La terra es plana, ho sap tothom,
però a les planes hi ha rieres, colinetes i turons.
Un dilluns més hem de saludar amb Beta, el nostre col·laborador setmanal,
que ens parla sobre notícies d'àmbit científic, tecnològic,
nous avenços, nous descobriments.
Beta, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Com estàs?
Bé, bé, bé.
Aquí fent el cafetó d'aquestes hores de la tarda, no?
Sí, sí.
Café del baranar.
Va bé, això per seguir el ritme del dia.
I, doncs, tornem a estar un dilluns més.
Un ritme bastant tranquil·let, el que portem aquí amb la secció, no?
Com que a vegades marxem cap a l'espai exterior i coses d'aquestes.
Sí, sí, sí, sí.
I, bé, doncs, suposo que ja és el tercer cop consecutiu que estem aquí els dilluns.
Us heu adonat que, a diferència d'altres temporades, és cada setmana.
O sigui que, bé, el que no s'hagi assabentat fa tard, no?
Bé, dilluns passat vam tenir una mica de limitació de temps, eh?
Sí, sí, sí.
I, pobre, el vam haver de dir-li al Beta.
Deixeu-nos a pas perquè estàvem en les jornades de comunicació.
Comunica 07.
Vam deixar moltes notícies per explicar.
S'entén, s'entén perquè el directe és el primer i és que la ràdio ja se sap, no?
Sempre demana pas les unitats mòbils i la setmana passada, que era la setmana de comunica, doncs, era la protagonista.
Nosaltres tenim dilluns i dilluns per poder explicar les coses i ens va quedar penjat, doncs...
Parlar d'un parell d'aniversaris, com a mínim, molt interessants.
Sí, ens va quedar penjat el 25è aniversari del CD i després una música una mica relacionada amb aquest aniversari.
Sí, després ho acabarem d'explicar, el de la música, a la part del viatge a Venília,
però ara ens podríem centrar, doncs, en aquest aniversari i segueixo insistint en el mateix.
Sí, sembla que aquest 2007 estigui tocat per alguna màgia, algun fet fantàstic o extrasensorial,
no sé, com nosaltres tractem aquests temes misteriosos de vegades, sobretot quan naveguem a l'espai.
Bé, resulta que tenim una allau d'aniversaris relacionats amb la ciència
i, curiosament, doncs, aquest any, enguany, fa 25 anys del CD,
però resulta que és un aniversari no gaire per celebrar,
perquè sembla ser que, per culpa, entre cometes, de les noves tecnologies,
doncs, han tenyit, en certa manera, de dol aquest 25è aniversari del compact disc.
Vols dir que es fa 25 anys i se li veu ja la jubilació propera?
Sí.
És això, no?
Sí, sí, possiblement.
Tot i que quan va sortir, i clar, només fa 25 atges, bastant recent, semblava allò...
El 1982.
La gran revolució en comparació amb els vinils.
Sí, sí.
I ara, hi ha algú que li està fent la guetze, eh? Algun nou format?
Mira, nosaltres, per tenir més informació i més exacta,
doncs, hem buscat el rebost d'internet i allí es troba, bé, ja se sap,
internet és la gran base de dades mundial.
Què faríem ara nosaltres sense internet?
Doncs sí.
Ens hem molt mal acostumat.
Hauríem d'anar a les biblioteques, que és el que es feia de tota la vida.
Vaja.
Sí.
Doncs sí, és cert, és cert.
Sí, les biblioteques l'havien notat.
Encara ben s'havien oblidat, com els discos de vinil, no?
Bé, la qüestió és que amb aquest rebost d'informació que ens arriba a casa mateix,
hem trobat, doncs, l'explicació perquè aquest 25è aniversari del CD no és gaire, doncs,
força engrescador, no?
és més aviat una mica a la baixa.
i tenim diversos, o hi ha diversos motius perquè sigui així d'aquesta manera.
Primer lloc, doncs, allò que ens havien venut que era el sistema definitiu, que el CD era
per tota la vida, que no es feia malbé, com els discos de vinil o les cintes de casset
que es trencaven, doncs mentira, mentida.
També té tota la curiositat, també està molt bé.
Ara ho explicarem, ara ho explicarem.
i també explicarem quins són els formats actuals que fan que el CD, per ell, i pugui arribar a ser
l'últim, un dels últims formats que podem tenir, que podem tocar a les mans.
Un objecte material, l'últim objecte material...
Tot és virtual avui en dia, eh?
Per tant...
Sí, sí, sí, perquè aquesta música que baixem per internet i tot plegat, doncs, no la podem tocar.
Tot passa pels cables i va d'una parella a un altre parell, però nosaltres no...
per cables és veritat, el cable de l'ordinador i després el cable dels auriculars, per exemple,
que ens posem a l'orella, no?
Sí, sí, del de l'MP3, després de l'auricular, o sigui, no podem tocar la música, com quan abans
anàvem a aquelles botigues de discos de vinil i remenàvem i miràvem les carpetes i miràvem
la contraportada, els CDs també podíem tocar, doncs, ara no pots tocar, com no sigui que toquis
la pantalla de l'ordinador, no, no, no, no, no.
Bé, doncs, el que deia, el rebost d'internet han trobat una informació molt precisa i molt
divertida.
Mira, doncs, diu que l'any 2002, eh?, 2002, el músic electrònic Kit 606 va compondre
un tema que va titular, en la traducció al català, l'MP3 ha matat l'estrella del CD.
Aquesta cançó, que té una durada de gairebé 12 minuts, suposava una adaptació als nous
temps del clàssic, el vídeo ha matat l'estrella de la ràdio de The Bagels, que va ser llançada
a la cadena televisiva MTV, el sona, no?
Sí, va ser el primer videoclip, em sembla, eh?, que es va emetre.
Sí, sí, sí, és un videoclip que no sé si va ser per encàrrec o no, però podia ser un cúmul
de casualitats que The Bagels van composar aquesta cançó, el vídeo ha matat l'estrella
de la ràdio i va servir per estrenar la cadena televisiva MTV i bé, doncs, hem de dir que
quatre anys després del primer tema, o sigui, d'aquest dels 2002 i 26 del segon es pot dir
que Kit 606 tenia raó i The Bagels no.
És veritat, perquè el mitjà gràfic visual, vaja, no ha desterrat, per sort.
No, perquè la ràdio segueix, això mateix, segueix gaudint de molt bona salut, nosaltres
en som testimoni, què hem de dir, no?, què hem de dir, eh, Núria, què hem de dir, que
com a la ràdio no hi ha res.
Home, i tant.
Home, i tant.
Bé, doncs, bé, no ho diem nosaltres tan sols, ho diu molta gent, la ràdio està en forma,
segueix, doncs, la gent fent-li costat.
Però, però, però, però, però, aquest gairebé obsolet format digital òptic, el CD, que
va ser anunciat com el definitiu per disfrutar de la música, va complir, doncs, com hem dit,
els 25 anys, se n'ha estat de coma.
Les noves formes d'emmagatzar mà, so, totes intangibles, eh, o sigui, que no es poden tocar,
l'estan matant.
Pot ser que el CD sigui l'últim format musical físic, és a dir, l'últim objecte que
disfrutin els consumidors, i des del punt de vista ecològic, això és una bona notícia,
ja que suposa un estalvi de plàstic.
Però és difícil que els enginyers de Philips, que van crear en col·laboració amb els de
Sony, el primer disc compacte, aquell 17 d'agost de 1982, eh, o sigui, fins i tot hi ha data
de llançament, 17 d'agost de 1982, pensant-hi que tindria una vida tan efímera.
Al cap i a la fi, els anteriors formats d'àudio havien durat molt més.
Van haver de passar 55, 56 anys perquè el disc de vinil fos desvengat en nombre de vendes,
precisament pel CD.
Però els temps estan canviant i els invents cada vegada duren menys, menys, menys, menys, menys.
O sigui, quina paradoxa, no? Resulta que el disc de vinil va aguantar 56 anys.
Arriba el CD, pum, es mor el disc de vinil.
Això passa en moltes coses, no?
En aquell moment, eh, en aquell moment es va morir, que hi ha una segona part, això, no?
I qui va ser? Va ser el CD.
Però resulta que no han passat, o han passat 25 anys, i sembla que el CD durarà menys que el disc de vinil.
Bé, segueixo explicant. Resulta que, malgrat tot,
Philips, eh, que, com han dit, va ser la creadora del compact disc, juntament amb Sony,
va publicar un comunicat de premsa que celebra amb gran dil·loqüència,
esclar, que ha de fer la companyia que ho va inventar, aquest quart de segle.
I són 200.000 milions de compactes venuts.
Déu-n'hi-do, s'ha venut molt, eh?
200.000 milions de compactes venuts.
200.000 milions, ho heu aviat, eh?
Costa d'assimilar aquesta xifra tan gran.
Sí, sí, sí.
I no es menta en cap moment el cas del format.
El text diu que el grup que ostenta l'honor de poder escoltar la seva música per primera vegada en CD,
saps qui és?
O saps qui va ser?
Ah, espera't, espera't.
És un grup?
Sí.
Per primera vegada en CD, fa 25 anys.
Sí.
Ai, no ho sé.
Pregunta de concurs.
Dóna'm una pista, va.
Doncs és un grup que tenim preparat avui al viatge a vinil, ja.
Són el Saba.
Són el Saba.
En sèrio?
Sí, senyora.
Són el Saba.
Van tenir l'honor i ho van fer amb el seu disc de Visitors.
Un disc que van llençar en vinil, primer van llençar en vinil el 1981, però que el 1982 van veure la versió digital.
Molt bé.
Sí, sí, com ha passat amb diversos discos després, que primer van sortir en vinil i després va sortir la versió en CD, en compact disc,
doncs el Saba van haver d'esperar un any perquè aquest disc de Visitors vegeix el format digital,
però van ser, tot i això, els primers a veure la llum en aquest format.
I bé, doncs què hem de dir?
d'Ava, un conjunt que avui sona a tota festa de sexualitat tolerant, com cal, però que llavors, igual que el compact ara, estava en decadència.
Bé, sí, sí.
Sí, Ava i anava amb la capa caiguda.
Sembla ser que ara ha tornat a agafar una mica més de prestigi i Ava, el pas del temps, però en aquell moment, l'any 82, doncs, estava d'hores baixes, no?
Els anys 70 van triomfar, però els 80 van anar una mica per avall, no?
Doncs bé, més curiositat sobre el CD.
Després, després, després d'Ava, arribaria a Brothers in Arts, de The Streets, els segons.
I sembla ser que aquests sí que ja van anar directament a enregistrar en CD,
perquè, sí, resulta que és el primer àlbum gravat íntegrament de forma digital,
o sigui, aquests ja no van llençar, primer el disc i després el CD.
Van fer una cosa simultània, el disc de vinil i el CD,
però l'enregistrament ja es va fer i ha pensat en CD.
O sigui, que aquests ja van dir, home, doncs, ja que s'ha inventat això,
doncs, anem a fer-ho com cal que és el futur
i fem una opció en vinil per la gent que encara no té aquest aparell, no?
Doncs bé, en aquella època, no obstant, el mercat del CD
estava dirigit principalment als consumidors de música clàssica.
Es pensava que aquests eren més exigents i receptius
respecte a la pulcritud de so que comportava el nou format.
Noem va, diu la llegenda,
que el responsable de les dimensions dels compactes
no és altre que Ludwig van Beethoven.
Com ho dius, això?
O sigui, hi ha una llegenda que corre,
ho hem rellocollit a internet, aquesta llegenda,
tot és clar, queda amb llegenda, no se sap si és cert,
però que la mida dels CDs, la culpa, la té Beethoven.
Per què?
Per què?
Clar, clar, però jo no ho entenia.
Sí, sí, sí, és molt senzill.
Resulta que l'artefacte va passar dels 11,5 a 12 centímetres de diametre
i que vés la versió de la noves sinfonia del compositor alemany.
Ai, que bo!
Sí, senyora.
Ah, doncs mira.
Quines coses.
Una llegenda que corre, que no ha estat confirmada, però és bonica.
Doncs sí.
Es veu que havien de tenir una mida més petita,
però perquè hi cabés la noves sinfonia del Beethoven,
doncs van passar d'aquests 11,5 a 12 centímetres de diàmetre.
I diuen que ell, entre cometes,
és el culpable perquè tingui o hagi tingut aquesta mida
al llarg d'aquests 25 anys.
Curiós, no?
Quines coses.
Doncs bé, aquest enregistrament va ser dirigit per el mestre Herbert Von Karajan Zona,
va ser un gran director d'orquestra.
I aleshores, al principi, els CDs estaven més encaminats a la música clàssica
perquè era per la gent d'oïdes refinades.
Però bé, ja s'ha vist...
Que representa que ja eliminaves aquell característic del vinil.
Tots aquests sons afegits que tenia el vinil, el CD no el tenia.
Representa que el format proporcionava una millor qualitat.
Amb la qual cosa, les tècniques de gravació també devien ser més acurades,
i devien mirar més.
Clar, és que canviar el format representava canviar també tot el sistema que l'envoltava.
Això ho ve.
I llavors van dir, per la música clàssica, comencem amb això.
Molt bé.
I per acabar, direm el que hem avançat,
que allò que ens havien venut, tant Philips com Sony,
que era una espècie d'Hèrcules dels formats musicals,
doncs, a resultat que la publicitat...
Bé, ells deien, tant Sony com Philips,
la publicitat deia que el compacte era pràcticament indestructible,
que ni es ratllava ni es veia afectat per la força dels elements.
Avui, tot consumidor de música té a casa almenys un CD il·legible
pel seu reproductor,
i gràcies a un estudi del CSIC de l'any 2001,
se sap de l'existència d'un fong de tipus geotricum,
que s'alimenta...
Sí, sí, un nom d'aquestes enllàtiques.
Hi ha un fong, sí.
Diu que s'alimenta del carboni i el nitrogen de la capa plàstica del disc,
i d'aquesta manera, a poc a poc,
aquest fong destrueix les pistes d'informació gravades a la capa d'alumini.
Sí, sí.
És que els fabricants anuncien una cosa i després...
moltes coses, eh, aquí, aprendre allò, la moralina,
tot és relatiu.
Clar, quan va sortir el CD sí que semblava, com dius tu,
el format ja indiscutible.
És com a vendre, sí.
És que, clar, en relació amb el vinil,
que la que li pagaves un cop es trencava,
clar, no, però clar, tot és relatiu.
I l'altra cosa és que res dura per sempre, xiquet.
Doncs, mira, aquí ja veus que era mentida, mentida.
I l'altra qüestió dels vinils, doncs, resulta que mentrestant,
el vinil, a tot a terme, una trajectòria inversa a la del compacte,
els mitjans, o sigui, a mitjans dels anys 80,
hi va haver endevins de tota mena que van proclamar la seva mort.
Sí, resulta que quan va sortir el CD, esclar, el vinil moria.
Però, avui, només cal desplaçar-se a qualsevol discoteca d'entitat mitjana
per comprovar que la música que sorgeix dels altaveus
ve d'un ranci vinil.
En algunes pistes, fins i tot, se sent,
l'MP3 ha matat l'estrella del CD.
En rigorós, vinil.
O sigui que...
Ara el vinil és un format de culte, podríem dir així, no?
O sigui, la cançó del kit, 606, que va composar el 2002,
hi ha en algunes pistes de ball, la cançó que es diu
l'MP3 ha matat l'estrella del CD, s'escolta en rigorós vinil.
És que, a més, el vinil, ara hi ha formats per punxar música digitals
fantàstics i estupendos, però fins fa quatre dies,
tothom que punxava música ho feia en format de vinil.
Però és que encara ho fan.
Rebarreja, i sí, sí, sí, sí.
Encara ho fan.
Té un puntet de culte, això del vinil.
I és allò que diuen...
Saps aquella paraula que diuen...
O aquella frase que diuen...
La rebenja es serveix en un plat fred.
I sembla ser que el vinil ha hagut d'esperar 25 anys
però al final s'ha rebenjat.
I bé, doncs...
Qui sap què passarà amb el CD quan s'acabi...
Bé, quan l'MP3, en aquest cas, acabi amb ell.
Beta, anem a notícia per programa.
Ho hem de deixar aquí, si no, no tindrem temps d'escoltar.
Va, va.
Només...
Fem la ressenya només i l'explicarem el proper dia, però.
La ressenya de la podria de Bades que fa 30 anys.
Oh, però només fem la ressenya, eh?
Va, la ressenya.
Perquè a mi m'agradaria que ho explicessis bé,
que té molt de suc aquesta notícia, també.
Bé, no, no, és que no té més.
És que es van fer en guany 30 anys
i saps a quin supermercat es va passar per primer cop a l'estat espanyol?
30 anys del Codi de Barres, a l'estat espanyol.
El primer supermercat que va utilitzar, el del Codi de Barres.
Va ser un supermercat de València.
I saps què van passar per primer cop, fa 30 anys?
El primer producte que van...
Sí, el primer producte que va tenir l'honor
d'estrenar el Codi de Barres a l'estat espanyol, fa 30 anys.
Va, digue'm, no ho sé.
Doncs un esfregall de cuina.
Un esfregall de cuina.
Un esfregall de cuina.
Dels plats.
Sí.
Però quina poca substància, no?
Aquest Estri va tenir l'honor d'estrenar el Codi de Barres
fa 30 anys a l'estat espanyol, a València.
En quin super?
Un super de València.
Ah, no ho sé, no ho sé.
Va fer VIP i va ser el primer.
Quin honor, eh?
Que bo.
Sí?
Mira, quan renteu els plats,
mireu-vos ja de manera diferent els vostres esfregalls de...
De cuina.
De la cuina.
Adéu-n'hi-do.
Fem l'últim viatge de la Tava, veta.
Vinga, som-hi.
I avui un viatge a vinília molt relacionat amb aquesta notícia que ens donava en Beta, no?
Sí. Bé, doncs ja ho vam avançar també al començament d'aquesta nova etapa de la Terra Esplana,
que al fer-ho dilluns sí, dilluns també, doncs vam dir, va, una setmana buscarem les arrels de la música en català
i una altra setmana buscarem cançons dels anys 80 de cantades en un idioma estrany,
en aquest cas majoritàriament en anglès, no?
i bé, doncs, que podien fer que no pas escoltar els AVA amb The Visitors,
que va tenir lloc de ser el primer disc que va passar a CD l'any 82.
Però, com deien, aquest disc, AVA, el van publicar en 1981, primer en format vinil.
I què passa? Doncs també, com hem dit, aleshores, als anys 80, els AVA estaven en decadència
després dels seus grans èxits dels anys 70.
Però, per recuperar-se una mica d'aquesta decadència,
van voler afegir-se a l'onada del tecno que bufava a les hores.
Perquè recordem que el 1981 és l'any en el qual The Pest Mode treu el seu primer disc,
Speak and Spill, The Human League també treu el seu primer disc,
Dade, amb molt bones cançons, doncs a Saba dió,
no, només si aquests que fan aquesta música que triomfa i ajuden a vendre,
doncs nosaltres també no volem ser menys.
I què vam fer? Doncs Avisitors és un disc amb cançons com la que dóna el títol,
el mateix, amb una estètica tecno-pop dels 80.
No sé si que era bé que parava, però, vine, és el que vam provar perquè van en cinc més.
Forma part també de la història de la música.
AVA, recordem el primer grup que va veure editada la seva música en CD.
Sí.
25 anys del CD.
Beta, moltíssimes gràcies fins dilluns que ve.
Vinga, a reveure.

Vinga, a reveure.
Vinga, a reveure.
Vinga, a reveure.
Vinga, a reveure.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!