guerra dels segadors
escrit per
Javier Torres
i editat per
Eumoy Pajàs Editors
amb un número considerable
de pàgines
300
i un preu exequible
18 euros
doncs sí
senyor Manel
i senyora Núria
parlem d'aquest llibre
La guerra dels segadors
del Javier Torres
Javier Torres
ha elaborat una síntesi
interpretativa
dels fets coneguts
com la guerra dels segadors
l'anàlisi
segueix
la successió cronològica
dels fets
la revolta popular
a causa dels excessos
de les tropes reials
que va culminar
amb el corpus de sang
la rebel·lió política
i institucional
encapçalada per
Pau Clariss
i la Diputació Catalana
i la invasió
militar del Principat
que va significar
l'inici de la guerra
la decisió
de les autoritats catalanes
de fer de Catalunya
una província
de la corona francesa
entre el 1641
i el 1652
la caiguda de Barcelona
i la pau dels Pirineus
de 1659
que van tenir
com a conseqüències
la fi de la guerra
el retorn a la sobirania
dels àustries
però també
l'anecció
francesa
del comtat
del Rosselló
i d'una part
del de Cerdanya
l'autor
és a dir
Javi Torrents
analitza el patriotisme
com un dels elements
del conflicte
i alhora
remarca l'índoli constitucional
derivada del dret
de resistència
i no pas
del nacionalisme
la guerra dels segadors
de Javi Torrents
una de les possibles propostes
per regalar
o autorregalar-se
el dia de Sant Jordi
el rellotge del temps
s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant
ens veiem la propera setmana
a
No envinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
Manel Jordi
doncs moltes gràcies
eh
ja estem al final
ja està
ja s'ha acabat això
a veure que no ens veurem Jordi
moltes felicitats
ja de cara a dilluns
ah d'acord
ja sé que estareu
on estareu
a Tarragona Ràdio
estaré
a la Rambla
a la Rambla
fem programa davant del Metropol
que passareu a què?
sí clar
si tenim temps
va va que si veniu
a Tarragona
si veniu us saludaré
va va
ui quina vergonya
i si no passo
i et fermaràs un autògraf
sí
també
tu porta un llibre
que jo sigui d'aquí sigui
te'l firmo
la podem liar Manel
allí estarem
molt bé
gràcies
fins la setmana que ve
adeu
a Tarragona