Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Hi ha moments que més i d'altres que menys, però bé, també es nota amb el disc que hi ha cançons que reflecteixen més aquesta pau i d'altres no, que se t'escapa de les mans.
Potser per això el disc l'has estructurat en quatre àmbits que comentes que es relacionen amb les estacions de l'any. Estaríem escoltant La Primavera?
Sí, això és el començament. Totes aquestes primeres quatre cançons cobren el disc. Aquesta és la segona, que seria el camí, que comença un cop ja s'ha definit l'espai amb la primera cançó que és Tota la Terra, que és el sol que surt, o sigui, la llum que d'alguna manera crea aquest espai.
I a partir d'aquesta celebració que la vida neix una altra vegada comença aquest camí amb en Pau.
Aquesta idea de fer un disc així seqüencial, de fer quatre seqüències, va néixer força aviat. De fet, clar, jo m'estava movent en principi amb gairebé 40 cançons abans d'entrar a l'estudi.
I quan estàs amb tants temes, per no perdre't, el que fas és organitzar-te d'alguna forma.
Tenies coses per compartir, doncs, eh?
Sí, moltes, moltes. De fet, ja tinc, sí, podria haver fet uns quants discos, però no, tot té el seu temps.
Sí, el que jo faig molt, i m'agrada, és obrir l'aixeta i que es ragi, no? I després, no sé, no intentar fer de filtre abans que les coses passin, no?
No intentar, d'alguna forma, crear, doncs, això, un tap, al final, que fa que no passin totes les coses que podríem passar, perquè tot pot sorprendre fins al final.
Aleshores, amb tot aquest munt de cançons, per intentar organitzar-me i definir un trajecte que volia fer amb aquest disc, tot va anar passant sol, no?
I vaig tenir les quatre parts sense voler, no?
Vas veure que hi havia com a diferents, sí, diferents estats d'ànim o diferents...
Sí, vaig veure que tot el que està viu d'entrada està sotmès a canvis, no? I té una evolució.
Aleshores, el de les quatre parts, a principi, segurament a mi, el format i el suport que més m'ha agradat per la música sempre és el vinil.
Vaig començar a jugar a fer un doble vinil i que cada una d'aquestes cares o d'aquestes parts, que d'alguna manera no existeixen perquè és un CD,
però sí que ens els podem imaginar, tenien un ambient, no?
I servien per explicar un trajecte i una evolució del dia d'aquest sol que surt a la nit, amb l'últim poema i cançó,
que és un poema del Pere Jaume, que es diu Bola nocturna, i amb tot el que passa pel mig, no?
I amb tot el joc d'establir relacions entre, doncs, el que has dit tu, les estacions de l'any o les direccions, no?
De do a brúixola, les quatre fonamentals, o els quatre moments del dia o de la vida mateix, no?
Per exemple, el segon grup de cançons, la segona cara del doble vinil virtual aquest, és molt més acústica.
El que estem escoltant ara.
Sí, exacte, no? Diguéssim que fins i tot hi ha una part, no? El tròpic, una mica xil·laut i tot, no?
Una part que juga gairebé amb dos conceptes, gairebé totes les cançons, dolor i amor, no?
I els límits entre les dues coses.
Segurament, després d'aquesta embranzida de la primera part, la segona part és més reflexiva en aquest sentit, no?
I també té més constància d'aquesta intensitat que és més efímera que, per exemple, vivim quan arriba l'estiu, no?
I quan deixem volar coloms i somiem en recollir-los tots, no?
Sí, però pel que escoltem, el teu estiu, molt vitalista, molt vitalista no és, eh? Té un puntet melancòlic.
Sí, perquè segurament aquesta cançó, sempre dic que tot neix de vivències, no?
Aquesta cançó es diu Sagat, és la cobra aquesta part, no?
Després d'aquesta primera part més intensa, ve aquest tema, no?
Jo recordo, potser un dels primers estius que recordo més bèsties, no?
Va ser el primer estiu que em vaig enamorar, no?
Quants anys fa d'això, Gerard?
Ui, jo tenia 12 o 13 anys, doncs en fa 30.
Te'n recordes encara?
Recordo absolutament, perquè recordo que al cap d'una setmana o 10 dies,
a casa ja no sabien si portar-me a l'hospital o què, no?
Estava a roses, veient que no menjava, que no parlava, que no dormia,
veient que, tio, què li passa?
I jo mateix no sabia bé què em passava, i descobria que estava enamorat, no?
I bé, la sensació era de... no era de saltar d'un peu, no?
Era d'estar assegat, no? D'estar bloquejat.
Era com si t'hagués infectat tota la sang.
Precisament quan veia aquella persona, amb la que està obsessionat tot el dia,
per comptes d'adreçar-m'hi, el que feia era que em quedava enlluernat, segat,
no podia ni obrir la boca, no? Era passar per allà.
Reconèixer tot allò, per mi és molt estiu, això, no?
T'ha tornat a passar mai.
Hi ha moltes tardes mortes d'estiu, no? Amb aquella calor que gairebé doncs respires a poc a poc,
però no suar massa, no?
Dic que és un sentiment que vas anar entenint, et tornen a passar,
perquè vull dir, com és que has recuperat un sentiment de fa tants anys?
Perquè conviu encara, no? És una mica... o sigui, vaig aprendre a viure amb aquelles emocions i encaixar-les, no?
I tot això, tot el que sento ara és fruit d'aquell primer impacte, no? De bona manera,
de saber-ho organitzar, la tormenta hormonal que pateixes quan...
Després vaig llegir que fins i tot científicament, el de l'amor realment és una alteració hormonal bèstia.
No, no, clar, explicacions científiques reponeia.
Però, a més, vaig llegir que quan ets adolescent pots arribar a patir bloquejos de zones del cervell,
diguéssim, de l'activitat quotidiana, no? O sigui, que realment és científic, fins i tot.
Sí, que sí que realment te quedaves com a sec.
Exacte, doncs aquest segat és això, no?
Per mi és estiu, absolutament, no?
L'estiu és quan tens temps per quedar-te segat, no?
La resta de l'any sempre tens obligacions i coses, no?
Bé, és així. Anècdotes.
Jo crec que la gràcia de les cançons del Gerard Quintana i el fet que arribin tan profundament,
i jo recordo aquelles, les claus de sal, em sembla que va ser l'últim que tenies fins ara.
És l'anterior disc, així amb cançons noves, sí.
Recordo que també era, dius, ostres, m'ha tocat la fibra, no?
Suposo que és això, nosaltres anem fent, anem deixant passar el temps,
ens deixem emportar i tu tens la gràcia d'aquest aparar, reflexionar-ho,
i poses en cançó el que moltes vegades li passa a tothom,
el que passa que ara tenim temps d'espressar-ho o no ens anem més, clar.
Bé, o tinc la sort que hagi convertit això en la meva feina,
i puc dedicar-hi el temps, no?
Que de vegades, per poder-ho fer, has d'esgarrapar estones de son,
o teu temps lliure, o cap de setmana, poc temps que tinguis,
quan et dediques a una altra feina, no?
Jo m'hi puc recrear, en aquest sentit, em sento privilegiat.
A més, passo tot el temps que puc a casa amb la família,
en una illa que, diguéssim, 10 mesos dels 12 de l'any no hi passa res,
és un lloc molt tranquil, i tens temps per aturar així el temps una mica, no?
Tot i la redundància.
A mi una de les coses que m'afascinava de la música sempre era,
doncs, per exemple, no sé, amb 18 anys o amb 16, o amb els que sigui,
o ara, escoltar una cançó i veure que potser jo estava feta feia 40 anys, no?
O està feta fa 40 anys o més, i veure que és absolutament vàlida, vigent, actual.
Amb quines cançons et passa, per exemple? En recordes alguna que tinguis?
Sí, n'hi ha moltes, n'hi ha moltes cançons,
amb les que m'ha passat això, fantàstiques.
Escolto All Islands de King Crimson, que és un disc fet fa molts i molts anys,
i em transporto, m'emociono.
A més, és un disc fet, que comença amb una cançó que es diu Formentera Lady,
noia de Formentera, un disc que van fer després d'haver estat a les Pitiuses, precisament.
O escolto moltes cançons del Dylan,
o ahir mateix estava sentint jo, l'Odonia Agripaudo, Pau Riba,
i són això, retrats del temps, no?
Escolto... És que hi ha molta música, hi ha molta música.
Hi ha molta música, però...
Venint cap aquí, sentia a ràdio una cançó de...
Em sembla que la feien els Menes a trobar.
Una cançó dels Canses, que es deia Dustin DeWine,
que parla més de coses absolutament eternes, no?
Amb un arranjament molt maco, i és una cançó per sempre.
Quan s'acosta un nano que potser tenia dos o tres anys,
quan ens vam separar amb el sopa de cabra,
i et ve demanant alguna cosa, o que li escriguis alguna cosa,
o fins i tot un disc, i veus que se sap una cançó que potser fa 25 o 28 anys que està escrita,
perquè n'hi havia algunes escrites anteriorment al sopa de cabra,
clar, té alguna cosa de misteriós, no?
Perquè, generalment, no ho sé,
és difícil fer alguna cosa que vagi més enllà del propi dia gairebé, no?
Va tot tan ràpid.
Aleshores, on se sent molt agraït, la veritat és que sí.
Hi ha molta música pel món, sembla que tu, però, en aquest treball,
t'has apropat, potser, a més, a la música de cantautor, o almenys així...
Sí, és que l'odó del cantautor serveix per, clar,
tot i que pesa molt la imatge, el que dius cantautor,
encara hi ha molta gent que veu el tio allà amb la cadira de bímet,
o la guitarra, o la camisa negra,
plena de... ben nevada a les espatlles, no?
I el queixant-se, i alçant la veu, no?
I criticant, o fent de veu de...
Sí, m'ha agradat això de les espatlles nevades, eh?
No seria el teu cas, ara.
No, però és que en aquell temps no estaven tan evolucionats els...
Els xampús.
Els xampús aquests, i el tio que cantava,
i es comprometia d'aquella forma,
normalment estava submès a un estrès i una pressió de la censura,
perquè feia de polític, feia de mitjà de comunicació,
feia tots els papers que estaven prohibits a altres àmbits, no?
I ja se sap que quan poses nerviós,
doncs et surt aquella seborrer, allò,
que comences a rascar-te, i ja pots dutxar,
que no hi ha manera...
Però vaja, d'aquesta imatge del cantautor ja ha passat, eh?
Aquesta ha passat.
Per mi, hi ha gent com, no sé,
ara que ha tret un disc i aquí és tan conegut,
l'Springsteen, no?
Per exemple, per mi és un cantautor,
que a vegades s'acompanya de la Street Band o d'altres molts anys,
o d'altres de... no sé,
de músics de folk per fer un homenatge a Bob Seeger o...
o Pete Seeger, perdó,
o fins i tot fa un disc en solitària, com ho dirà el Nebraska, tan preciós.
Dins d'aquest concepte de l'autor que canta les seves cançons,
penso que hi ha una flexibilitat en el sentit de poder utilitzar diferents estils,
diguéssim,
per comptes de militar o de ser un artista de gènere, no?
Jo faig funky, no?
O jo faig rock, o jo faig reggae, no?
No és tant aquesta idea com precisament poder utilitzar els estils
per poder dibuixar diferents moments
i sempre, d'alguna manera, fer-ho a la teva manera.
El que sí que pots fer cert és que en aquest treball
t'acostes més a sonoritats, doncs, això, europees o fins i tot mediterrànies,
que no pas el que seria, doncs, no sé, una sonoritat nord-americana, no?
Sí, però d'alguna forma, clar,
jo durant gairebé 17 anys vaig estar amb una banda, amb sopa de cabra.
Una banda està feta des del punt d'intersecció d'interès comú, no?
Vull dir, allà on tots els membres més o menys coincideixen,
allà s'estableix l'espai en què treballa aquest grup, no?
Nosaltres era el pop rock, de fet, vam començar compartint la simpatia
pel timoni, per als estons, no?
Al principi vam anar ampliant tot allò.
Però hi havia moltes coses que jo sentia meves
i que tampoc entraven allà o que portaves i et deien
això és molt raro, tio, no?
Aleshores, ara hi ha la possibilitat precisament
d'anar més enllà d'aquest punt d'intersecció, no?
Perquè ets tu sol i pots abastar a l'horitzó,
el que passa que faria falta un disc triple ja en aquest cas.
Aleshores, dins de les possibilitats,
sí que intento exprimir l'esponja que sóc
de tot el que he anat veient o vivint o empapant-me
des de la música anglosaxona o parlàvem d'estons
o dels Teplins o d'aquella època o dels Crimson mateix
o des de la música feta aquí, no?
Hem parlat del Pau Riba o dels Sises o d'altres, no?
O des de la música francesa que també m'ha interessat
i d'alguna manera perquè també la música que sentíem de petits
estava empapada de la música francesa, de tota la nova cançó
i tot allò que tenia tanta presència aquí.
bevia de l'abrel, de Bracens, de Ferret, etcètera, etcètera.
I la música italiana perquè la meva germana era,
i per l'època, els 70's, i tots els baladistes italians, no?
La meva germana tenia tots els singles i totes les coses aquelles.
I d'alguna manera des d'un espectre molt ampli
i a la Mediterrània, doncs perquè també hi visc, no?
Tot això fa que...
Tot suma.
...que sumis i que aquesta esponja s'empapi des de bandes molt diferents, no?
I que qui ho vulgui deixar anar, doncs, amb l'excusa d'aquest trajecte, no?
D'aquest viatge, d'aquest passatge,
per moments diferents i espais i, diguéssim, estats d'ànim diferents, no?
A mi m'ha...
Bueno, és un disc molt cuidat, eh?
Ja ho estem escoltant de fons, cuidat a nivell musical,
cuidat també a nivell estètic,
i em fa molta gràcia aquests tiragüixons,
aquest look romàntic de poeta romàntic.
Em van convèncer, em van convèncer perquè me'l dic.
Sempre fas les fotos tan cutres,
i dic, com cutre?
Bueno, jo soc així una mica...
Que potser les formes no em preocupen tant, no?
No ho sé, vi sempre una mica...
Però vaja, que sapigueu que no és una posse,
vull dir que el Gerard Quintana ara no va pel món vestit de poeta romàntic, eh?
No, no, no, tot dic els tiragüixons, segons com, encara els recupero.
Però bé, amb el Juanmi, el fotògraf,
amb el que ja he fet moltes fotos de fa anys,
em va engrescar i em va portar a casa de...
o a l'estudi d'un dissenyador de roba,
que ell li havia fet un reportatge, precisament al Josep Abril,
i tenia roba així d'aquesta...
de sempre, no?
Una mica vintage, això que també...
Lord Byron i Shelly.
No, el que podia trobar quan era jovenet
i me'n anava fent dit per Europa,
a les botigues de segona mà o rastrillos,
em comprava aquestes armilles i aquestes coses,
més fetes pols, encara, aquelles...
Doncs anàvem així, anava així vestit.
D'alguna manera em va fer gràcia.
i ja va sumar una altra amiga
que estava passant uns dies aquí a Barcelona
que es dedica al cinema i tot això
i em van començar a remenar i em va...
Tu vas passar bé, vas ser divertit.
Em recorda que fins i tot me'n blanquinava les mans
i no sé què, dic, què fas?
Diu així, perquè sí, sembla que tinguis fred
o que estiguis en un lloc fredic.
Bé, bé.
Però deia ser superdivertit, no?
Sí, ell tenia la intenció de fer unes imatges
una mica pictòriques, entre cometes, no?
Havíem escoltat el disc
i era la sensació que tenia
quan jo tenia els embrions
que eren les cançons fetes amb piano, guitarra i beu.
Aleshores, bé, va ser un punt de partida.
I en el fons el important és jugar, no?
Quan perds les ganes de jugar
és que ja millor no farem cap més disc.
Escolta, i com ho defensaràs, això, a l'escenari?
A nivell musical, trobo que bé, no?
Es pot defensar bé.
I a nivell estètic, t'has plantejat?
L'heu portat a l'escenari i altres guanyes?
Sí, hem rodat una mica
i encara rodarem una mica.
De fet, la idea és a partir del gener
ja començar a fer circuit, no?
Però hem fet primer bolus per les illes,
vam estar a Mallorca, a Eivisa,
pel Vallès hem fet algun concert.
Vaig fer els concerts de preestrena del disc,
quan encara la gent no havia pogut escoltar el disc,
perquè no era al carrer,
a Barcelona, a la Sala Maldà,
només amb piano i guitarra,
mostrant una mica els embrions de les cançons,
i després vaig estar a Girona, a les fires de Girona,
amb banda més complerta,
i vam fer també a Manresa,
la fira de música mediterrània tradicional.
Té moltes cares, no?, aquest disc.
I ja no només tinc un disc en solitari,
sinó que ja són tres.
i ja comences a tenir un repertori més ampli,
i coses que no tinc gravades,
però que ja em couen a les mans, no?, també.
D'alguna forma, la flexibilitat.
A mi m'agrada la imatge del cargol que treu banya.
Sí, ja t'anava a preguntar.
S'enfila tot arreu, no?
Per mi és un...
diguéssim, una presència molt propera.
Un animal que com a símbol
representa moltes coses amb les que em sento a fi, no?
Aquest nomadisme, el portal a casa coll,
aquest temps que ell marca,
tot i estar molt lluny del vertigen
dels temps que portem ara, no?
Aquest buscar el moment d'aïllament, no?
Aquest sortir quan la terra el crida
o la pluja ha passat
i l'olor de terra és agradable.
Aquest estar contingut en una forma
que és la forma de l'univers amb expansió, no?
Aquesta espiral, no?
Aquest...
Bé, té molta simbologia, m'agrada
i a més m'agrada menjar-me'ls, també.
Sí.
I m'agrada...
I reverem.
I un dels jocs amb els meus fills
és sortir a buscar cargols
perquè allà a Ibiza n'hi ha molts, també.
i a més m'agrada...
A més de que va passant el disc,
a més de que va passant el treu banya,
anem a pujar de tempo,
s'enfoscaixen les cançons.
Sí, és com...
Bé, la innocència es va perdent, no?
I potser es van passant per altres estats
o potser es pot mantenir,
però de vegades s'ha de lluitar, no?
Per mantenir la innocència.
I precisament ara estem en una part,
en aquest mai més,
de lluita del sal...
Seria la tardor, l'hivern?
Del sal a veu.
Seria la tardor.
La tardor.
Com portes tu la tardor?
Aquesta tardor està fent estralls, eh?
A mi m'agrada molt la tardor.
Jo em sento com peja l'aigua.
L'estiu, segons com és més dur,
si no m'organitzo,
sí, perquè això de la calor està tot el dia suant
i, saps, és...
No ho sé, és una mica extrem, no?
Com a moment.
Aguanto millor el fred,
que si vull ja em poso i em trec roba
i el llit s'està de nassos, no?
No hi ha qui surti el matí del llit, no?
En canvi, a l'estiu et fan els de tot, no?
Tot i que té altres coses.
Però la tardor, potser és que jo soc de tardor.
Jo soc nascuda al novembre, a finals de novembre
i m'agrada...
Hi ha moltes cançons que he escrit a la tardor, no?
Tot és molt canviant, no?
El clima, els cels...
Et dona com a força.
Sí, hi ha molt de vent, segons com.
Els dies de vent sembla que tot estigui més viu,
tot es mou, no?
S'expressa.
A mi m'agrada, m'agrada.
Tot i que conec molta gent que les passa que notes a la tardor, eh?
Sí, tot és allò...
Sembla que s'ha de reencaixar, no?
Però bé, no pot ploure a gust de tothom.
No, però fa gràcia perquè és això.
Si dividiu el distal com ha fet el Gerardo en les diferents estacions,
sabeu també que potser t'escapes una mica del cliché.
Vull dir això...
Sí, i tant.
A la tardor algú s'imagineu un tema més melancòlic i tal,
i aquí els temes de la tardor tenen com a ràbia, eh?
Sí, sí.
Tenen vent, això que veig tu.
Sí, exacte.
I fins i tot el...
Si la primera part té energia,
però és una energia més cristal·lina, no?
Amb aquesta innocència, no?
Amb la mateixa joventut, no?
Aquesta part ja seria més la maduresa, no?
I la maduresa també té més cicatrius, no?
D'alguna forma, a hores d'ara,
la sensació és que cal comprometre's,
cal queixar-se amb certes coses, no?
El món...
Molt sovint mirem cap a un altre costat
perquè aquí sí que està força còmode, no?
Però la manera i la direcció que porta és insostenible, no?
perquè és el moment que ens haurem de mullar, no?
I això, la maduresa, comporta també una mica el compromís, no?
Jo l'entenc una mica d'aquesta manera, no?
És una tardor...
Maduresa activa.
És una tardor revoltada,
és una tardor ja de canvi climàtic, saps?
Amb aquests efectes que té,
amb aquests ciclons que hi ha a les illes o això,
Andalusia vivint uns temporals...
És aquesta sensació, és la nova tardor, no?
D'aquest disc, no és la tardor que coneixem de sempre.
No hi trobareu només cançons del propi Gerard Quintana,
sinó que has confiat de posar música a textos d'altres poetes.
Per què i per què aquesta gent?
No sé, tenim noms propis per aquí com Dolors Miquel,
David Castillo, Jordi Cornudella, no em voldria deixar ningú,
Núria Martínez Bernís i Pere Jaume.
Jo havia fet a les claus de sal amb l'Enric Casasas i el Jordi Guardans i també el Joan Margarit.
M'agrada, m'agrada sortir-me del meu paper, no?
Jo vaig entrar a la música com a lletrista i durant l'època del sopa de cabra era el rol més definit que tenia,
i cantant i lletrista i el que defensava, no?
Diríem que aquí toco més papers, no?
Soc una mica, toco tots els papers de l'auca.
Aleshores també alliberar-me exclusivament de la dedicació obsessiva d'un dels papers,
també suposo que és una cosa que m'atrau, no?
Almenys de moment.
La poesia, la poesia per mi és el rock d'ara mateix, no?
El que jo vaig veure al rock fa vint i tants anys, ara ho veig a la poesia.
Ningú es fa poeta o ningú fa poesia per fer-se ric o per fer-se famós.
Diguéssim que és una actitud força temerària, no?
Aleshores, doncs aquesta actitud així somiatruïta és il·lucinada del que pensa que escrivint pot afectar encara els altres
i emocionar-los i pot canviar les coses, m'entusiasma.
Aleshores, doncs recollir, de sobte, no és que jo estigui allò de quin poema posaré aquí,
és que és una cosa que m'agrada emburxar-la cada dia, no?
I vaig trobant poemes i els vaig descobrint i n'hi ha que tenen molta música, ja d'entrada.
Aleshores, de sobte, dir com m'agradaria haver escrit això i poder posar-li música
i que convisqui amb el propi, m'agrada, m'interessa.
I també m'obliga a mi a conviure amb bons poetes i com a lletrista i a posar-me les piles, no?
Sense patir-ho, però sí que estic en un espai compartit amb, no sé, amb moltes ganes, no?
Em dóna plaer.
Què farem amb totes aquelles cançons de les 40 que tenies que no t'hi encabigut el disc?
Tenen vigència encara, les fas en directe, t'arronda pel cap i ara.
I a més en van sortint més. De fet, el disc que treureu l'any que ve el tinc gairebé definit.
S'assembla a això?
No, és un disc compartit, és un disc que no faré sol.
Vaig rebre fa uns mesos una trucada, ja fa gairebé un any, una trucada de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà
proposant-me a veure si tenia ganes de fer alguna cosa amb ells.
i jo els vaig proposar de fer un disc o un espectacle dedicat exclusivament a la poesia catalana
o d'expressió catalana de tot el àmbit geogràfic de parla catalana, de poetes actuals d'ara,
com tot el treball que estic fent quan músico poetes, generalment sempre són, no he agafat clàssics, no?
Sinó gent que potser algun dia seran a les enciclopèdies o tindran antologies
i ells doncs els recordaran flors un dia a l'any
i els recordaran com a gent que ha influït o que ha marcat un moment
o d'altres no, però en el fons apostar per la gent quan està aquí, no?
I me sento còmode en aquest sentit i això ho dedicaré exclusivament l'any que ve en aquest disc
a treballar aquest aspecte.
I després d'altres i altres coses doncs que no sé com les trauré a la discogràfica
és a dir, quan aniré penjant a la web i em diuen, ai, de tu, no sé què
dic, sí, home, que la gent s'ho baixi, no?
Però, clar, és que és un moment tan estrany que també dius això i molta gent s'emprenya, no?
Perquè, clar, s'han de redefinir, no?
Els termes del joc.
Els termes del joc i tot plegat, tot està molt por ahí, no?
I ja estic segur que hi ha generacions que, malgrat que segueixi intentant,
doncs no han entès la música mai pagant-la, per exemple, no?
Ni han, gairebé no porten CDs, tot ho porten en un aparell, no?
Aleshores fer canviar això, el que s'ha de fer és adaptar-s'hi com viure amb les noves estructures
que encara s'estan definint tota l'estona o estan per definir-se, vull dir, que estan canviant, no?
Veurem què, no? Però les cançons hi seran sempre.
El directe també, vull dir, que tot la forma...
Aquestes cançons, estic content perquè poden viure amb una guitarra solo, amb un piano sol
i poden viure amb una gran formació, vull dir que estarem per aquí, espero que vinguem aquí a prop
i us ho farem saber.
Sí, sobretot, eh?
Sí, sí, sí, i tant.
Gerard Quintana, boníssim el disc, vaja, a mi m'ha agradat moltíssim.
Gràcies.
Moltes gràcies per venir, per parlar amb nosaltres de música i de tot,
que el bo també de fer entrevistes amb el Gerard Quintana és que acabes parlant de la vida en general,
això és molt maco.
Molt bé, merci per convidar-me a aquesta estona i que els propers discos us agradin encara més, espero.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!