Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Col·labora aquí a tothom que és algú dins del món de la música en català.
Ara parlaves del jazz. Tens una tirada cap al jazz?
Sí. Se t'escapa el jazz en aquest...
A mi a Girona, sobretot, se me té com a músic de jazz.
El que passa és que no m'agrada molt l'etiqueta,
perquè tot i que és un estil que crec que domino,
jo vinc del pop.
I després el jazz va ser un accident que em va agradar molt.
Vaig entrar-hi, vaig treballar-hi,
però realment jo vinc de l'Alton John.
Saps?
Tu vens de l'Alton John.
De l'Alton John i dels Beatles.
Però vens professionalment o també per arrels, perquè t'agraden?
Perquè m'agrada, vull dir, perquè m'ha emplenat molt la joventut.
I a més, el que escolti, per exemple, l'Opcions,
inclús el primer disc,
doncs veurà que realment tinc una influència brutal
d'Alton John, Billy Joel,
inclús diré Gilbert Sallivan.
Molt popero.
El que passa és que és evident que a les gotes de jazz hi és.
No ho puc evitar.
Les imbalitzacions, les harmonies,
tenen algunes harmonies.
Però, per exemple, aquest disc,
seria equivocat dir que és un disc de jazz.
No ho és.
Bé, li notem la punteta, però, eh?
Sí, home, és clar.
Una mica clar.
Tot es porta dins.
Un és el que és.
Escolta, com has fet la tria?
Perquè, clar, primer que tot, com va anar la idea de fer el disc?
Va ser cosa teva de dir, ostres, aquí tinc bon material?
Sí, allò, allò típic, allò quan estàs pensant que faré en aquest segon treball.
El Coco va treballant, encara que no te'n donis compta,
i un dia te'n despertes a la nit i dius,
ostres, fer un disc agafant ja temes clàssics,
temes emblemàtics del rock català,
dels últims 20 anys,
fer-los instrumentalment,
i a més a més fer-los com si siguessin nous,
no s'ha fet.
S'ha fet altres discos que hi ha alguna versió,
i després també s'ha fet un disc,
fa poc, del grup Nova,
que han fet alguna versió d'aquests temes,
així tipus...
Tipus chill out.
Que no té res a veure amb el que he fet jo,
diguem, el meu és versió instrumental sense màquines,
diguem-ho així, no?
I a més a més és tot el disc dedicat a això.
I bueno, ho vaig comentar a la discogràfica
i a alguns dels meus amics,
els va semblar una idea bé,
molt, molt bé,
que en aquests moments podria ser molt bona,
i de seguida vaig posar fil a l'orgulla i ja està.
De fet, és curiós,
estàves versionant temes d'això dels últims 20 anys,
però que ja es poden considerar clàssics,
de la música en català, es poden ser.
Sí, sí, he intentat demostrar
que nosaltres ja tenim estàndards aquí a Catalunya.
Ja són temes que formen part de la memòria de la gent
i que se'ls han fet seus,
i bueno, és impossible gairebé trobar algú
que no sàpiga atarerejar
o la lletra de l'Empordà o del Bon Dia.
i d'alguna manera he agafat aquests estàndards ja
i he fet com fan els americans en el seu moment,
que de temes de musicals i tal,
van fer les seves versions
i van fer els seus temes de jazz,
els van versionar d'una manera o d'una altra,
o el que ha fet molta gent amb els Beatles.
Sí, els Beatles són dels més versionals del món mundial.
Exactament, que no deixa de ser temes que ja són estàndards clàssics
de la memòria de tothom
i molta gent els ha agafat i els ha fet,
doncs els ha renovat, reversionat.
Jo ho he fet amb temes de casa nostra.
La primera dificultat devia ser escollir els temes,
perquè bé, tots en tenim al cap alguns d'emblemàtics,
però clar, aquí ens en quedem només amb 13
i segur que n'hi ha molts més.
Sí, sí, no, esperem, no, res,
va ser qüestió de comentar-ho amb la discogràfica,
a veure quins...
O sigui, estava clar que deixinim coses al tinter,
això estava clar.
Sí, però n'hi havia de...
N'hi havia de molt clares, no?
Sí, sí.
Tu quins tenies allò de dir,
aquests és que els he de fer perquè és que n'agraden molt.
Com aig per tu, l'Empordà,
després el Bon Dia.
A veure, d'agradar-me molt,
vaig intentar passar una mica,
perquè el que volia era que la gent,
diguem, tingués versions dels temes
que realment es coneixen, no?
L'únic que vaig fer a una secció,
l'únic tema en què vaig fer a una secció
va ser amb el tema del senyor Adrià Puntí.
De l'Adrià Puntí, el corell i m'ha sorprès molt,
perquè no és dels meus coneguts.
Ah, exactament.
Ho vaig fer perquè realment és una melodia
que la trobo molt ben feta,
molt genial, pràcticament,
i a més a més és de sal, igual que jo.
Clar, ah, a terra on és.
Vaig pensar que, carai, a més,
l'Adrià i tenia que ser-hi d'alguna manera o l'altra, no?
I vaig agafar el corell, que és una... m'encanta.
I, bueno, ho vaig passar molt bé feta.
A veure com ha sonat, a veure com ha sortit.
Està molt bé.
Vau tenir en compte, Nito,
a l'hora de triar un tema o un altre que es deixessin versionar,
que tu el poguessis visualitzar al cap?
Sí.
La veritat és que, tal com m'anava a ser triar el tema,
posar-m'hi i trobar la versió.
Que, de fet, de qui ve el nom d'opcions del disc,
quan un ha de versionar alguna cosa,
o quan un ha de decidir allà on s'ha de dirigir,
per fer un treball,
li surten moltes opcions a triar.
I, esclar, i un tria una opció més adient
per aquell moment seu o per el que sí
o perquè creu que és el més adequat, no?
No vaig tenir que dir
va, aquest tema no el faig perquè no m'assurra.
No.
Treballant-hi me van sortir amb tots, la veritat, sí.
Què diferencia aquest disc de versions de d'altres que s'han fet?
Tu dius que no és un tribut als intèrprets.
No, és un tribut als temes, els temes, no?
No, el que diferenciï primer és que, per exemple,
el que no s'ha fet mai és un disc
que el protagonista sigués al piano a l'hora de versionar.
Això és veritat.
Això ja...
I després ja t'he dit, un disc monogràfic
amb versions totalment noves
que les cançons realment només tenen a veure
gairebé melòricament,
no se n'ha fet cap, això ho sé.
Sí, te torno a repetir que sí que s'ha fet algun disc
en el qual hi ha alguna versió,
però, tot i així, no són d'aquest estil.
Vull dir...
I això ja t'he dit, ho vaig intentar comprovar,
vaig fer que la discogràfica ho estudies,
saber si hi havia alguna cosa, i n'hi havia res.
I, bueno, em va semblar que podia, en plan, aquest buit,
em va semblar una bona idea, tant com he dit,
i ho he dit, i ho he treballat.
Ja la tenim a les mans.
A més, no l'has fet sol, aquest disc,
que no és una cosa només teva,
sinó que has tingut la sort
que t'han donat suport, no?
Alguns dels protagonistes d'aquestes cançons.
Qui trobem aquí dins?
Abans, escoltem la Mone.
La Mone, que és una encantada persona
i canta de meravella,
que em canta aquest, bueno,
els teus ulls glaus,
després hi ha el senyor Pep Sala,
que, bueno,
un concert interiable i encantador.
Tinc el present que la gran majoria
no els coneixia jo, o sigui que els he conegut...
No, jo em pensava que arran de tota la teva trajectòria
jo dic que ja els coneixerà.
Vaig fotre allò una mica d'aquest a l'assumptu,
jo els vaig telefonar,
els vaig explicar el projecte,
i jo, inclús, amb alguns vaig anar a casa seu,
els vaig ensenyar la maqueta
que tenia fet d'ordenador
perquè escoltéssim la que deia,
i em vaig trobar la sorpresa
que tots van estar realment encantadors,
col·laboradors,
amb ganes que jo estigués content
repetint les coses les vegades que convingués.
Bé, va ser una experiència,
tant per part de Jofre Verdergí,
el Nacho dels Gossos,
el Carles Pons del Ja T'ho Diré,
que toca les percussions...
Bueno, fantàstica
i me sento molt afortunat
perquè vaig triar gent que, a més a més,
eren persones.
Clar.
Tocant o canten
en els seus propis temes o no?
No, no.
Estan barrejats, a la vegada.
Això està molt ben pensat.
Sí, no, no.
Mira, a més a més et diré
que només canten,
menys la Mone,
que canta més a més
aquest tema que he dit dels glaus,
canten amb un tema
que és meu
i del Josep Maria Funalleres.
O sigui que...
No participen en els seus,
participen en el teu.
Ah, exacte.
Vinga, vinga, vinga.
Sí, no, perquè a més a més el tema
que és l'únic original que hi ha
se'n diu
El millor ha d'arribar
i és, pretén ser un himne
als temps gloriosos
del rock català
perquè, de fet,
ja han passat una mica,
els temps gloriosos,
però avisant a la gent
que, cuidado,
que no s'està mort,
que el millor encara ha d'arribar.
I vaig intentar fer-los un himne
i em va semblar
molt escaient
que el que tessin ells mateixos,
no?
Alguns dels protagonistes
de tota aquesta història.
I d'aquí ve,
vull dir que vaig contactar
amb aquesta gent,
els vaig dir al projecte
i els va semblar molt bé.
Nito, tens una visió,
pel que veiem,
molt positiva
de la música en català.
De la vida.
I de la vida en general,
jo crec que sí.
Sí, sí, sí.
T'ho dic perquè a vegades
passen formacions per aquí
que ens diuen
oh, és que la cosa està fotuda.
Està fotuda,
no et diu cap mentida,
és veritat,
no està en el seu millor moment,
però,
escolta,
que no s'ha acabat res,
encara s'està visquent.
Una bona prova
que almenys queda alguna cosa
que ja solera
és el que dius tu,
que ja tenim estàndards.
I tant.
I això ja diu...
Jo, realment,
ja podem començar
a aixecar el cap
amb la nostra història musical
a nivell de música popular
perquè realment,
sí, senyor,
vull dir,
però és que a més a més
està comprovat.
Ja no només és Serrat o allà,
és que ja aquests últims 20 anys
ja se n'han creat
d'altres estils
i ja t'ho dic,
vull dir,
i busquem algú
que no sàpiga tant
això una mica
a l'Empordà.
Tardarem una mica
a trobar-la, eh?
Volem conèixer una mica
també és el Neto Figueres.
Tu has passat
per un munt
d'estils de música,
el fet d'haver estat
en un orquestre,
doncs,
ho porta, no?
quina seria per tu
la teva cançó?
La cançó de la teva vida
és difícil, això?
O el grup de la teva vida?
és que ara em diràs els Beatles.
No, no, no, no.
Tothom me diu els Beatles.
No, no, guita,
la primera que m'ha vingut al cap
i te la diré.
No és l'única,
però és una cançó
que encara m'emociona
quan l'escolto
i és del señor
Gilberto Saliband
que t'he comentat abans,
que és l'Alone Gain,
Naturally.
És un tema
de l'any 72
que tu no hi havies escut.
Ja sé quina és,
però ja sé quina és.
Que és preciosa
i encara quan l'escolt
m'emociono
i tinc el present
que la vaig conèixer
pràcticament
fa 30 anys.
I és una cançó
que forma part
de la meva vida.
Igual que ell.
Ell és un cantant
que ara en aquests moments
no està de moda
i d'allò,
però jo encara
quan veig alguna cosa seva
el compro.
Primera,
per agraïment,
per el bé que m'hava a fer
en el seu moment.
I segona,
perquè encara a mi
melodicament m'agrada molt
com treballa aquesta persona.
I a l'Alona Game
doncs és un tema molt...
L'has versionat mai?
Sí.
Versionat.
Amb el meu trio
cada vegada que el toco
te'l faig diferent.
Sí?
Sí, sí, sí.
Perquè a vegades
quan t'agrada tant, tant, tant
una cançó
dius, ai, com m'hi apropo,
sembla que no ho puguis millorar.
No, tinc la santa sort
que des que estudiava
i des que treballava
això de la música
me vaig acostumar
a ser molt lliure
a l'hora de tocar.
O sigui,
no sóc dels que fa una versió
no, estic parlant
sobretot amb jazz, eh?
Cuidado.
I després sempre toco
el mateix,
sinó que amb el trio
que tinc
puc enfocar
aquell mateix tema
de qualsevol manera
i, bueno,
això és el que, diguem,
fa que mai m'avorreixi tocant.
Tots els temes que faig
a nivell així de xas,
diguem-ho així,
els faig sempre diferents.
Sempre.
Bueno, se m'està acudint
que aquest dies
l'has de presentar en directe
i que això,
dalt dels escenaris,
pot ser molt guapo
de veure...
El dia, mira,
precisament m'agrada
que...
Que vagas a aquesta pregunta.
Clar.
No, perquè el dia nou
faig la presentació mundial.
Sí?
M'encanta perquè és veritat,
a més a més, és mundial.
O no, no ho fas, per Girona?
Sí, allà a la Mirona de Sal,
a la Mirona de Sal,
bueno, que a les 11 de la nit
d'aquest dissabte, dia nou,
això, presento el disc
i amb convidats
com en Pat Sala
i altra gent que està aquí,
al CD,
i, bueno,
amb una il·lusió tremenda
de donar-los-hi el traje...
amb estils de llarga, els temes,
tocant-los en directe, no?
amb el meu grup
i il·lusionat total.
Em fa la impressió
que deureu girar per teatres,
per sales petites, no?
Sí, sí, sí.
És el que, en principi,
s'escalma més per aquest projecte, no?
Sales...
Diguem que la gent pugui escoltar.
És el que realment s'escalma
i espanyol de la cosa
se m'enfocant.
Molts instrumentals veig.
Sí.
Accepteu o teniu prevés
que el públic canti
perquè és el que dius tu?
Ja hi ha melodies
que és que no te'n pots estar.
Sí, sí.
Cap problema.
És que, a més a més,
m'he sentit honrat
que la gent
i acompanyés,
encara que sigues cantant
a la seva manera,
vull dir que sí, sí,
que poden cantar
i poden fer el que vulguin.
És la senyal
que realment estan participant.
De fet,
una de les històries
d'aquest disc
és que jo volia
que la gent participés
una miqueta
en el joc
de descobrir
el tema.
el bo seria
que no em miressin
a la contraportada
o el tema del disc,
com es diu,
escoltant-ho
per primera vegada
sense saber
quin temes
i a veure
quan es tarda
em reconeixen.
Aquest seria un joc
que recomano,
que és molt divertit
i crec que,
no ho sé,
inclús pot demostrar
les actituds
malòmenes
del que hi participa.
Clar.
Quan passeu
per Tarragona,
Nito?
Espero que aviat.
No t'heu reconfirmat encara.
Aquests vídeos
no hi ha res confirmat.
però per això som aquí,
per donar a creixer
aquest treball
i per veure
si a algú li interessa
i nosaltres
s'han encantat
de la vida
de venir
a aquest sector.
Fa la impressió
de que has de disfrutar
molt en directe.
Si és això
que dius
que sempre et surten
diferents
les versions
i tot.
Molt, molt.
Deu tenir un directe
molt fresc.
Qui t'acompanya?
Quin format porteu?
Normalment el meu grup
normal
és un quintet
que és
baix, bateria,
guitarres
i saxos,
saxoflautes
i tal.
i jo
amb el piano.
A vegades
s'hi posa
un percussionista
i aquest és
el format normal.
Però
el treball
es pot
presentar
des de trio.
O sigui,
depèn dels jocs
que allà
te demanen,
depèn dels pressupostos
i tal,
es pot presentar
més o menys.
Però
el típic
i el més
esquiquent
és esquintet.
Tanquem
aquesta entrevista
amb el Nito Figueres
amb un tema
que molt ràdiofènic
no és,
perquè és que dura
sis minuts a mig
i això en ràdio
és un problema.
Però
és l'únic tema
propi que hi ha
en el disc.
Amb el José María
Funerieres
això és important
perquè
és un honor
que a ell
vagi fent la lletra
és realment
ser tot privilegiat
i això,
digues-hi-es,
perdona.
No,
digues-hi-es,
es diu
el millor ha d'arribar
i és el tema aquest
en què hi participen
alguns convidats
que també s'han vist
reflectits en el disc,
que són els protagonistes
de les diferents
cançons originals.
Nito,
tu ha de preguntar,
és pregunta típica,
però vaja,
de totes les coses
que has fet a la vida,
has col·laborat
amb mitjans de comunicació,
has fet
arranjaments,
productor,
compositor,
en fi,
què?
Amb què et quedes?
Què és el que...
què ets tu?
Músic,
clar,
però què és el que
més satisfacció et dóna?
No m'he acostumat
encara que m'aplodeixin.
No?
No,
vull dir,
m'emociona...
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no és això,
és tenir la santa sort
de treballar en una cosa
que a més a més la gent
pagui
per venir a l'escoltar
i a més a més
et mostri el respecte
aplaudint-te,
bueno,
no sé,
hi ha quantes feines
n'hi ha així,
quantes?
Clar.
I jo encara m'emociono
quan m'aplodeixen
perquè crec que
poques coses
poden amplitar-ne
amb un artista
com això.
Jo,
si me dius
quin moment és aquest,
sigui amb la feina que sigui,
si és una feina més o més
que jo hi crec,
pot ser aquesta,
ja és el...
Ja, total,
un projecte personal.
Una guareria,
però no ho diré.
El millor del Nito Figueres
encara ha d'arribar?
Sí.
Sí?
O sigui,
estàs actiu i...
començo a ser persona
a partir de fa poc.
Has començat a ser persona
a partir de fa poc?
Sí, sí, sí, sí,
no ho dic en serio.
Home,
fins ara potser
havies estat més
col·laborant amb...
No, no, no.
No era tan personal
al teu projecte.
No, no, no.
No, no, no.
A veure,
jo he sigut molt gràfic,
ara,
el que et vull dir
és que a poc a poc
m'en dono compte
realment de qui soc
i a partir d'aquí,
esclar,
això afecta artísticament
i a partir d'aquí
quan més una...
com te dir,
es reconeix més,
s'accepta més
i es té més respecte,
a partir d'aquí
tot l'altre
i sobretot la feina
és que em sent totalment
beneficiada per això
i per tant
el millor
encara d'arribar
i...
Sí,
tenim algun projecte
ja immediat?
No, no, no,
vaig ben bé
sobre el dia,
sí,
perquè en aquest moment
el que toca és
mimar aquesta criatura,
donar-la a conèixer
i fer que la gent
la conegui
perquè,
mira,
m'estimo més
i et sou molt franc,
que la gent
escolti
aquest treball
i no li agradi
que no pas
que no l'escolti
i no saber
què hagués passat.
O sigui,
si...
si me dius
que,
què tries?
Fracassar o escolti
tothom i fracassar
o...
o no,
o fracassar perquè no ho escolti
no, no, no,
que ho escolti
i si no els agrada
que m'ho diguin
jo intentaré
per si el treball
fer-ho millor
però que almenys ho escoltin,
saps?
Això és el que m'interessa més.
Això és el que farem, doncs,
a terra d'una ràdio
i una criatura,
la del Nito Figueres,
que es diu Opcions
i que us presenta versions
dels temes estàndard,
ja,
dels grans temes
de la música pop-roca
en català.
Nito Figueres,
un plaer,
estar de 30 anys
i em passar per Tarragona Ràdio,
per l'amor de Déu.
No ens fes esperar 30 anys més, ja?
Això és una bestiasa
que no ho faré mai més, això,
de veritat.
Gràcies, Nito.
Un petó ben fort.
Gràcies,
hot-se-sabas.
Nam, nam, nam, nam, nam, nam, nam, 지금...
Na-na-na-na-na, na-na-na-na, al millor a la viva.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!